L'albirança d'aquest cargolí, quan som petits davant la immensitat i l'allunyament dels pensaments, enllà, molt més enllà d'on a vegades podríem arribar físicament. La vida, la societat, la gent...podrien ser aquestes fustes que ja no donen més de si, la matèria primera que es va degradant, corcant-se fins i tot, però sent la mateixa base que ens obre nous horitzons encara per descobrir, encara per viure. El cel blau net, els anomenats blauvent i llunymorat que ens esperen fins on nosaltres decidim arribar. A tota festa sempre li arriba aquest moment de deixar enrere dinàmiques caduques, que ja no donen més de si, i encarar la plenitud d'una nova època. Potser, qui sap, si ara mateix estem en aquest procés d'albirar nous paràmetres i fer cas a certs miratges. Pot passar també que un cert nucli humà (col·lectiu, barri, poble, ciutat, país...) encara no vegi o no cregui que certs canvis a temps sempre són necessaris. El temps ho dirà. El que sí ens explica la història contemporània és que sol passar sovint que les innovacions, recreacions...solen venir d'un petit grupet de persones, tals il·luminats, faranduleros i d'altres "tocats de l'ala" que encenen, potser inconscientment, la metxa, això sí, amb certa intencionalitat i amb el gaudi inexplicable de la pròpia experimentació (només per això ja val la pena, oi?). Allò de provar-ho..., i si els astres donen el seu vist-i-plau, si aquelles energies inherents a la gent donen el seu fruit, aleshores l'acció festera s'encèn i dóna tota la llum possible fins que, oh fatalitat, explota d'èxit per altra vegada poder tornar a recomençar quan ja no queda li l'apuntador. El cicle vital de la festa que permet que altres joves fagin renéixer d'una altra manera allò que anys enrere reneixeren d'altres joves que ara ja són més grans. Si hom no té aquest sentit dels cicles o etapes, es pot caure en l'esparpent o en les inèrcies assumides, és allò tant trist de que ho fem així perquè sempre s'ha fet d'aquesta manera, la festa acrítica, la "afesta".
Aquí proporcionem un vell timbre, amb el símbol d'una campana, per si algú el volgués pitjar. La pols i la ronya solen omplir els primers àmbits de la festa caduca, però quan la porta s'obri vés a saber què ens hi podem trobar...una nova llum, uns nous paràmetres per continuar imaginant i jugant tots junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada