LLUNES DE PAPER

                           Portada del disc "Brossa d'ahir" de 1977 de Pep Laguarda & Tapineria

El pessebre contemporani es gronxa d'entre un bocí de paper de plata. Aquell tros de branca seca de la riera, d'entre el darrere de la porta i el sota-escala, on hi feineja la lluna de paper de diari. Un estel al bell mig del cap, tot clavat amb una xinxeta, mentre la corriola li penja...

Un forat a la bufanda i les espardenyes velles que somien truites entre arams de romaní i llums de capvespre. Dimoni ravent que no para de cosir-se els parracs de les banyes. Barraques amb orquestres de gripaus i bombetes de llauna, pastors perduts que no troben cap botifarra, només arengades.

Al safareig s'hi fa festa, i les pestanyes s'ensucren d'albades netes. Des de la cuina es veu la silueta del gall-penell i la seva ombra xinesa. Vent de dalt que duu les veus del nord, mentre cau la galleda. Plats de fang i una llebre. Les escales de fusta ja no hi caben de tantes finestres, balcons amb sabates mig foradades i plenes de resplendors d'Orient, d'aquelles illes amb veles blanques i perfums d'ensens.

El gat Pere busca i remena la cua, ha perdut el sol lila del migdia. Però continuen tremolant els turons. I de suros llargs amb estanys de farina, on beuen vi els cargols de mitja tarda, carregats de closques lligades amb mantes i porrons. Els infants salten els tolls del camí i de la gebrada sorgeixen veus primes de follets, quan pel matí s'alcen les bruixes morades d'entorn del campanar amb el mercat de cols, escaroles i raves.

Cap a la font perduda amb càntirs de terrissa, ous d'hivern i quatre ametlles. Fins que arribaren els tres visionaris amb encanteris i prediccions indesxifrables. Semblaven fills de Neptú, amb aquelles barbes de cotó fluix i tot de xings-xangs, no els entenia pas ningú, però passeu, passeu que alguna cosa ens regalareu...

Quan el porc en sal s'escapà de la guarderia i entrà dins del circ, quin enrenou, quin desori!! La cridòria fou tal, les rialles foren tantes, que el pobre patge no tingué pas temps de comptar-les. Al restaurant, els qui tenen molta pasta, feien veure que la butxaca els explotava, i així que veieren en Tortell sortir de la cuina entengueren que allò era una ensarronada. Plats pel cap, l'àvia que ja esbufegava, l'oncle pedant i el nebot de bufetada. Ben arriats i nets que anaven, se'ls acabà la festa passada per aigua, mentre l'home dels porcs i la vella dels espigalls reien a cor que vols sota la ventada.

No quedà ni Egipte, ni bous, ni mules, ni llana. La bara florida sortí disparada a la lluna, com un coet de la Nasa, ni l'àngel de purpurina va poder agafar-la. Ni el pescador pescar-la. Ni pous, ni pallers, ni estables. Només un caganer, tot sol, que amb tanta feina acumulada  i tot aquell espectacle no havia fet ni la migdiada. Ara que ben mirat...potser sí que tot és molt rar, vaja, una nadala ben rara. Però són coses que passen...

CODI MASANA

Sovint l'ostracisme cultural ens fa deixar pel camí certes persones que maldaren per millorar la vida i la condició humana. Avui és un bon dia per treure del calaix mental alguns aclariments que tenia preparats després de quatre anys de reflexió i pausa. Ara i aquí, en aquest humil bloc de la cultura del poble, deixaré anar un Ei que, per fi, arriba l'hora de veure la seva pròpia llum.

Quatre anys de silenci és el temps just per carregar-se d'arguments.

A l'artista Salvador Masana i Mercadé (1924-2009) li cal la revisió i la reinvenció de la seva extensa i, en part desconeguda, obra. Trencar els copets a l'espatlla amb l'insolent "molt bé Masana, molt bé" és una de les directrius possibles per  redimensionar el discurs. Trencar la rutina empolsegada d'una ciutat amb forta miopia cultural i amb el corralet ja fet i estancat des de fa anys i panys.

L'obra, la persona, la vida i el pensament de Salvador Masana ens donen les pistes i les pautes per la seva redimensió. La Geltrú és el seu punt cardinal local i ara, vers un futur que no hauria de ser molt llunyà, caldrà enfocar la seva creativitat innata al país i, si cal, al món. Les noves tecnologies digitals ens permeten obrir les finestres i que corri l'aire, aquell aire que ell tant estimava i buscava. Un aire nítid com la seva paleta, de colors estimulants i textures encara poc estudiades i aprofundides. Veure l'home artista com l'home que tenia un pensament propi i particular, veure'l com la persona pública i casolana, explicar que allò de guanyar-se les garrofes és tema actual, i que res, absolutament res, s'ha donat per atzar, sinó després d'un llarg treball previ de picar pedra i més pedra.

El codi Masana resta obert a la seva expansió, tota obra artística té el seu propi discurs i la seva pròpia dimensió. Res és gratuït. Al meu entendre, fins a hores d'ara, salvant comptades i agradables excepcions, l'obra de Salvador Masana ha estat només encotillada a un model clàssic d'anàlisi que ja no té cap tipus de vigència en el món actual que vivim. Estem al segle XXI i l'art s'ha d'intentar explicar i, sobretot, VIURE, des d'altres punts de vista. Allò que era bo i del tot normal fa cinquanta anys, ara és anacrònic i obsolet. I aquí estem i per això estem, per viure ara, per entendre i reflexionar ara, amb els nostres ulls, no amb els ulls del  passat, que això ja ho han fet altres.

La pretensió, la intenció, és donar una sèrie d'eines i uns punts de fuga d'on partir. El camí és obert i lliure.

Aviat farà quaranta anys, quan s'inaugurà la Pinacoteca Masana durant la primavera de 1976, l'escriptor i valuós intel·lectual Eugeni Molero ja reflexionava sobre la catàrsi que necessitava el món artístic i cultural. Ell sempre es lamentava d'unes certes "mòmies" que infestaven i encara infesten certs espais de treball i estudi.

Des d'aquest Ei convidem a començar a saltar totes les barreres mentals possibles per poder iniciar noves vies que permetin resituar, redimensionar, reinventar i VIURE l'obra d'un artista que es mereix obrir les finestres d'un nou món, perquè si un està una mica atent, sabrà descobrir que tant en la seva obra, vida, acció i pensament aquesta mateixa finestra ja estava oberta de feia temps, potser una finestra massa lluminosa i nova per a qui només hi volia veure allò que només convenia veure. Agafem, doncs, els seus traços, les seves pinzellades, els seus dits, els seus ulls, els seus pensaments, les seves paraules, els seus passos i posem-los a la llum d'ara, redescobrim-los amb els nostres ulls, amb els nostres sons, amb les nostres mirades. Vivim l'obra i rellancem el seu pensament en forma de cromatismes. De segur que hi descobrirem tot allò d'amagat i palpitant, perquè tota obra artística pertany al món des de que es va crear. És feina nostra, dels contemporanis, saber resituar-la al temps i discursos actuals.

Tant Salvador Masana com la seva extensa obra, s'ho mereixen.

PRIMER TRAJECTE

Allò que déiem..., del que parlàvem, l'últim vagó. L'altre dia anava ben ple, perquè hi havia vaga. Sardines apretades i l'últim vagó que una mica més i el perdem. El sol baix i rogenc de quarts de cinc sembla ni immutar-se. Som una muntanya humana, amuntegats.

L'últim vagó va decorat amb un enigmàtic llamp. Què deu voler dir? Perill de tempesta? Perill de descàrregues elèctriques artificials? O exclusivament perill...?

Hi ha infants que s'ho passen pipa d'entre tanta gent, per ells deu ser un bosc de cames i nosaltres som els arbres. Hi ha un nen amb xumet que m'agafa de les cames, deu voler pujar per les branques per veure-hi més clar i més enllà.

Tot un grup d'infants d'una escola del Prat baixa a la seva estació. Se'ls veu espitats, és divendres. Les tardes dels divendres solen ser especials, elèctriques. Potser aquest llamp de l'últim vagó només és pels divendres, advertint alta tensió social.

Els camps d'horts del Baix Llobregat s'il·luminen amb les últimes clarors de la tarda. Un home dalt d'un tractor, tomaqueres i una figuera. La resistència tossuda i callada de tot un món.

Però a dins del tren hi ha una escalfor molesta. Hi ha gent que no porta gens bé això de les aglomeracions. Els mediterranis no estem fets per viure apretats, necessitem el nostre espai, la nostra llibertat, la nostra intimitat i, si cal, solitud.
Les frenades del tren esdevenen angoixants, però seguim pels rails mentre el sol s'adorm per la via. Les petites pantalles de les noves tecnologies són la solució per l'evasió d'alguns, d'entre abrics negres i anònims. Un cos social que respira.

A Castelldefels pugen els nois i noies d'alt nivell econòmic, tots parlen entre ells en anglès i baixaran a Sitges.
Aquell infant del xumet volia baixar sol a la platja de Castelldefels. Què hagués fet un nen de dos o tres anys sol a la platja?

El massís del Garraf  i els seus successius túnels d'entre les muntanyes calcàries ens anuncien el nostre territori. Faltava una mica de música i un parell de xicots la porten. L'acordió converteix l'últim vagó en una mena de cafè romàntic, en una tarda d'època, mig clandestina, amb melodies de la Rússia revolucionària. Pensaments tenyits de roig. Els rocams càrstics poden esdevenir la Sibèria, l'estepa, d'entre estarnuts i un punt de llibre que cau al terra, com una fulla seca que queia d'un plataner de Montjuïc.

Esperar la propera estació. Sempre esperar, ens passem la vida esperant. El soroll dels túnels apaivaga els sons. El tren diari de la bruixa amb un conseller que duu escombra i careta de goma barata. S'amaga d'entre el gris del ciment de Vallcarca, muda i solitària, l'antipaisatge, l'antipanoràmica.

A Sitges baixa molta gent. Cal ajudar a una dona amb el cotxet per baixar l'alt esglaó, cosa que passa sovint. Després de Sitges l'últim vagó queda amb dimensió humana. Hi ha lloc per arreu i tothom pot seure. El sol es pon incendiant els pins blancs. L'escalfor a les galtes. Sort del cop d'aire prim quan baixo a Vilanova. Em sento lliure. Fi de trajecte.

TORNA L'EI

Amb el fred torna l'Ei, el nostre particular cicle hivernal que s'allargarà fins l'inici de la primavera. I ja haurà passat un altre any...El temps, cosa relativa. Un any més grans, un any més joves.

                                          Dibuix del poeta Enric Casasses

Agafem la càmara fotogràfica i enfoquem vers la realitat quotidiana, la que ens toca viure. Parlarem de l'últim vagó, aquell que ningú no agafa, de la gent que s'entafora dins dels contenedors de roba, dels qui van en bicicleta per entre els últims horts urbans, dels qui no tenen ni hores ni dies, dels qui en prou feines tenen família, dels qui voldrien estimar més i no poden, dels qui voldrien ser lliures i no els deixen, i sí, parlarem de gent real, ben humana i càndida, gent que s'aixeca, viu, menja i dorm. Gent que somia i espera, gent que voldria però no pot, gent com tu i com jo.

L'últim vagó, senzill i marginal, ha començat el seu particular viatge. Sempre les mateixes estacions, sempre el mateix paisatge, però la gent entra i surt, uns amb pressa, els altres amb la calma, uns amb cara de pomes agres, altres somrient a la llum del matí. A l'últim vagó s'hi pot condensar l'essència humana, diversa i paradigmàtica, canviant i volàtil, efímera per naturalesa. Aquí unes paraules, aquí un gest, aquí un poema visual, aquí alguna cosa escrita als vidres...Allò immaterial és document de vida.

Gent amb la mirada perduda, gent amb els ulls instal·lats únicament damunt d'una petita pantalla, uns altres dormen d'esgotament, i l'infant no para de plorar entre el fred i els peus mullats. Quan plou molt entra l'aigua entre la sola foradada i va empapant tot el peu. Gent sense sostre, gent amb calefacció posada nit i dia. Paradigmes de la nova societat de consum, industrial i capitalista. Ja fa un temps que ens adoctrinaren en la nova religió de quan surtis de casa ja consumeixis sense ni adonar-te'n. I així, uns i altres, anem ben pillats.

L'últim vagó, aquell que a vegades se'ns escapa i ens porta cap el camí interminable de l'espera, una espera plena d'aventures mentals, de viatges a la lluna, de mirades perdudes i inquietants, l'espera..., qui sap què deu voler dir, què deu voler de nosaltres. L'espera són segons, minuts i hores de nosaltres, potser perduts, potser, en el fons, aprofitats molt més del que ens pensem. Cada dia hi han esperes, però són ben nostres tots aquests segons de vida.

Busco el silenci de l'hivern, el minimalisme contundent vers el barroc hipòcrita. Les mans aspres, la gelor i una sola bombeta, sí, aquella que fa pampallugues quan bufa el vent. Busco l'escalfor del sol baix, ben econòmic, o d'un foc a terra, o d'una estufa, més cara. Busco la netedat i la simplicitat. I entro a l'últim vagó del tren de retorn, el de cada vespre, el que va de la gran urbs a la vila. Un trajecte repetitiu i constant. Al fons de tot de la cua, el respirar social i existencial, allà on hi pot passar de tot, com la vida mateixa.

La desobediència, la contemplació dels infinits, el caminar vers la teva pròpia llum. L'existir i el respirar, sentir-se viu i en calma absoluta. Les petites coses que ja han esdevingut grans, que ja ho han esdevingut tot. El plaer que s'atansa. Ei...

L'ÚLTIM COET

Si el primer coet suposa emoció, tensió i trencar el gel, és a dir, aquell tall net entre la realitat quotidiana i la festa, l'últim coet és aquell que potser es gaudeix més intensament perquè ja ens hem relaxat i deixat anar en un estat desinhibit. És aquell últim cartutxo que, gratant el sarró, maldem per eternitzar la festa fins allà on es pugui, les espurnes ja són daurades entre tant de fum, i tothom ja no té clar si viu en un somni o si tot allò que l'envolta és real. D'aquesta manera, amb aquest esperit, voldríem acabar en aquest bloc el cicle dedicat al GABICP, i amb aquest regust de rauxa desenfrenada, de revetlla passada de voltes, encarar el proper cicle hivernal que, com l'any passat, el portarà l'Ei.

Expliquen que expliquen...que un bon dia la gent gabiquera, anant per aquests móns, es trobaren una cabra desada dins d'un local de la Unió de Pagesos de Blancafort i una àliga amb plomes de llautó enmig d'un munt de vergues arraconades en un racó de la muralla de Montblanc. Diuen que diuen, que aquell dia, com no podia ser d'una altra manera, el vent de mestral bufava de valent i en Ramon s'hagué de posar la gorra. Feia temps de GABICP.
I conten que per aquells verals, els germans Mamets quan s'empipaven agafaven el drac de Sarral i el tiraven a la riera...

                                  Drac vell de Lavern. Foto de Ramon Saumell.

Vés si se'n van veure de coses estranyes que uns homes de la brigada municipal de Valls agafaren la vella àliga i la volgueren llençar a la bassa, tot cridant "foteu aquest cony de colom a la bassa!!". L'ambient anava ben carregat...

Però és que un matí lluminós de maig anaren a Lleida i així que arribaren es trobaren de "morros" amb l'enorme Marraco corrent a tota pastilla per aquelles avingudes properes al Segre. La bèstia de guix era tant grossa que necessitava tot un tractor amagat sota la base de la carrossa i les faldilles li voleiaven amb tanta velocitat. Així en general, els treballadors de les brigades municipals d'arreu sempre han tingut un tracte diferencial vers aquestes bitxos populars, una mena d'amor-odi especial.

Els ulls no donaven pas crèdit de veure la primera àliga que llençava foc a tort i a dret, pel bec i per la cua i amb la remor dels timbals. On era? Penseu, penseu...Que hi tornarem...

I ja veus en Ramon, que treballava de viatjant i parlava amb molts metges, però a part de medicaments, preguntava per si aquell poble tenia alguna bèstia, i au, cap a casa de l'alcalde de la Llacuna perquè li pogués treure el drac del seu magatzem i fer-li una foto. O el drac de Sant Martí de Sesgueioles fotografiat en una entrada d'una casa particular, amb mestressa inclosa, o el de Sant Pau d'Ordal dins d'un magatzem de la carretera entre caixes de fruita i pots de pintura. Els llocs més inversemblants es podien convertir en petites cases de la festa, això que està de moda ara.

                 Mulassa i cavallets de Sant Feliu de Pallerols. Dibuix de Salva Masana.

Que, ens posem el drac? A Canyelles, a Sant Marçal, a Montblanc...ja veies el Salva i l'Abel fent de figurants d'uns portadors perquè el Ramon pogués fer la foto. D'aquesta manera, d'una forma ben empírica, es podien observar i respirar les "golfes" de les figures, els interiors curulls de textures, olors i materials.

Una nit de juliol no tingueren més remei que pujar a Begues per veure la Cuca Fera. I tant si la trobaren! Tota desmuntada i entaforada en una mena de compartiments fets de totxanes on la brigada i els bombers tenien les seves coses. Aquella bèstia llençava boles de foc al cel, contra els balcons i plataners del poble, i els "bomberus" apagaven les flames.

Però és que explicaven que aquells bonys del drac de Sitges són d'un dia de rauxa i creativitat a la fusteria d'en Forment. Diuen que diuen, que expliquen que de Fera Foguera la de Sitges la primera, i tant és així que si no heu caigut encara amb l'endevinalla, doncs aquella primera àliga embriagada de foc i fum no podia ser una altra que la sitgetana.

Els exploradors gabiquerus vés si se'n trobaren de coses, coses estranyes, ben rares. Un mamut amb bicicleta, una carpa que es diu Juanita i que l'acompanya un porró amb petxines, una garsa gaudiniana, un camell sense geps, un drac de pots i llaunes, un altre amb culleres i forquilles, la primera víbria de la democràcia ensenyant uns pits sense mugrons, un bou teler sense cara ni ulls, i un altre bou amb la cara pintada amb guix dins d'un bar de poble, una àliga exposada a l'aparador d'una botiga de pintures, un drac i àliga antiquíssims plens de pols, un drac del Penedès a les golfes d'un cafè, un drac coronat, un monstre de la riera, un bitxo sorgit d'un torrent, un mussolot del campanar, un drac de tres caps que baixa d'una ermita, un drac i una àliga que vivien dins d'un palau i una àliga que treu el cap pel balcó de l'ajuntament.

                                      Àliga de Sitges. Escultura d'Abel Masana.

Però un dia, un bon dia, només faltava veure que a Sallent la guita no sortia pas per la porta, sinó pel balcó, balcó avall...coses del jovent. I a Moja poca gent i boja, i els del voltant s'hi estan tornant.

Piles i piles de diapositives guardades dins de caixes de cava, escultures de pedra viva que pesen qui sap quant, quadres i més quadres amb marcs pelats de tant voltar amunt i avall..., hores i hores de muntatges, orxates ben entrada la matinada, perfum de tabac, perfums de farmàcia, dinars de menú, bons i econòmics, a la fonda Colom, a cal Xim, al Solterra, a cal Guix, a l'Avet....Hores i hores de cotxe, carretera i manta, garlandes de Lavern (pits de novícia), vent, fred, neu, calor canicular, pluja, tempestes, plou i fa sol, caps de núvol...per uns instants semblava que quan sortien les bèsties el temps també hi participava, d'una manera activa, és temps de GABICP.

LA DESCOBERTA

Una de les comarques que el GABICP descobrí amb més intensitat de bestiari, fabricat durant els inicis dels 80 del segle XX, fou l'Anoia. La teníem relativament propera (aleshores Igualada distava 52 Km de Vilanova) però era una perfecta desconeguda a nivell de bestiari festiu. Només certs dracs igualadins s'havien vist al Correfoc de la Mercè de Barcelona, però poca cosa més. El col·lectiu anava una mica a les palpentes per aquells verals, fins que arribà l'esclat.

                              Estrena del drac de Montbui el 1984. Foto: Ramon Saumell.

Anaren sortint de sota les pedres, per tot arreu, dracs, cuques, cavallets...n'hi havia per donar i per vendre. Aquesta febre constructiva es donà durant un període molt curt de temps i el Ramon no donava l'abast per fotografiar tot aquell mostrari fantàstic. L'Anoia esdevindria un autèntic volcà de noves figures, les quals es contraposaven unes amb les altres per la seva originalitat, tot i que solien seguir un estil molt colorista.

A partir de l'observació de certs dracs anoiencs, el GABICP definí la forma "anoienca" o "igualadina" de portar-los: al portador només li queda cobert el cap (que li queda dins la carcassa de la fera) i amb els braços al descobert subjecta el drac mitjançant unes anelles o agafadors que sobresurten del cos de la figura. Aguns d'aquests dracs també seguien unes mateixes característiques morfològiques i una certa línia constructiva, això es deu perquè certs artistes igualadins (l'Emili Miramunt, l'Àlvar Ymbernón...) estigueren al darrere del disseny i realització d'uns quants d'aquests dracs (Igualada, la Llacuna, Mestral...) o guiaren-aconsellaren certs aspectes tècnics (seria el cas del drac de Montbui, construït pel col·lectiu d'artistes del poble que encapçalava en Joan Torner). Dracs allargassats, amb llargues llengües i el foc mòbil.

                                      Drac d'Igualada. Pintura de Salva Masana.

Per una altra banda sorgiren una col·lecció de bèsties (sobretot dracs i cuques) que foren creades a partir d'escoles, colònies, barris, col·lectius d'Igualada (l'escoles Oberta, Diví Pastor, Mestral, colònies de l'ajuntament, barri de la Font Vella, l'Ateneu Igualadí, barri de Montserrat, els Montserratins...). De tot aquest grup destacaven per la seva originalitat els dracs de pal de la Font Vella (tres figures de dracs col·locades a l'extrem d'un pal i que tiraven foc), l'Elefanta de roba dels Montserratins que llençava aigua per la trompa i la cuca de tres caps de l'Ateneu.

Els grups d'animació igualadins "Gralla" i "Bolic-Bullanga" i el grup de Capellades "Gresca Fresca" seguiren un altre model de bestiari, creant una sèrie d'originals figures molt coloristes, mòbils i pensades per l'animació al carrer. Serien els casos dels dracs de roba de Gralla i Gresca Fresca, i els galls bojos de Bolic-Bullanga (aquests últims a mode de cavallets). De fet, la tipologia de cavallets també es donà en tots aquests grups d'animació (Gralla tenia dos cavallets i Gresca Fresca disposava d'un de sol). Fins i tot aparegué també un altre cavallet d'Igualada portat per un senyor que anava vestit de morisc.

Per la resta de la comarca també s'escampà la dinàmica de crear noves bèsties. Els dracs de Sant Martí de Sesgueioles, Vilanova del Camí, les cuques de Montbui, Calaf, Copons, Piera, el drac-guita de Piera..., acabaven de conformar un mapa amb força densitat de bestiari, i més si tenim en compte, insistim, que totes aquestes figures foren creades durant un període de pocs anys.
Si compteu, entre tot plegat, surten vora la trentena de figures que entre naps i cols es crearen a l'Anoia durant aquells finals dels 70 i inicis dels 80.

La gent del GABICP sempre guarda el molt bon record de l'estrena del drac de Montbui arrel de l'actuació del drac de la Geltrú en aquell poble, juntament amb el drac d'Igualada i el grup Gralla. No és pas massa corrent que un drac tregui el cap per primera vegada durant la llum diürna d'un dia esplèndid de juliol, i així ho mostra el reportatge de Ramon Saumell durant aquell jorn ple de lluminositat, grups coloristes i un paisatge pintoresc. Posteriorment, l'Abel Masana creà el relleu escultòric que s'inspirava en la llegenda de santa Margarida i el drac (representada al retaule de l'església de Montbui i font d'inspiració per la creació del drac del poble) i Salva Masana plasmà tot aquell univers colorista mitjançant unes obres pictòriques on apareixien els dracs antic i nou d'Igualada i una composició dels dracs de l'Anoia (Capellades, la Llacuna i Montbui).

                        El drac de santa Margarida. Relleu escultòric d'Abel Masana.

Gràcies a la determinació, iniciativa i treball de Jordi Soler i Carme Montclús (igualadins que aleshores pertanyien al grup Bolic-Bullanga) l'exposició del GABICP pogué visitar la ciutat d'Igualada durant l'agost de 1986, que s'estrenà enmig d'una trobada de totes aquelles bèsties igualadines i anoienques i, fins i tot, d'arreu del país, en el marc dels actes de la Festa Major. D'aquella exposició sorgí un valuós catàleg amb el llistat del bestiari de tota la comarca i el GABICP, per la seva part, edità un plànol de l'Anoia amb els dibuixos a tinta (realitzats pel Salva i l'Abel) de moltes de les bèsties de la zona, que completava la documentació i estat de la qüestió.

Totes les diapositives d'en Ramon Saumell, realitzades amunt i avall de l'Anoia, surten a l'audiovisual amb la mateixa música ("El mercat a la plaça" de Lluís Llach) que s'escoltà a l'estrena del drac de Montbui. Unes imatges suggerents que a voltes passen d'un cel blau inabastable a l'interior d'un magatzem.

RETALLS DE GABICP

Els "gabiquerus" podrien estar hores i hores explicant coses del bestiari. La seva perspectiva partia i parteix de l'experiència directa i actual, sense renunciar a la història, però sense que aquesta sigui la única doctrina. D'aquí rau, potser, el sentit i el perfil del projecte del GABICP. Estar amatents a la realitat que ens envolta i tractar-la amb la màxima cura i interès. No deixar mai les arrels però saber estar ara i aquí.

Aquesta parada de retrospecció després de 30 anys de discurs, treball, investigació i recerca ajuda a assentar noves bases i a engegar nous camins per explorar. Era necessari, doncs, recopilar tots aquells inicis que fins ara estaven dispersos entre milers de diapositives, entre centenars de documents, entre obres artístiques i entre la memòria que, vés per on, després de tres dècades a vegades costa d'accionar. Com que als anys 80 el temps anava ràpid i actualment ja va accelerat, encara per més motiu que calia reintroduir uns certs discursos i pensaments de reflexió sobre el bestiari fantàstic i popular del nostre país.

                      Antic drac de Sant Andreu de la Barca (anys 80). Foto: Ramon Saumell

Un dels canvis de més calat que ha sofert el bestiari és la seva forma de construcció. I d'això ja en parlaran abastament els membres del grup durant la xerrada del dissabte 16 de novembre. Com també la desaparició (per pèrdua, deixadesa, abandonament, destrucció...) de moltes de les figures que sorgiren durant la revifalla de les festes populars durant els finals dels anys 70 i els inicis dels 80. El GABICP, sempre que ha pogut, ha denunciat certes pràctiques d'alguns ajuntaments o col·lectius vers les figures festives dels respectius pobles, viles o ciutats. Sempre mantenint un estat de la qüestió i d'opinió, és a dir, creant un cert discurs i, per tant, de retruc, provocant el debat, primer esglaó d'una societat que es vol lliure, crítica i democràtica.

Les figures d'un drac, d'una mulassa, d'una àliga..., són tractades com a peces festives però també amb un alt valor artístic, cultural, popular, històric, simbòlic...., és en aquest punt on moltes vegades calia fer pedagogia entre la gent i certes institucions perquè això de la festa al carrer sempre ha estat tractat com una cosa que mira...fa gràcia, està molt bé...però poca cosa més. Al mateix temps, certs membres del col·lectiu tampoc no combreguen massa amb l'actual sobredimensionament dels anomenats "protocols" i d'altres "pulcrituds" exagerades. El GABICP sempre ha defensat la especificitat de cada festa, de cada poble, allò que li serà bo per un, potser li serà negatiu per un altre. I d'això també se'n parlarà a la xerrada.

    L'antic Mamut de St. Vicenç dels Horts i el grup d'animació "El Drac".Pintura de Salva Masana.

Ells ens podran explicar moltes vivències i anècdotes d'una època on la gent, les colles, l'ambient popular...funcionava d'una altra manera. Pensem només per uns instants que durant els anys 80 per crear una nova bèstia només calia (per si això fos poc) una colla de persones il·lusionades per crear una determinada figura. La construien entre tots i sortien al carrer. L'ajuntament els podia ajudar o no econòmicament (la majoria de vegades no) i així es creava una nova peça del bestiari que podria tenir més o menys sort en el futur. Actualment, si algú vol crear una nova figura, ja cal que es calci, no per la feina, sinó pels diners.

Acabem aquest petit apunt del cicle "gabiqueru" amb l'enumeració del seguit de llocs per on el col·lectiu instal·là la seva mostra itinerant. Veureu que hi ha de tot i més...: la capella de sant Joan de Vilafranca del Penedès (1984); el col·legi de la Divina Pastora de Ribes (1985); el palau episcopal de Solsona (1985); el palau del Rei Moro de Sitges (1985); les antigues cotxeres del Vendrell (1985); el museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1986); l'aula de cultura de Caixa Penedès d'Igualada (1986); can Ramis de Sant Celoni (1986); can Ricart de Sant Feliu de Llobregat (1986); palau Marc de Barcelona (1987); la Carbonera d'Olot (1987); l'ajuntament vell de Tarragona (1988); i l'antiga cooperativa agrícola de Valls (1991). En alguns d'aquests indrets la pròpia mostra del GABICP es veié acompanyada per l'exposició d'algunes figures del bestiari o, fins i tot, amb alguna trobada d'aquest tipus de figures, com passà a Igualada. I com que el pas per tots aquests llocs ha deixat un seguit d'amistats i contactes per arreu, doncs també s'han volgut convidar ara perquè, d'alguna manera o altra, també formen part de la història del projecte.

                        Cap del drac de Vilanova. Relleu escultòric d'Abel Masana.     

ÉS TEMPS DE GABICP

Properament, durant els dies 15 i 16 de novembre, la sala Toc de Vilanova i la Geltrú acollirà certs actes que recordaran els 30 anys de l'inici d'una aventura, d'un projecte. El GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular) es formà com a col·lectiu durant els finals d'estiu i la tardor de 1983. De la trobada entre Ramon Saumell, Salva Masana, Abel Masana i Montse Soler, sorgí la idea i el propòsit de formar un grup que treballés en el camp de la recerca, estudi, coneixement i difusió del món del bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans.

La Cuca de Cardedeu. Foto: Ramon Saumell

Ramon Saumell ja venia del camp de la fotografia i del cinema amateur i Salva i Abel Masana ja portaven trajectòria en l'àmbit artístic i folklòric. Tot aquell caldo de cultiu acabà per donar els seus fruits i el catalitzador sigué la primera concentració de dracs a Vilanova en motiu del cinquè aniversari del drac de la Geltrú. Aquell acte fou fascinant per en Ramon, durant la tarda del 21 de maig de 1983 la seva càmara no donà l'abast amb tot aquell món suggerent i diferent als paràmetres normals de la fotografia. Els dracs vinguts del Penedès (Moja, els Monjos, la Gornal, Banyeres), de comarques més llunyanes (el drac de Sarral, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el drac de Terrassa, la cuca i el drac de Castellbisbal) o del mateix Garraf (dracs de Vilanova, Ribes i la Geltrú) anaven circulant pels carrers de la ciutat creant una atmosfera especial que en Ramon va saber captar a la perfecció tot i ser la primera vegada que davant seu apareixien tants dracs alhora.
El fruit d'aquell reportatge es pogué visionar el 19 de novembre de 1983 en el marc del sopar de germanor que celebrà la colla del drac de la Geltrú.

El GABICP començaria a caminar i a treballar lliurement des de la base popular i sense cap mena de subvenció. El projecte s'articularia a partir de la recerca i documentació de tot el bestiari existent arreu del país i la seva difusió a partir d'una futura exposició itinerant que combinaria l'audiovisual amb les diapositives d'en Ramon, l'obra pictòrica d'en Salva i l'obra escultòrica de l'Abel. Fins i tot s'animaren a obrir camí i elaborar un petit "diccionari" sobre els diferents tipus de bestiari festiu, és a dir, fent pedagogia del tema i mirant de definir les figures del drac, la víbria, la mulassa, el bou, l'àliga, el lleó, la cuca fera, la cuca o cuc, el drac de roba, el drac d'escola, les altres bèsties vàries i singulars que sorgien de la imaginació i fantasia del poble...Assentant unes bases i perfilant uns criteris per l'estudi i anàlisi de tot aquest món.

                               El bou i la mulassa de Solsona. Dibuix de Salva Masana 

Trenta anys després es retroben i mostren les "entranyes", els darreres i la rebotiga d'aquell projecte a partir d'una instal·lació expositiva amb documents, objectes, obres artístiques...que mostra certes interioritats de tot aquell muntatge itinerant que circulà per vàries poblacions del país d'entre el 1984 i 1991. La recuperació de l'audiovisual, tant anivell d'imatges com de músiques, que es projectava durant els inicis del grup i la seva projecció durant aquests dos dies al Toc suposarà un nou i valuós document històric sobre el bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans. Fa pocs dies en Ramon ens comentava que moltes de les figures que apareixen a l'audiovisual ja no existeixen o bé han canviat molt. És doncs, per si sol, un document visual que deixa constància d'una època determinada en l'àmbit del bestiari festiu. A més, si abans eren projectors amb carrets de diapositives els qui permetien la projecció, ara ja són els medis digitals els encarregats de la tasca.
També s'ha tingut especial cura en triar certes obres pictòriques i escultòriques de Salva i Abel Masana, respectivament, pel que fa a la seva època "gabiquera".
La mostra es completarà amb una xerrada on els tres artífexs podran explicar, recordar i reflexionar sobre tot aquest món del bestiari, amb la presència del drac antic de Vilanova, ja que fou restaurat el 1986 arrel de l'exposició del GABICP que es va fer al Museu Balaguer, i amb alguna sorpresa més...

                                          L'Arbre del bestiari. Escultura d'Abel Masana

Obrim, així, un petit cicle tardoral a la Cua que anirà desgranant certs aspectes d'aquest singular col·lectiu que començà l'aventura de perseguir tota bèstia popular que es bellugués arreu del país. És temps de GABICP.

TARDOR

Bandes de núvols plans, llisos, lluiten amb el retall de cel pur i nítid que s'esdevé cap el  nord. La clara resistència d'un sol que fa ullades de tant en tant. La tardor desplegarà tota la seva escenografia, els seus aires, sons i colors. El seu espectacle és més íntim, tendint al recolliment i a la preparació mental pel Nadal, punt d'inflexió. La tardor és l'encarregada d'anar amagant l'astre solar, enpetitint-lo fins l'última expressió, acabant de rematar l'estiu, que encara voldria cuejar, però el pas del temps és inexorable i impecable.

Els rovellons, les castanyes, les olives, les garrofes, les ametlles..., els fruits tardorals que ens preparen cap a la minva de la llum. Les branques s'aniran despullant poc a poc, ara una ventada, ara una altra, ara la pluja, ara la primera fredorada. La música de la tardor és lenta, pausada, les seves notes s'arrastren amb calma de crepuscle. Els marronosos, els incipients tocs de grisor, es barregen amb els verds perennes dels pins i certs xiprers que el sol il·lumina pel cantó d'avall.

La fresca matinal s'anirà incrementant i els vespres s'allargaran. La tardor acaba per convertir la llum diürna en una cosa preuada. Comencen les retallades de la llum. Aprofitar aquest bé preuat és cosa de rigor.

En Martí és un personatge ben curiós que cap a mitjans de novembre juga a cuit i amagar amb la tardor, fent-la confondre una mica, fent-nos pensar que per uns dies ha tornat l'estiu, l'estiuet de sant Martí que li diuen. Però d'aquests quatre dies de bonança no us refieu pas, són una enganyifa. Dies després, amb l'Andreu, arriba el fred més greu.

A gran part de les nostres comarques tenim la sort de poder contemplar l'espectacle de les vinyes tardorals. Els pàmpols dels ceps es tornen vermellosos i solen caure amb les ventades de finals de novembre i del desembre.

En PEP FORTUNY de la Companyia Elèctrica Dharma ens deixà ahir. Amb ell volaran les orenetes i la lluna serà més lliure. El viatge que mai s'acaba, un retorn que mai comença. Quan era infant el sentia fent discursos poètics que sorgien dels discs que s'escoltaven a casa durant els anys 80. "Catalluna", "Força Dharma" i el "No Volem Ser" formen part ja de la meva manera d'entendre el món i el país, un so que he anat seguint fins l'actualitat, sempre pendent dels seus nous treballs. El camí s'estreny o s'eixampla segons els moments i les circumstàncies. Ahir ens deixà un poeta lliure que tocava la bateria, un home que sabia transmetre els missatges de llibertat i de lluita contra les injustícies. Un savi filòsof que sabia molt de la vida, el tronc discursiu de la Dharma. Ell sempre parlava de les arrels i de l'infantesa, d'aquell juguem, juguem que el món s'acaba. El camí que mai s'acaba i el camí que sempre recomença. La seva filla porta el nom de Liliana, una nova llavor enmig d'aquesta terra.

VIGÍLIES DE LA MERCÈ

Les festes de la Mercè solien començar amb un seguit de cercaviles que sortien des de diferents punts de la ciutat per confluir a la plaça sant Jaume on, dins l'ajuntament, es llegia el pregó de festes. Aquest era l'esquema que anà del 1978 al 1980.

                 Cercaviles de la Mercè de 1978. Foto Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic Bcn


Els punts de sortida de les diferents cercaviles podien variar una mica, però més o menys eren aquests: el mercat de sant Antoni, plaça Universitat, saló Víctor Pradera, parc de la Ciutadella, el Born, plaça Catalunya, el portal de la Pau, avinguda Mistral o des de l'arc de Triomf. De forma radial la festa s'encetava simultàniament i convergia a la gran plaça.

Sigueren varis els "col·lectius d'artistes, músics i comediants" (anomenats així segons els programes d'actes de l'època) que participaren en aquestes cercaviles d'obertura de la festa. Aquests col·lectius eren els "grups d'animació" (segons el mot de pila), els "cercavilerus" (segons Enric Miró) o els "grupos de animación callejera" (segons algun periodista) que estaven a l'alça i en plenitud: Picatrons, Planxet i Sia, Marduix, el Drac, Titelles Naip, Setrill, Col·lectiu d'Animació, Cuca de Sant Celoni, Pa de Ral, Jaume Arnella i Rafael Sala, l'orquestrina Galana...A més, dins les mateixes cercaviles havien aparegut, segons els anys, el Ball de Diables de l'Arboç i els gegants del Pi, sant Roc-Plaça Nova i els de sant Medir.

Ramells de globus de colors, el globus Rodamón (de la Caixa) i l'enlairament de globus de paper eren els aliats perfectes per donar el toc de sortida o d'arribada de les esmentades cercaviles.

Els dies 21 (en dijous o divendres) i el 23 (vigília de la Mercè) de setembre sigueren les dates triades per aquesta obertura de les festes, tots ells dies laborables però que respiraven l'ambient de les vigílies. Cap a les cinc de la tarda era l'hora d'inici per la sortida dels grups d'animació. Imagineu-vos els infants acabats de sortir de l'escola i trobant-se amb tot aquell enrenou pels carrers amb músics, gegants, xanquers, dracs de roba, cuques...

DES DE LA DISTÀNCIA

                                        
Enguany la cosa va diferent. Si en anys anteriors per aquestes dates ens esforçàvem per reflexionar o proposar nous plantejaments per la Festa Major de Vilanova, aquest any hem optat per la distància, ens ha petat així, de fet no ens ve de gust fer res més, fer el turista, el foraster dins la teva ciutat que, vés per on, paradoxes de la vida, cada dia la veus més lluny, més distant cap a tu i més distants vers ella. La cosa és mútua.

El Roc va detectar "els ventanus" que ja estaven penjats.

Bé, el divendres vam treure el cap a la cercavila de foc del Vendrell, que la fan des de 1982. Han canviat molt els temps, però el Ball de Diables i el Caramot vendrellencs, el drac de Banyeres i la Cabra de Reus per sort continuen amb el seu estil intacte, insubordinable. Amb el Roger, encenedor dels diables i que ens coneixem des dels anys 90, quan érem més joves, ens vam saludar enmig d'aquell infern de tabals de pell, foc vermell i crits. Pels diables del Vendrell la cercavila de foc del 26 de juliol és la seva gran festa major, el seu gran moment. Els vaig anar perdent de vista pel carrer Muralla, entre ombres, foscor i la llum llunyana de les carretilles. Només va quedar el fum. Un dels meus besavis es veu que provenia de "Cal Ton Cafeter" del Vendrell, un home que se sabia de memòria un seguit de versos dels diables d'aquella vila.

L'endemà va fer molta més xafogor, el cel, no se si us hi vau fixar, semblava de cendra, d'un blau brut. Allò havia de petar en algun moment o altre. Cert aire calent aixecava les primeres fulles seques.

Diumenge el cel ja era més blau, més net. La calor era seca, un sol radiant al bell mig de l'estiu. Ens vàrem trobar amb uns amics de Barcelona per començar a perfilar projectes de cara l'any que ve. Vam fer el vermut sota l'ombra de la plaça Lledoners, una cosa que no havíem fet mai. Els vermuts sempre els hem fet a casa, d'una forma natural. Ells ens expliquen que es veu que els gafapastes (altrament dits "modernillos") ara se'ls ha donat pels vermuts i ostenten la redescoberta del tema. Quedem estupefactes, perplexos, a aquest pas fer un sofregit també esdevindrà moda. Saludem el Juanitu, el "jefe" de la plaça, el qual molt amablement obre la seva barberia perquè la gent de Barcelona la pugui veure. Per la plaça corren nens i el Roc va amb un petit drac de Sant Quintí de Mediona fet de cartró. Passa un que també coneixem i ens diu que el seu fill només és del drac de Vilanova i del de la Geltrú. Un signe més de localisme. Tot i que la intenció era desconnectar, no ho vam aconseguir del tot, una tonada de gralles surt de dins la barberia...Avui es veu que toca aquest tipus de música.

Dinem arròs i el mar es veu blau, blau. L'estelada vermella va onejant al balcó, mig descolorida ja, perquè, clar, el país necessita temps...
La sobretaula s'allarga fins al vespre, la música va fent i ens quedem amb les paraules de l'amic de Barcelona: aquí el que necessiteu és un grup de punkies, potser té raó.

Ja de matinada vingué el canvi, una llampegada, aire i quatre gotes. Els finals de juliol que ja es donen la mà amb l'agost. Demà el matí segur que serà net i sec, el cel ben blau i un sol radiant que ja té més d'agost que no de juliol.

La cançó que ens va acompanyant durant aquest estiu:
http://www.youtube.com/watch?v=8OpfNRKjhOM

POBLES IMAGINATS

Tot començà farà cosa d'uns sis o set anys enrere. Sorgí la idea d'un poble inventat, imaginari...perdut per l'enlloc i per arreu. "Plouifasol és un poble encantat, on ningú no hi mana i tothom hi cap", on els mestres de l'escola ensenyen a somiar, a ser lliures i sabedors de tot allò natural. Bicicletes, sargantanes i cargols. I on els pallassos són els savis del poble. Bé, ja us ho podeu imaginar, les gents de CIU, el PP... l'esborrarien del mapa ràpidament. "Sondàlber" era l'infant que tots portem a dins.

Després passaren els anys, d'aquells primers textos poètics, càndids...emergí l'Ei, les noves vibracions enmig d'un món hostil, la contundència de la lluita, la condició de que si anem per aquests camins tots els infants del món poden portar un roc a la butxaca. I així estem. Per entremig, durant la primavera de l'any passat, sorgí la Festa Major d'Àlber, un altre d'aquests pobles imaginaris. Allí hi viuen en Marcel, que té un taller on arregla gegants i capgrossos, el fuster Serenet, l'Arcadi, que és electricista, en Pere Xino Xano, que és qui penja els cartells, en Xestus, pirotècnic, en Jep, que és el pregoner o nunci del poble, el rodamón d'en Plats i Olles..., bé, ja ho veieu, gent ben normal.
Àlber és un poble d'artistes, músics i comediants, de poetes, col·lectius efímers i nòmades que van i vénen. Àlber és un indret lliure, que ja va néixer alliberat i que no ha demanat permís a ningú per ser-ho. En certa manera és fill del Plouifasol, però més evolucionat, i tots dos formen una petita comarca que, vés per on, no la trobareu a cap plànol.

Si pugeu fins a Montclar els veureu entre fins perfums d'espígol i la borinor dels insectes. Els pins us aniran xiuxiuejant els seus noms i si mai decidiu anar-hi us acolliran amb els braços oberts. Són gent desperta i amable. Si us trobeu amb el Pep Tramvia de segur que us explicarà un dels seus contes que tragina amb una mena de "carromato". Una nit vam tenir la sort de poder seguir de ben prop la Destartelada, que feia música de joguina i de circ. I encara no sabem com vam anar a petar en un petit bar on un tal Bumbí explicava històries sobre atzavares i falciots. En Xesco, la Ginesta i en Baliu també hi viuen al poble.

Més endavant, si voleu i us ve de gust, podem anar seguint parlant d'aquest poble. Mentrestant, però, per si les mosques, sempre amb el roc a la butxaca.

SANT QUINTÍ

"Venite, venite...", "que las nubes ya se acercan con muchísimo rumor...", són fragments agafats al vol dels parlaments del "Típic" del Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona, cantarelles i recitaments que es pogueren escoltar i gaudir el passat dissabte de la mà d'antics i vells diables del poble. Els més veterans ja es posaren el públic a la butxaca des del primer moment que aparegueren a la plaça. Tot plegat en el marc de la Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments que se celebrà a Sant Quintí.

Fa uns anys que coneixem el Ramon del Vilà, ell sigué dels diables durant més d'una vintena d'anys, que no és poc. Ell ens explicà tota la seva història i peripècies des dels anys setanta fins a inicis dels 90. En Ramon és qui, amb altra gent de la colla, afrontà la renovació dels diables de Sant Quintí, sense perdre, això sí, el seu caràcter, el seu vestuari, la seva iconografia, la seva essència. Aquella colla dels anys 80 va fer moltes sortides arreu de les comarques del país, fent cercaviles, correfocs i, a vegades, parlaments i tot. D'aquella època són els nous estris que encara ara són la base d'admiració i respecte per part de la gent, sobretot destacar la cara-calavera de ferro amb capacitat per més de 200 carretilles, la vareta amb foc que el llucifer es posa a la boca per finalitzar els versos i uns quants ceptrots més que es van construir durant aquells anys. És a dir, els diables de Sant Quintí sigueren conseqüents amb els temps que es vivien i es posaren les piles a nivell pirotècnic i de funcionament, una dinàmica que, per sort, encara segueix l'actual colla. L'altre dia, quan es pogueren veure els vells diables pels carrers, es podia admirar la dinàmica d'un encenedor que no parava de calar foc a les maces que veia amb el coet posat, amunt i avall de les dues fileres, fins al punt que els qui traginaven les caixes amb les carretilles havien d'incrementar el ritme i, al mateix temps, mirar de reüll cap enrere perquè el llucifer de barbes blanques, en Ramon, sortia corrent amb el ceptrot encès. I els bossers de Tarragona anant aixecant els braços en senyal d'alerta...Sí, sí, tot i que els anys passen i ens fem grans, els veterans diables demostraren que els carrers encara es fan petits al seu pas.

Al nostre amic Ramon mai li podrem agrair del tot la seva ajuda i informació donada sobre l'època que ell sigué llucifer, una documentació compilada en el petit recull "Postals d'Oblits", editat el 2010 per l'Emboscall. D'uns anys que els caps de setmana d'estiu es convertien en veritables "tours" per les carreteres del país, fent que els diables de Sant Quintí anessin sonant "con muchísimo rumor", esdevenint temibles, aplaudits i estimats, fins al punt que algunes viles no volien altres diables que ells, perquè allà on anaven ja deixaven petjada.

Tot aquell esperit va perdurant i com cada any, si llucifer vol, estarem amatents i expectants a la cantonada de la carretera per veure'ls pujar durant la nit del tercer divendres d'agost, l'hora del correfoc de Sant Quintí, un dels pocs actes populars que encara aguanta aquella pàtina d'encís peculiar d'una època on els correfocs eren lliures, intensos i plens de corredisses.

Fotos d'Eloi Ribas penjades al facebook del Ball de Diables de Sant Quintí.

EL DESENCADENAMENT D'UNA IDEA

La nit de sant Joan suposa tot un símbol històric de revitalització i recreació de les festes populars a Reus. Tant el Carnaval com l'esmentada nit sigueren els punts de fuga on s'aglutinaren un seguit de joves que tenien certes inquietuds per transformar la festa al carrer i dotar-la d'uns paràmetres més participatius i oberts, amb clara oposició i distanciament vers els estaments oficials del moment. Un jovent, que a partir de les seves relacions personals entre uns i altres, anava teixint una xarxa que donaria un seguit de col·lectius i grups que conformarien tot un moviment procliu a trencar vells esquemes. La publicació satírica "Tururut Viola", el grup d'animació "Taronjada Natural", la revetlla de sant Joan, la recuperació de la Palma com a espai social i cultural, l'entitat Carrutxa, la Cabra de Reus i la cercavila de foc, són alguns exemples de tot aquell procés.

En algun cas a tots aquells joves se'ls ha anomenat "primers pobladors postfranquistes de la cultura i les tradicions populars al carrer".

Ens centrarem aquí en el desencadenament de la nit de sant Joan a Reus, i en concret d'aquells inicis.
Sigué a partir de 1977 que l'Agrupament organitzà les revetlles de sant Joan a la petita plaça del Castell, molt a prop del Mercadal. Aquelles primeres revetlles, allunyades de la oficialitat, sigueren el caldo de cultiu idoni i procliu pel que vindria durant els posteriors anys, i suposaren el punt de trobada de molta gent jove que confluïa amb certes idees i inquietuds.

Posteriorment, cap a finals de 1978, es muntà el grup d'animació "Taronjada Natural", col·lectiu que portà a terme una sèrie de cercaviles i d'accions de teatre al carrer. Dins d'aquesta dinàmica, sorgí la idea de muntar una mena de cercavila de "bruixes i dimonis" pel casc antic i que sigués el preludi del ball de revetlla a la plaça del Castell. Així, per la nit de sant Joan del 79 sortí una experimental cercavila composta per músics, màscares, personatges teatrals i una mena de boc o cabra amb cap de cartró i el cos de roba que conformava una figura vertical a mode de gegant i sense foc.

A inicis de juny de 1980, una sèrie de joves reusencs pujaren a la Patum de Berga, festa ja referencial aleshores per tota aquella gent que s'interessava per la festa i la cultura popular. Sigué baixant de Berga, que sorgí la idea de construir una mena de Cabra de foc. Les inspiracions directes sigueren les guites de la Patum, amb el seus colls llargs i el seu particular joc i dinamisme entre el públic, i aquella figura de cabra ja construïda anteriorment per Taronjada Natural. De la conjuminació d'aquests dos referents es portà a terme la construcció de la nova figura, això sí, com que es volia que sortís per la nit de sant Joan, doncs la cosa anà ràpida i de forma bastant rudimentària. Mà de tela metàl·lica, paper de diari encolat...Al mateix temps, s'agafaren uns vells sacs d'avellanes, procedents d'un magatzem, i es confeccionaren una mena de cassaques, decorades amb motius màgics (l'escombra d'una bruixa), astronòmics (el sol, la lluna, estels) i d'altres siluetes pròpies de certs personatges fantàstics relacionats amb la nit de sant Joan (dimonis, bruixes, rat-penats, dracs...). Aquestes cassaques servirien pels portadors/es de la Cabra.

Durant la nit de sant Joan de 1980, organitzada ja per la Coordinadora d'Entitats per unes Festes Populars, sortí l'anomenat "Cercavila Màgic", on per primera vegada s'utilitzaria el foc pirotècnic mitjançant la nova Cabra, un parell de carretillaires (vestits amb bates, barret de palla i el civader amb els coets) i un altre amb un vestit vermell de diable. Tots plegats llençant espurnes i espetegant coets pels carrerons del casc antic.

Durant aquells anys es tenia el costum de fer una xiulada popular pel Tomb de Ravals, acte reivindicatiu i festiu tot just quan s'acabava la revetlla a la plaça del Castell, i després molts anaven a menjar truites a la Boca de la Mina per veure sortir el sol a trenc d'alba, un acte plenament solsticial. Aquest indret de lleure i passeig amb alguna font, situat a les afores de la ciutat, és on hi ha ubicada l'entrada a una històrica mina d'aigua que s'abastia antigament de la riera de Maspujols i que s'havia aprofitat per una sèrie de molins fariners, regadiu...

L'any següent, el 81, l'acte de la cercavila ja agafà el nom de "Cercavila de Foc", que encara perdura, on hi participà la Cabra (refeta de nou perquè la primera s'havia fet una mica cuita-corrent) i la nova colla de Ball de Diables de Reus, el qual es formà a partir d'aleshores com a col·lectiu estable. Aquell 81 ja apareix Carrutxa i l'Escola d'Art com a organitzadors de la nit de sant Joan.

NOSALTRES SEMPRE TRAPEZI

Ja hem arribat al cap del carrer. Definitivament el periple d'un somni que s'hagués pogut fer realitat s'ha acabat, s'ha esmicolat. La Vela com a centre de creació de circ a Vilanova i la Geltrú ja és història. Qui ens ho havia de dir...Qui s'hagués imaginat anys enrere que el nou punt de llum per la ciutat s'acabés d'aquesta manera tant lamentable. Des de les giragonses per desmarcar-se del projecte Trapezi amb la ciutat de Reus fins ara hi van una colla d'anys, però la ressistència tossuda de certes persones, de certs col·lectius i de bona part de la societat civil de la ciutat havien, com a mínim, apaivagat els dubtes. Vilanova, que ho sàpiguen els de CIU, els del PP i els de la CUP, era ciutat de circ, era ciutat "AMIGA" del circ. Que quedi clar. La resposta del públic, últim destinatari de l'acte cultural, va respondre i molt a les expectatives, amb l'evidència que amb més voluntat política, més imaginació en temps difícils i més constància, el projecte aniria creixent i agafant cos i consistència. Les presses, els dubtes, els canvis sobtats, no són amics de projectes culturals i socials a llarg termini. Perquè aquí del que es tracta és de no marejar més la perdiu i dir les coses pel seu nom, cosa que normalment sempre, excepte comptades excepcions, els responsables polítics que estan al servei del poble no fan mai, dir les coses clares i perquè es fan, perquè hom decideix escollir per la ciutat una via o una altra. Aquí, creiem, que està al fons de la qüestió, que normalment sempre topa estrepitosament contra la voluntat única, clara i sincera vers un projecte, vers una via, vers un eix. El circ a Vilanova ha estat un diamant en brut que els poders de torn, amb excepcions puntuals, no han sabut ni volgut impulsar del tot i apostar-hi fort i sense dubtes. Tot i amb això, siguem sincers, l'actual regidora de cultura és la que s'emporta la palma, i no val, com sempre fan la majoria de partits polítics, carregar només el neulers a l'herència que t'ha tocat. És de responsabilitat política tenir els ulls ben oberts i estar amatent a les necessitats culturals de la vila, i això només s'està fent en una sola direcció política i ideològica. A finals d'any, doncs, ens agradaria veure publicats els números del que li costarà a la ciutat tot el reguitzell de fires, firetes, festivals, jornades....que de bell nou es portaran a terme a la ciutat. I sí, ara sortiria la regidora de cultura i ens alliçonaria que tot això porta "valor afegit" i que un tros de vela no ens aporta res, només despeses i problemes, i ara ens sortirien els de la CUP i ens sentenciarien que el projecte de la Vela no ha arrelat a la ciutat... Clar, normal, quan no hi ha política per tirar endavant i apostar per un nou camí, per una nova idea cultural, perquè el circ té i tindrà infinites possibilats culturals, artístiques, socials, econòmiques..., és a dir, sí que té valors afegits, i tant si els té, una altra cosa és que o no es vegin per miopia política, ideològica o cultural, o no es vulguin veure, que no sabem què és més greu.
Fa uns anys, quan la Vela tenia festivals de circ de tardor i primavera, el de Nadal i el del Trapezi, com a simples ciutadans vam comentar amb gent d'un departament d'educació museístic de Barcelona tot allò de valuós que suposava tenir una ciutat "AMIGA" del circ. Quan vam explicar que la Vela es trobava enmig del camp, al costat d'una masia històrica i que més avall els camins ens menaven cap a la vila i cap el mar...ens van dir "Això existeix? Doncs hi anirem!!"

El circ, el Trapezi, la Vela...a Vilanova haguessin pogut fer una ciutat diferent, punt d'acollida de la nova creació artística que suposa el Circ Contemporani i totes les seves possibilitats i camins, entrellaçant el circ a propostes durant tot l'any amb l'eix de vertebració que suposava la Vela amb el seu entorn natural i cultural. Des dels barris, des del nucli antic, des de baix a mar, el circ hagués pogut proposar nous punts de trobada social, cultural i artística. A ningú se li escapa que el circ i els firaires s'acompanyen d'exposicions, xerrades, llibres, contes, creacions artístiques, instal·lacions, cercaviles, titelles, música, teatre, poesia, gastronomia, video-art, noves arts visuals emergents...l'art total, vés si té valor afegit el circ senyora Marijó, vés si té potencialitats per fer redescobrir, per fer redimensionar una ciutat que tradicionalment sempre no ha sabut cap on va i que encara ara, segons el govern de torn, li fot per una banda, o li fot per una altra. I és així de lamentable, ja no només que no s'hagi apostat pel circ com a bé cultural, social i artístic, sinó que a més s'aposti descaradament vers una ciutat aparador de "ferias y congresos", de nàutica, vinets, creuers, gambetes, shopping night, "ferias multisectoriales", hípiques, motor, banderetes, turisme d'alt nivell adquisitiu, mega festivals grandiloqüents...I si és així, vostès sabran què es fan  i què es maneguen, el que exalta més de tot és que ho amaguen tot sota certs discursos d'emergència econòmica, de vés que hem de fer, de ressignació vers herències que ens han tocat...No fotem home, no fotem, almenys ser sincers i posar sobre la taula les directrius polítiques, ideològiques i econòmiques que us mouen per encarrilar la ciutat, la nostra, vers un determinat projecte que, oh fatalitat, potser d'aquí uns anys passarà a la història i ens encarrilaran cap a una altra via, vés a saber quina...Aquí, precisament aquí, rau la majoria de problemes culturals de la "nyicris" ciutat-cultura que tenim, depenent d'on bufi el vent, dependent de la lluna, depenent de com s'ha aixecat avui el regidor/a...
Ens quedem amb la imatge de les places Xoriguer, Charlie Rivel, de la Vila, de les Cols, de les Neus, dels Carros, del Mercat, dels Cotxes, Lledoners, Assumpció, Quadra d'Enveja, patis de l'escola Pompeu Fabra, dels camps de la masia Cabanyes...plens de gent de totes les edats, procedències i condicions socials amb un punt en comú de trobada social, cultural i artística com és el circ, potser massa màgic, massa inexplicable, massa poètic perquè gent que vol trobar a tot només aquell valor afegit estrictament econòmic entengui altres paràmetres possibles d'humanitat.

PER UNA FESTA CONTEMPORÀNIA

Actualment el món de la cultura popular està vivint uns temps on s'incrementa la recuperació d'historicismes que busquen "essències" antigues, si poden ser medievals, millor, i si poden ser "d'abans de Crist", millor encara. Estudiar i investigar la història de segles enllà és molt lícit, fins i tot necessari, però pretendre fer les coses el més fidel possible a aquelles èpoques reculades, això ja és una altra cosa. En el rodolar dels anys i els mitjans tecnològics que tenim actualment, potser hauríem d'aprofitar una mica més la gent que ens envolta i que visqué en primera persona el renaixement contemporani de la festa al carrer, just acabant-se la dictadura, durant l'anomaneda "transició" i primers anys de la "democràcia".

No sabem, nosaltres no som ningú per dir-ho, si és més coherent rescatar arqueològicament formulacions de balls populars antics o si potser ens hauríem de preocupar més per detectar allò de valuós que hem anat perdent pel camí en els darrers anys, de tota aquella nova festa que s'engendrà, en certs indrets, cap a finals dels anys 70 i inicis dels 80. De segur que haureu notat, i d'això es tracta, que una de les moltes intencions d'aquest bloc és anar teixint, explicant i disparant vers el futur certs aspectes de la festa d'uns trenta o quaranta anys enrere. Deu ser una qüestió de principis, potser de gustos, potser de memòria, fins i tot d'afinitats i de justícia ì ètica històrica.

                                         Cuca de Castellbisbal

Ara que està tant de moda recuperar vells protocols, processons impol·lutes, àligues magestuoses, balls parlats de l'any de la picor, antigalles quasi bé arqueològiques..., ara que tot això certa part concreta de la joventut malda per tenir els antecedents històrics més reculats i abastament documentats en arxius esgrogueïts..., doncs més ens esperona tot plegat a continuar furgant per conèixer més coses de l'època de la revitalització de la festa contemporània, quan certes dinàmiques, certs pensaments, certes intencions i intents s'encaminaren vers una nova festa, esclatant farà cosa d'uns 35 anys enrere, més o menys. Però només alguns aspectes i elements han sobreviscut a les maltempsades. De fet, en història trenta anys no són res, però al nostre país sembla que siguin una eternitat. Potser la vida canvia massa de pressa sense massa temps a consolidar certs factors que podrien haver sigut positius i aprofitables per la societat.

Ara moltes ciutats s'apunten a la dèria del "seguici", tothom vol tenir un "seguici", mot que ja comença a destronar la paraula "cercavila". Segurament volent imitar el potent seguici popular de les festes de Santa Tecla de Tarragona, però potser sense parar massa atenció a la especificitat i personalitat de les possibles potencialitats i dinàmiques que es podrien generar a cada població, per molt diferents que siguessin entre elles.

Tot el moviment dels grups d'animació i cercaviles (els "cercavilerus") i dracs de roba, que intentaren renovar el concepte de cercavila mitjançant un joc més participatiu, imprevisible i espontani al carrer, seria un dels molts exemples de fa més de trenta anys enrere. Un fenomen que anà entrelligat a la invenció del Correfoc a partir de les festes de la Mercè de Barcelona, segurament l'acte més paradigmàtic de tot el moviment. És més, molts d'aquells grups i col·lectius d'animació existents aleshores s'empaparen d'aquell nou joc festiu del Correfoc i l'escamparen per tot el país, portant la fórmula als seus propis pobles d'origen. Serien els casos dels grups Setrill a Manresa, Gralla a Igualada, Gresca Fresca a Capellades, Taronjada Natural a Reus...i els Comediants amb els seus "Dimonis", entre d'altres.

Altres exemples prou coneguts d'aquesta nova festa contemporània podrien ser certs actes de les Santes de Mataró, la festa major de Granollers, alguns actes de la festes de santa Tecla de Tarragona..., els carnavals de Solsona, Vilanova, Reus..., l'Aquelarre de Cervera, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega..., són mostres d'una nova concepció que feia i fa dialogar la gent amb el carrer, el joc amb una tradició que es reformula, fins i tot amb la voluntat expressa de trencar motlles i posar-ho tot, si cal, potes enlaire per veure què en surt, acció tant i tant necessària actualment. És també el gust per experimentar i oferir el tresor de la intencionalitat. En aquest sentit, enfront dels bestiaris i figures populars que sorgeixen actualment amb un realisme que frega el museu de cera, tenim un tipus de bestiari amb aquell factor encantador del suggerir i evocar, segurament amb més minimalisme i factura de plàstica popular que no pas certes figures actuals sorgides de mans de l'escultura professional. El bou teler del Correfoc de Manresa, la Cabra de Reus, el Camell de Molins de Rei, la Momerota de Mataró, la Cuca de Castellbisbal, l'antic Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el desaparegut drac de Barcelona, fet amb materials de reciclatge pels titellaires de Claca, entre molts d'altres, serien mostres prou clares d'aquell bestiari que sorgí fa més de trenta anys enrere i que representava i evocava més un cert comportament ("fer el camell"), una contalla (el dimoni passant pel terme de Castellbisbal), una figura simbòlica (la momerota), un estri per jugar únicament al Correfoc (bou de fusta, cabra), o fins i tot restes d'antics animals (el drac Mamut que d'elefant abans no en tenia res, ara sí, sinó que era un drac articulat amb un nas molt llarg en forma de trompa d'elefant, que és diferent).

                                           Momerota de Mataró
                               
Ara la ciutat d'Igualada malda per recuperar el "seguici històric" burxant els arxius més antics per trobar les claus historicistes i recuperar així, de forma minuciosa, tot allò que es pugui, mentre a la mateixa ciutat dorm guardat el cap de roba del drac Gralla (1980), dels dracs de pal del barri de la Font Vella (1983) quasi ja s'ha perdut el rastre, i d'altres dracs i cuques dels 80 que resten oblidats o desapareguts entre la pols, la desmemòria o la desgana.

Sembla, doncs, que estem immersos en una perpetuació d'uns ancestralismes que mai hem viscut ni conegut, que no pas a ser perpetuadors d'un patrimoni que tenim molt més a la vora, tant viscut com explicat, i que per seqüència històrica ens pertocaria bellugar. En aquest sentit no tot són blancs i negres, per sort, hi ha matisos. Un exemple pot ser el dels Diables Carranquers de Cervera, que van dibuixant la seva trajectòria mirant els antecedents històrics més llunyans però també han sabut mantenir i restaurar certa imatgeria i materials de la Confraria d'Animació i Gatzara "La Matraca" (1982), tasca molt més coherent i justa que va donant els seus fruits.

                                      Titella blava de Cervera. Foto Ramon Prats

El cas és deixar constància que cert jovent d'ara farà 40-30 anys enrere aixecà una nova festa pels carrers del país a partir de certes conviccions i reivindicacions que, tot i que alguns intentin silenciar, sempre restaran a la memòria dels carrers, perquè els carrers també parlen.

FARÀNDULA VA, FARÀNDULA VE

A Olot de tot el reguitzell de figures festives i populars que surten per les festes de la ciutat o dels barris n'anomenen "Faràndula", i per extensió també es refereix a tota la imatgeria folklòrica de la resta de la comarca (la Garrotxa), i fins i tot la denominació s'ha escampat a la ciutat de Girona.

Darrerament, durant els últims 30 anys, ha anat creixent la "família" entre gegants, cabeçuts, cavallets i bestiari vari. Tot i amb això, a finals dels anys 70 i inicis dels 80 el número de figures ja era bastant nombrós per l'època, fins i tot considerable. Com en tants d'altres llocs del país, Olot i la Garrotxa per extensió, no s'escaparen del "virus" de la revifalla i revitalització de la festa, una febre que trencà esquemes i recomençà nous camins festius fins aleshores poc o gens explorats. En aquest sentit, certs símptomes es començaren a notar, sobretot, a partir dels anys 1976 i 1977 quan els barris de sant Francesc i de sant Cristòfor-Mas Bernat començaren a construir uns rudimentaris gegants. I el 1979 els veïns del barri de Pequín també forniren tres gegants-titelles molt originals per l'època i per Olot, ja que fins aleshores disposava dels gegants de la ciutat, dels del barri de sant Miquel i dels del taller de l'Art Cristià, unes figures amb un alt grau de nivell escultòric i amb un pes històric important. Aquell 1979 també sigué prolífic a Castellfollit de la Roca, on aparegueren uns originals caps grossos que feien les seves primeres cercaviles acompanyats d'un grup d'animació.
La novetat, doncs, era evident, moltes de les noves figures que sorgirien durant aquells anys ho farien a partir de les mans directes de la gent dels barris, on artistes, artesans i persones amb habilitats diverses posarien el seu gra de sorra perquè el projecte sortís endavant.

Les festes olotines del Tura de 1980 s'encomanaren de tota aquesta moguda popular i per aquell any aparegué el cartell de les festes dissenyat per l'artista Kim Domene, que formava part del col·lectiu d'artistes olotins que entre 1979 i 1980 portaren a terme l'exposició itinerant "Olot temps de ruptura" que aglutinava les seves obres artístiques i que, vés per on, també hi prenia part l'escultora Rosa Serra, que realitzà els esmentats gegants del barri de Pequín.
Aquell cartell de Kim Domene s'esgotà als pocs dies d'aparèixer a la llum pública, fins i tot l'ajuntament es plantejà de reeditar-lo. La clau de l'èxit devia ser doble. Per una banda, l'artista plantejava un cartell que proposava el joc de figures retallables perquè els nens i nenes les poguessin remenar al seu aire. Per altra banda, l'època que es vivia ja respirava de per si mateixa l'ambient procliu per la revitalització i relectura de les festes populars i les seves figures. Segons el mateix artista "un retallable d'aquell temps que la mainada jugava a soldats o a nines" (diari el Punt-29 d'agost de 1980). Tot i que el cartell no pogué incloure totes les figures de la faràndula olotina existents fins aleshores, sí que l'artista utilitzà els més representatius: els gegants, cabeçuts, cavallets i cap de Lligamosques d'Olot, el drac i el pollastre del Carme, l'àliga nova de sant Ferriol i el Conill olotí. La tècnica emprada per l'artista també trencava esquemes: llapis de colors perquè la quitxalla s'hi sentís identificada.

L'any a sobre, el 1981, les festes del Tura accentuaren la presència de tota la faràndula olotina amb l'exposició "També és festa" a l'Hospici, una mostra que comptà amb una cercavila inaugural on hi participaren la gran majoria de figures de la ciutat, tant les oficials de l'ajuntament, com tota la col·lecció dels barris, un acte sense precedents fins aleshores. Pel que sembla, el catàleg d'aquella exposició sigué l'embrió pel futur llibre "Mostrari Fantàstic" de la Garrotxa, editat el 1985 i amb pròleg de Xavier Fàbregas. Una edició que marcà un abans i un després de com es pot dissenyar un llibre de cultura popular d'una forma fresca, original i oferint un material d'alt grau cultural en l'àmbit popular.
De fet, el 1984, ja s'edità també el llibre "Gegants i altres entremesos de la Garrotxa" de Josep Murlà i Giralt.
Un fil editorial que ha tingut continuitat fins a finals dels anys noranta, quan s'edità el llibre "Faràndula de la Garrotxa", una edició a cura de Teresa Planagumà amb pròleg de Bienve Moya. Un llibre que no deixa de ser una revisió i actualització del tema motivades pel creixement de figures festives tant d'Olot com de tota la comarca, fins i tot amb noves dades, com l'aparició espontània de la figura d'una rata a Castellfollit de la Roca el 1979.

Els del  barri de sant Ferriol convocaven a un Corre-bou pel vespre de les seves festes de 1981, però no us penseu pas que sortissin bous de veritat, sinó que davant la sorpresa general es trobaren amb un gros bou d'estructura metàl·lica i paper encolat que començà a córrer amunt i avall del carrer perseguint a la mainada i envestint a la concurrència.

Un altre esdeveniment significatiu per la faràndula olotina sigué l'estrena del Gat del barri de sant Miquel pel maig de 1984, amb cercaviles i balls dels gegants del barri i de la resta de bèsties de la ciutat: el drac, el conill, el pollastre i les dues àligues (vella i nova).

El diari el Punt del 7 de març de 1980 publicà un article "En Xec Puça. Un extraordinari animador", del qual reproduim alguns fragments. Parlant de les figures de la faràndula olotina: ..."Essent de cartró i guix, com és possible que dansin, saltin i es passegin? És que potser tenen ànima? Doncs sí, poden estar-ne segurs, tenen ànima o almenys l'havien tinguda. Un esperit embolicat amb carns i ossos, col·locant-se dins les figures els donava vida com per l'art de l'encantament. Moltes d'elles gaudiren durant cert temps de la mateixa font de vida. Un esperit alegre, tràgic i còmic a la vegada com tots els esperits, i que responia al nom de Xec Puça." Un home que havia treballat una mica de tot i que quan arribaven les festes feia ballar el bestiari olotí...."Se'ls coneixia com a fills seus i en sabia treure'ls tot el suc que podien donar, deixant bocabadats als grans i criatures que seguien el seu pas." En aquest sentit, Alexandre Cuéllar, en el "Mostrari Fantàstic" de 1985 apunta d'altres portadors de la faràndula: un tal Freixeneda, en Coll Tort, en Quelic i el Joan del Pozo. Aquest últim, juntament amb el seu fill, sigueren els que baixaren el drac del Carme a la Concentració de Dracs de la Mercè de Barcelona de 1979.Una sortida que seguí fent fins a mitjans dels anys 80.
Aleshores aquell drac portava anys sense tirar foc, cosa bastant atípica en aquest tipus de feres. Però l'esmentat "virus" festiu de la renovació, de trencar allò establert, s'encomanà a aquella carcassa de vímet i guix. Poc s'ho pensarien aquells santets del taller de l'Art Cristià i menys el pare carmelita d'en Llagostera que aquell drac tornaria de Barcelona amb la boca de regust de pólvora...La gent del país de més avall, els eixalabrats del salobre que fan ballar i córrer altres dracs esparveradors, havien ofert al parell de portadors olotins el miracle dels coets...I li devien agafar gust al tema, perquè el 1982, per les festes olotines del barri del Carme, la notícia esclatà com un volcà: el drac tornava a encendre bengales!!! amb la cridòria insistent dels infants que cantaven i cantaven allò de

"drac, drac, drac, salta i balla, salta i balla,
drac, drac, drac, salta i balla pel terrat (o com un parrac, o com un dansarí manyac...)

Certs olotins de ment volcànica i esperit tancat, fins fa pocs anys encara pugnaven per ser la Patum de Berga, negant-se a deixar anar alguna figura de la faràndula, retornant a tancar les portes de la ciutat, voluntats medievals encapçalades per la mítica profecia del pare Llagostera que, tenint el drac amagat darrere la porta, reclós i gelós de la figura, com si fos seva, deixà anar allò de "diuen que hi han molts dracs pel país, però de drac només n'hi ha un, i és el d'Olot". Coses de faràndula...