SALVA 40

De l'1 de novembre al 2 de desembre la Premsa de Ribes, situada al carrer Torreta, acollirà una petita mostra restrospectiva de Salva Masana, en motiu dels 40 anys de la seva primera exposició individual.
Des d'aquell 1972 ha plogut molt. Si aleshores aquella exposició l'acollí les galeries "Ramblas" de Vilanova i la Geltrú, una galeria atípica que barrejava la venda de mobiliari per la llar amb mostres artístiques, ara aquella filosofia continua a la taverna típica de Ribes, on el seu propietari, en Josep Maria Sanz, manté la doble tasca, gastronòmica i artística, des de 1977, que no és poc.

Tota la informació d'actes entorn l'exposició i trajectòria artística d'en Salva els podreu trobar al catàleg que s'ha editat per l'esdeveniment, un catàleg que ha servit per encantar-nos tots plegats a jugar una mica, a retornar i reviure, a redescobrir i fer relectura d'uns anys que ja no tornaran, però que ara tenim l'oportunitat de rellegir-los, remirar-los i regaudir-los, en part. Així, en l'ambient, tornarà a flotar un cert aire de folk, de pinzellades nítides, fauves fins i tot. De quan es caminava per aquests turons pelats que es retenien en morats de llunyania sobre les teles, ara retrobades.
Hem pogut retratar de ben a prop els gruixos pictòrics, les textures aspres pel tacte i esclatants per l'ull. Allí segurament s'hi condensen moltes coses, i potser d'aquí el títol de "Pòsit plàstic" del catàleg.
Fins i tot s'han tret a passejar mulasses que estaven dibuixades i acolorides des de feia més de tres dècades i que ara tornaran a veure la llum, i dracs, i dimonis...Se'ns escapava la cuca de Vilanova, però també la vam trobar penjada en una casa del barri de sant Joan de Vilanova.

Si aneu a la Premsa, podreu veure també la primera tela pintada d'en Salva sobre la temàtica dels dracs, realitzada el 1977 i on s'hi descobreixen els dracs de la comarca: Vilanova, Vilafranca, Ribes i Sitges, aquest triangle màgic d'entre el Penedès i el Garraf.
També alguns dels seus primers intents de dibuixos sobre ninots còmics de finals dels anys 60 i inicis dels 70.
Una altra vessant és la dedicada al paisatge, sobretot del Garraf, un motiu també per recordar l'espai natural de les Delícies, ara cremades i de moment ignorades per l'administració pública. Són, per tant, un manifest visual i artístic per defensar allò que pertoca i per reivindicar que la ciutat de Vilanova no està feta solament de ports nàutics ni d'interessos rancis i passats de rosca.
L'obra més recent, d'aquests anys passats, i la més actual també tenen un espai en aquesta retro, on el drac de tres caps de Ribes, que enguany també celebra 40 anys, hi té un paper preponderant i un diàleg desacomplexat amb el paisatge natural que li és propi, tot i que també el Montgròs no s'ha salvat d'algun forat a roca viva per fer-hi passar la gran C-15, la que havia de ser la gran solució de tota la comarca...

Així, les parets blanques de la Premsa es veuran decorades per aquesta retro i, fins i tot, del sostre i façana penjaran banderoles artístiques, relligant el concepte d'art i festa al carrer, el nucli dur de l'obra d'en Salva.
Per acabar-ho d'adobar, s'hi projectaran imatges d'obres, s'hi llegiran poemes, es cantaran cançons, vindrà en Jaume Arnella a fer un concert-vermut i l'últim dia, el dia 2 de desembre, la traca final amb una xerrada sobre alguns dracs històrics que existien durant aquells finals dels anys 70 i inicis dels 80. Aquest acte mereix un esment a part perquè ha esdevingut, potser, el  més complex. S'han anat a buscar certes persones que pel seu anonimat no havien encara sortit massa a parlar sobre les seves vivències durant aquells anys, ja sigui portant el drac de la població, reparant el cartró d'aquest tipus de figures o fins i tot reconstruint-los. Serà, doncs, una xerrada popular, sense grans filosofades ni historicismes de l'any de la picor, però amb molta plasticitat d'allò real, del que passava socialment entorn d'aquestes figures fantàstiques. Hi seran representats els dracs de Vilafranca, Solsona, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona, Ribes i la Cuca Fera de Begues. Al mateix temps es projectaran imatges d'aquestes bèsties, retratades més de tres dècades enrere, i uns tres minuts de pel·lícula, amablement cedida per l'ocasió per la família Masdeu-Comelles, de la primera concentració de dracs a les festes de la Mercè de Barcelona de 1979.

En Salva s'ha envoltat de família i amics per portar a terme tot aquest projecte, de fet, potser, l'excusa per retrobar-nos i fer ambient en aquests temps plens d'intemperis i incerteses. Si continua aquest fred de ben segur que en Josep Maria encendrà la llar de foc i mentre els troncs van espetegant doncs res millor que anar tastant els platets, fer traguets de vi bo i anar arreglant el món a la nostra humil manera, que ja és molt.

Hi esteu tots i totes convidats.

HISTÒRIES DE GEGANTS

Durant un bon matí se sentia xiular pel camí de l'Alegria de Tiana. Qui deuria ser? D'entre els horts i les tomaqueres els moixons piulaven acompanyant la tonada. El sol just s'aixecava per l'horitzó del mar que brillava argentat. Fins i tot un pescador de canya es girà cap a muntanya per veure qui xiulava, però res de res. Quatre vailets, que passaven per aquell camí tot jugant, sí que intuiren d'on venia aquella xiuladera, i començaren a córrer camí amunt cap a can Boter.

Seguint la ribera del Maresme en direcció nord, en Matamosques s'havia despertat amb el peu esquerre. La Ben Plantada el volgué calmar una mica...-Vés a passejar i que et toqui l'aire, amb aquest mal humor no t'aguanta ni la Trinquis-li va dir. Ja tens en Matamosques cap a baix a mar, i de camí, tot baixant la riera, es trobà el gegantó modernista, tot mudat i amb barret de copa. Després del rigurós bon dia, xerraren una mica de  les cercaviles que els esperaven, vaja, sobre el seu particular calendari.-No sents algú que xiula?-preguntà en Matamosques.-Ara que ho dius, sí que és veritat que se sent xiular de "fondo"...-respongué el gegantó.

Arran de la via del tren se sentia un xivarri de bombo i platerets. Venien en Planxet i Sia, dos gegants de roba que havien decidit passar el dia a la comarca tot fent turisme, i pel camí havien ensopegat amb la Cuca de Cardedeu, que corria per allà espantant ocells. Ara feia anys que la Cuca no baixava a Mataró i a ella també li vingueren ganes de contemplar el mar i potser remullar-se els peus a l'aigua salada.
-Escolta Sia, i si truquéssim els de Sant Esteve de Palautordera?-proposà en Planxet.
-Bé, tot i que crec que avui ell deu estar fent dissabte amb el seu "plomeru", vinga netejar, tot el dia està feinejant i a ella la té abandonada. On s'és vist que un rei treballi tant?-contestà la Sia.
-Home dona-replicà en Planxet-no n'hi ha per tant. Pensa que ells són els gegants més petits del món i per qualsevol fotesa, per petita que sigui, sigui formiga o puça, s'ofeguen en un got d'aigua. Recorda que ells vénen del país de Marduix, un país de somni on tot és possible...

En Jaumet de les xanques, que acompanyava aquest parell de turistes de roba, albirà la silueta del senyor Destorrent dalt del castell de Burriac, un antic senyor feudal trastocat, una mica tocat de l'ala, que últimament s'havia dedicat a ser titellaire per treure's del damunt certes neures, o almenys això és el que li havia receptat el doctor Soler a toc d'acordió:-Vostè-li digué el doctor-el que li convé és fer-se titellaire, jugar a tothora amb els infants, escoltar les cançons d'en Xesco i fer funcions de titelles per la canalla, ja veurà com en un parell de setmanes es trobarà molt millor i es treurà del damunt totes aquestes dèries.
Dit i fet, en Destorrent es construí ell mateix, i amb l'ajuda dels joves del grup Barrila, una mena de petit teatrí de titelles que se li obria a la panxa. Quan li venia de gust, envoltat de petits i grans, explicava històries passades amb el seu llenguatge estrafolari.

Just quan tot això passava, els inquiets Comediants de Canet feien eixir de la seva vinya el Sol Solet i la senyora Lluna, que tothom volia en un cove o pescar-la. Ai quan sortiren el Sol i la Lluna a ballar junts..., això només passava uns pocs matins a l'any i calia aprofitar el moment. En Planxet, meravellat, agafà ràpidament la màquina de fer fotos i fotografià l'aconteixement des del tren en marxa. En Jaumet de les xanques i el gegantó modernista aplaudiren i es treieren el barret, mentre la Cuca de Cardedeu remenava la cua tot baixant el camí de canyes. Els del país de Marduix, tot i ser els més reis de tots plegats, tant petits com eren, s'espantaren al veure tal fenomen astronòmic, i al gegant Matamosques li caigué l'embut del cap, mentre la Ben Plantada el cridava des de casa.

Acabat l'espectacle, quan la Lluna argentada s'anava fonent com un glaçó enmig del cel blau i el Sol s'imposava amb la seva llum i escalfor, vingué un ràfega neta i fresca de vent del nord que continuava portant aquella misteriosa tonada que algú xiulava. Ara era un regiment d'infants que xiulaven i seguien el seu protagonista camí avall. El culpable de tota aquella festa era ni més ni menys que el gegant de can Boter, un llenyataire que l'havien trobat pels rodals de Montalegre.

Procedència de les imatges (per ordre):

1-El gegantó dels Comediants. Publicada al llibre "Gegants" de Matadepera, 1982.

2-Gegant Planxet. Arxiu Esther Prim-Grup Planxet i Sia.

3-Els gegants més petits del món. Arxiu Marduix.

4-El gegant de can Boter de Tiana. Fototeca.cat-Montserrat Sagarra