PELS CARRERS DE BLANCAFORT

El petit cicle hivernal de l'Ei ja s'acaba. La Cua continuarà pels seus i altres verals. Avui toca l'últim Ei d'aquest cicle, perquè de segur que el futur, inhòspit de per si, necessitarà més eis.

Ara l'hivern ja es dóna la mà amb la primavera, donant dies canviants, indòmits...Temps de somni. Enguany el gegantó Lladrefaves tornarà a caminar de Valls a Picamoixons, passant d'entre camps i horts. La Quaresma penjada va perdent cames i peus, entre bunyols, faves, bacallà i encenalls. Els aparadors de les pastisseries s'omplen de colors esclatants, de mones, ous de xocolata, figures vàries, plomes i pollets.
Homes i dones amb xandalls, bastó, gorra i ràdio ja trafiquen amb espàrrecs de marge, formant autèntiques patrulles de camins i carreteres locals.
Les iaies ja pensen en els llorers pel diumenge de Rams...Farigoles que floriran de liles i ocells que ja piulen.

Farà cosa d'uns tres anys (com passa el temps!), que amb la Sílvia i el Roc ens perdérem voluntàriament per Blancafort. Un poble de la Conca de Barberà que visitàrem una tarda de dissabte, just abans de Pasqua Florida. L'objectiu era mirar de trobar la Unió de Pagesos. La història venia d'unes diapositives que va fer el nostre amic Ramon Saumell en una d'aquelles "caceres" de dracs i bestiaris amb la gent del GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular). Corria un dijous sant de 1984 o 1985, quan en Ramon, el Salva Masana, la Montse Soler i el Xavi Saumell, anaren cap a la Conca per retratar ("caçar") el bestiari de la comarca. Expliquen que aquell dia feia vent de mestral, d'aquell que neteja i deixa un cel ben blau. Sigué a Blancafort que es trobaren que la Cabra estava guardada a la Unió de Pagesos del poble. La treieren i ells mateixos l'agafaren per poder fer les fotos. El dia radiant de primavera era ideal per la càmara. Després anaren a Montblanc per retratar l'Àliga, el Drac i la Mulassa. L'Àliga l'hagueren de treure d'un petit local del costat mateix de la torre dels Cinc Cantons de la muralla, la bèstia restava amagada d'entre vergues podades de les vinyes, i s'havia d'anar en compte perquè les plomes sobresortints del coll eren de llautó. El Drac i la Mulassa els trobaren dins d'un altre magatzem de parets de maons i amb banderoles de festa penjants. Després de tanta "cacera", un dinar a la fonda Colom els reconfortà. Ja de camí de tornada una parada al forn de Lavern per comprar les garlandes ensucrades i amb matafaluga. D'aquell dia portaren una vella postal dels gegants i els nans de Montblanc posats a la plaça Major, segurament comprada en algun quiosc o estanc.

                                   La Cabra de Blancafort als anys 80. Foto Ramon Saumell

Així, passats més de 25 anys, ja ens tens pels carrers de Blancafort buscant la porta de la Unió de Pagesos i preguntant per la Cabra...Una dona gran ens digué que estàvem parlant de molts anys enrere.., i ens va dir, amb els ulls perduts enlaire i agafant-se el gersei prim que portava, que recordava una cabra que feia anar el jovent del poble...Pujàrem fins al Celler Cooperatiu, passaven tractors, miràvem carrers...i res, ni rastre. Fins que vam entrar al casal de jubilats del poble. Un taula d'homes i l'altra de dones, juntos pero no revueltos, amb la tele engegada, jugant a cartes o al dòmino i amb perfum de colònia d'avi. I ells ens informaren: la Unió de Pagesos ja no existia, però havia estat en aquell mateix carrer, seguint la mateixa vorera avall, abans d'arribar a la plaça Major. Ens digueren que la Unió de Pagesos era diferent que el Celler Cooperatiu, al celler només s'hi va a portar la collita, a la Unió s'hi anava a reivindicar, a fer política. Ens quedà del tot clar.
Baixàrem el carrer i a primer cop d'ull no trobàrem res, ni rastre d'aquella porta de la Unió de Pagesos, però una senyal canvià la nostra percepció. Una enigmàtica fletxa pintada a la paret, que ja apareixia a les diapositives del Ramon, marcava la ubicació d'on havia estat situat aquell local, ara desaparegut i esborrat per una casa de nova construcció. Tot i amb això, a l'altre costat de la fletxa sí que encara aguantava idèntica una altra petita porta, d'aquelles d'abans, com a testimoni mut d'altres temps, d'aquells temps que als pobles segurament tenien més vida que ara. Una altra lliçó d'ei!! que tenim molta feina per fer. El llegat de la memòria se'n va, s'escola amb el rodolar dels anys, i és feina de tots plegats intentar que no se'ns escapi del tot.

La paret i la porta del costat d'on havia estat la Unió de Pagesos. Abril de 2010.


Ah!! i d'aquella Cabra...ni rastre, de moment...

AL TALLER

Ara que s'apropa sant Josep, patró dels fusters, encès de foc d'encenalls, falles i cremes dolces, remenat de bunyols i guarnit per l'incipient florir d'inicis de primavera, el cicle de l'Ei continua el seu camí per llocs inhòspits, potser oblidats o en desús mental. Parlàvem, dies enrere, de les olors o perfums de certs establiments, i avui volem parlar d'una fusteria que plegarà veles el proper 21 de març, coincidint, vés per on, amb l'equinocci de primavera.

Es tracta de la fusteria d'en Lluís Ferrando ubicada al carrer de les Tires de Vilanova i la Geltrú, un d'aquells carrers que ben poca gent li fot cas, però que anys enrere havia estat força mogut i viscut pels mateixos veïns que hi feien lluminàries i aquells sants joans  d'aprop del Cap de Creu. Tota una època, de quan la quitxalla podia jugar amunt i avall, la gent sortia amb la cadira a fora el carrer i els carros arribaven dels horts pel camí dels esbarjos.

En Lluís és nascut el 1939 i prové del carrer de santa Gertrudis, per tant geltrunenc d'origen. Cap el 1953, quan tant sols tenia 14 anys, ja treballà al taller de fusteria de l'Esteve Alimbau, d'on recorda, d'entre els múltiples treballs, de com es construí la carcassa de llistons de fusta del llom de la Mulasseta Presumida, estrenada el 1955. Aquest taller estava ubicat a l'actual carrer Correu, abans anomenat carrer Navarra.
Cap el 1959 deixà el taller de l'Alimbau i passà a la fusteria dels tallers Tomàs al carrer Codonyat (abans anomenat amb allò del "membrillo"). Marxà a la mili durant un any i mig i després entrà a treballar a la Pirelli, combinant el torn del matí amb el treball al taller del fuster Ramon Mestres (al capdamunt del carrer sant Francesc) durant les tardes. Finalment, el 1966 començà amb el seu propi taller als baixos del número 18 del carrer de les Tires, ja que la seva parella, l'Aida Bladè, coneixia al pare de l'actual propietari. Encara ara l'Aida recorda com en aquell mateix portal de l'actual fusteria havia pelat ametlles, ja que la seva infància i joventut les havia passat en aquell carrer.

En Lluís pogué rescatar algunes antigues màquines del taller de l'Alimbau per començar amb la seva pròpia fusteria. Múltiples feines, treballs i encàrrecs quan el telèfon, fidel aliat, anava sonant. En Lluís recorda de com a partir de certes feines entrà en contacte amb els artistes Pau Roig, Calvet, Tristán, Santacana, Rody...Fins i tot al mateix Pau Roig el portava amb cotxe perquè pogués dibuixar alguns dels vells masos de la comarca. Encara ara, quan hom entra a la fusteria i parla amb en Lluís, tot destil·la un ambient d'autèntic taller, d'artesania i bon ofici, amb el perfum de fusta i amb el voleiar de certs mots que van sorgint de la veu d'un autèntic fuster: taladres, caixes d'eines, clavar els guarnits, la màquina per fer galzes i motllures, els aprenents, la garlopa, el garlopí, el rosset, el ribot, l'escaire, les serres...
Del taller sorgiren encàrrecs com la carrossa del rei blanc (dins del projecte de renovació de les carrosses portat a terme el 1981), certes portes de l'entrada de l'ajuntament, la barana de fusta que s'estrenà amb la renovació de la plaça del Port a baix a mar, certs treballs als estudis de Ràdio Miramar a Barcelona...entre tants altres, fins i tot un grapat de maces de diable per poder petar coets durant la nit de sant Joan i més d'un drac de fullola retallada amb paciència i ofici durant un dissabte pel matí.
El dibuix de l'anagrama de la fusteria d'en Lluís, on s'hi veuen uns troncs d'avet, procedeix de l'Esteve Alimbau i és el que fins a l'actualitat emmarcava factures i sobres.

Ara la fusteria, el taller, tal com anomena en Lluís, tancarà definitivament les seves portes i la seva activitat, però també, com sol passar en aquests casos, s'escolarà un tros més de la nostra història, tant personal, com familiar, com col·lectiva. El cup de dins del taller, on antigament s'hi feia vi, encara està ple de fustes procedents del Pirelli (que anaven a 10 cèntims el quilo), però també resta fosc perquè es va fondre la única bombeta que hi feia llum. Les roderes del vell portal, per on hi passaven els carros de pagès, i la gatera, passaran a formar part del paisatge que poc a poc es va esvaint davant dels nostres ulls. I davant mateix de la fusteria també encara hi respira l'antiga sínia de ca l'Andreu, d'on fins fa poc hi penjaven tires de tomacons a l'entrada. Sínia que conserva un ampli camp on ara hi creixen herbes, però que abans era un extens hort amb safareigs, pou i figuera inclosos. Diuen que tot això és llei de vida, que el temps passa i les coses se'n van, de moment però, el petit peix de ferro que fa de pany d'una de les portes de l'esmentada sínia encara sembla guardar, tot gelós, tot aquest paisatge de banda i banda del carrer, com si preveiés que, a vegades, les coses moren per tornar a renéixer més endavant. De moment només sabem que més d'un nét d'en Lluís ja ha provat de picar algun clau sobre algun fustot que corria per dins del taller, de moment només sabem que l'olor de fusta almenys quedarà en el record mental d'alguns i que això, no se sap mai, pot donar futurs fusters de l'antic i noble ofici. El temps ho dirà...

PARAULES RETROBADES

El poeta Enric Casasses ha recuperat una sèrie de textos (en forma de dietari i poema llarg) que havien estat perduts durant uns trenta anys. Ara els publica sota el nom de "Diari d'Escània i Univers endins".

Mirant el cine de les pel·lícules "Dies d'agost" de Marc Recha, "Honor de cavalleria" i "El cant dels ocells" d'Albert Serra, on es retorna el culte a les imatges que parlen per elles soles, a l'ambient sonor que també ens explica i evoca, als paisatges que ens entren pels ulls i ens escriuen llibres i llibres dins les ments. El director de cinema Albert Serra, nascut el 1975, des dels divuit anys que no té televisió. Ell creu amb les imatges que podem retenir a partir de la memòria, de fotografies i de totes aquelles imatges i gràfica dels llibres, diaris i revistes.

Imatges mentals, nítides, reconvertides dins l'arxiu de la memòria, l'imaginari que evoca, els paisatges interiors que beuen i s'inspiren dels exteriors. Com el record, fa anys, molt a prop de casa, d'un sabater que t'arreglava les sabates en uns baixos dels blocs Baquès. Em fascinava l'olor forta, intensa, de la cola que emprava. Aquell petit taller on hi tenia una màquina que anava amb pedals i on ell mateix agafava la sabata amb els petits claus a la boca i el martell a la mà.

D'altres olors, flaires i perfums provenien, o encara provenen, de comerços. La granja Montserrat, a la rambla Nova, on venien tot tipus de llaminadures i pastes, fins i tot els diumenges feien xocolata desfeta. La mestressa anava sempre amb una bata d'estar per casa i sabatilles. El quiosc del capdavall del carrer Ravalet, amb un senyor amb bigoti i parlar andalús que sortia de darrere les piles de diaris i revistes, i ja no parlem de cal 65...
El paper marró del forn de pa de cal Mauro o de cal Federal, olors de formatges i pernil dolç de cal Gil, l'encanteri dels llibres i figures de cartró de les llibreries Mulassa i Llorens. L'herbolari i la cistelleria del carrer sant Sebastià, les fusteries dels carrers del Tigre, Sales i Vidal i de les Tires...La bodega del capdavall del carrer Barcelona amb porticons blaus i la col·lecció d'ampolles, garrafes i sifons. Les farmàcies que ja et curen quan hi entres..., les xurreries de cal Trifón i Julián, la pastisseria de cal Blanch, amb aquells motlles d'ous i figures a les parets de l'entrada, la merceria, els piensos Vendrell...i tants d'altres, tant de Vilanova i la Geltrú com de fora.

Tot això ve a compte perquè a part de recordar certes olors que ens transporten molts records, també podem retrobar certes paraules, certs pensaments...tot fent buidatge de correus, per exemple. En primera instància poden semblar aquest tipus de portes i panys caducs, passats de rosca, rovellats, muts i gelosos del temps passat, però a mida que t'atreveixes a redescobrir, a rellegir, a reinterpretar...tot retorna amb una altra melodia, d'on pots pouar el que més et convé. Aquí van unes quantes paraules, noms, pensaments... totalment inconnexos, escrits o trobats d'anys enrere, i que entre ells, sense voler, juguen i juguen altra vegada, com si no hagués passat el temps. Tot és relatiu i l'Ei respira, va fent, com qui no vol la cosa...

Cal Tres Pams, el moperu raru, Eduard Comabella, Miquel Bauçà, pàjarus, abraçada de mussol, doctor Zennon, pescador de llunes i encantador de corrioles, illes de Culatra i Corvo, contra l'ensopiment un somriure, col·lectiu Zero, el senyor Bombolla, els Joanets, pensamenters, cataus de confeti, departament de Mogudes i Festes Llibertàries i Populars, Rimbaud, Salvat Papasseit, mentre hi hagin balcons hi haurà llibertat, enciams mustius, horts de pirotècnia futurista, abstracció desèrtica, els ninots de Joan Miró, el conill de la Mussara, raïm de mar, peixot de maregassa, els caps d'en Cardona, fanalet de pirata, pampallugues d'estels, polsims d'isop, festa major dels minairons, pregó d'altaveu, al·loide aeri espargint paperets, clinxs-clonxs, coet l'Espetek, bojos intemporals, caseta gal·làctica, l'Albert Callau, el banc dels esgarrats, l'illa dels muts, Dau al Set, marramiau, setmana "marçiana", els bullanguerus, tocats per la claraboia, conductors d'energia lliscant, hologrames de filferros, núvols fets a taques de cops d'escombra, xanquer de Casa Alta, pera llimonera i pera amb patinet, jardiner de somnis, comitè de la llenya, cal Estripet, llum d'abril, villa Montserrat, pouistes i pouetes, penells tramuntaners, sense vermut no hi ha aplec, enganyapanxes, pelegrins de les Useres, pelegrí de les paraules, Picos Pardos, salut i encanteri, que la pinassa sigui propícia...

Per acabar una pintada que he vist aquests dies a prop de l'estació de Sants: "Morir-se de fam no és delicte. Visca la democràcia!!"

EL DRAC A L'ARRIVO

Posats en ple Carnaval aquesta cuina de la Cua no para de bullir, de pensar, reflexionar o proposar. Fa uns quants anys que segurament molts vilanovins i vilanovines, tot i que no ho diguin públicament, troben a faltar el Drac de Vilanova a l'Arrivo. Més tenint en compte que és una de les figures vives que està molt estretament lligada a la història del nostre Carnaval des del segle XIX, com a mínim.

Precisament, fou un divendres de Carnaval de 1948, tal dia com avui, però que aquell any caigué en un 6 de febrer, que el nou drac de Vilanova, recuperat per tota la tropa del Foment Vilanoví, arribà a la plaça de l'Estació amb l'acompanyament inseparable dels Diables. Aquell vespre no hi havia ni carrosses, ni societats emmascarades pel carrer, ni crítica, ni sàtira, ni molt menys cap tipus de got de cervesa deambulant pel carrer. La dictadura franquista ho prohibia tot. Les espurnes del Drac i Diables sigueren les úniques que omplien èpicament els carrers, segurament recordant amb nostàlgia tots aquells carnavals d'abans de la guerra incivil.

Passaren els anys i els panys, tot i que s'anaren recuperant o innovant certs actes del Carnaval el drac no sortí a l'Arrivo fins el 1978, ara sí encapçalant amb els Diables la corrua de societats que li anaven fotent per arreu amb les seves particulars mascarades satíriques. Eren temps de canvis i tota sortida al carrer era molt benvinguda. El drac de Vilanova continuà sortint durant uns dos o tres anys més a l'Arrivo, una tasca que també l'acompanyà el novell drac de la Geltrú a partir de 1979. Tots i els entrebancs, a vegades motivats per la ignorància, altres vegades per mals pensaments, els diables vilanovins i el drac geltrunenc no han deixat mai de sortir a la cita del vespre de divendres de Carnaval. En canvi, el drac de Vilanova ha anat sortint de forma més irregular. Encara molts recordem l'antifaç blanc que portava el 1985, de fet aquell any el drac va aparèixer sorpresivament dalt d'una carrossa a l'alçada de la carretera general amb la Rambla i s'ajuntà a la capçalera de l'Arrivo que venia des de la plaça de l'Estació. Passats els anys, no tornà a sortir fins cap a finals dels anys 90 i inicis d'aquest segle XXI, de forma puntual i intermitent, veient-lo disfressat i sovint amb antifaços. Des d'aleshores ja no ha tornat a sortir més.

Seria bonic que en un futur el drac recuperés el costum de sortir a l'Arrivo, acabant de completar la capçalera de foc, fins i tot cada any l'Escola d'Art i Disseny o artistes diferents de la ciutat li podrien dissenyar un antifaç per sortir. Ja seria la hòstia que es pogués fer una reproducció del drac antic que està al museu i que aquesta només sortís un cop l'any per l'Arrivo. Són idees, pensaments...que emanen del poble amb tota la bona fe i il·lusió del món.

I per acabar només una última reflexió, a la Cua estem totalment en contra de prohibir res per Carnaval, sí que fa falta més diàleg, més col·laboració i més pedagogia, certes dinàmiques es poden corregir i millorar però mai des de la imposició i menys des de la confrontació directa que només aporta polèmiques estèrils i mals ambients permanents. La gent ja va prou cremada perquè a sobre surtin els sants pares de Roma i proposin que s'hauria de prohibir l'alcohol a l'Arrivo...on anirem a parar...

Salut i bon Carnaval a tothom!!

LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS

Dissabte passat ja és història. Les Comparses de Nit ja són una nova realitat que l'ha fet possible tota la gent que sortí malgrat el fred. No es tenen masses paraules per definir-ho, a la memòria ja quedaran per sempre imatges gravades, retingudes i viscudes. I l'ànima de les de nit fou la This-Tracció Txaranga, quina tropa!! Quina bona gent!! I el Miquel portava la bandera al ritme d'aquelles músiques i càntics que anaven serpentejant com un riu de llibertat, perquè per sobre de tot va ser una vivència festera de llibertat i bon rotllo, les parelles fent-se petons, pau i amor per arreu, una nit de somni. Per unes hores el fred va callar davant l'evidència que quan el poble va unit no hi ha qui el pari. Un nou acte que demostra moltes i moltes coses.

La lluna fumant, calmada però combativa, amb estil, i amb ulleres de sol per no veure certes coses. I els carrers que semblaven que ens abracessin, i els fanals que ens anaven il·luminant per aquelles places petites. Porrons que sortien dels bars i anar fent, ara parem ara hi tornem. Els turutes corejats a ple pulmó, encetant el carnaval 2013 amb tota la contundència i engrescament que hom es pugui imaginar amb càntics que baixaven i pujaven pels carrers.

Mantons, barretines i vestuaris de múltiples entitats barrejades que agafaven altres tonalitats sota la foscor i les penombres de la nocturnitat. I de tant en tant grapats de caramels llençats amb dolçor, amb complicitat. Diria que no es pot demanar més, si el món sigués així cada dia aniríem molt millor. Però la festa ja té aquest tipus de miracles. Com el gran Juanitu cridant la plaça és vostra...un moment entranyable.

Ara el verí de les Comparses de Nit ja ens corre per les venes, ja està, ja l'hem liat. I l'endemà tot és nostàlgia d'una nit memorable. Els rastres de caramels ja no hi són i els carrers i places tornen a estar tranquils per preparar-se pel Carnaval que vindrà aquests dies, un Carnaval que serà diferent.

A partir d'ara ja podrem parlar d'una nit on els clavells es revolucionaren, una nit que fins fa poc només tenia els balls de mantons amb homes mudats i les dones amb mantons i sense clavells, però que a partir del 2 de febrer de 2013, sota el vent fred de la nit, sortí una petita multitud de comparsers i comparseres que escrigueren una nova pàgina a la història del Carnaval de Vilanova i la Geltrú.

Salut i bon Carnaval a tothom!! I visca les Comparses de Nit per sempre!!

Música per a nostàlgics http://www.youtube.com/watch?v=PhShj1cpHSQ

PI I POU AMB PAU

Avui que comença la festa major d'hivern de Ribes, sant Pau, fem eixir els tarambanes, totes les pampallugues, els que estan com un llum de ganxo, els destartelats, els exaltats, els visionaris i il·luminats, els toca campanes, homes orquestra i farandulers, martingales i fantasmes, peluts, hippies i lliures, sobretot lliures..., gent entranyable que segurament, des d'aquells rampells folls i eufòrics del Grup de Folk, encara viurien sota un pi, amb un pou a la vora i, sobretot, amb pau, amb molta pau. I clar, hom s'imagina tot aquest paisatge cultural dalt d'un turó que albira el mar de lluny, envoltat de camps, vinyes i herbes. Podria ben ser la mateixa ermita de sant Pau a Ribes, podria ser algun d'aquells masos del Maresme, de Tiana..., o més a munt, cap a l'Empordà, o més avall, cap el Tarragonès i el Baix Camp.

La música i cançó folk sempre s'ha relacionat amb tot aquest ambient imaginari d'allunyar-se d'aquest món malalt, lluny de cabòries i interessos deshumanitzats, una nova Arcàdia potser, un nou món que actualment torna a agafar plena vigència perquè ja s'està veient que l'altre camí només ens pot portar a l'autodestrucció en cadena.

Pi de perfums de trementina, olorós després de la pluja i vaivé amb el vent de serè...
I un pou de blanc de calç, allà quiet, amb tot el seu misteri silenciós...
Amb la pau que porta en Pau, descalç, descabellat, amb la guitarra i menjant-se una poma.

"Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca,
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra,
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.
Fixa't jo, quin cap més verd,
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles"...
(fragment de la Cançó 7a En Colors de Pau Riba del 1971)

Mentre els Sumidors, muntanya de to càntic, és el niu inèdit de l'hivern, d'allà on surt el fred i el fosc, la llum i la clariana, els blauverds i els blaumorats, a redós de la vall.

Plouifasol és un poble encantat
on ningú no hi mana i tothom hi cap.

Pi i Pou amb Pau, Pi i Pau amb Pou...Ribes i Riba

LLUM

I comença el 2013. La llum natural del sol, l'escalfor i resplendor del foc...Pau Riba, en una de les seves cançons, ja feia referència d'una foguera en plena nit de Nadal, sis mesos abans que sant Joan encengui les seves. Pel que sembla, pel que diuen i s'explica, alguns pobles mariners de la mediterrània encenien focs a la vora de la platja durant aquests dies propers al solstici d'hivern. Aquest foc nou, aquesta llum nova ens hauria d'il·luminar avui de forma totalment diferent, a partir d'altres paràmetres. S'obre ara la reflexió de qui som, on som i cap a on volem anar, sobretot en l'àmbit humà, social..., però també en l'àmbit estrictament polític, i en el cultural, festiu...

Començaran les massives calçotades, la majoria amb aquest foc que hauria de ser de vergues podades de les vinyes. Però per alguna raconada del Garraf potser començarà la reinvindicació del ceballot, que fins ara restava callat, arraulit, mig vergonyós. Un bon esmorzar de sardines a la brasa amb quatre ceballots, pa i vi bé que podria ser un encant d'acaballes d'hivern i pre-primavera.

Però oposat al caliu del foc mediterrani, oposat a allò més natural i plaent, l'any comença com aquest pal elèctric, desvallestat, encantadorament desfassat, fins a l'extrem que allò que abans devia servir per transmetre corrent ara sembla un pal del ball de gitanes, només hi falta l'estaquirot. D'altres pals i torres d'alta tensió segur que encara feinegen amb més o menys destresa, de fet, al nostre entendre, ja formen part del nostre paisatge i del nostre món simbòlic. El grafisme publicitari, el cartellisme, l'art en general...sovint ha treballat sobre aquest tipus d'elements elèctrics que, com la bombeta, conformen un cert tipus d'ambient d'època.

Veurem què passa amb aquest pal que vaig poder fotografiar al Rec d'Igualada, quina serà la seva sort, de moment el país vol donar llum però potser s'ha equivocat d'interruptor.

Pels qui vulguin seguir les passes de la llum, continuarem dibuixant l'Ei amb quatre rastres o petjades intermitents que s'esdevindran en aquests dies de fred. El sol, molt a poc a poc, va creixent altra vegada el seu recorregut i les seves hores de lluir, tot plegat tenint en compte que anem desfassats amb l'horari estrictament solar i que durant l'últim cap de setmana del mes de març (que en enguany caurà per Pasqua Florida) haurem d'avançar una hora els nostres rellotges que ja no són de sol. L'allunyament de l'ésser humà vers la natura provoca aquest tipus de cabòries, de tràfecs i paradoxes.
Seguirem anant a contracorrent elèctric, seguirem somiant que de vida només n'hi ha una i que cada dia, passi el que passi, diguin el que diguin, obrirem les portes i les finestres a la llibertat, a la nostra i a la de tots i totes. Vinga gent!!
Si cliqueu sobre aquesta adreça podreu posar música a la lletra: http://www.youtube.com/watch?v=2Fy8P1MVfsQ