SOLERÀS

Un Sol fet de vímet, de trames, entre cistells i retalls de teixits, amb textures. Un Sol de canyes d'estiu,  o de fang o de les dues coses a la vegada, natural, iber. Com una roda del temps, que gira i gira. El disc solar que quan giravolta emet sons i cançons solsticials. Un Sol fet de palma, que recordi Rams, la nostàlgia d'una primavera passada. Un Sol fet de cartró, de paper de diari encolat i treballat amb els dits de la gent, un Sol popular que balli figurant un capgròs, un gegant o un titella. Com una roda d'artifici pirotècnic que quan s'encèn esclata en mil focs, espurnes, fums i espetecs, curull de coeteria i traques de barraca. Un Sol somiador, que ens desperti i ens digui "bon dia", que ens guaiti alt i superb durant el migjorn i que ens acaroni de lluny al capvespre, pintat com un ou ferrat que s'estavella amb esquitxos. Un Sol plàcid, radiant i serè, fet de rams d'herbes i flors de perfums, un Sol que neix com un infant al cor de l'hivern després d'uns dies de minvar i minvar, com un vell al llit gèlid de desembre. Som res sota els auspicis còsmics del Sol que, fins i tot, sense ell no veuríem ni la lluna.

L'orquestra "Picos Pardos" ja està preparada, al Sisa li fregeix una mica el toca-discs i els vailets del barri de Sants ja fan cua a la "Botiga Petardos". Jans, Janes, Joans i Joanots, Joanets de set cames que surten de dins d'uns pots. El "Juanitu" fa festa major a la placeta i el pobre bomberu Joan no para d'apagar petits focs. Tu portes la coca, jo el cava i ells els pinyons. L'Arcadi penja les bombetes mentre la Cuca, el Drac i els Diables pugen cap a l'Esmeralda. Menjarem coques enramades dalt del terrat, que no faltin les cadires, ni el tauló...Però la canalla corre esverada, truca les portes de cases i pisos del barri, tot per la foguera del descampat. Els homes es tornen infants i les dones se'ls miren mentre s'arreglen sota les banderoles mogudes per la brisa. Les revetlles de glamour, les revetlles familiars, d'amics i coneguts, i les verbenes populars, les més castisses i desenfrenades. El fum de sofre omple els grans espais de carrers i avingudes, peten coets per tots els racons i el cel s'encanta amb resplendors bellugadisses i espurnes de colors. Festa lliure de tothom alhora, que sense posar-se d'acord tots coincidim en un temps i uns espais que omplim d'accions. La platja plena fins que els dj's encenen l'albada. La policia, els gossos que borden o els que s'amaguen esporuguits, els veïns que, com la família Ulisses, a les onze ja estaran al llit i que l'endemà a les set ja voldran posar els peus a l'aigua. Pels qui s'enamoren, s'enrotllen o es deixen, pels qui somien desperts pensant que demà no serà cap dia, pels qui treballen i curren durant tota la santa nit, pels qui ploren, xerren, riuen, ballen o es discuteixen, pels qui s'emborratxen, pels qui beuen i controlen, pels qui ni beuen ni controlen, pels ensopits, que sense esma en prou feines pugen la persiana. Pel Josep, que potser tornarà a tenir la foguera preparada. Pels qui pensem que sant Joan és la festa de les festes, la festa més generalitzada a tot el país, potser la més popular, la que proporciona infinitat de possibilitats per celebrar-la.

En Lladrefaves de Valls, tot negritu, fa néixer l'istiu d'entre l'ombra dels carrerons del casc antic, a l'esguard de la solana que cau a tot l'Alt Camp. Retoqueu amb les mans les rajoles vidriades, les que proporcionen la frescor d'entre perfums de botiga vuitcentista. Ompliu cistells d'herbes, plantes i flors seques, que l'estiu ens ha arribat. Follets, fades i goges ens convidaran amb sortilegis i encanteris de màgia boscana, dins dels gorgs foscos d'aigua pura, entre els rius de corrents guaridores. Julivert de Ciutadella, que et diria que fos nou..., deixeu-nos fregir entre la suor d'aquests castells blancs, vermells i rosats de la plaça del Blat, d'on s'obren les portes del migdia de sant Joan. Vermuts i ressaques, rostits i silencis, l'aire calent que s'escola i ells, abraçats, que ni ho saben. Estimeu-vos molt gent, que la vida són quatre dies i la nit més curta ja és arribada.

DIMECRES DE CENDRA

Han mort dignament. S'ha cremat tot. Les Delícies (ubicades al fondo del Cuscó), tal com les enteníem, les gaudíem i les véiem, s'havien acabat. El monstruós incendi forestal, que es declarà el passat dimarts per la tarda a la vora de la carretera de l'Arboç, ha arrasat la Talaia, la serra de Bonaire, part dels camps i arbrat entre mas Roig i mas Torrat, tota la zona de mas Baró, les Mesquites i els turons que donen cap els darreres del Padruell i els que donen al mas de l'Artís i a l'urbanització les Palmeres de Canyelles.

Tota la casa cremada, sense portes ni finestres, tot cendra i negror, fins i tot es veuen els marges de pedra de les antigues feixes. Res, no ha quedat res, només quatre parets esquerdades. Ràbia, impotència i tristor. Després potser vindrà la nostàlgia. Ahir al vespre, tot corrent, em vaig atansar fins aquells verals, la fortor de cremat s'anava intensificant a mesura que pujava entre mas Torrat i mas Roig. Vaig quedar-me al punt del camí de mas Baró on es divisa tota aquella part de la serra, es feia fosc i calia tornar a baixar. Per ahir ja em vaig tenir prou. Durant el cap de setmana ja hi pujarem per apropar-se a la casa. Els turons esdevenien foscos com mai, entre negres i morats, mentre el sol, mig amagat entre núvols, es ponia pels darreres de la Talaia. Silenci anguniós. El pare i el tiet hi pujaren ahir a la tarda, quan es va fer aquesta foto.

Les Delícies han mort dignament perquè des de fa anys que han aguantat estoicament els embats del temps: algun que altre petit incendi que havia volgut treure el cap per la zona però que quedava com un ensurt, una forta pedregada i les usuals entrades de gent desconeguda com si fos allò la plaça de la Vila. Però les Delícies resistien, tossudes i abnegades al pas dels anys. El que mai s'haguessin pogut imaginar és un foc tant gros. Mai no havien volgut ser res d'especial ni enjoiat, aquí rau el seu encant. Sense electricitat ni aigua corrent (amb la cisterna n'hi havia prou), la seva senzillesa, humilitat i naturalitat eren la carta de presentació. Les parets i teulades, la porta i les finestres de fusta, quatre cadires i alguna taula i uns quants llits i matalassos (de quan es feia nit allà dalt durant els llargs estius de fa més de 40 anys enrere).

Ara vindrien mil forestals, agents varis, ADF i bombers i ens dirien que mantenir una caseta així enmig del bosc amb la natura desenfrenada és una temeritat. Potser sí, però tot són opcions de vida, oi? Mentre no fagis mal o molestis a ningú...En aquest món tots plegats ens hem tornat tant bojos que l'ideal de poder viure uns moments dins de la vegetació, entre els pins, l'arítjol, el cuscó, la mata, els garrofers, les atzavares, les farigoles, el romaní, l'espígol..., ja és considerat com una temeritat, sense qüestionar-se potser problemes de més calat, com la pròpia civilització cada vegada més incivilitzada, l'administració pública que deix molt, però que molt a desitjar, i tota aquella col·lecció de malalts mentals que, o bé per gaudi personal, o bé pagats per interessos econòmics o polítics, que no sabrem mai, són capaços d'agafar i calar foc simultàniament a dos punts diferents dels vorals de la carretera de l'Arboç, just en aquell moment d'una tarda resseca de juny i amb vent de ponent, provocant la desolació i la destrucció de la reraguarda del terme de Vilanova i la Geltrú, de tots aquells paratges que fins les quatre de la tarda del passat 12 de juny eren curulls de verdor.

Ara tot serà inhòspit, cru i pelat, digne d'una pel·lícula de misteri o de por. Pudor a cremat i branques de pins esquelètics. El silenci buit ja és immens i allà on l'avi Salvador pintà infinitat de quadres, seguit dels seus dos fills, només perdurarà la grisor i la negror, fins que passin molts anys abans que tot plegat recuperi una mica, només una mica, el caràcter que fins ara coneixíem.

Així passaran els dies, els mesos i els anys, amb la reraguarda del nostre terme que continuarà ennegrida, muda i una vegada més castigada. Els horitzons orogràfics que a l'estiu suaran de calor i que ploraran de fred i aigua a l'hivern. I el mal nascut que va parir aquesta monstruositat doncs deu córrer vés a saber per a on, potser demà ens passarà pel costat i ni el veurem. Aquesta sempre sol ser la història d'aquests paisatges que també són cultura, d'aquests paratges i territoris que humils i depercebuts mai passaran a la història com els grans paisatges per mostrar als turistes i fer "marketing" de país de façana, sinó que només s'anomenen, i a vegades ni això, quan passen desgràcies d'aquest tipus.

Però nosaltres tossuts, perquè aquest és el paisatge que ens estimem i pel qual lluitarem fins que es pugui. Un petó Delícies, que heu sigut acollidores com els xiprers de trobades familiars, d'amics, artistes i poetes, benefactores sempre per l'esperit i ànima que es vol allunyar d'aquest món malalt. Tornarem a lluitar, no ho dubteu.

FESTES DE BARRI, DE CARRERS I LLUMINÀRIES

És entorn d'aquestes dates de Corpus que encara es conserven en algunes poblacions les anomenades "festes de barri" o "festes de carrer", tot i que durant el període d'estiu aquest tipus de festes veïnals també s'esdevenen, conformant un extens calendari festiu que, segons els indrets, serà més o menys intens.
Altres denominacions d'aquest tipus de festes d'estiu són "Sants de Barri" o "Sants de Carrer".

El dijous de Corpus comencen les festes de barris a Sant Sadurní d'Anoia. Els barris de l'Ajuntament, Sant Antoni, Montserrat, Església, Diputació, Cavallers i del Raval es van alternant els actes, cada dia un barri, fins el dijous següent a Corpus, completant així l'anomenada "Capvuitada" (en el cas de la Patum de Berga encara apareix apuntat cada any al programa "festes de l'antiga Octava de Corpus"). Enguany aquestes festes de Sant Sadurní han agafat especial força amb comissions on la gent jove ha sabut combinar els actes tradicionals amb altres de més nous.

Els actes més comuns a les festes de barris de Sant Sadurní són les tronades, festivals infantils-xocolatades, balls i concerts joves, castell de focs, algun correfoc amb els diables de la vila, els tradicionals rengles, alguna sortida de carrossa, alguna catifa de flors, alguna cremada de falla, coca i cava.

A Capellades també tenen les anomenades "festes del carrer", que solen començar el dissabte després de Corpus, i també es van alternant, segons els dies, als cinc barris històrics: les Bledes, el Ruc, el Gegant, el Ninot i les Places. La seqüència festiva comuna a cada barri sol començar al matí amb la cercavila dels infants que porten els tortells fins a l'església per beneïr-los i després els reparteixen per totes les cases del barri. A la tarda se celebra el típic "treure ball" a la plaça, on s'hi balla el Ball Pla de Capellades. També hi ha berenar per la quitxalla. Els Gegants i Capgrossos del poble solen acompanyar molts d'aquests actes.

A Cardona també encara mantenen les festes dels barris durant la Capvuitada de Corpus, i la mateixa Patum de Berga conserva els administradors provinents dels antics quatre barris de la ciutat: Feixines o Capdamunt de la Vila, Sant Pere, Centre o carrer Major i el Raval.

Les Enramades d'Arbúcies, tot i que comencen el diumenge abans de Corpus, és a partir del dijous que inicien les enramades pels diferents sectors del poble (la Plaça, el Castell, el Sorrall, Magnes i la Carretera), acabant el dimecres de la Capvuitada. Les enramades es combinen amb les Passades, balls, botifarrades, coca, cava i moscatell. També s'hi han afegit les festes joves amb esmorzar popular i el Corre-places amb música i beure.

Aquest esperit de barri o barriada ve a ser semblant al que es podia viure, a escala més reduïda, durant les antigues Lluminàries, les festes de diferents carrers que se solien celebrar durant l'estiu a Vilanova i la Geltrú i d'altres poblacions. En el cas de Vilanova, aquestes festes solien començar pels voltants de Corpus.


En el cas concret del carrer de les Tires de Vilanova, ubicat dins l'antic barri del Cap de Creu, el jovent era una part clau per la preparació de les Lluminàries. Un parell de dies abans del dia de la festa, grups de joves i infants sortien cap els turons del terme per collir ginesta, mata, espígol, romaní i d'altres plantes oloroses, les quals es tallaven a bocins i s'escampaven, a mode de catifa, per tot el terra del carrer. També, amb llargues branques de boix (fins i tot palmera) es realitzaven una mena d'enramades a mode d'arc o portal als dos caps de carrer, el qual s'engalanava amb tires de serrells de paper fi i banderoles que anaven penjades d'ample a ample del vial, aprofitant fanals i balcons per lligar-les. Entre aquests guarniments tant s'hi podien penjar fanalets com tires de bombetes, una tasca que solien fer alguns electricistes.
Durant la tarda del dia de la festa s'esdevenien jocs varis per la quitxalla: curses de sacs, trencar l'olla, treure cireres de l'interior d'un cossi d'aigua, curses de cèrcols o treure cèntims d'una olla plena d'aigua, entre d'altres entreteniments. També es proporcionava el refresc o berenar, on la xocolata solia tenir un paper principal.
Cap el vespre tot ja es preparava pel gran moment de les Lluminàries, amb l'encesa dels enfilalls de bombetes per començar el ball de revetlla. El "Morronyo" era el músic de carrer que, amb el seu manubri o pianet de maneta, que portava mitjançant un carro tirat per un burro, començava a tocar, situat més o menys davant la sínia d'en Rovira (o de ca l'Andreu), encetant el ball amb les músiques de moda del moment (allò que podrien fer uns dj's actualment). La mitja part del ball servia per subhastar la toia o alguna coca, i per menjar algun tall de síndria que se subministrava per part dels mateixos veïns.

També, per les revetlles dels carrers que s'esqueien pels volts de sant Jaume, eren típics els balls del fanalet.

Podem entendre aquestes festes de carrer com a reflex d'una autoorganització i autogestió veïnal que proporciona, entre d'altres coses, una mostra clara de cohesió de la xarxa social de cada lloc. Eren o són també, una mostra de pertinença important a un carrer o a un barri en concret, tot i que cada vegada costa més mantenir aquest sentit de col·lectivitat i de comunitat popular al marge de l'oficialitat. Com se sol dir: són les festes del poble i per al poble.

Gràcies al Lluís i l'Aida dels carrers de santa Gertrudis i de les Tires, respectivament, pels seus records i memòria de les Lluminàries.