PRIMER TRAJECTE

Allò que déiem..., del que parlàvem, l'últim vagó. L'altre dia anava ben ple, perquè hi havia vaga. Sardines apretades i l'últim vagó que una mica més i el perdem. El sol baix i rogenc de quarts de cinc sembla ni immutar-se. Som una muntanya humana, amuntegats.

L'últim vagó va decorat amb un enigmàtic llamp. Què deu voler dir? Perill de tempesta? Perill de descàrregues elèctriques artificials? O exclusivament perill...?

Hi ha infants que s'ho passen pipa d'entre tanta gent, per ells deu ser un bosc de cames i nosaltres som els arbres. Hi ha un nen amb xumet que m'agafa de les cames, deu voler pujar per les branques per veure-hi més clar i més enllà.

Tot un grup d'infants d'una escola del Prat baixa a la seva estació. Se'ls veu espitats, és divendres. Les tardes dels divendres solen ser especials, elèctriques. Potser aquest llamp de l'últim vagó només és pels divendres, advertint alta tensió social.

Els camps d'horts del Baix Llobregat s'il·luminen amb les últimes clarors de la tarda. Un home dalt d'un tractor, tomaqueres i una figuera. La resistència tossuda i callada de tot un món.

Però a dins del tren hi ha una escalfor molesta. Hi ha gent que no porta gens bé això de les aglomeracions. Els mediterranis no estem fets per viure apretats, necessitem el nostre espai, la nostra llibertat, la nostra intimitat i, si cal, solitud.
Les frenades del tren esdevenen angoixants, però seguim pels rails mentre el sol s'adorm per la via. Les petites pantalles de les noves tecnologies són la solució per l'evasió d'alguns, d'entre abrics negres i anònims. Un cos social que respira.

A Castelldefels pugen els nois i noies d'alt nivell econòmic, tots parlen entre ells en anglès i baixaran a Sitges.
Aquell infant del xumet volia baixar sol a la platja de Castelldefels. Què hagués fet un nen de dos o tres anys sol a la platja?

El massís del Garraf  i els seus successius túnels d'entre les muntanyes calcàries ens anuncien el nostre territori. Faltava una mica de música i un parell de xicots la porten. L'acordió converteix l'últim vagó en una mena de cafè romàntic, en una tarda d'època, mig clandestina, amb melodies de la Rússia revolucionària. Pensaments tenyits de roig. Els rocams càrstics poden esdevenir la Sibèria, l'estepa, d'entre estarnuts i un punt de llibre que cau al terra, com una fulla seca que queia d'un plataner de Montjuïc.

Esperar la propera estació. Sempre esperar, ens passem la vida esperant. El soroll dels túnels apaivaga els sons. El tren diari de la bruixa amb un conseller que duu escombra i careta de goma barata. S'amaga d'entre el gris del ciment de Vallcarca, muda i solitària, l'antipaisatge, l'antipanoràmica.

A Sitges baixa molta gent. Cal ajudar a una dona amb el cotxet per baixar l'alt esglaó, cosa que passa sovint. Després de Sitges l'últim vagó queda amb dimensió humana. Hi ha lloc per arreu i tothom pot seure. El sol es pon incendiant els pins blancs. L'escalfor a les galtes. Sort del cop d'aire prim quan baixo a Vilanova. Em sento lliure. Fi de trajecte.