PI I POU AMB PAU

Avui que comença la festa major d'hivern de Ribes, sant Pau, fem eixir els tarambanes, totes les pampallugues, els que estan com un llum de ganxo, els destartelats, els exaltats, els visionaris i il·luminats, els toca campanes, homes orquestra i farandulers, martingales i fantasmes, peluts, hippies i lliures, sobretot lliures..., gent entranyable que segurament, des d'aquells rampells folls i eufòrics del Grup de Folk, encara viurien sota un pi, amb un pou a la vora i, sobretot, amb pau, amb molta pau. I clar, hom s'imagina tot aquest paisatge cultural dalt d'un turó que albira el mar de lluny, envoltat de camps, vinyes i herbes. Podria ben ser la mateixa ermita de sant Pau a Ribes, podria ser algun d'aquells masos del Maresme, de Tiana..., o més a munt, cap a l'Empordà, o més avall, cap el Tarragonès i el Baix Camp.

La música i cançó folk sempre s'ha relacionat amb tot aquest ambient imaginari d'allunyar-se d'aquest món malalt, lluny de cabòries i interessos deshumanitzats, una nova Arcàdia potser, un nou món que actualment torna a agafar plena vigència perquè ja s'està veient que l'altre camí només ens pot portar a l'autodestrucció en cadena.

Pi de perfums de trementina, olorós després de la pluja i vaivé amb el vent de serè...
I un pou de blanc de calç, allà quiet, amb tot el seu misteri silenciós...
Amb la pau que porta en Pau, descalç, descabellat, amb la guitarra i menjant-se una poma.

"Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca,
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra,
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.
Fixa't jo, quin cap més verd,
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles"...
(fragment de la Cançó 7a En Colors de Pau Riba del 1971)

Mentre els Sumidors, muntanya de to càntic, és el niu inèdit de l'hivern, d'allà on surt el fred i el fosc, la llum i la clariana, els blauverds i els blaumorats, a redós de la vall.

Plouifasol és un poble encantat
on ningú no hi mana i tothom hi cap.

Pi i Pou amb Pau, Pi i Pau amb Pou...Ribes i Riba

LLUM

I comença el 2013. La llum natural del sol, l'escalfor i resplendor del foc...Pau Riba, en una de les seves cançons, ja feia referència d'una foguera en plena nit de Nadal, sis mesos abans que sant Joan encengui les seves. Pel que sembla, pel que diuen i s'explica, alguns pobles mariners de la mediterrània encenien focs a la vora de la platja durant aquests dies propers al solstici d'hivern. Aquest foc nou, aquesta llum nova ens hauria d'il·luminar avui de forma totalment diferent, a partir d'altres paràmetres. S'obre ara la reflexió de qui som, on som i cap a on volem anar, sobretot en l'àmbit humà, social..., però també en l'àmbit estrictament polític, i en el cultural, festiu...

Començaran les massives calçotades, la majoria amb aquest foc que hauria de ser de vergues podades de les vinyes. Però per alguna raconada del Garraf potser començarà la reinvindicació del ceballot, que fins ara restava callat, arraulit, mig vergonyós. Un bon esmorzar de sardines a la brasa amb quatre ceballots, pa i vi bé que podria ser un encant d'acaballes d'hivern i pre-primavera.

Però oposat al caliu del foc mediterrani, oposat a allò més natural i plaent, l'any comença com aquest pal elèctric, desvallestat, encantadorament desfassat, fins a l'extrem que allò que abans devia servir per transmetre corrent ara sembla un pal del ball de gitanes, només hi falta l'estaquirot. D'altres pals i torres d'alta tensió segur que encara feinegen amb més o menys destresa, de fet, al nostre entendre, ja formen part del nostre paisatge i del nostre món simbòlic. El grafisme publicitari, el cartellisme, l'art en general...sovint ha treballat sobre aquest tipus d'elements elèctrics que, com la bombeta, conformen un cert tipus d'ambient d'època.

Veurem què passa amb aquest pal que vaig poder fotografiar al Rec d'Igualada, quina serà la seva sort, de moment el país vol donar llum però potser s'ha equivocat d'interruptor.

Pels qui vulguin seguir les passes de la llum, continuarem dibuixant l'Ei amb quatre rastres o petjades intermitents que s'esdevindran en aquests dies de fred. El sol, molt a poc a poc, va creixent altra vegada el seu recorregut i les seves hores de lluir, tot plegat tenint en compte que anem desfassats amb l'horari estrictament solar i que durant l'últim cap de setmana del mes de març (que en enguany caurà per Pasqua Florida) haurem d'avançar una hora els nostres rellotges que ja no són de sol. L'allunyament de l'ésser humà vers la natura provoca aquest tipus de cabòries, de tràfecs i paradoxes.
Seguirem anant a contracorrent elèctric, seguirem somiant que de vida només n'hi ha una i que cada dia, passi el que passi, diguin el que diguin, obrirem les portes i les finestres a la llibertat, a la nostra i a la de tots i totes. Vinga gent!!
Si cliqueu sobre aquesta adreça podreu posar música a la lletra: http://www.youtube.com/watch?v=2Fy8P1MVfsQ