Agafem la càmara fotogràfica i enfoquem vers la realitat quotidiana, la que ens toca viure. Parlarem de l'últim vagó, aquell que ningú no agafa, de la gent que s'entafora dins dels contenedors de roba, dels qui van en bicicleta per entre els últims horts urbans, dels qui no tenen ni hores ni dies, dels qui en prou feines tenen família, dels qui voldrien estimar més i no poden, dels qui voldrien ser lliures i no els deixen, i sí, parlarem de gent real, ben humana i càndida, gent que s'aixeca, viu, menja i dorm. Gent que somia i espera, gent que voldria però no pot, gent com tu i com jo.
L'últim vagó, senzill i marginal, ha començat el seu particular viatge. Sempre les mateixes estacions, sempre el mateix paisatge, però la gent entra i surt, uns amb pressa, els altres amb la calma, uns amb cara de pomes agres, altres somrient a la llum del matí. A l'últim vagó s'hi pot condensar l'essència humana, diversa i paradigmàtica, canviant i volàtil, efímera per naturalesa. Aquí unes paraules, aquí un gest, aquí un poema visual, aquí alguna cosa escrita als vidres...Allò immaterial és document de vida.
Gent amb la mirada perduda, gent amb els ulls instal·lats únicament damunt d'una petita pantalla, uns altres dormen d'esgotament, i l'infant no para de plorar entre el fred i els peus mullats. Quan plou molt entra l'aigua entre la sola foradada i va empapant tot el peu. Gent sense sostre, gent amb calefacció posada nit i dia. Paradigmes de la nova societat de consum, industrial i capitalista. Ja fa un temps que ens adoctrinaren en la nova religió de quan surtis de casa ja consumeixis sense ni adonar-te'n. I així, uns i altres, anem ben pillats.
L'últim vagó, aquell que a vegades se'ns escapa i ens porta cap el camí interminable de l'espera, una espera plena d'aventures mentals, de viatges a la lluna, de mirades perdudes i inquietants, l'espera..., qui sap què deu voler dir, què deu voler de nosaltres. L'espera són segons, minuts i hores de nosaltres, potser perduts, potser, en el fons, aprofitats molt més del que ens pensem. Cada dia hi han esperes, però són ben nostres tots aquests segons de vida.
Busco el silenci de l'hivern, el minimalisme contundent vers el barroc hipòcrita. Les mans aspres, la gelor i una sola bombeta, sí, aquella que fa pampallugues quan bufa el vent. Busco l'escalfor del sol baix, ben econòmic, o d'un foc a terra, o d'una estufa, més cara. Busco la netedat i la simplicitat. I entro a l'últim vagó del tren de retorn, el de cada vespre, el que va de la gran urbs a la vila. Un trajecte repetitiu i constant. Al fons de tot de la cua, el respirar social i existencial, allà on hi pot passar de tot, com la vida mateixa.
La desobediència, la contemplació dels infinits, el caminar vers la teva pròpia llum. L'existir i el respirar, sentir-se viu i en calma absoluta. Les petites coses que ja han esdevingut grans, que ja ho han esdevingut tot. El plaer que s'atansa. Ei...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada