No sabem, nosaltres no som ningú per dir-ho, si és més coherent rescatar arqueològicament formulacions de balls populars antics o si potser ens hauríem de preocupar més per detectar allò de valuós que hem anat perdent pel camí en els darrers anys, de tota aquella nova festa que s'engendrà, en certs indrets, cap a finals dels anys 70 i inicis dels 80. De segur que haureu notat, i d'això es tracta, que una de les moltes intencions d'aquest bloc és anar teixint, explicant i disparant vers el futur certs aspectes de la festa d'uns trenta o quaranta anys enrere. Deu ser una qüestió de principis, potser de gustos, potser de memòria, fins i tot d'afinitats i de justícia ì ètica històrica.
Ara que està tant de moda recuperar vells protocols, processons impol·lutes, àligues magestuoses, balls parlats de l'any de la picor, antigalles quasi bé arqueològiques..., ara que tot això certa part concreta de la joventut malda per tenir els antecedents històrics més reculats i abastament documentats en arxius esgrogueïts..., doncs més ens esperona tot plegat a continuar furgant per conèixer més coses de l'època de la revitalització de la festa contemporània, quan certes dinàmiques, certs pensaments, certes intencions i intents s'encaminaren vers una nova festa, esclatant farà cosa d'uns 35 anys enrere, més o menys. Però només alguns aspectes i elements han sobreviscut a les maltempsades. De fet, en història trenta anys no són res, però al nostre país sembla que siguin una eternitat. Potser la vida canvia massa de pressa sense massa temps a consolidar certs factors que podrien haver sigut positius i aprofitables per la societat.
Ara moltes ciutats s'apunten a la dèria del "seguici", tothom vol tenir un "seguici", mot que ja comença a destronar la paraula "cercavila". Segurament volent imitar el potent seguici popular de les festes de Santa Tecla de Tarragona, però potser sense parar massa atenció a la especificitat i personalitat de les possibles potencialitats i dinàmiques que es podrien generar a cada població, per molt diferents que siguessin entre elles.
Tot el moviment dels grups d'animació i cercaviles (els "cercavilerus") i dracs de roba, que intentaren renovar el concepte de cercavila mitjançant un joc més participatiu, imprevisible i espontani al carrer, seria un dels molts exemples de fa més de trenta anys enrere. Un fenomen que anà entrelligat a la invenció del Correfoc a partir de les festes de la Mercè de Barcelona, segurament l'acte més paradigmàtic de tot el moviment. És més, molts d'aquells grups i col·lectius d'animació existents aleshores s'empaparen d'aquell nou joc festiu del Correfoc i l'escamparen per tot el país, portant la fórmula als seus propis pobles d'origen. Serien els casos dels grups Setrill a Manresa, Gralla a Igualada, Gresca Fresca a Capellades, Taronjada Natural a Reus...i els Comediants amb els seus "Dimonis", entre d'altres.
Altres exemples prou coneguts d'aquesta nova festa contemporània podrien ser certs actes de les Santes de Mataró, la festa major de Granollers, alguns actes de la festes de santa Tecla de Tarragona..., els carnavals de Solsona, Vilanova, Reus..., l'Aquelarre de Cervera, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega..., són mostres d'una nova concepció que feia i fa dialogar la gent amb el carrer, el joc amb una tradició que es reformula, fins i tot amb la voluntat expressa de trencar motlles i posar-ho tot, si cal, potes enlaire per veure què en surt, acció tant i tant necessària actualment. És també el gust per experimentar i oferir el tresor de la intencionalitat. En aquest sentit, enfront dels bestiaris i figures populars que sorgeixen actualment amb un realisme que frega el museu de cera, tenim un tipus de bestiari amb aquell factor encantador del suggerir i evocar, segurament amb més minimalisme i factura de plàstica popular que no pas certes figures actuals sorgides de mans de l'escultura professional. El bou teler del Correfoc de Manresa, la Cabra de Reus, el Camell de Molins de Rei, la Momerota de Mataró, la Cuca de Castellbisbal, l'antic Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el desaparegut drac de Barcelona, fet amb materials de reciclatge pels titellaires de Claca, entre molts d'altres, serien mostres prou clares d'aquell bestiari que sorgí fa més de trenta anys enrere i que representava i evocava més un cert comportament ("fer el camell"), una contalla (el dimoni passant pel terme de Castellbisbal), una figura simbòlica (la momerota), un estri per jugar únicament al Correfoc (bou de fusta, cabra), o fins i tot restes d'antics animals (el drac Mamut que d'elefant abans no en tenia res, ara sí, sinó que era un drac articulat amb un nas molt llarg en forma de trompa d'elefant, que és diferent).
Ara la ciutat d'Igualada malda per recuperar el "seguici històric" burxant els arxius més antics per trobar les claus historicistes i recuperar així, de forma minuciosa, tot allò que es pugui, mentre a la mateixa ciutat dorm guardat el cap de roba del drac Gralla (1980), dels dracs de pal del barri de la Font Vella (1983) quasi ja s'ha perdut el rastre, i d'altres dracs i cuques dels 80 que resten oblidats o desapareguts entre la pols, la desmemòria o la desgana.
Sembla, doncs, que estem immersos en una perpetuació d'uns ancestralismes que mai hem viscut ni conegut, que no pas a ser perpetuadors d'un patrimoni que tenim molt més a la vora, tant viscut com explicat, i que per seqüència històrica ens pertocaria bellugar. En aquest sentit no tot són blancs i negres, per sort, hi ha matisos. Un exemple pot ser el dels Diables Carranquers de Cervera, que van dibuixant la seva trajectòria mirant els antecedents històrics més llunyans però també han sabut mantenir i restaurar certa imatgeria i materials de la Confraria d'Animació i Gatzara "La Matraca" (1982), tasca molt més coherent i justa que va donant els seus fruits.
El cas és deixar constància que cert jovent d'ara farà 40-30 anys enrere aixecà una nova festa pels carrers del país a partir de certes conviccions i reivindicacions que, tot i que alguns intentin silenciar, sempre restaran a la memòria dels carrers, perquè els carrers també parlen.
