Fa temps que busco la llum i no la trobo. El túnel fosc és llarg i estret. La calma i la plenitud d'un sol instant són arrabassades per un destí capritxós i malèvol. El teu voltant cada vegada està més ple de gent aliena a tu, gent comprada, alienada, acrítica, edulcorada, falsa i artificial.
Mires el món i no t'agrada gens. La humanitat ja ha perdut el control de la seva pròpia història. No hi ha criteri, ni sentit. Predicar una vida més natural i senzilla, on la natura i la humanitat es tornin a retrobar plenament és com aparèixer en pilotes en una plaça a les dotze del migdia.
Estaríem a punt del cantó del precipici, la vora més poètica de donar el pas i estimbar-se avall o donar un pas enrere i acceptar tota la merda que ens envolta. En Pemi Fortuny ja ho deia: morfina per aquest món malalt.
Moltíssimes persones, en silenci, han donat el pas d'estimbar-se i deixar tota aquesta grisor malaltissa.
Estem immersos en l'autodestrucció compulsiva, l'agressivitat està a l'alça, la pressa del no viure, del córrer sense pausa tot el sant dia, de viure per viure sense pensar perquè vivim o què hi fotem tots plegats en aquest món. I tothom et dirà el mateix: què vols que fem? Bé hem de viure, oi?
El sistema va escanyant poc a poc, sense pausa, i l'aire es va tornant tèrbol i enrarit. Mai hagués pogut pensar que les persones poguessin canviar tant, que poguessin tenir tantes cares diferents. Hipocresies, falsetat, gent interessada...de tot i més. Ningú és perfecte i la humanitat hauria d'assumir els seus errors, però l'època que vivim el mal ambient s'ha instal·lat de manera ben àmplia.
Alienats a les pantalles digitals, construint un món fals, fictici i muntat només per aparences i imatges, ens anem allunyant de nosaltres mateixos, de la sinceritat i naturalitat de tal com som, assumint tot allò que fagi falta per poder viure en harmonia i certa calma.
Allò més lamentable és que tot i que es vagi molt i molt de pressa, es cobri moltíssim (qui pugui), es tingui estudis per donar i per vendre, es treballi per tot el món, es parli cinc idiomes i es tingui una vida molt atrafegada, de segur que algun dia o altre tot això quedarà com una anècdota més quan els ulls es tanquen per sempre. És aquest precisament l'error de la nostra humanitat, creure's l'eternitat de la joventut i de la riquesa, creure's que som alguna cosa.
La incultura campa per arreu, la sensibilitat no es porta ni fa falta i la crítica contundent i constructiva és titllada de molèstica suprema perquè podria fer grinyolar alguna cosa. Mala peça al teler companys.
I els infants? Qui es cuida d'ells? Qui es cuida de procurar-los un futur millor? Què els hi estem deixant? Ja no sabem plantar ni una ceba, perdem la noció màgica del temps i de l'espai, perdem la capsa imprevisible de la imaginació, d'allò impossible, d'allò que s'inventa. Ens han fet creure que només per festa major podem riure, jugar i intentar ser feliços, i encara gràcies que ens deixen. Ens hem cregut i hem assumit la gran mentida, el discurs de la por, el discurs d'aquest sistema malèvol. Pobres infants...
Quan penso en tot aquest món que no m'agrada gens, sempre penso en el dret a dimitir, l'última esperança que ens queda. Un món que maltracta la candidesa, un món que tot ho compra i silencia, un món que desplaça a tots aquells que no volen entrar a la roda perpètua de la vida rutinària i cadenària, un món que enganya als infants, que abarateix i vulgaritza l'amor, que maltracta la pau i les bones persones. La merda de món que fa anys i panys que s'està construint.
Avui, de moment, tancarem la pantalla de la Cua, demà ja veurem què farem. Com que la rutina se'ns menja i ens buida, cal una parada mental i anímica indefinida. Encara estan vius alguns projectes de petits llibres que ja aniré comunicant quan apareixen, però després de tot això, la pretensió és fer una parada per retornar a retrobar-nos a nosaltres mateixos, a retornar a les coses petites de la vida per crear la revolució necessària per no defallir en l'intent. Vull tornar a tenir el meu temps i les meves hores, vull tornar a ser lliure en la mesura que això sigui possible. Suposo que no és molt demanar. Des d'un primer petit escrit en un programa d'actes de festa major de 1994 fins a dia d'avui han passat i han canviat moltes i moltes coses. Han sigut vint anys seguits, sense pausa ni treva, donant-ho tot, intentant fer les coses el més bé possible, ensopegant mil vegades i tornant-se a aixecar, cometent molts errors però sempre seguint un mateix criteri de vida i pensament. Acabat aquest curs, a partir del juny de 2015, caldrà reinventar-se, redescobrir-se i crear l'alternativa necessària que estigui prou allunyada de la contaminació política, social i cultural imperant. De moment, el primer pas necessari, és aquest, tancar la pantalla per poder, esperem, tornar-la a obrir en un futur amb un nou plantejament.
A tots els cueros i cueres moltes i moltes gràcies per ser-hi. Som pocs però hi som. Salut i endavant. Fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada