RETALLS DE GABICP

Els "gabiquerus" podrien estar hores i hores explicant coses del bestiari. La seva perspectiva partia i parteix de l'experiència directa i actual, sense renunciar a la història, però sense que aquesta sigui la única doctrina. D'aquí rau, potser, el sentit i el perfil del projecte del GABICP. Estar amatents a la realitat que ens envolta i tractar-la amb la màxima cura i interès. No deixar mai les arrels però saber estar ara i aquí.

Aquesta parada de retrospecció després de 30 anys de discurs, treball, investigació i recerca ajuda a assentar noves bases i a engegar nous camins per explorar. Era necessari, doncs, recopilar tots aquells inicis que fins ara estaven dispersos entre milers de diapositives, entre centenars de documents, entre obres artístiques i entre la memòria que, vés per on, després de tres dècades a vegades costa d'accionar. Com que als anys 80 el temps anava ràpid i actualment ja va accelerat, encara per més motiu que calia reintroduir uns certs discursos i pensaments de reflexió sobre el bestiari fantàstic i popular del nostre país.

                      Antic drac de Sant Andreu de la Barca (anys 80). Foto: Ramon Saumell

Un dels canvis de més calat que ha sofert el bestiari és la seva forma de construcció. I d'això ja en parlaran abastament els membres del grup durant la xerrada del dissabte 16 de novembre. Com també la desaparició (per pèrdua, deixadesa, abandonament, destrucció...) de moltes de les figures que sorgiren durant la revifalla de les festes populars durant els finals dels anys 70 i els inicis dels 80. El GABICP, sempre que ha pogut, ha denunciat certes pràctiques d'alguns ajuntaments o col·lectius vers les figures festives dels respectius pobles, viles o ciutats. Sempre mantenint un estat de la qüestió i d'opinió, és a dir, creant un cert discurs i, per tant, de retruc, provocant el debat, primer esglaó d'una societat que es vol lliure, crítica i democràtica.

Les figures d'un drac, d'una mulassa, d'una àliga..., són tractades com a peces festives però també amb un alt valor artístic, cultural, popular, històric, simbòlic...., és en aquest punt on moltes vegades calia fer pedagogia entre la gent i certes institucions perquè això de la festa al carrer sempre ha estat tractat com una cosa que mira...fa gràcia, està molt bé...però poca cosa més. Al mateix temps, certs membres del col·lectiu tampoc no combreguen massa amb l'actual sobredimensionament dels anomenats "protocols" i d'altres "pulcrituds" exagerades. El GABICP sempre ha defensat la especificitat de cada festa, de cada poble, allò que li serà bo per un, potser li serà negatiu per un altre. I d'això també se'n parlarà a la xerrada.

    L'antic Mamut de St. Vicenç dels Horts i el grup d'animació "El Drac".Pintura de Salva Masana.

Ells ens podran explicar moltes vivències i anècdotes d'una època on la gent, les colles, l'ambient popular...funcionava d'una altra manera. Pensem només per uns instants que durant els anys 80 per crear una nova bèstia només calia (per si això fos poc) una colla de persones il·lusionades per crear una determinada figura. La construien entre tots i sortien al carrer. L'ajuntament els podia ajudar o no econòmicament (la majoria de vegades no) i així es creava una nova peça del bestiari que podria tenir més o menys sort en el futur. Actualment, si algú vol crear una nova figura, ja cal que es calci, no per la feina, sinó pels diners.

Acabem aquest petit apunt del cicle "gabiqueru" amb l'enumeració del seguit de llocs per on el col·lectiu instal·là la seva mostra itinerant. Veureu que hi ha de tot i més...: la capella de sant Joan de Vilafranca del Penedès (1984); el col·legi de la Divina Pastora de Ribes (1985); el palau episcopal de Solsona (1985); el palau del Rei Moro de Sitges (1985); les antigues cotxeres del Vendrell (1985); el museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1986); l'aula de cultura de Caixa Penedès d'Igualada (1986); can Ramis de Sant Celoni (1986); can Ricart de Sant Feliu de Llobregat (1986); palau Marc de Barcelona (1987); la Carbonera d'Olot (1987); l'ajuntament vell de Tarragona (1988); i l'antiga cooperativa agrícola de Valls (1991). En alguns d'aquests indrets la pròpia mostra del GABICP es veié acompanyada per l'exposició d'algunes figures del bestiari o, fins i tot, amb alguna trobada d'aquest tipus de figures, com passà a Igualada. I com que el pas per tots aquests llocs ha deixat un seguit d'amistats i contactes per arreu, doncs també s'han volgut convidar ara perquè, d'alguna manera o altra, també formen part de la història del projecte.

                        Cap del drac de Vilanova. Relleu escultòric d'Abel Masana.     

ÉS TEMPS DE GABICP

Properament, durant els dies 15 i 16 de novembre, la sala Toc de Vilanova i la Geltrú acollirà certs actes que recordaran els 30 anys de l'inici d'una aventura, d'un projecte. El GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular) es formà com a col·lectiu durant els finals d'estiu i la tardor de 1983. De la trobada entre Ramon Saumell, Salva Masana, Abel Masana i Montse Soler, sorgí la idea i el propòsit de formar un grup que treballés en el camp de la recerca, estudi, coneixement i difusió del món del bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans.

La Cuca de Cardedeu. Foto: Ramon Saumell

Ramon Saumell ja venia del camp de la fotografia i del cinema amateur i Salva i Abel Masana ja portaven trajectòria en l'àmbit artístic i folklòric. Tot aquell caldo de cultiu acabà per donar els seus fruits i el catalitzador sigué la primera concentració de dracs a Vilanova en motiu del cinquè aniversari del drac de la Geltrú. Aquell acte fou fascinant per en Ramon, durant la tarda del 21 de maig de 1983 la seva càmara no donà l'abast amb tot aquell món suggerent i diferent als paràmetres normals de la fotografia. Els dracs vinguts del Penedès (Moja, els Monjos, la Gornal, Banyeres), de comarques més llunyanes (el drac de Sarral, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el drac de Terrassa, la cuca i el drac de Castellbisbal) o del mateix Garraf (dracs de Vilanova, Ribes i la Geltrú) anaven circulant pels carrers de la ciutat creant una atmosfera especial que en Ramon va saber captar a la perfecció tot i ser la primera vegada que davant seu apareixien tants dracs alhora.
El fruit d'aquell reportatge es pogué visionar el 19 de novembre de 1983 en el marc del sopar de germanor que celebrà la colla del drac de la Geltrú.

El GABICP començaria a caminar i a treballar lliurement des de la base popular i sense cap mena de subvenció. El projecte s'articularia a partir de la recerca i documentació de tot el bestiari existent arreu del país i la seva difusió a partir d'una futura exposició itinerant que combinaria l'audiovisual amb les diapositives d'en Ramon, l'obra pictòrica d'en Salva i l'obra escultòrica de l'Abel. Fins i tot s'animaren a obrir camí i elaborar un petit "diccionari" sobre els diferents tipus de bestiari festiu, és a dir, fent pedagogia del tema i mirant de definir les figures del drac, la víbria, la mulassa, el bou, l'àliga, el lleó, la cuca fera, la cuca o cuc, el drac de roba, el drac d'escola, les altres bèsties vàries i singulars que sorgien de la imaginació i fantasia del poble...Assentant unes bases i perfilant uns criteris per l'estudi i anàlisi de tot aquest món.

                               El bou i la mulassa de Solsona. Dibuix de Salva Masana 

Trenta anys després es retroben i mostren les "entranyes", els darreres i la rebotiga d'aquell projecte a partir d'una instal·lació expositiva amb documents, objectes, obres artístiques...que mostra certes interioritats de tot aquell muntatge itinerant que circulà per vàries poblacions del país d'entre el 1984 i 1991. La recuperació de l'audiovisual, tant anivell d'imatges com de músiques, que es projectava durant els inicis del grup i la seva projecció durant aquests dos dies al Toc suposarà un nou i valuós document històric sobre el bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans. Fa pocs dies en Ramon ens comentava que moltes de les figures que apareixen a l'audiovisual ja no existeixen o bé han canviat molt. És doncs, per si sol, un document visual que deixa constància d'una època determinada en l'àmbit del bestiari festiu. A més, si abans eren projectors amb carrets de diapositives els qui permetien la projecció, ara ja són els medis digitals els encarregats de la tasca.
També s'ha tingut especial cura en triar certes obres pictòriques i escultòriques de Salva i Abel Masana, respectivament, pel que fa a la seva època "gabiquera".
La mostra es completarà amb una xerrada on els tres artífexs podran explicar, recordar i reflexionar sobre tot aquest món del bestiari, amb la presència del drac antic de Vilanova, ja que fou restaurat el 1986 arrel de l'exposició del GABICP que es va fer al Museu Balaguer, i amb alguna sorpresa més...

                                          L'Arbre del bestiari. Escultura d'Abel Masana

Obrim, així, un petit cicle tardoral a la Cua que anirà desgranant certs aspectes d'aquest singular col·lectiu que començà l'aventura de perseguir tota bèstia popular que es bellugués arreu del país. És temps de GABICP.

TARDOR

Bandes de núvols plans, llisos, lluiten amb el retall de cel pur i nítid que s'esdevé cap el  nord. La clara resistència d'un sol que fa ullades de tant en tant. La tardor desplegarà tota la seva escenografia, els seus aires, sons i colors. El seu espectacle és més íntim, tendint al recolliment i a la preparació mental pel Nadal, punt d'inflexió. La tardor és l'encarregada d'anar amagant l'astre solar, enpetitint-lo fins l'última expressió, acabant de rematar l'estiu, que encara voldria cuejar, però el pas del temps és inexorable i impecable.

Els rovellons, les castanyes, les olives, les garrofes, les ametlles..., els fruits tardorals que ens preparen cap a la minva de la llum. Les branques s'aniran despullant poc a poc, ara una ventada, ara una altra, ara la pluja, ara la primera fredorada. La música de la tardor és lenta, pausada, les seves notes s'arrastren amb calma de crepuscle. Els marronosos, els incipients tocs de grisor, es barregen amb els verds perennes dels pins i certs xiprers que el sol il·lumina pel cantó d'avall.

La fresca matinal s'anirà incrementant i els vespres s'allargaran. La tardor acaba per convertir la llum diürna en una cosa preuada. Comencen les retallades de la llum. Aprofitar aquest bé preuat és cosa de rigor.

En Martí és un personatge ben curiós que cap a mitjans de novembre juga a cuit i amagar amb la tardor, fent-la confondre una mica, fent-nos pensar que per uns dies ha tornat l'estiu, l'estiuet de sant Martí que li diuen. Però d'aquests quatre dies de bonança no us refieu pas, són una enganyifa. Dies després, amb l'Andreu, arriba el fred més greu.

A gran part de les nostres comarques tenim la sort de poder contemplar l'espectacle de les vinyes tardorals. Els pàmpols dels ceps es tornen vermellosos i solen caure amb les ventades de finals de novembre i del desembre.

En PEP FORTUNY de la Companyia Elèctrica Dharma ens deixà ahir. Amb ell volaran les orenetes i la lluna serà més lliure. El viatge que mai s'acaba, un retorn que mai comença. Quan era infant el sentia fent discursos poètics que sorgien dels discs que s'escoltaven a casa durant els anys 80. "Catalluna", "Força Dharma" i el "No Volem Ser" formen part ja de la meva manera d'entendre el món i el país, un so que he anat seguint fins l'actualitat, sempre pendent dels seus nous treballs. El camí s'estreny o s'eixampla segons els moments i les circumstàncies. Ahir ens deixà un poeta lliure que tocava la bateria, un home que sabia transmetre els missatges de llibertat i de lluita contra les injustícies. Un savi filòsof que sabia molt de la vida, el tronc discursiu de la Dharma. Ell sempre parlava de les arrels i de l'infantesa, d'aquell juguem, juguem que el món s'acaba. El camí que mai s'acaba i el camí que sempre recomença. La seva filla porta el nom de Liliana, una nova llavor enmig d'aquesta terra.