Ens podem trobar aquesta benvinguda (cadascú que li posi allò que més li agradi) o una porta tancada, inquietant, perquè només ens deixa una sola escletxa per, vés a saber, llençar-hi alguna carta, algun desig...
Últimament només vénen ganes d'estar vora el sol dels migdies d'hivern i de no moure's de darrere la finestra, esperant, pensant o contemplant sense pensar. Què fas? Estar, és molt important sentir que estàs. L'altre dia amb la Sílvia, mentre el Roc jugava, ens vam seure en un banc de la plaça Ricart de Vilanova i vam estar allà una estona, sense fer res d'especial, contemplant, comentant o quedant-se en silenci perquè la llum baixa del sol d'hivern ja ho deia tot. Recordava que de petit havia estat en aquella plaça quan es va inaugurar a inicis dels 80, segurament molts ho recordareu, hi actuaren els diables de Vilanova i el drac de la Geltrú. La Sílvia em comentà que ella era més de jugar a la plaça Xuri (Xoriguer) o al carrer de les Tires, fins i tot durant certs estius a la plaça del Canó de baix a mar. Jo les vegades que havia sortit amb la meva primera bicicleta era per la plaça del Mercat, quan encara era de terra. Ja de joves-adolescents ens trobàrem a la Vila, és a dir, a la plaça de la Vila (certa gent gran encara ara diuen "Casa la Vila"), quan era molt habitual que certa joventut de la ciutat es trobés cada dia del món al voltant del monument al Ventosa i, per extensió, als bancs de la plaça. Era, doncs, un espai de sociabilització. Les places, en principi, haurien de servir per això, entre altres coses.
Què pot donar bon rotllo per començar un nou any? Què ens pot fer albirar una mica d'il·lusió més enllà de la grisor? Són preguntes que ens podem fer durant aquests dies.
Nadal amb paper de plata, com aquesta llum metàl·lica de desembre, mentre a casa ja donem menjar cada dia al tió que ens mira i somriu. Són savis els tions, reconforten. Ells sempre mirant des d'aquell racó de la casa, són perennes, sempre estan allà, amagats o al descobert, però sempre hi són. Hi ha tanta gent que hauria d'aprendre d'ells...
Passa el drapaire, el "xatarreru", amb un carro ple de martingales, tot capcot tira carrer amunt. A dins del carro s'hi entreveuen, entre el desgavell d'endimaris i trastos, el cap de cartró del moro Manani, aquell estel molt i molt gros rebossat de bombetes que penjava de l'entrada de la plaça de la Vila, la vela de circ de la masia Cabanyes, un tros d'envelat...i tantes d'altres coses que el temps i les persones han anat arraconant.
Davant d'aquest imperi creixent de les ciutats-aparador, davant d'aquest continu i imparable adoctrinament de masses adolorides pel dia a dia, només ens queda la dimissió. Pots arribar a viure en una ciutat però aliè a ella, o més ben dit, dins d'ella però a la teva bola. I si de tant en tant resulta que et lies en algun afer, serà perquè la idea o la intenció s'ho val, ni que sigui pel sol plaer de fer-ho.
A la fundació Miró de Barcelona hi ha una instal·lació "Estel caigut" de Jaume Pitarch: "estrellar, fabricar una estrella"...Un cotxe de luxe, com a objecte de desig en una societat materialista, sinistrat al pati de l'olivera i amb la ràdio encara engegada i emetent els butlletins informatius en temps real.
