L'ÚLTIM COET

Si el primer coet suposa emoció, tensió i trencar el gel, és a dir, aquell tall net entre la realitat quotidiana i la festa, l'últim coet és aquell que potser es gaudeix més intensament perquè ja ens hem relaxat i deixat anar en un estat desinhibit. És aquell últim cartutxo que, gratant el sarró, maldem per eternitzar la festa fins allà on es pugui, les espurnes ja són daurades entre tant de fum, i tothom ja no té clar si viu en un somni o si tot allò que l'envolta és real. D'aquesta manera, amb aquest esperit, voldríem acabar en aquest bloc el cicle dedicat al GABICP, i amb aquest regust de rauxa desenfrenada, de revetlla passada de voltes, encarar el proper cicle hivernal que, com l'any passat, el portarà l'Ei.

Expliquen que expliquen...que un bon dia la gent gabiquera, anant per aquests móns, es trobaren una cabra desada dins d'un local de la Unió de Pagesos de Blancafort i una àliga amb plomes de llautó enmig d'un munt de vergues arraconades en un racó de la muralla de Montblanc. Diuen que diuen, que aquell dia, com no podia ser d'una altra manera, el vent de mestral bufava de valent i en Ramon s'hagué de posar la gorra. Feia temps de GABICP.
I conten que per aquells verals, els germans Mamets quan s'empipaven agafaven el drac de Sarral i el tiraven a la riera...

                                  Drac vell de Lavern. Foto de Ramon Saumell.

Vés si se'n van veure de coses estranyes que uns homes de la brigada municipal de Valls agafaren la vella àliga i la volgueren llençar a la bassa, tot cridant "foteu aquest cony de colom a la bassa!!". L'ambient anava ben carregat...

Però és que un matí lluminós de maig anaren a Lleida i així que arribaren es trobaren de "morros" amb l'enorme Marraco corrent a tota pastilla per aquelles avingudes properes al Segre. La bèstia de guix era tant grossa que necessitava tot un tractor amagat sota la base de la carrossa i les faldilles li voleiaven amb tanta velocitat. Així en general, els treballadors de les brigades municipals d'arreu sempre han tingut un tracte diferencial vers aquestes bitxos populars, una mena d'amor-odi especial.

Els ulls no donaven pas crèdit de veure la primera àliga que llençava foc a tort i a dret, pel bec i per la cua i amb la remor dels timbals. On era? Penseu, penseu...Que hi tornarem...

I ja veus en Ramon, que treballava de viatjant i parlava amb molts metges, però a part de medicaments, preguntava per si aquell poble tenia alguna bèstia, i au, cap a casa de l'alcalde de la Llacuna perquè li pogués treure el drac del seu magatzem i fer-li una foto. O el drac de Sant Martí de Sesgueioles fotografiat en una entrada d'una casa particular, amb mestressa inclosa, o el de Sant Pau d'Ordal dins d'un magatzem de la carretera entre caixes de fruita i pots de pintura. Els llocs més inversemblants es podien convertir en petites cases de la festa, això que està de moda ara.

                 Mulassa i cavallets de Sant Feliu de Pallerols. Dibuix de Salva Masana.

Que, ens posem el drac? A Canyelles, a Sant Marçal, a Montblanc...ja veies el Salva i l'Abel fent de figurants d'uns portadors perquè el Ramon pogués fer la foto. D'aquesta manera, d'una forma ben empírica, es podien observar i respirar les "golfes" de les figures, els interiors curulls de textures, olors i materials.

Una nit de juliol no tingueren més remei que pujar a Begues per veure la Cuca Fera. I tant si la trobaren! Tota desmuntada i entaforada en una mena de compartiments fets de totxanes on la brigada i els bombers tenien les seves coses. Aquella bèstia llençava boles de foc al cel, contra els balcons i plataners del poble, i els "bomberus" apagaven les flames.

Però és que explicaven que aquells bonys del drac de Sitges són d'un dia de rauxa i creativitat a la fusteria d'en Forment. Diuen que diuen, que expliquen que de Fera Foguera la de Sitges la primera, i tant és així que si no heu caigut encara amb l'endevinalla, doncs aquella primera àliga embriagada de foc i fum no podia ser una altra que la sitgetana.

Els exploradors gabiquerus vés si se'n trobaren de coses, coses estranyes, ben rares. Un mamut amb bicicleta, una carpa que es diu Juanita i que l'acompanya un porró amb petxines, una garsa gaudiniana, un camell sense geps, un drac de pots i llaunes, un altre amb culleres i forquilles, la primera víbria de la democràcia ensenyant uns pits sense mugrons, un bou teler sense cara ni ulls, i un altre bou amb la cara pintada amb guix dins d'un bar de poble, una àliga exposada a l'aparador d'una botiga de pintures, un drac i àliga antiquíssims plens de pols, un drac del Penedès a les golfes d'un cafè, un drac coronat, un monstre de la riera, un bitxo sorgit d'un torrent, un mussolot del campanar, un drac de tres caps que baixa d'una ermita, un drac i una àliga que vivien dins d'un palau i una àliga que treu el cap pel balcó de l'ajuntament.

                                      Àliga de Sitges. Escultura d'Abel Masana.

Però un dia, un bon dia, només faltava veure que a Sallent la guita no sortia pas per la porta, sinó pel balcó, balcó avall...coses del jovent. I a Moja poca gent i boja, i els del voltant s'hi estan tornant.

Piles i piles de diapositives guardades dins de caixes de cava, escultures de pedra viva que pesen qui sap quant, quadres i més quadres amb marcs pelats de tant voltar amunt i avall..., hores i hores de muntatges, orxates ben entrada la matinada, perfum de tabac, perfums de farmàcia, dinars de menú, bons i econòmics, a la fonda Colom, a cal Xim, al Solterra, a cal Guix, a l'Avet....Hores i hores de cotxe, carretera i manta, garlandes de Lavern (pits de novícia), vent, fred, neu, calor canicular, pluja, tempestes, plou i fa sol, caps de núvol...per uns instants semblava que quan sortien les bèsties el temps també hi participava, d'una manera activa, és temps de GABICP.