DES DE LA DISTÀNCIA

                                        
Enguany la cosa va diferent. Si en anys anteriors per aquestes dates ens esforçàvem per reflexionar o proposar nous plantejaments per la Festa Major de Vilanova, aquest any hem optat per la distància, ens ha petat així, de fet no ens ve de gust fer res més, fer el turista, el foraster dins la teva ciutat que, vés per on, paradoxes de la vida, cada dia la veus més lluny, més distant cap a tu i més distants vers ella. La cosa és mútua.

El Roc va detectar "els ventanus" que ja estaven penjats.

Bé, el divendres vam treure el cap a la cercavila de foc del Vendrell, que la fan des de 1982. Han canviat molt els temps, però el Ball de Diables i el Caramot vendrellencs, el drac de Banyeres i la Cabra de Reus per sort continuen amb el seu estil intacte, insubordinable. Amb el Roger, encenedor dels diables i que ens coneixem des dels anys 90, quan érem més joves, ens vam saludar enmig d'aquell infern de tabals de pell, foc vermell i crits. Pels diables del Vendrell la cercavila de foc del 26 de juliol és la seva gran festa major, el seu gran moment. Els vaig anar perdent de vista pel carrer Muralla, entre ombres, foscor i la llum llunyana de les carretilles. Només va quedar el fum. Un dels meus besavis es veu que provenia de "Cal Ton Cafeter" del Vendrell, un home que se sabia de memòria un seguit de versos dels diables d'aquella vila.

L'endemà va fer molta més xafogor, el cel, no se si us hi vau fixar, semblava de cendra, d'un blau brut. Allò havia de petar en algun moment o altre. Cert aire calent aixecava les primeres fulles seques.

Diumenge el cel ja era més blau, més net. La calor era seca, un sol radiant al bell mig de l'estiu. Ens vàrem trobar amb uns amics de Barcelona per començar a perfilar projectes de cara l'any que ve. Vam fer el vermut sota l'ombra de la plaça Lledoners, una cosa que no havíem fet mai. Els vermuts sempre els hem fet a casa, d'una forma natural. Ells ens expliquen que es veu que els gafapastes (altrament dits "modernillos") ara se'ls ha donat pels vermuts i ostenten la redescoberta del tema. Quedem estupefactes, perplexos, a aquest pas fer un sofregit també esdevindrà moda. Saludem el Juanitu, el "jefe" de la plaça, el qual molt amablement obre la seva barberia perquè la gent de Barcelona la pugui veure. Per la plaça corren nens i el Roc va amb un petit drac de Sant Quintí de Mediona fet de cartró. Passa un que també coneixem i ens diu que el seu fill només és del drac de Vilanova i del de la Geltrú. Un signe més de localisme. Tot i que la intenció era desconnectar, no ho vam aconseguir del tot, una tonada de gralles surt de dins la barberia...Avui es veu que toca aquest tipus de música.

Dinem arròs i el mar es veu blau, blau. L'estelada vermella va onejant al balcó, mig descolorida ja, perquè, clar, el país necessita temps...
La sobretaula s'allarga fins al vespre, la música va fent i ens quedem amb les paraules de l'amic de Barcelona: aquí el que necessiteu és un grup de punkies, potser té raó.

Ja de matinada vingué el canvi, una llampegada, aire i quatre gotes. Els finals de juliol que ja es donen la mà amb l'agost. Demà el matí segur que serà net i sec, el cel ben blau i un sol radiant que ja té més d'agost que no de juliol.

La cançó que ens va acompanyant durant aquest estiu:
http://www.youtube.com/watch?v=8OpfNRKjhOM

POBLES IMAGINATS

Tot començà farà cosa d'uns sis o set anys enrere. Sorgí la idea d'un poble inventat, imaginari...perdut per l'enlloc i per arreu. "Plouifasol és un poble encantat, on ningú no hi mana i tothom hi cap", on els mestres de l'escola ensenyen a somiar, a ser lliures i sabedors de tot allò natural. Bicicletes, sargantanes i cargols. I on els pallassos són els savis del poble. Bé, ja us ho podeu imaginar, les gents de CIU, el PP... l'esborrarien del mapa ràpidament. "Sondàlber" era l'infant que tots portem a dins.

Després passaren els anys, d'aquells primers textos poètics, càndids...emergí l'Ei, les noves vibracions enmig d'un món hostil, la contundència de la lluita, la condició de que si anem per aquests camins tots els infants del món poden portar un roc a la butxaca. I així estem. Per entremig, durant la primavera de l'any passat, sorgí la Festa Major d'Àlber, un altre d'aquests pobles imaginaris. Allí hi viuen en Marcel, que té un taller on arregla gegants i capgrossos, el fuster Serenet, l'Arcadi, que és electricista, en Pere Xino Xano, que és qui penja els cartells, en Xestus, pirotècnic, en Jep, que és el pregoner o nunci del poble, el rodamón d'en Plats i Olles..., bé, ja ho veieu, gent ben normal.
Àlber és un poble d'artistes, músics i comediants, de poetes, col·lectius efímers i nòmades que van i vénen. Àlber és un indret lliure, que ja va néixer alliberat i que no ha demanat permís a ningú per ser-ho. En certa manera és fill del Plouifasol, però més evolucionat, i tots dos formen una petita comarca que, vés per on, no la trobareu a cap plànol.

Si pugeu fins a Montclar els veureu entre fins perfums d'espígol i la borinor dels insectes. Els pins us aniran xiuxiuejant els seus noms i si mai decidiu anar-hi us acolliran amb els braços oberts. Són gent desperta i amable. Si us trobeu amb el Pep Tramvia de segur que us explicarà un dels seus contes que tragina amb una mena de "carromato". Una nit vam tenir la sort de poder seguir de ben prop la Destartelada, que feia música de joguina i de circ. I encara no sabem com vam anar a petar en un petit bar on un tal Bumbí explicava històries sobre atzavares i falciots. En Xesco, la Ginesta i en Baliu també hi viuen al poble.

Més endavant, si voleu i us ve de gust, podem anar seguint parlant d'aquest poble. Mentrestant, però, per si les mosques, sempre amb el roc a la butxaca.