FRONTISSA

Això, precisament, és el que li queda a l'any, una frontissa que grinyola. Els últims dies i els primers d'un nou any sempre són moments inèdits, inversemblants, contradictoris, remoguts...

Ens podem trobar aquesta benvinguda (cadascú que li posi allò que més li agradi) o una porta tancada, inquietant, perquè només ens deixa una sola escletxa per, vés a saber, llençar-hi alguna carta, algun desig...

Últimament només vénen ganes d'estar vora el sol dels migdies d'hivern i de no moure's de darrere la finestra, esperant, pensant o contemplant sense pensar. Què fas? Estar, és molt important sentir que estàs. L'altre dia amb la Sílvia, mentre el Roc jugava, ens vam seure en un banc de la plaça Ricart de Vilanova i vam estar allà una estona, sense fer res d'especial, contemplant, comentant o quedant-se en silenci perquè la llum baixa del sol d'hivern ja ho deia tot. Recordava que de petit havia estat en aquella plaça quan es va inaugurar a inicis dels 80, segurament molts ho recordareu, hi actuaren els diables de Vilanova i el drac de la Geltrú. La Sílvia em comentà que ella era més de jugar a la plaça Xuri (Xoriguer) o al carrer de les Tires, fins i tot durant certs estius a la plaça del Canó de baix a mar. Jo les vegades que havia sortit amb la meva primera bicicleta era per la plaça del Mercat, quan encara era de terra. Ja de joves-adolescents ens trobàrem a la Vila, és a dir, a la plaça de la Vila (certa gent gran encara ara diuen "Casa la Vila"), quan era molt habitual que certa joventut de la ciutat es trobés cada dia del món al voltant del monument al Ventosa i, per extensió, als bancs de la plaça. Era, doncs, un espai de sociabilització. Les places, en principi, haurien de servir per això, entre altres coses.

Què pot donar bon rotllo per començar un nou any? Què ens pot fer albirar una mica d'il·lusió més enllà de la grisor? Són preguntes que ens podem fer durant aquests dies.

Nadal amb paper de plata, com aquesta llum metàl·lica de desembre, mentre a casa ja donem menjar cada dia al tió que ens mira i somriu. Són savis els tions, reconforten. Ells sempre mirant des d'aquell racó de la casa, són perennes, sempre estan allà, amagats o al descobert, però sempre hi són. Hi ha tanta gent que hauria d'aprendre d'ells...

Passa el drapaire, el "xatarreru", amb un carro ple de martingales, tot capcot tira carrer amunt. A dins del carro s'hi entreveuen, entre el desgavell d'endimaris i trastos, el cap de cartró del moro Manani, aquell estel molt i molt gros rebossat de bombetes que penjava de l'entrada de la plaça de la Vila, la vela de circ de la masia Cabanyes, un tros d'envelat...i tantes d'altres coses que el temps i les persones han anat arraconant.
Davant d'aquest imperi creixent de les ciutats-aparador, davant d'aquest continu i imparable adoctrinament de masses adolorides pel dia a dia, només ens queda la dimissió. Pots arribar a viure en una ciutat però aliè a ella, o més ben dit, dins d'ella però a la teva bola. I si de tant en tant resulta que et lies en algun afer, serà perquè la idea o la intenció s'ho val, ni que sigui pel sol plaer de fer-ho.

A la fundació Miró de Barcelona hi ha una instal·lació "Estel caigut" de Jaume Pitarch: "estrellar, fabricar una estrella"...Un cotxe de luxe, com a objecte de desig en una societat materialista, sinistrat al pati de l'olivera i amb la ràdio encara engegada i emetent els butlletins informatius en temps real.

TIC-TAC, TIC-TAC...

L'albirança d'aquest cargolí, quan som petits davant la immensitat i l'allunyament dels pensaments, enllà, molt més enllà d'on a vegades podríem arribar físicament. La vida, la societat, la gent...podrien ser aquestes fustes que ja no donen més de si, la matèria primera que es va degradant, corcant-se fins i tot, però sent la mateixa base que ens obre nous horitzons encara per descobrir, encara per viure. El cel blau net, els anomenats blauvent i llunymorat que ens esperen fins on nosaltres decidim arribar. A tota festa sempre li arriba aquest moment de deixar enrere dinàmiques caduques, que ja no donen més de si, i encarar la plenitud d'una nova època. Potser, qui sap, si ara mateix estem en aquest procés d'albirar nous paràmetres i fer cas a certs miratges. Pot passar també que un cert nucli humà (col·lectiu, barri, poble, ciutat, país...) encara no vegi o no cregui que certs canvis a temps sempre són necessaris. El temps ho dirà. El que sí ens explica la història contemporània és que sol passar sovint que les innovacions, recreacions...solen venir d'un petit grupet de persones, tals il·luminats, faranduleros i d'altres "tocats de l'ala" que encenen, potser inconscientment, la metxa, això sí, amb certa intencionalitat i amb el gaudi inexplicable de la pròpia experimentació (només per això ja val la pena, oi?). Allò de provar-ho..., i si els astres donen el seu vist-i-plau, si aquelles energies inherents a la gent donen el seu fruit, aleshores l'acció festera s'encèn i dóna tota la llum possible fins que, oh fatalitat, explota d'èxit per altra vegada poder tornar a recomençar quan ja no queda li l'apuntador. El cicle vital de la festa que permet que altres joves fagin renéixer d'una altra manera allò que anys enrere reneixeren d'altres joves que ara ja són més grans. Si hom no té aquest sentit dels cicles o etapes, es pot caure en l'esparpent o en les inèrcies assumides, és allò tant trist de que ho fem així perquè sempre s'ha fet d'aquesta manera, la festa acrítica, la "afesta".

Aquí proporcionem un vell timbre, amb el símbol d'una campana, per si algú el volgués pitjar. La pols i la ronya solen omplir els primers àmbits de la festa caduca, però quan la porta s'obri vés a saber què ens hi podem trobar...una nova llum, uns nous paràmetres per continuar imaginant i jugant tots junts.

Ei

Sota aquest títol tant curt voldria obrir un petit cicle hivernal dedicat a coses estranyes, encantadorament estrafolàries, potser innecessàries, certament, però mireu, a vegades no saps ben bé el perquè però les coses van així...

Farà un any, justament un any, que se'm va obrir la llanterna d'un hipotètic segon llibret de poemes. Avui mateix he sabut que una de les fustes emprades pels suports de les teles pictòriques és d'àlber, mot que sempre m'ha agradat, per això el primer recull poètic prenia el nom de "Sondàlber", potser també per certes influències inconscients de la sonoritat etèria i volàtil, somiadora fins i tot, del poble penedesenc de Puigdàlber.
Doncs bé, tot això ve a compte perquè pel mes de novembre de l'any passat el Rec d'Igualada obrí la finestra vers una altra dimensió encara ara bastant desconeguda per mi mateix. Centenars de fotografies tirades febrilment durant tot un matí de dissabte acabaren amb un esgotament mental important, veia ferros rovellats per arreu, interruptors perduts, inservibles, naus i fàbriques abandonades en el silenci dels anys, finestres tapiades amb sacs podrits, pols i més pols...L'ànima del Rec igualadí m'aclaparà de dalt a baix i sorgí la llanterna de l'Ei com a títol d'un nou recull, ara ancorat per aquestes dissorts que pateix el país, per aquests icebergs de gelada perpètua, tot recordant la desaparició fulminant de l'Emboscall, aquell petit i alternatiu editorial que portava en Jesús Aumatell, una gran persona a qui hom li ha perdut el rastre perquè deu haver decidit tancar la paradeta de la manera més humil possible: amb una discreció de silenci absolut enmig de la brama col·lectiva. Una èpica aquesta que m'ha fet reflexionar dies i més dies fins que pam!! surt tot allò que poc a poc s'anava coent fa temps.

Avui, dia 20 de novembre, dia universal de la infància, començarem aquest petit cicle inèdit a partir de certes imatges de l'Ei. I les iniciem amb aquest pobre home d'època que li cau un llamp, una espurna o un raig, potser a l'home li falta el barret, o potser ja li ha caigut fa estona. El triangle ens indica perill, atenció, un símbol força quotidià que podem veure per arreu. Aquest tipus d'home, d'ombra negra, impersonal, bastant intemporal, tot i que té pinta de segle passat, sol trobar-se en indrets amb perills elèctrics i d'alta tensió, lligaria també amb aquest concepte d'Ei, ei compte què fotem, ei...com anem, ei...què collons fem, i tants d'altres. Aquest home no sabem ni com es diu, ni don ve ni cap on va, però ens va seguint per allà on passem, parent dels homes verds i vermells dels semàfors, o d'aquells infants que corren per senyalar als conductors de vehicles la proximitat d'una escola d'on hi surten nens i nenes esperitats, sobretot els divendres a les cinc de la tarda.
Aquest senyal el vaig fotografiar al Rec d'Igualada i m'agradà doblement perquè també hi podem trobar en certa manera, i salvant les distàncies artístiques, l'anomenat blau "guino" (de l'artista Josep Guinovart). Vull dir que tot i la mala sort del pobre home doncs hi ha un blau lilós que dóna certa pau, certa distància i allunyament...

Bé, ja veieu que com que la cultura popular és infinita, doncs durant aquest hivern es tractarà d'això, de destartalar-se una mica en aquestes petites coses que moltes vegades ens passen depercebudes, o que no hi donem més importància de la que realment tenen, o potser sí...

Per poder armar tot aquest petit sidral virtual, l'Ei s'ha vist ajudat per l'anomenat Col·lectiu Impossible, és a dir, que sense la seva ajuda tot aquest embolic no hagués estat possible. L'imaginador ha sigut en Claret; el pensador el Roc; el retratista l'Horro; en Xispes s'ha fet càrrec del correlluna i pampallugues; els trastos i desori l'aporta en Plats i Olles; l'imatger és en Marcel; el talaier en Jaumet de les xanques; els reclinatoris no hi ha qui els porti (què hi farem!!); l'aiguarràs-trementina és cosa d'en Pinzellets; els transistors l'Arcadi; els sifonaires van a càrrec del Noya; l'incendiari no pot ser altre que en Joanet; capdetrons a càrrec de Planxet i Sia; els titelles els duu Marduix; el tractor de Montbrió l'anaren a buscar els Mamets; els gripaus en Pau; el romesco que ens fotarem serà de ca l'Estripet (no podia ser d'un altre lloc); la farigola de Rocacrespa la collirà el Màxim; si algú li interessa l'adreça que vagi al carrer Jafra; i l'organització general, la més "importanta" de totes no ho dubteu pas: "la Abejuela. Fiestas Populares".

Apa, salut i Ei!!

SALVA 40

De l'1 de novembre al 2 de desembre la Premsa de Ribes, situada al carrer Torreta, acollirà una petita mostra restrospectiva de Salva Masana, en motiu dels 40 anys de la seva primera exposició individual.
Des d'aquell 1972 ha plogut molt. Si aleshores aquella exposició l'acollí les galeries "Ramblas" de Vilanova i la Geltrú, una galeria atípica que barrejava la venda de mobiliari per la llar amb mostres artístiques, ara aquella filosofia continua a la taverna típica de Ribes, on el seu propietari, en Josep Maria Sanz, manté la doble tasca, gastronòmica i artística, des de 1977, que no és poc.

Tota la informació d'actes entorn l'exposició i trajectòria artística d'en Salva els podreu trobar al catàleg que s'ha editat per l'esdeveniment, un catàleg que ha servit per encantar-nos tots plegats a jugar una mica, a retornar i reviure, a redescobrir i fer relectura d'uns anys que ja no tornaran, però que ara tenim l'oportunitat de rellegir-los, remirar-los i regaudir-los, en part. Així, en l'ambient, tornarà a flotar un cert aire de folk, de pinzellades nítides, fauves fins i tot. De quan es caminava per aquests turons pelats que es retenien en morats de llunyania sobre les teles, ara retrobades.
Hem pogut retratar de ben a prop els gruixos pictòrics, les textures aspres pel tacte i esclatants per l'ull. Allí segurament s'hi condensen moltes coses, i potser d'aquí el títol de "Pòsit plàstic" del catàleg.
Fins i tot s'han tret a passejar mulasses que estaven dibuixades i acolorides des de feia més de tres dècades i que ara tornaran a veure la llum, i dracs, i dimonis...Se'ns escapava la cuca de Vilanova, però també la vam trobar penjada en una casa del barri de sant Joan de Vilanova.

Si aneu a la Premsa, podreu veure també la primera tela pintada d'en Salva sobre la temàtica dels dracs, realitzada el 1977 i on s'hi descobreixen els dracs de la comarca: Vilanova, Vilafranca, Ribes i Sitges, aquest triangle màgic d'entre el Penedès i el Garraf.
També alguns dels seus primers intents de dibuixos sobre ninots còmics de finals dels anys 60 i inicis dels 70.
Una altra vessant és la dedicada al paisatge, sobretot del Garraf, un motiu també per recordar l'espai natural de les Delícies, ara cremades i de moment ignorades per l'administració pública. Són, per tant, un manifest visual i artístic per defensar allò que pertoca i per reivindicar que la ciutat de Vilanova no està feta solament de ports nàutics ni d'interessos rancis i passats de rosca.
L'obra més recent, d'aquests anys passats, i la més actual també tenen un espai en aquesta retro, on el drac de tres caps de Ribes, que enguany també celebra 40 anys, hi té un paper preponderant i un diàleg desacomplexat amb el paisatge natural que li és propi, tot i que també el Montgròs no s'ha salvat d'algun forat a roca viva per fer-hi passar la gran C-15, la que havia de ser la gran solució de tota la comarca...

Així, les parets blanques de la Premsa es veuran decorades per aquesta retro i, fins i tot, del sostre i façana penjaran banderoles artístiques, relligant el concepte d'art i festa al carrer, el nucli dur de l'obra d'en Salva.
Per acabar-ho d'adobar, s'hi projectaran imatges d'obres, s'hi llegiran poemes, es cantaran cançons, vindrà en Jaume Arnella a fer un concert-vermut i l'últim dia, el dia 2 de desembre, la traca final amb una xerrada sobre alguns dracs històrics que existien durant aquells finals dels anys 70 i inicis dels 80. Aquest acte mereix un esment a part perquè ha esdevingut, potser, el  més complex. S'han anat a buscar certes persones que pel seu anonimat no havien encara sortit massa a parlar sobre les seves vivències durant aquells anys, ja sigui portant el drac de la població, reparant el cartró d'aquest tipus de figures o fins i tot reconstruint-los. Serà, doncs, una xerrada popular, sense grans filosofades ni historicismes de l'any de la picor, però amb molta plasticitat d'allò real, del que passava socialment entorn d'aquestes figures fantàstiques. Hi seran representats els dracs de Vilafranca, Solsona, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona, Ribes i la Cuca Fera de Begues. Al mateix temps es projectaran imatges d'aquestes bèsties, retratades més de tres dècades enrere, i uns tres minuts de pel·lícula, amablement cedida per l'ocasió per la família Masdeu-Comelles, de la primera concentració de dracs a les festes de la Mercè de Barcelona de 1979.

En Salva s'ha envoltat de família i amics per portar a terme tot aquest projecte, de fet, potser, l'excusa per retrobar-nos i fer ambient en aquests temps plens d'intemperis i incerteses. Si continua aquest fred de ben segur que en Josep Maria encendrà la llar de foc i mentre els troncs van espetegant doncs res millor que anar tastant els platets, fer traguets de vi bo i anar arreglant el món a la nostra humil manera, que ja és molt.

Hi esteu tots i totes convidats.

HISTÒRIES DE GEGANTS

Durant un bon matí se sentia xiular pel camí de l'Alegria de Tiana. Qui deuria ser? D'entre els horts i les tomaqueres els moixons piulaven acompanyant la tonada. El sol just s'aixecava per l'horitzó del mar que brillava argentat. Fins i tot un pescador de canya es girà cap a muntanya per veure qui xiulava, però res de res. Quatre vailets, que passaven per aquell camí tot jugant, sí que intuiren d'on venia aquella xiuladera, i començaren a córrer camí amunt cap a can Boter.

Seguint la ribera del Maresme en direcció nord, en Matamosques s'havia despertat amb el peu esquerre. La Ben Plantada el volgué calmar una mica...-Vés a passejar i que et toqui l'aire, amb aquest mal humor no t'aguanta ni la Trinquis-li va dir. Ja tens en Matamosques cap a baix a mar, i de camí, tot baixant la riera, es trobà el gegantó modernista, tot mudat i amb barret de copa. Després del rigurós bon dia, xerraren una mica de  les cercaviles que els esperaven, vaja, sobre el seu particular calendari.-No sents algú que xiula?-preguntà en Matamosques.-Ara que ho dius, sí que és veritat que se sent xiular de "fondo"...-respongué el gegantó.

Arran de la via del tren se sentia un xivarri de bombo i platerets. Venien en Planxet i Sia, dos gegants de roba que havien decidit passar el dia a la comarca tot fent turisme, i pel camí havien ensopegat amb la Cuca de Cardedeu, que corria per allà espantant ocells. Ara feia anys que la Cuca no baixava a Mataró i a ella també li vingueren ganes de contemplar el mar i potser remullar-se els peus a l'aigua salada.
-Escolta Sia, i si truquéssim els de Sant Esteve de Palautordera?-proposà en Planxet.
-Bé, tot i que crec que avui ell deu estar fent dissabte amb el seu "plomeru", vinga netejar, tot el dia està feinejant i a ella la té abandonada. On s'és vist que un rei treballi tant?-contestà la Sia.
-Home dona-replicà en Planxet-no n'hi ha per tant. Pensa que ells són els gegants més petits del món i per qualsevol fotesa, per petita que sigui, sigui formiga o puça, s'ofeguen en un got d'aigua. Recorda que ells vénen del país de Marduix, un país de somni on tot és possible...

En Jaumet de les xanques, que acompanyava aquest parell de turistes de roba, albirà la silueta del senyor Destorrent dalt del castell de Burriac, un antic senyor feudal trastocat, una mica tocat de l'ala, que últimament s'havia dedicat a ser titellaire per treure's del damunt certes neures, o almenys això és el que li havia receptat el doctor Soler a toc d'acordió:-Vostè-li digué el doctor-el que li convé és fer-se titellaire, jugar a tothora amb els infants, escoltar les cançons d'en Xesco i fer funcions de titelles per la canalla, ja veurà com en un parell de setmanes es trobarà molt millor i es treurà del damunt totes aquestes dèries.
Dit i fet, en Destorrent es construí ell mateix, i amb l'ajuda dels joves del grup Barrila, una mena de petit teatrí de titelles que se li obria a la panxa. Quan li venia de gust, envoltat de petits i grans, explicava històries passades amb el seu llenguatge estrafolari.

Just quan tot això passava, els inquiets Comediants de Canet feien eixir de la seva vinya el Sol Solet i la senyora Lluna, que tothom volia en un cove o pescar-la. Ai quan sortiren el Sol i la Lluna a ballar junts..., això només passava uns pocs matins a l'any i calia aprofitar el moment. En Planxet, meravellat, agafà ràpidament la màquina de fer fotos i fotografià l'aconteixement des del tren en marxa. En Jaumet de les xanques i el gegantó modernista aplaudiren i es treieren el barret, mentre la Cuca de Cardedeu remenava la cua tot baixant el camí de canyes. Els del país de Marduix, tot i ser els més reis de tots plegats, tant petits com eren, s'espantaren al veure tal fenomen astronòmic, i al gegant Matamosques li caigué l'embut del cap, mentre la Ben Plantada el cridava des de casa.

Acabat l'espectacle, quan la Lluna argentada s'anava fonent com un glaçó enmig del cel blau i el Sol s'imposava amb la seva llum i escalfor, vingué un ràfega neta i fresca de vent del nord que continuava portant aquella misteriosa tonada que algú xiulava. Ara era un regiment d'infants que xiulaven i seguien el seu protagonista camí avall. El culpable de tota aquella festa era ni més ni menys que el gegant de can Boter, un llenyataire que l'havien trobat pels rodals de Montalegre.

Procedència de les imatges (per ordre):

1-El gegantó dels Comediants. Publicada al llibre "Gegants" de Matadepera, 1982.

2-Gegant Planxet. Arxiu Esther Prim-Grup Planxet i Sia.

3-Els gegants més petits del món. Arxiu Marduix.

4-El gegant de can Boter de Tiana. Fototeca.cat-Montserrat Sagarra

OCORREFOCORREF

Amb aquest títol el poeta Joan Brossa interpretà el mot "Correfoc" en un dels primers cartells de la festa, cap els inicis dels anys 80. Aleshores, si hom treia el nas pel vestíbul de l'ajuntament de Barcelona, durant un vespre de finals de setembre, es trobava amb una mena de galeria improvitzada, un petit museu efímer i surrealista, fornit de dracs de totes les èpoques, formes, colors i materials, acompanyats de certes cuques, cuques feres i d'altres animalots de roba que servien d'animació per aquest tipus d'afers festius al carrer. Els seus caparrots esdevenien tota una declaració plàstica i artística.

També es respirava un cert ambient de gent vinguda de comarques que havia portat tota aquesta col·lecció de figures fantàstiques a la gran urbs. Aquelles hores de la tarda, prèvies a la sortida per la porta principal de la Casa Gran, permetien la recreació d'un món imaginari, barrejat amb l'intercanvi social entre les colles, la curiositat de certes persones, fins i tot de periodistes neòfits o d'estudiosos folkloristes, i un cert neguit per començar la festa. Una mena d'Arcàdia abans d'iniciar el joc.

Aleshores Barcelona era una ciutat que convidava amb febre de col·leccionista qualsevol patum mitològica que corrés pels carrers llençant espurnes i fent gresca. Tots, o quasi bé tots, hi tenien cita aquell dia, fins i tot els dracs dels pobles més petits hi volien anar. Anar al Correfoc de la Mercè era com dir "existeixo". A uns quants, però, sobretot els més antics, això anava al revés, una mica més fatxendes i presumits pensaven "veus..., a mi em conviden perquè sóc important, és que sense la meva presència aquesta festa no seria la mateixa". Per allà dins encara es podien veure alguns dracs històrics, com els de Vilafranca, la Bisbal d'Empordà, Solsona, Olot, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona o les velles tarasques de les Cuques Feres de Tortosa, i això sense pagar entrada. A tots aquests les fotos i els flaixos els hi anaven com a mosques.
Fins i tot entre alguns d'ells existia una rivalitat sana i competien per veure quin era el més antic, sobretot entre Vilafranca i Vilanova, si un presumia d'ascendència gòtica, a l'altre no se li acudí res més que inventar-se que era del segle IV abans de Crist, seguint l'esperit vilanoví procliu a la sàtira carnavalera.

D'altres ferams allí presents podien ser més o menys modernes, fins i tot contemporànies, tot i que alguns no es quedaven enrere pel que fa a elegància i singularitat. En aquest sentit, un dels que s'emportava la palma era el drac de Sant Pere de Ribes, el primer tricèfal del país. Aquest esvelt dracàs sí que semblava sorgit d'un d'aquells contes i rondalles que parlen de castells, cavallers i princeses. O encara algú deu recordar la Cuca Fera de Begues, amb el seu cap gegantí d'ulls esfereïdors i una llarga cua de tela que circulava sobre rodes. Era tant grossa (tot i venir d'un poble petit de les muntanyes del Garraf) que ni cabia a dins l'ajuntament barceloní.

Allí parats també s'hi trobaven els nous dracs que emulaven els antics amb les seves formes "clàssiques" i de materials rígids, tot i que com a novells i joves que eren no podien d'estar-se de mostrar els seus rampells trencadors. Eren els de la Geltrú, Moja, Castellbisbal, els Monjos, la Gornal, Montblanc, Igualada, Terrassa, Banyeres, Sarral, Gràcia, Sant Andreu i el de Barcelona. Aquest últim sigué construït pels titellaires de Claca seguint les pautes d'una nova concepció més innovadora.

D'altres feres més estranyes i estrafolàries també saberen seduir els barcelonins. Allò per ells devia suposar com veure per primera vegada una pel·lícula del Jules Verne: la Momerota de Mataró, el Camell de Molins de Rei, la Cabra de Reus, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, la Fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia..., eren casos dignes d'estudi i reflexió. Unes figures que ja feien anar les guspires amunt i avall amb la clara intenció de socarrimar a la concurrència, però allí dins del vestíbul, quiets i expectants, semblaven fins i tot pacífics, encantadorament simpàtics, però ai quan s'aixecaven amb la batussa de gralles i timbals..., aleshores la cosa canviava, com per l'art de l'encantament prenien vida pròpia i gesticulaven el risc de la festa. Per ells aquella estona al vestíbul els hi seria com una vitrina, un lloc d'on marxar corrent per anar a jugar amb la gent, amb el poble que els reptava i aplaudia cridant "volem foc".

També es podien descobrir d'altres menes de ninots amb caps de cartró i cos de roba, mena de titelles i cucarells itinerants que s'havien fornit per aquells anys a redós de les inquietuds d'un cert jovent que estava recreant la festa i els seus paràmetres. Els nius de tota aquesta patuleia de figures bellugadisses eren els moderns grups d'animació, que havien sorgit com bolets a partir de finals dels anys 70, tot i que també existien casos que la fera en qüestió l'havien construït els joves del poble o barri sense cap mena de paraigües més. Aquestes figures de roba, que s'amagaven per entre les galeries del vestíbul, eren les cuques de Castellbisbal, Cardedeu, Llinars del Vallès, les Piles, els dracs del Clot, Sant Andreu de la Barca i els dels grups d'animació Gralla, El Drac, Setrill, Marduix, Comediants...

Persones com Elisa Lumbreras, Marta Tatjer, Bienve Moya, Xavier Jansana, Agnès Trias, Dolors Llopart...etc, estaren al darrere del replantejament, reproposta i organització d'aquelles renovades festes de la Mercè. Aquí a la Cua, sempre que poguem, per aquestes dates de finals de setembre, no deixarem d'anar explicant i desgranant certs aspectes d'aquella etapa barcelonina.

EL DIA 4

Després d'una nit de llamps i trons el matí es despertà net i clar. L'home de la bicicleta passà corrent pel carrer Artesans, un altre d'inèdit. Cordant-se les espardenyes ens miràvem l'esguard blau del mar. No tinguerem ni temps de mirar-nos, a baix al carrer la Tandarica ens despertava amb la seva música canalla de circ. Entre els melons i les llimones de la plaça allò començà amb un xou. L'esmorzar popular es muntà per allà al darrere, quatre botifarres a la brasa i pa torrat. En Jep portà els porrons en fresc.

D'allí sortírem en cercavila, contents i càndids d'ésser lliures, tal com som. La cosa s'animà quan vam tombar cap a la plaça, allí s'ajuntaren els de la banda Destartelada que portaven el pregoner, bé, un dels pregoners. En Lopes, amb la cara enfarinada, pujà a l'escala de fusta, pur equilibrisme, i començà a fotre-li pels descosits, clamant la festa, cridant als quatre vents que allò ja era imparable. De dins d'una galleda espargí grapats de paperets de colors, mentre els més petits ja corrien a intentar arreplegar-los amb les mans.
Quan eren les dotze, ens enganxà el temps sagrat en una placeta de quatre pams. Ens era igual. El sarró s'obrí i estenguérem una traca pel terra que petà ràpid i amb tro final. Crits i xiulets entre la fumera i tots engrescats cap el vermut, sota l'ombra protectora dels arbres. Uns amb barret de palla, els altres de roba, els altres sense, uns de blanc, els altres de negre i uns altres de vermell, i els altres ja no ho recordem. Però el pregó continuava amb en Casasses, en Perejaume, en Franc i en Wilmar, cadascú per llocs diferents i indrets insospitats, fins i tot dins d'algun bar, enmig d'una perruqueria o demanant permís a la mestressa per pujar al balcó.
Sota les voltes la canalla jugava a bitlles i el col·lectiu d'artistes anaven penjant les seves instal·lacions artístiques rambla avall.

Per dinar ens esperaven la colla de l'arròs vora el torrent. Els ajudàrem amb el foc i cap a les tres tocades ja dinàvem tots plegats. Els grallers de santa Madrona vingueren a fer el cafè i improvitzaren un "concertillo" de gralles que acabà amb tots alçats de les cadires.
Cap a la tarda vam treure del magatzem d'en Popes els capgrossos i la cuca, muntant una cercavila allí mateix. La Destartelada vindria a tocar i els grallers també, fins i tot un home que no coneixíem de res baixà de casa seva amb un gros timbal de pell d'abans de la guerra...Algú va dir d'anar a buscar el gegant de la porra.

Passàrem tota la tarda amunt i avall, tirant els quatre coets que en Xestus ens havia donat. La cercavila arribà fins al Cap de Creu, i d'allí acabàrem a baix a mar, on els amics de la barca començaven a fer les sardines. El sol ja es ponia però la festa anava alçant-se. Cap a mitjanit uns quants vam irrompre la calma carrinclona del pati de "Casa la Vila", el guàrdia de torn estava roncant amb la gorra arriada i l'agutzil de l'Alfons sabíem del cert que ja era dormint i somiant alfàbregues. Quan sigué el moment vam treure el gegant de la porra, el drac i la mulassa, i volent córrer avall ja no podíem, una petita multitud ens cridava "festa", i festa tiguérem. Aquella baixada de la rambla sigué memorable, la Tandarica i la Destartelada s'havien callat fins l'últim moment la seva sorpresa d'acompanyar-nos fins l'hora que calgués. Molts no ens ho podíem ni creure i cada vegada hi havia més i més gent que avall que fa baixada acompanyava a les figures fins a l'esplanada. La música dels dj's no parà fins a trenc d'alba i, per uns instants, ens semblà haver vist aquell cartell de l'Artigau, pintat als anys 80, en viu i en directe: gent saltant, cridant, picant de mans, sota la nit de lluna, entre les figures populars i brindant amb la cerveseta o el globu de can Pistraus.

Quan el sol es començà altra vegada a aixecar les Matinades ens encongien. Havia sigut un somni tot allò? Un pur miratge?

LES SANTES 1979

Retrocedim més de trenta anys enrere. Ara que s'acosten les Santes de Mataró (que conjuntament amb les festes majors de Sitges, Vilafranca i Tarragona formen el "grupillo" de les més intenses del país) ens plantem al juliol de 1979. Just després de la configuració dels primers ajuntaments democràtics, el país sencer vivia l'ebullició d'unes noves festes populars que començaven a redibuixar-se. El setmanari "El Maresme" ja titulava "Les Santes: una Festa Major com mai".
El cartell, obra de l'artista local Eduard Alcoy, ja prefigurava aquell nou esperit, desapareixia "Festes de les Santes" i s'implantava "Les Santes. Festa Major de Mataró", tota una declaració de principis que picava l'ullet a la manera d'anomenar certes festes (la Patum de Berga, la Mercè de Barcelona...) i que entroncava amb tot aquell moviment popular que promulgava des de 1975 allò de "Les Santes: fem-ne Festa Major".

Aquelles renovades Santes del 79 tindrien el marc d'una mena de triangle urbà de la festa entre la platja, la plaça Santa Anna i el Parc Central. Es recuperarien certes zones on realitzar-hi actes com el Fossar Xic, la plaça del Peix i diversos carrers. Els actes s'englobarien en tres grans apartats: els concerts al Fossar Xic, les nits al Parc i les cercaviles i seguit d'actes puntuals a diferents indrets de la ciutat. Una comissió d'entitats treballaria conjuntament amb l'ajuntament, aquesta comissió estaria formada per l'Orfeó Mataroní, les associacions de veïns de Peramàs-Esmandies i Mataró Centre, la Coordinadora de grups d'esplai, el grup de teatre Xaloc, el Foment Mataroní, Òmnium Cultural i la Sala Cabanyes. La mateixa comissió es subdividí en diferents comissions de treball per abarcar els diferents àmbits i activitats a desenvolupar. Un cop les diferents comissions havien elaborat les activitats més adients, les passaven a la comissió general i aquesta les coordinava i les introduïa al programa general.
A partir d'aquell any es començaren a treballar certs criteris per unes noves Santes: recuperar la seva identitat, recuperar actes perduts i determinats espais públics oblidats o poc coneguts; mantenir els actes més genuins, sempre que tinguessin recolzament popular; adequar els actes desfassats i suprimir aquells que no tenien cap significació ni sentit; descentralitzar i apropar la festa als barris; i potenciar el treball voluntari dels grups i entitats que integraven la comissió per portar a terme el muntatge de la Festa Major, en aquest sentit ja s'anunciaven certes premises com la participació del poble-ajuntament, una festa per a tothom i que la festa és de tots i ha de ser viscuda i organitzada per tots.

Centrant-nos amb el tema de les figures populars i cercaviles, el dia 25 de juliol a la tarda hi hagué l'Arribada dels Gegants (família Robafaves) i dels Nans davant l'ajuntament (a la Riera), per assistir a la Crida de la Festa Major que l'alcalde pronuncià des del balcó de la Casa Gran. Seguidament, una traca de trons donà el senyal que la festa s'iniciava. Els Gegants i els Nans, acompanyats de l'històric flabiolaire Quirze Perich, baixaren el tros de Riera fins la plaça santa Anna, on rebrien a la Momerota, una nova figura que s'integrava a la festa i que partia d'antigues contalles que parlaven d'una figura estrafolària que, temps era temps, es passejava pels pobles del Maresme. A partir d'aquest origen es construí una mena de baluerna amb cos de mulassa i cap de bou, el cap de cartró el realitzà l'actor Boris Ruiz i bona part de la roba sortí d'antigues cortines de teatre del Foment Mataroní. Al voltant d'aquesta nova figura festiva es conformà una colla per portar-la i un grup de grallers, que a partir d'aleshores s'anomenarien "els grallers de Mataró" i que serien els qui idearen el ball de la Momerota.
Però aquesta ja començaria a trencar motlles. De forma sorpresiva, quan la gernació omplia la plaça santa Anna i part de la Rambla esperant l'aparició de la nova figura, la Momerota baixà corrent per la muralla de sant Llorenç amb els coets encesos a les banyes i entrà envestint a la concurrència que, cames ajudeu-me, començà a entrar al dolç joc de la nova festa. Sense saber-ho, inconscientment, s'estaven forjant unes noves Santes.
Tot seguit, pujarien tots plegats Riera amunt fins l'ajuntament, on hi hauria la dormida dels Gegants, Nans i Momerota, un acte senzill però que ja aleshores aixecava gran expectació i participació popular.

El 26 de juliol, la vigília, la Barram, giravolteig de les campanes des del campanar de l'església, anunciava a les dues de la tarda l'antic inici de la festa, conjuntament amb el llençament de coets voladors. La tarda del 26 sigué força moguda, ja que s'omplí de cercaviles. Per una banda, els Gegants, Nans, en Quirze Perich, la Momerota, la colla de grallers, alguna cuca feta per la canalla, els del grup d'animació Barrila amb un parell de xanquers i el seu particular gegant (que representava l'antic senyor del castell de Burriac i que duia a la panxa un teatrí de titelles on s'explicaven rondalles), el gegant Xanet-Xaneta (que tenia dues cares) de l'escola Anxaneta, els gegants de l'esplai Garbí i la geganteta de la Setmana de l'Infant, anaren tots plegats al barri de Peramàs per presenciar l'estrena d'un nou gegant d'aquell sector, un gegant vestit de romà que feia referència als orígens històrics de la ciutat. Tots plegats, encapçalats per les espurnes i la fumera de la Momerota anaren baixant en cercavila cap a la plaça Catalunya. I per la banda d'avall, des de la plaça santa Anna, sortí una altra cercavila formada per una banda de música de carrer (formada en gran part per gent de Vilanova i tocant clarinets, flautes travesseres, saxos, caixa, bombo i platerets), la Cuca de Cardedeu, el drac del grup Tramvia (amb una llarga cua de roba) i unes quatre cuques més realitzades de forma artesanal per la quitxalla. La cercavila pujà Riera amunt fins a l'esplanada de les Caputxines, on hi hagué animació infantil amb el grup Tramvia (danses, cançons, rondalles i titelles de fil).

El dia 27 de juliol, diada de les Santes, la ciutat es despertaria al so de les Matinades (acte introduït el 1978) a càrrec dels grallers de Mataró, Sitges i Vilanova, amb l'acompanyament del llençament de coets voladors al llarg del recorregut.
Després, cap a mig matí, l'Anada a ofici, amb la Momerota, les Trampes (antics personatges vestits a l'antiga que, muntats a cavall, toquen grosses timbales i que es recuperaven precisament aquell any), els Gegants, Nans i seguici.
Cap el migdia, després de l'ofici, la Desfilada pel carrer d'en Pujol de totes les figures festives fins l'ajuntament, on hi hauria una nova Dormida dels Gegants.
Sigué també el 1979 quan s'estrenà la Passada, inspirada de l'antiga i desapareguda processó, una cercavila laica que faria aixecar de la taula a bona part de la gent per tornar a sortir al carrer i fer festa. La Momerota, les Trampes, els Gegants, els Nans (amb en Quirze Perich), els grallers de Mataró, Vilanova i Sitges, i un ball de bastons, farien un tomb enfilant Riera amunt, carrer d'Argentona, plaça de les Tereses i avall cap a la plaça santa Anna, on es plantarien castells. Ja cap el  vespre, pujada cap a l'ajuntament per fer la tradicional Dormida.
A la nit es dispararia el castell de focs a baix a mar a càrrec de la pirotècnia Igual.

L'endemà, 28 de juliol, la família Robafaves (quan encara anaven amb els vestits antics i en Robafaves amb la capa lila), els Nans i la Momerota, acompanyats dels seus respectius músics, encara tindrien forces per fer l'Anada a les Germanetes (visita a la residència), pujant Riera amunt fins la Ronda.
Cap a mig matí, es portà a terme una gran concentració de gegants d'associacions, entitats i grups d'esplai de la ciutat a la plaça santa Anna, fent una passada cap a baix a mar, on al passeig marítim es realitzaren jocs de cucanya. L'animació de l'acte anà a càrrec  del grup Barrila i el muntatge el portà la Coordinadora d'Esplais.
A la tarda, sortiria una altra cercavila amb tots els gegants d'arreu de la ciutat, la Momerota, en Quirze Perich, els grallers de Mataró, el grup d'animació Barrila i el grup Abrakadabra, finalitzant amb la Dormida de tots els gegants de la ciutat a l'ajuntament. Una trobada gegantera que segurament s'inspirava en aquella que s'havia portat a terme per la diada de sant Jordi d'aquell 1979, quan la família Robafaves es trobà amb tota la col·lecció d'altres gegants de la ciutat.

Finalment, durant la tarda del 29 de juliol, que aquell any caigué en diumenge, en Xesco Boix actuaria a la plaça santa Anna amb les seves cançons i gresca pels infants.

Altres tants actes conformaren aquelles primeres Santes de la democràcia, com per exemple la cantada d'havaneres (a càrrec del grup Ventijol de Palamós), les ballades de sardanes (amb les cobles Laietana, Costa Daurada, la Principal de la Bisbal i Ciutat de Girona), sessions de cinema en català i de cinema mataroní, jazz amb Tete Montoliu, recital de cançó amb Quico Pi de la Serra, balls de Festa Major i revetlla (amb la Salseta del Poble Sec), xindriada popular, concert de gralles (amb els grallers de Vilanova i Sitges), concurs de castells i escultures de sorra, espectacles teatrals, cursa i esmorzar popular (pa amb vi i sucre), concerts...i tants d'altres.

En Quim Ginestell escrivia dos mesos després de les Santes al setmanari "El Maresme": ..."Aprofitant que aquests dies la Comissió que ha tingut cura de les Santes passades està fent una valoració global de la celebració de la festa major mataronina, si al cronista se li demanés el parer, no sabria pas estar-se de citar un acte al carrer, vestit amb elements molt simples però totalment efectius: el de la presentació de la Momerota. Des d'aquella tarda de Sant Jaume, la festa major de la ciutat ja podia comptar amb les trifulgues d'un nou element que havia aparegut cagant llets Muralla avall. Qui no es recorda de la seva primera corredissa, amb les banyes ben proveïdes de carretilles, escopint espurnes i cremallots? Els mossos d'estable, a la carrera, obrien pas i cridaven foc. Després, la Momerota, acompanyada de les gralles, estrenava al bell mig de la plaça el seu ball reposat."...

SOLERÀS

Un Sol fet de vímet, de trames, entre cistells i retalls de teixits, amb textures. Un Sol de canyes d'estiu,  o de fang o de les dues coses a la vegada, natural, iber. Com una roda del temps, que gira i gira. El disc solar que quan giravolta emet sons i cançons solsticials. Un Sol fet de palma, que recordi Rams, la nostàlgia d'una primavera passada. Un Sol fet de cartró, de paper de diari encolat i treballat amb els dits de la gent, un Sol popular que balli figurant un capgròs, un gegant o un titella. Com una roda d'artifici pirotècnic que quan s'encèn esclata en mil focs, espurnes, fums i espetecs, curull de coeteria i traques de barraca. Un Sol somiador, que ens desperti i ens digui "bon dia", que ens guaiti alt i superb durant el migjorn i que ens acaroni de lluny al capvespre, pintat com un ou ferrat que s'estavella amb esquitxos. Un Sol plàcid, radiant i serè, fet de rams d'herbes i flors de perfums, un Sol que neix com un infant al cor de l'hivern després d'uns dies de minvar i minvar, com un vell al llit gèlid de desembre. Som res sota els auspicis còsmics del Sol que, fins i tot, sense ell no veuríem ni la lluna.

L'orquestra "Picos Pardos" ja està preparada, al Sisa li fregeix una mica el toca-discs i els vailets del barri de Sants ja fan cua a la "Botiga Petardos". Jans, Janes, Joans i Joanots, Joanets de set cames que surten de dins d'uns pots. El "Juanitu" fa festa major a la placeta i el pobre bomberu Joan no para d'apagar petits focs. Tu portes la coca, jo el cava i ells els pinyons. L'Arcadi penja les bombetes mentre la Cuca, el Drac i els Diables pugen cap a l'Esmeralda. Menjarem coques enramades dalt del terrat, que no faltin les cadires, ni el tauló...Però la canalla corre esverada, truca les portes de cases i pisos del barri, tot per la foguera del descampat. Els homes es tornen infants i les dones se'ls miren mentre s'arreglen sota les banderoles mogudes per la brisa. Les revetlles de glamour, les revetlles familiars, d'amics i coneguts, i les verbenes populars, les més castisses i desenfrenades. El fum de sofre omple els grans espais de carrers i avingudes, peten coets per tots els racons i el cel s'encanta amb resplendors bellugadisses i espurnes de colors. Festa lliure de tothom alhora, que sense posar-se d'acord tots coincidim en un temps i uns espais que omplim d'accions. La platja plena fins que els dj's encenen l'albada. La policia, els gossos que borden o els que s'amaguen esporuguits, els veïns que, com la família Ulisses, a les onze ja estaran al llit i que l'endemà a les set ja voldran posar els peus a l'aigua. Pels qui s'enamoren, s'enrotllen o es deixen, pels qui somien desperts pensant que demà no serà cap dia, pels qui treballen i curren durant tota la santa nit, pels qui ploren, xerren, riuen, ballen o es discuteixen, pels qui s'emborratxen, pels qui beuen i controlen, pels qui ni beuen ni controlen, pels ensopits, que sense esma en prou feines pugen la persiana. Pel Josep, que potser tornarà a tenir la foguera preparada. Pels qui pensem que sant Joan és la festa de les festes, la festa més generalitzada a tot el país, potser la més popular, la que proporciona infinitat de possibilitats per celebrar-la.

En Lladrefaves de Valls, tot negritu, fa néixer l'istiu d'entre l'ombra dels carrerons del casc antic, a l'esguard de la solana que cau a tot l'Alt Camp. Retoqueu amb les mans les rajoles vidriades, les que proporcionen la frescor d'entre perfums de botiga vuitcentista. Ompliu cistells d'herbes, plantes i flors seques, que l'estiu ens ha arribat. Follets, fades i goges ens convidaran amb sortilegis i encanteris de màgia boscana, dins dels gorgs foscos d'aigua pura, entre els rius de corrents guaridores. Julivert de Ciutadella, que et diria que fos nou..., deixeu-nos fregir entre la suor d'aquests castells blancs, vermells i rosats de la plaça del Blat, d'on s'obren les portes del migdia de sant Joan. Vermuts i ressaques, rostits i silencis, l'aire calent que s'escola i ells, abraçats, que ni ho saben. Estimeu-vos molt gent, que la vida són quatre dies i la nit més curta ja és arribada.

DIMECRES DE CENDRA

Han mort dignament. S'ha cremat tot. Les Delícies (ubicades al fondo del Cuscó), tal com les enteníem, les gaudíem i les véiem, s'havien acabat. El monstruós incendi forestal, que es declarà el passat dimarts per la tarda a la vora de la carretera de l'Arboç, ha arrasat la Talaia, la serra de Bonaire, part dels camps i arbrat entre mas Roig i mas Torrat, tota la zona de mas Baró, les Mesquites i els turons que donen cap els darreres del Padruell i els que donen al mas de l'Artís i a l'urbanització les Palmeres de Canyelles.

Tota la casa cremada, sense portes ni finestres, tot cendra i negror, fins i tot es veuen els marges de pedra de les antigues feixes. Res, no ha quedat res, només quatre parets esquerdades. Ràbia, impotència i tristor. Després potser vindrà la nostàlgia. Ahir al vespre, tot corrent, em vaig atansar fins aquells verals, la fortor de cremat s'anava intensificant a mesura que pujava entre mas Torrat i mas Roig. Vaig quedar-me al punt del camí de mas Baró on es divisa tota aquella part de la serra, es feia fosc i calia tornar a baixar. Per ahir ja em vaig tenir prou. Durant el cap de setmana ja hi pujarem per apropar-se a la casa. Els turons esdevenien foscos com mai, entre negres i morats, mentre el sol, mig amagat entre núvols, es ponia pels darreres de la Talaia. Silenci anguniós. El pare i el tiet hi pujaren ahir a la tarda, quan es va fer aquesta foto.

Les Delícies han mort dignament perquè des de fa anys que han aguantat estoicament els embats del temps: algun que altre petit incendi que havia volgut treure el cap per la zona però que quedava com un ensurt, una forta pedregada i les usuals entrades de gent desconeguda com si fos allò la plaça de la Vila. Però les Delícies resistien, tossudes i abnegades al pas dels anys. El que mai s'haguessin pogut imaginar és un foc tant gros. Mai no havien volgut ser res d'especial ni enjoiat, aquí rau el seu encant. Sense electricitat ni aigua corrent (amb la cisterna n'hi havia prou), la seva senzillesa, humilitat i naturalitat eren la carta de presentació. Les parets i teulades, la porta i les finestres de fusta, quatre cadires i alguna taula i uns quants llits i matalassos (de quan es feia nit allà dalt durant els llargs estius de fa més de 40 anys enrere).

Ara vindrien mil forestals, agents varis, ADF i bombers i ens dirien que mantenir una caseta així enmig del bosc amb la natura desenfrenada és una temeritat. Potser sí, però tot són opcions de vida, oi? Mentre no fagis mal o molestis a ningú...En aquest món tots plegats ens hem tornat tant bojos que l'ideal de poder viure uns moments dins de la vegetació, entre els pins, l'arítjol, el cuscó, la mata, els garrofers, les atzavares, les farigoles, el romaní, l'espígol..., ja és considerat com una temeritat, sense qüestionar-se potser problemes de més calat, com la pròpia civilització cada vegada més incivilitzada, l'administració pública que deix molt, però que molt a desitjar, i tota aquella col·lecció de malalts mentals que, o bé per gaudi personal, o bé pagats per interessos econòmics o polítics, que no sabrem mai, són capaços d'agafar i calar foc simultàniament a dos punts diferents dels vorals de la carretera de l'Arboç, just en aquell moment d'una tarda resseca de juny i amb vent de ponent, provocant la desolació i la destrucció de la reraguarda del terme de Vilanova i la Geltrú, de tots aquells paratges que fins les quatre de la tarda del passat 12 de juny eren curulls de verdor.

Ara tot serà inhòspit, cru i pelat, digne d'una pel·lícula de misteri o de por. Pudor a cremat i branques de pins esquelètics. El silenci buit ja és immens i allà on l'avi Salvador pintà infinitat de quadres, seguit dels seus dos fills, només perdurarà la grisor i la negror, fins que passin molts anys abans que tot plegat recuperi una mica, només una mica, el caràcter que fins ara coneixíem.

Així passaran els dies, els mesos i els anys, amb la reraguarda del nostre terme que continuarà ennegrida, muda i una vegada més castigada. Els horitzons orogràfics que a l'estiu suaran de calor i que ploraran de fred i aigua a l'hivern. I el mal nascut que va parir aquesta monstruositat doncs deu córrer vés a saber per a on, potser demà ens passarà pel costat i ni el veurem. Aquesta sempre sol ser la història d'aquests paisatges que també són cultura, d'aquests paratges i territoris que humils i depercebuts mai passaran a la història com els grans paisatges per mostrar als turistes i fer "marketing" de país de façana, sinó que només s'anomenen, i a vegades ni això, quan passen desgràcies d'aquest tipus.

Però nosaltres tossuts, perquè aquest és el paisatge que ens estimem i pel qual lluitarem fins que es pugui. Un petó Delícies, que heu sigut acollidores com els xiprers de trobades familiars, d'amics, artistes i poetes, benefactores sempre per l'esperit i ànima que es vol allunyar d'aquest món malalt. Tornarem a lluitar, no ho dubteu.

FESTES DE BARRI, DE CARRERS I LLUMINÀRIES

És entorn d'aquestes dates de Corpus que encara es conserven en algunes poblacions les anomenades "festes de barri" o "festes de carrer", tot i que durant el període d'estiu aquest tipus de festes veïnals també s'esdevenen, conformant un extens calendari festiu que, segons els indrets, serà més o menys intens.
Altres denominacions d'aquest tipus de festes d'estiu són "Sants de Barri" o "Sants de Carrer".

El dijous de Corpus comencen les festes de barris a Sant Sadurní d'Anoia. Els barris de l'Ajuntament, Sant Antoni, Montserrat, Església, Diputació, Cavallers i del Raval es van alternant els actes, cada dia un barri, fins el dijous següent a Corpus, completant així l'anomenada "Capvuitada" (en el cas de la Patum de Berga encara apareix apuntat cada any al programa "festes de l'antiga Octava de Corpus"). Enguany aquestes festes de Sant Sadurní han agafat especial força amb comissions on la gent jove ha sabut combinar els actes tradicionals amb altres de més nous.

Els actes més comuns a les festes de barris de Sant Sadurní són les tronades, festivals infantils-xocolatades, balls i concerts joves, castell de focs, algun correfoc amb els diables de la vila, els tradicionals rengles, alguna sortida de carrossa, alguna catifa de flors, alguna cremada de falla, coca i cava.

A Capellades també tenen les anomenades "festes del carrer", que solen començar el dissabte després de Corpus, i també es van alternant, segons els dies, als cinc barris històrics: les Bledes, el Ruc, el Gegant, el Ninot i les Places. La seqüència festiva comuna a cada barri sol començar al matí amb la cercavila dels infants que porten els tortells fins a l'església per beneïr-los i després els reparteixen per totes les cases del barri. A la tarda se celebra el típic "treure ball" a la plaça, on s'hi balla el Ball Pla de Capellades. També hi ha berenar per la quitxalla. Els Gegants i Capgrossos del poble solen acompanyar molts d'aquests actes.

A Cardona també encara mantenen les festes dels barris durant la Capvuitada de Corpus, i la mateixa Patum de Berga conserva els administradors provinents dels antics quatre barris de la ciutat: Feixines o Capdamunt de la Vila, Sant Pere, Centre o carrer Major i el Raval.

Les Enramades d'Arbúcies, tot i que comencen el diumenge abans de Corpus, és a partir del dijous que inicien les enramades pels diferents sectors del poble (la Plaça, el Castell, el Sorrall, Magnes i la Carretera), acabant el dimecres de la Capvuitada. Les enramades es combinen amb les Passades, balls, botifarrades, coca, cava i moscatell. També s'hi han afegit les festes joves amb esmorzar popular i el Corre-places amb música i beure.

Aquest esperit de barri o barriada ve a ser semblant al que es podia viure, a escala més reduïda, durant les antigues Lluminàries, les festes de diferents carrers que se solien celebrar durant l'estiu a Vilanova i la Geltrú i d'altres poblacions. En el cas de Vilanova, aquestes festes solien començar pels voltants de Corpus.


En el cas concret del carrer de les Tires de Vilanova, ubicat dins l'antic barri del Cap de Creu, el jovent era una part clau per la preparació de les Lluminàries. Un parell de dies abans del dia de la festa, grups de joves i infants sortien cap els turons del terme per collir ginesta, mata, espígol, romaní i d'altres plantes oloroses, les quals es tallaven a bocins i s'escampaven, a mode de catifa, per tot el terra del carrer. També, amb llargues branques de boix (fins i tot palmera) es realitzaven una mena d'enramades a mode d'arc o portal als dos caps de carrer, el qual s'engalanava amb tires de serrells de paper fi i banderoles que anaven penjades d'ample a ample del vial, aprofitant fanals i balcons per lligar-les. Entre aquests guarniments tant s'hi podien penjar fanalets com tires de bombetes, una tasca que solien fer alguns electricistes.
Durant la tarda del dia de la festa s'esdevenien jocs varis per la quitxalla: curses de sacs, trencar l'olla, treure cireres de l'interior d'un cossi d'aigua, curses de cèrcols o treure cèntims d'una olla plena d'aigua, entre d'altres entreteniments. També es proporcionava el refresc o berenar, on la xocolata solia tenir un paper principal.
Cap el vespre tot ja es preparava pel gran moment de les Lluminàries, amb l'encesa dels enfilalls de bombetes per començar el ball de revetlla. El "Morronyo" era el músic de carrer que, amb el seu manubri o pianet de maneta, que portava mitjançant un carro tirat per un burro, començava a tocar, situat més o menys davant la sínia d'en Rovira (o de ca l'Andreu), encetant el ball amb les músiques de moda del moment (allò que podrien fer uns dj's actualment). La mitja part del ball servia per subhastar la toia o alguna coca, i per menjar algun tall de síndria que se subministrava per part dels mateixos veïns.

També, per les revetlles dels carrers que s'esqueien pels volts de sant Jaume, eren típics els balls del fanalet.

Podem entendre aquestes festes de carrer com a reflex d'una autoorganització i autogestió veïnal que proporciona, entre d'altres coses, una mostra clara de cohesió de la xarxa social de cada lloc. Eren o són també, una mostra de pertinença important a un carrer o a un barri en concret, tot i que cada vegada costa més mantenir aquest sentit de col·lectivitat i de comunitat popular al marge de l'oficialitat. Com se sol dir: són les festes del poble i per al poble.

Gràcies al Lluís i l'Aida dels carrers de santa Gertrudis i de les Tires, respectivament, pels seus records i memòria de les Lluminàries.

INÈDIT

Passava pels carrers i començava a fer calor. La nit abans li vaig explicar al Roc que enguany  "per culpa de l'Ajuntament" no hi hauria Trapezi a Vilanova. La seva contesta d'un nen de cinc anys sigué..., bé, ja us la diré un altre dia. Però li vaig dir que per ofegar les penes (a hores d'ara ja en circulen tantes que l'aspiradora social no dóna per tant) doncs millor que pensessim en Sant Feliu de Pallerols, on hi surt una Mulassa que estira i arronsa el coll, com el nostre país. Ell s'ho anava imaginant. I que també ballaven uns gegants i uns cavallets, unes ballades que inclouen la "Matadegolla", entre d'altres danses. Tot això passa sempre per les dates de la segona Pasqua (la Granada, la de Pentacosta), quan també sempre s'escau la Patum del carrer de la Pietat de Berga.

Els pins, arbrets i petit hort (amb espanta-ocells inclòs) de l'escola pública (SOS) de davant de casa perfumen l'aire, i ja feia uns quants anys que aquest perfum volia dir que arribava el circ, el TRAPEZI. Abans de tenir el Roc hi anàvem fins altes hores de la matinada, a les sessions golfes, a la Vela..., després amb el petit anàvem seguint tots els números pels carrers i les places, fins allà on podíem, i alguna nit també queia, la última sigué precisament sota els pins de l'escola del davant. Un ambient acollidor, relaxat, de pau i harmonia amb la gent, d'encant social i cultural, de dimensió humana de les coses, amb poesia, art i alliberament. Tant senzill i tant complicat alhora. Tant Trapezi. L'espanta-sogres de torn de la regidoria ens alliçonà, tontos de nosaltres, que aquest tipus de festivalets no aportaven cap valor afegit, sinó només un dispendi de factures.

Certament l'horitzó més proper que s'albira, a cop d'ull, és un retorn paulatiu, però constant, a la Vilanova rància que mai havia mort del tot, vinga fot-li  "ferias de muestras", "ciudad turística con sus encantos de playas", festa medieval...., faradays major, petit, mitjà, esquifit, tip, tap..., faraday de dia, de nit, de vespre, de tarda, de dinar, de sopar, d'esmorzar i de berenar, faraday d'estiu, de tardor, d'hivern, de primavera..., faraday a la platja, al Foment, al llit, dins del teu cap, per tot arreu, com les medusses...i ara una altra "feria" anomenada "Temps de Vi", l'últim invent del senyor "auxili", amb tastos, música, en vaixell, a peu, i la "shopping night", que tothom sap que no copia, vaja, que és una originalitat més d'aquesta classe de gent que ara ens governa. Però tranquils, que si us avorriu durant les càlides nits d'estiu sempre podeu baixar al trajo de garbí i entaforar-se a la Daurada Beach Club de l'altre fantasma que corre per aquests verals, ja no vindrà d'un més...

Sí que vam intuir veure les banderoles negres, grogues i vermelles, que es penjaven per Trapezi a la plaça de la Vila, penjades a la plaça de les Neus, on aquest cap de setmana hi actuaven los Galindos, acte purament testimonial del que algun dia va ser Trapezi. Aquelles banderoles arrugades i brutes són el símbol d'una ciutat que no sap cap on va.

Així de memòria i de passada, recollim els noms dels diferents festivals-festivalets i d'altres actes més o menys del ram, com programes de lleure, cicles, fires, musicals... que durant aquests trenta anys de democràcia han nascut, perdurat o mort a Vilanova, tant organitzats des de l'ajuntament com des de les entitats: FIMPT, Estiu Mogut, Amalgama, Nosolsorra, Trapezi (i els festivalets de tardor i primavera i el circ de Nadal), Gal·làctica (després Attic-Fira dels Invents), MIC, Blanc, Didó, Festival del Xató  i de la Cuina d'Hivern (abans Xatonada Popular), Mercat Noucentista, Fira de Novembre, Faraday, Faraday Major, Faraday Tardor..., Manani Rock, Tingladu, Nowa Reggae, Serenates a la Geltrú, Ateveu, Mostra de Teatre Amateur, Festa del Cavall, Festa Medieval, Temps de Vi..., i segur que ens deixem d'altres. Què us sembla? Som moguts o no els vilanovins? De segur que ningú ja té cap dubte que això de ser una colla de llunàtics és cosa ben certa i demostrable. És la Vilanova de la "pasitos", endavant i endarrera, ara cap aquí, ara cap allà, i ara ja no sé on diantre sóc..., ara reculo, ara em llenço, ara m'he perdut i després ja ho veurem...

De passada dir-vos, ja que hi som posats, que la regidoria de cultura ha proposat, arrel del "procés participatiu" de debat sobre la Festa Major de Vilanova, que es creï una fundació pels pabordes (sense qüestionar la seva existència), que es debati el funcionament de la Comissió del Protocol (però sense qüestionar ni la seva existència ni l'existència del protocol) i que directament l'ajuntament organitzarà, sota la seva responsabilitat civil (pel tema de la nova directiva europea sobre manipulació d'articles pirotècnics) els actes de foc i de "litúrgia festiva" (nova denominació que encarcara més els actes que estan sota els auspicis del protocol). Vagi per endavant que, com que nosaltres no anem a fer amics ni vida social ens aquests afers, ni a caure més o menys bé a certes patums nostrades, sinó que únicament hem anat a defensar un cert model que, equivocadament o no (això és problema nostre), defensa una manera molt més clara, directa i participativa del poble en igualtat de condicions, doncs manifestar que fins on poguem (o fins on ens deixin) defensarem la idea de creació d'una coordinadora d'entitats, balls populars, entremesos i ciutadania en general que, de forma assembleària i formada per diferents comissions populars, organitzi i decideixi sobre tots els aspectes de la Festa Major de Vilanova. El paper de l'Ajuntament hauria de ser com el que té per Carnaval, posar la part tècnica, logística i pressupostària necessària per poder dur a terme els diferents actes. Ras i curt.

40 ANYS DE LA RECUPERACIÓ DELS GEGANTS DE LA GELTRÚ

Com s'explicava d'uns cabeçuts geltrunencs que havien existit antigament (els del senyor Pau), també els antics gegants del nucli, que havien sortit durant els anys 40 i 50 del segle passat, eren anomenats "els del senyor Juncosa". Aquests últims, pel que sembla, la parròquia de la Geltrú els vengué al poble de la Garriga, on encara hi passegen ara.

Amb la revitalització de la festa major de la Geltrú, a partir de finals dels anys 60 i els inicis dels 70, es convidaren els gegants d'Ordal pel 15 d'agost de 1971. Aquell mateix dia, en un esmorzar entre veïns geltrunencs i els geganters d'Ordal, sortiren a la conversa aquells antics gegants que havien existit. Arrel d'això sorgí la idea de poder construir uns nous gegants per la Geltrú. Dit i fet, un grup de persones de la comissió de la festa major i veïns començaren a construir les figures a base de cartró, fusta i roba. Els braços i les mans (ara ja centenaris) s'aprofitaren d'uns antics gegants de la societat "la Cuyna Vella", unes "relíquies" folklòriques que foren trobades dalt les golfes de mas Martí, sota el Montgròs. El gegant es diria Ulderich i la geganta Guisla i es vestiren de senyors feudals, ell portant la clau del castell a la mà i l'escut del nucli al pit i ella duent un ram de flors. Així es presentaren en públic durant la tarda del 14 d'agost de 1972 amb la presència dels gegants grossos de Vilanova i dels gegants d'Ordal.

Un escrit titulat "Els gegants tornen a la Geltrú", firmat per Mima i publicat al programa d'actes de la festa major geltrunenca d'aquell 72, ja s'inventava una contalla sobre aquests personatges:

..."És veritat que la història nostra sempre l'hem de conèixer amb una part de misteri i d'intriga per fer-nos-la més atraient. I sobretot quan es parla d'història de la Geltrú, d'aquell feudal i del vilatà que va voler ser lliure i va saltar el torrent. Imaginem, però, que la llegenda d'avui és al revés: el gegant cansat de jaure en uns soterranis foscos i humits (plens de rates), creu que aquell no és el lloc per la seva reialesa; salta la muralla, a la plaça del pou, i fuig a cavall cap a la muntanya. Potser algun dia els excursionistes en trobaran el rastre (petjades de vint pams). Sembla ser que la història mai s'acaba, torna a començar, i el fugitiu arrepentit o poderós revé per a veure els seus paisans. I aquí tenim que el nostre senyor torna avui, no pel seu propi peu, sinó per les mans d'un artista que en un any de treball ha donat forma (cara i ulls) al feudal de la llegenda i a llur muller (l'enganyada que en una pintura de l'època, diuen que portava banyes)."...

L'endemà, dia 15 d'agost, els nous gegants ja sortiren a la cercavila de la festa major geltrunenca, una sortida que a partir d'aleshores han fet sempre i acompanyats dels gegants petits de Vilanova i els d'Ordal.

Un altre escrit titulat "L'aniversari dels Gegants que tenen pessigolles als peus", firmat també per Mima i publicat al programa d'actes de 1973, ja ens informa del primer any d'activitat d'aquestes figures populars:

..."Aquests gegants tan grans, però que tot just han fet un any, us conviden a fer un banquet per celebrar l'aniversari. De primer plat menjarem bastons amanits amb cues d'àngel i petardos i coets. De segon ballarem una estona i farem córrer els cabeçuts. I de postres un bon plat de castells, grocs de mantega i blancs d'ensucrat."..."El primer any ha sigut cansat; festa gran a la Geltrú i al barri del Tacó, ballada a Sant Sadurní i una excursió per les Roquetes. I aquest Musté que amb la gralla ens fa ballar tot el dia i només ens deixa a l'ombra a l'hora de fer el vermut"...

Aquests gegants ja sortiren al primer Caramel, que arribà des de baix a mar durant el dissabte de Carnaval de 1974. Pels els anys 74 i 75 s'anunciava la seva participació a la festa major de les Roquetes i per sant Pere de 1975 anaren fins a Ribes per participar en una concentració de gegants de la comarca, pujant i baixant el carrer del Pi.

Pel mes de novembre de 1977 sortiren en motiu de la cercavila organitzada pel Congrés de Cultura Catalana. Tornaren a sortir pel Caramel de 1979 i del 1980, durant aquest darrer any ho feren abillats amb antifaços i globus a la mà al camp municipal d'esports. Entorn d'aquesta època també sortiren, en ple fred de gener, tant per sant Antoni de Vilanova com en una trobada de capgrossos i gegants celebrada per la festa major d'hivern (sant Pau) de Ribes. Fins i tot pujaren fins a Torrelles de Foix.

Ja entrats els anys 80, participaren en vàries trobades de gegants, molt freqüents aleshores: a les Roquetes; en motiu de l'estrena dels nous vestits dels gegants de Vilanova (per la festa major de 1983) i també el 1988 a Vilanova. Sigué a partir d'aquells anys, quan ja es formà la colla de geganters de la ciutat, que els gegants de la Geltrú començaren a sortir durant els dies 4 i 5 d'agost de la festa major de la vila.
Altres indicis i notícies vàries ens indiquen que potser sí que aquests gegants tenien pessigolles als peus, perquè per aquells 80 s'havien arribat fins algunes de les ermites de l'antic terme de la Geltrú: santa Magdalena i sant Cristòfol, on conten que s'hi banyaren els peus a la platja. Vés a saber...I, fins i tot, havien començat a donar algun tímid tomb pel voltant de l'església geltrunenca per Corpus. També existí la idea, no sabem si finalment executada, de que ballessin dins la discoteca "Uffo's" conjuntament amb els gegantons "Cubanitos" de Sitges.

A partir de 1990 sortiren a la festa major petita de la Geltrú (santa Gertrudis), que s'escau al novembre, i el 1992 ja participaren a la processó de Corpus del nucli.

Però la dissort els arribà cap a finals dels anys 90, quan tenien els cavallets de fusta atrotinats de tant anar amunt i avall, de tant ballar i caminar per aquests verals. Fins i tot deixaren de sortir durant un temps i no sigué fins entrat l'actual nou segle XXI que en Jordi Grau de Terrassa construí uns nous gegants per la Geltrú, que mantenen certa semblança amb els originals del 72. D'aquests es conserven els braços i mans centenaris, els torsos i els caps restaurats, ara guardats als Josepets.

Una altra rondalla, publicada fa uns anys a la revista de la Geltrú, parlava d'una nit en blanc que passaven l'Ulderich i la Guisla durant la matinada del 14 al 15 d'agost, festa major geltrunenca. Una festa que s'esdevenia al castell i que s'acabava a trenc d'alba amb el primer toc de gralles i els coets del drac de la Geltrú durant les Matinades. Els gegants fugien del castell corrent, amb por de ser descoberts, i s'escapaven cap a la Vila-nova, travessant la plaça del Pou, i arribant de nou al magatzem, on els geganters els trobarien, com si res hagués passat, per sortir a la cercavila del migdia. Només dues pistes podien fer sospitar algú d'aquella nit en blanc: l'espígol olorós que la Guisla havia collit i que amb les presses del matí havia anat perdent pels carrers i les quatre lleganyes que, si algú s'hi fixava, podia endevinar als ulls de cartró dels gegants.

Encara ara, si guaiteu una entrada d'una de les cases del final del carrer de santa Gertrudis, a tocar del de la Creu, hi veureu un ram d'aquell espígol.
I si algun dia us passeu per la Peixeteria Vella podreu descobrir uns alts armaris de paret tancats amb pany i clau, allí on dormiren durant alguns anys aquests alts personatges...

Per acabar i celebrar-ho, un petit recull de fragmens de cançons, rodolins, poemes...sobre els gegants en general:

"Després vénen tremolant
la geganta i el gegant."
(de l'auca de la Festa Major d'E.C.Ricart)

"Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans."

"La geganta i el gegant,
ara ballen, ara ballen,
la geganta i el gegant,
ara ballen i sempre ballaran."
(extrets d'un poema de Joan Maragall)

"Ara arriben els gegants, la delícia dels infants.
Cap aquí, cap allà, la quitxalla cantarà."
(de la cançó "Els gegants" de la Trinca)

"Veniu gegants a celebrar l'aconteixement,
porteu les vostres filles grans a la festa a ballar"
"Un ball de rams hi haurà al castell,
però a collir flors me'n vaig"
(de la cançó "En el castell" de Jaume Sisa)

"La tintina del gegant
ara passa, ara passa;
la tintina del gegant
ara passa pel davant."
(popular)

I si no sempre ens queda la del gegant del Pi...

DEBAT SOBRE LA FESTA MAJOR DE VILANOVA

Des de 1995 que, de tant en tant, es convoquen debats sobre el model de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Enguany s'ha convocat un altre per debatre el model d'organització i gestió d'aquesta festa.

El sistema oficial se sol blindar a si mateix en un ritual endogàmic repetitiu on qualsevol idea nova és tractada d'amenaça vers la festa.

Durant el franquisme la Festa Major era organitzada per l'Ajuntament. El 1979, amb els primers ajuntaments democràtics, es canviaren aspectes del programa d'actes: es deixaria de fer l'anada i sortida d'ofici, tornaria a sortir l'herald el migdia del dia 4 pel pregó i es continuaria amb el model del Vot del Poble (on parlen el rector i l'alcalde) que s'havia instaurat des de finals dels anys 60 en substitució de la processó. El 1980 es funda la Comissió de Promoció i Recerca de la Cultura Popular amb la participació directa d'entitats i persones nomenades directament per l'Ajuntament, una comissió presidida per la regidora de cultura d'aleshores. Aquesta mateixa comissió, al llarg dels anys 80, s'anà desinflant de gent i, entremig, es modificaren o remodificaren alguns actes: es creà el convit a la festa del dia 4 al migdia i el 1992, degut al canvi polític a l'Ajuntament, es tornà a celebrar l'anada i sortida d'ofici. L'esmentada Comissió, molt minvada de participació real de les entitats i molt depenent de la regidoria de cultura, durà fins el 1996, l'any abans, el 1995, es redactà el primer Protocol a càrrec de la Comissió i la regidoria de cultura i es publicà al programa d'actes d'aquell mateix any. De fet el Protocol no l'havia demanat ningú de forma majoritària ni pública, va sorgir perquè l'ajuntament i la Comissió ho volgueren així. Curiosament, no serà fins la tardor del mateix 1995, una vegada ja s'havia publicat el Protocol, que l'Agrupació de Balls Populars organitza el primer debat del model, fet sorprenent i que no portà enlloc.
Quan la Comissió es dissol el 1996, l'any següent, el 1997, ja són els primers set pabordes que organitzen la Festa Major d'aquell any. Tres els anomena l'Ajuntament, tres més les entitats de les cercaviles i els tres restants les altres entitats de la ciutat. Unes votacions que cada vegada resulten ser més endogàmiques, pactades i per pur formalisme.
Cap a finals dels anys 90 s'organitza un altre debat sobre les festes en general, tocant Carnaval, Tres Tombs i Festa Major. Tampoc no aportà gran cosa, tret del mateix gaudiment de celebrar-lo.
Cap a finals del 2003 s'organitza un altre debat únicament sobre la Festa Major d'on sorgiria espontàniament la gent que, a títol individual, es configurarien com a Comissió d'Elaboració del Nou Protocol, és a dir, s'hi va poder apuntar tothom qui volgués. Durant el 2004 s'anaren celebrant les reunions de la Comissió, però ja es podia veure que allò també era, en certa manera, de cara a la galeria: certs punts eren intocables i renovar a fons aquell document ja era. aleshores, tasca molt difícil. D'allà sorgí una idea proposada pel mateix ajuntament, en coordinació amb l'Agrupació de Balls Populars, de crear la Comissió del Protocol "els savis", que serien nou persones sorgides d'entitats de cercaviles, de les altres entitats de la ciutat i pel mateix anomenament de l'ajuntament, fins arribar a 9 persones. S'ha de dir que les primeres nou persones, en part, sorgiren en aquelles mateixes reunions del nou protocol. La majoria allí present, doncs, malgrat la disconformitat que alguns ja teníem vers aquest model i encorsetament de la festa, va voler que el protocol continués amb aquells paràmetres oficials i que a més es creés aquest nou ens anomenat "Comissió del Protocol", els membres de la qual, en teoria tenien una limitació de 5 anys, però la seva durada en el càrrec pot ser il·limitada. Les funcions d'aquesta Comissió, que en un principi semblaven que eren només de supervisió i opinió si s'esqueia, actualment tothom ha pogut comprovar que entre el 2010 i 2011 ha promogut una revisió del Protocol i un nou document, per si no n'eren pocs, que resulta ser un altre protocol sobre la figura dels Pabordes, tots dos documents ratificats pel ple municipal el passat 2011.
El 2005 encara es tingueren les ganes d'organitzar un altre petit debat sobre el model de Festa Major, en aquell debat poguerem gaudir d'escoltar el qui fins ara ha sigut l'únic paborde que ha plegat durant el seu càrrec i que ha sigut crític de manera pública vers el sistema, en Pep Baig.

I així, d'aquesta manera, se'ns presenta aquest nou debat sobre el model d'organització i gestió de la festa major.
Ara per ara l'únic ens que pot modificar el Protocol és l'anomenada Comissió. Ara per ara és només l'ajuntament qui pot modificar el model de Festa Major, per això ja es donen per suposats que certs aspectes són intocables: actes tradicionals, pabordes...Serà el proper 29 de maig que la regidoria de cultura emetrà la proposta, de moment tancada sense dret al debat ni modificació, que es cregui oportuna després d'aquests debats.

Mala peça al teler perquè en aquesta ciutat hi han unes quantes persones que maldaran per fer creure que el sistema imperant és el millor de tots.
Mala peça al teler perquè molts i moltes que critiquen profundament l'actual model ho fan només en petit comitè i, de moment, no tenen la valentia de fer-ho obertament en un debat públic.
Mala peça al teler perquè les ponències ahir presentades no eren prou representatives de les diferents opinions que existeixen vers la nostra festa major.

Veient el panorama, d'aquest peix que es menja la cua, d'aquest sistema endogàmic tancat en ell mateix, només ens queden alguns punts de fuga:

1-Organitzar unes jornades autèntiques de debat per contraposar i fer xocar, fonamentadament i en igualtat de condicions, les diferents opinions i visions possibles sobre la Festa Major. Aquestes jornades donarien uns documents de treball i unes decisions consensuades en assemblea que podrien donar peu o no a la creació i constitució d'una nova entitat que funcionés com a coordinadora dels balls, entremesos i entitats de la ciutat. Seria aquesta entitat, amb estatuts propis i funcionament assembleari, la que es perfilés com a pal de paller de l'organització total de la festa major i que pogués parlar de tu a tu amb l'ajuntament i al sistema actualment imperant. D'aquesta manera es podria assegurar la participació directa de la societat civil i la sempre discussió de documents com el mateix Protocol, si és que aquest s'acordés que ha d'existir.

2-Si cap de les propostes aquí esmentades funcionés, encara ens quedaria que les entitats i persones a títol individual que vulguessin poguessin organitzar, paral·lelament als actes establers oficialment pels pabordes i ajuntament, una Festa Major alternativa de nou format i abarcant tots els àmbits que siguessin possibles, és a dir, una festa major organitzada directament pel poble d'una forma lliure i sense traves ni recargolaments sistèmics.

GEGANTS GROSSOS

En aquest país habiten molts gegants de totes les mides i formes, però de tota aquesta família de figures populars sobresurten uns quants personatges que, per la seva corpulència i el seu marcat posat ferreny, s'han guanyat certa anomenada i popularitat. Sort tenen de les seves respectives companyes, les gegantes, que amb el seu to més delicat ajuden a crear un cert equilibri, del tot necessari, entre aquesta colla de gegants més "abruptes". Els podríem anomenar genèricament "gegants grossos". Algú podria pensar que tots els gegants ho són de grossos, però nosaltres diríem que hi ha gegants i gegants, car no tots presenten aquesta presència quasi intimidant i desafiant. Fins i tot, ens podríem aventurar que alguns d'aquests gegants grossos podrien respondre a la pervivència d'antigues figuracions simbòliques, històriques, llegendàries...

Les coses a vegades són més senzilles del que semblen i una de les obvietats és que els infants, en general, hi solen connectar molt bé amb aquests gegants grossos. Vés a saber què els hi deu passar pel cap quan veuen aquestes figures gegantines que s'acosten pel carrer i es posen a giravoltar al so de la música, o quan treuen el nas per una cantonada, o quan els estiren ajaguts per anar a dormir dins la casa de la vila...

No volem fer un recull exhaustiu d'aquest tipus de gegants, però volem apuntar alguns exemples vius prou representatius: el gegant d'Olot, el gegant nou o negre de Berga, el gegant vell de Solsona, el gegant de la porra de Vilanova i la Geltrú, en Robesa de Terrassa, el gegant del Pi de Barcelona, el gegant de Sitges, el gegant d'Amer, el gegant moro de Tarragona, el gegant indi de Reus i en Robafaves de Mataró.
Molts d'aquests traginen una porra, un tema que ha estat molt tractat per en Bienve Moya entorn d'aquesta arma primitiva i de fortalesa, d'altres simplement porten algun tipus de pergamí, algun ceptre, alguna espasa, escut o simplement no porten res.

A grans trets, els gegants grossos de la Catalunya vella podrien representar el poder del nord amb aires carolingis, normands...Els bigotis enroscats, els cascs, armadures pesades, porres..., amb la singularitat del gegant de Berga que representa un cabdill turc.
Per altra banda, hi han alguns d'aquests gegants grossos de la Catalunya nova i de la costa, on sovintegen aquestes figures que vesteixen a la morisca.

Tots aquests gegants són corpulents i esbelts, de faccions marcades i contundents, fins i tot les seves mirades, ja només mirant-los els ulls ens ho podem imaginar tot entre mil històries i rondalles passades.

PRIMAVERA, TEMPS DE CREACIÓ

La primavera és un temps propici per la creació, per la inspiració, la imaginació...Remenant hemeroteques de trenta anys enrere, trobem com molts dels grups d'animació i dracs, que sorgiren durant aquella època, es crearen en aquests temps primaverals. Poder estar a l'aire lliure d'un pati, d'un jardí o al bell mig d'un camp, permet realitzar activitats artístiques i col·lectives interessants.

El drac d'Igualada, per exemple, es construí en una eixida durant molts dissabtes de la primavera de 1981. Els seus quatre creadors, tots artistes igualadins, així ho convingueren. Dos d'ells, l'Emili Miramunt i l'Àlvar Ymbernon, anaren més enllà de la construcció del drac igualadí. Intentaren eixamplar la pràctica constructiva de les figures populars i el seu exemple ens hauria de servir de guia. Mitjançant un cert sistema constructiu i artístic endagaren un cert estil igualadí-anoienc que deixà empremta històrica. Només calia dissenyar una estructura metàl·lica que marqués les línies generals i estructurals de la figura, tela metàl·lica de galliner per modular les formes i un recobriment de paper de diari encolat que confegís el gruix suficient per donar cos a la figura i poder pintar-la. Amb aquesta mateixa tècnica sorgiren un seguit de dracs de la comarca: l'Àlvar encapçalà la construcció del drac de la Llacuna i de l'escola Mestral; l'Emili realitzà els dracs de pal del barri de la Font Vella, i tots dos alhora participaren en la realització de la cuca de tres caps de l'escola de l'Ateneu igualadí i en donar certs consells i pautes al Col·lectiu d'Artistes de Montbui quan aquests començaren a construir el drac del seu poble. L'Emili també participà en uns tallers juvenils per la construcció de "dracs de correfoc". Tot això passava d'entre el 1981 i el 1984, amb tants pocs anys la comarca de l'Anoia es convertí en una de les zones de Catalunya amb més dracs per metre quadrat.
Les iniciatives d'aquells artistes igualadins es reflectien als mitjans de comunicació locals, comarcals i, fins i tot, en algun mitjà de més abast. És el cas de la revista de bricolatge "Bric", que publicà un extens reportatge sobre "El trabajo de todos en las fiestas populares" (juliol de 1983), un títol ja prou explícit de la intenció del reportatge. Tant el text com les fotografies van a càrrec de Josep Bou, reconegut fotògraf igualadí que seguí tot el procés constructiu del drac d'Igualada, per tant, un testimoni directe i excepcional que podia parlar extensament de com es viu en primera persona un treball col·lectiu entorn d'aquestes figures folklòriques.
Per una altra banda, també durant el juliol de 1983, el diari "Aiona" publicà la notícia que l'Emili Miramunt estava construint a casa seva, durant els dies de vacances, tres dracs de pal i s'animava a tothom a destinar hores d'esplai a aquest tipus de tasques artístiques. L'excusa potser era la festa, o potser era el procés de realització, tant és, la intenció era clara: socialitzar aquest tipus de dinàmiques que creen col·lectivitat i creació plàstica, una manera molt humana de sentir-se més vius. Certament, durant aquell temps, dracs i cuques sortiren com bolets a les escoles, esplais, colònies i comarca.

Uns dels primers instigadors de la festa popular al carrer a la ciutat d'Igualada sigueren els del grup Gralla, un grup de joves que durant la primavera de 1980 ja sortiren al carrer per "liar-la" una mica amb gralles i timbals. De la seva imaginació sortí un dels dracs més originals i simpàtics del país, era tot de roba i molt bellugadís, corria, saltava, girava...i llençava foc per animar les cercaviles del grup. En Lluís Segura, un dels seus components d'aquells anys, ens explicava que ell i uns quants més ja havien començat a fer coses al carrer cap el 1977 sota el nom de "Els Titellaires".

I un altre grup d'animació que també es creà durant la primavera sigué Gresca Fresca de Capellades, tot i que encara no tenien aquest nom, es configuraren com a grup durant la Pasqua Florida de 1982 en el marc d'un aplec a Can Macià (Òdena). En  Joan Pinyol, escriptor i un dels creadors del grup, encara ara recorda com es col·locaren dins d'una figura d'elefant que llençava aigua a la concurrència. Ells també crearen un drac i confeccionaren carotes, treballs que servien per aplegar-se tots junts i passar-s'ho de conya durant molts caps de setmana.