PER UNA FESTA CONTEMPORÀNIA

Actualment el món de la cultura popular està vivint uns temps on s'incrementa la recuperació d'historicismes que busquen "essències" antigues, si poden ser medievals, millor, i si poden ser "d'abans de Crist", millor encara. Estudiar i investigar la història de segles enllà és molt lícit, fins i tot necessari, però pretendre fer les coses el més fidel possible a aquelles èpoques reculades, això ja és una altra cosa. En el rodolar dels anys i els mitjans tecnològics que tenim actualment, potser hauríem d'aprofitar una mica més la gent que ens envolta i que visqué en primera persona el renaixement contemporani de la festa al carrer, just acabant-se la dictadura, durant l'anomaneda "transició" i primers anys de la "democràcia".

No sabem, nosaltres no som ningú per dir-ho, si és més coherent rescatar arqueològicament formulacions de balls populars antics o si potser ens hauríem de preocupar més per detectar allò de valuós que hem anat perdent pel camí en els darrers anys, de tota aquella nova festa que s'engendrà, en certs indrets, cap a finals dels anys 70 i inicis dels 80. De segur que haureu notat, i d'això es tracta, que una de les moltes intencions d'aquest bloc és anar teixint, explicant i disparant vers el futur certs aspectes de la festa d'uns trenta o quaranta anys enrere. Deu ser una qüestió de principis, potser de gustos, potser de memòria, fins i tot d'afinitats i de justícia ì ètica històrica.

                                         Cuca de Castellbisbal

Ara que està tant de moda recuperar vells protocols, processons impol·lutes, àligues magestuoses, balls parlats de l'any de la picor, antigalles quasi bé arqueològiques..., ara que tot això certa part concreta de la joventut malda per tenir els antecedents històrics més reculats i abastament documentats en arxius esgrogueïts..., doncs més ens esperona tot plegat a continuar furgant per conèixer més coses de l'època de la revitalització de la festa contemporània, quan certes dinàmiques, certs pensaments, certes intencions i intents s'encaminaren vers una nova festa, esclatant farà cosa d'uns 35 anys enrere, més o menys. Però només alguns aspectes i elements han sobreviscut a les maltempsades. De fet, en història trenta anys no són res, però al nostre país sembla que siguin una eternitat. Potser la vida canvia massa de pressa sense massa temps a consolidar certs factors que podrien haver sigut positius i aprofitables per la societat.

Ara moltes ciutats s'apunten a la dèria del "seguici", tothom vol tenir un "seguici", mot que ja comença a destronar la paraula "cercavila". Segurament volent imitar el potent seguici popular de les festes de Santa Tecla de Tarragona, però potser sense parar massa atenció a la especificitat i personalitat de les possibles potencialitats i dinàmiques que es podrien generar a cada població, per molt diferents que siguessin entre elles.

Tot el moviment dels grups d'animació i cercaviles (els "cercavilerus") i dracs de roba, que intentaren renovar el concepte de cercavila mitjançant un joc més participatiu, imprevisible i espontani al carrer, seria un dels molts exemples de fa més de trenta anys enrere. Un fenomen que anà entrelligat a la invenció del Correfoc a partir de les festes de la Mercè de Barcelona, segurament l'acte més paradigmàtic de tot el moviment. És més, molts d'aquells grups i col·lectius d'animació existents aleshores s'empaparen d'aquell nou joc festiu del Correfoc i l'escamparen per tot el país, portant la fórmula als seus propis pobles d'origen. Serien els casos dels grups Setrill a Manresa, Gralla a Igualada, Gresca Fresca a Capellades, Taronjada Natural a Reus...i els Comediants amb els seus "Dimonis", entre d'altres.

Altres exemples prou coneguts d'aquesta nova festa contemporània podrien ser certs actes de les Santes de Mataró, la festa major de Granollers, alguns actes de la festes de santa Tecla de Tarragona..., els carnavals de Solsona, Vilanova, Reus..., l'Aquelarre de Cervera, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega..., són mostres d'una nova concepció que feia i fa dialogar la gent amb el carrer, el joc amb una tradició que es reformula, fins i tot amb la voluntat expressa de trencar motlles i posar-ho tot, si cal, potes enlaire per veure què en surt, acció tant i tant necessària actualment. És també el gust per experimentar i oferir el tresor de la intencionalitat. En aquest sentit, enfront dels bestiaris i figures populars que sorgeixen actualment amb un realisme que frega el museu de cera, tenim un tipus de bestiari amb aquell factor encantador del suggerir i evocar, segurament amb més minimalisme i factura de plàstica popular que no pas certes figures actuals sorgides de mans de l'escultura professional. El bou teler del Correfoc de Manresa, la Cabra de Reus, el Camell de Molins de Rei, la Momerota de Mataró, la Cuca de Castellbisbal, l'antic Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el desaparegut drac de Barcelona, fet amb materials de reciclatge pels titellaires de Claca, entre molts d'altres, serien mostres prou clares d'aquell bestiari que sorgí fa més de trenta anys enrere i que representava i evocava més un cert comportament ("fer el camell"), una contalla (el dimoni passant pel terme de Castellbisbal), una figura simbòlica (la momerota), un estri per jugar únicament al Correfoc (bou de fusta, cabra), o fins i tot restes d'antics animals (el drac Mamut que d'elefant abans no en tenia res, ara sí, sinó que era un drac articulat amb un nas molt llarg en forma de trompa d'elefant, que és diferent).

