Aquesta entrada d'estiu, el període festiu per excel·lència, serà molt moguda i variada. Els cicles de la lluna han volgut que les antigues festes del Corpus, una festa de l'antiga escola que encara aguanta, coincidissin amb el solstici d'estiu i ben a prop de sant Joan. Això fa que aquest proper cap de setmana es barregin de forma considerable els actes d'una i altra festa i que, en certa manera, es posi de manifest l'embarrocament imparable dels actuals calendaris festius locals, un embarrocament que algun dia pot acabar empatxant a la concurrència. Serà, per tant, pels festers i faràndula errant triar cap a on tirar, prioritzar entre tanta farda.
Serà també una altra oportunitat per veure el cara a cara entre el vell Corpus i el nou sant Joan. En aquest sentit s'ha de reconèixer que la combinació pot ser explosiva. El vell Corpus està allà, tal qual, amb seves pràctiques més aviat cerimonials i amb poques eixides lliures de tot poder eclesiàstic. La Patum seria un cas excepcional, com també ho serien les Enramades d'Arbúcies, ja que l'actual Patum té més d'irreverent que no pas de reverencial. I és així perquè la gent ho vol d'aquesta manera. Encara recordo amb estupefacció quan l'any passat vaig sentir les declaracions del bisbe de Solsona, reivindicant que el "cos de Crist" tornés a passejar triomfal pels carrers de Berga...i l'home vestit pel salt de Plens. Vaig estar uns quants dies en estat de xoc. Segurament aquest noi poques patums haurà vist a la seva vida, i segurament també no deu saber massa què si cou realment, quin és l'ambient de dins i de fora la festa. Seria realment esperpèntic que a hores d'ara tornés a sortir la custòdia pels carrers, com ho continua sent en moltes poblacions del país. Allò que déiem, un acte caduc que encara aguanta dins del museu del no-temps, desfassat dels actuals paràmetres.
Sant Joan, per contra, sempre s'ha posat les piles, perquè no ha sigut mai una festa imposada, sinó una festa que prové d'arrels molt més profundes, i això es nota. Sant Joan és un jove que porta molts i molts anys ballant-la, és festiu per essència, irreverent, popular i desenfadat. Noctàmbul, màgic i contemporani. La gent sempre se l'ha fet seu i sempre el va reinventant. És potser, conjuntament amb el Nadal i el Carnaval, la festa que se celebra de forma general a tot el país. Els solsticis són moments prou energètics com perquè ens proporcionin cada any aquest estat d'excepcionalitat.
Altra cosa són les cercaviles-passades-passacarrers...d'anar a pregonar la festa, a càrrec d'un pregoner, nunci o herald, acompanyat d'alguns entremesos-figures populars, podríem destacar alguns casos, com el del migdia del dimecres de Patum a Berga (amb el Tabaler i els quatre gegants); el del migdia de la vigília de la festa major de Montblanc cada 7 de setembre (amb les timbales, els nanos i gegants); el del migdia del dissabte de Corpus i la vigília de la festa major de Solsona cada 7 de setembre (amb els gegants i demés improperis); el de la vigília de la festa major de Lleida cap els volts de l'11 de maig (amb lo Marraco i la corrua de gegants de la Paeria); i l'antiga cercavila de la vigília de la festa major de Vilanova i la Geltrú durant la tarda del 4 d'agost (amb els diables, drac, mulasses i els gegants). Aquesta tipologia de cercaviles-reclam-anunci de la festa serveix per cridar als quatre vents que la festa ha començat, en aquest sentit sol recórrer els carrers més cèntrics de les viles i ciutats, però també té en compte els diferents barris, parts històriques o sectors. La figura principal d'aquest tipus de cercavila és el mateix pregoner, i el seu acompanyament va a càrrec de l'enfilall de figures folklòriques que disposi la vila.
