El drac d'Igualada, per exemple, es construí en una eixida durant molts dissabtes de la primavera de 1981. Els seus quatre creadors, tots artistes igualadins, així ho convingueren. Dos d'ells, l'Emili Miramunt i l'Àlvar Ymbernon, anaren més enllà de la construcció del drac igualadí. Intentaren eixamplar la pràctica constructiva de les figures populars i el seu exemple ens hauria de servir de guia. Mitjançant un cert sistema constructiu i artístic endagaren un cert estil igualadí-anoienc que deixà empremta històrica. Només calia dissenyar una estructura metàl·lica que marqués les línies generals i estructurals de la figura, tela metàl·lica de galliner per modular les formes i un recobriment de paper de diari encolat que confegís el gruix suficient per donar cos a la figura i poder pintar-la. Amb aquesta mateixa tècnica sorgiren un seguit de dracs de la comarca: l'Àlvar encapçalà la construcció del drac de la Llacuna i de l'escola Mestral; l'Emili realitzà els dracs de pal del barri de la Font Vella, i tots dos alhora participaren en la realització de la cuca de tres caps de l'escola de l'Ateneu igualadí i en donar certs consells i pautes al Col·lectiu d'Artistes de Montbui quan aquests començaren a construir el drac del seu poble. L'Emili també participà en uns tallers juvenils per la construcció de "dracs de correfoc". Tot això passava d'entre el 1981 i el 1984, amb tants pocs anys la comarca de l'Anoia es convertí en una de les zones de Catalunya amb més dracs per metre quadrat.
Les iniciatives d'aquells artistes igualadins es reflectien als mitjans de comunicació locals, comarcals i, fins i tot, en algun mitjà de més abast. És el cas de la revista de bricolatge "Bric", que publicà un extens reportatge sobre "El trabajo de todos en las fiestas populares" (juliol de 1983), un títol ja prou explícit de la intenció del reportatge. Tant el text com les fotografies van a càrrec de Josep Bou, reconegut fotògraf igualadí que seguí tot el procés constructiu del drac d'Igualada, per tant, un testimoni directe i excepcional que podia parlar extensament de com es viu en primera persona un treball col·lectiu entorn d'aquestes figures folklòriques.
Per una altra banda, també durant el juliol de 1983, el diari "Aiona" publicà la notícia que l'Emili Miramunt estava construint a casa seva, durant els dies de vacances, tres dracs de pal i s'animava a tothom a destinar hores d'esplai a aquest tipus de tasques artístiques. L'excusa potser era la festa, o potser era el procés de realització, tant és, la intenció era clara: socialitzar aquest tipus de dinàmiques que creen col·lectivitat i creació plàstica, una manera molt humana de sentir-se més vius. Certament, durant aquell temps, dracs i cuques sortiren com bolets a les escoles, esplais, colònies i comarca.
Uns dels primers instigadors de la festa popular al carrer a la ciutat d'Igualada sigueren els del grup Gralla, un grup de joves que durant la primavera de 1980 ja sortiren al carrer per "liar-la" una mica amb gralles i timbals. De la seva imaginació sortí un dels dracs més originals i simpàtics del país, era tot de roba i molt bellugadís, corria, saltava, girava...i llençava foc per animar les cercaviles del grup. En Lluís Segura, un dels seus components d'aquells anys, ens explicava que ell i uns quants més ja havien començat a fer coses al carrer cap el 1977 sota el nom de "Els Titellaires".
I un altre grup d'animació que també es creà durant la primavera sigué Gresca Fresca de Capellades, tot i que encara no tenien aquest nom, es configuraren com a grup durant la Pasqua Florida de 1982 en el marc d'un aplec a Can Macià (Òdena). En Joan Pinyol, escriptor i un dels creadors del grup, encara ara recorda com es col·locaren dins d'una figura d'elefant que llençava aigua a la concurrència. Ells també crearen un drac i confeccionaren carotes, treballs que servien per aplegar-se tots junts i passar-s'ho de conya durant molts caps de setmana.
