FINS QUAN

Volem ser lliures? Volem ser un país lliure? Volem o estem preparats per assumir els costos que això suposa? Què volem? Sabem realment què volem? Dic "volem" i no "desitgem", perquè podem desitjar moltes coses, però voler vol dir també concretar.

De moment, malauradament, aquest país s'ha sentit molt més còmode en desitjar, somiar...però això de concretar ja costa més. Costa més perquè vol dir, moltes vegades, mostrar-se tal com som, i això horroritza, el pànic s'instal·la quan hem de ser nosaltres mateixos, tal com som, amb les nostres febleses i les nostres grandeses. En el fons, sabent que a molts i moltes els costi de reconèixer, de moment som uns autèntics covards, perquè no som prou valents per assumir-nos tal com som, si és que som alguna cosa, clar.

Ens encanta omplir cadenes humanes, meridianes, carrers i places, ens encanta concerts per la llibertat, eufemismes com "sobirans", "dret a decidir", "autodeterminació", ens sentim molt més còmodes, la cosa es complica quan algú determina, concreta i especifica sense embuts i convicció. Aquest és, al meu entendre, l'únic i gran error que portem carregant des del 2010, i d'aquesta matriu emergeixen tots els serials que anem passant dia rere dia, perquè encara no es concreta.

Haig de reconèixer que en general, salvant certes diferències i desencontres ideològics normals en tota societat desenvolupada, l'independentisme popular era més homogeni, però molt més minoritari, als anys 80 i 90 que no pas ara. Pot semblar una paradoxa, però crec que és així. Recordo perfectament que aleshores eres o no independentista sense més, ja n'hi havia prou. Ara la pedra del concretar, assumint tots els riscos i contradiccions, és el problema central de l'independentisme. Veig que finalment s'ha instal·lat el debat, que ara no tocava en absolut fer-lo, de quin tipus d'independència volem, sense voler reconèixer que la independència per si mateixa és neutra, o hauria de ser-ho, sense excloure a ningú, "inodora", sense cap tipus de matís, ample, lliure i sense limitacions ideològiques, dic la independència perquè aquest terme es confon massa sovint amb l'estat, sense saber que aquest el guiarà l'ideologia política que democràticament hagi estat elegida pel poble. Però els catalans ens hem equivocat de pantalla, ara no tocava la pantalla ideològica, ara tocava la pantalla ampla, d'aquí la meva perplexitat quan vaig veure la incomoditat que proporcionaven les grans manifestacions del 2012, 2013, 2014 i 2015 a la CUP, per això la meva perplexitat quan pel juliol de 2015 la CUP no s'integra a Junts pel Sí i treu 10 diputats a part perquè la gent que els va votar no va saber, no va poder, deixar a casa seva allò ideològic i deixar-se anar, per un cop a la seva vida, únicament pel sentiment de voler construir conjuntament una casa comuna, una casa neutra. Després ja votarem, quan la tinguem feta i despullada, com la volem pintar, quina energia utilitzarem, si serem més o menys capitalistes, si serem més o menys ecològics, si serem més o menys globals, locals, poètics o artistes!! Vés a saber què voldrem ser, però primer, per poder decidir per nosaltres mateixos lliurement, ens cal, o fatalitat, concretar i renunciar moltes vegades a allò que som o pensem nosaltres mateixos com a persones, per ser prou humils per construir un país diàfan, sense exclusions, i és aquí on estem, i és aquí on ensopeguem mil i una vegades, i és aquí la nostra feblesa més gran. Sempre he pensat que des del 2010 els partits catalans, tots sense excepció, haurien d'haver aparcat momentàniament el seu funcionament de partit i fer un front comú per un sola causa: la independència. Ara, segurament, ja la tindríem.
Portem sis anys sense concretar, i així ens va, i així estem.

S'APAGUEN LES LLUMS

Fa temps que busco la llum i no la trobo. El túnel fosc és llarg i estret. La calma i la plenitud d'un sol instant són arrabassades per un destí capritxós i malèvol. El teu voltant cada vegada està més ple de gent aliena a tu, gent comprada, alienada, acrítica, edulcorada, falsa i artificial.
Mires el món i no t'agrada gens. La humanitat ja ha perdut el control de la seva pròpia història. No hi ha criteri, ni sentit. Predicar una vida més natural i senzilla, on la natura i la humanitat es tornin a retrobar plenament és com aparèixer en pilotes en una plaça a les dotze del migdia.
Estaríem a punt del cantó del precipici, la vora més poètica de donar el pas i estimbar-se avall o donar un pas enrere i acceptar tota la merda que ens envolta. En Pemi Fortuny ja ho deia: morfina per aquest món malalt.
Moltíssimes persones, en silenci, han donat el pas d'estimbar-se i deixar tota aquesta grisor malaltissa.

Estem immersos en l'autodestrucció compulsiva, l'agressivitat està a l'alça, la pressa del no viure, del córrer sense pausa tot el sant dia, de viure per viure sense pensar perquè vivim o què hi fotem tots plegats en aquest món. I tothom et dirà el mateix: què vols que fem? Bé hem de viure, oi?
El sistema va escanyant poc a poc, sense pausa, i l'aire es va tornant tèrbol i enrarit. Mai hagués pogut pensar que les persones poguessin canviar tant, que poguessin tenir tantes cares diferents. Hipocresies, falsetat, gent interessada...de tot i més. Ningú és perfecte i la humanitat hauria d'assumir els seus errors, però l'època que vivim el mal ambient s'ha instal·lat de manera ben àmplia.
Alienats a les pantalles digitals, construint un món fals, fictici i muntat només per aparences i imatges, ens anem allunyant de nosaltres mateixos, de la sinceritat i naturalitat de tal com som, assumint tot allò que fagi falta per poder viure en harmonia i certa calma.

Allò més lamentable és que tot i que es vagi molt i molt de pressa, es cobri moltíssim (qui pugui), es tingui estudis per donar i per vendre, es treballi per tot el món, es parli cinc idiomes i es tingui una vida molt atrafegada, de segur que algun dia o altre tot això quedarà com una anècdota més quan els ulls es tanquen per sempre. És aquest precisament l'error de la nostra humanitat, creure's l'eternitat de la joventut i de la riquesa, creure's que som alguna cosa.

La incultura campa per arreu, la sensibilitat no es porta ni fa falta i la crítica contundent i constructiva és titllada de molèstica suprema perquè podria fer grinyolar alguna cosa. Mala peça al teler companys.

I els infants? Qui es cuida d'ells? Qui es cuida de procurar-los un futur millor? Què els hi estem deixant? Ja no sabem plantar ni una ceba, perdem la noció màgica del temps i de l'espai, perdem la capsa imprevisible de la imaginació, d'allò impossible, d'allò que s'inventa. Ens han fet creure que només per festa major podem riure, jugar i intentar ser feliços, i encara gràcies que ens deixen. Ens hem cregut i hem assumit la gran mentida, el discurs de la por, el discurs d'aquest sistema malèvol. Pobres infants...

Quan penso en tot aquest món que no m'agrada gens, sempre penso en el dret a dimitir, l'última esperança que ens queda. Un món que maltracta la candidesa, un món que tot ho compra i silencia, un món que desplaça a tots aquells que no volen entrar a la roda perpètua de la vida rutinària i cadenària, un món que enganya als infants, que abarateix i vulgaritza l'amor, que maltracta la pau i les bones persones. La merda de món que fa anys i panys que s'està construint.

Avui, de moment, tancarem la pantalla de la Cua, demà ja veurem què farem. Com que la rutina se'ns menja i ens buida, cal una parada mental i anímica indefinida. Encara estan vius alguns projectes de petits llibres que ja aniré comunicant quan apareixen, però després de tot això, la pretensió és fer una parada per retornar a retrobar-nos a nosaltres mateixos, a retornar a les coses petites de la vida per crear la revolució necessària per no defallir en l'intent. Vull tornar a tenir el meu temps i les meves hores, vull tornar a ser lliure en la mesura que això sigui possible. Suposo que no és molt demanar. Des d'un primer petit escrit en un programa d'actes de festa major de 1994 fins a dia d'avui han passat i han canviat moltes i moltes coses. Han sigut vint anys seguits, sense pausa ni treva, donant-ho tot, intentant fer les coses el més bé possible, ensopegant mil vegades i tornant-se a aixecar, cometent molts errors però sempre seguint un mateix criteri de vida i pensament. Acabat aquest curs, a partir del juny de 2015, caldrà reinventar-se, redescobrir-se i crear l'alternativa necessària que estigui prou allunyada de la contaminació política, social i cultural imperant. De moment, el primer pas necessari, és aquest, tancar la pantalla per poder, esperem, tornar-la a obrir en un futur amb un nou plantejament.

A tots els cueros i cueres moltes i moltes gràcies per ser-hi. Som pocs però hi som. Salut i endavant. Fins aviat.

EL 25, EL 15 I EL 23

Sóc del Garraf, del Garraf estricte que s'emmarca en un triangle màgic i intens, un triangle que es dibuixa entre Sitges, Ribes i la Geltrú.
Les parets blanques, els terrats, els pins, les atzavares, els pedregars, les costes, els masos, el mar blau, el cel d'atzur, els turons...es conformen en la seva màxima intensitat en aquest tros de món.
I tres són els dies que durant el transcurs de l'any tota aquesta ànima es mostra d'una manera molt més contundent i pletòrica, tres únics moments que molts voldríem que fossin eterns.

El 25 de gener, la pujada i baixada a l'ermita de sant Pau de Ribes, enfilada dalt d'un turó. Si enganxes un d'aquells dies lluminosos i nítids d'hivern, amb fred sec que al migdia s'esvaeix amb un sol brillant i baix que argenta el tros de mar que s'albira des del baluard de l'ermita. Els pescadors de Sitges fa anys i panys que tenien l'ermita com a senya. El camí d'entre marges, garrofers i vinyes, les palmeres, figueres de moro...El perfum de la pólvora dels diables de sac i del drac de tres caps en ple gener, la cerveseta tot xerrant a fora l'ermita, l'esperit i l'ambient dels antics aplecs, punt de trobada de la gent de la comarca, les gralles seques que ressonen pels camps i turons del terme, des dels Sumidors fins al Montgròs sencer. Els balls populars dibuixant un enfilall blanc que puja i baixa de l'ermita...i després els vermuts. Resulta ser un sospir de festa i esperança enmig del fred però amb la certesa que tard o d'hora els dies s'allargaran i s'encaminaran cap l'estiu. El sol i el mar així ens ho indiquen. El pou, la cisterna...les llums del capvespre després d'un dia molt intens i encara massa curt.

El 15 d'agost, la cercavila de la festa major de la Geltrú, des de la plaça de l'Assumpció, petita i irregular, enfilada al capdamunt del nucli de carrerons, amb el marc arquitectònic de l'església, el campanar i el castell. Punt de trobada també de gent de la Geltrú de tota la vida, dels vilanovins que pugen a la Geltrú, i també de ribetans i sitgetans que vénen a agafar un ram d'espígol olorós. Perquè si alguna olor identifica la festa major de la Geltrú és l'espígol. L'avi Salvador, amb espardenyes blanques, posant el vermut a la finestra del carrer del Tigre, ja ho deia: és la nostra. L'estridència dels timbals i de les gralles ressona per l'estretor dels carrers. Pólvora i espígol. El drac del 78, els diables de Vilanova que hi van des del 72, gegants, mulasses, balls blancs...L'ombra dels carrers i el sol que cau a la plaça. El blau del cel, la blancor de certes cases i l'horitzó morat de les muntanyes del Garraf que s'albira des del carrer de Bonaire. Vermut popular a la plaça Lledoners, on la festa s'arrauxa i s'intensifica, on tothom parla amb tothom, on la festa agafa aquell to de mitjans d'agost, de plena canícula. Porrons, patates de xurreru i olives al so de les gralles i amb l'atzavara de la font allí quieta, l'antiga plaça de sant Cristòfol segons la veu popular, i aquella baixada d'en Mascaró que s'hi estavella la llum del migdia d'un antic camí que baixava cap a mar...

El 23 d'agost, la sortida de les dues de la festa major de Sitges, que de fet acaba sent a 1/4 de 3. Després de l'entrada dels grallers des del carrer sant Francesc, l'eufòria va pujant d'intensitat. La cridòria, la festa, la remor dels timbals com les onades del mar, perfum d'alfàbrega i cremes solars dels turistes, ulleres de sol, barrets, pantalons curts, samarretes festeres, cerveses com l'aigua, el sol impecable d'agost, la palmera alta i prima, la reixa de l'ajuntament que guarda la frescor i la netedat de les figures quietes abans de sortir, perfums de blancor, de pintura i roba oxigenada. L'estiu pletòric del Garraf esclata al punt de les dues de la tarda, els morterets que ressonen des de la Fragata fins la Falconera i el puig d'en Boronet, la punta amb tota la llum del migdia, el mar salat que brilla de calitxa i la gent que crida quan van sortint els gegants de la vila, el moros, els Cubanitos o Americanos (que també fan molt d'estiu), el drac i l'àliga, les feres més fogueres de la comarca, amb abraçades de bons desitjos, de bona festa major, brindem perquè ens sentim vius i els gegants ja baixen la forta davallada del carrer Major avall cap el Cap de la Vila. Les mil espurnes dels diables amb les seves primeres carretillades, contundents perquè són les primeres. Els ceptrots acabats de pintar i que encara brillen, i bastoners o pastorets que arriben amb moto per darrere de l'ajuntament. La festa ja s'escampa, els carrerons blancs de la calma, la brisa del mar i els para-sols de la platja. Sitges. La Sílvia i jo sempre hem cregut que la pólvora del 23 fa una altra olor, més intensa, diferent...

UN POSSIBLE CALENDARI

Ara pel juliol s'eixampla el calendari festiu de certes figures festives que per la seva personalitat i particularitats les fan especials. L'actual banalització de les festes, en part la seva infantilització i l'embarrocament de les seves formes i actes, poden provocar, de fet ja ho provoquen, que uns quants recuperem el calendari festiu que ens ha marcat el cicle d'estiu en els darrers trenta anys. Un possible calendari, una proposta més com tantes altres poden haver-hi segons el gust de cadascú, podria ser el següent:

El drac de Tres Caps de Ribes surt amb el fred de la festa major d'hivern de sant Pau, cap el 25 de gener.

L'enigmàtic capgròs d'en Berruga de Figueres surt a la primavera (pels volts del 3 de maig-la santa Creu) i lo Marraco i l'enfilall de gegants de Lleida ja treuen el cap per sant Anastasi (11 de maig).

Després vindrà l'anomenada Matadegolla de Sant Feliu de Pallerols, amb el ball de la mulassa, gegants i cavallets, que s'escau per Pasqua Granada.

Per les festes de Corpus hi ha la Patum de Berga (amb les guites, àliga, cavallets, gegants i nans) i a Solsona ja treuen els quatre gegants i demés improperis (bou, mulassa, drac, àliga, cavallets, nans...).

Per sant Joan, a la nostra manera d'entendre, el gegantó Lladrefaves i la sortida de l'àliga al balcó obririen la porta de l'estiu amb la festa major de Valls (a l'Alt Camp), on també surten el drac i la mulassa.
La Cabra de Reus corre llençant espurnes durant la nit de sant Joan.
Després, surt la Mulassa de Reus, seguida de tota la corrua (una autèntica col·lecció) de gegants i nanos per les dates de sant Pere. També, pels volts d'aquesta festa, s'escau l'inici de la festa major de Terrassa amb la baixada del seu Drac (un dracàs) per la carretera de Matadepera (recordant l'origen de la llegenda d'aquest fabulós drac que s'ubica a la muntanya de sant Llorenç del Munt), fins arribar al raval de Montserrat. A Terrassa també apareix la temuda Pàjara.
Al Garraf, el drac de Tres Caps de Ribes encèn les seves traques de coets també per les dates de sant Pere, la seva festa major d'estiu, i a la Gornal, un petit poble del Penedès, també treuen el seu drac.

Ja està bé que passin uns quants dies de juliol per descansar una mica. Els nostres ulls, la nostra mirada, el nostre pensament..., també necessiten una pausa per assimilar allò que han vist. Tot i que si no en teniu prou, cap a inicis d'aquest mes surten el Cap de Llúpia i els gegants de Vic, com també el drac de Banyeres (Baix Penedès).
Cap a mitjans de juliol, pel Carme, l'inèdit drac d'Olot, acompanyat de la faràndula del barri (pollastre i conill) passejaran al so de la música i els infants li aniran al darrere sabent que ja ha arribat l'estiu fester, aquell que ens convida a sacsejar el carrer.

El drac dels Monjos i el de Montbui solen sortir pels volts del 20 de juliol (santa Margarida).

És a partir dels vint-i-pico de juliol que la cosa s'accelera, degut a un seguit de festes que s'esdevenen una darrera de l'altra en calendari festiu de la calor. Serà qüestió també de saber destriar i mesurar les possibiliats. Durant la vigília de sant Jaume torna a sortir la filera de gegants de Lleida portant fanalets. El dia 25 de juliol, sant Jaume, comencen les Santes de Mataró i treu el cap la Momerota i la família de gegants Robafaves, acompanyats de la comparsa de capgrossos. Riera amunt, riera avall.
La monstruosa Cuca Fera de Begues també sol sortir durant una de les nits pels volts de sant Jaume, corrent sobre les seves rodes, amb els ulls il·luminats i llençant foc.
Pels volts del 25 de juliol surt el drac de Moja, poble de l'Alt Penedès.
També, cada 26 de juliol cap el vespre, podreu veure l'enorme Caramot del Vendrell a la famosa cercavila de foc de la nit de santa Anna, llençant tota una ingent col·lecció de pirotècnia.
Després de veure tota aquesta feram, vénen uns quants de dies de calma. No podem menjar arròs cada dia, no ens podem fotre pollastre rostit cada dia. Les amanides d'estiu ens netegen, equilibren i ens fan recuperar el pensament nítid i clar. Després unes bones tallades de síndria i sota l'ombra dels pins, que corri l'aire.

A inicis d'agost, quan diuen que a les set ja és fosc (ara és a les nou), surten la mulassa, el drac i els gegants de Vilanova i la Geltrú (pareu atenció amb l'incomparable gegant de la porra). Cap el quinze d'agost hi ha un esclat d'incontinència de festes majors arreu del país. Cadascú sabrà...A la Geltrú surt el drac del nucli amb perfum d'espígol i a Gràcia també surt el seu drac. També pels volts del quinze d'agost solen sortir el drac i l'àliga de la Bisbal d'Empordà.
Cap a mitjans d'agost, a la vila de Sant Quintí de Mediona, ubicada al cantó nord de l'Alt Penedès, surt el seu drac a les cercaviles de la festa major.

Diuen que sant Roc esdevenia el dia del gos (de descans) per recuperar-se de les festes majors del quinze. I sant Magí li va al darrere amb aigua i més espígol. A Tarragona surt el Magí de les Timbales, seguit dels gegantons Negritos, dels gegants de la ciutat i de les fileres de nanos. Són dies més tranquils, de canícula.

Cap els vint-i-pico d'agost surt a córrer la Cuca de Castellbisbal (Vallès Occidental) pels carrers de la seva vila.

Però cap a finals d'agost, a partir dels volts de sant Bartomeu (24 d'agost) la cosa es torna a intensificar, com si es tractés d'una primera traca final. La festa major d'Igualada amb el seu allargassat drac i uns originals capgrossos; la festa major de Sitges amb els gegants de la vila, Cubanitos, gegants moros, drac i àliga; la festa major de Manresa amb seu correfoc ple d'imatgeria vuitantera (guites, dracs, víbria, mulassa i l'arrauxat bou teler); i la festa major de Vilafranca del Penedès amb el drac, l'àliga, els gegants, cotonines, capgrossos...per sant Fèlix (30 d'agost).

Cada últim dissabte d'agost Cervera celebra l'Aquelarre, la festa de les bruixes, on hi balla la Polla, una mena de drac-guita molt mòbil que enguany farà trenta anys.

I l'estiu va tombant cap a inicis de setembre. Les Cuques Feres de Tortosa surten per la Cinta i el dia 8 és un altre esclat de festes majors, a Solsona, Montblanc, Olot, Sant Sadurní d'Anoia...A Solsona tornen a treure totes les figures dels gegants i improperis; a Montblanc (Conca de Barberà) els gegants, nanos i el bestiari folklòric (drac, àliga i mulassa); el ball de gegants, nans o cabeçuts i cavallets d'Olot amb l'acompanyament de l'estrafolari Cap de Lligamosques i la sortida de tota la faràndula amb les àligues de sant Ferriol; la fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia (a l'Alt Penedès); i la col·lecció de gegants i nans de Cardona amb el Correbou.

No serà fins a finals d'estiu, pels volts de santa Tecla i la Mercè, que arriba la traca final del cicle de les festes majors d'estiu amb Tarragona, Sitges i Barcelona. Encara podríem estirar una mica el calendari fins els primers dies de tardor de finals de setembre, quan per sant Miquel surt el Camell de Molins de Rei a empaitar a la concurrència.

Ja en plena tardor, arriben les festes de sant Feliu de Llobregat, amb l'original Garsa i cap a finals d'octubre, pels volts de sant Narcís, s'escauen les fires i festes de Girona amb l'àliga, els gegants i nans de la ciutat.

SUMMER 014

Vine estiu, vine...Els símptomes contemporanis de l'arribada de l'estiu actual són els primers anuncis de l'Estrella Damm, amb la seva particular cançó d'estiu, com també moltes de les músiques que aniran sonant durant les nits, a les revetlles, als "txiringos" de la platja, a les carpes...Tothom es posa a punt, la roba curta i les primeres calors.

Aquesta entrada d'estiu, el període festiu per excel·lència, serà molt moguda i variada. Els cicles de la lluna han volgut que les antigues festes del Corpus, una festa de l'antiga escola que encara aguanta, coincidissin amb el solstici d'estiu i ben a prop de sant Joan. Això fa que aquest proper cap de setmana es barregin de forma considerable els actes d'una i altra festa i que, en certa manera, es posi de manifest l'embarrocament imparable dels actuals calendaris festius locals, un embarrocament que algun dia pot acabar empatxant a la concurrència. Serà, per tant, pels festers i faràndula errant triar cap a on tirar, prioritzar entre tanta farda.

Serà també una altra oportunitat per veure el cara a cara entre el vell Corpus i el nou sant Joan. En aquest sentit s'ha de reconèixer que la combinació pot ser explosiva. El vell Corpus està allà, tal qual, amb seves pràctiques més aviat cerimonials i amb poques eixides lliures de tot poder eclesiàstic. La Patum seria un cas excepcional, com també ho serien les Enramades d'Arbúcies, ja que l'actual Patum té més d'irreverent que no pas de reverencial. I és així perquè la gent ho vol d'aquesta manera. Encara recordo amb estupefacció quan l'any passat vaig sentir les declaracions del bisbe de Solsona, reivindicant que el "cos de Crist" tornés a passejar triomfal pels carrers de Berga...i l'home vestit pel salt de Plens. Vaig estar uns quants dies en estat de xoc. Segurament aquest noi poques patums haurà vist a la seva vida, i segurament també no deu saber massa què si cou realment, quin és l'ambient de dins i de fora la festa. Seria realment esperpèntic que a hores d'ara tornés a sortir la custòdia pels carrers, com ho continua sent en moltes poblacions del país. Allò que déiem, un acte caduc que encara aguanta dins del museu del no-temps, desfassat dels actuals paràmetres.

Sant Joan, per contra, sempre s'ha posat les piles, perquè no ha sigut mai una festa imposada, sinó una festa que prové d'arrels molt més profundes, i això es nota. Sant Joan és un jove que porta molts i molts anys ballant-la, és festiu per essència, irreverent, popular i desenfadat. Noctàmbul, màgic i contemporani. La gent sempre se l'ha fet seu i sempre el va reinventant. És potser, conjuntament amb el Nadal i el Carnaval, la festa que se celebra de forma general a tot el país. Els solsticis són moments prou energètics com perquè ens proporcionin cada any aquest estat d'excepcionalitat.

Altra cosa són les cercaviles-passades-passacarrers...d'anar a pregonar la festa, a càrrec d'un pregoner, nunci o herald, acompanyat d'alguns entremesos-figures populars, podríem destacar alguns casos, com el del migdia del dimecres de Patum a Berga (amb el Tabaler i els quatre gegants); el del migdia de la vigília de la festa major de Montblanc cada 7 de setembre (amb les timbales, els nanos i gegants); el del migdia del dissabte de Corpus i la vigília de la festa major de Solsona cada 7 de setembre (amb els gegants i demés improperis); el de la vigília de la festa major de Lleida cap els volts de l'11 de maig (amb lo Marraco i la corrua de gegants de la Paeria); i l'antiga cercavila de la vigília de la festa major de Vilanova i la Geltrú durant la tarda del 4 d'agost (amb els diables, drac, mulasses i els gegants). Aquesta tipologia de cercaviles-reclam-anunci de la festa serveix per cridar als quatre vents que la festa ha començat, en aquest sentit sol recórrer els carrers més cèntrics de les viles i ciutats, però també té en compte els diferents barris, parts històriques o sectors. La figura principal d'aquest tipus de cercavila és el mateix pregoner, i el seu acompanyament va a càrrec de l'enfilall de figures folklòriques que disposi la vila.

RECORD 86

Rebuscant el somni, anar-se'n mentalment dels llocs i viure sota els núvols. Redibuixant els crepuscles i allargant els vespres. Fa anys, vaig trobar un sarró de colors, sota el sol impacable d'agost, amb aquelles figures dels grups d'animació a la rambla d'Igualada. En un instant vaig estar a punt d'agafar o no agafar aquells globus que havien sobrat de la cercavila. Aquell confetti..., aquells colors, roba de festa, d'estiu..No recordo què vaig fer, un gall boig de cartró em mirava, un drac de roba de Capellades també, i jo els vaig tocar, em vaig perdre per uns minuts entre les seves robes, els seus caps lluminosos, recordo no haver sentit ni l'espai ni el temps, és cert que podem viatjar lluny de nosaltres mateixos, o qui sap si és quan hi som més a prop. Era l'estiu del 86 i esmorzava un vikini amb cacaolat al Munich. Tenia només 9 anys. Sempre he guardat aquest record i ara, com en tresor que torna a sortir, emergint d'entre la memòria, el redibuixo com un conte, amb mots màgics d'aquells grups, pronunciant Gralla, Bolic-Bullanga, Setrill i Gresca Fresca, i ara, passats els anys i els panys, qui ho havia de dir, que amb la Sílvia i el Roc he retornat al lloc, aquell precís lloc de la rambla d'Igualada, on un dissabte al migdia d'agost vaig perdre'm a mi mateix. I gràcies a aquell record, ara per casa tornen a passejar els cartrons pintats de les figures de tots aquells grups, i el Roc pronuncia tots aquells mots, i els globus peten i el confetti revola. Algú va dir que mai havíem de perdre aquell infant que portem dins. Però ara deixem-nos a nosaltres mateixos per uns instants...de segur que cadascú de vosaltres deveu tenir algun record d'aquests que l'aneu treient de tant en tant i guardant com si fos el tresor més gran del món. De segur que això no ens ho podran prendre mai, ni amb la merda de diners, ni amb res. Si voleu, per evocar, us adjunto el link d'una bona cançó que us pot ajudar a recordar...

http://www.youtube.com/watch?v=iX-QaNzd-0Y

PLÀSTICA I ESCÈNICA DE LA DANSA DE LA MORT DE VERGES

La Dansa de la Mort de Verges és un tresor cultural, antropològic i artístic. El seu minimalisme, el seu to i la seva depuració gestual li proporcionen un caràcter contínuament contemporani, fins i tot, conceptual. La seva grandesa és la seva aparent senzillesa d'execució. A vegades em vénen al cap les tantes vegades citades paraules de Xavier Fàbregas, provinents d'un text publicat pel març de 1983, on comparava la importància de preservar la Dansa de la Mort amb la conservació d'una pintura romànica. També, no deixen indiferent les reflexions del conegut Lluís Llach sobre la plàstica i escenografia de la processó, pensaments que es poden llegir al pròleg de l'últim llibre sobre la processó de Verges de Jordi Roca. Hi ha un moment d'aquest pròleg on hom es pot imaginar les tramuntanades amb alguna bombeta que fa pampallugues i tot un seguit de jocs d'ombres bellugadisses de les torxes. I és que la Dansa de la Mort és autòctona d'un determinat medi, d'un paisatge concret i d'uns carrerons que l'acullen i l'abracen com enlloc. Segurament, a aquestes alçades de la història, ja no es podria entendre Verges sense la Dansa de la Mort, ni la Dansa de la Mort sense Verges. És així de senzill.

Un quadre escènic i plàstic tant important com la Dansa de la Mort ha generat, com no podia ser d'una altra manera, un seguit de creacions artístiques i literàries al seu voltant. Si ens remetem a la part plàstica i d'arts visuals, la creació és immensa. Dibuixos, pintures, cartells, fotografies...El fet és que la mateixa Dansa de la Mort necessita dels artistes per sobreviure ella mateixa. Des del pretèrit Ramon Marín, que es té constància que havia realitzat i que anava repassant els antics "cascs" de la Dansa, passant per Francesc Artigau, que pintà a l'oli les malles que es renovaren a partir de 1955, continuant amb l'artista Anna Maria Poch que pintà unes noves malles el 1985 i acabant amb el també artista Jordi Rodríguez-Amat que ha pintat el nou vestuari estrenat el dijous sant de 2008. Per entremig també hi han hagut canvis en els "cascs". El 1955 se'n feren uns de nous, el 1986 es renovaren i el 1999 certs alumnes de l'Escola d'Art d'Olot, dirigits pel professor Julià Cutiller, realitzaren uns nous "cascs" que suposaren un salt qualitatiu important. Amb ells la Dansa de la Mort guanyà encara més en contundència escènica i plàstica, un clau que s'ha reblat amb l'aspecte actual i totalment contemporani, gràcies a la pigmentació que ha implamentat l'esmentat Jordi Rodríguez-Amat. D'aquesta manera, els esquelets de la Dansa deixen els tons de terra, per agafar els cromatismes dels blancs i certs tocs morats, quasi bé fosforescents, guanyant el to agressiu i tètric que pels nous temps li pertoquen. Diríem que la Dansa de la Mort és molt més dura ara que fa trenta anys, i aquest salt qualitatiu, d'adaptar-se als temps actuals, és molt d'agrair.

Certs cartells de la processó de Verges, com el realitzat per l'artista Granados-Llimona el 1982, o el de Jordi Rodríguez-Amat, acaben d'emfatitzar la dimensió artística i evocadora que provoca el conjunt de la processó i, sobretot, la Dansa de la Mort en concret. L'exposició de fotografies de Jordi Morera, fa uns anys, i certs dibuixos o pintures de Pilarín Bayés, Montserrat Ginesta, Salva Masana...i tants d'altres, acaben de proporcionar a la Dansa un important caràcter plàstic que va molt més enllà d'una pura expressió de teatre al carrer. I és que aquest quadre únic al món dóna i donarà per molt més.

Foto procedent del blog "Lo Carranquer" i dels blocs de Mesvilaweb.