FRONTISSA

Això, precisament, és el que li queda a l'any, una frontissa que grinyola. Els últims dies i els primers d'un nou any sempre són moments inèdits, inversemblants, contradictoris, remoguts...

Ens podem trobar aquesta benvinguda (cadascú que li posi allò que més li agradi) o una porta tancada, inquietant, perquè només ens deixa una sola escletxa per, vés a saber, llençar-hi alguna carta, algun desig...

Últimament només vénen ganes d'estar vora el sol dels migdies d'hivern i de no moure's de darrere la finestra, esperant, pensant o contemplant sense pensar. Què fas? Estar, és molt important sentir que estàs. L'altre dia amb la Sílvia, mentre el Roc jugava, ens vam seure en un banc de la plaça Ricart de Vilanova i vam estar allà una estona, sense fer res d'especial, contemplant, comentant o quedant-se en silenci perquè la llum baixa del sol d'hivern ja ho deia tot. Recordava que de petit havia estat en aquella plaça quan es va inaugurar a inicis dels 80, segurament molts ho recordareu, hi actuaren els diables de Vilanova i el drac de la Geltrú. La Sílvia em comentà que ella era més de jugar a la plaça Xuri (Xoriguer) o al carrer de les Tires, fins i tot durant certs estius a la plaça del Canó de baix a mar. Jo les vegades que havia sortit amb la meva primera bicicleta era per la plaça del Mercat, quan encara era de terra. Ja de joves-adolescents ens trobàrem a la Vila, és a dir, a la plaça de la Vila (certa gent gran encara ara diuen "Casa la Vila"), quan era molt habitual que certa joventut de la ciutat es trobés cada dia del món al voltant del monument al Ventosa i, per extensió, als bancs de la plaça. Era, doncs, un espai de sociabilització. Les places, en principi, haurien de servir per això, entre altres coses.

Què pot donar bon rotllo per començar un nou any? Què ens pot fer albirar una mica d'il·lusió més enllà de la grisor? Són preguntes que ens podem fer durant aquests dies.

Nadal amb paper de plata, com aquesta llum metàl·lica de desembre, mentre a casa ja donem menjar cada dia al tió que ens mira i somriu. Són savis els tions, reconforten. Ells sempre mirant des d'aquell racó de la casa, són perennes, sempre estan allà, amagats o al descobert, però sempre hi són. Hi ha tanta gent que hauria d'aprendre d'ells...

Passa el drapaire, el "xatarreru", amb un carro ple de martingales, tot capcot tira carrer amunt. A dins del carro s'hi entreveuen, entre el desgavell d'endimaris i trastos, el cap de cartró del moro Manani, aquell estel molt i molt gros rebossat de bombetes que penjava de l'entrada de la plaça de la Vila, la vela de circ de la masia Cabanyes, un tros d'envelat...i tantes d'altres coses que el temps i les persones han anat arraconant.
Davant d'aquest imperi creixent de les ciutats-aparador, davant d'aquest continu i imparable adoctrinament de masses adolorides pel dia a dia, només ens queda la dimissió. Pots arribar a viure en una ciutat però aliè a ella, o més ben dit, dins d'ella però a la teva bola. I si de tant en tant resulta que et lies en algun afer, serà perquè la idea o la intenció s'ho val, ni que sigui pel sol plaer de fer-ho.

A la fundació Miró de Barcelona hi ha una instal·lació "Estel caigut" de Jaume Pitarch: "estrellar, fabricar una estrella"...Un cotxe de luxe, com a objecte de desig en una societat materialista, sinistrat al pati de l'olivera i amb la ràdio encara engegada i emetent els butlletins informatius en temps real.

TIC-TAC, TIC-TAC...

L'albirança d'aquest cargolí, quan som petits davant la immensitat i l'allunyament dels pensaments, enllà, molt més enllà d'on a vegades podríem arribar físicament. La vida, la societat, la gent...podrien ser aquestes fustes que ja no donen més de si, la matèria primera que es va degradant, corcant-se fins i tot, però sent la mateixa base que ens obre nous horitzons encara per descobrir, encara per viure. El cel blau net, els anomenats blauvent i llunymorat que ens esperen fins on nosaltres decidim arribar. A tota festa sempre li arriba aquest moment de deixar enrere dinàmiques caduques, que ja no donen més de si, i encarar la plenitud d'una nova època. Potser, qui sap, si ara mateix estem en aquest procés d'albirar nous paràmetres i fer cas a certs miratges. Pot passar també que un cert nucli humà (col·lectiu, barri, poble, ciutat, país...) encara no vegi o no cregui que certs canvis a temps sempre són necessaris. El temps ho dirà. El que sí ens explica la història contemporània és que sol passar sovint que les innovacions, recreacions...solen venir d'un petit grupet de persones, tals il·luminats, faranduleros i d'altres "tocats de l'ala" que encenen, potser inconscientment, la metxa, això sí, amb certa intencionalitat i amb el gaudi inexplicable de la pròpia experimentació (només per això ja val la pena, oi?). Allò de provar-ho..., i si els astres donen el seu vist-i-plau, si aquelles energies inherents a la gent donen el seu fruit, aleshores l'acció festera s'encèn i dóna tota la llum possible fins que, oh fatalitat, explota d'èxit per altra vegada poder tornar a recomençar quan ja no queda li l'apuntador. El cicle vital de la festa que permet que altres joves fagin renéixer d'una altra manera allò que anys enrere reneixeren d'altres joves que ara ja són més grans. Si hom no té aquest sentit dels cicles o etapes, es pot caure en l'esparpent o en les inèrcies assumides, és allò tant trist de que ho fem així perquè sempre s'ha fet d'aquesta manera, la festa acrítica, la "afesta".

Aquí proporcionem un vell timbre, amb el símbol d'una campana, per si algú el volgués pitjar. La pols i la ronya solen omplir els primers àmbits de la festa caduca, però quan la porta s'obri vés a saber què ens hi podem trobar...una nova llum, uns nous paràmetres per continuar imaginant i jugant tots junts.

Ei

Sota aquest títol tant curt voldria obrir un petit cicle hivernal dedicat a coses estranyes, encantadorament estrafolàries, potser innecessàries, certament, però mireu, a vegades no saps ben bé el perquè però les coses van així...

Farà un any, justament un any, que se'm va obrir la llanterna d'un hipotètic segon llibret de poemes. Avui mateix he sabut que una de les fustes emprades pels suports de les teles pictòriques és d'àlber, mot que sempre m'ha agradat, per això el primer recull poètic prenia el nom de "Sondàlber", potser també per certes influències inconscients de la sonoritat etèria i volàtil, somiadora fins i tot, del poble penedesenc de Puigdàlber.
Doncs bé, tot això ve a compte perquè pel mes de novembre de l'any passat el Rec d'Igualada obrí la finestra vers una altra dimensió encara ara bastant desconeguda per mi mateix. Centenars de fotografies tirades febrilment durant tot un matí de dissabte acabaren amb un esgotament mental important, veia ferros rovellats per arreu, interruptors perduts, inservibles, naus i fàbriques abandonades en el silenci dels anys, finestres tapiades amb sacs podrits, pols i més pols...L'ànima del Rec igualadí m'aclaparà de dalt a baix i sorgí la llanterna de l'Ei com a títol d'un nou recull, ara ancorat per aquestes dissorts que pateix el país, per aquests icebergs de gelada perpètua, tot recordant la desaparició fulminant de l'Emboscall, aquell petit i alternatiu editorial que portava en Jesús Aumatell, una gran persona a qui hom li ha perdut el rastre perquè deu haver decidit tancar la paradeta de la manera més humil possible: amb una discreció de silenci absolut enmig de la brama col·lectiva. Una èpica aquesta que m'ha fet reflexionar dies i més dies fins que pam!! surt tot allò que poc a poc s'anava coent fa temps.

Avui, dia 20 de novembre, dia universal de la infància, començarem aquest petit cicle inèdit a partir de certes imatges de l'Ei. I les iniciem amb aquest pobre home d'època que li cau un llamp, una espurna o un raig, potser a l'home li falta el barret, o potser ja li ha caigut fa estona. El triangle ens indica perill, atenció, un símbol força quotidià que podem veure per arreu. Aquest tipus d'home, d'ombra negra, impersonal, bastant intemporal, tot i que té pinta de segle passat, sol trobar-se en indrets amb perills elèctrics i d'alta tensió, lligaria també amb aquest concepte d'Ei, ei compte què fotem, ei...com anem, ei...què collons fem, i tants d'altres. Aquest home no sabem ni com es diu, ni don ve ni cap on va, però ens va seguint per allà on passem, parent dels homes verds i vermells dels semàfors, o d'aquells infants que corren per senyalar als conductors de vehicles la proximitat d'una escola d'on hi surten nens i nenes esperitats, sobretot els divendres a les cinc de la tarda.
Aquest senyal el vaig fotografiar al Rec d'Igualada i m'agradà doblement perquè també hi podem trobar en certa manera, i salvant les distàncies artístiques, l'anomenat blau "guino" (de l'artista Josep Guinovart). Vull dir que tot i la mala sort del pobre home doncs hi ha un blau lilós que dóna certa pau, certa distància i allunyament...

Bé, ja veieu que com que la cultura popular és infinita, doncs durant aquest hivern es tractarà d'això, de destartalar-se una mica en aquestes petites coses que moltes vegades ens passen depercebudes, o que no hi donem més importància de la que realment tenen, o potser sí...

Per poder armar tot aquest petit sidral virtual, l'Ei s'ha vist ajudat per l'anomenat Col·lectiu Impossible, és a dir, que sense la seva ajuda tot aquest embolic no hagués estat possible. L'imaginador ha sigut en Claret; el pensador el Roc; el retratista l'Horro; en Xispes s'ha fet càrrec del correlluna i pampallugues; els trastos i desori l'aporta en Plats i Olles; l'imatger és en Marcel; el talaier en Jaumet de les xanques; els reclinatoris no hi ha qui els porti (què hi farem!!); l'aiguarràs-trementina és cosa d'en Pinzellets; els transistors l'Arcadi; els sifonaires van a càrrec del Noya; l'incendiari no pot ser altre que en Joanet; capdetrons a càrrec de Planxet i Sia; els titelles els duu Marduix; el tractor de Montbrió l'anaren a buscar els Mamets; els gripaus en Pau; el romesco que ens fotarem serà de ca l'Estripet (no podia ser d'un altre lloc); la farigola de Rocacrespa la collirà el Màxim; si algú li interessa l'adreça que vagi al carrer Jafra; i l'organització general, la més "importanta" de totes no ho dubteu pas: "la Abejuela. Fiestas Populares".

Apa, salut i Ei!!

SALVA 40

De l'1 de novembre al 2 de desembre la Premsa de Ribes, situada al carrer Torreta, acollirà una petita mostra restrospectiva de Salva Masana, en motiu dels 40 anys de la seva primera exposició individual.
Des d'aquell 1972 ha plogut molt. Si aleshores aquella exposició l'acollí les galeries "Ramblas" de Vilanova i la Geltrú, una galeria atípica que barrejava la venda de mobiliari per la llar amb mostres artístiques, ara aquella filosofia continua a la taverna típica de Ribes, on el seu propietari, en Josep Maria Sanz, manté la doble tasca, gastronòmica i artística, des de 1977, que no és poc.

Tota la informació d'actes entorn l'exposició i trajectòria artística d'en Salva els podreu trobar al catàleg que s'ha editat per l'esdeveniment, un catàleg que ha servit per encantar-nos tots plegats a jugar una mica, a retornar i reviure, a redescobrir i fer relectura d'uns anys que ja no tornaran, però que ara tenim l'oportunitat de rellegir-los, remirar-los i regaudir-los, en part. Així, en l'ambient, tornarà a flotar un cert aire de folk, de pinzellades nítides, fauves fins i tot. De quan es caminava per aquests turons pelats que es retenien en morats de llunyania sobre les teles, ara retrobades.
Hem pogut retratar de ben a prop els gruixos pictòrics, les textures aspres pel tacte i esclatants per l'ull. Allí segurament s'hi condensen moltes coses, i potser d'aquí el títol de "Pòsit plàstic" del catàleg.
Fins i tot s'han tret a passejar mulasses que estaven dibuixades i acolorides des de feia més de tres dècades i que ara tornaran a veure la llum, i dracs, i dimonis...Se'ns escapava la cuca de Vilanova, però també la vam trobar penjada en una casa del barri de sant Joan de Vilanova.

Si aneu a la Premsa, podreu veure també la primera tela pintada d'en Salva sobre la temàtica dels dracs, realitzada el 1977 i on s'hi descobreixen els dracs de la comarca: Vilanova, Vilafranca, Ribes i Sitges, aquest triangle màgic d'entre el Penedès i el Garraf.
També alguns dels seus primers intents de dibuixos sobre ninots còmics de finals dels anys 60 i inicis dels 70.
Una altra vessant és la dedicada al paisatge, sobretot del Garraf, un motiu també per recordar l'espai natural de les Delícies, ara cremades i de moment ignorades per l'administració pública. Són, per tant, un manifest visual i artístic per defensar allò que pertoca i per reivindicar que la ciutat de Vilanova no està feta solament de ports nàutics ni d'interessos rancis i passats de rosca.
L'obra més recent, d'aquests anys passats, i la més actual també tenen un espai en aquesta retro, on el drac de tres caps de Ribes, que enguany també celebra 40 anys, hi té un paper preponderant i un diàleg desacomplexat amb el paisatge natural que li és propi, tot i que també el Montgròs no s'ha salvat d'algun forat a roca viva per fer-hi passar la gran C-15, la que havia de ser la gran solució de tota la comarca...

Així, les parets blanques de la Premsa es veuran decorades per aquesta retro i, fins i tot, del sostre i façana penjaran banderoles artístiques, relligant el concepte d'art i festa al carrer, el nucli dur de l'obra d'en Salva.
Per acabar-ho d'adobar, s'hi projectaran imatges d'obres, s'hi llegiran poemes, es cantaran cançons, vindrà en Jaume Arnella a fer un concert-vermut i l'últim dia, el dia 2 de desembre, la traca final amb una xerrada sobre alguns dracs històrics que existien durant aquells finals dels anys 70 i inicis dels 80. Aquest acte mereix un esment a part perquè ha esdevingut, potser, el  més complex. S'han anat a buscar certes persones que pel seu anonimat no havien encara sortit massa a parlar sobre les seves vivències durant aquells anys, ja sigui portant el drac de la població, reparant el cartró d'aquest tipus de figures o fins i tot reconstruint-los. Serà, doncs, una xerrada popular, sense grans filosofades ni historicismes de l'any de la picor, però amb molta plasticitat d'allò real, del que passava socialment entorn d'aquestes figures fantàstiques. Hi seran representats els dracs de Vilafranca, Solsona, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona, Ribes i la Cuca Fera de Begues. Al mateix temps es projectaran imatges d'aquestes bèsties, retratades més de tres dècades enrere, i uns tres minuts de pel·lícula, amablement cedida per l'ocasió per la família Masdeu-Comelles, de la primera concentració de dracs a les festes de la Mercè de Barcelona de 1979.

En Salva s'ha envoltat de família i amics per portar a terme tot aquest projecte, de fet, potser, l'excusa per retrobar-nos i fer ambient en aquests temps plens d'intemperis i incerteses. Si continua aquest fred de ben segur que en Josep Maria encendrà la llar de foc i mentre els troncs van espetegant doncs res millor que anar tastant els platets, fer traguets de vi bo i anar arreglant el món a la nostra humil manera, que ja és molt.

Hi esteu tots i totes convidats.

HISTÒRIES DE GEGANTS

Durant un bon matí se sentia xiular pel camí de l'Alegria de Tiana. Qui deuria ser? D'entre els horts i les tomaqueres els moixons piulaven acompanyant la tonada. El sol just s'aixecava per l'horitzó del mar que brillava argentat. Fins i tot un pescador de canya es girà cap a muntanya per veure qui xiulava, però res de res. Quatre vailets, que passaven per aquell camí tot jugant, sí que intuiren d'on venia aquella xiuladera, i començaren a córrer camí amunt cap a can Boter.

Seguint la ribera del Maresme en direcció nord, en Matamosques s'havia despertat amb el peu esquerre. La Ben Plantada el volgué calmar una mica...-Vés a passejar i que et toqui l'aire, amb aquest mal humor no t'aguanta ni la Trinquis-li va dir. Ja tens en Matamosques cap a baix a mar, i de camí, tot baixant la riera, es trobà el gegantó modernista, tot mudat i amb barret de copa. Després del rigurós bon dia, xerraren una mica de  les cercaviles que els esperaven, vaja, sobre el seu particular calendari.-No sents algú que xiula?-preguntà en Matamosques.-Ara que ho dius, sí que és veritat que se sent xiular de "fondo"...-respongué el gegantó.

Arran de la via del tren se sentia un xivarri de bombo i platerets. Venien en Planxet i Sia, dos gegants de roba que havien decidit passar el dia a la comarca tot fent turisme, i pel camí havien ensopegat amb la Cuca de Cardedeu, que corria per allà espantant ocells. Ara feia anys que la Cuca no baixava a Mataró i a ella també li vingueren ganes de contemplar el mar i potser remullar-se els peus a l'aigua salada.
-Escolta Sia, i si truquéssim els de Sant Esteve de Palautordera?-proposà en Planxet.
-Bé, tot i que crec que avui ell deu estar fent dissabte amb el seu "plomeru", vinga netejar, tot el dia està feinejant i a ella la té abandonada. On s'és vist que un rei treballi tant?-contestà la Sia.
-Home dona-replicà en Planxet-no n'hi ha per tant. Pensa que ells són els gegants més petits del món i per qualsevol fotesa, per petita que sigui, sigui formiga o puça, s'ofeguen en un got d'aigua. Recorda que ells vénen del país de Marduix, un país de somni on tot és possible...

En Jaumet de les xanques, que acompanyava aquest parell de turistes de roba, albirà la silueta del senyor Destorrent dalt del castell de Burriac, un antic senyor feudal trastocat, una mica tocat de l'ala, que últimament s'havia dedicat a ser titellaire per treure's del damunt certes neures, o almenys això és el que li havia receptat el doctor Soler a toc d'acordió:-Vostè-li digué el doctor-el que li convé és fer-se titellaire, jugar a tothora amb els infants, escoltar les cançons d'en Xesco i fer funcions de titelles per la canalla, ja veurà com en un parell de setmanes es trobarà molt millor i es treurà del damunt totes aquestes dèries.
Dit i fet, en Destorrent es construí ell mateix, i amb l'ajuda dels joves del grup Barrila, una mena de petit teatrí de titelles que se li obria a la panxa. Quan li venia de gust, envoltat de petits i grans, explicava històries passades amb el seu llenguatge estrafolari.

Just quan tot això passava, els inquiets Comediants de Canet feien eixir de la seva vinya el Sol Solet i la senyora Lluna, que tothom volia en un cove o pescar-la. Ai quan sortiren el Sol i la Lluna a ballar junts..., això només passava uns pocs matins a l'any i calia aprofitar el moment. En Planxet, meravellat, agafà ràpidament la màquina de fer fotos i fotografià l'aconteixement des del tren en marxa. En Jaumet de les xanques i el gegantó modernista aplaudiren i es treieren el barret, mentre la Cuca de Cardedeu remenava la cua tot baixant el camí de canyes. Els del país de Marduix, tot i ser els més reis de tots plegats, tant petits com eren, s'espantaren al veure tal fenomen astronòmic, i al gegant Matamosques li caigué l'embut del cap, mentre la Ben Plantada el cridava des de casa.

Acabat l'espectacle, quan la Lluna argentada s'anava fonent com un glaçó enmig del cel blau i el Sol s'imposava amb la seva llum i escalfor, vingué un ràfega neta i fresca de vent del nord que continuava portant aquella misteriosa tonada que algú xiulava. Ara era un regiment d'infants que xiulaven i seguien el seu protagonista camí avall. El culpable de tota aquella festa era ni més ni menys que el gegant de can Boter, un llenyataire que l'havien trobat pels rodals de Montalegre.

Procedència de les imatges (per ordre):

1-El gegantó dels Comediants. Publicada al llibre "Gegants" de Matadepera, 1982.

2-Gegant Planxet. Arxiu Esther Prim-Grup Planxet i Sia.

3-Els gegants més petits del món. Arxiu Marduix.

4-El gegant de can Boter de Tiana. Fototeca.cat-Montserrat Sagarra

OCORREFOCORREF

Amb aquest títol el poeta Joan Brossa interpretà el mot "Correfoc" en un dels primers cartells de la festa, cap els inicis dels anys 80. Aleshores, si hom treia el nas pel vestíbul de l'ajuntament de Barcelona, durant un vespre de finals de setembre, es trobava amb una mena de galeria improvitzada, un petit museu efímer i surrealista, fornit de dracs de totes les èpoques, formes, colors i materials, acompanyats de certes cuques, cuques feres i d'altres animalots de roba que servien d'animació per aquest tipus d'afers festius al carrer. Els seus caparrots esdevenien tota una declaració plàstica i artística.

També es respirava un cert ambient de gent vinguda de comarques que havia portat tota aquesta col·lecció de figures fantàstiques a la gran urbs. Aquelles hores de la tarda, prèvies a la sortida per la porta principal de la Casa Gran, permetien la recreació d'un món imaginari, barrejat amb l'intercanvi social entre les colles, la curiositat de certes persones, fins i tot de periodistes neòfits o d'estudiosos folkloristes, i un cert neguit per començar la festa. Una mena d'Arcàdia abans d'iniciar el joc.

Aleshores Barcelona era una ciutat que convidava amb febre de col·leccionista qualsevol patum mitològica que corrés pels carrers llençant espurnes i fent gresca. Tots, o quasi bé tots, hi tenien cita aquell dia, fins i tot els dracs dels pobles més petits hi volien anar. Anar al Correfoc de la Mercè era com dir "existeixo". A uns quants, però, sobretot els més antics, això anava al revés, una mica més fatxendes i presumits pensaven "veus..., a mi em conviden perquè sóc important, és que sense la meva presència aquesta festa no seria la mateixa". Per allà dins encara es podien veure alguns dracs històrics, com els de Vilafranca, la Bisbal d'Empordà, Solsona, Olot, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona o les velles tarasques de les Cuques Feres de Tortosa, i això sense pagar entrada. A tots aquests les fotos i els flaixos els hi anaven com a mosques.
Fins i tot entre alguns d'ells existia una rivalitat sana i competien per veure quin era el més antic, sobretot entre Vilafranca i Vilanova, si un presumia d'ascendència gòtica, a l'altre no se li acudí res més que inventar-se que era del segle IV abans de Crist, seguint l'esperit vilanoví procliu a la sàtira carnavalera.

D'altres ferams allí presents podien ser més o menys modernes, fins i tot contemporànies, tot i que alguns no es quedaven enrere pel que fa a elegància i singularitat. En aquest sentit, un dels que s'emportava la palma era el drac de Sant Pere de Ribes, el primer tricèfal del país. Aquest esvelt dracàs sí que semblava sorgit d'un d'aquells contes i rondalles que parlen de castells, cavallers i princeses. O encara algú deu recordar la Cuca Fera de Begues, amb el seu cap gegantí d'ulls esfereïdors i una llarga cua de tela que circulava sobre rodes. Era tant grossa (tot i venir d'un poble petit de les muntanyes del Garraf) que ni cabia a dins l'ajuntament barceloní.

Allí parats també s'hi trobaven els nous dracs que emulaven els antics amb les seves formes "clàssiques" i de materials rígids, tot i que com a novells i joves que eren no podien d'estar-se de mostrar els seus rampells trencadors. Eren els de la Geltrú, Moja, Castellbisbal, els Monjos, la Gornal, Montblanc, Igualada, Terrassa, Banyeres, Sarral, Gràcia, Sant Andreu i el de Barcelona. Aquest últim sigué construït pels titellaires de Claca seguint les pautes d'una nova concepció més innovadora.

D'altres feres més estranyes i estrafolàries també saberen seduir els barcelonins. Allò per ells devia suposar com veure per primera vegada una pel·lícula del Jules Verne: la Momerota de Mataró, el Camell de Molins de Rei, la Cabra de Reus, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, la Fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia..., eren casos dignes d'estudi i reflexió. Unes figures que ja feien anar les guspires amunt i avall amb la clara intenció de socarrimar a la concurrència, però allí dins del vestíbul, quiets i expectants, semblaven fins i tot pacífics, encantadorament simpàtics, però ai quan s'aixecaven amb la batussa de gralles i timbals..., aleshores la cosa canviava, com per l'art de l'encantament prenien vida pròpia i gesticulaven el risc de la festa. Per ells aquella estona al vestíbul els hi seria com una vitrina, un lloc d'on marxar corrent per anar a jugar amb la gent, amb el poble que els reptava i aplaudia cridant "volem foc".

També es podien descobrir d'altres menes de ninots amb caps de cartró i cos de roba, mena de titelles i cucarells itinerants que s'havien fornit per aquells anys a redós de les inquietuds d'un cert jovent que estava recreant la festa i els seus paràmetres. Els nius de tota aquesta patuleia de figures bellugadisses eren els moderns grups d'animació, que havien sorgit com bolets a partir de finals dels anys 70, tot i que també existien casos que la fera en qüestió l'havien construït els joves del poble o barri sense cap mena de paraigües més. Aquestes figures de roba, que s'amagaven per entre les galeries del vestíbul, eren les cuques de Castellbisbal, Cardedeu, Llinars del Vallès, les Piles, els dracs del Clot, Sant Andreu de la Barca i els dels grups d'animació Gralla, El Drac, Setrill, Marduix, Comediants...

Persones com Elisa Lumbreras, Marta Tatjer, Bienve Moya, Xavier Jansana, Agnès Trias, Dolors Llopart...etc, estaren al darrere del replantejament, reproposta i organització d'aquelles renovades festes de la Mercè. Aquí a la Cua, sempre que poguem, per aquestes dates de finals de setembre, no deixarem d'anar explicant i desgranant certs aspectes d'aquella etapa barcelonina.

EL DIA 4

Després d'una nit de llamps i trons el matí es despertà net i clar. L'home de la bicicleta passà corrent pel carrer Artesans, un altre d'inèdit. Cordant-se les espardenyes ens miràvem l'esguard blau del mar. No tinguerem ni temps de mirar-nos, a baix al carrer la Tandarica ens despertava amb la seva música canalla de circ. Entre els melons i les llimones de la plaça allò començà amb un xou. L'esmorzar popular es muntà per allà al darrere, quatre botifarres a la brasa i pa torrat. En Jep portà els porrons en fresc.

D'allí sortírem en cercavila, contents i càndids d'ésser lliures, tal com som. La cosa s'animà quan vam tombar cap a la plaça, allí s'ajuntaren els de la banda Destartelada que portaven el pregoner, bé, un dels pregoners. En Lopes, amb la cara enfarinada, pujà a l'escala de fusta, pur equilibrisme, i començà a fotre-li pels descosits, clamant la festa, cridant als quatre vents que allò ja era imparable. De dins d'una galleda espargí grapats de paperets de colors, mentre els més petits ja corrien a intentar arreplegar-los amb les mans.
Quan eren les dotze, ens enganxà el temps sagrat en una placeta de quatre pams. Ens era igual. El sarró s'obrí i estenguérem una traca pel terra que petà ràpid i amb tro final. Crits i xiulets entre la fumera i tots engrescats cap el vermut, sota l'ombra protectora dels arbres. Uns amb barret de palla, els altres de roba, els altres sense, uns de blanc, els altres de negre i uns altres de vermell, i els altres ja no ho recordem. Però el pregó continuava amb en Casasses, en Perejaume, en Franc i en Wilmar, cadascú per llocs diferents i indrets insospitats, fins i tot dins d'algun bar, enmig d'una perruqueria o demanant permís a la mestressa per pujar al balcó.
Sota les voltes la canalla jugava a bitlles i el col·lectiu d'artistes anaven penjant les seves instal·lacions artístiques rambla avall.

Per dinar ens esperaven la colla de l'arròs vora el torrent. Els ajudàrem amb el foc i cap a les tres tocades ja dinàvem tots plegats. Els grallers de santa Madrona vingueren a fer el cafè i improvitzaren un "concertillo" de gralles que acabà amb tots alçats de les cadires.
Cap a la tarda vam treure del magatzem d'en Popes els capgrossos i la cuca, muntant una cercavila allí mateix. La Destartelada vindria a tocar i els grallers també, fins i tot un home que no coneixíem de res baixà de casa seva amb un gros timbal de pell d'abans de la guerra...Algú va dir d'anar a buscar el gegant de la porra.

Passàrem tota la tarda amunt i avall, tirant els quatre coets que en Xestus ens havia donat. La cercavila arribà fins al Cap de Creu, i d'allí acabàrem a baix a mar, on els amics de la barca començaven a fer les sardines. El sol ja es ponia però la festa anava alçant-se. Cap a mitjanit uns quants vam irrompre la calma carrinclona del pati de "Casa la Vila", el guàrdia de torn estava roncant amb la gorra arriada i l'agutzil de l'Alfons sabíem del cert que ja era dormint i somiant alfàbregues. Quan sigué el moment vam treure el gegant de la porra, el drac i la mulassa, i volent córrer avall ja no podíem, una petita multitud ens cridava "festa", i festa tiguérem. Aquella baixada de la rambla sigué memorable, la Tandarica i la Destartelada s'havien callat fins l'últim moment la seva sorpresa d'acompanyar-nos fins l'hora que calgués. Molts no ens ho podíem ni creure i cada vegada hi havia més i més gent que avall que fa baixada acompanyava a les figures fins a l'esplanada. La música dels dj's no parà fins a trenc d'alba i, per uns instants, ens semblà haver vist aquell cartell de l'Artigau, pintat als anys 80, en viu i en directe: gent saltant, cridant, picant de mans, sota la nit de lluna, entre les figures populars i brindant amb la cerveseta o el globu de can Pistraus.

Quan el sol es començà altra vegada a aixecar les Matinades ens encongien. Havia sigut un somni tot allò? Un pur miratge?