DIMONIS I MÉS DIMONIS

S'acosta sant Antoni i els dimonis sortiran dessota les pedres. Qui ho diria que al bell mig de l'hivern aquests éssers entremaliats i descarats gosin de sortir a liar-la una mica. A les illes, als ports de Morella, Matarranya i, fins i tot, cap a les terres de l'Ebre i Priorat, aquestes dates esdevenen claus per l'eixida de tots aquests petits genis ancestrals que, en molts dels seus casos, sigueren reconduïts des dels seus orígens precristians.

L'expressió de la Santantonada del Forcall comporta l'actuació d'un cert tipus de dimonis-botargues, mena de genis antics, pintats que recorden els siurells i que es mouen com llargandaixos i cucarells, amunt i avall, creant el desordre, el caos, el joc de la provocació, abraonant-se vers la gent i amb una especial predilecció per les femines. Una acumulació "arqueològica" de rituals solsticials, carnestoltencs i fertilitzadors en una sola expressió festiva que es composa d'una plàstica evocadora i impetuosa.
Els dos sants ermitans (Antoni i Pau), pelegrins de vestir, amb mandarines àcides de rosari, creus de fusta, enfarinats de cara i amb llargues barbes, esdevenen icones perennes de l'hivern, d'aquest nou cicle. Sempre temptats pel transvestit de la Filosa, vestida de rosats, que embogeix com els altres pecats perseguits per l'església, també avesada als encants més mundans. I el Despullat que corre i dirigeix la disbauxa, enfarinat, amb cinturó de picarols i brandant una bufeta de porc inflada.
El mam va rajant entre els abrics vells i recremats per les espurnes i brases que a voltes espeteguen i cauen de les teieres mòbils que traginen els Cremallers, els quals exerceixen de delimitadors de l'espai ritual, l'inici i el fi, davant i darrere. La simplicitat complexa.
Els sacs de paper premsat, enrotllats amb cordill, serveixen a mode de garrots inofensius per emprenyar a la concurrència i instigar les rialles i el joc. Aquests dimonis del Forcall poden fer de tot, imprevisibles éssers parateatrals que barregen a la gent en remolins irregulars d'empitjades, corredisses, xiscles..., tant es poden tirar pel terra, com revolcar-se, com amuntegar-se uns sobre els altres, o pujar balcons...Per allà on passen deixen un ambient de conya popular, mentre els sants van i vénen a empentes i rodolons lligats a la llarga soga que s'estira i es tensa marcant l'eix de l'acció. Aquesta corda a vegades també es torça de forma sobtada. Tot esdevé joc, misteri i transgressió al so de les dolçaines i timbal.
Les teies de fusta van eixint d'uns cistells rudes per anar alimentant el foc que dóna llum i vida a la festa. Tot es capgira quan el seguici profà i terrenal passa.

L'epíleg de tal expressió és la cremada incendiària (piròmana fins i tot) d'una esbelta barraca seca de pi, ginebró i carrasca que s'altiva fins al cel mitjançant una pira monstruosa de flames desaforades que fuetegen l'aire de calentors i rojors amb espetegades seques i brases d'infinites espurnes que s'aixequen i es cargolen amunt com una xemeneia. Per sota hi passaran tots, totes les figuracions clàssiques de les Santantonades, on es palpa l'eficàcia de l'enginyeria popular dels troncs (costelles) ben lligats i travats al "maio" (maig), l'eix vertical que uneix tel·lúricament cel i terra amb brases, foc i fum purificadors i perfumadors de l'aire.
Esdevé també un pas iniciàtic primitiu on els instants estan fora del temps racional, on tot pot esdevenir possible i on ja un no recorda la foscor i la fredor de l'hivern. La festa, així, compleix la seva finalitat, crear un altre món on els paràmetres no són els de cada dia, sinó excepcionals, fer-nos creure per unes hores que som dimonis, sants, pecats, fum i foc, menjant i bebent al voltant de l'escalfor i albirant el nou renaixement de l'astre que ens dóna vida.