Amb aquest títol el poeta Joan Brossa interpretà el mot "Correfoc" en un dels primers cartells de la festa, cap els inicis dels anys 80. Aleshores, si hom treia el nas pel vestíbul de l'ajuntament de Barcelona, durant un vespre de finals de setembre, es trobava amb una mena de galeria improvitzada, un petit museu efímer i surrealista, fornit de dracs de totes les èpoques, formes, colors i materials, acompanyats de certes cuques, cuques feres i d'altres animalots de roba que servien d'animació per aquest tipus d'afers festius al carrer. Els seus caparrots esdevenien tota una declaració plàstica i artística.
També es respirava un cert ambient de gent vinguda de comarques que havia portat tota aquesta col·lecció de figures fantàstiques a la gran urbs. Aquelles hores de la tarda, prèvies a la sortida per la porta principal de la Casa Gran, permetien la recreació d'un món imaginari, barrejat amb l'intercanvi social entre les colles, la curiositat de certes persones, fins i tot de periodistes neòfits o d'estudiosos folkloristes, i un cert neguit per començar la festa. Una mena d'Arcàdia abans d'iniciar el joc.
Aleshores Barcelona era una ciutat que convidava amb febre de col·leccionista qualsevol patum mitològica que corrés pels carrers llençant espurnes i fent gresca. Tots, o quasi bé tots, hi tenien cita aquell dia, fins i tot els dracs dels pobles més petits hi volien anar. Anar al Correfoc de la Mercè era com dir "existeixo". A uns quants, però, sobretot els més antics, això anava al revés, una mica més fatxendes i presumits pensaven "veus..., a mi em conviden perquè sóc important, és que sense la meva presència aquesta festa no seria la mateixa". Per allà dins encara es podien veure alguns dracs històrics, com els de Vilafranca, la Bisbal d'Empordà, Solsona, Olot, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona o les velles tarasques de les Cuques Feres de Tortosa, i això sense pagar entrada. A tots aquests les fotos i els flaixos els hi anaven com a mosques.
Fins i tot entre alguns d'ells existia una rivalitat sana i competien per veure quin era el més antic, sobretot entre Vilafranca i Vilanova, si un presumia d'ascendència gòtica, a l'altre no se li acudí res més que inventar-se que era del segle IV abans de Crist, seguint l'esperit vilanoví procliu a la sàtira carnavalera.
D'altres ferams allí presents podien ser més o menys modernes, fins i tot contemporànies, tot i que alguns no es quedaven enrere pel que fa a elegància i singularitat. En aquest sentit, un dels que s'emportava la palma era el drac de Sant Pere de Ribes, el primer tricèfal del país. Aquest esvelt dracàs sí que semblava sorgit d'un d'aquells contes i rondalles que parlen de castells, cavallers i princeses. O encara algú deu recordar la Cuca Fera de Begues, amb el seu cap gegantí d'ulls esfereïdors i una llarga cua de tela que circulava sobre rodes. Era tant grossa (tot i venir d'un poble petit de les muntanyes del Garraf) que ni cabia a dins l'ajuntament barceloní.
Allí parats també s'hi trobaven els nous dracs que emulaven els antics amb les seves formes "clàssiques" i de materials rígids, tot i que com a novells i joves que eren no podien d'estar-se de mostrar els seus rampells trencadors. Eren els de la Geltrú, Moja, Castellbisbal, els Monjos, la Gornal, Montblanc, Igualada, Terrassa, Banyeres, Sarral, Gràcia, Sant Andreu i el de Barcelona. Aquest últim sigué construït pels titellaires de Claca seguint les pautes d'una nova concepció més innovadora.
D'altres feres més estranyes i estrafolàries també saberen seduir els barcelonins. Allò per ells devia suposar com veure per primera vegada una pel·lícula del Jules Verne: la Momerota de Mataró, el Camell de Molins de Rei, la Cabra de Reus, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, la Fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia..., eren casos dignes d'estudi i reflexió. Unes figures que ja feien anar les guspires amunt i avall amb la clara intenció de socarrimar a la concurrència, però allí dins del vestíbul, quiets i expectants, semblaven fins i tot pacífics, encantadorament simpàtics, però ai quan s'aixecaven amb la batussa de gralles i timbals..., aleshores la cosa canviava, com per l'art de l'encantament prenien vida pròpia i gesticulaven el risc de la festa. Per ells aquella estona al vestíbul els hi seria com una vitrina, un lloc d'on marxar corrent per anar a jugar amb la gent, amb el poble que els reptava i aplaudia cridant "volem foc".
També es podien descobrir d'altres menes de ninots amb caps de cartró i cos de roba, mena de titelles i cucarells itinerants que s'havien fornit per aquells anys a redós de les inquietuds d'un cert jovent que estava recreant la festa i els seus paràmetres. Els nius de tota aquesta patuleia de figures bellugadisses eren els moderns grups d'animació, que havien sorgit com bolets a partir de finals dels anys 70, tot i que també existien casos que la fera en qüestió l'havien construït els joves del poble o barri sense cap mena de paraigües més. Aquestes figures de roba, que s'amagaven per entre les galeries del vestíbul, eren les cuques de Castellbisbal, Cardedeu, Llinars del Vallès, les Piles, els dracs del Clot, Sant Andreu de la Barca i els dels grups d'animació Gralla, El Drac, Setrill, Marduix, Comediants...
Persones com Elisa Lumbreras, Marta Tatjer, Bienve Moya, Xavier Jansana, Agnès Trias, Dolors Llopart...etc, estaren al darrere del replantejament, reproposta i organització d'aquelles renovades festes de la Mercè. Aquí a la Cua, sempre que poguem, per aquestes dates de finals de setembre, no deixarem d'anar explicant i desgranant certs aspectes d'aquella etapa barcelonina.
