Fa temps que busco la llum i no la trobo. El túnel fosc és llarg i estret. La calma i la plenitud d'un sol instant són arrabassades per un destí capritxós i malèvol. El teu voltant cada vegada està més ple de gent aliena a tu, gent comprada, alienada, acrítica, edulcorada, falsa i artificial.
Mires el món i no t'agrada gens. La humanitat ja ha perdut el control de la seva pròpia història. No hi ha criteri, ni sentit. Predicar una vida més natural i senzilla, on la natura i la humanitat es tornin a retrobar plenament és com aparèixer en pilotes en una plaça a les dotze del migdia.
Estaríem a punt del cantó del precipici, la vora més poètica de donar el pas i estimbar-se avall o donar un pas enrere i acceptar tota la merda que ens envolta. En Pemi Fortuny ja ho deia: morfina per aquest món malalt.
Moltíssimes persones, en silenci, han donat el pas d'estimbar-se i deixar tota aquesta grisor malaltissa.
Estem immersos en l'autodestrucció compulsiva, l'agressivitat està a l'alça, la pressa del no viure, del córrer sense pausa tot el sant dia, de viure per viure sense pensar perquè vivim o què hi fotem tots plegats en aquest món. I tothom et dirà el mateix: què vols que fem? Bé hem de viure, oi?
El sistema va escanyant poc a poc, sense pausa, i l'aire es va tornant tèrbol i enrarit. Mai hagués pogut pensar que les persones poguessin canviar tant, que poguessin tenir tantes cares diferents. Hipocresies, falsetat, gent interessada...de tot i més. Ningú és perfecte i la humanitat hauria d'assumir els seus errors, però l'època que vivim el mal ambient s'ha instal·lat de manera ben àmplia.
Alienats a les pantalles digitals, construint un món fals, fictici i muntat només per aparences i imatges, ens anem allunyant de nosaltres mateixos, de la sinceritat i naturalitat de tal com som, assumint tot allò que fagi falta per poder viure en harmonia i certa calma.
Allò més lamentable és que tot i que es vagi molt i molt de pressa, es cobri moltíssim (qui pugui), es tingui estudis per donar i per vendre, es treballi per tot el món, es parli cinc idiomes i es tingui una vida molt atrafegada, de segur que algun dia o altre tot això quedarà com una anècdota més quan els ulls es tanquen per sempre. És aquest precisament l'error de la nostra humanitat, creure's l'eternitat de la joventut i de la riquesa, creure's que som alguna cosa.
La incultura campa per arreu, la sensibilitat no es porta ni fa falta i la crítica contundent i constructiva és titllada de molèstica suprema perquè podria fer grinyolar alguna cosa. Mala peça al teler companys.
I els infants? Qui es cuida d'ells? Qui es cuida de procurar-los un futur millor? Què els hi estem deixant? Ja no sabem plantar ni una ceba, perdem la noció màgica del temps i de l'espai, perdem la capsa imprevisible de la imaginació, d'allò impossible, d'allò que s'inventa. Ens han fet creure que només per festa major podem riure, jugar i intentar ser feliços, i encara gràcies que ens deixen. Ens hem cregut i hem assumit la gran mentida, el discurs de la por, el discurs d'aquest sistema malèvol. Pobres infants...
Quan penso en tot aquest món que no m'agrada gens, sempre penso en el dret a dimitir, l'última esperança que ens queda. Un món que maltracta la candidesa, un món que tot ho compra i silencia, un món que desplaça a tots aquells que no volen entrar a la roda perpètua de la vida rutinària i cadenària, un món que enganya als infants, que abarateix i vulgaritza l'amor, que maltracta la pau i les bones persones. La merda de món que fa anys i panys que s'està construint.
Avui, de moment, tancarem la pantalla de la Cua, demà ja veurem què farem. Com que la rutina se'ns menja i ens buida, cal una parada mental i anímica indefinida. Encara estan vius alguns projectes de petits llibres que ja aniré comunicant quan apareixen, però després de tot això, la pretensió és fer una parada per retornar a retrobar-nos a nosaltres mateixos, a retornar a les coses petites de la vida per crear la revolució necessària per no defallir en l'intent. Vull tornar a tenir el meu temps i les meves hores, vull tornar a ser lliure en la mesura que això sigui possible. Suposo que no és molt demanar. Des d'un primer petit escrit en un programa d'actes de festa major de 1994 fins a dia d'avui han passat i han canviat moltes i moltes coses. Han sigut vint anys seguits, sense pausa ni treva, donant-ho tot, intentant fer les coses el més bé possible, ensopegant mil vegades i tornant-se a aixecar, cometent molts errors però sempre seguint un mateix criteri de vida i pensament. Acabat aquest curs, a partir del juny de 2015, caldrà reinventar-se, redescobrir-se i crear l'alternativa necessària que estigui prou allunyada de la contaminació política, social i cultural imperant. De moment, el primer pas necessari, és aquest, tancar la pantalla per poder, esperem, tornar-la a obrir en un futur amb un nou plantejament.
A tots els cueros i cueres moltes i moltes gràcies per ser-hi. Som pocs però hi som. Salut i endavant. Fins aviat.
dijous, 2 d’octubre del 2014
dimecres, 23 de juliol del 2014
EL 25, EL 15 I EL 23
Sóc del Garraf, del Garraf estricte que s'emmarca en un triangle màgic i intens, un triangle que es dibuixa entre Sitges, Ribes i la Geltrú.
Les parets blanques, els terrats, els pins, les atzavares, els pedregars, les costes, els masos, el mar blau, el cel d'atzur, els turons...es conformen en la seva màxima intensitat en aquest tros de món.
I tres són els dies que durant el transcurs de l'any tota aquesta ànima es mostra d'una manera molt més contundent i pletòrica, tres únics moments que molts voldríem que fossin eterns.
El 25 de gener, la pujada i baixada a l'ermita de sant Pau de Ribes, enfilada dalt d'un turó. Si enganxes un d'aquells dies lluminosos i nítids d'hivern, amb fred sec que al migdia s'esvaeix amb un sol brillant i baix que argenta el tros de mar que s'albira des del baluard de l'ermita. Els pescadors de Sitges fa anys i panys que tenien l'ermita com a senya. El camí d'entre marges, garrofers i vinyes, les palmeres, figueres de moro...El perfum de la pólvora dels diables de sac i del drac de tres caps en ple gener, la cerveseta tot xerrant a fora l'ermita, l'esperit i l'ambient dels antics aplecs, punt de trobada de la gent de la comarca, les gralles seques que ressonen pels camps i turons del terme, des dels Sumidors fins al Montgròs sencer. Els balls populars dibuixant un enfilall blanc que puja i baixa de l'ermita...i després els vermuts. Resulta ser un sospir de festa i esperança enmig del fred però amb la certesa que tard o d'hora els dies s'allargaran i s'encaminaran cap l'estiu. El sol i el mar així ens ho indiquen. El pou, la cisterna...les llums del capvespre després d'un dia molt intens i encara massa curt.
El 15 d'agost, la cercavila de la festa major de la Geltrú, des de la plaça de l'Assumpció, petita i irregular, enfilada al capdamunt del nucli de carrerons, amb el marc arquitectònic de l'església, el campanar i el castell. Punt de trobada també de gent de la Geltrú de tota la vida, dels vilanovins que pugen a la Geltrú, i també de ribetans i sitgetans que vénen a agafar un ram d'espígol olorós. Perquè si alguna olor identifica la festa major de la Geltrú és l'espígol. L'avi Salvador, amb espardenyes blanques, posant el vermut a la finestra del carrer del Tigre, ja ho deia: és la nostra. L'estridència dels timbals i de les gralles ressona per l'estretor dels carrers. Pólvora i espígol. El drac del 78, els diables de Vilanova que hi van des del 72, gegants, mulasses, balls blancs...L'ombra dels carrers i el sol que cau a la plaça. El blau del cel, la blancor de certes cases i l'horitzó morat de les muntanyes del Garraf que s'albira des del carrer de Bonaire. Vermut popular a la plaça Lledoners, on la festa s'arrauxa i s'intensifica, on tothom parla amb tothom, on la festa agafa aquell to de mitjans d'agost, de plena canícula. Porrons, patates de xurreru i olives al so de les gralles i amb l'atzavara de la font allí quieta, l'antiga plaça de sant Cristòfol segons la veu popular, i aquella baixada d'en Mascaró que s'hi estavella la llum del migdia d'un antic camí que baixava cap a mar...
El 23 d'agost, la sortida de les dues de la festa major de Sitges, que de fet acaba sent a 1/4 de 3. Després de l'entrada dels grallers des del carrer sant Francesc, l'eufòria va pujant d'intensitat. La cridòria, la festa, la remor dels timbals com les onades del mar, perfum d'alfàbrega i cremes solars dels turistes, ulleres de sol, barrets, pantalons curts, samarretes festeres, cerveses com l'aigua, el sol impecable d'agost, la palmera alta i prima, la reixa de l'ajuntament que guarda la frescor i la netedat de les figures quietes abans de sortir, perfums de blancor, de pintura i roba oxigenada. L'estiu pletòric del Garraf esclata al punt de les dues de la tarda, els morterets que ressonen des de la Fragata fins la Falconera i el puig d'en Boronet, la punta amb tota la llum del migdia, el mar salat que brilla de calitxa i la gent que crida quan van sortint els gegants de la vila, el moros, els Cubanitos o Americanos (que també fan molt d'estiu), el drac i l'àliga, les feres més fogueres de la comarca, amb abraçades de bons desitjos, de bona festa major, brindem perquè ens sentim vius i els gegants ja baixen la forta davallada del carrer Major avall cap el Cap de la Vila. Les mil espurnes dels diables amb les seves primeres carretillades, contundents perquè són les primeres. Els ceptrots acabats de pintar i que encara brillen, i bastoners o pastorets que arriben amb moto per darrere de l'ajuntament. La festa ja s'escampa, els carrerons blancs de la calma, la brisa del mar i els para-sols de la platja. Sitges. La Sílvia i jo sempre hem cregut que la pólvora del 23 fa una altra olor, més intensa, diferent...
Les parets blanques, els terrats, els pins, les atzavares, els pedregars, les costes, els masos, el mar blau, el cel d'atzur, els turons...es conformen en la seva màxima intensitat en aquest tros de món.
I tres són els dies que durant el transcurs de l'any tota aquesta ànima es mostra d'una manera molt més contundent i pletòrica, tres únics moments que molts voldríem que fossin eterns.
El 25 de gener, la pujada i baixada a l'ermita de sant Pau de Ribes, enfilada dalt d'un turó. Si enganxes un d'aquells dies lluminosos i nítids d'hivern, amb fred sec que al migdia s'esvaeix amb un sol brillant i baix que argenta el tros de mar que s'albira des del baluard de l'ermita. Els pescadors de Sitges fa anys i panys que tenien l'ermita com a senya. El camí d'entre marges, garrofers i vinyes, les palmeres, figueres de moro...El perfum de la pólvora dels diables de sac i del drac de tres caps en ple gener, la cerveseta tot xerrant a fora l'ermita, l'esperit i l'ambient dels antics aplecs, punt de trobada de la gent de la comarca, les gralles seques que ressonen pels camps i turons del terme, des dels Sumidors fins al Montgròs sencer. Els balls populars dibuixant un enfilall blanc que puja i baixa de l'ermita...i després els vermuts. Resulta ser un sospir de festa i esperança enmig del fred però amb la certesa que tard o d'hora els dies s'allargaran i s'encaminaran cap l'estiu. El sol i el mar així ens ho indiquen. El pou, la cisterna...les llums del capvespre després d'un dia molt intens i encara massa curt.
El 15 d'agost, la cercavila de la festa major de la Geltrú, des de la plaça de l'Assumpció, petita i irregular, enfilada al capdamunt del nucli de carrerons, amb el marc arquitectònic de l'església, el campanar i el castell. Punt de trobada també de gent de la Geltrú de tota la vida, dels vilanovins que pugen a la Geltrú, i també de ribetans i sitgetans que vénen a agafar un ram d'espígol olorós. Perquè si alguna olor identifica la festa major de la Geltrú és l'espígol. L'avi Salvador, amb espardenyes blanques, posant el vermut a la finestra del carrer del Tigre, ja ho deia: és la nostra. L'estridència dels timbals i de les gralles ressona per l'estretor dels carrers. Pólvora i espígol. El drac del 78, els diables de Vilanova que hi van des del 72, gegants, mulasses, balls blancs...L'ombra dels carrers i el sol que cau a la plaça. El blau del cel, la blancor de certes cases i l'horitzó morat de les muntanyes del Garraf que s'albira des del carrer de Bonaire. Vermut popular a la plaça Lledoners, on la festa s'arrauxa i s'intensifica, on tothom parla amb tothom, on la festa agafa aquell to de mitjans d'agost, de plena canícula. Porrons, patates de xurreru i olives al so de les gralles i amb l'atzavara de la font allí quieta, l'antiga plaça de sant Cristòfol segons la veu popular, i aquella baixada d'en Mascaró que s'hi estavella la llum del migdia d'un antic camí que baixava cap a mar...
El 23 d'agost, la sortida de les dues de la festa major de Sitges, que de fet acaba sent a 1/4 de 3. Després de l'entrada dels grallers des del carrer sant Francesc, l'eufòria va pujant d'intensitat. La cridòria, la festa, la remor dels timbals com les onades del mar, perfum d'alfàbrega i cremes solars dels turistes, ulleres de sol, barrets, pantalons curts, samarretes festeres, cerveses com l'aigua, el sol impecable d'agost, la palmera alta i prima, la reixa de l'ajuntament que guarda la frescor i la netedat de les figures quietes abans de sortir, perfums de blancor, de pintura i roba oxigenada. L'estiu pletòric del Garraf esclata al punt de les dues de la tarda, els morterets que ressonen des de la Fragata fins la Falconera i el puig d'en Boronet, la punta amb tota la llum del migdia, el mar salat que brilla de calitxa i la gent que crida quan van sortint els gegants de la vila, el moros, els Cubanitos o Americanos (que també fan molt d'estiu), el drac i l'àliga, les feres més fogueres de la comarca, amb abraçades de bons desitjos, de bona festa major, brindem perquè ens sentim vius i els gegants ja baixen la forta davallada del carrer Major avall cap el Cap de la Vila. Les mil espurnes dels diables amb les seves primeres carretillades, contundents perquè són les primeres. Els ceptrots acabats de pintar i que encara brillen, i bastoners o pastorets que arriben amb moto per darrere de l'ajuntament. La festa ja s'escampa, els carrerons blancs de la calma, la brisa del mar i els para-sols de la platja. Sitges. La Sílvia i jo sempre hem cregut que la pólvora del 23 fa una altra olor, més intensa, diferent...
dilluns, 21 de juliol del 2014
UN POSSIBLE CALENDARI
Ara pel juliol s'eixampla el calendari festiu de certes figures festives que per la seva personalitat i particularitats les fan especials. L'actual banalització de les festes, en part la seva infantilització i l'embarrocament de les seves formes i actes, poden provocar, de fet ja ho provoquen, que uns quants recuperem el calendari festiu que ens ha marcat el cicle d'estiu en els darrers trenta anys. Un possible calendari, una proposta més com tantes altres poden haver-hi segons el gust de cadascú, podria ser el següent:
El drac de Tres Caps de Ribes surt amb el fred de la festa major d'hivern de sant Pau, cap el 25 de gener.
L'enigmàtic capgròs d'en Berruga de Figueres surt a la primavera (pels volts del 3 de maig-la santa Creu) i lo Marraco i l'enfilall de gegants de Lleida ja treuen el cap per sant Anastasi (11 de maig).
Després vindrà l'anomenada Matadegolla de Sant Feliu de Pallerols, amb el ball de la mulassa, gegants i cavallets, que s'escau per Pasqua Granada.
Per les festes de Corpus hi ha la Patum de Berga (amb les guites, àliga, cavallets, gegants i nans) i a Solsona ja treuen els quatre gegants i demés improperis (bou, mulassa, drac, àliga, cavallets, nans...).
Per sant Joan, a la nostra manera d'entendre, el gegantó Lladrefaves i la sortida de l'àliga al balcó obririen la porta de l'estiu amb la festa major de Valls (a l'Alt Camp), on també surten el drac i la mulassa.
La Cabra de Reus corre llençant espurnes durant la nit de sant Joan.
Després, surt la Mulassa de Reus, seguida de tota la corrua (una autèntica col·lecció) de gegants i nanos per les dates de sant Pere. També, pels volts d'aquesta festa, s'escau l'inici de la festa major de Terrassa amb la baixada del seu Drac (un dracàs) per la carretera de Matadepera (recordant l'origen de la llegenda d'aquest fabulós drac que s'ubica a la muntanya de sant Llorenç del Munt), fins arribar al raval de Montserrat. A Terrassa també apareix la temuda Pàjara.
Al Garraf, el drac de Tres Caps de Ribes encèn les seves traques de coets també per les dates de sant Pere, la seva festa major d'estiu, i a la Gornal, un petit poble del Penedès, també treuen el seu drac.
Ja està bé que passin uns quants dies de juliol per descansar una mica. Els nostres ulls, la nostra mirada, el nostre pensament..., també necessiten una pausa per assimilar allò que han vist. Tot i que si no en teniu prou, cap a inicis d'aquest mes surten el Cap de Llúpia i els gegants de Vic, com també el drac de Banyeres (Baix Penedès).
Cap a mitjans de juliol, pel Carme, l'inèdit drac d'Olot, acompanyat de la faràndula del barri (pollastre i conill) passejaran al so de la música i els infants li aniran al darrere sabent que ja ha arribat l'estiu fester, aquell que ens convida a sacsejar el carrer.
El drac dels Monjos i el de Montbui solen sortir pels volts del 20 de juliol (santa Margarida).
És a partir dels vint-i-pico de juliol que la cosa s'accelera, degut a un seguit de festes que s'esdevenen una darrera de l'altra en calendari festiu de la calor. Serà qüestió també de saber destriar i mesurar les possibiliats. Durant la vigília de sant Jaume torna a sortir la filera de gegants de Lleida portant fanalets. El dia 25 de juliol, sant Jaume, comencen les Santes de Mataró i treu el cap la Momerota i la família de gegants Robafaves, acompanyats de la comparsa de capgrossos. Riera amunt, riera avall.
La monstruosa Cuca Fera de Begues també sol sortir durant una de les nits pels volts de sant Jaume, corrent sobre les seves rodes, amb els ulls il·luminats i llençant foc.
Pels volts del 25 de juliol surt el drac de Moja, poble de l'Alt Penedès.
També, cada 26 de juliol cap el vespre, podreu veure l'enorme Caramot del Vendrell a la famosa cercavila de foc de la nit de santa Anna, llençant tota una ingent col·lecció de pirotècnia.
Després de veure tota aquesta feram, vénen uns quants de dies de calma. No podem menjar arròs cada dia, no ens podem fotre pollastre rostit cada dia. Les amanides d'estiu ens netegen, equilibren i ens fan recuperar el pensament nítid i clar. Després unes bones tallades de síndria i sota l'ombra dels pins, que corri l'aire.
A inicis d'agost, quan diuen que a les set ja és fosc (ara és a les nou), surten la mulassa, el drac i els gegants de Vilanova i la Geltrú (pareu atenció amb l'incomparable gegant de la porra). Cap el quinze d'agost hi ha un esclat d'incontinència de festes majors arreu del país. Cadascú sabrà...A la Geltrú surt el drac del nucli amb perfum d'espígol i a Gràcia també surt el seu drac. També pels volts del quinze d'agost solen sortir el drac i l'àliga de la Bisbal d'Empordà.
Cap a mitjans d'agost, a la vila de Sant Quintí de Mediona, ubicada al cantó nord de l'Alt Penedès, surt el seu drac a les cercaviles de la festa major.
Diuen que sant Roc esdevenia el dia del gos (de descans) per recuperar-se de les festes majors del quinze. I sant Magí li va al darrere amb aigua i més espígol. A Tarragona surt el Magí de les Timbales, seguit dels gegantons Negritos, dels gegants de la ciutat i de les fileres de nanos. Són dies més tranquils, de canícula.
Cap els vint-i-pico d'agost surt a córrer la Cuca de Castellbisbal (Vallès Occidental) pels carrers de la seva vila.
Però cap a finals d'agost, a partir dels volts de sant Bartomeu (24 d'agost) la cosa es torna a intensificar, com si es tractés d'una primera traca final. La festa major d'Igualada amb el seu allargassat drac i uns originals capgrossos; la festa major de Sitges amb els gegants de la vila, Cubanitos, gegants moros, drac i àliga; la festa major de Manresa amb seu correfoc ple d'imatgeria vuitantera (guites, dracs, víbria, mulassa i l'arrauxat bou teler); i la festa major de Vilafranca del Penedès amb el drac, l'àliga, els gegants, cotonines, capgrossos...per sant Fèlix (30 d'agost).
Cada últim dissabte d'agost Cervera celebra l'Aquelarre, la festa de les bruixes, on hi balla la Polla, una mena de drac-guita molt mòbil que enguany farà trenta anys.
I l'estiu va tombant cap a inicis de setembre. Les Cuques Feres de Tortosa surten per la Cinta i el dia 8 és un altre esclat de festes majors, a Solsona, Montblanc, Olot, Sant Sadurní d'Anoia...A Solsona tornen a treure totes les figures dels gegants i improperis; a Montblanc (Conca de Barberà) els gegants, nanos i el bestiari folklòric (drac, àliga i mulassa); el ball de gegants, nans o cabeçuts i cavallets d'Olot amb l'acompanyament de l'estrafolari Cap de Lligamosques i la sortida de tota la faràndula amb les àligues de sant Ferriol; la fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia (a l'Alt Penedès); i la col·lecció de gegants i nans de Cardona amb el Correbou.
No serà fins a finals d'estiu, pels volts de santa Tecla i la Mercè, que arriba la traca final del cicle de les festes majors d'estiu amb Tarragona, Sitges i Barcelona. Encara podríem estirar una mica el calendari fins els primers dies de tardor de finals de setembre, quan per sant Miquel surt el Camell de Molins de Rei a empaitar a la concurrència.
Ja en plena tardor, arriben les festes de sant Feliu de Llobregat, amb l'original Garsa i cap a finals d'octubre, pels volts de sant Narcís, s'escauen les fires i festes de Girona amb l'àliga, els gegants i nans de la ciutat.
El drac de Tres Caps de Ribes surt amb el fred de la festa major d'hivern de sant Pau, cap el 25 de gener.
L'enigmàtic capgròs d'en Berruga de Figueres surt a la primavera (pels volts del 3 de maig-la santa Creu) i lo Marraco i l'enfilall de gegants de Lleida ja treuen el cap per sant Anastasi (11 de maig).
Després vindrà l'anomenada Matadegolla de Sant Feliu de Pallerols, amb el ball de la mulassa, gegants i cavallets, que s'escau per Pasqua Granada.
Per les festes de Corpus hi ha la Patum de Berga (amb les guites, àliga, cavallets, gegants i nans) i a Solsona ja treuen els quatre gegants i demés improperis (bou, mulassa, drac, àliga, cavallets, nans...).
Per sant Joan, a la nostra manera d'entendre, el gegantó Lladrefaves i la sortida de l'àliga al balcó obririen la porta de l'estiu amb la festa major de Valls (a l'Alt Camp), on també surten el drac i la mulassa.
La Cabra de Reus corre llençant espurnes durant la nit de sant Joan.
Després, surt la Mulassa de Reus, seguida de tota la corrua (una autèntica col·lecció) de gegants i nanos per les dates de sant Pere. També, pels volts d'aquesta festa, s'escau l'inici de la festa major de Terrassa amb la baixada del seu Drac (un dracàs) per la carretera de Matadepera (recordant l'origen de la llegenda d'aquest fabulós drac que s'ubica a la muntanya de sant Llorenç del Munt), fins arribar al raval de Montserrat. A Terrassa també apareix la temuda Pàjara.
Al Garraf, el drac de Tres Caps de Ribes encèn les seves traques de coets també per les dates de sant Pere, la seva festa major d'estiu, i a la Gornal, un petit poble del Penedès, també treuen el seu drac.
Ja està bé que passin uns quants dies de juliol per descansar una mica. Els nostres ulls, la nostra mirada, el nostre pensament..., també necessiten una pausa per assimilar allò que han vist. Tot i que si no en teniu prou, cap a inicis d'aquest mes surten el Cap de Llúpia i els gegants de Vic, com també el drac de Banyeres (Baix Penedès).
Cap a mitjans de juliol, pel Carme, l'inèdit drac d'Olot, acompanyat de la faràndula del barri (pollastre i conill) passejaran al so de la música i els infants li aniran al darrere sabent que ja ha arribat l'estiu fester, aquell que ens convida a sacsejar el carrer.
El drac dels Monjos i el de Montbui solen sortir pels volts del 20 de juliol (santa Margarida).
És a partir dels vint-i-pico de juliol que la cosa s'accelera, degut a un seguit de festes que s'esdevenen una darrera de l'altra en calendari festiu de la calor. Serà qüestió també de saber destriar i mesurar les possibiliats. Durant la vigília de sant Jaume torna a sortir la filera de gegants de Lleida portant fanalets. El dia 25 de juliol, sant Jaume, comencen les Santes de Mataró i treu el cap la Momerota i la família de gegants Robafaves, acompanyats de la comparsa de capgrossos. Riera amunt, riera avall.
La monstruosa Cuca Fera de Begues també sol sortir durant una de les nits pels volts de sant Jaume, corrent sobre les seves rodes, amb els ulls il·luminats i llençant foc.
Pels volts del 25 de juliol surt el drac de Moja, poble de l'Alt Penedès.
També, cada 26 de juliol cap el vespre, podreu veure l'enorme Caramot del Vendrell a la famosa cercavila de foc de la nit de santa Anna, llençant tota una ingent col·lecció de pirotècnia.
Després de veure tota aquesta feram, vénen uns quants de dies de calma. No podem menjar arròs cada dia, no ens podem fotre pollastre rostit cada dia. Les amanides d'estiu ens netegen, equilibren i ens fan recuperar el pensament nítid i clar. Després unes bones tallades de síndria i sota l'ombra dels pins, que corri l'aire.
A inicis d'agost, quan diuen que a les set ja és fosc (ara és a les nou), surten la mulassa, el drac i els gegants de Vilanova i la Geltrú (pareu atenció amb l'incomparable gegant de la porra). Cap el quinze d'agost hi ha un esclat d'incontinència de festes majors arreu del país. Cadascú sabrà...A la Geltrú surt el drac del nucli amb perfum d'espígol i a Gràcia també surt el seu drac. També pels volts del quinze d'agost solen sortir el drac i l'àliga de la Bisbal d'Empordà.
Cap a mitjans d'agost, a la vila de Sant Quintí de Mediona, ubicada al cantó nord de l'Alt Penedès, surt el seu drac a les cercaviles de la festa major.
Diuen que sant Roc esdevenia el dia del gos (de descans) per recuperar-se de les festes majors del quinze. I sant Magí li va al darrere amb aigua i més espígol. A Tarragona surt el Magí de les Timbales, seguit dels gegantons Negritos, dels gegants de la ciutat i de les fileres de nanos. Són dies més tranquils, de canícula.
Cap els vint-i-pico d'agost surt a córrer la Cuca de Castellbisbal (Vallès Occidental) pels carrers de la seva vila.
Però cap a finals d'agost, a partir dels volts de sant Bartomeu (24 d'agost) la cosa es torna a intensificar, com si es tractés d'una primera traca final. La festa major d'Igualada amb el seu allargassat drac i uns originals capgrossos; la festa major de Sitges amb els gegants de la vila, Cubanitos, gegants moros, drac i àliga; la festa major de Manresa amb seu correfoc ple d'imatgeria vuitantera (guites, dracs, víbria, mulassa i l'arrauxat bou teler); i la festa major de Vilafranca del Penedès amb el drac, l'àliga, els gegants, cotonines, capgrossos...per sant Fèlix (30 d'agost).
Cada últim dissabte d'agost Cervera celebra l'Aquelarre, la festa de les bruixes, on hi balla la Polla, una mena de drac-guita molt mòbil que enguany farà trenta anys.
I l'estiu va tombant cap a inicis de setembre. Les Cuques Feres de Tortosa surten per la Cinta i el dia 8 és un altre esclat de festes majors, a Solsona, Montblanc, Olot, Sant Sadurní d'Anoia...A Solsona tornen a treure totes les figures dels gegants i improperis; a Montblanc (Conca de Barberà) els gegants, nanos i el bestiari folklòric (drac, àliga i mulassa); el ball de gegants, nans o cabeçuts i cavallets d'Olot amb l'acompanyament de l'estrafolari Cap de Lligamosques i la sortida de tota la faràndula amb les àligues de sant Ferriol; la fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia (a l'Alt Penedès); i la col·lecció de gegants i nans de Cardona amb el Correbou.
No serà fins a finals d'estiu, pels volts de santa Tecla i la Mercè, que arriba la traca final del cicle de les festes majors d'estiu amb Tarragona, Sitges i Barcelona. Encara podríem estirar una mica el calendari fins els primers dies de tardor de finals de setembre, quan per sant Miquel surt el Camell de Molins de Rei a empaitar a la concurrència.
Ja en plena tardor, arriben les festes de sant Feliu de Llobregat, amb l'original Garsa i cap a finals d'octubre, pels volts de sant Narcís, s'escauen les fires i festes de Girona amb l'àliga, els gegants i nans de la ciutat.
dimecres, 18 de juny del 2014
SUMMER 014
Vine estiu, vine...Els símptomes contemporanis de l'arribada de l'estiu actual són els primers anuncis de l'Estrella Damm, amb la seva particular cançó d'estiu, com també moltes de les músiques que aniran sonant durant les nits, a les revetlles, als "txiringos" de la platja, a les carpes...Tothom es posa a punt, la roba curta i les primeres calors.
Aquesta entrada d'estiu, el període festiu per excel·lència, serà molt moguda i variada. Els cicles de la lluna han volgut que les antigues festes del Corpus, una festa de l'antiga escola que encara aguanta, coincidissin amb el solstici d'estiu i ben a prop de sant Joan. Això fa que aquest proper cap de setmana es barregin de forma considerable els actes d'una i altra festa i que, en certa manera, es posi de manifest l'embarrocament imparable dels actuals calendaris festius locals, un embarrocament que algun dia pot acabar empatxant a la concurrència. Serà, per tant, pels festers i faràndula errant triar cap a on tirar, prioritzar entre tanta farda.
Serà també una altra oportunitat per veure el cara a cara entre el vell Corpus i el nou sant Joan. En aquest sentit s'ha de reconèixer que la combinació pot ser explosiva. El vell Corpus està allà, tal qual, amb seves pràctiques més aviat cerimonials i amb poques eixides lliures de tot poder eclesiàstic. La Patum seria un cas excepcional, com també ho serien les Enramades d'Arbúcies, ja que l'actual Patum té més d'irreverent que no pas de reverencial. I és així perquè la gent ho vol d'aquesta manera. Encara recordo amb estupefacció quan l'any passat vaig sentir les declaracions del bisbe de Solsona, reivindicant que el "cos de Crist" tornés a passejar triomfal pels carrers de Berga...i l'home vestit pel salt de Plens. Vaig estar uns quants dies en estat de xoc. Segurament aquest noi poques patums haurà vist a la seva vida, i segurament també no deu saber massa què si cou realment, quin és l'ambient de dins i de fora la festa. Seria realment esperpèntic que a hores d'ara tornés a sortir la custòdia pels carrers, com ho continua sent en moltes poblacions del país. Allò que déiem, un acte caduc que encara aguanta dins del museu del no-temps, desfassat dels actuals paràmetres.
Sant Joan, per contra, sempre s'ha posat les piles, perquè no ha sigut mai una festa imposada, sinó una festa que prové d'arrels molt més profundes, i això es nota. Sant Joan és un jove que porta molts i molts anys ballant-la, és festiu per essència, irreverent, popular i desenfadat. Noctàmbul, màgic i contemporani. La gent sempre se l'ha fet seu i sempre el va reinventant. És potser, conjuntament amb el Nadal i el Carnaval, la festa que se celebra de forma general a tot el país. Els solsticis són moments prou energètics com perquè ens proporcionin cada any aquest estat d'excepcionalitat.
Altra cosa són les cercaviles-passades-passacarrers...d'anar a pregonar la festa, a càrrec d'un pregoner, nunci o herald, acompanyat d'alguns entremesos-figures populars, podríem destacar alguns casos, com el del migdia del dimecres de Patum a Berga (amb el Tabaler i els quatre gegants); el del migdia de la vigília de la festa major de Montblanc cada 7 de setembre (amb les timbales, els nanos i gegants); el del migdia del dissabte de Corpus i la vigília de la festa major de Solsona cada 7 de setembre (amb els gegants i demés improperis); el de la vigília de la festa major de Lleida cap els volts de l'11 de maig (amb lo Marraco i la corrua de gegants de la Paeria); i l'antiga cercavila de la vigília de la festa major de Vilanova i la Geltrú durant la tarda del 4 d'agost (amb els diables, drac, mulasses i els gegants). Aquesta tipologia de cercaviles-reclam-anunci de la festa serveix per cridar als quatre vents que la festa ha començat, en aquest sentit sol recórrer els carrers més cèntrics de les viles i ciutats, però també té en compte els diferents barris, parts històriques o sectors. La figura principal d'aquest tipus de cercavila és el mateix pregoner, i el seu acompanyament va a càrrec de l'enfilall de figures folklòriques que disposi la vila.
Aquesta entrada d'estiu, el període festiu per excel·lència, serà molt moguda i variada. Els cicles de la lluna han volgut que les antigues festes del Corpus, una festa de l'antiga escola que encara aguanta, coincidissin amb el solstici d'estiu i ben a prop de sant Joan. Això fa que aquest proper cap de setmana es barregin de forma considerable els actes d'una i altra festa i que, en certa manera, es posi de manifest l'embarrocament imparable dels actuals calendaris festius locals, un embarrocament que algun dia pot acabar empatxant a la concurrència. Serà, per tant, pels festers i faràndula errant triar cap a on tirar, prioritzar entre tanta farda.
Serà també una altra oportunitat per veure el cara a cara entre el vell Corpus i el nou sant Joan. En aquest sentit s'ha de reconèixer que la combinació pot ser explosiva. El vell Corpus està allà, tal qual, amb seves pràctiques més aviat cerimonials i amb poques eixides lliures de tot poder eclesiàstic. La Patum seria un cas excepcional, com també ho serien les Enramades d'Arbúcies, ja que l'actual Patum té més d'irreverent que no pas de reverencial. I és així perquè la gent ho vol d'aquesta manera. Encara recordo amb estupefacció quan l'any passat vaig sentir les declaracions del bisbe de Solsona, reivindicant que el "cos de Crist" tornés a passejar triomfal pels carrers de Berga...i l'home vestit pel salt de Plens. Vaig estar uns quants dies en estat de xoc. Segurament aquest noi poques patums haurà vist a la seva vida, i segurament també no deu saber massa què si cou realment, quin és l'ambient de dins i de fora la festa. Seria realment esperpèntic que a hores d'ara tornés a sortir la custòdia pels carrers, com ho continua sent en moltes poblacions del país. Allò que déiem, un acte caduc que encara aguanta dins del museu del no-temps, desfassat dels actuals paràmetres.
Sant Joan, per contra, sempre s'ha posat les piles, perquè no ha sigut mai una festa imposada, sinó una festa que prové d'arrels molt més profundes, i això es nota. Sant Joan és un jove que porta molts i molts anys ballant-la, és festiu per essència, irreverent, popular i desenfadat. Noctàmbul, màgic i contemporani. La gent sempre se l'ha fet seu i sempre el va reinventant. És potser, conjuntament amb el Nadal i el Carnaval, la festa que se celebra de forma general a tot el país. Els solsticis són moments prou energètics com perquè ens proporcionin cada any aquest estat d'excepcionalitat.
Altra cosa són les cercaviles-passades-passacarrers...d'anar a pregonar la festa, a càrrec d'un pregoner, nunci o herald, acompanyat d'alguns entremesos-figures populars, podríem destacar alguns casos, com el del migdia del dimecres de Patum a Berga (amb el Tabaler i els quatre gegants); el del migdia de la vigília de la festa major de Montblanc cada 7 de setembre (amb les timbales, els nanos i gegants); el del migdia del dissabte de Corpus i la vigília de la festa major de Solsona cada 7 de setembre (amb els gegants i demés improperis); el de la vigília de la festa major de Lleida cap els volts de l'11 de maig (amb lo Marraco i la corrua de gegants de la Paeria); i l'antiga cercavila de la vigília de la festa major de Vilanova i la Geltrú durant la tarda del 4 d'agost (amb els diables, drac, mulasses i els gegants). Aquesta tipologia de cercaviles-reclam-anunci de la festa serveix per cridar als quatre vents que la festa ha començat, en aquest sentit sol recórrer els carrers més cèntrics de les viles i ciutats, però també té en compte els diferents barris, parts històriques o sectors. La figura principal d'aquest tipus de cercavila és el mateix pregoner, i el seu acompanyament va a càrrec de l'enfilall de figures folklòriques que disposi la vila.
dilluns, 12 de maig del 2014
RECORD 86
Rebuscant el somni, anar-se'n mentalment dels llocs i viure sota els núvols. Redibuixant els crepuscles i allargant els vespres. Fa anys, vaig trobar un sarró de colors, sota el sol impacable d'agost, amb aquelles figures dels grups d'animació a la rambla d'Igualada. En un instant vaig estar a punt d'agafar o no agafar aquells globus que havien sobrat de la cercavila. Aquell confetti..., aquells colors, roba de festa, d'estiu..No recordo què vaig fer, un gall boig de cartró em mirava, un drac de roba de Capellades també, i jo els vaig tocar, em vaig perdre per uns minuts entre les seves robes, els seus caps lluminosos, recordo no haver sentit ni l'espai ni el temps, és cert que podem viatjar lluny de nosaltres mateixos, o qui sap si és quan hi som més a prop. Era l'estiu del 86 i esmorzava un vikini amb cacaolat al Munich. Tenia només 9 anys. Sempre he guardat aquest record i ara, com en tresor que torna a sortir, emergint d'entre la memòria, el redibuixo com un conte, amb mots màgics d'aquells grups, pronunciant Gralla, Bolic-Bullanga, Setrill i Gresca Fresca, i ara, passats els anys i els panys, qui ho havia de dir, que amb la Sílvia i el Roc he retornat al lloc, aquell precís lloc de la rambla d'Igualada, on un dissabte al migdia d'agost vaig perdre'm a mi mateix. I gràcies a aquell record, ara per casa tornen a passejar els cartrons pintats de les figures de tots aquells grups, i el Roc pronuncia tots aquells mots, i els globus peten i el confetti revola. Algú va dir que mai havíem de perdre aquell infant que portem dins. Però ara deixem-nos a nosaltres mateixos per uns instants...de segur que cadascú de vosaltres deveu tenir algun record d'aquests que l'aneu treient de tant en tant i guardant com si fos el tresor més gran del món. De segur que això no ens ho podran prendre mai, ni amb la merda de diners, ni amb res. Si voleu, per evocar, us adjunto el link d'una bona cançó que us pot ajudar a recordar...
http://www.youtube.com/watch?v=iX-QaNzd-0Y
dimecres, 9 d’abril del 2014
PLÀSTICA I ESCÈNICA DE LA DANSA DE LA MORT DE VERGES
La Dansa de la Mort de Verges és un tresor cultural, antropològic i artístic. El seu minimalisme, el seu to i la seva depuració gestual li proporcionen un caràcter contínuament contemporani, fins i tot, conceptual. La seva grandesa és la seva aparent senzillesa d'execució. A vegades em vénen al cap les tantes vegades citades paraules de Xavier Fàbregas, provinents d'un text publicat pel març de 1983, on comparava la importància de preservar la Dansa de la Mort amb la conservació d'una pintura romànica. També, no deixen indiferent les reflexions del conegut Lluís Llach sobre la plàstica i escenografia de la processó, pensaments que es poden llegir al pròleg de l'últim llibre sobre la processó de Verges de Jordi Roca. Hi ha un moment d'aquest pròleg on hom es pot imaginar les tramuntanades amb alguna bombeta que fa pampallugues i tot un seguit de jocs d'ombres bellugadisses de les torxes. I és que la Dansa de la Mort és autòctona d'un determinat medi, d'un paisatge concret i d'uns carrerons que l'acullen i l'abracen com enlloc. Segurament, a aquestes alçades de la història, ja no es podria entendre Verges sense la Dansa de la Mort, ni la Dansa de la Mort sense Verges. És així de senzill.
Un quadre escènic i plàstic tant important com la Dansa de la Mort ha generat, com no podia ser d'una altra manera, un seguit de creacions artístiques i literàries al seu voltant. Si ens remetem a la part plàstica i d'arts visuals, la creació és immensa. Dibuixos, pintures, cartells, fotografies...El fet és que la mateixa Dansa de la Mort necessita dels artistes per sobreviure ella mateixa. Des del pretèrit Ramon Marín, que es té constància que havia realitzat i que anava repassant els antics "cascs" de la Dansa, passant per Francesc Artigau, que pintà a l'oli les malles que es renovaren a partir de 1955, continuant amb l'artista Anna Maria Poch que pintà unes noves malles el 1985 i acabant amb el també artista Jordi Rodríguez-Amat que ha pintat el nou vestuari estrenat el dijous sant de 2008. Per entremig també hi han hagut canvis en els "cascs". El 1955 se'n feren uns de nous, el 1986 es renovaren i el 1999 certs alumnes de l'Escola d'Art d'Olot, dirigits pel professor Julià Cutiller, realitzaren uns nous "cascs" que suposaren un salt qualitatiu important. Amb ells la Dansa de la Mort guanyà encara més en contundència escènica i plàstica, un clau que s'ha reblat amb l'aspecte actual i totalment contemporani, gràcies a la pigmentació que ha implamentat l'esmentat Jordi Rodríguez-Amat. D'aquesta manera, els esquelets de la Dansa deixen els tons de terra, per agafar els cromatismes dels blancs i certs tocs morats, quasi bé fosforescents, guanyant el to agressiu i tètric que pels nous temps li pertoquen. Diríem que la Dansa de la Mort és molt més dura ara que fa trenta anys, i aquest salt qualitatiu, d'adaptar-se als temps actuals, és molt d'agrair.
Certs cartells de la processó de Verges, com el realitzat per l'artista Granados-Llimona el 1982, o el de Jordi Rodríguez-Amat, acaben d'emfatitzar la dimensió artística i evocadora que provoca el conjunt de la processó i, sobretot, la Dansa de la Mort en concret. L'exposició de fotografies de Jordi Morera, fa uns anys, i certs dibuixos o pintures de Pilarín Bayés, Montserrat Ginesta, Salva Masana...i tants d'altres, acaben de proporcionar a la Dansa un important caràcter plàstic que va molt més enllà d'una pura expressió de teatre al carrer. I és que aquest quadre únic al món dóna i donarà per molt més.
Foto procedent del blog "Lo Carranquer" i dels blocs de Mesvilaweb.
Un quadre escènic i plàstic tant important com la Dansa de la Mort ha generat, com no podia ser d'una altra manera, un seguit de creacions artístiques i literàries al seu voltant. Si ens remetem a la part plàstica i d'arts visuals, la creació és immensa. Dibuixos, pintures, cartells, fotografies...El fet és que la mateixa Dansa de la Mort necessita dels artistes per sobreviure ella mateixa. Des del pretèrit Ramon Marín, que es té constància que havia realitzat i que anava repassant els antics "cascs" de la Dansa, passant per Francesc Artigau, que pintà a l'oli les malles que es renovaren a partir de 1955, continuant amb l'artista Anna Maria Poch que pintà unes noves malles el 1985 i acabant amb el també artista Jordi Rodríguez-Amat que ha pintat el nou vestuari estrenat el dijous sant de 2008. Per entremig també hi han hagut canvis en els "cascs". El 1955 se'n feren uns de nous, el 1986 es renovaren i el 1999 certs alumnes de l'Escola d'Art d'Olot, dirigits pel professor Julià Cutiller, realitzaren uns nous "cascs" que suposaren un salt qualitatiu important. Amb ells la Dansa de la Mort guanyà encara més en contundència escènica i plàstica, un clau que s'ha reblat amb l'aspecte actual i totalment contemporani, gràcies a la pigmentació que ha implamentat l'esmentat Jordi Rodríguez-Amat. D'aquesta manera, els esquelets de la Dansa deixen els tons de terra, per agafar els cromatismes dels blancs i certs tocs morats, quasi bé fosforescents, guanyant el to agressiu i tètric que pels nous temps li pertoquen. Diríem que la Dansa de la Mort és molt més dura ara que fa trenta anys, i aquest salt qualitatiu, d'adaptar-se als temps actuals, és molt d'agrair.
Certs cartells de la processó de Verges, com el realitzat per l'artista Granados-Llimona el 1982, o el de Jordi Rodríguez-Amat, acaben d'emfatitzar la dimensió artística i evocadora que provoca el conjunt de la processó i, sobretot, la Dansa de la Mort en concret. L'exposició de fotografies de Jordi Morera, fa uns anys, i certs dibuixos o pintures de Pilarín Bayés, Montserrat Ginesta, Salva Masana...i tants d'altres, acaben de proporcionar a la Dansa un important caràcter plàstic que va molt més enllà d'una pura expressió de teatre al carrer. I és que aquest quadre únic al món dóna i donarà per molt més.
Foto procedent del blog "Lo Carranquer" i dels blocs de Mesvilaweb.
dimecres, 12 de març del 2014
CAPSA PRIMAVERA
Tot un seguit de mots surten i treuen el cap. Potser ja els havieu vist passar per aquest bloc, però l'Ei, gelós d'aquest esperit més alternatiu, els ha tornat a treure a passejar per barrejar-los entre ells i mirar de confegir una mena de salsa primaveral, una pols d'entre pol·len i florirs de pètals. En aquest cas els mots s'han de pronunciar com un encanteri, assaborint tota la seva sonoritat...
Moltes marçerç,
el senyor mestral ens venia amb bunyols de vent i la senyora tramuntana amb l'escombra del cel, rasclejant-lo, netejant-lo i deixant-lo ben blau.
El serè s'abraça amb la clariana dalt de Montclar, corrent pels pobles de les Piles, Capellades i Montbui amb el mercat a la plaça. L'Anoia tot d'una, ampla i inabastable amb tots els dracs voleiant des de la Tossa.
Els Gralla amb la seva camioneta de foc follet, espiadimonis i les bruixes que es pentinen i revolen entorn del campanar.
Poseu-li una mica de Sesgueioles, timó florit, llor i polsims de getsemaní i marduix. Podeu agafar el setrill i amaniu al vostre gust.
Us cantaran des de l'illa d'Enlloc quan sigui Pasqua Florida, us indicaran que si tireu pel camí del pou amunt trobareu espàrrecs de marge, roselles, truites i ceballots. Però tingueu clar una cosa, amb el romesco de bacallà no s'hi juga.
Nius florits de pèsols, faves, carxofes, sardines i arengades amb foc d'encenalls de sant Josep. I de Lavern venien amb garlandes, ous de xocolata amb llaços, plomes i pollets.
Però vigileu el sofregit, ai si ve el maig amb cada dia un raig de ruixats i xàfecs. Capdenúvol amb contrallums de plouifasol fins que guaiteu aquell Sol blanc, el Sol d'aigua amb picatrons i vaivé de xiprers, ametllers i oliveres.
Quan noteu que l'alosa i les papallones ja van amb xanques, quan observeu que l'abril xiuxiueja amb bombo i platerets, crideu de seguit la ginesta, remeneu-la bé, feu-la esclatar de cap a peus, amb claca, barrila i gresca fresca. Munteu-hi el vostre circ de paper fi, globus i pirotècnia, feu ballar en Planxet i Sia, els titelles garibaldis i els de can Boter. Barregeu-hi amb deliri capsots, caps de cartró, dits i ninots, canteu amb en Xesco, salpebreu i flaireu amb nas de Tortell Poltrona. Notareu, tot seguit, que ja sereu primavera.
Moltes marçerç,
el senyor mestral ens venia amb bunyols de vent i la senyora tramuntana amb l'escombra del cel, rasclejant-lo, netejant-lo i deixant-lo ben blau.
El serè s'abraça amb la clariana dalt de Montclar, corrent pels pobles de les Piles, Capellades i Montbui amb el mercat a la plaça. L'Anoia tot d'una, ampla i inabastable amb tots els dracs voleiant des de la Tossa.
Els Gralla amb la seva camioneta de foc follet, espiadimonis i les bruixes que es pentinen i revolen entorn del campanar.
Poseu-li una mica de Sesgueioles, timó florit, llor i polsims de getsemaní i marduix. Podeu agafar el setrill i amaniu al vostre gust.
Us cantaran des de l'illa d'Enlloc quan sigui Pasqua Florida, us indicaran que si tireu pel camí del pou amunt trobareu espàrrecs de marge, roselles, truites i ceballots. Però tingueu clar una cosa, amb el romesco de bacallà no s'hi juga.
Nius florits de pèsols, faves, carxofes, sardines i arengades amb foc d'encenalls de sant Josep. I de Lavern venien amb garlandes, ous de xocolata amb llaços, plomes i pollets.
Però vigileu el sofregit, ai si ve el maig amb cada dia un raig de ruixats i xàfecs. Capdenúvol amb contrallums de plouifasol fins que guaiteu aquell Sol blanc, el Sol d'aigua amb picatrons i vaivé de xiprers, ametllers i oliveres.
Quan noteu que l'alosa i les papallones ja van amb xanques, quan observeu que l'abril xiuxiueja amb bombo i platerets, crideu de seguit la ginesta, remeneu-la bé, feu-la esclatar de cap a peus, amb claca, barrila i gresca fresca. Munteu-hi el vostre circ de paper fi, globus i pirotècnia, feu ballar en Planxet i Sia, els titelles garibaldis i els de can Boter. Barregeu-hi amb deliri capsots, caps de cartró, dits i ninots, canteu amb en Xesco, salpebreu i flaireu amb nas de Tortell Poltrona. Notareu, tot seguit, que ja sereu primavera.
dijous, 27 de febrer del 2014
EI, JA ÉS CARNAVAL
A mi les nits de febrer em fan venir set. M'agrada la meva ciutat com respira ella mateixa, m'agrada com s'omple de jovent amb ganes de festa. Carnaval ja era i ha sigut sempre una festa d'iniciació a moltes coses. En ple segle XXI es reviu d'una altra manera, l'actual, la que la gent vol avui. Sentir-se nostàlgic d'uns temps que ni has viscut..., voler imposar una única doctrina quan el Carnaval té tantes doctrines com persones....Deixeu-nos a tots plegats en pau per uns dies, si us plau, deixeu-nos viure al nostre aire, a la nostra manera. Respecteu la diferència i mireu d'entendre que hi han tants Carnavals com cases, famílies i persones, i que la barreja i unió de tothom surt com surt, amb més o menys sàtira, amb més o menys beguda, amb més o menys lluentons. La societat construeix i destrueix la festa a la seva manera, segons les èpoques. Em molesta que d'alguna manera o altra es vulgui imposar una sola doctrina de l'anomenat carnaval genuí de Vilanova. Que la part social genuïna de Vilanova vulgui aquest Carnaval, molt bé, que el faci, que el vagi fent, només faltaria. Ara bé, imposar a la resta una única direcció, no, rotundament no.
Ho diem gent nascuda a Vilanova, ho diem gent que s'estima la ciutat i que malda per fer coses. Comenceu a pensar un altre tipus de Carnestoltes i de sermó, fixeu-vos que ja no connecten amb la gran majoria de jovent que participa a l'Arrivo, perquè la ciutat ha crescut molt i allò que fa gràcia només a un sector molt concret ja no s'entén per un altre ampli sector social. I és normal. Les sàtires del sexe, tampoc ja no fan gràcia, ja és un tema molt i molt superat. L'òptica ha canviat. Allò que era transgressor fa trenta anys ja no ho és ara. Les noves tecnologies, les noves músiques...canvien els paràmetres socials i festius. El tema, el veritable tema, és equilibrar allò que és essencial del Carnaval amb l'actualitat. De segur que si preguntessiu a uns quants joves perquè el Carnestoltes porta perruca i va vestit del XVIII, segurament ni sabran el perquè, ni sabran que aquell senyor després llegeix un sermó. Passaran de tot companys, passaran de tot, i passaran de tot perquè hem estat una colla d'anys pensant-nos que Vilanova érem només nosaltres, els de sempre, i ens hem equivocat, fins que ha vingut l'onada grossa, imparable, que ha arrossegat la festa cap a on la gent creu que s'ha d'anar. I és així, ens agradi o no ens agradi.
Lluitar contra la voluntat de la gent és lluitar contra nosaltres mateixos. Vull per la meva ciutat un Carnaval del segle XXI, posat al dia, contundent, altament contundent, on no ens caiguin els anells per trencar tots els motlles que fagin falta, on no ens tremolin les mans per assumir que hi han coses caduques, carrinclones i passades de moda i de rosca, on no ens fagi por de superar-nos a nosaltres mateixos, on no es legisli, reglamenti ni impedeixi, on no haguem d'aguantar cada any las Casas Consistoriales, que ni durant el diumenge de Comparses ens deixen tranquils, un Carnaval on obris el programa d'actes i no et trobis el discurs de l'alcaldia, un Carnaval imprevisible, espontani i desenfrenat, on cadascú li foti per on li plagui. Desperteu-vos mòmies del vostre somni nostàlgic, deixeu estar el pobre Vidalot, que fara cara a cansat, deixeu-lo en pau, la gent, senyors, la gent vol festa i la festa serà contemporània o no serà. Allò que va ser bo fa uns anys potser ara ja no ho és, hi haurà coses que sí, hi haurà coses que no, va com va. Però sobretot no us enfadeu, no patalageu, no tracteu a la gent com si fossin cabrits, tots som persones humanes amb els nostres sentiments i vivències, i amb el Carnaval de Vilanova s'ha d'anar amb molta cura, perquè és una festa que ens va per dins, i, per tant, no es poden maltractar certes parts íntimes de la gent legislant què és i què no és genuí del Carnaval de Vilanova. Sinó, teniu una solució, molt respectable, continueu donant pel cul amb les vostres arengues contra els gamberros de la merengada, contra els borratxos de l'Arrivo, contra les batucades, contra el lluentons, contra els que no porten barretina per les Comparses, contra els qui passen del Vidalot, contra els habitants de Sitges...continueu, vosaltres també teniu el dret de continuar, ara bé, reflexioneu i admitiu que tots els altres, la resta de la ciutat, també té el dret de continuar al seu aire, és a dir, passant olímpicament de vosaltres i de tot. Carnaval en essència.
Ho diem gent nascuda a Vilanova, ho diem gent que s'estima la ciutat i que malda per fer coses. Comenceu a pensar un altre tipus de Carnestoltes i de sermó, fixeu-vos que ja no connecten amb la gran majoria de jovent que participa a l'Arrivo, perquè la ciutat ha crescut molt i allò que fa gràcia només a un sector molt concret ja no s'entén per un altre ampli sector social. I és normal. Les sàtires del sexe, tampoc ja no fan gràcia, ja és un tema molt i molt superat. L'òptica ha canviat. Allò que era transgressor fa trenta anys ja no ho és ara. Les noves tecnologies, les noves músiques...canvien els paràmetres socials i festius. El tema, el veritable tema, és equilibrar allò que és essencial del Carnaval amb l'actualitat. De segur que si preguntessiu a uns quants joves perquè el Carnestoltes porta perruca i va vestit del XVIII, segurament ni sabran el perquè, ni sabran que aquell senyor després llegeix un sermó. Passaran de tot companys, passaran de tot, i passaran de tot perquè hem estat una colla d'anys pensant-nos que Vilanova érem només nosaltres, els de sempre, i ens hem equivocat, fins que ha vingut l'onada grossa, imparable, que ha arrossegat la festa cap a on la gent creu que s'ha d'anar. I és així, ens agradi o no ens agradi.
Lluitar contra la voluntat de la gent és lluitar contra nosaltres mateixos. Vull per la meva ciutat un Carnaval del segle XXI, posat al dia, contundent, altament contundent, on no ens caiguin els anells per trencar tots els motlles que fagin falta, on no ens tremolin les mans per assumir que hi han coses caduques, carrinclones i passades de moda i de rosca, on no ens fagi por de superar-nos a nosaltres mateixos, on no es legisli, reglamenti ni impedeixi, on no haguem d'aguantar cada any las Casas Consistoriales, que ni durant el diumenge de Comparses ens deixen tranquils, un Carnaval on obris el programa d'actes i no et trobis el discurs de l'alcaldia, un Carnaval imprevisible, espontani i desenfrenat, on cadascú li foti per on li plagui. Desperteu-vos mòmies del vostre somni nostàlgic, deixeu estar el pobre Vidalot, que fara cara a cansat, deixeu-lo en pau, la gent, senyors, la gent vol festa i la festa serà contemporània o no serà. Allò que va ser bo fa uns anys potser ara ja no ho és, hi haurà coses que sí, hi haurà coses que no, va com va. Però sobretot no us enfadeu, no patalageu, no tracteu a la gent com si fossin cabrits, tots som persones humanes amb els nostres sentiments i vivències, i amb el Carnaval de Vilanova s'ha d'anar amb molta cura, perquè és una festa que ens va per dins, i, per tant, no es poden maltractar certes parts íntimes de la gent legislant què és i què no és genuí del Carnaval de Vilanova. Sinó, teniu una solució, molt respectable, continueu donant pel cul amb les vostres arengues contra els gamberros de la merengada, contra els borratxos de l'Arrivo, contra les batucades, contra el lluentons, contra els que no porten barretina per les Comparses, contra els qui passen del Vidalot, contra els habitants de Sitges...continueu, vosaltres també teniu el dret de continuar, ara bé, reflexioneu i admitiu que tots els altres, la resta de la ciutat, també té el dret de continuar al seu aire, és a dir, passant olímpicament de vosaltres i de tot. Carnaval en essència.
dimecres, 12 de febrer del 2014
UN EI PER LES COMPARSES DE NIT
A la nostra ciutat, Vilanova i la Geltrú, s'acosta Carnaval. Des de l'any passat que per uns quants aquesta festa canvià alguns paràmetres. Un bon dia un grup de joves pensaren en unes comparses de nit, i anaren posant fil a l'agulla, convocant unes quantes entitats de gent jove i la cosa anà creixent. El primer pressupost de les Comparses de Nit fou de zero euros. La txaranga "This-Tracció" col·laborà tocant gratuïtament, i l'ajuntament demanà una fiança de 200€ retornables que no es retornaren. Es veu que la neteja dels carrers costà alguns euros més. El sopar dels músics, certs materials i treballs per la bandera anaren a càrrec de les butxaques dels instigadors. L'assegurança de l'acte ja estava coberta per les respectives assegurances de responsabilitat civil de les entitats organitzadores: Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina i can Pistraus.
Enguany, vista l'experiència i resposta positiva de la gent, havíem de posar una altra bandera i una altra txaranga (la Zebrass Marching Band). Això, vol dir, que les dues txarangues, tot i ajustant el preu, haurien de cobrar 400€ cadascuna, més la fiança de 200€ que ens demana l'ajuntament, la cosa puja als 1000€, que hauran de sortir de les respectives aportacions de les entitats organitzadores (Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina, Endimari, Tric i Festuc), d'algunes bars col·laboradors i de l'aportació voluntària de la gent. En tot aquest procés ha sorgit una frase, escrita per Magí Signes, un dels instigadors, que és força representativa i explicativa de la filosofia d'aquesta nova festa: "Les Comparses de Nit van néixer i seguiran vivint amb l'objectiu de ser lliures, participatives, alternatives i gratuïtes". En aquest sentit, tenim tots clar que el model d'aquest any és el límit fins a on es pot arribar: dues banderes i dues txarangues amb un recorregut que va de la plaça Pau Casals fins la Lledoners, passant per les places de les Cols, dels Cotxes, de la Vila, dels Carros i de la Miró. La qualitat, l'esperit i l'essència s'emmarca en aquests paràmetres. A partir d'aquí, si hom volgués fer créixer encara més la nit del ball de mantons al carrer, doncs haurà d'organitzar tantes comissions com fagin falta i tants recorreguts, banderes i txarangues com creguin convenients. La gent, el poble, sap perfectament quan i com s'han de fer les coses.
Recordem que qualsevol persona pot participar-hi, ja que no hi ha inscripció prèvia, i els comparsers poden anar amb el vestuari de qualsevol de les entitats vilanovines. Només es demana portar un simple saquet de caramels per la guerra final. Així de senzill i planer.
Si durant el dissabte que ve, 15 de febrer, passeu per la Rambla i veieu una barraca oberta, a l'alçada de la cantonada de l'avinguda Francesc Macià, podeu treure el nas. Veureu la bandera feta per l'any passat, una capsa de cartró per recaptar la voluntat popular que ajudi econòmicament a la festa i, si us ve de gust, podrem prendre una cervesa junts. Així de senzill, casolà i proper. Ens anima fer les coses artesanalment, les entitats organitzadores els agrada aquesta llibertat que, com tot, té el preu del risc i dels abismes d'última hora, però que reconforta quan veus la resposta de la gent. No ens resignem, somiarem desperts fins on calgui, fins on fagi falta, pas a pas, sabent les limitacions i sense voler grans èxits ni grans massificacions innecessàries. La nostra humilitat ve de lluny, n'hem vist i en veurem de tots el colors, i aquestes set entitats organitzadores tenen una fusta preuada, la de navegar a contracorrent tot i les adversitats. L'adversitat més gran, no és econòmica, ni logística, és mental. La mentalitat oficialitzada d'una certa part de Vilanova que de per si és poruga i adversa als canvis i a les novetats. Per sort, totes aquestes entitats i gent organitzadora, els instigadors, es remeten a l'altra gent, la gran majoria, que habita aquesta vila. Per sort, Vilanova s'ha fet gran, i els paràmetres que eren normals fa trenta anys, ara ja són uns altres.
Per cert, els recorreguts de les banderes els continuarem marcant amb rotulador, com a casa, vaja.
Enguany, vista l'experiència i resposta positiva de la gent, havíem de posar una altra bandera i una altra txaranga (la Zebrass Marching Band). Això, vol dir, que les dues txarangues, tot i ajustant el preu, haurien de cobrar 400€ cadascuna, més la fiança de 200€ que ens demana l'ajuntament, la cosa puja als 1000€, que hauran de sortir de les respectives aportacions de les entitats organitzadores (Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina, Endimari, Tric i Festuc), d'algunes bars col·laboradors i de l'aportació voluntària de la gent. En tot aquest procés ha sorgit una frase, escrita per Magí Signes, un dels instigadors, que és força representativa i explicativa de la filosofia d'aquesta nova festa: "Les Comparses de Nit van néixer i seguiran vivint amb l'objectiu de ser lliures, participatives, alternatives i gratuïtes". En aquest sentit, tenim tots clar que el model d'aquest any és el límit fins a on es pot arribar: dues banderes i dues txarangues amb un recorregut que va de la plaça Pau Casals fins la Lledoners, passant per les places de les Cols, dels Cotxes, de la Vila, dels Carros i de la Miró. La qualitat, l'esperit i l'essència s'emmarca en aquests paràmetres. A partir d'aquí, si hom volgués fer créixer encara més la nit del ball de mantons al carrer, doncs haurà d'organitzar tantes comissions com fagin falta i tants recorreguts, banderes i txarangues com creguin convenients. La gent, el poble, sap perfectament quan i com s'han de fer les coses.
Recordem que qualsevol persona pot participar-hi, ja que no hi ha inscripció prèvia, i els comparsers poden anar amb el vestuari de qualsevol de les entitats vilanovines. Només es demana portar un simple saquet de caramels per la guerra final. Així de senzill i planer.
Si durant el dissabte que ve, 15 de febrer, passeu per la Rambla i veieu una barraca oberta, a l'alçada de la cantonada de l'avinguda Francesc Macià, podeu treure el nas. Veureu la bandera feta per l'any passat, una capsa de cartró per recaptar la voluntat popular que ajudi econòmicament a la festa i, si us ve de gust, podrem prendre una cervesa junts. Així de senzill, casolà i proper. Ens anima fer les coses artesanalment, les entitats organitzadores els agrada aquesta llibertat que, com tot, té el preu del risc i dels abismes d'última hora, però que reconforta quan veus la resposta de la gent. No ens resignem, somiarem desperts fins on calgui, fins on fagi falta, pas a pas, sabent les limitacions i sense voler grans èxits ni grans massificacions innecessàries. La nostra humilitat ve de lluny, n'hem vist i en veurem de tots el colors, i aquestes set entitats organitzadores tenen una fusta preuada, la de navegar a contracorrent tot i les adversitats. L'adversitat més gran, no és econòmica, ni logística, és mental. La mentalitat oficialitzada d'una certa part de Vilanova que de per si és poruga i adversa als canvis i a les novetats. Per sort, totes aquestes entitats i gent organitzadora, els instigadors, es remeten a l'altra gent, la gran majoria, que habita aquesta vila. Per sort, Vilanova s'ha fet gran, i els paràmetres que eren normals fa trenta anys, ara ja són uns altres.
Per cert, els recorreguts de les banderes els continuarem marcant amb rotulador, com a casa, vaja.
dijous, 30 de gener del 2014
ELS MARINERS DE SANT PAU
El dissabte passat pujàrem a sant Pau. Els ribetans i ribetanes, els habitants de la vall de Ribes i comarca. Què tindrà aquell turó? Expliquen que els mariners de Sitges podien distingir la silueta de l'ermita des del mar. Encara ara, si s'arreplega un dia clar i serè, es pot veure un tros de mar argentat des de dalt del turó.
El programa de l'entitat GER es veu que s'ha esgotat per totes les botigues del terme, les il·lustracions de Toli s'ho mereixen. Reinventa els antics fulls de rengle i dibuixa la corrua popular, social i política de la pujada a sant Pau. És la festa major d'hivern de la comarca, diguin el que diguin, és "la festa major del fred", tal com la titulava en Bienve Moya al pròleg del programa d'actes de 1980. L'artista Cristòfol Almirall, "Tòful", realitzà la portada d'aquell programa a cops de pinzell ràpid mostrant el gest d'un xicot que mig es treu un capgròs, la persona i el personatge, la realitat i l'imaginari.
Toli també ja il·lustrà una portada del programa de sant Pau de 1983, i posteriorment també ha anat dissenyant d'altres. L'Ei de finals de gener ens remet a concenbre els programes d'actes com alguna cosa més que una agenda amb dies i hores. El programa hauria de portar aquell al·licient suplementari de document festiu, tant a nivell gràfic com de text, i això, tot s'ha de dir, cada vegada costa més de trobar. La gent, per molt que diguin, no canvia tant ràpid, seran els interessos d'uns quants que canvien. Ho demostra el fet que un simple programa d'una entitat s'esgoti, serà que alguna cosa ha despertat aquell "clic" majoritari, aquella veu interior que et diu "això ho haig de tenir" i que després, amb el pas dels anys, es valora molt més.
En aquesta filera de persones, balls, músics i figures hi ha una exhaustiva mirada de l'entorn, del camí que puja a l'ermita de sant Pau. L'Ei no explicarà aquí la festa, això ja ho faria el bloc de la Cua quan convingués, sí que ens fixem amb l'estil depurat de l'artista, amb aquestes línies clares, senzilles i ben definides, que altrament exigeixen una gran dosi de coneixement de la tècnica del dibuix, a cavall del còmic i de la il·lustració descriptiva. Tant tenen importància el reguitzell de balls, figures i gent (els gegants, capgrossos, drac de tres caps, grallers, diables, pastorets, bastons, timbalers, músics diversos, panderetes, cercolets, gitanes, banda de música, autoritats municipals, gent del poble...) com els indrets per on es passa. L'ermita encara es veu lluny, dalt del turó, amb els camps de vinyes a baix i els pals i fils d'electricitat. Els detalls també són importants i també formem part de les diferents "estampes" o "postals" mentals de la festa. Ei!! això també és molt important, al nostre entendre. Sant Pau Xic amb tot de pedretes dalt la seva minsa teulada (es veu que si tires una pedra i s'hi queda et casaràs o tindràs sort); les carretilles petades pel terra, el garrofer, palmeres, marges, la creu de terme, Sota-ribes al fons, un mas, el pou i un gat que s'ho mira..., els turons de la comarca, una pintada amb el lema "integració sí" i un xicot que s'enfot de les autoritats, que per cert, en aquest fragment del dibuix sí que hi ha molt d'esperit d'Ei, ei què fotem, ei què fem...amb un parell que ensenyen el cul vers el seguici consistorial. Actualitat posada al servei de la festa i la cultura, la recuperació del "festa sí, lluita també", l'adonar-se'n que per molt que diguin, per molt que parlin i ens embadoquin, sempre hi haurà una escletxa irreverent, popular i festiva que fa anys i panys que funciona i funcionarà. Perquè la festa, allò que entenem per festa popular, ja és irreverent de per si, dins la seva essència porta l'espontanietat i el risc, més si tenim en compte que actualment tot és digne d'estadística, estudi, perill i normativa. Si us fixeu s'arriben a fer normatives per tot, es vol un control absolut, fins que la gent, quan arriba el dia de la festa major, del carnaval...explota, i explota d'una manera tant sana i humana que ningú té els sants pebrots de dir res, a girar cua i a fer veure que no s'ha vist aquella acció, aquell gest, aquell crit...actes concrets i ben humans que també, vulguin o no vulguin, formen part de la festa, de l'arrel d'ella mateixa com a expressió del que es viu i respira. Per això mai entendré com algú es pot escandalitzar per certes accions festives, socials i reinvindicatives quan cada dia del món hem de menjar i digerir tanta merda i més merda que ens supura per arreu, serà el món al revés, l'escàndol està a l'ordre del dia, ens ho mirem com ens ho mirem.
Gràcies Toli i GER, una vegada més, per encertar-la, gràcies una vegada més per demostrar que la festa i la cultura són també crítica, catarsi i política.
El programa de l'entitat GER es veu que s'ha esgotat per totes les botigues del terme, les il·lustracions de Toli s'ho mereixen. Reinventa els antics fulls de rengle i dibuixa la corrua popular, social i política de la pujada a sant Pau. És la festa major d'hivern de la comarca, diguin el que diguin, és "la festa major del fred", tal com la titulava en Bienve Moya al pròleg del programa d'actes de 1980. L'artista Cristòfol Almirall, "Tòful", realitzà la portada d'aquell programa a cops de pinzell ràpid mostrant el gest d'un xicot que mig es treu un capgròs, la persona i el personatge, la realitat i l'imaginari.
Toli també ja il·lustrà una portada del programa de sant Pau de 1983, i posteriorment també ha anat dissenyant d'altres. L'Ei de finals de gener ens remet a concenbre els programes d'actes com alguna cosa més que una agenda amb dies i hores. El programa hauria de portar aquell al·licient suplementari de document festiu, tant a nivell gràfic com de text, i això, tot s'ha de dir, cada vegada costa més de trobar. La gent, per molt que diguin, no canvia tant ràpid, seran els interessos d'uns quants que canvien. Ho demostra el fet que un simple programa d'una entitat s'esgoti, serà que alguna cosa ha despertat aquell "clic" majoritari, aquella veu interior que et diu "això ho haig de tenir" i que després, amb el pas dels anys, es valora molt més.
En aquesta filera de persones, balls, músics i figures hi ha una exhaustiva mirada de l'entorn, del camí que puja a l'ermita de sant Pau. L'Ei no explicarà aquí la festa, això ja ho faria el bloc de la Cua quan convingués, sí que ens fixem amb l'estil depurat de l'artista, amb aquestes línies clares, senzilles i ben definides, que altrament exigeixen una gran dosi de coneixement de la tècnica del dibuix, a cavall del còmic i de la il·lustració descriptiva. Tant tenen importància el reguitzell de balls, figures i gent (els gegants, capgrossos, drac de tres caps, grallers, diables, pastorets, bastons, timbalers, músics diversos, panderetes, cercolets, gitanes, banda de música, autoritats municipals, gent del poble...) com els indrets per on es passa. L'ermita encara es veu lluny, dalt del turó, amb els camps de vinyes a baix i els pals i fils d'electricitat. Els detalls també són importants i també formem part de les diferents "estampes" o "postals" mentals de la festa. Ei!! això també és molt important, al nostre entendre. Sant Pau Xic amb tot de pedretes dalt la seva minsa teulada (es veu que si tires una pedra i s'hi queda et casaràs o tindràs sort); les carretilles petades pel terra, el garrofer, palmeres, marges, la creu de terme, Sota-ribes al fons, un mas, el pou i un gat que s'ho mira..., els turons de la comarca, una pintada amb el lema "integració sí" i un xicot que s'enfot de les autoritats, que per cert, en aquest fragment del dibuix sí que hi ha molt d'esperit d'Ei, ei què fotem, ei què fem...amb un parell que ensenyen el cul vers el seguici consistorial. Actualitat posada al servei de la festa i la cultura, la recuperació del "festa sí, lluita també", l'adonar-se'n que per molt que diguin, per molt que parlin i ens embadoquin, sempre hi haurà una escletxa irreverent, popular i festiva que fa anys i panys que funciona i funcionarà. Perquè la festa, allò que entenem per festa popular, ja és irreverent de per si, dins la seva essència porta l'espontanietat i el risc, més si tenim en compte que actualment tot és digne d'estadística, estudi, perill i normativa. Si us fixeu s'arriben a fer normatives per tot, es vol un control absolut, fins que la gent, quan arriba el dia de la festa major, del carnaval...explota, i explota d'una manera tant sana i humana que ningú té els sants pebrots de dir res, a girar cua i a fer veure que no s'ha vist aquella acció, aquell gest, aquell crit...actes concrets i ben humans que també, vulguin o no vulguin, formen part de la festa, de l'arrel d'ella mateixa com a expressió del que es viu i respira. Per això mai entendré com algú es pot escandalitzar per certes accions festives, socials i reinvindicatives quan cada dia del món hem de menjar i digerir tanta merda i més merda que ens supura per arreu, serà el món al revés, l'escàndol està a l'ordre del dia, ens ho mirem com ens ho mirem.
Gràcies Toli i GER, una vegada més, per encertar-la, gràcies una vegada més per demostrar que la festa i la cultura són també crítica, catarsi i política.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)