SOLERÀS

Un Sol fet de vímet, de trames, entre cistells i retalls de teixits, amb textures. Un Sol de canyes d'estiu,  o de fang o de les dues coses a la vegada, natural, iber. Com una roda del temps, que gira i gira. El disc solar que quan giravolta emet sons i cançons solsticials. Un Sol fet de palma, que recordi Rams, la nostàlgia d'una primavera passada. Un Sol fet de cartró, de paper de diari encolat i treballat amb els dits de la gent, un Sol popular que balli figurant un capgròs, un gegant o un titella. Com una roda d'artifici pirotècnic que quan s'encèn esclata en mil focs, espurnes, fums i espetecs, curull de coeteria i traques de barraca. Un Sol somiador, que ens desperti i ens digui "bon dia", que ens guaiti alt i superb durant el migjorn i que ens acaroni de lluny al capvespre, pintat com un ou ferrat que s'estavella amb esquitxos. Un Sol plàcid, radiant i serè, fet de rams d'herbes i flors de perfums, un Sol que neix com un infant al cor de l'hivern després d'uns dies de minvar i minvar, com un vell al llit gèlid de desembre. Som res sota els auspicis còsmics del Sol que, fins i tot, sense ell no veuríem ni la lluna.

L'orquestra "Picos Pardos" ja està preparada, al Sisa li fregeix una mica el toca-discs i els vailets del barri de Sants ja fan cua a la "Botiga Petardos". Jans, Janes, Joans i Joanots, Joanets de set cames que surten de dins d'uns pots. El "Juanitu" fa festa major a la placeta i el pobre bomberu Joan no para d'apagar petits focs. Tu portes la coca, jo el cava i ells els pinyons. L'Arcadi penja les bombetes mentre la Cuca, el Drac i els Diables pugen cap a l'Esmeralda. Menjarem coques enramades dalt del terrat, que no faltin les cadires, ni el tauló...Però la canalla corre esverada, truca les portes de cases i pisos del barri, tot per la foguera del descampat. Els homes es tornen infants i les dones se'ls miren mentre s'arreglen sota les banderoles mogudes per la brisa. Les revetlles de glamour, les revetlles familiars, d'amics i coneguts, i les verbenes populars, les més castisses i desenfrenades. El fum de sofre omple els grans espais de carrers i avingudes, peten coets per tots els racons i el cel s'encanta amb resplendors bellugadisses i espurnes de colors. Festa lliure de tothom alhora, que sense posar-se d'acord tots coincidim en un temps i uns espais que omplim d'accions. La platja plena fins que els dj's encenen l'albada. La policia, els gossos que borden o els que s'amaguen esporuguits, els veïns que, com la família Ulisses, a les onze ja estaran al llit i que l'endemà a les set ja voldran posar els peus a l'aigua. Pels qui s'enamoren, s'enrotllen o es deixen, pels qui somien desperts pensant que demà no serà cap dia, pels qui treballen i curren durant tota la santa nit, pels qui ploren, xerren, riuen, ballen o es discuteixen, pels qui s'emborratxen, pels qui beuen i controlen, pels qui ni beuen ni controlen, pels ensopits, que sense esma en prou feines pugen la persiana. Pel Josep, que potser tornarà a tenir la foguera preparada. Pels qui pensem que sant Joan és la festa de les festes, la festa més generalitzada a tot el país, potser la més popular, la que proporciona infinitat de possibilitats per celebrar-la.

En Lladrefaves de Valls, tot negritu, fa néixer l'istiu d'entre l'ombra dels carrerons del casc antic, a l'esguard de la solana que cau a tot l'Alt Camp. Retoqueu amb les mans les rajoles vidriades, les que proporcionen la frescor d'entre perfums de botiga vuitcentista. Ompliu cistells d'herbes, plantes i flors seques, que l'estiu ens ha arribat. Follets, fades i goges ens convidaran amb sortilegis i encanteris de màgia boscana, dins dels gorgs foscos d'aigua pura, entre els rius de corrents guaridores. Julivert de Ciutadella, que et diria que fos nou..., deixeu-nos fregir entre la suor d'aquests castells blancs, vermells i rosats de la plaça del Blat, d'on s'obren les portes del migdia de sant Joan. Vermuts i ressaques, rostits i silencis, l'aire calent que s'escola i ells, abraçats, que ni ho saben. Estimeu-vos molt gent, que la vida són quatre dies i la nit més curta ja és arribada.

DIMECRES DE CENDRA

Han mort dignament. S'ha cremat tot. Les Delícies (ubicades al fondo del Cuscó), tal com les enteníem, les gaudíem i les véiem, s'havien acabat. El monstruós incendi forestal, que es declarà el passat dimarts per la tarda a la vora de la carretera de l'Arboç, ha arrasat la Talaia, la serra de Bonaire, part dels camps i arbrat entre mas Roig i mas Torrat, tota la zona de mas Baró, les Mesquites i els turons que donen cap els darreres del Padruell i els que donen al mas de l'Artís i a l'urbanització les Palmeres de Canyelles.

Tota la casa cremada, sense portes ni finestres, tot cendra i negror, fins i tot es veuen els marges de pedra de les antigues feixes. Res, no ha quedat res, només quatre parets esquerdades. Ràbia, impotència i tristor. Després potser vindrà la nostàlgia. Ahir al vespre, tot corrent, em vaig atansar fins aquells verals, la fortor de cremat s'anava intensificant a mesura que pujava entre mas Torrat i mas Roig. Vaig quedar-me al punt del camí de mas Baró on es divisa tota aquella part de la serra, es feia fosc i calia tornar a baixar. Per ahir ja em vaig tenir prou. Durant el cap de setmana ja hi pujarem per apropar-se a la casa. Els turons esdevenien foscos com mai, entre negres i morats, mentre el sol, mig amagat entre núvols, es ponia pels darreres de la Talaia. Silenci anguniós. El pare i el tiet hi pujaren ahir a la tarda, quan es va fer aquesta foto.

Les Delícies han mort dignament perquè des de fa anys que han aguantat estoicament els embats del temps: algun que altre petit incendi que havia volgut treure el cap per la zona però que quedava com un ensurt, una forta pedregada i les usuals entrades de gent desconeguda com si fos allò la plaça de la Vila. Però les Delícies resistien, tossudes i abnegades al pas dels anys. El que mai s'haguessin pogut imaginar és un foc tant gros. Mai no havien volgut ser res d'especial ni enjoiat, aquí rau el seu encant. Sense electricitat ni aigua corrent (amb la cisterna n'hi havia prou), la seva senzillesa, humilitat i naturalitat eren la carta de presentació. Les parets i teulades, la porta i les finestres de fusta, quatre cadires i alguna taula i uns quants llits i matalassos (de quan es feia nit allà dalt durant els llargs estius de fa més de 40 anys enrere).

Ara vindrien mil forestals, agents varis, ADF i bombers i ens dirien que mantenir una caseta així enmig del bosc amb la natura desenfrenada és una temeritat. Potser sí, però tot són opcions de vida, oi? Mentre no fagis mal o molestis a ningú...En aquest món tots plegats ens hem tornat tant bojos que l'ideal de poder viure uns moments dins de la vegetació, entre els pins, l'arítjol, el cuscó, la mata, els garrofers, les atzavares, les farigoles, el romaní, l'espígol..., ja és considerat com una temeritat, sense qüestionar-se potser problemes de més calat, com la pròpia civilització cada vegada més incivilitzada, l'administració pública que deix molt, però que molt a desitjar, i tota aquella col·lecció de malalts mentals que, o bé per gaudi personal, o bé pagats per interessos econòmics o polítics, que no sabrem mai, són capaços d'agafar i calar foc simultàniament a dos punts diferents dels vorals de la carretera de l'Arboç, just en aquell moment d'una tarda resseca de juny i amb vent de ponent, provocant la desolació i la destrucció de la reraguarda del terme de Vilanova i la Geltrú, de tots aquells paratges que fins les quatre de la tarda del passat 12 de juny eren curulls de verdor.

Ara tot serà inhòspit, cru i pelat, digne d'una pel·lícula de misteri o de por. Pudor a cremat i branques de pins esquelètics. El silenci buit ja és immens i allà on l'avi Salvador pintà infinitat de quadres, seguit dels seus dos fills, només perdurarà la grisor i la negror, fins que passin molts anys abans que tot plegat recuperi una mica, només una mica, el caràcter que fins ara coneixíem.

Així passaran els dies, els mesos i els anys, amb la reraguarda del nostre terme que continuarà ennegrida, muda i una vegada més castigada. Els horitzons orogràfics que a l'estiu suaran de calor i que ploraran de fred i aigua a l'hivern. I el mal nascut que va parir aquesta monstruositat doncs deu córrer vés a saber per a on, potser demà ens passarà pel costat i ni el veurem. Aquesta sempre sol ser la història d'aquests paisatges que també són cultura, d'aquests paratges i territoris que humils i depercebuts mai passaran a la història com els grans paisatges per mostrar als turistes i fer "marketing" de país de façana, sinó que només s'anomenen, i a vegades ni això, quan passen desgràcies d'aquest tipus.

Però nosaltres tossuts, perquè aquest és el paisatge que ens estimem i pel qual lluitarem fins que es pugui. Un petó Delícies, que heu sigut acollidores com els xiprers de trobades familiars, d'amics, artistes i poetes, benefactores sempre per l'esperit i ànima que es vol allunyar d'aquest món malalt. Tornarem a lluitar, no ho dubteu.

FESTES DE BARRI, DE CARRERS I LLUMINÀRIES

És entorn d'aquestes dates de Corpus que encara es conserven en algunes poblacions les anomenades "festes de barri" o "festes de carrer", tot i que durant el període d'estiu aquest tipus de festes veïnals també s'esdevenen, conformant un extens calendari festiu que, segons els indrets, serà més o menys intens.
Altres denominacions d'aquest tipus de festes d'estiu són "Sants de Barri" o "Sants de Carrer".

El dijous de Corpus comencen les festes de barris a Sant Sadurní d'Anoia. Els barris de l'Ajuntament, Sant Antoni, Montserrat, Església, Diputació, Cavallers i del Raval es van alternant els actes, cada dia un barri, fins el dijous següent a Corpus, completant així l'anomenada "Capvuitada" (en el cas de la Patum de Berga encara apareix apuntat cada any al programa "festes de l'antiga Octava de Corpus"). Enguany aquestes festes de Sant Sadurní han agafat especial força amb comissions on la gent jove ha sabut combinar els actes tradicionals amb altres de més nous.

Els actes més comuns a les festes de barris de Sant Sadurní són les tronades, festivals infantils-xocolatades, balls i concerts joves, castell de focs, algun correfoc amb els diables de la vila, els tradicionals rengles, alguna sortida de carrossa, alguna catifa de flors, alguna cremada de falla, coca i cava.

A Capellades també tenen les anomenades "festes del carrer", que solen començar el dissabte després de Corpus, i també es van alternant, segons els dies, als cinc barris històrics: les Bledes, el Ruc, el Gegant, el Ninot i les Places. La seqüència festiva comuna a cada barri sol començar al matí amb la cercavila dels infants que porten els tortells fins a l'església per beneïr-los i després els reparteixen per totes les cases del barri. A la tarda se celebra el típic "treure ball" a la plaça, on s'hi balla el Ball Pla de Capellades. També hi ha berenar per la quitxalla. Els Gegants i Capgrossos del poble solen acompanyar molts d'aquests actes.

A Cardona també encara mantenen les festes dels barris durant la Capvuitada de Corpus, i la mateixa Patum de Berga conserva els administradors provinents dels antics quatre barris de la ciutat: Feixines o Capdamunt de la Vila, Sant Pere, Centre o carrer Major i el Raval.

Les Enramades d'Arbúcies, tot i que comencen el diumenge abans de Corpus, és a partir del dijous que inicien les enramades pels diferents sectors del poble (la Plaça, el Castell, el Sorrall, Magnes i la Carretera), acabant el dimecres de la Capvuitada. Les enramades es combinen amb les Passades, balls, botifarrades, coca, cava i moscatell. També s'hi han afegit les festes joves amb esmorzar popular i el Corre-places amb música i beure.

Aquest esperit de barri o barriada ve a ser semblant al que es podia viure, a escala més reduïda, durant les antigues Lluminàries, les festes de diferents carrers que se solien celebrar durant l'estiu a Vilanova i la Geltrú i d'altres poblacions. En el cas de Vilanova, aquestes festes solien començar pels voltants de Corpus.


En el cas concret del carrer de les Tires de Vilanova, ubicat dins l'antic barri del Cap de Creu, el jovent era una part clau per la preparació de les Lluminàries. Un parell de dies abans del dia de la festa, grups de joves i infants sortien cap els turons del terme per collir ginesta, mata, espígol, romaní i d'altres plantes oloroses, les quals es tallaven a bocins i s'escampaven, a mode de catifa, per tot el terra del carrer. També, amb llargues branques de boix (fins i tot palmera) es realitzaven una mena d'enramades a mode d'arc o portal als dos caps de carrer, el qual s'engalanava amb tires de serrells de paper fi i banderoles que anaven penjades d'ample a ample del vial, aprofitant fanals i balcons per lligar-les. Entre aquests guarniments tant s'hi podien penjar fanalets com tires de bombetes, una tasca que solien fer alguns electricistes.
Durant la tarda del dia de la festa s'esdevenien jocs varis per la quitxalla: curses de sacs, trencar l'olla, treure cireres de l'interior d'un cossi d'aigua, curses de cèrcols o treure cèntims d'una olla plena d'aigua, entre d'altres entreteniments. També es proporcionava el refresc o berenar, on la xocolata solia tenir un paper principal.
Cap el vespre tot ja es preparava pel gran moment de les Lluminàries, amb l'encesa dels enfilalls de bombetes per començar el ball de revetlla. El "Morronyo" era el músic de carrer que, amb el seu manubri o pianet de maneta, que portava mitjançant un carro tirat per un burro, començava a tocar, situat més o menys davant la sínia d'en Rovira (o de ca l'Andreu), encetant el ball amb les músiques de moda del moment (allò que podrien fer uns dj's actualment). La mitja part del ball servia per subhastar la toia o alguna coca, i per menjar algun tall de síndria que se subministrava per part dels mateixos veïns.

També, per les revetlles dels carrers que s'esqueien pels volts de sant Jaume, eren típics els balls del fanalet.

Podem entendre aquestes festes de carrer com a reflex d'una autoorganització i autogestió veïnal que proporciona, entre d'altres coses, una mostra clara de cohesió de la xarxa social de cada lloc. Eren o són també, una mostra de pertinença important a un carrer o a un barri en concret, tot i que cada vegada costa més mantenir aquest sentit de col·lectivitat i de comunitat popular al marge de l'oficialitat. Com se sol dir: són les festes del poble i per al poble.

Gràcies al Lluís i l'Aida dels carrers de santa Gertrudis i de les Tires, respectivament, pels seus records i memòria de les Lluminàries.

INÈDIT

Passava pels carrers i començava a fer calor. La nit abans li vaig explicar al Roc que enguany  "per culpa de l'Ajuntament" no hi hauria Trapezi a Vilanova. La seva contesta d'un nen de cinc anys sigué..., bé, ja us la diré un altre dia. Però li vaig dir que per ofegar les penes (a hores d'ara ja en circulen tantes que l'aspiradora social no dóna per tant) doncs millor que pensessim en Sant Feliu de Pallerols, on hi surt una Mulassa que estira i arronsa el coll, com el nostre país. Ell s'ho anava imaginant. I que també ballaven uns gegants i uns cavallets, unes ballades que inclouen la "Matadegolla", entre d'altres danses. Tot això passa sempre per les dates de la segona Pasqua (la Granada, la de Pentacosta), quan també sempre s'escau la Patum del carrer de la Pietat de Berga.

Els pins, arbrets i petit hort (amb espanta-ocells inclòs) de l'escola pública (SOS) de davant de casa perfumen l'aire, i ja feia uns quants anys que aquest perfum volia dir que arribava el circ, el TRAPEZI. Abans de tenir el Roc hi anàvem fins altes hores de la matinada, a les sessions golfes, a la Vela..., després amb el petit anàvem seguint tots els números pels carrers i les places, fins allà on podíem, i alguna nit també queia, la última sigué precisament sota els pins de l'escola del davant. Un ambient acollidor, relaxat, de pau i harmonia amb la gent, d'encant social i cultural, de dimensió humana de les coses, amb poesia, art i alliberament. Tant senzill i tant complicat alhora. Tant Trapezi. L'espanta-sogres de torn de la regidoria ens alliçonà, tontos de nosaltres, que aquest tipus de festivalets no aportaven cap valor afegit, sinó només un dispendi de factures.

Certament l'horitzó més proper que s'albira, a cop d'ull, és un retorn paulatiu, però constant, a la Vilanova rància que mai havia mort del tot, vinga fot-li  "ferias de muestras", "ciudad turística con sus encantos de playas", festa medieval...., faradays major, petit, mitjà, esquifit, tip, tap..., faraday de dia, de nit, de vespre, de tarda, de dinar, de sopar, d'esmorzar i de berenar, faraday d'estiu, de tardor, d'hivern, de primavera..., faraday a la platja, al Foment, al llit, dins del teu cap, per tot arreu, com les medusses...i ara una altra "feria" anomenada "Temps de Vi", l'últim invent del senyor "auxili", amb tastos, música, en vaixell, a peu, i la "shopping night", que tothom sap que no copia, vaja, que és una originalitat més d'aquesta classe de gent que ara ens governa. Però tranquils, que si us avorriu durant les càlides nits d'estiu sempre podeu baixar al trajo de garbí i entaforar-se a la Daurada Beach Club de l'altre fantasma que corre per aquests verals, ja no vindrà d'un més...

Sí que vam intuir veure les banderoles negres, grogues i vermelles, que es penjaven per Trapezi a la plaça de la Vila, penjades a la plaça de les Neus, on aquest cap de setmana hi actuaven los Galindos, acte purament testimonial del que algun dia va ser Trapezi. Aquelles banderoles arrugades i brutes són el símbol d'una ciutat que no sap cap on va.

Així de memòria i de passada, recollim els noms dels diferents festivals-festivalets i d'altres actes més o menys del ram, com programes de lleure, cicles, fires, musicals... que durant aquests trenta anys de democràcia han nascut, perdurat o mort a Vilanova, tant organitzats des de l'ajuntament com des de les entitats: FIMPT, Estiu Mogut, Amalgama, Nosolsorra, Trapezi (i els festivalets de tardor i primavera i el circ de Nadal), Gal·làctica (després Attic-Fira dels Invents), MIC, Blanc, Didó, Festival del Xató  i de la Cuina d'Hivern (abans Xatonada Popular), Mercat Noucentista, Fira de Novembre, Faraday, Faraday Major, Faraday Tardor..., Manani Rock, Tingladu, Nowa Reggae, Serenates a la Geltrú, Ateveu, Mostra de Teatre Amateur, Festa del Cavall, Festa Medieval, Temps de Vi..., i segur que ens deixem d'altres. Què us sembla? Som moguts o no els vilanovins? De segur que ningú ja té cap dubte que això de ser una colla de llunàtics és cosa ben certa i demostrable. És la Vilanova de la "pasitos", endavant i endarrera, ara cap aquí, ara cap allà, i ara ja no sé on diantre sóc..., ara reculo, ara em llenço, ara m'he perdut i després ja ho veurem...

De passada dir-vos, ja que hi som posats, que la regidoria de cultura ha proposat, arrel del "procés participatiu" de debat sobre la Festa Major de Vilanova, que es creï una fundació pels pabordes (sense qüestionar la seva existència), que es debati el funcionament de la Comissió del Protocol (però sense qüestionar ni la seva existència ni l'existència del protocol) i que directament l'ajuntament organitzarà, sota la seva responsabilitat civil (pel tema de la nova directiva europea sobre manipulació d'articles pirotècnics) els actes de foc i de "litúrgia festiva" (nova denominació que encarcara més els actes que estan sota els auspicis del protocol). Vagi per endavant que, com que nosaltres no anem a fer amics ni vida social ens aquests afers, ni a caure més o menys bé a certes patums nostrades, sinó que únicament hem anat a defensar un cert model que, equivocadament o no (això és problema nostre), defensa una manera molt més clara, directa i participativa del poble en igualtat de condicions, doncs manifestar que fins on poguem (o fins on ens deixin) defensarem la idea de creació d'una coordinadora d'entitats, balls populars, entremesos i ciutadania en general que, de forma assembleària i formada per diferents comissions populars, organitzi i decideixi sobre tots els aspectes de la Festa Major de Vilanova. El paper de l'Ajuntament hauria de ser com el que té per Carnaval, posar la part tècnica, logística i pressupostària necessària per poder dur a terme els diferents actes. Ras i curt.

40 ANYS DE LA RECUPERACIÓ DELS GEGANTS DE LA GELTRÚ

Com s'explicava d'uns cabeçuts geltrunencs que havien existit antigament (els del senyor Pau), també els antics gegants del nucli, que havien sortit durant els anys 40 i 50 del segle passat, eren anomenats "els del senyor Juncosa". Aquests últims, pel que sembla, la parròquia de la Geltrú els vengué al poble de la Garriga, on encara hi passegen ara.

Amb la revitalització de la festa major de la Geltrú, a partir de finals dels anys 60 i els inicis dels 70, es convidaren els gegants d'Ordal pel 15 d'agost de 1971. Aquell mateix dia, en un esmorzar entre veïns geltrunencs i els geganters d'Ordal, sortiren a la conversa aquells antics gegants que havien existit. Arrel d'això sorgí la idea de poder construir uns nous gegants per la Geltrú. Dit i fet, un grup de persones de la comissió de la festa major i veïns començaren a construir les figures a base de cartró, fusta i roba. Els braços i les mans (ara ja centenaris) s'aprofitaren d'uns antics gegants de la societat "la Cuyna Vella", unes "relíquies" folklòriques que foren trobades dalt les golfes de mas Martí, sota el Montgròs. El gegant es diria Ulderich i la geganta Guisla i es vestiren de senyors feudals, ell portant la clau del castell a la mà i l'escut del nucli al pit i ella duent un ram de flors. Així es presentaren en públic durant la tarda del 14 d'agost de 1972 amb la presència dels gegants grossos de Vilanova i dels gegants d'Ordal.

Un escrit titulat "Els gegants tornen a la Geltrú", firmat per Mima i publicat al programa d'actes de la festa major geltrunenca d'aquell 72, ja s'inventava una contalla sobre aquests personatges:

..."És veritat que la història nostra sempre l'hem de conèixer amb una part de misteri i d'intriga per fer-nos-la més atraient. I sobretot quan es parla d'història de la Geltrú, d'aquell feudal i del vilatà que va voler ser lliure i va saltar el torrent. Imaginem, però, que la llegenda d'avui és al revés: el gegant cansat de jaure en uns soterranis foscos i humits (plens de rates), creu que aquell no és el lloc per la seva reialesa; salta la muralla, a la plaça del pou, i fuig a cavall cap a la muntanya. Potser algun dia els excursionistes en trobaran el rastre (petjades de vint pams). Sembla ser que la història mai s'acaba, torna a començar, i el fugitiu arrepentit o poderós revé per a veure els seus paisans. I aquí tenim que el nostre senyor torna avui, no pel seu propi peu, sinó per les mans d'un artista que en un any de treball ha donat forma (cara i ulls) al feudal de la llegenda i a llur muller (l'enganyada que en una pintura de l'època, diuen que portava banyes)."...

L'endemà, dia 15 d'agost, els nous gegants ja sortiren a la cercavila de la festa major geltrunenca, una sortida que a partir d'aleshores han fet sempre i acompanyats dels gegants petits de Vilanova i els d'Ordal.

Un altre escrit titulat "L'aniversari dels Gegants que tenen pessigolles als peus", firmat també per Mima i publicat al programa d'actes de 1973, ja ens informa del primer any d'activitat d'aquestes figures populars:

..."Aquests gegants tan grans, però que tot just han fet un any, us conviden a fer un banquet per celebrar l'aniversari. De primer plat menjarem bastons amanits amb cues d'àngel i petardos i coets. De segon ballarem una estona i farem córrer els cabeçuts. I de postres un bon plat de castells, grocs de mantega i blancs d'ensucrat."..."El primer any ha sigut cansat; festa gran a la Geltrú i al barri del Tacó, ballada a Sant Sadurní i una excursió per les Roquetes. I aquest Musté que amb la gralla ens fa ballar tot el dia i només ens deixa a l'ombra a l'hora de fer el vermut"...

Aquests gegants ja sortiren al primer Caramel, que arribà des de baix a mar durant el dissabte de Carnaval de 1974. Pels els anys 74 i 75 s'anunciava la seva participació a la festa major de les Roquetes i per sant Pere de 1975 anaren fins a Ribes per participar en una concentració de gegants de la comarca, pujant i baixant el carrer del Pi.

Pel mes de novembre de 1977 sortiren en motiu de la cercavila organitzada pel Congrés de Cultura Catalana. Tornaren a sortir pel Caramel de 1979 i del 1980, durant aquest darrer any ho feren abillats amb antifaços i globus a la mà al camp municipal d'esports. Entorn d'aquesta època també sortiren, en ple fred de gener, tant per sant Antoni de Vilanova com en una trobada de capgrossos i gegants celebrada per la festa major d'hivern (sant Pau) de Ribes. Fins i tot pujaren fins a Torrelles de Foix.

Ja entrats els anys 80, participaren en vàries trobades de gegants, molt freqüents aleshores: a les Roquetes; en motiu de l'estrena dels nous vestits dels gegants de Vilanova (per la festa major de 1983) i també el 1988 a Vilanova. Sigué a partir d'aquells anys, quan ja es formà la colla de geganters de la ciutat, que els gegants de la Geltrú començaren a sortir durant els dies 4 i 5 d'agost de la festa major de la vila.
Altres indicis i notícies vàries ens indiquen que potser sí que aquests gegants tenien pessigolles als peus, perquè per aquells 80 s'havien arribat fins algunes de les ermites de l'antic terme de la Geltrú: santa Magdalena i sant Cristòfol, on conten que s'hi banyaren els peus a la platja. Vés a saber...I, fins i tot, havien començat a donar algun tímid tomb pel voltant de l'església geltrunenca per Corpus. També existí la idea, no sabem si finalment executada, de que ballessin dins la discoteca "Uffo's" conjuntament amb els gegantons "Cubanitos" de Sitges.

A partir de 1990 sortiren a la festa major petita de la Geltrú (santa Gertrudis), que s'escau al novembre, i el 1992 ja participaren a la processó de Corpus del nucli.

Però la dissort els arribà cap a finals dels anys 90, quan tenien els cavallets de fusta atrotinats de tant anar amunt i avall, de tant ballar i caminar per aquests verals. Fins i tot deixaren de sortir durant un temps i no sigué fins entrat l'actual nou segle XXI que en Jordi Grau de Terrassa construí uns nous gegants per la Geltrú, que mantenen certa semblança amb els originals del 72. D'aquests es conserven els braços i mans centenaris, els torsos i els caps restaurats, ara guardats als Josepets.

Una altra rondalla, publicada fa uns anys a la revista de la Geltrú, parlava d'una nit en blanc que passaven l'Ulderich i la Guisla durant la matinada del 14 al 15 d'agost, festa major geltrunenca. Una festa que s'esdevenia al castell i que s'acabava a trenc d'alba amb el primer toc de gralles i els coets del drac de la Geltrú durant les Matinades. Els gegants fugien del castell corrent, amb por de ser descoberts, i s'escapaven cap a la Vila-nova, travessant la plaça del Pou, i arribant de nou al magatzem, on els geganters els trobarien, com si res hagués passat, per sortir a la cercavila del migdia. Només dues pistes podien fer sospitar algú d'aquella nit en blanc: l'espígol olorós que la Guisla havia collit i que amb les presses del matí havia anat perdent pels carrers i les quatre lleganyes que, si algú s'hi fixava, podia endevinar als ulls de cartró dels gegants.

Encara ara, si guaiteu una entrada d'una de les cases del final del carrer de santa Gertrudis, a tocar del de la Creu, hi veureu un ram d'aquell espígol.
I si algun dia us passeu per la Peixeteria Vella podreu descobrir uns alts armaris de paret tancats amb pany i clau, allí on dormiren durant alguns anys aquests alts personatges...

Per acabar i celebrar-ho, un petit recull de fragmens de cançons, rodolins, poemes...sobre els gegants en general:

"Després vénen tremolant
la geganta i el gegant."
(de l'auca de la Festa Major d'E.C.Ricart)

"Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans."

"La geganta i el gegant,
ara ballen, ara ballen,
la geganta i el gegant,
ara ballen i sempre ballaran."
(extrets d'un poema de Joan Maragall)

"Ara arriben els gegants, la delícia dels infants.
Cap aquí, cap allà, la quitxalla cantarà."
(de la cançó "Els gegants" de la Trinca)

"Veniu gegants a celebrar l'aconteixement,
porteu les vostres filles grans a la festa a ballar"
"Un ball de rams hi haurà al castell,
però a collir flors me'n vaig"
(de la cançó "En el castell" de Jaume Sisa)

"La tintina del gegant
ara passa, ara passa;
la tintina del gegant
ara passa pel davant."
(popular)

I si no sempre ens queda la del gegant del Pi...

DEBAT SOBRE LA FESTA MAJOR DE VILANOVA

Des de 1995 que, de tant en tant, es convoquen debats sobre el model de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Enguany s'ha convocat un altre per debatre el model d'organització i gestió d'aquesta festa.

El sistema oficial se sol blindar a si mateix en un ritual endogàmic repetitiu on qualsevol idea nova és tractada d'amenaça vers la festa.

Durant el franquisme la Festa Major era organitzada per l'Ajuntament. El 1979, amb els primers ajuntaments democràtics, es canviaren aspectes del programa d'actes: es deixaria de fer l'anada i sortida d'ofici, tornaria a sortir l'herald el migdia del dia 4 pel pregó i es continuaria amb el model del Vot del Poble (on parlen el rector i l'alcalde) que s'havia instaurat des de finals dels anys 60 en substitució de la processó. El 1980 es funda la Comissió de Promoció i Recerca de la Cultura Popular amb la participació directa d'entitats i persones nomenades directament per l'Ajuntament, una comissió presidida per la regidora de cultura d'aleshores. Aquesta mateixa comissió, al llarg dels anys 80, s'anà desinflant de gent i, entremig, es modificaren o remodificaren alguns actes: es creà el convit a la festa del dia 4 al migdia i el 1992, degut al canvi polític a l'Ajuntament, es tornà a celebrar l'anada i sortida d'ofici. L'esmentada Comissió, molt minvada de participació real de les entitats i molt depenent de la regidoria de cultura, durà fins el 1996, l'any abans, el 1995, es redactà el primer Protocol a càrrec de la Comissió i la regidoria de cultura i es publicà al programa d'actes d'aquell mateix any. De fet el Protocol no l'havia demanat ningú de forma majoritària ni pública, va sorgir perquè l'ajuntament i la Comissió ho volgueren així. Curiosament, no serà fins la tardor del mateix 1995, una vegada ja s'havia publicat el Protocol, que l'Agrupació de Balls Populars organitza el primer debat del model, fet sorprenent i que no portà enlloc.
Quan la Comissió es dissol el 1996, l'any següent, el 1997, ja són els primers set pabordes que organitzen la Festa Major d'aquell any. Tres els anomena l'Ajuntament, tres més les entitats de les cercaviles i els tres restants les altres entitats de la ciutat. Unes votacions que cada vegada resulten ser més endogàmiques, pactades i per pur formalisme.
Cap a finals dels anys 90 s'organitza un altre debat sobre les festes en general, tocant Carnaval, Tres Tombs i Festa Major. Tampoc no aportà gran cosa, tret del mateix gaudiment de celebrar-lo.
Cap a finals del 2003 s'organitza un altre debat únicament sobre la Festa Major d'on sorgiria espontàniament la gent que, a títol individual, es configurarien com a Comissió d'Elaboració del Nou Protocol, és a dir, s'hi va poder apuntar tothom qui volgués. Durant el 2004 s'anaren celebrant les reunions de la Comissió, però ja es podia veure que allò també era, en certa manera, de cara a la galeria: certs punts eren intocables i renovar a fons aquell document ja era. aleshores, tasca molt difícil. D'allà sorgí una idea proposada pel mateix ajuntament, en coordinació amb l'Agrupació de Balls Populars, de crear la Comissió del Protocol "els savis", que serien nou persones sorgides d'entitats de cercaviles, de les altres entitats de la ciutat i pel mateix anomenament de l'ajuntament, fins arribar a 9 persones. S'ha de dir que les primeres nou persones, en part, sorgiren en aquelles mateixes reunions del nou protocol. La majoria allí present, doncs, malgrat la disconformitat que alguns ja teníem vers aquest model i encorsetament de la festa, va voler que el protocol continués amb aquells paràmetres oficials i que a més es creés aquest nou ens anomenat "Comissió del Protocol", els membres de la qual, en teoria tenien una limitació de 5 anys, però la seva durada en el càrrec pot ser il·limitada. Les funcions d'aquesta Comissió, que en un principi semblaven que eren només de supervisió i opinió si s'esqueia, actualment tothom ha pogut comprovar que entre el 2010 i 2011 ha promogut una revisió del Protocol i un nou document, per si no n'eren pocs, que resulta ser un altre protocol sobre la figura dels Pabordes, tots dos documents ratificats pel ple municipal el passat 2011.
El 2005 encara es tingueren les ganes d'organitzar un altre petit debat sobre el model de Festa Major, en aquell debat poguerem gaudir d'escoltar el qui fins ara ha sigut l'únic paborde que ha plegat durant el seu càrrec i que ha sigut crític de manera pública vers el sistema, en Pep Baig.

I així, d'aquesta manera, se'ns presenta aquest nou debat sobre el model d'organització i gestió de la festa major.
Ara per ara l'únic ens que pot modificar el Protocol és l'anomenada Comissió. Ara per ara és només l'ajuntament qui pot modificar el model de Festa Major, per això ja es donen per suposats que certs aspectes són intocables: actes tradicionals, pabordes...Serà el proper 29 de maig que la regidoria de cultura emetrà la proposta, de moment tancada sense dret al debat ni modificació, que es cregui oportuna després d'aquests debats.

Mala peça al teler perquè en aquesta ciutat hi han unes quantes persones que maldaran per fer creure que el sistema imperant és el millor de tots.
Mala peça al teler perquè molts i moltes que critiquen profundament l'actual model ho fan només en petit comitè i, de moment, no tenen la valentia de fer-ho obertament en un debat públic.
Mala peça al teler perquè les ponències ahir presentades no eren prou representatives de les diferents opinions que existeixen vers la nostra festa major.

Veient el panorama, d'aquest peix que es menja la cua, d'aquest sistema endogàmic tancat en ell mateix, només ens queden alguns punts de fuga:

1-Organitzar unes jornades autèntiques de debat per contraposar i fer xocar, fonamentadament i en igualtat de condicions, les diferents opinions i visions possibles sobre la Festa Major. Aquestes jornades donarien uns documents de treball i unes decisions consensuades en assemblea que podrien donar peu o no a la creació i constitució d'una nova entitat que funcionés com a coordinadora dels balls, entremesos i entitats de la ciutat. Seria aquesta entitat, amb estatuts propis i funcionament assembleari, la que es perfilés com a pal de paller de l'organització total de la festa major i que pogués parlar de tu a tu amb l'ajuntament i al sistema actualment imperant. D'aquesta manera es podria assegurar la participació directa de la societat civil i la sempre discussió de documents com el mateix Protocol, si és que aquest s'acordés que ha d'existir.

2-Si cap de les propostes aquí esmentades funcionés, encara ens quedaria que les entitats i persones a títol individual que vulguessin poguessin organitzar, paral·lelament als actes establers oficialment pels pabordes i ajuntament, una Festa Major alternativa de nou format i abarcant tots els àmbits que siguessin possibles, és a dir, una festa major organitzada directament pel poble d'una forma lliure i sense traves ni recargolaments sistèmics.

GEGANTS GROSSOS

En aquest país habiten molts gegants de totes les mides i formes, però de tota aquesta família de figures populars sobresurten uns quants personatges que, per la seva corpulència i el seu marcat posat ferreny, s'han guanyat certa anomenada i popularitat. Sort tenen de les seves respectives companyes, les gegantes, que amb el seu to més delicat ajuden a crear un cert equilibri, del tot necessari, entre aquesta colla de gegants més "abruptes". Els podríem anomenar genèricament "gegants grossos". Algú podria pensar que tots els gegants ho són de grossos, però nosaltres diríem que hi ha gegants i gegants, car no tots presenten aquesta presència quasi intimidant i desafiant. Fins i tot, ens podríem aventurar que alguns d'aquests gegants grossos podrien respondre a la pervivència d'antigues figuracions simbòliques, històriques, llegendàries...

Les coses a vegades són més senzilles del que semblen i una de les obvietats és que els infants, en general, hi solen connectar molt bé amb aquests gegants grossos. Vés a saber què els hi deu passar pel cap quan veuen aquestes figures gegantines que s'acosten pel carrer i es posen a giravoltar al so de la música, o quan treuen el nas per una cantonada, o quan els estiren ajaguts per anar a dormir dins la casa de la vila...

No volem fer un recull exhaustiu d'aquest tipus de gegants, però volem apuntar alguns exemples vius prou representatius: el gegant d'Olot, el gegant nou o negre de Berga, el gegant vell de Solsona, el gegant de la porra de Vilanova i la Geltrú, en Robesa de Terrassa, el gegant del Pi de Barcelona, el gegant de Sitges, el gegant d'Amer, el gegant moro de Tarragona, el gegant indi de Reus i en Robafaves de Mataró.
Molts d'aquests traginen una porra, un tema que ha estat molt tractat per en Bienve Moya entorn d'aquesta arma primitiva i de fortalesa, d'altres simplement porten algun tipus de pergamí, algun ceptre, alguna espasa, escut o simplement no porten res.

A grans trets, els gegants grossos de la Catalunya vella podrien representar el poder del nord amb aires carolingis, normands...Els bigotis enroscats, els cascs, armadures pesades, porres..., amb la singularitat del gegant de Berga que representa un cabdill turc.
Per altra banda, hi han alguns d'aquests gegants grossos de la Catalunya nova i de la costa, on sovintegen aquestes figures que vesteixen a la morisca.

Tots aquests gegants són corpulents i esbelts, de faccions marcades i contundents, fins i tot les seves mirades, ja només mirant-los els ulls ens ho podem imaginar tot entre mil històries i rondalles passades.