D'allí sortírem en cercavila, contents i càndids d'ésser lliures, tal com som. La cosa s'animà quan vam tombar cap a la plaça, allí s'ajuntaren els de la banda Destartelada que portaven el pregoner, bé, un dels pregoners. En Lopes, amb la cara enfarinada, pujà a l'escala de fusta, pur equilibrisme, i començà a fotre-li pels descosits, clamant la festa, cridant als quatre vents que allò ja era imparable. De dins d'una galleda espargí grapats de paperets de colors, mentre els més petits ja corrien a intentar arreplegar-los amb les mans.
Quan eren les dotze, ens enganxà el temps sagrat en una placeta de quatre pams. Ens era igual. El sarró s'obrí i estenguérem una traca pel terra que petà ràpid i amb tro final. Crits i xiulets entre la fumera i tots engrescats cap el vermut, sota l'ombra protectora dels arbres. Uns amb barret de palla, els altres de roba, els altres sense, uns de blanc, els altres de negre i uns altres de vermell, i els altres ja no ho recordem. Però el pregó continuava amb en Casasses, en Perejaume, en Franc i en Wilmar, cadascú per llocs diferents i indrets insospitats, fins i tot dins d'algun bar, enmig d'una perruqueria o demanant permís a la mestressa per pujar al balcó.
Sota les voltes la canalla jugava a bitlles i el col·lectiu d'artistes anaven penjant les seves instal·lacions artístiques rambla avall.
Per dinar ens esperaven la colla de l'arròs vora el torrent. Els ajudàrem amb el foc i cap a les tres tocades ja dinàvem tots plegats. Els grallers de santa Madrona vingueren a fer el cafè i improvitzaren un "concertillo" de gralles que acabà amb tots alçats de les cadires.
Cap a la tarda vam treure del magatzem d'en Popes els capgrossos i la cuca, muntant una cercavila allí mateix. La Destartelada vindria a tocar i els grallers també, fins i tot un home que no coneixíem de res baixà de casa seva amb un gros timbal de pell d'abans de la guerra...Algú va dir d'anar a buscar el gegant de la porra.
Passàrem tota la tarda amunt i avall, tirant els quatre coets que en Xestus ens havia donat. La cercavila arribà fins al Cap de Creu, i d'allí acabàrem a baix a mar, on els amics de la barca començaven a fer les sardines. El sol ja es ponia però la festa anava alçant-se. Cap a mitjanit uns quants vam irrompre la calma carrinclona del pati de "Casa la Vila", el guàrdia de torn estava roncant amb la gorra arriada i l'agutzil de l'Alfons sabíem del cert que ja era dormint i somiant alfàbregues. Quan sigué el moment vam treure el gegant de la porra, el drac i la mulassa, i volent córrer avall ja no podíem, una petita multitud ens cridava "festa", i festa tiguérem. Aquella baixada de la rambla sigué memorable, la Tandarica i la Destartelada s'havien callat fins l'últim moment la seva sorpresa d'acompanyar-nos fins l'hora que calgués. Molts no ens ho podíem ni creure i cada vegada hi havia més i més gent que avall que fa baixada acompanyava a les figures fins a l'esplanada. La música dels dj's no parà fins a trenc d'alba i, per uns instants, ens semblà haver vist aquell cartell de l'Artigau, pintat als anys 80, en viu i en directe: gent saltant, cridant, picant de mans, sota la nit de lluna, entre les figures populars i brindant amb la cerveseta o el globu de can Pistraus.
Quan el sol es començà altra vegada a aixecar les Matinades ens encongien. Havia sigut un somni tot allò? Un pur miratge?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada