PRIMAVERA, TEMPS DE CREACIÓ

La primavera és un temps propici per la creació, per la inspiració, la imaginació...Remenant hemeroteques de trenta anys enrere, trobem com molts dels grups d'animació i dracs, que sorgiren durant aquella època, es crearen en aquests temps primaverals. Poder estar a l'aire lliure d'un pati, d'un jardí o al bell mig d'un camp, permet realitzar activitats artístiques i col·lectives interessants.

El drac d'Igualada, per exemple, es construí en una eixida durant molts dissabtes de la primavera de 1981. Els seus quatre creadors, tots artistes igualadins, així ho convingueren. Dos d'ells, l'Emili Miramunt i l'Àlvar Ymbernon, anaren més enllà de la construcció del drac igualadí. Intentaren eixamplar la pràctica constructiva de les figures populars i el seu exemple ens hauria de servir de guia. Mitjançant un cert sistema constructiu i artístic endagaren un cert estil igualadí-anoienc que deixà empremta històrica. Només calia dissenyar una estructura metàl·lica que marqués les línies generals i estructurals de la figura, tela metàl·lica de galliner per modular les formes i un recobriment de paper de diari encolat que confegís el gruix suficient per donar cos a la figura i poder pintar-la. Amb aquesta mateixa tècnica sorgiren un seguit de dracs de la comarca: l'Àlvar encapçalà la construcció del drac de la Llacuna i de l'escola Mestral; l'Emili realitzà els dracs de pal del barri de la Font Vella, i tots dos alhora participaren en la realització de la cuca de tres caps de l'escola de l'Ateneu igualadí i en donar certs consells i pautes al Col·lectiu d'Artistes de Montbui quan aquests començaren a construir el drac del seu poble. L'Emili també participà en uns tallers juvenils per la construcció de "dracs de correfoc". Tot això passava d'entre el 1981 i el 1984, amb tants pocs anys la comarca de l'Anoia es convertí en una de les zones de Catalunya amb més dracs per metre quadrat.
Les iniciatives d'aquells artistes igualadins es reflectien als mitjans de comunicació locals, comarcals i, fins i tot, en algun mitjà de més abast. És el cas de la revista de bricolatge "Bric", que publicà un extens reportatge sobre "El trabajo de todos en las fiestas populares" (juliol de 1983), un títol ja prou explícit de la intenció del reportatge. Tant el text com les fotografies van a càrrec de Josep Bou, reconegut fotògraf igualadí que seguí tot el procés constructiu del drac d'Igualada, per tant, un testimoni directe i excepcional que podia parlar extensament de com es viu en primera persona un treball col·lectiu entorn d'aquestes figures folklòriques.
Per una altra banda, també durant el juliol de 1983, el diari "Aiona" publicà la notícia que l'Emili Miramunt estava construint a casa seva, durant els dies de vacances, tres dracs de pal i s'animava a tothom a destinar hores d'esplai a aquest tipus de tasques artístiques. L'excusa potser era la festa, o potser era el procés de realització, tant és, la intenció era clara: socialitzar aquest tipus de dinàmiques que creen col·lectivitat i creació plàstica, una manera molt humana de sentir-se més vius. Certament, durant aquell temps, dracs i cuques sortiren com bolets a les escoles, esplais, colònies i comarca.

Uns dels primers instigadors de la festa popular al carrer a la ciutat d'Igualada sigueren els del grup Gralla, un grup de joves que durant la primavera de 1980 ja sortiren al carrer per "liar-la" una mica amb gralles i timbals. De la seva imaginació sortí un dels dracs més originals i simpàtics del país, era tot de roba i molt bellugadís, corria, saltava, girava...i llençava foc per animar les cercaviles del grup. En Lluís Segura, un dels seus components d'aquells anys, ens explicava que ell i uns quants més ja havien començat a fer coses al carrer cap el 1977 sota el nom de "Els Titellaires".

I un altre grup d'animació que també es creà durant la primavera sigué Gresca Fresca de Capellades, tot i que encara no tenien aquest nom, es configuraren com a grup durant la Pasqua Florida de 1982 en el marc d'un aplec a Can Macià (Òdena). En  Joan Pinyol, escriptor i un dels creadors del grup, encara ara recorda com es col·locaren dins d'una figura d'elefant que llençava aigua a la concurrència. Ells també crearen un drac i confeccionaren carotes, treballs que servien per aplegar-se tots junts i passar-s'ho de conya durant molts caps de setmana.

CARNAVAL, LA FESTA MAJOR DE VILANOVA

Ara que els tenim tots morts (els Carnestoltes) entrem amb la nostra particular arenga a totes aquelles persones que s'han fet seu el Carnaval de Vilanova i la Geltrú. No ha estat fàcil i ara més que mai es demostra que una nova joventut, agradi  o no agradi, li està donant el tomb a la festa. Sap greu que un mitjà de comunicació local com el nostrat Diari de Vilanova , certes entitats ancorades en un passat llunyà i d'altres persones i personalitats de la nostra cultura no vegin, o no vulguin veure, que els temps estan canviant. Comparar l'Arrivo amb un botellón és no voler entendre de què va la cosa. 8 atencions sanitàries pel tema de l'alcohol a l'Arrivo del divendres creiem que no mereixen titulars catastròfics ni enquestes de dubtosa participació ciutadana. Algú pot xifrar la participació total de persones a l'Arrivo? Perquè allò era una riuada de gent de totes les edats, de totes. Que s'hagi d'anar treballant i vigilant el consum d'alcohol als menors, totalment d'acord, ara bé, d'aquí a passar a llençar la pregunta que si s'ha de prohibir la consumició d'alcohol a l'Arrivo...és passar-se un bon tros. Què hi deu haver en aquest acte que últimament molesti tant i tant a certs sectors d'aquesta Vilanova profunda i endogàmica? És una pregunta de difícil resposta. Però s'anirà perfilant amb els anys i ja comença a donar símptomes paranormals, com la mateixa escenificació a la plaça de la Vila. L'Agrupació de Balls Populars es devia pensar que estàvem als anys 80, allò ja no lliga amb la societat actual ni amb la majoria de jovent que engrandeix l'Arrivo. Vilanova s'ha fet gran i els temps evolucionen, i allò que era lícit i atractiu fa trenta anys ara ja no ho és tant o gens, i precisament aquest factor és el que dóna vida a la festa popular, si és que estem preparats per assumir que sigui popular de debò i no pseudopopular (només d'uns quants que es creuen tenir la veritat absoluta quan invoquen la tradició o la santa inquisició). Precisament el Carnaval és la festa paradigmàtica per excel·lència que no entèn d'aquestes coses, Carnaval és per essència renovació, dins d'uns marges generals que la societat assumeix com a seus i vàlids, però en constant evolució. En comptes d'estar eufòrics de tenir una de les millors arribades d'en Carnestoltes del país, s'engeguen debats estèrils, repetitius i cansats. Can Pistraus fa uns anys us va retratar a tots: Mamuts i Mofetes, l'etern debat. Però sabeu què? Mentre debateu i critiqueu a tort i a dret, van passant els anys i el Carnaval de Vilanova va tirant i tirant, la gent jove, en gran majoria, ja passa bastant o molt d'aquestes patranyes, d'aquestes carrinclonades de pa sucat amb oli. La festa s'ha fet gran, s'ha aixemplat i el poble ja la comença a anomenar com la real i veritable "festa major" de la ciutat. No siguem curts de mires, pensem en positiu per arreglar els defectes que sempre hi seran, i deixem que la societat respiri com li plagui.
Les entitats, poques per sort, que es volen ancorar en temps pretèrits hi haurà algun dia que es trobaran rídicules davant d'una marea imparable de gent que ja viu la festa d'una altra manera, agradi més o menys. Del contrari, cauríem en l'error d'imposar, cosa que ja havia passat en uns temps no massa llunyans, i ens tornaríem més papistes que el papa. El Carnaval de Vilanova està prenyat d'una altra nova vida, respectem-ho, gent jove i gent gran amb esperit jove, gent de totes les edats, barris i condicions. Què volem més? Si a certs mamuts nostrats se'ls acudeix algun invent del TBO per modificar la corrent pot passar dues coses: que ells i corrent surtin disparats aigües avall o que acabi assecant-se allò que corria i tenia vida. Aleshores no ens queixem, si us plau, que se'ns more el Vidalot o que a l'Arrivo hi circulen quatre entitats i algun fantasma de llençol. Per cert, als del Diari recordar-los que l'Arrivo no està feta per l'espectador només, sinó bàsicament per participar-hi activament.

Apa, salut i llarga vida al Carnaval!!

PAÍS DE CARNAVAL

Amics i coneguts, benvinguts a la setmana de l'any, benvinguts al Carnaval de cada dia.
Què us ve de gust? Una mica de xató? Alguna declaració televisada? Mireu, les coses estan com estan, però diuen que el Carnaval torna a venir, i això és sinònim que a casa nostra (la vostra també si voleu...) hi ha tensió, nervis.

La Mamarratxa, tot són rumors, diuen que vindrà vestida de fada a fer-nos somiar, amb ella ballarem cançons de sucre, d'il·lusions infantils i innocents, ens regalarà gominoles i quan ens fagi l'ullet així, esclatarem a riure feliços, la nostra iaia és màgica i dolça, i només n'hi ha una. Gràcies a la seva bareta màgica, farcida de serpentines, globus i núvols de fira, pot posar a ratlla les bruixes dolentes i avorrides, harpies sàvies que ja formen part dels nostres malsons casolans. Gràcies Mamarratxa, ballarem sempre amb tu i et farem petons de tant i tant que t'estimem. Però les altres, mortes d'enveja, no paren. La Camacha i l'Ortega, bruixes de nit i d'escòries, ens inquieten cada dia. On la Mamarratxa hi posa amor i felicitat elles ens roben els nostres pocs caramels que ens queden per les Comparses del diumenge. Mira que són dolentes...Fins i tot, la nostra fada bona ens renya quan se'ns escapa l'expressió "ens roben", i aleshores, amb la seva bareta ens pica les mans i ens fa anar calents al llit. Quan això passa ens escapem plorant cap a la nostra habitació, i quan ajustem la porta, per aquella petita escletxa que ens queda d'aire cridem: collons que ens roben!!

La Mamarratxa és molt amiga del Tripulant, un ésser entre humà i..., que és el qui ens guia. És com el nostre pare, de fet, ens fa de pare, avi, tiet, besavi..., li agrada molt tenir-nos protegits i avisar de quan ve tempesta. Quan sigué el seu aniversari el seu pare li regalà un timó nou de trinca perquè el vell ja no servia per a res, l'havien gastat massa amb el seu vaixell, el Majestic, i ara amb el nou l'embarcació es podrà conduir de forma més còmoda i elegant. A vegades, la Mamarratxa i el Tripulant surten junts de vol amb helicòpter per veure el país des del cel, un dia fins i tot feien tard a casa seva i hagueren d'aterrar de manera forçada al jardí del davant. Aquell dia el Tripulant es despentinà una mica i se'l va poder veure una mica molest per l'aterratge forçós.

Tots ells tenen al seu servei el nostre personatge preferit, el qui ens obre l'escola cada dia i és el majordom  controlador que tot estigui en ordre, el Felip, per servir-los. Ell sempre va carregat d'espolsadors, picamatalassos i escombres, ho deixa tot net de brutícia, és un malalt de la neteja. Un dia se li va posar al cap l'obsessió de netejar tota la plaça Catalunya, una de les més grans del país, i la deixà immaculada. A dins l'escola la nostra "senyu" és diu Rau-Rau i té unes dents molt grosses que quan parla i riu fa molta gràcia. Abans d'entrar a la classe ens jura i perjura que estiguem tranquils, que el català continuarà sent la nostra llengua a l'escola, però nosaltres no ho tenim gens clar i notem que ens enganya, i una professora no pot dir mai mentides!! Ella té un alumne predilecte, "l'ampollón" de la classe, en Curull. Però a nosaltres en Curull ens fa molta i molta ràbia, sempre està aixecant el dit, ho sap tot i a sobre és impertinent, no juga mai al pati i només estudia i estudia, per això porta ulleres.
Després hi ha el profe de mates que és un home molt gran i lleig, quan parla no se l'entén i a vegades es queda dormit a l'aula, fins i tot un dia va mig roncar. Sempre està rumiant i fa càlculs a la pissarra que ningú no pot comprendre. Li diuen Collell, o alguna cosa semblant, però per nosaltres és el doctor Zennon, perquè ens recorda un professor i inventor boig dels còmics.

L'Om és el nostre confident de secrets que després els fa córrer per arreu, és el nan que ho sap tot i ho explica tot, bocamoll de mena, té el cap una mica gros per ser de Mataró i li agraden molt els canelons. Per la seva talla petita es vol assemblar al Tripulant, per això sempre el veureu pel seu costat i fent saltets per ser més alt, però tot intent resulta inútil.

Tots ells viatgen pel país gràcies al senyor Record, que ve de Sant Cugat, allà on la crisi hi passa una mica de llarg, com els trens. El senyor Record de petit jugava amb trens de miniatura i s'ho passava molt bé, ara, amb el mateix esperit d'infant, juga amb els trens més grossos, els que porten gent a dins de carn i ossos, i clar, passa el que passa, a vegades descarrilen, topen...Fins i tot algú ja ha prés mal, però no passa res, ja hi estem acostumats i fins i tot té la seva cosa divertida, mai saps què et trobaràs i així trenquem la rutina horària que tots els trens vagin a l'hora. Un dia estàvem a l'estació i vam veure marxar un tren buit direcció Barcelona. És molt divertit.

Bé, ja ho veieu, tota aquesta gent amiga nostra "se las trae" i molt, són capses de sorpreses que cada dia et surten amb una de nova. A vegades ens renyen, a vegades ens acaronen, i sempre ens repeteixen de forma obsessiva que encara no estem preparats per emancipar-nos, que encara som massa cadells, massa petits per anar sols i buscar-nos la vida. Nosaltres, obedients com som, acotem el cap i marxem a l'habitació pensant que demà ho tornarem a intentar. I sabeu què? Algun dia ho aconseguirem, ja ho veureu.

Benvinguts, doncs, al país del Carnaval!! Aquell que sempre et té preparat un somriure, una carícia i un cop de bastó!!

RETALLS PER ANAR PASTURANT

Petites coses, novetats, recomenacions i esbossos d'algun hipotètic futur manifest.

Els Amics de les Arts es reinventen a partir del proper 14 de febrer amb el seu nou treball "Espècies per catalogar" que, per cert, hem pogut veure que hi ha un tema titulat "Carnaval", veurem què passa.

El Rec Stores d'Igualada (Rec 05) està programat pels dies 7, 8 i 9 de juny de 2012, tot i que coincideix amb la Patum, pot ser una bona oportunitat per passejar-se pel barri del Rec igualadí que es reproposa cada mig any aprofitant el seu caire decadent per ofertar articles de roba i complements de marques reconegudes amb reduccions de preu importants. Però pels qui potser això de la roba ens és igual, doncs el fet és que només de badar amb les diferents instal·lacions i ambientacions dels interiors de les antigues naus de manufactures ja és tot un espectacle, a part de l'ambient característic de l'arquitectura i racons abandonats pel pas del temps i la decrepitud, la qual, vés per on, fa moure l'economia durant tres dies a la ciutat. Algú hauria de prendre nota de l'esperit, no de copiar, sinó de que les pedres se'n poden fer pans. Però malauradament veiem que el negoci amb més futur a Catalunya serà el de les òptiques, la miopia local i nacional és galopant.

I sobretot, no us perdeu el festival Trapezi a Vilanova i la Geltrú d'enguany. La regidoria de Cultura, com en passades edicions, ha promés que el binomi Reus-Vilanova continuarà perquè està comportant unes sinergies i un aparador internacional de la Fira del Circ Contemporani. El pressupost s'augmenta i la qualitat també. La programació serà ambiciosa, d'alta costura cultural i artística, on els artistes són tractats com a tals i on les institucions públiques estan al servei de la creació i l'art al carrer, en aquest cas el circ. Gràcies doncs a l'excel·lentíssim Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, una vegada més, un any més, per creure amb aquest projecte que revertirà, també, amb que la ciutat estigui en punt de mira social durant els dies que dura el festival.

A veure si encerteu quines de les notícies-comentaris són certes i quina és una presa de pèl.

Carnaval? Tic-tac-tic-tac...ja s'acosta

DIMONIS I MÉS DIMONIS

S'acosta sant Antoni i els dimonis sortiran dessota les pedres. Qui ho diria que al bell mig de l'hivern aquests éssers entremaliats i descarats gosin de sortir a liar-la una mica. A les illes, als ports de Morella, Matarranya i, fins i tot, cap a les terres de l'Ebre i Priorat, aquestes dates esdevenen claus per l'eixida de tots aquests petits genis ancestrals que, en molts dels seus casos, sigueren reconduïts des dels seus orígens precristians.

L'expressió de la Santantonada del Forcall comporta l'actuació d'un cert tipus de dimonis-botargues, mena de genis antics, pintats que recorden els siurells i que es mouen com llargandaixos i cucarells, amunt i avall, creant el desordre, el caos, el joc de la provocació, abraonant-se vers la gent i amb una especial predilecció per les femines. Una acumulació "arqueològica" de rituals solsticials, carnestoltencs i fertilitzadors en una sola expressió festiva que es composa d'una plàstica evocadora i impetuosa.
Els dos sants ermitans (Antoni i Pau), pelegrins de vestir, amb mandarines àcides de rosari, creus de fusta, enfarinats de cara i amb llargues barbes, esdevenen icones perennes de l'hivern, d'aquest nou cicle. Sempre temptats pel transvestit de la Filosa, vestida de rosats, que embogeix com els altres pecats perseguits per l'església, també avesada als encants més mundans. I el Despullat que corre i dirigeix la disbauxa, enfarinat, amb cinturó de picarols i brandant una bufeta de porc inflada.
El mam va rajant entre els abrics vells i recremats per les espurnes i brases que a voltes espeteguen i cauen de les teieres mòbils que traginen els Cremallers, els quals exerceixen de delimitadors de l'espai ritual, l'inici i el fi, davant i darrere. La simplicitat complexa.
Els sacs de paper premsat, enrotllats amb cordill, serveixen a mode de garrots inofensius per emprenyar a la concurrència i instigar les rialles i el joc. Aquests dimonis del Forcall poden fer de tot, imprevisibles éssers parateatrals que barregen a la gent en remolins irregulars d'empitjades, corredisses, xiscles..., tant es poden tirar pel terra, com revolcar-se, com amuntegar-se uns sobre els altres, o pujar balcons...Per allà on passen deixen un ambient de conya popular, mentre els sants van i vénen a empentes i rodolons lligats a la llarga soga que s'estira i es tensa marcant l'eix de l'acció. Aquesta corda a vegades també es torça de forma sobtada. Tot esdevé joc, misteri i transgressió al so de les dolçaines i timbal.
Les teies de fusta van eixint d'uns cistells rudes per anar alimentant el foc que dóna llum i vida a la festa. Tot es capgira quan el seguici profà i terrenal passa.

L'epíleg de tal expressió és la cremada incendiària (piròmana fins i tot) d'una esbelta barraca seca de pi, ginebró i carrasca que s'altiva fins al cel mitjançant una pira monstruosa de flames desaforades que fuetegen l'aire de calentors i rojors amb espetegades seques i brases d'infinites espurnes que s'aixequen i es cargolen amunt com una xemeneia. Per sota hi passaran tots, totes les figuracions clàssiques de les Santantonades, on es palpa l'eficàcia de l'enginyeria popular dels troncs (costelles) ben lligats i travats al "maio" (maig), l'eix vertical que uneix tel·lúricament cel i terra amb brases, foc i fum purificadors i perfumadors de l'aire.
Esdevé també un pas iniciàtic primitiu on els instants estan fora del temps racional, on tot pot esdevenir possible i on ja un no recorda la foscor i la fredor de l'hivern. La festa, així, compleix la seva finalitat, crear un altre món on els paràmetres no són els de cada dia, sinó excepcionals, fer-nos creure per unes hores que som dimonis, sants, pecats, fum i foc, menjant i bebent al voltant de l'escalfor i albirant el nou renaixement de l'astre que ens dóna vida.

NADAL TRIST

Tot un país cap el precipici, sense frens, amb tota la badoqueria ostentosa. Un president de salms, amb túniques sagrades de naftalina que no para de resar inculcant calculadament la por, el desencís, la demagògia democristiana imperant: s'han de fer els deures, aquest és un país de sacrifici, això és dolorós per poder arribar a ser un país seriós, compungit i obedient, hem de portar la creu cada dia, per això hem nascut, per patir en aquest món i esperar l'eterna salvació. Ramats ingents els voten una vegada, els aproven fins a dues vegades més, però per sort no hi som tots ni totes en aquest club del suïcidi col·lectiu. I ara ens diuen que ve Nadal...
La divisió social encara s'aprofundirà més quan de la simple trobada social diària, tant veïnal, d'amics o coneguts amb idees divergents, passi a l'escala més crua de l'àmbit familiar. Avis que encara voten el camí cap el precipici, els seus fills que caminen per la corda fluixa o que ja han caigut al buit i els néts que vés a saber quin futur els espera. Però no solament gent gran, generacions ingents de catalans i catalanes, joves i de mitjana edat, que com que encara no els hi falta el plat a taula s'atreveixen a votar el camí cap el precipici, aquesta no voluntat de canviar realment les coses, aquest anar fent i jugant amb parafarnàlies buides de contingut. Els hi hauríem de donar les gràcies i un aplaudiment de reconeixement per la seva obstinació, sí, totalment democràtica, d'acord, però obstinació.
La divisió social ja existeix, ja viu i conviu entre nosaltres, i això també és democràcia. Fins ara només hi havien idees divergents, totes lícites, però només afectaven a nivell ideològic, ara ja vénen els pals grossos, perquè del simple debat d'idees divergents ja passem a l'estat de les coses i de la vida diària de cadascú. Hem de suposar que ha arribat un moment que la individualitat predomina, podem veure amb estupefacció com el granet de sorra que diposita una persona pot afectar la vida del qui té més al costat i suposadament estima. No vindrà del meu vot, diuen.

Aquest país no té remei. Cada vegada costa més trobar persones humanes que realment tinguin aquell punt de generositat col·lectiva, i pel que es veu encara hi ha una certa majoria social que prefereix viure instal·lada en la no realitat, en la mentida rere la mentida, la submissió, l'obediència i la grisor ideològica. S'estimen tant aquest estat de les coses que quan un cop a la seva vida surten a una manifestació primer s'asseguren que serà massiva, jo a fer el ridícul no hi vaig, diuen, o en el més greu dels casos ara pels dinars i sopars de Nadal es disfressaran d'indignats extrems i després patiran perquè el pernil no estava en el seu punt just. És aquesta Catalunya rància, malalta d'esperit i d'ànima que va vaguejant i que ens porta cap al precipici, perquè quan és l'hora de la veritat se'ls hi arria tot i els aflora aquell seny que durant trenta anys de pseudodemocràcia només ens ha portat a la deriva actual.

Bon Nadal?

LES PEDRES D'EN TONI

El Toni Masana Caelles ha col·locat una primera fita d'un nou camí. Home avesat a la muntanya, a caminar, anar en bicicleta per llocs on algú devia perdre l'espardenya, a escalar des dels 14 anys..., ara ha trobat i ha descobert la pedra de toc d'un nou àmbit expressiu. Ahir a Olivella, al bell mig del Garraf (no podia ser d'una altra manera) en Toni i la seva companya Marga ens ho explicaven, de com un bon dia anant en cotxe per una carretera ell veié les pedres, els còdols de riu, i a partir d'aquí, segons les formes que la pròpia natura els havia conformat, s'anirien convertint en figures enigmàtiques, suggerents i amb una profunditat de pensament considerable. La humilitat i serenitat han confluit en aquest seguit d'escultures on les pedres parlen per si soles i on l'esperit més profund i energètic d'en Toni va proporcionant la seva pròpia vida i el seu propi encant al seguit de figures que tant poden restar estàtiques com, de cop i volta, moure's, sempre amb un dinamisme tranquil, d'estar en plenitud i en confluència amb el medi i amb les pautes d'allò còsmic, potser allò tant senzill que les complicacions humanes fan perdre de vista molt sovint.

Són les pedres que parlen d'una calma tel·lúrica i es nota que els minerals s'hi troben a gust entre els les formes que el Toni els ha confegit mitjançant prims ferros que les uneixen en l'espai d'aire. Sembla com si fins i tot les hagués alliberat. Serenitat, equilibri, reflexió, senzillesa minimalista, energia...i la gravetat que ell mateix nota quan les carrega amunt i avall...

I diríem, com el mateix Toni ens explicava ahir, que això és només l'inici d'un camí, perquè ja està pensant en algun dia col·locar alguna d'aquestes escultures en alguns llocs concrets, punts geodèssics, on les deixaria perquè també formessin part del medi, fites escultòriques que anirien senyalant alguns punts de la natura nòmada dels que sempre caminen vers la llunyania, vers aquesta visió d'horitzons orogràfics que, com en Toni, sempre estan mirant més enllà, potser vers un infinit inacsessible, però ben present en l'ànima dels qui viuen, pensen i caminen amb una plenitud ben senzilla, humana i natural.

Des de la Cua animar-te Toni a no deixar aquest camí. Endavant i molta llum!!