Tot començà farà cosa d'uns sis o set anys enrere. Sorgí la idea d'un poble inventat, imaginari...perdut per l'enlloc i per arreu. "Plouifasol és un poble encantat, on ningú no hi mana i tothom hi cap", on els mestres de l'escola ensenyen a somiar, a ser lliures i sabedors de tot allò natural. Bicicletes, sargantanes i cargols. I on els pallassos són els savis del poble. Bé, ja us ho podeu imaginar, les gents de CIU, el PP... l'esborrarien del mapa ràpidament. "Sondàlber" era l'infant que tots portem a dins.
Després passaren els anys, d'aquells primers textos poètics, càndids...emergí l'Ei, les noves vibracions enmig d'un món hostil, la contundència de la lluita, la condició de que si anem per aquests camins tots els infants del món poden portar un roc a la butxaca. I així estem. Per entremig, durant la primavera de l'any passat, sorgí la Festa Major d'Àlber, un altre d'aquests pobles imaginaris. Allí hi viuen en Marcel, que té un taller on arregla gegants i capgrossos, el fuster Serenet, l'Arcadi, que és electricista, en Pere Xino Xano, que és qui penja els cartells, en Xestus, pirotècnic, en Jep, que és el pregoner o nunci del poble, el rodamón d'en Plats i Olles..., bé, ja ho veieu, gent ben normal.
Àlber és un poble d'artistes, músics i comediants, de poetes, col·lectius efímers i nòmades que van i vénen. Àlber és un indret lliure, que ja va néixer alliberat i que no ha demanat permís a ningú per ser-ho. En certa manera és fill del Plouifasol, però més evolucionat, i tots dos formen una petita comarca que, vés per on, no la trobareu a cap plànol.
Si pugeu fins a Montclar els veureu entre fins perfums d'espígol i la borinor dels insectes. Els pins us aniran xiuxiuejant els seus noms i si mai decidiu anar-hi us acolliran amb els braços oberts. Són gent desperta i amable. Si us trobeu amb el Pep Tramvia de segur que us explicarà un dels seus contes que tragina amb una mena de "carromato". Una nit vam tenir la sort de poder seguir de ben prop la Destartelada, que feia música de joguina i de circ. I encara no sabem com vam anar a petar en un petit bar on un tal Bumbí explicava històries sobre atzavares i falciots. En Xesco, la Ginesta i en Baliu també hi viuen al poble.
Més endavant, si voleu i us ve de gust, podem anar seguint parlant d'aquest poble. Mentrestant, però, per si les mosques, sempre amb el roc a la butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada