Darrerament, durant els últims 30 anys, ha anat creixent la "família" entre gegants, cabeçuts, cavallets i bestiari vari. Tot i amb això, a finals dels anys 70 i inicis dels 80 el número de figures ja era bastant nombrós per l'època, fins i tot considerable. Com en tants d'altres llocs del país, Olot i la Garrotxa per extensió, no s'escaparen del "virus" de la revifalla i revitalització de la festa, una febre que trencà esquemes i recomençà nous camins festius fins aleshores poc o gens explorats. En aquest sentit, certs símptomes es començaren a notar, sobretot, a partir dels anys 1976 i 1977 quan els barris de sant Francesc i de sant Cristòfor-Mas Bernat començaren a construir uns rudimentaris gegants. I el 1979 els veïns del barri de Pequín també forniren tres gegants-titelles molt originals per l'època i per Olot, ja que fins aleshores disposava dels gegants de la ciutat, dels del barri de sant Miquel i dels del taller de l'Art Cristià, unes figures amb un alt grau de nivell escultòric i amb un pes històric important. Aquell 1979 també sigué prolífic a Castellfollit de la Roca, on aparegueren uns originals caps grossos que feien les seves primeres cercaviles acompanyats d'un grup d'animació.
La novetat, doncs, era evident, moltes de les noves figures que sorgirien durant aquells anys ho farien a partir de les mans directes de la gent dels barris, on artistes, artesans i persones amb habilitats diverses posarien el seu gra de sorra perquè el projecte sortís endavant.
Les festes olotines del Tura de 1980 s'encomanaren de tota aquesta moguda popular i per aquell any aparegué el cartell de les festes dissenyat per l'artista Kim Domene, que formava part del col·lectiu d'artistes olotins que entre 1979 i 1980 portaren a terme l'exposició itinerant "Olot temps de ruptura" que aglutinava les seves obres artístiques i que, vés per on, també hi prenia part l'escultora Rosa Serra, que realitzà els esmentats gegants del barri de Pequín.
Aquell cartell de Kim Domene s'esgotà als pocs dies d'aparèixer a la llum pública, fins i tot l'ajuntament es plantejà de reeditar-lo. La clau de l'èxit devia ser doble. Per una banda, l'artista plantejava un cartell que proposava el joc de figures retallables perquè els nens i nenes les poguessin remenar al seu aire. Per altra banda, l'època que es vivia ja respirava de per si mateixa l'ambient procliu per la revitalització i relectura de les festes populars i les seves figures. Segons el mateix artista "un retallable d'aquell temps que la mainada jugava a soldats o a nines" (diari el Punt-29 d'agost de 1980). Tot i que el cartell no pogué incloure totes les figures de la faràndula olotina existents fins aleshores, sí que l'artista utilitzà els més representatius: els gegants, cabeçuts, cavallets i cap de Lligamosques d'Olot, el drac i el pollastre del Carme, l'àliga nova de sant Ferriol i el Conill olotí. La tècnica emprada per l'artista també trencava esquemes: llapis de colors perquè la quitxalla s'hi sentís identificada.
L'any a sobre, el 1981, les festes del Tura accentuaren la presència de tota la faràndula olotina amb l'exposició "També és festa" a l'Hospici, una mostra que comptà amb una cercavila inaugural on hi participaren la gran majoria de figures de la ciutat, tant les oficials de l'ajuntament, com tota la col·lecció dels barris, un acte sense precedents fins aleshores. Pel que sembla, el catàleg d'aquella exposició sigué l'embrió pel futur llibre "Mostrari Fantàstic" de la Garrotxa, editat el 1985 i amb pròleg de Xavier Fàbregas. Una edició que marcà un abans i un després de com es pot dissenyar un llibre de cultura popular d'una forma fresca, original i oferint un material d'alt grau cultural en l'àmbit popular.
De fet, el 1984, ja s'edità també el llibre "Gegants i altres entremesos de la Garrotxa" de Josep Murlà i Giralt.
Un fil editorial que ha tingut continuitat fins a finals dels anys noranta, quan s'edità el llibre "Faràndula de la Garrotxa", una edició a cura de Teresa Planagumà amb pròleg de Bienve Moya. Un llibre que no deixa de ser una revisió i actualització del tema motivades pel creixement de figures festives tant d'Olot com de tota la comarca, fins i tot amb noves dades, com l'aparició espontània de la figura d'una rata a Castellfollit de la Roca el 1979.
Els del barri de sant Ferriol convocaven a un Corre-bou pel vespre de les seves festes de 1981, però no us penseu pas que sortissin bous de veritat, sinó que davant la sorpresa general es trobaren amb un gros bou d'estructura metàl·lica i paper encolat que començà a córrer amunt i avall del carrer perseguint a la mainada i envestint a la concurrència.
Un altre esdeveniment significatiu per la faràndula olotina sigué l'estrena del Gat del barri de sant Miquel pel maig de 1984, amb cercaviles i balls dels gegants del barri i de la resta de bèsties de la ciutat: el drac, el conill, el pollastre i les dues àligues (vella i nova).
El diari el Punt del 7 de març de 1980 publicà un article "En Xec Puça. Un extraordinari animador", del qual reproduim alguns fragments. Parlant de les figures de la faràndula olotina: ..."Essent de cartró i guix, com és possible que dansin, saltin i es passegin? És que potser tenen ànima? Doncs sí, poden estar-ne segurs, tenen ànima o almenys l'havien tinguda. Un esperit embolicat amb carns i ossos, col·locant-se dins les figures els donava vida com per l'art de l'encantament. Moltes d'elles gaudiren durant cert temps de la mateixa font de vida. Un esperit alegre, tràgic i còmic a la vegada com tots els esperits, i que responia al nom de Xec Puça." Un home que havia treballat una mica de tot i que quan arribaven les festes feia ballar el bestiari olotí...."Se'ls coneixia com a fills seus i en sabia treure'ls tot el suc que podien donar, deixant bocabadats als grans i criatures que seguien el seu pas." En aquest sentit, Alexandre Cuéllar, en el "Mostrari Fantàstic" de 1985 apunta d'altres portadors de la faràndula: un tal Freixeneda, en Coll Tort, en Quelic i el Joan del Pozo. Aquest últim, juntament amb el seu fill, sigueren els que baixaren el drac del Carme a la Concentració de Dracs de la Mercè de Barcelona de 1979.Una sortida que seguí fent fins a mitjans dels anys 80.
Aleshores aquell drac portava anys sense tirar foc, cosa bastant atípica en aquest tipus de feres. Però l'esmentat "virus" festiu de la renovació, de trencar allò establert, s'encomanà a aquella carcassa de vímet i guix. Poc s'ho pensarien aquells santets del taller de l'Art Cristià i menys el pare carmelita d'en Llagostera que aquell drac tornaria de Barcelona amb la boca de regust de pólvora...La gent del país de més avall, els eixalabrats del salobre que fan ballar i córrer altres dracs esparveradors, havien ofert al parell de portadors olotins el miracle dels coets...I li devien agafar gust al tema, perquè el 1982, per les festes olotines del barri del Carme, la notícia esclatà com un volcà: el drac tornava a encendre bengales!!! amb la cridòria insistent dels infants que cantaven i cantaven allò de
"drac, drac, drac, salta i balla, salta i balla,
drac, drac, drac, salta i balla pel terrat (o com un parrac, o com un dansarí manyac...)
Certs olotins de ment volcànica i esperit tancat, fins fa pocs anys encara pugnaven per ser la Patum de Berga, negant-se a deixar anar alguna figura de la faràndula, retornant a tancar les portes de la ciutat, voluntats medievals encapçalades per la mítica profecia del pare Llagostera que, tenint el drac amagat darrere la porta, reclós i gelós de la figura, com si fos seva, deixà anar allò de "diuen que hi han molts dracs pel país, però de drac només n'hi ha un, i és el d'Olot". Coses de faràndula...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada