PLÀSTICA I ESCÈNICA DE LA DANSA DE LA MORT DE VERGES

La Dansa de la Mort de Verges és un tresor cultural, antropològic i artístic. El seu minimalisme, el seu to i la seva depuració gestual li proporcionen un caràcter contínuament contemporani, fins i tot, conceptual. La seva grandesa és la seva aparent senzillesa d'execució. A vegades em vénen al cap les tantes vegades citades paraules de Xavier Fàbregas, provinents d'un text publicat pel març de 1983, on comparava la importància de preservar la Dansa de la Mort amb la conservació d'una pintura romànica. També, no deixen indiferent les reflexions del conegut Lluís Llach sobre la plàstica i escenografia de la processó, pensaments que es poden llegir al pròleg de l'últim llibre sobre la processó de Verges de Jordi Roca. Hi ha un moment d'aquest pròleg on hom es pot imaginar les tramuntanades amb alguna bombeta que fa pampallugues i tot un seguit de jocs d'ombres bellugadisses de les torxes. I és que la Dansa de la Mort és autòctona d'un determinat medi, d'un paisatge concret i d'uns carrerons que l'acullen i l'abracen com enlloc. Segurament, a aquestes alçades de la història, ja no es podria entendre Verges sense la Dansa de la Mort, ni la Dansa de la Mort sense Verges. És així de senzill.

Un quadre escènic i plàstic tant important com la Dansa de la Mort ha generat, com no podia ser d'una altra manera, un seguit de creacions artístiques i literàries al seu voltant. Si ens remetem a la part plàstica i d'arts visuals, la creació és immensa. Dibuixos, pintures, cartells, fotografies...El fet és que la mateixa Dansa de la Mort necessita dels artistes per sobreviure ella mateixa. Des del pretèrit Ramon Marín, que es té constància que havia realitzat i que anava repassant els antics "cascs" de la Dansa, passant per Francesc Artigau, que pintà a l'oli les malles que es renovaren a partir de 1955, continuant amb l'artista Anna Maria Poch que pintà unes noves malles el 1985 i acabant amb el també artista Jordi Rodríguez-Amat que ha pintat el nou vestuari estrenat el dijous sant de 2008. Per entremig també hi han hagut canvis en els "cascs". El 1955 se'n feren uns de nous, el 1986 es renovaren i el 1999 certs alumnes de l'Escola d'Art d'Olot, dirigits pel professor Julià Cutiller, realitzaren uns nous "cascs" que suposaren un salt qualitatiu important. Amb ells la Dansa de la Mort guanyà encara més en contundència escènica i plàstica, un clau que s'ha reblat amb l'aspecte actual i totalment contemporani, gràcies a la pigmentació que ha implamentat l'esmentat Jordi Rodríguez-Amat. D'aquesta manera, els esquelets de la Dansa deixen els tons de terra, per agafar els cromatismes dels blancs i certs tocs morats, quasi bé fosforescents, guanyant el to agressiu i tètric que pels nous temps li pertoquen. Diríem que la Dansa de la Mort és molt més dura ara que fa trenta anys, i aquest salt qualitatiu, d'adaptar-se als temps actuals, és molt d'agrair.

Certs cartells de la processó de Verges, com el realitzat per l'artista Granados-Llimona el 1982, o el de Jordi Rodríguez-Amat, acaben d'emfatitzar la dimensió artística i evocadora que provoca el conjunt de la processó i, sobretot, la Dansa de la Mort en concret. L'exposició de fotografies de Jordi Morera, fa uns anys, i certs dibuixos o pintures de Pilarín Bayés, Montserrat Ginesta, Salva Masana...i tants d'altres, acaben de proporcionar a la Dansa un important caràcter plàstic que va molt més enllà d'una pura expressió de teatre al carrer. I és que aquest quadre únic al món dóna i donarà per molt més.

Foto procedent del blog "Lo Carranquer" i dels blocs de Mesvilaweb.