TORNA L'EI

Amb el fred torna l'Ei, el nostre particular cicle hivernal que s'allargarà fins l'inici de la primavera. I ja haurà passat un altre any...El temps, cosa relativa. Un any més grans, un any més joves.

                                          Dibuix del poeta Enric Casasses

Agafem la càmara fotogràfica i enfoquem vers la realitat quotidiana, la que ens toca viure. Parlarem de l'últim vagó, aquell que ningú no agafa, de la gent que s'entafora dins dels contenedors de roba, dels qui van en bicicleta per entre els últims horts urbans, dels qui no tenen ni hores ni dies, dels qui en prou feines tenen família, dels qui voldrien estimar més i no poden, dels qui voldrien ser lliures i no els deixen, i sí, parlarem de gent real, ben humana i càndida, gent que s'aixeca, viu, menja i dorm. Gent que somia i espera, gent que voldria però no pot, gent com tu i com jo.

L'últim vagó, senzill i marginal, ha començat el seu particular viatge. Sempre les mateixes estacions, sempre el mateix paisatge, però la gent entra i surt, uns amb pressa, els altres amb la calma, uns amb cara de pomes agres, altres somrient a la llum del matí. A l'últim vagó s'hi pot condensar l'essència humana, diversa i paradigmàtica, canviant i volàtil, efímera per naturalesa. Aquí unes paraules, aquí un gest, aquí un poema visual, aquí alguna cosa escrita als vidres...Allò immaterial és document de vida.

Gent amb la mirada perduda, gent amb els ulls instal·lats únicament damunt d'una petita pantalla, uns altres dormen d'esgotament, i l'infant no para de plorar entre el fred i els peus mullats. Quan plou molt entra l'aigua entre la sola foradada i va empapant tot el peu. Gent sense sostre, gent amb calefacció posada nit i dia. Paradigmes de la nova societat de consum, industrial i capitalista. Ja fa un temps que ens adoctrinaren en la nova religió de quan surtis de casa ja consumeixis sense ni adonar-te'n. I així, uns i altres, anem ben pillats.

L'últim vagó, aquell que a vegades se'ns escapa i ens porta cap el camí interminable de l'espera, una espera plena d'aventures mentals, de viatges a la lluna, de mirades perdudes i inquietants, l'espera..., qui sap què deu voler dir, què deu voler de nosaltres. L'espera són segons, minuts i hores de nosaltres, potser perduts, potser, en el fons, aprofitats molt més del que ens pensem. Cada dia hi han esperes, però són ben nostres tots aquests segons de vida.

Busco el silenci de l'hivern, el minimalisme contundent vers el barroc hipòcrita. Les mans aspres, la gelor i una sola bombeta, sí, aquella que fa pampallugues quan bufa el vent. Busco l'escalfor del sol baix, ben econòmic, o d'un foc a terra, o d'una estufa, més cara. Busco la netedat i la simplicitat. I entro a l'últim vagó del tren de retorn, el de cada vespre, el que va de la gran urbs a la vila. Un trajecte repetitiu i constant. Al fons de tot de la cua, el respirar social i existencial, allà on hi pot passar de tot, com la vida mateixa.

La desobediència, la contemplació dels infinits, el caminar vers la teva pròpia llum. L'existir i el respirar, sentir-se viu i en calma absoluta. Les petites coses que ja han esdevingut grans, que ja ho han esdevingut tot. El plaer que s'atansa. Ei...

L'ÚLTIM COET

Si el primer coet suposa emoció, tensió i trencar el gel, és a dir, aquell tall net entre la realitat quotidiana i la festa, l'últim coet és aquell que potser es gaudeix més intensament perquè ja ens hem relaxat i deixat anar en un estat desinhibit. És aquell últim cartutxo que, gratant el sarró, maldem per eternitzar la festa fins allà on es pugui, les espurnes ja són daurades entre tant de fum, i tothom ja no té clar si viu en un somni o si tot allò que l'envolta és real. D'aquesta manera, amb aquest esperit, voldríem acabar en aquest bloc el cicle dedicat al GABICP, i amb aquest regust de rauxa desenfrenada, de revetlla passada de voltes, encarar el proper cicle hivernal que, com l'any passat, el portarà l'Ei.

Expliquen que expliquen...que un bon dia la gent gabiquera, anant per aquests móns, es trobaren una cabra desada dins d'un local de la Unió de Pagesos de Blancafort i una àliga amb plomes de llautó enmig d'un munt de vergues arraconades en un racó de la muralla de Montblanc. Diuen que diuen, que aquell dia, com no podia ser d'una altra manera, el vent de mestral bufava de valent i en Ramon s'hagué de posar la gorra. Feia temps de GABICP.
I conten que per aquells verals, els germans Mamets quan s'empipaven agafaven el drac de Sarral i el tiraven a la riera...

                                  Drac vell de Lavern. Foto de Ramon Saumell.

Vés si se'n van veure de coses estranyes que uns homes de la brigada municipal de Valls agafaren la vella àliga i la volgueren llençar a la bassa, tot cridant "foteu aquest cony de colom a la bassa!!". L'ambient anava ben carregat...

Però és que un matí lluminós de maig anaren a Lleida i així que arribaren es trobaren de "morros" amb l'enorme Marraco corrent a tota pastilla per aquelles avingudes properes al Segre. La bèstia de guix era tant grossa que necessitava tot un tractor amagat sota la base de la carrossa i les faldilles li voleiaven amb tanta velocitat. Així en general, els treballadors de les brigades municipals d'arreu sempre han tingut un tracte diferencial vers aquestes bitxos populars, una mena d'amor-odi especial.

Els ulls no donaven pas crèdit de veure la primera àliga que llençava foc a tort i a dret, pel bec i per la cua i amb la remor dels timbals. On era? Penseu, penseu...Que hi tornarem...

I ja veus en Ramon, que treballava de viatjant i parlava amb molts metges, però a part de medicaments, preguntava per si aquell poble tenia alguna bèstia, i au, cap a casa de l'alcalde de la Llacuna perquè li pogués treure el drac del seu magatzem i fer-li una foto. O el drac de Sant Martí de Sesgueioles fotografiat en una entrada d'una casa particular, amb mestressa inclosa, o el de Sant Pau d'Ordal dins d'un magatzem de la carretera entre caixes de fruita i pots de pintura. Els llocs més inversemblants es podien convertir en petites cases de la festa, això que està de moda ara.

                 Mulassa i cavallets de Sant Feliu de Pallerols. Dibuix de Salva Masana.

Que, ens posem el drac? A Canyelles, a Sant Marçal, a Montblanc...ja veies el Salva i l'Abel fent de figurants d'uns portadors perquè el Ramon pogués fer la foto. D'aquesta manera, d'una forma ben empírica, es podien observar i respirar les "golfes" de les figures, els interiors curulls de textures, olors i materials.

Una nit de juliol no tingueren més remei que pujar a Begues per veure la Cuca Fera. I tant si la trobaren! Tota desmuntada i entaforada en una mena de compartiments fets de totxanes on la brigada i els bombers tenien les seves coses. Aquella bèstia llençava boles de foc al cel, contra els balcons i plataners del poble, i els "bomberus" apagaven les flames.

Però és que explicaven que aquells bonys del drac de Sitges són d'un dia de rauxa i creativitat a la fusteria d'en Forment. Diuen que diuen, que expliquen que de Fera Foguera la de Sitges la primera, i tant és així que si no heu caigut encara amb l'endevinalla, doncs aquella primera àliga embriagada de foc i fum no podia ser una altra que la sitgetana.

Els exploradors gabiquerus vés si se'n trobaren de coses, coses estranyes, ben rares. Un mamut amb bicicleta, una carpa que es diu Juanita i que l'acompanya un porró amb petxines, una garsa gaudiniana, un camell sense geps, un drac de pots i llaunes, un altre amb culleres i forquilles, la primera víbria de la democràcia ensenyant uns pits sense mugrons, un bou teler sense cara ni ulls, i un altre bou amb la cara pintada amb guix dins d'un bar de poble, una àliga exposada a l'aparador d'una botiga de pintures, un drac i àliga antiquíssims plens de pols, un drac del Penedès a les golfes d'un cafè, un drac coronat, un monstre de la riera, un bitxo sorgit d'un torrent, un mussolot del campanar, un drac de tres caps que baixa d'una ermita, un drac i una àliga que vivien dins d'un palau i una àliga que treu el cap pel balcó de l'ajuntament.

                                      Àliga de Sitges. Escultura d'Abel Masana.

Però un dia, un bon dia, només faltava veure que a Sallent la guita no sortia pas per la porta, sinó pel balcó, balcó avall...coses del jovent. I a Moja poca gent i boja, i els del voltant s'hi estan tornant.

Piles i piles de diapositives guardades dins de caixes de cava, escultures de pedra viva que pesen qui sap quant, quadres i més quadres amb marcs pelats de tant voltar amunt i avall..., hores i hores de muntatges, orxates ben entrada la matinada, perfum de tabac, perfums de farmàcia, dinars de menú, bons i econòmics, a la fonda Colom, a cal Xim, al Solterra, a cal Guix, a l'Avet....Hores i hores de cotxe, carretera i manta, garlandes de Lavern (pits de novícia), vent, fred, neu, calor canicular, pluja, tempestes, plou i fa sol, caps de núvol...per uns instants semblava que quan sortien les bèsties el temps també hi participava, d'una manera activa, és temps de GABICP.

LA DESCOBERTA

Una de les comarques que el GABICP descobrí amb més intensitat de bestiari, fabricat durant els inicis dels 80 del segle XX, fou l'Anoia. La teníem relativament propera (aleshores Igualada distava 52 Km de Vilanova) però era una perfecta desconeguda a nivell de bestiari festiu. Només certs dracs igualadins s'havien vist al Correfoc de la Mercè de Barcelona, però poca cosa més. El col·lectiu anava una mica a les palpentes per aquells verals, fins que arribà l'esclat.

                              Estrena del drac de Montbui el 1984. Foto: Ramon Saumell.

Anaren sortint de sota les pedres, per tot arreu, dracs, cuques, cavallets...n'hi havia per donar i per vendre. Aquesta febre constructiva es donà durant un període molt curt de temps i el Ramon no donava l'abast per fotografiar tot aquell mostrari fantàstic. L'Anoia esdevindria un autèntic volcà de noves figures, les quals es contraposaven unes amb les altres per la seva originalitat, tot i que solien seguir un estil molt colorista.

A partir de l'observació de certs dracs anoiencs, el GABICP definí la forma "anoienca" o "igualadina" de portar-los: al portador només li queda cobert el cap (que li queda dins la carcassa de la fera) i amb els braços al descobert subjecta el drac mitjançant unes anelles o agafadors que sobresurten del cos de la figura. Aguns d'aquests dracs també seguien unes mateixes característiques morfològiques i una certa línia constructiva, això es deu perquè certs artistes igualadins (l'Emili Miramunt, l'Àlvar Ymbernón...) estigueren al darrere del disseny i realització d'uns quants d'aquests dracs (Igualada, la Llacuna, Mestral...) o guiaren-aconsellaren certs aspectes tècnics (seria el cas del drac de Montbui, construït pel col·lectiu d'artistes del poble que encapçalava en Joan Torner). Dracs allargassats, amb llargues llengües i el foc mòbil.

                                      Drac d'Igualada. Pintura de Salva Masana.

Per una altra banda sorgiren una col·lecció de bèsties (sobretot dracs i cuques) que foren creades a partir d'escoles, colònies, barris, col·lectius d'Igualada (l'escoles Oberta, Diví Pastor, Mestral, colònies de l'ajuntament, barri de la Font Vella, l'Ateneu Igualadí, barri de Montserrat, els Montserratins...). De tot aquest grup destacaven per la seva originalitat els dracs de pal de la Font Vella (tres figures de dracs col·locades a l'extrem d'un pal i que tiraven foc), l'Elefanta de roba dels Montserratins que llençava aigua per la trompa i la cuca de tres caps de l'Ateneu.

Els grups d'animació igualadins "Gralla" i "Bolic-Bullanga" i el grup de Capellades "Gresca Fresca" seguiren un altre model de bestiari, creant una sèrie d'originals figures molt coloristes, mòbils i pensades per l'animació al carrer. Serien els casos dels dracs de roba de Gralla i Gresca Fresca, i els galls bojos de Bolic-Bullanga (aquests últims a mode de cavallets). De fet, la tipologia de cavallets també es donà en tots aquests grups d'animació (Gralla tenia dos cavallets i Gresca Fresca disposava d'un de sol). Fins i tot aparegué també un altre cavallet d'Igualada portat per un senyor que anava vestit de morisc.

Per la resta de la comarca també s'escampà la dinàmica de crear noves bèsties. Els dracs de Sant Martí de Sesgueioles, Vilanova del Camí, les cuques de Montbui, Calaf, Copons, Piera, el drac-guita de Piera..., acabaven de conformar un mapa amb força densitat de bestiari, i més si tenim en compte, insistim, que totes aquestes figures foren creades durant un període de pocs anys.
Si compteu, entre tot plegat, surten vora la trentena de figures que entre naps i cols es crearen a l'Anoia durant aquells finals dels 70 i inicis dels 80.

La gent del GABICP sempre guarda el molt bon record de l'estrena del drac de Montbui arrel de l'actuació del drac de la Geltrú en aquell poble, juntament amb el drac d'Igualada i el grup Gralla. No és pas massa corrent que un drac tregui el cap per primera vegada durant la llum diürna d'un dia esplèndid de juliol, i així ho mostra el reportatge de Ramon Saumell durant aquell jorn ple de lluminositat, grups coloristes i un paisatge pintoresc. Posteriorment, l'Abel Masana creà el relleu escultòric que s'inspirava en la llegenda de santa Margarida i el drac (representada al retaule de l'església de Montbui i font d'inspiració per la creació del drac del poble) i Salva Masana plasmà tot aquell univers colorista mitjançant unes obres pictòriques on apareixien els dracs antic i nou d'Igualada i una composició dels dracs de l'Anoia (Capellades, la Llacuna i Montbui).

                        El drac de santa Margarida. Relleu escultòric d'Abel Masana.

Gràcies a la determinació, iniciativa i treball de Jordi Soler i Carme Montclús (igualadins que aleshores pertanyien al grup Bolic-Bullanga) l'exposició del GABICP pogué visitar la ciutat d'Igualada durant l'agost de 1986, que s'estrenà enmig d'una trobada de totes aquelles bèsties igualadines i anoienques i, fins i tot, d'arreu del país, en el marc dels actes de la Festa Major. D'aquella exposició sorgí un valuós catàleg amb el llistat del bestiari de tota la comarca i el GABICP, per la seva part, edità un plànol de l'Anoia amb els dibuixos a tinta (realitzats pel Salva i l'Abel) de moltes de les bèsties de la zona, que completava la documentació i estat de la qüestió.

Totes les diapositives d'en Ramon Saumell, realitzades amunt i avall de l'Anoia, surten a l'audiovisual amb la mateixa música ("El mercat a la plaça" de Lluís Llach) que s'escoltà a l'estrena del drac de Montbui. Unes imatges suggerents que a voltes passen d'un cel blau inabastable a l'interior d'un magatzem.