CODI MASANA

Sovint l'ostracisme cultural ens fa deixar pel camí certes persones que maldaren per millorar la vida i la condició humana. Avui és un bon dia per treure del calaix mental alguns aclariments que tenia preparats després de quatre anys de reflexió i pausa. Ara i aquí, en aquest humil bloc de la cultura del poble, deixaré anar un Ei que, per fi, arriba l'hora de veure la seva pròpia llum.

Quatre anys de silenci és el temps just per carregar-se d'arguments.

A l'artista Salvador Masana i Mercadé (1924-2009) li cal la revisió i la reinvenció de la seva extensa i, en part desconeguda, obra. Trencar els copets a l'espatlla amb l'insolent "molt bé Masana, molt bé" és una de les directrius possibles per  redimensionar el discurs. Trencar la rutina empolsegada d'una ciutat amb forta miopia cultural i amb el corralet ja fet i estancat des de fa anys i panys.

L'obra, la persona, la vida i el pensament de Salvador Masana ens donen les pistes i les pautes per la seva redimensió. La Geltrú és el seu punt cardinal local i ara, vers un futur que no hauria de ser molt llunyà, caldrà enfocar la seva creativitat innata al país i, si cal, al món. Les noves tecnologies digitals ens permeten obrir les finestres i que corri l'aire, aquell aire que ell tant estimava i buscava. Un aire nítid com la seva paleta, de colors estimulants i textures encara poc estudiades i aprofundides. Veure l'home artista com l'home que tenia un pensament propi i particular, veure'l com la persona pública i casolana, explicar que allò de guanyar-se les garrofes és tema actual, i que res, absolutament res, s'ha donat per atzar, sinó després d'un llarg treball previ de picar pedra i més pedra.

El codi Masana resta obert a la seva expansió, tota obra artística té el seu propi discurs i la seva pròpia dimensió. Res és gratuït. Al meu entendre, fins a hores d'ara, salvant comptades i agradables excepcions, l'obra de Salvador Masana ha estat només encotillada a un model clàssic d'anàlisi que ja no té cap tipus de vigència en el món actual que vivim. Estem al segle XXI i l'art s'ha d'intentar explicar i, sobretot, VIURE, des d'altres punts de vista. Allò que era bo i del tot normal fa cinquanta anys, ara és anacrònic i obsolet. I aquí estem i per això estem, per viure ara, per entendre i reflexionar ara, amb els nostres ulls, no amb els ulls del  passat, que això ja ho han fet altres.

La pretensió, la intenció, és donar una sèrie d'eines i uns punts de fuga d'on partir. El camí és obert i lliure.

Aviat farà quaranta anys, quan s'inaugurà la Pinacoteca Masana durant la primavera de 1976, l'escriptor i valuós intel·lectual Eugeni Molero ja reflexionava sobre la catàrsi que necessitava el món artístic i cultural. Ell sempre es lamentava d'unes certes "mòmies" que infestaven i encara infesten certs espais de treball i estudi.

Des d'aquest Ei convidem a començar a saltar totes les barreres mentals possibles per poder iniciar noves vies que permetin resituar, redimensionar, reinventar i VIURE l'obra d'un artista que es mereix obrir les finestres d'un nou món, perquè si un està una mica atent, sabrà descobrir que tant en la seva obra, vida, acció i pensament aquesta mateixa finestra ja estava oberta de feia temps, potser una finestra massa lluminosa i nova per a qui només hi volia veure allò que només convenia veure. Agafem, doncs, els seus traços, les seves pinzellades, els seus dits, els seus ulls, els seus pensaments, les seves paraules, els seus passos i posem-los a la llum d'ara, redescobrim-los amb els nostres ulls, amb els nostres sons, amb les nostres mirades. Vivim l'obra i rellancem el seu pensament en forma de cromatismes. De segur que hi descobrirem tot allò d'amagat i palpitant, perquè tota obra artística pertany al món des de que es va crear. És feina nostra, dels contemporanis, saber resituar-la al temps i discursos actuals.

Tant Salvador Masana com la seva extensa obra, s'ho mereixen.