                                           Momerota de Mataró
                               
Ara la ciutat d'Igualada malda per recuperar el "seguici històric" burxant els arxius més antics per trobar les claus historicistes i recuperar així, de forma minuciosa, tot allò que es pugui, mentre a la mateixa ciutat dorm guardat el cap de roba del drac Gralla (1980), dels dracs de pal del barri de la Font Vella (1983) quasi ja s'ha perdut el rastre, i d'altres dracs i cuques dels 80 que resten oblidats o desapareguts entre la pols, la desmemòria o la desgana.

Sembla, doncs, que estem immersos en una perpetuació d'uns ancestralismes que mai hem viscut ni conegut, que no pas a ser perpetuadors d'un patrimoni que tenim molt més a la vora, tant viscut com explicat, i que per seqüència històrica ens pertocaria bellugar. En aquest sentit no tot són blancs i negres, per sort, hi ha matisos. Un exemple pot ser el dels Diables Carranquers de Cervera, que van dibuixant la seva trajectòria mirant els antecedents històrics més llunyans però també han sabut mantenir i restaurar certa imatgeria i materials de la Confraria d'Animació i Gatzara "La Matraca" (1982), tasca molt més coherent i justa que va donant els seus fruits.

                                      Titella blava de Cervera. Foto Ramon Prats

El cas és deixar constància que cert jovent d'ara farà 40-30 anys enrere aixecà una nova festa pels carrers del país a partir de certes conviccions i reivindicacions que, tot i que alguns intentin silenciar, sempre restaran a la memòria dels carrers, perquè els carrers també parlen.

FARÀNDULA VA, FARÀNDULA VE

A Olot de tot el reguitzell de figures festives i populars que surten per les festes de la ciutat o dels barris n'anomenen "Faràndula", i per extensió també es refereix a tota la imatgeria folklòrica de la resta de la comarca (la Garrotxa), i fins i tot la denominació s'ha escampat a la ciutat de Girona.

Darrerament, durant els últims 30 anys, ha anat creixent la "família" entre gegants, cabeçuts, cavallets i bestiari vari. Tot i amb això, a finals dels anys 70 i inicis dels 80 el número de figures ja era bastant nombrós per l'època, fins i tot considerable. Com en tants d'altres llocs del país, Olot i la Garrotxa per extensió, no s'escaparen del "virus" de la revifalla i revitalització de la festa, una febre que trencà esquemes i recomençà nous camins festius fins aleshores poc o gens explorats. En aquest sentit, certs símptomes es començaren a notar, sobretot, a partir dels anys 1976 i 1977 quan els barris de sant Francesc i de sant Cristòfor-Mas Bernat començaren a construir uns rudimentaris gegants. I el 1979 els veïns del barri de Pequín també forniren tres gegants-titelles molt originals per l'època i per Olot, ja que fins aleshores disposava dels gegants de la ciutat, dels del barri de sant Miquel i dels del taller de l'Art Cristià, unes figures amb un alt grau de nivell escultòric i amb un pes històric important. Aquell 1979 també sigué prolífic a Castellfollit de la Roca, on aparegueren uns originals caps grossos que feien les seves primeres cercaviles acompanyats d'un grup d'animació.
La novetat, doncs, era evident, moltes de les noves figures que sorgirien durant aquells anys ho farien a partir de les mans directes de la gent dels barris, on artistes, artesans i persones amb habilitats diverses posarien el seu gra de sorra perquè el projecte sortís endavant.

Les festes olotines del Tura de 1980 s'encomanaren de tota aquesta moguda popular i per aquell any aparegué el cartell de les festes dissenyat per l'artista Kim Domene, que formava part del col·lectiu d'artistes olotins que entre 1979 i 1980 portaren a terme l'exposició itinerant "Olot temps de ruptura" que aglutinava les seves obres artístiques i que, vés per on, també hi prenia part l'escultora Rosa Serra, que realitzà els esmentats gegants del barri de Pequín.
Aquell cartell de Kim Domene s'esgotà als pocs dies d'aparèixer a la llum pública, fins i tot l'ajuntament es plantejà de reeditar-lo. La clau de l'èxit devia ser doble. Per una banda, l'artista plantejava un cartell que proposava el joc de figures retallables perquè els nens i nenes les poguessin remenar al seu aire. Per altra banda, l'època que es vivia ja respirava de per si mateixa l'ambient procliu per la revitalització i relectura de les festes populars i les seves figures. Segons el mateix artista "un retallable d'aquell temps que la mainada jugava a soldats o a nines" (diari el Punt-29 d'agost de 1980). Tot i que el cartell no pogué incloure totes les figures de la faràndula olotina existents fins aleshores, sí que l'artista utilitzà els més representatius: els gegants, cabeçuts, cavallets i cap de Lligamosques d'Olot, el drac i el pollastre del Carme, l'àliga nova de sant Ferriol i el Conill olotí. La tècnica emprada per l'artista també trencava esquemes: llapis de colors perquè la quitxalla s'hi sentís identificada.

L'any a sobre, el 1981, les festes del Tura accentuaren la presència de tota la faràndula olotina amb l'exposició "També és festa" a l'Hospici, una mostra que comptà amb una cercavila inaugural on hi participaren la gran majoria de figures de la ciutat, tant les oficials de l'ajuntament, com tota la col·lecció dels barris, un acte sense precedents fins aleshores. Pel que sembla, el catàleg d'aquella exposició sigué l'embrió pel futur llibre "Mostrari Fantàstic" de la Garrotxa, editat el 1985 i amb pròleg de Xavier Fàbregas. Una edició que marcà un abans i un després de com es pot dissenyar un llibre de cultura popular d'una forma fresca, original i oferint un material d'alt grau cultural en l'àmbit popular.
De fet, el 1984, ja s'edità també el llibre "Gegants i altres entremesos de la Garrotxa" de Josep Murlà i Giralt.
Un fil editorial que ha tingut continuitat fins a finals dels anys noranta, quan s'edità el llibre "Faràndula de la Garrotxa", una edició a cura de Teresa Planagumà amb pròleg de Bienve Moya. Un llibre que no deixa de ser una revisió i actualització del tema motivades pel creixement de figures festives tant d'Olot com de tota la comarca, fins i tot amb noves dades, com l'aparició espontània de la figura d'una rata a Castellfollit de la Roca el 1979.

Els del  barri de sant Ferriol convocaven a un Corre-bou pel vespre de les seves festes de 1981, però no us penseu pas que sortissin bous de veritat, sinó que davant la sorpresa general es trobaren amb un gros bou d'estructura metàl·lica i paper encolat que començà a córrer amunt i avall del carrer perseguint a la mainada i envestint a la concurrència.

Un altre esdeveniment significatiu per la faràndula olotina sigué l'estrena del Gat del barri de sant Miquel pel maig de 1984, amb cercaviles i balls dels gegants del barri i de la resta de bèsties de la ciutat: el drac, el conill, el pollastre i les dues àligues (vella i nova).

El diari el Punt del 7 de març de 1980 publicà un article "En Xec Puça. Un extraordinari animador", del qual reproduim alguns fragments. Parlant de les figures de la faràndula olotina: ..."Essent de cartró i guix, com és possible que dansin, saltin i es passegin? És que potser tenen ànima? Doncs sí, poden estar-ne segurs, tenen ànima o almenys l'havien tinguda. Un esperit embolicat amb carns i ossos, col·locant-se dins les figures els donava vida com per l'art de l'encantament. Moltes d'elles gaudiren durant cert temps de la mateixa font de vida. Un esperit alegre, tràgic i còmic a la vegada com tots els esperits, i que responia al nom de Xec Puça." Un home que havia treballat una mica de tot i que quan arribaven les festes feia ballar el bestiari olotí...."Se'ls coneixia com a fills seus i en sabia treure'ls tot el suc que podien donar, deixant bocabadats als grans i criatures que seguien el seu pas." En aquest sentit, Alexandre Cuéllar, en el "Mostrari Fantàstic" de 1985 apunta d'altres portadors de la faràndula: un tal Freixeneda, en Coll Tort, en Quelic i el Joan del Pozo. Aquest últim, juntament amb el seu fill, sigueren els que baixaren el drac del Carme a la Concentració de Dracs de la Mercè de Barcelona de 1979.Una sortida que seguí fent fins a mitjans dels anys 80.
Aleshores aquell drac portava anys sense tirar foc, cosa bastant atípica en aquest tipus de feres. Però l'esmentat "virus" festiu de la renovació, de trencar allò establert, s'encomanà a aquella carcassa de vímet i guix. Poc s'ho pensarien aquells santets del taller de l'Art Cristià i menys el pare carmelita d'en Llagostera que aquell drac tornaria de Barcelona amb la boca de regust de pólvora...La gent del país de més avall, els eixalabrats del salobre que fan ballar i córrer altres dracs esparveradors, havien ofert al parell de portadors olotins el miracle dels coets...I li devien agafar gust al tema, perquè el 1982, per les festes olotines del barri del Carme, la notícia esclatà com un volcà: el drac tornava a encendre bengales!!! amb la cridòria insistent dels infants que cantaven i cantaven allò de

"drac, drac, drac, salta i balla, salta i balla,
drac, drac, drac, salta i balla pel terrat (o com un parrac, o com un dansarí manyac...)

Certs olotins de ment volcànica i esperit tancat, fins fa pocs anys encara pugnaven per ser la Patum de Berga, negant-se a deixar anar alguna figura de la faràndula, retornant a tancar les portes de la ciutat, voluntats medievals encapçalades per la mítica profecia del pare Llagostera que, tenint el drac amagat darrere la porta, reclós i gelós de la figura, com si fos seva, deixà anar allò de "diuen que hi han molts dracs pel país, però de drac només n'hi ha un, i és el d'Olot". Coses de faràndula...

PELS CARRERS DE BLANCAFORT

El petit cicle hivernal de l'Ei ja s'acaba. La Cua continuarà pels seus i altres verals. Avui toca l'últim Ei d'aquest cicle, perquè de segur que el futur, inhòspit de per si, necessitarà més eis.

Ara l'hivern ja es dóna la mà amb la primavera, donant dies canviants, indòmits...Temps de somni. Enguany el gegantó Lladrefaves tornarà a caminar de Valls a Picamoixons, passant d'entre camps i horts. La Quaresma penjada va perdent cames i peus, entre bunyols, faves, bacallà i encenalls. Els aparadors de les pastisseries s'omplen de colors esclatants, de mones, ous de xocolata, figures vàries, plomes i pollets.
Homes i dones amb xandalls, bastó, gorra i ràdio ja trafiquen amb espàrrecs de marge, formant autèntiques patrulles de camins i carreteres locals.
Les iaies ja pensen en els llorers pel diumenge de Rams...Farigoles que floriran de liles i ocells que ja piulen.

Farà cosa d'uns tres anys (com passa el temps!), que amb la Sílvia i el Roc ens perdérem voluntàriament per Blancafort. Un poble de la Conca de Barberà que visitàrem una tarda de dissabte, just abans de Pasqua Florida. L'objectiu era mirar de trobar la Unió de Pagesos. La història venia d'unes diapositives que va fer el nostre amic Ramon Saumell en una d'aquelles "caceres" de dracs i bestiaris amb la gent del GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular). Corria un dijous sant de 1984 o 1985, quan en Ramon, el Salva Masana, la Montse Soler i el Xavi Saumell, anaren cap a la Conca per retratar ("caçar") el bestiari de la comarca. Expliquen que aquell dia feia vent de mestral, d'aquell que neteja i deixa un cel ben blau. Sigué a Blancafort que es trobaren que la Cabra estava guardada a la Unió de Pagesos del poble. La treieren i ells mateixos l'agafaren per poder fer les fotos. El dia radiant de primavera era ideal per la càmara. Després anaren a Montblanc per retratar l'Àliga, el Drac i la Mulassa. L'Àliga l'hagueren de treure d'un petit local del costat mateix de la torre dels Cinc Cantons de la muralla, la bèstia restava amagada d'entre vergues podades de les vinyes, i s'havia d'anar en compte perquè les plomes sobresortints del coll eren de llautó. El Drac i la Mulassa els trobaren dins d'un altre magatzem de parets de maons i amb banderoles de festa penjants. Després de tanta "cacera", un dinar a la fonda Colom els reconfortà. Ja de camí de tornada una parada al forn de Lavern per comprar les garlandes ensucrades i amb matafaluga. D'aquell dia portaren una vella postal dels gegants i els nans de Montblanc posats a la plaça Major, segurament comprada en algun quiosc o estanc.

                                   La Cabra de Blancafort als anys 80. Foto Ramon Saumell

Així, passats més de 25 anys, ja ens tens pels carrers de Blancafort buscant la porta de la Unió de Pagesos i preguntant per la Cabra...Una dona gran ens digué que estàvem parlant de molts anys enrere.., i ens va dir, amb els ulls perduts enlaire i agafant-se el gersei prim que portava, que recordava una cabra que feia anar el jovent del poble...Pujàrem fins al Celler Cooperatiu, passaven tractors, miràvem carrers...i res, ni rastre. Fins que vam entrar al casal de jubilats del poble. Un taula d'homes i l'altra de dones, juntos pero no revueltos, amb la tele engegada, jugant a cartes o al dòmino i amb perfum de colònia d'avi. I ells ens informaren: la Unió de Pagesos ja no existia, però havia estat en aquell mateix carrer, seguint la mateixa vorera avall, abans d'arribar a la plaça Major. Ens digueren que la Unió de Pagesos era diferent que el Celler Cooperatiu, al celler només s'hi va a portar la collita, a la Unió s'hi anava a reivindicar, a fer política. Ens quedà del tot clar.
Baixàrem el carrer i a primer cop d'ull no trobàrem res, ni rastre d'aquella porta de la Unió de Pagesos, però una senyal canvià la nostra percepció. Una enigmàtica fletxa pintada a la paret, que ja apareixia a les diapositives del Ramon, marcava la ubicació d'on havia estat situat aquell local, ara desaparegut i esborrat per una casa de nova construcció. Tot i amb això, a l'altre costat de la fletxa sí que encara aguantava idèntica una altra petita porta, d'aquelles d'abans, com a testimoni mut d'altres temps, d'aquells temps que als pobles segurament tenien més vida que ara. Una altra lliçó d'ei!! que tenim molta feina per fer. El llegat de la memòria se'n va, s'escola amb el rodolar dels anys, i és feina de tots plegats intentar que no se'ns escapi del tot.

La paret i la porta del costat d'on havia estat la Unió de Pagesos. Abril de 2010.


Ah!! i d'aquella Cabra...ni rastre, de moment...

AL TALLER

Ara que s'apropa sant Josep, patró dels fusters, encès de foc d'encenalls, falles i cremes dolces, remenat de bunyols i guarnit per l'incipient florir d'inicis de primavera, el cicle de l'Ei continua el seu camí per llocs inhòspits, potser oblidats o en desús mental. Parlàvem, dies enrere, de les olors o perfums de certs establiments, i avui volem parlar d'una fusteria que plegarà veles el proper 21 de març, coincidint, vés per on, amb l'equinocci de primavera.

Es tracta de la fusteria d'en Lluís Ferrando ubicada al carrer de les Tires de Vilanova i la Geltrú, un d'aquells carrers que ben poca gent li fot cas, però que anys enrere havia estat força mogut i viscut pels mateixos veïns que hi feien lluminàries i aquells sants joans  d'aprop del Cap de Creu. Tota una època, de quan la quitxalla podia jugar amunt i avall, la gent sortia amb la cadira a fora el carrer i els carros arribaven dels horts pel camí dels esbarjos.

En Lluís és nascut el 1939 i prové del carrer de santa Gertrudis, per tant geltrunenc d'origen. Cap el 1953, quan tant sols tenia 14 anys, ja treballà al taller de fusteria de l'Esteve Alimbau, d'on recorda, d'entre els múltiples treballs, de com es construí la carcassa de llistons de fusta del llom de la Mulasseta Presumida, estrenada el 1955. Aquest taller estava ubicat a l'actual carrer Correu, abans anomenat carrer Navarra.
Cap el 1959 deixà el taller de l'Alimbau i passà a la fusteria dels tallers Tomàs al carrer Codonyat (abans anomenat amb allò del "membrillo"). Marxà a la mili durant un any i mig i després entrà a treballar a la Pirelli, combinant el torn del matí amb el treball al taller del fuster Ramon Mestres (al capdamunt del carrer sant Francesc) durant les tardes. Finalment, el 1966 començà amb el seu propi taller als baixos del número 18 del carrer de les Tires, ja que la seva parella, l'Aida Bladè, coneixia al pare de l'actual propietari. Encara ara l'Aida recorda com en aquell mateix portal de l'actual fusteria havia pelat ametlles, ja que la seva infància i joventut les havia passat en aquell carrer.

En Lluís pogué rescatar algunes antigues màquines del taller de l'Alimbau per començar amb la seva pròpia fusteria. Múltiples feines, treballs i encàrrecs quan el telèfon, fidel aliat, anava sonant. En Lluís recorda de com a partir de certes feines entrà en contacte amb els artistes Pau Roig, Calvet, Tristán, Santacana, Rody...Fins i tot al mateix Pau Roig el portava amb cotxe perquè pogués dibuixar alguns dels vells masos de la comarca. Encara ara, quan hom entra a la fusteria i parla amb en Lluís, tot destil·la un ambient d'autèntic taller, d'artesania i bon ofici, amb el perfum de fusta i amb el voleiar de certs mots que van sorgint de la veu d'un autèntic fuster: taladres, caixes d'eines, clavar els guarnits, la màquina per fer galzes i motllures, els aprenents, la garlopa, el garlopí, el rosset, el ribot, l'escaire, les serres...
Del taller sorgiren encàrrecs com la carrossa del rei blanc (dins del projecte de renovació de les carrosses portat a terme el 1981), certes portes de l'entrada de l'ajuntament, la barana de fusta que s'estrenà amb la renovació de la plaça del Port a baix a mar, certs treballs als estudis de Ràdio Miramar a Barcelona...entre tants altres, fins i tot un grapat de maces de diable per poder petar coets durant la nit de sant Joan i més d'un drac de fullola retallada amb paciència i ofici durant un dissabte pel matí.
El dibuix de l'anagrama de la fusteria d'en Lluís, on s'hi veuen uns troncs d'avet, procedeix de l'Esteve Alimbau i és el que fins a l'actualitat emmarcava factures i sobres.

Ara la fusteria, el taller, tal com anomena en Lluís, tancarà definitivament les seves portes i la seva activitat, però també, com sol passar en aquests casos, s'escolarà un tros més de la nostra història, tant personal, com familiar, com col·lectiva. El cup de dins del taller, on antigament s'hi feia vi, encara està ple de fustes procedents del Pirelli (que anaven a 10 cèntims el quilo), però també resta fosc perquè es va fondre la única bombeta que hi feia llum. Les roderes del vell portal, per on hi passaven els carros de pagès, i la gatera, passaran a formar part del paisatge que poc a poc es va esvaint davant dels nostres ulls. I davant mateix de la fusteria també encara hi respira l'antiga sínia de ca l'Andreu, d'on fins fa poc hi penjaven tires de tomacons a l'entrada. Sínia que conserva un ampli camp on ara hi creixen herbes, però que abans era un extens hort amb safareigs, pou i figuera inclosos. Diuen que tot això és llei de vida, que el temps passa i les coses se'n van, de moment però, el petit peix de ferro que fa de pany d'una de les portes de l'esmentada sínia encara sembla guardar, tot gelós, tot aquest paisatge de banda i banda del carrer, com si preveiés que, a vegades, les coses moren per tornar a renéixer més endavant. De moment només sabem que més d'un nét d'en Lluís ja ha provat de picar algun clau sobre algun fustot que corria per dins del taller, de moment només sabem que l'olor de fusta almenys quedarà en el record mental d'alguns i que això, no se sap mai, pot donar futurs fusters de l'antic i noble ofici. El temps ho dirà...

PARAULES RETROBADES

El poeta Enric Casasses ha recuperat una sèrie de textos (en forma de dietari i poema llarg) que havien estat perduts durant uns trenta anys. Ara els publica sota el nom de "Diari d'Escània i Univers endins".

Mirant el cine de les pel·lícules "Dies d'agost" de Marc Recha, "Honor de cavalleria" i "El cant dels ocells" d'Albert Serra, on es retorna el culte a les imatges que parlen per elles soles, a l'ambient sonor que també ens explica i evoca, als paisatges que ens entren pels ulls i ens escriuen llibres i llibres dins les ments. El director de cinema Albert Serra, nascut el 1975, des dels divuit anys que no té televisió. Ell creu amb les imatges que podem retenir a partir de la memòria, de fotografies i de totes aquelles imatges i gràfica dels llibres, diaris i revistes.

Imatges mentals, nítides, reconvertides dins l'arxiu de la memòria, l'imaginari que evoca, els paisatges interiors que beuen i s'inspiren dels exteriors. Com el record, fa anys, molt a prop de casa, d'un sabater que t'arreglava les sabates en uns baixos dels blocs Baquès. Em fascinava l'olor forta, intensa, de la cola que emprava. Aquell petit taller on hi tenia una màquina que anava amb pedals i on ell mateix agafava la sabata amb els petits claus a la boca i el martell a la mà.

D'altres olors, flaires i perfums provenien, o encara provenen, de comerços. La granja Montserrat, a la rambla Nova, on venien tot tipus de llaminadures i pastes, fins i tot els diumenges feien xocolata desfeta. La mestressa anava sempre amb una bata d'estar per casa i sabatilles. El quiosc del capdavall del carrer Ravalet, amb un senyor amb bigoti i parlar andalús que sortia de darrere les piles de diaris i revistes, i ja no parlem de cal 65...
El paper marró del forn de pa de cal Mauro o de cal Federal, olors de formatges i pernil dolç de cal Gil, l'encanteri dels llibres i figures de cartró de les llibreries Mulassa i Llorens. L'herbolari i la cistelleria del carrer sant Sebastià, les fusteries dels carrers del Tigre, Sales i Vidal i de les Tires...La bodega del capdavall del carrer Barcelona amb porticons blaus i la col·lecció d'ampolles, garrafes i sifons. Les farmàcies que ja et curen quan hi entres..., les xurreries de cal Trifón i Julián, la pastisseria de cal Blanch, amb aquells motlles d'ous i figures a les parets de l'entrada, la merceria, els piensos Vendrell...i tants d'altres, tant de Vilanova i la Geltrú com de fora.

Tot això ve a compte perquè a part de recordar certes olors que ens transporten molts records, també podem retrobar certes paraules, certs pensaments...tot fent buidatge de correus, per exemple. En primera instància poden semblar aquest tipus de portes i panys caducs, passats de rosca, rovellats, muts i gelosos del temps passat, però a mida que t'atreveixes a redescobrir, a rellegir, a reinterpretar...tot retorna amb una altra melodia, d'on pots pouar el que més et convé. Aquí van unes quantes paraules, noms, pensaments... totalment inconnexos, escrits o trobats d'anys enrere, i que entre ells, sense voler, juguen i juguen altra vegada, com si no hagués passat el temps. Tot és relatiu i l'Ei respira, va fent, com qui no vol la cosa...

Cal Tres Pams, el moperu raru, Eduard Comabella, Miquel Bauçà, pàjarus, abraçada de mussol, doctor Zennon, pescador de llunes i encantador de corrioles, illes de Culatra i Corvo, contra l'ensopiment un somriure, col·lectiu Zero, el senyor Bombolla, els Joanets, pensamenters, cataus de confeti, departament de Mogudes i Festes Llibertàries i Populars, Rimbaud, Salvat Papasseit, mentre hi hagin balcons hi haurà llibertat, enciams mustius, horts de pirotècnia futurista, abstracció desèrtica, els ninots de Joan Miró, el conill de la Mussara, raïm de mar, peixot de maregassa, els caps d'en Cardona, fanalet de pirata, pampallugues d'estels, polsims d'isop, festa major dels minairons, pregó d'altaveu, al·loide aeri espargint paperets, clinxs-clonxs, coet l'Espetek, bojos intemporals, caseta gal·làctica, l'Albert Callau, el banc dels esgarrats, l'illa dels muts, Dau al Set, marramiau, setmana "marçiana", els bullanguerus, tocats per la claraboia, conductors d'energia lliscant, hologrames de filferros, núvols fets a taques de cops d'escombra, xanquer de Casa Alta, pera llimonera i pera amb patinet, jardiner de somnis, comitè de la llenya, cal Estripet, llum d'abril, villa Montserrat, pouistes i pouetes, penells tramuntaners, sense vermut no hi ha aplec, enganyapanxes, pelegrins de les Useres, pelegrí de les paraules, Picos Pardos, salut i encanteri, que la pinassa sigui propícia...

Per acabar una pintada que he vist aquests dies a prop de l'estació de Sants: "Morir-se de fam no és delicte. Visca la democràcia!!"

EL DRAC A L'ARRIVO

Posats en ple Carnaval aquesta cuina de la Cua no para de bullir, de pensar, reflexionar o proposar. Fa uns quants anys que segurament molts vilanovins i vilanovines, tot i que no ho diguin públicament, troben a faltar el Drac de Vilanova a l'Arrivo. Més tenint en compte que és una de les figures vives que està molt estretament lligada a la història del nostre Carnaval des del segle XIX, com a mínim.

Precisament, fou un divendres de Carnaval de 1948, tal dia com avui, però que aquell any caigué en un 6 de febrer, que el nou drac de Vilanova, recuperat per tota la tropa del Foment Vilanoví, arribà a la plaça de l'Estació amb l'acompanyament inseparable dels Diables. Aquell vespre no hi havia ni carrosses, ni societats emmascarades pel carrer, ni crítica, ni sàtira, ni molt menys cap tipus de got de cervesa deambulant pel carrer. La dictadura franquista ho prohibia tot. Les espurnes del Drac i Diables sigueren les úniques que omplien èpicament els carrers, segurament recordant amb nostàlgia tots aquells carnavals d'abans de la guerra incivil.

Passaren els anys i els panys, tot i que s'anaren recuperant o innovant certs actes del Carnaval el drac no sortí a l'Arrivo fins el 1978, ara sí encapçalant amb els Diables la corrua de societats que li anaven fotent per arreu amb les seves particulars mascarades satíriques. Eren temps de canvis i tota sortida al carrer era molt benvinguda. El drac de Vilanova continuà sortint durant uns dos o tres anys més a l'Arrivo, una tasca que també l'acompanyà el novell drac de la Geltrú a partir de 1979. Tots i els entrebancs, a vegades motivats per la ignorància, altres vegades per mals pensaments, els diables vilanovins i el drac geltrunenc no han deixat mai de sortir a la cita del vespre de divendres de Carnaval. En canvi, el drac de Vilanova ha anat sortint de forma més irregular. Encara molts recordem l'antifaç blanc que portava el 1985, de fet aquell any el drac va aparèixer sorpresivament dalt d'una carrossa a l'alçada de la carretera general amb la Rambla i s'ajuntà a la capçalera de l'Arrivo que venia des de la plaça de l'Estació. Passats els anys, no tornà a sortir fins cap a finals dels anys 90 i inicis d'aquest segle XXI, de forma puntual i intermitent, veient-lo disfressat i sovint amb antifaços. Des d'aleshores ja no ha tornat a sortir més.

Seria bonic que en un futur el drac recuperés el costum de sortir a l'Arrivo, acabant de completar la capçalera de foc, fins i tot cada any l'Escola d'Art i Disseny o artistes diferents de la ciutat li podrien dissenyar un antifaç per sortir. Ja seria la hòstia que es pogués fer una reproducció del drac antic que està al museu i que aquesta només sortís un cop l'any per l'Arrivo. Són idees, pensaments...que emanen del poble amb tota la bona fe i il·lusió del món.

I per acabar només una última reflexió, a la Cua estem totalment en contra de prohibir res per Carnaval, sí que fa falta més diàleg, més col·laboració i més pedagogia, certes dinàmiques es poden corregir i millorar però mai des de la imposició i menys des de la confrontació directa que només aporta polèmiques estèrils i mals ambients permanents. La gent ja va prou cremada perquè a sobre surtin els sants pares de Roma i proposin que s'hauria de prohibir l'alcohol a l'Arrivo...on anirem a parar...

Salut i bon Carnaval a tothom!!

LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS

Dissabte passat ja és història. Les Comparses de Nit ja són una nova realitat que l'ha fet possible tota la gent que sortí malgrat el fred. No es tenen masses paraules per definir-ho, a la memòria ja quedaran per sempre imatges gravades, retingudes i viscudes. I l'ànima de les de nit fou la This-Tracció Txaranga, quina tropa!! Quina bona gent!! I el Miquel portava la bandera al ritme d'aquelles músiques i càntics que anaven serpentejant com un riu de llibertat, perquè per sobre de tot va ser una vivència festera de llibertat i bon rotllo, les parelles fent-se petons, pau i amor per arreu, una nit de somni. Per unes hores el fred va callar davant l'evidència que quan el poble va unit no hi ha qui el pari. Un nou acte que demostra moltes i moltes coses.

La lluna fumant, calmada però combativa, amb estil, i amb ulleres de sol per no veure certes coses. I els carrers que semblaven que ens abracessin, i els fanals que ens anaven il·luminant per aquelles places petites. Porrons que sortien dels bars i anar fent, ara parem ara hi tornem. Els turutes corejats a ple pulmó, encetant el carnaval 2013 amb tota la contundència i engrescament que hom es pugui imaginar amb càntics que baixaven i pujaven pels carrers.

Mantons, barretines i vestuaris de múltiples entitats barrejades que agafaven altres tonalitats sota la foscor i les penombres de la nocturnitat. I de tant en tant grapats de caramels llençats amb dolçor, amb complicitat. Diria que no es pot demanar més, si el món sigués així cada dia aniríem molt millor. Però la festa ja té aquest tipus de miracles. Com el gran Juanitu cridant la plaça és vostra...un moment entranyable.

Ara el verí de les Comparses de Nit ja ens corre per les venes, ja està, ja l'hem liat. I l'endemà tot és nostàlgia d'una nit memorable. Els rastres de caramels ja no hi són i els carrers i places tornen a estar tranquils per preparar-se pel Carnaval que vindrà aquests dies, un Carnaval que serà diferent.

A partir d'ara ja podrem parlar d'una nit on els clavells es revolucionaren, una nit que fins fa poc només tenia els balls de mantons amb homes mudats i les dones amb mantons i sense clavells, però que a partir del 2 de febrer de 2013, sota el vent fred de la nit, sortí una petita multitud de comparsers i comparseres que escrigueren una nova pàgina a la història del Carnaval de Vilanova i la Geltrú.

Salut i bon Carnaval a tothom!! I visca les Comparses de Nit per sempre!!

Música per a nostàlgics http://www.youtube.com/watch?v=PhShj1cpHSQ