Es tracta de la fusteria d'en Lluís Ferrando ubicada al carrer de les Tires de Vilanova i la Geltrú, un d'aquells carrers que ben poca gent li fot cas, però que anys enrere havia estat força mogut i viscut pels mateixos veïns que hi feien lluminàries i aquells sants joans d'aprop del Cap de Creu. Tota una època, de quan la quitxalla podia jugar amunt i avall, la gent sortia amb la cadira a fora el carrer i els carros arribaven dels horts pel camí dels esbarjos.
En Lluís és nascut el 1939 i prové del carrer de santa Gertrudis, per tant geltrunenc d'origen. Cap el 1953, quan tant sols tenia 14 anys, ja treballà al taller de fusteria de l'Esteve Alimbau, d'on recorda, d'entre els múltiples treballs, de com es construí la carcassa de llistons de fusta del llom de la Mulasseta Presumida, estrenada el 1955. Aquest taller estava ubicat a l'actual carrer Correu, abans anomenat carrer Navarra.
Cap el 1959 deixà el taller de l'Alimbau i passà a la fusteria dels tallers Tomàs al carrer Codonyat (abans anomenat amb allò del "membrillo"). Marxà a la mili durant un any i mig i després entrà a treballar a la Pirelli, combinant el torn del matí amb el treball al taller del fuster Ramon Mestres (al capdamunt del carrer sant Francesc) durant les tardes. Finalment, el 1966 començà amb el seu propi taller als baixos del número 18 del carrer de les Tires, ja que la seva parella, l'Aida Bladè, coneixia al pare de l'actual propietari. Encara ara l'Aida recorda com en aquell mateix portal de l'actual fusteria havia pelat ametlles, ja que la seva infància i joventut les havia passat en aquell carrer.
En Lluís pogué rescatar algunes antigues màquines del taller de l'Alimbau per començar amb la seva pròpia fusteria. Múltiples feines, treballs i encàrrecs quan el telèfon, fidel aliat, anava sonant. En Lluís recorda de com a partir de certes feines entrà en contacte amb els artistes Pau Roig, Calvet, Tristán, Santacana, Rody...Fins i tot al mateix Pau Roig el portava amb cotxe perquè pogués dibuixar alguns dels vells masos de la comarca. Encara ara, quan hom entra a la fusteria i parla amb en Lluís, tot destil·la un ambient d'autèntic taller, d'artesania i bon ofici, amb el perfum de fusta i amb el voleiar de certs mots que van sorgint de la veu d'un autèntic fuster: taladres, caixes d'eines, clavar els guarnits, la màquina per fer galzes i motllures, els aprenents, la garlopa, el garlopí, el rosset, el ribot, l'escaire, les serres...
Del taller sorgiren encàrrecs com la carrossa del rei blanc (dins del projecte de renovació de les carrosses portat a terme el 1981), certes portes de l'entrada de l'ajuntament, la barana de fusta que s'estrenà amb la renovació de la plaça del Port a baix a mar, certs treballs als estudis de Ràdio Miramar a Barcelona...entre tants altres, fins i tot un grapat de maces de diable per poder petar coets durant la nit de sant Joan i més d'un drac de fullola retallada amb paciència i ofici durant un dissabte pel matí.
El dibuix de l'anagrama de la fusteria d'en Lluís, on s'hi veuen uns troncs d'avet, procedeix de l'Esteve Alimbau i és el que fins a l'actualitat emmarcava factures i sobres.
Ara la fusteria, el taller, tal com anomena en Lluís, tancarà definitivament les seves portes i la seva activitat, però també, com sol passar en aquests casos, s'escolarà un tros més de la nostra història, tant personal, com familiar, com col·lectiva. El cup de dins del taller, on antigament s'hi feia vi, encara està ple de fustes procedents del Pirelli (que anaven a 10 cèntims el quilo), però també resta fosc perquè es va fondre la única bombeta que hi feia llum. Les roderes del vell portal, per on hi passaven els carros de pagès, i la gatera, passaran a formar part del paisatge que poc a poc es va esvaint davant dels nostres ulls. I davant mateix de la fusteria també encara hi respira l'antiga sínia de ca l'Andreu, d'on fins fa poc hi penjaven tires de tomacons a l'entrada. Sínia que conserva un ampli camp on ara hi creixen herbes, però que abans era un extens hort amb safareigs, pou i figuera inclosos. Diuen que tot això és llei de vida, que el temps passa i les coses se'n van, de moment però, el petit peix de ferro que fa de pany d'una de les portes de l'esmentada sínia encara sembla guardar, tot gelós, tot aquest paisatge de banda i banda del carrer, com si preveiés que, a vegades, les coses moren per tornar a renéixer més endavant. De moment només sabem que més d'un nét d'en Lluís ja ha provat de picar algun clau sobre algun fustot que corria per dins del taller, de moment només sabem que l'olor de fusta almenys quedarà en el record mental d'alguns i que això, no se sap mai, pot donar futurs fusters de l'antic i noble ofici. El temps ho dirà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada