PELS CARRERS DE BLANCAFORT

El petit cicle hivernal de l'Ei ja s'acaba. La Cua continuarà pels seus i altres verals. Avui toca l'últim Ei d'aquest cicle, perquè de segur que el futur, inhòspit de per si, necessitarà més eis.

Ara l'hivern ja es dóna la mà amb la primavera, donant dies canviants, indòmits...Temps de somni. Enguany el gegantó Lladrefaves tornarà a caminar de Valls a Picamoixons, passant d'entre camps i horts. La Quaresma penjada va perdent cames i peus, entre bunyols, faves, bacallà i encenalls. Els aparadors de les pastisseries s'omplen de colors esclatants, de mones, ous de xocolata, figures vàries, plomes i pollets.
Homes i dones amb xandalls, bastó, gorra i ràdio ja trafiquen amb espàrrecs de marge, formant autèntiques patrulles de camins i carreteres locals.
Les iaies ja pensen en els llorers pel diumenge de Rams...Farigoles que floriran de liles i ocells que ja piulen.

Farà cosa d'uns tres anys (com passa el temps!), que amb la Sílvia i el Roc ens perdérem voluntàriament per Blancafort. Un poble de la Conca de Barberà que visitàrem una tarda de dissabte, just abans de Pasqua Florida. L'objectiu era mirar de trobar la Unió de Pagesos. La història venia d'unes diapositives que va fer el nostre amic Ramon Saumell en una d'aquelles "caceres" de dracs i bestiaris amb la gent del GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular). Corria un dijous sant de 1984 o 1985, quan en Ramon, el Salva Masana, la Montse Soler i el Xavi Saumell, anaren cap a la Conca per retratar ("caçar") el bestiari de la comarca. Expliquen que aquell dia feia vent de mestral, d'aquell que neteja i deixa un cel ben blau. Sigué a Blancafort que es trobaren que la Cabra estava guardada a la Unió de Pagesos del poble. La treieren i ells mateixos l'agafaren per poder fer les fotos. El dia radiant de primavera era ideal per la càmara. Després anaren a Montblanc per retratar l'Àliga, el Drac i la Mulassa. L'Àliga l'hagueren de treure d'un petit local del costat mateix de la torre dels Cinc Cantons de la muralla, la bèstia restava amagada d'entre vergues podades de les vinyes, i s'havia d'anar en compte perquè les plomes sobresortints del coll eren de llautó. El Drac i la Mulassa els trobaren dins d'un altre magatzem de parets de maons i amb banderoles de festa penjants. Després de tanta "cacera", un dinar a la fonda Colom els reconfortà. Ja de camí de tornada una parada al forn de Lavern per comprar les garlandes ensucrades i amb matafaluga. D'aquell dia portaren una vella postal dels gegants i els nans de Montblanc posats a la plaça Major, segurament comprada en algun quiosc o estanc.

                                   La Cabra de Blancafort als anys 80. Foto Ramon Saumell

Així, passats més de 25 anys, ja ens tens pels carrers de Blancafort buscant la porta de la Unió de Pagesos i preguntant per la Cabra...Una dona gran ens digué que estàvem parlant de molts anys enrere.., i ens va dir, amb els ulls perduts enlaire i agafant-se el gersei prim que portava, que recordava una cabra que feia anar el jovent del poble...Pujàrem fins al Celler Cooperatiu, passaven tractors, miràvem carrers...i res, ni rastre. Fins que vam entrar al casal de jubilats del poble. Un taula d'homes i l'altra de dones, juntos pero no revueltos, amb la tele engegada, jugant a cartes o al dòmino i amb perfum de colònia d'avi. I ells ens informaren: la Unió de Pagesos ja no existia, però havia estat en aquell mateix carrer, seguint la mateixa vorera avall, abans d'arribar a la plaça Major. Ens digueren que la Unió de Pagesos era diferent que el Celler Cooperatiu, al celler només s'hi va a portar la collita, a la Unió s'hi anava a reivindicar, a fer política. Ens quedà del tot clar.
Baixàrem el carrer i a primer cop d'ull no trobàrem res, ni rastre d'aquella porta de la Unió de Pagesos, però una senyal canvià la nostra percepció. Una enigmàtica fletxa pintada a la paret, que ja apareixia a les diapositives del Ramon, marcava la ubicació d'on havia estat situat aquell local, ara desaparegut i esborrat per una casa de nova construcció. Tot i amb això, a l'altre costat de la fletxa sí que encara aguantava idèntica una altra petita porta, d'aquelles d'abans, com a testimoni mut d'altres temps, d'aquells temps que als pobles segurament tenien més vida que ara. Una altra lliçó d'ei!! que tenim molta feina per fer. El llegat de la memòria se'n va, s'escola amb el rodolar dels anys, i és feina de tots plegats intentar que no se'ns escapi del tot.

La paret i la porta del costat d'on havia estat la Unió de Pagesos. Abril de 2010.


Ah!! i d'aquella Cabra...ni rastre, de moment...

AL TALLER

Ara que s'apropa sant Josep, patró dels fusters, encès de foc d'encenalls, falles i cremes dolces, remenat de bunyols i guarnit per l'incipient florir d'inicis de primavera, el cicle de l'Ei continua el seu camí per llocs inhòspits, potser oblidats o en desús mental. Parlàvem, dies enrere, de les olors o perfums de certs establiments, i avui volem parlar d'una fusteria que plegarà veles el proper 21 de març, coincidint, vés per on, amb l'equinocci de primavera.

Es tracta de la fusteria d'en Lluís Ferrando ubicada al carrer de les Tires de Vilanova i la Geltrú, un d'aquells carrers que ben poca gent li fot cas, però que anys enrere havia estat força mogut i viscut pels mateixos veïns que hi feien lluminàries i aquells sants joans  d'aprop del Cap de Creu. Tota una època, de quan la quitxalla podia jugar amunt i avall, la gent sortia amb la cadira a fora el carrer i els carros arribaven dels horts pel camí dels esbarjos.

En Lluís és nascut el 1939 i prové del carrer de santa Gertrudis, per tant geltrunenc d'origen. Cap el 1953, quan tant sols tenia 14 anys, ja treballà al taller de fusteria de l'Esteve Alimbau, d'on recorda, d'entre els múltiples treballs, de com es construí la carcassa de llistons de fusta del llom de la Mulasseta Presumida, estrenada el 1955. Aquest taller estava ubicat a l'actual carrer Correu, abans anomenat carrer Navarra.
Cap el 1959 deixà el taller de l'Alimbau i passà a la fusteria dels tallers Tomàs al carrer Codonyat (abans anomenat amb allò del "membrillo"). Marxà a la mili durant un any i mig i després entrà a treballar a la Pirelli, combinant el torn del matí amb el treball al taller del fuster Ramon Mestres (al capdamunt del carrer sant Francesc) durant les tardes. Finalment, el 1966 començà amb el seu propi taller als baixos del número 18 del carrer de les Tires, ja que la seva parella, l'Aida Bladè, coneixia al pare de l'actual propietari. Encara ara l'Aida recorda com en aquell mateix portal de l'actual fusteria havia pelat ametlles, ja que la seva infància i joventut les havia passat en aquell carrer.

En Lluís pogué rescatar algunes antigues màquines del taller de l'Alimbau per començar amb la seva pròpia fusteria. Múltiples feines, treballs i encàrrecs quan el telèfon, fidel aliat, anava sonant. En Lluís recorda de com a partir de certes feines entrà en contacte amb els artistes Pau Roig, Calvet, Tristán, Santacana, Rody...Fins i tot al mateix Pau Roig el portava amb cotxe perquè pogués dibuixar alguns dels vells masos de la comarca. Encara ara, quan hom entra a la fusteria i parla amb en Lluís, tot destil·la un ambient d'autèntic taller, d'artesania i bon ofici, amb el perfum de fusta i amb el voleiar de certs mots que van sorgint de la veu d'un autèntic fuster: taladres, caixes d'eines, clavar els guarnits, la màquina per fer galzes i motllures, els aprenents, la garlopa, el garlopí, el rosset, el ribot, l'escaire, les serres...
Del taller sorgiren encàrrecs com la carrossa del rei blanc (dins del projecte de renovació de les carrosses portat a terme el 1981), certes portes de l'entrada de l'ajuntament, la barana de fusta que s'estrenà amb la renovació de la plaça del Port a baix a mar, certs treballs als estudis de Ràdio Miramar a Barcelona...entre tants altres, fins i tot un grapat de maces de diable per poder petar coets durant la nit de sant Joan i més d'un drac de fullola retallada amb paciència i ofici durant un dissabte pel matí.
El dibuix de l'anagrama de la fusteria d'en Lluís, on s'hi veuen uns troncs d'avet, procedeix de l'Esteve Alimbau i és el que fins a l'actualitat emmarcava factures i sobres.

Ara la fusteria, el taller, tal com anomena en Lluís, tancarà definitivament les seves portes i la seva activitat, però també, com sol passar en aquests casos, s'escolarà un tros més de la nostra història, tant personal, com familiar, com col·lectiva. El cup de dins del taller, on antigament s'hi feia vi, encara està ple de fustes procedents del Pirelli (que anaven a 10 cèntims el quilo), però també resta fosc perquè es va fondre la única bombeta que hi feia llum. Les roderes del vell portal, per on hi passaven els carros de pagès, i la gatera, passaran a formar part del paisatge que poc a poc es va esvaint davant dels nostres ulls. I davant mateix de la fusteria també encara hi respira l'antiga sínia de ca l'Andreu, d'on fins fa poc hi penjaven tires de tomacons a l'entrada. Sínia que conserva un ampli camp on ara hi creixen herbes, però que abans era un extens hort amb safareigs, pou i figuera inclosos. Diuen que tot això és llei de vida, que el temps passa i les coses se'n van, de moment però, el petit peix de ferro que fa de pany d'una de les portes de l'esmentada sínia encara sembla guardar, tot gelós, tot aquest paisatge de banda i banda del carrer, com si preveiés que, a vegades, les coses moren per tornar a renéixer més endavant. De moment només sabem que més d'un nét d'en Lluís ja ha provat de picar algun clau sobre algun fustot que corria per dins del taller, de moment només sabem que l'olor de fusta almenys quedarà en el record mental d'alguns i que això, no se sap mai, pot donar futurs fusters de l'antic i noble ofici. El temps ho dirà...