El pessebre contemporani es gronxa d'entre un bocí de paper de plata. Aquell tros de branca seca de la riera, d'entre el darrere de la porta i el sota-escala, on hi feineja la lluna de paper de diari. Un estel al bell mig del cap, tot clavat amb una xinxeta, mentre la corriola li penja...
Un forat a la bufanda i les espardenyes velles que somien truites entre arams de romaní i llums de capvespre. Dimoni ravent que no para de cosir-se els parracs de les banyes. Barraques amb orquestres de gripaus i bombetes de llauna, pastors perduts que no troben cap botifarra, només arengades.
Al safareig s'hi fa festa, i les pestanyes s'ensucren d'albades netes. Des de la cuina es veu la silueta del gall-penell i la seva ombra xinesa. Vent de dalt que duu les veus del nord, mentre cau la galleda. Plats de fang i una llebre. Les escales de fusta ja no hi caben de tantes finestres, balcons amb sabates mig foradades i plenes de resplendors d'Orient, d'aquelles illes amb veles blanques i perfums d'ensens.
El gat Pere busca i remena la cua, ha perdut el sol lila del migdia. Però continuen tremolant els turons. I de suros llargs amb estanys de farina, on beuen vi els cargols de mitja tarda, carregats de closques lligades amb mantes i porrons. Els infants salten els tolls del camí i de la gebrada sorgeixen veus primes de follets, quan pel matí s'alcen les bruixes morades d'entorn del campanar amb el mercat de cols, escaroles i raves.
Cap a la font perduda amb càntirs de terrissa, ous d'hivern i quatre ametlles. Fins que arribaren els tres visionaris amb encanteris i prediccions indesxifrables. Semblaven fills de Neptú, amb aquelles barbes de cotó fluix i tot de xings-xangs, no els entenia pas ningú, però passeu, passeu que alguna cosa ens regalareu...
Quan el porc en sal s'escapà de la guarderia i entrà dins del circ, quin enrenou, quin desori!! La cridòria fou tal, les rialles foren tantes, que el pobre patge no tingué pas temps de comptar-les. Al restaurant, els qui tenen molta pasta, feien veure que la butxaca els explotava, i així que veieren en Tortell sortir de la cuina entengueren que allò era una ensarronada. Plats pel cap, l'àvia que ja esbufegava, l'oncle pedant i el nebot de bufetada. Ben arriats i nets que anaven, se'ls acabà la festa passada per aigua, mentre l'home dels porcs i la vella dels espigalls reien a cor que vols sota la ventada.
No quedà ni Egipte, ni bous, ni mules, ni llana. La bara florida sortí disparada a la lluna, com un coet de la Nasa, ni l'àngel de purpurina va poder agafar-la. Ni el pescador pescar-la. Ni pous, ni pallers, ni estables. Només un caganer, tot sol, que amb tanta feina acumulada i tot aquell espectacle no havia fet ni la migdiada. Ara que ben mirat...potser sí que tot és molt rar, vaja, una nadala ben rara. Però són coses que passen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada