FINS QUAN

Volem ser lliures? Volem ser un país lliure? Volem o estem preparats per assumir els costos que això suposa? Què volem? Sabem realment què volem? Dic "volem" i no "desitgem", perquè podem desitjar moltes coses, però voler vol dir també concretar.

De moment, malauradament, aquest país s'ha sentit molt més còmode en desitjar, somiar...però això de concretar ja costa més. Costa més perquè vol dir, moltes vegades, mostrar-se tal com som, i això horroritza, el pànic s'instal·la quan hem de ser nosaltres mateixos, tal com som, amb les nostres febleses i les nostres grandeses. En el fons, sabent que a molts i moltes els costi de reconèixer, de moment som uns autèntics covards, perquè no som prou valents per assumir-nos tal com som, si és que som alguna cosa, clar.

Ens encanta omplir cadenes humanes, meridianes, carrers i places, ens encanta concerts per la llibertat, eufemismes com "sobirans", "dret a decidir", "autodeterminació", ens sentim molt més còmodes, la cosa es complica quan algú determina, concreta i especifica sense embuts i convicció. Aquest és, al meu entendre, l'únic i gran error que portem carregant des del 2010, i d'aquesta matriu emergeixen tots els serials que anem passant dia rere dia, perquè encara no es concreta.

Haig de reconèixer que en general, salvant certes diferències i desencontres ideològics normals en tota societat desenvolupada, l'independentisme popular era més homogeni, però molt més minoritari, als anys 80 i 90 que no pas ara. Pot semblar una paradoxa, però crec que és així. Recordo perfectament que aleshores eres o no independentista sense més, ja n'hi havia prou. Ara la pedra del concretar, assumint tots els riscos i contradiccions, és el problema central de l'independentisme. Veig que finalment s'ha instal·lat el debat, que ara no tocava en absolut fer-lo, de quin tipus d'independència volem, sense voler reconèixer que la independència per si mateixa és neutra, o hauria de ser-ho, sense excloure a ningú, "inodora", sense cap tipus de matís, ample, lliure i sense limitacions ideològiques, dic la independència perquè aquest terme es confon massa sovint amb l'estat, sense saber que aquest el guiarà l'ideologia política que democràticament hagi estat elegida pel poble. Però els catalans ens hem equivocat de pantalla, ara no tocava la pantalla ideològica, ara tocava la pantalla ampla, d'aquí la meva perplexitat quan vaig veure la incomoditat que proporcionaven les grans manifestacions del 2012, 2013, 2014 i 2015 a la CUP, per això la meva perplexitat quan pel juliol de 2015 la CUP no s'integra a Junts pel Sí i treu 10 diputats a part perquè la gent que els va votar no va saber, no va poder, deixar a casa seva allò ideològic i deixar-se anar, per un cop a la seva vida, únicament pel sentiment de voler construir conjuntament una casa comuna, una casa neutra. Després ja votarem, quan la tinguem feta i despullada, com la volem pintar, quina energia utilitzarem, si serem més o menys capitalistes, si serem més o menys ecològics, si serem més o menys globals, locals, poètics o artistes!! Vés a saber què voldrem ser, però primer, per poder decidir per nosaltres mateixos lliurement, ens cal, o fatalitat, concretar i renunciar moltes vegades a allò que som o pensem nosaltres mateixos com a persones, per ser prou humils per construir un país diàfan, sense exclusions, i és aquí on estem, i és aquí on ensopeguem mil i una vegades, i és aquí la nostra feblesa més gran. Sempre he pensat que des del 2010 els partits catalans, tots sense excepció, haurien d'haver aparcat momentàniament el seu funcionament de partit i fer un front comú per un sola causa: la independència. Ara, segurament, ja la tindríem.
Portem sis anys sense concretar, i així ens va, i així estem.