Tot un país cap el precipici, sense frens, amb tota la badoqueria ostentosa. Un president de salms, amb túniques sagrades de naftalina que no para de resar inculcant calculadament la por, el desencís, la demagògia democristiana imperant: s'han de fer els deures, aquest és un país de sacrifici, això és dolorós per poder arribar a ser un país seriós, compungit i obedient, hem de portar la creu cada dia, per això hem nascut, per patir en aquest món i esperar l'eterna salvació. Ramats ingents els voten una vegada, els aproven fins a dues vegades més, però per sort no hi som tots ni totes en aquest club del suïcidi col·lectiu. I ara ens diuen que ve Nadal...
La divisió social encara s'aprofundirà més quan de la simple trobada social diària, tant veïnal, d'amics o coneguts amb idees divergents, passi a l'escala més crua de l'àmbit familiar. Avis que encara voten el camí cap el precipici, els seus fills que caminen per la corda fluixa o que ja han caigut al buit i els néts que vés a saber quin futur els espera. Però no solament gent gran, generacions ingents de catalans i catalanes, joves i de mitjana edat, que com que encara no els hi falta el plat a taula s'atreveixen a votar el camí cap el precipici, aquesta no voluntat de canviar realment les coses, aquest anar fent i jugant amb parafarnàlies buides de contingut. Els hi hauríem de donar les gràcies i un aplaudiment de reconeixement per la seva obstinació, sí, totalment democràtica, d'acord, però obstinació.
La divisió social ja existeix, ja viu i conviu entre nosaltres, i això també és democràcia. Fins ara només hi havien idees divergents, totes lícites, però només afectaven a nivell ideològic, ara ja vénen els pals grossos, perquè del simple debat d'idees divergents ja passem a l'estat de les coses i de la vida diària de cadascú. Hem de suposar que ha arribat un moment que la individualitat predomina, podem veure amb estupefacció com el granet de sorra que diposita una persona pot afectar la vida del qui té més al costat i suposadament estima. No vindrà del meu vot, diuen.
Aquest país no té remei. Cada vegada costa més trobar persones humanes que realment tinguin aquell punt de generositat col·lectiva, i pel que es veu encara hi ha una certa majoria social que prefereix viure instal·lada en la no realitat, en la mentida rere la mentida, la submissió, l'obediència i la grisor ideològica. S'estimen tant aquest estat de les coses que quan un cop a la seva vida surten a una manifestació primer s'asseguren que serà massiva, jo a fer el ridícul no hi vaig, diuen, o en el més greu dels casos ara pels dinars i sopars de Nadal es disfressaran d'indignats extrems i després patiran perquè el pernil no estava en el seu punt just. És aquesta Catalunya rància, malalta d'esperit i d'ànima que va vaguejant i que ens porta cap al precipici, perquè quan és l'hora de la veritat se'ls hi arria tot i els aflora aquell seny que durant trenta anys de pseudodemocràcia només ens ha portat a la deriva actual.
Bon Nadal?
