NADAL TRIST

Tot un país cap el precipici, sense frens, amb tota la badoqueria ostentosa. Un president de salms, amb túniques sagrades de naftalina que no para de resar inculcant calculadament la por, el desencís, la demagògia democristiana imperant: s'han de fer els deures, aquest és un país de sacrifici, això és dolorós per poder arribar a ser un país seriós, compungit i obedient, hem de portar la creu cada dia, per això hem nascut, per patir en aquest món i esperar l'eterna salvació. Ramats ingents els voten una vegada, els aproven fins a dues vegades més, però per sort no hi som tots ni totes en aquest club del suïcidi col·lectiu. I ara ens diuen que ve Nadal...
La divisió social encara s'aprofundirà més quan de la simple trobada social diària, tant veïnal, d'amics o coneguts amb idees divergents, passi a l'escala més crua de l'àmbit familiar. Avis que encara voten el camí cap el precipici, els seus fills que caminen per la corda fluixa o que ja han caigut al buit i els néts que vés a saber quin futur els espera. Però no solament gent gran, generacions ingents de catalans i catalanes, joves i de mitjana edat, que com que encara no els hi falta el plat a taula s'atreveixen a votar el camí cap el precipici, aquesta no voluntat de canviar realment les coses, aquest anar fent i jugant amb parafarnàlies buides de contingut. Els hi hauríem de donar les gràcies i un aplaudiment de reconeixement per la seva obstinació, sí, totalment democràtica, d'acord, però obstinació.
La divisió social ja existeix, ja viu i conviu entre nosaltres, i això també és democràcia. Fins ara només hi havien idees divergents, totes lícites, però només afectaven a nivell ideològic, ara ja vénen els pals grossos, perquè del simple debat d'idees divergents ja passem a l'estat de les coses i de la vida diària de cadascú. Hem de suposar que ha arribat un moment que la individualitat predomina, podem veure amb estupefacció com el granet de sorra que diposita una persona pot afectar la vida del qui té més al costat i suposadament estima. No vindrà del meu vot, diuen.

Aquest país no té remei. Cada vegada costa més trobar persones humanes que realment tinguin aquell punt de generositat col·lectiva, i pel que es veu encara hi ha una certa majoria social que prefereix viure instal·lada en la no realitat, en la mentida rere la mentida, la submissió, l'obediència i la grisor ideològica. S'estimen tant aquest estat de les coses que quan un cop a la seva vida surten a una manifestació primer s'asseguren que serà massiva, jo a fer el ridícul no hi vaig, diuen, o en el més greu dels casos ara pels dinars i sopars de Nadal es disfressaran d'indignats extrems i després patiran perquè el pernil no estava en el seu punt just. És aquesta Catalunya rància, malalta d'esperit i d'ànima que va vaguejant i que ens porta cap al precipici, perquè quan és l'hora de la veritat se'ls hi arria tot i els aflora aquell seny que durant trenta anys de pseudodemocràcia només ens ha portat a la deriva actual.

Bon Nadal?

LES PEDRES D'EN TONI

El Toni Masana Caelles ha col·locat una primera fita d'un nou camí. Home avesat a la muntanya, a caminar, anar en bicicleta per llocs on algú devia perdre l'espardenya, a escalar des dels 14 anys..., ara ha trobat i ha descobert la pedra de toc d'un nou àmbit expressiu. Ahir a Olivella, al bell mig del Garraf (no podia ser d'una altra manera) en Toni i la seva companya Marga ens ho explicaven, de com un bon dia anant en cotxe per una carretera ell veié les pedres, els còdols de riu, i a partir d'aquí, segons les formes que la pròpia natura els havia conformat, s'anirien convertint en figures enigmàtiques, suggerents i amb una profunditat de pensament considerable. La humilitat i serenitat han confluit en aquest seguit d'escultures on les pedres parlen per si soles i on l'esperit més profund i energètic d'en Toni va proporcionant la seva pròpia vida i el seu propi encant al seguit de figures que tant poden restar estàtiques com, de cop i volta, moure's, sempre amb un dinamisme tranquil, d'estar en plenitud i en confluència amb el medi i amb les pautes d'allò còsmic, potser allò tant senzill que les complicacions humanes fan perdre de vista molt sovint.

Són les pedres que parlen d'una calma tel·lúrica i es nota que els minerals s'hi troben a gust entre els les formes que el Toni els ha confegit mitjançant prims ferros que les uneixen en l'espai d'aire. Sembla com si fins i tot les hagués alliberat. Serenitat, equilibri, reflexió, senzillesa minimalista, energia...i la gravetat que ell mateix nota quan les carrega amunt i avall...

I diríem, com el mateix Toni ens explicava ahir, que això és només l'inici d'un camí, perquè ja està pensant en algun dia col·locar alguna d'aquestes escultures en alguns llocs concrets, punts geodèssics, on les deixaria perquè també formessin part del medi, fites escultòriques que anirien senyalant alguns punts de la natura nòmada dels que sempre caminen vers la llunyania, vers aquesta visió d'horitzons orogràfics que, com en Toni, sempre estan mirant més enllà, potser vers un infinit inacsessible, però ben present en l'ànima dels qui viuen, pensen i caminen amb una plenitud ben senzilla, humana i natural.

Des de la Cua animar-te Toni a no deixar aquest camí. Endavant i molta llum!!

NOTÍCIES DE LA VELA

Si llegiu l'article "Restes del naufragi" de Jordi Jané al Volt de Pista del Punt-Avui d'avui 9 de novembre (des d'abans de vacances que només llegeixo les notícies referents a cultura, obviant notícies televisives i de diaris d'abast nacional) us trobareu amb aquest titular: "Perilla la continuïtat del Centre de Creació i Residència La Vela a la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, un dels pilars del Pla Integral de Circ".
Carai, ens cau la cara de vergonya, s'enrojolen les galtes i la perplexitat es converteix en emprenyamenta.
Que aquest govern autonòmic provincià de petits cadells de baixa estopa i moltes pretensions està portant a l'ofegament un país sencer és cosa sabuda i, pel que es veu, acceptada amb ressignació catalanesca per una bona part del país. Mentre no ens faltin els canelons a taula no hem pas de patir, mentre poguem anar amb l'americana de pana al nostre Palau no ens hem pas de preocupar, mentre tinguem papes i mames que encara, si poguessin, ens farien el petó de bona nit i ens acurrucarien, no ens hem pas d'indignar, i si algú ens ve dient que la cultura s'ofega doncs li arriem que l'ecosistema cultural només hi té cabuda la dignitat de les expressions amb "classe", que és el mateix que dir "això del circ és cosa de micos". Normal, molts d'aquests nois que ara comanden la nostra comunitat amb timó els únics pallassos que deuen haver vist durant la seva vida deuen ser el Miliki i Fofito (amb tots els respectes per ells) i encara gràcies. La gent apàtica, submisa, acrítica, obedient i obsessionadament assenyada difícilment, que no impossible, tendirà a poder tenir una mínima sensibilitat per aquest art total que anomenem circ, i més encara si li afegim el nou circ contemporani que s'està forjant des de finals dels anys 90. És més, a algun d'aquests polítics a vegades se'ls escapa l'expressió despectiva que "això no és un circ" (?), què els deu estar passant pel seu magí de ballada de sardanes després de la missa de dotze, de tortell amb la iaia, d'havaneres amb camisa de suquet de peix i fires de mostres d'accent caspós? Vés a saber...

A nivell local, la resta de mortals, veiem amb estupefacció com una ciutat agafa l'autopista descarada cap un turisme diuen que de "qualitat" (?), que la C-15 quan l'inaugurin posaran una d'aquelles cintes llargues, que es barreja l'art d'en Guinovart amb informació d'estació nàutica, que la fira de mostres del franquisme continua sense tenir un àmbit cultural digne i que la única obsessió del govern municipal són les places hoteleres, el passeig marítim, la restauració, el comerç enfocat al turisme i...., de tant en tant, pregonar que Vilanova és XIX, i tant, amb això l'encerten plenament, som XIX de mentalitat i acció, i aquí ens hem quedat. Certes persones que han volgut o intentat canviar una mica aquesta rutina vilanovina de només perdre's entre cortines plenes de pols i romanticismes de llibreria vella han hagut de plegar veles perquè aquesta ciutat de moment és curta de mires, vull dir que no hi ha manera. Falta molt de treball, energia, il·lusió i visió. Vilanova i la Geltrú va i ve segons el govern municipal de torn, sense tenir un projecte cultural sòlid de ciutat, començant per la necessitat d'un institut de cultura i una mirada d'ocell en global. La irregularitat, les provatures, la impaciència, la falta de continuïtat en moltes coses han provocat que Vilanova s'hagi convertit en un petit regne de taïfes on tothom li fot per on pot i sense cap mena de full de ruta comú on mirar i per on caminar. Així estem i així som. I els diners es tenen pel que es vol.
Algun d'aquests dies parlant amb gent sortí el tema de les sínies de la Geltrú que es tiraren a terra. També de la sínia de ca l'Andreu del carrer de les Tires que és ara un solar ple d'herbes...Després ens preguntarem on poder realitzar exposicions, arts escèniques, nits d'estiu amb propostes culturals a l'aire lliure a redós d'un pati amb pou, després ens lamentem que això i allò altre ho hem perdut, com la Vela, que ja perilla..
I sí, nosaltres som dels que pensem que Vilanova ha de ser contemporània o no serà, i això vol dir obertura de mires, treballar molt, parlar molt, ser molt humil (cosa que sembla bastant difícil en alguns regidors) i només pensar en clau de futur, és a dir, en l'àmbit cultural difícilment els fruits es recullen al moment, primer s'ha de picar molta pedra i tenir molta paciència. Creiem que la societat i la cultura s'ho mereixen, i no serà pas per falta d'actius.

FESTA I POLÍTICA

Dos conceptes aquests que segons les èpoques s'han interrelacionat d'una manera o d'una altra.
Al llarg de la història entremesos i balls populars han estat utilitzats pels poders de torn, tant civils com religiosos (només cal pensar en les fastuoses processons de Corpus o en les desfilades de demostració folklòrica regional de la dictadura franquista),  fins i tot en l'actualitat passa, en alguns casos, que depèn de quina colla o entitat és d'una certa ideologia concreta o d'una altra, i cadascú acaba anant a parar on més afinitats pot trobar.
El 1902, quan Barcelona celebrà aquell primer concurs de "gegants, nanos i monstruos típichs", tot i siguent una iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya, els qui hi ficaren cullerada sigueren els regidors regionalistes encapçalats per Cambó.
Els castellers també se'ls ha utilitzat i utilitza com a símbol, cadascú des de la seva òptica política, i ja no cal parlar de certs cartells i programes d'actes de festes on, depèn del moment històric, hi apareixen uns símbols o uns altres. Fins i tot els gegants han arribat a canviar de vestuari segons els gustos o interessos polítics.

Arrel de la revitalització contemporània de les festes populars, ara fa trenta anys, el sol fet de fer algun tipus d'acte festiu al carrer o de pertànyer a algun tipus de col·lectiu d'aquest àmbit ja era de per si una declaració d'intencions. Es venia d'uns anys molt difícils i el simple fet de perdre la por i conquerir el carrer com a espai de trobada i vivència col·lectiva ja era, de per si, política (podria ser més o menys conscient, però política al cap i a la fi).

Els temps han anat canviant aquesta percepció. Passats els anys els punts de fuga es multipliquen i ens trobem amb un panorama on hi ha una mica de tot. Hi ha entitats que es declaren "apolítiques", fins i tot un acte festiu es pot declarar "apolític" (que preferiríem que es digués "apartidista", però tot es confon); hi han actes festius declaradament polítics, d'un fort contingut ideològic; existeixen també festes populars molt polititzades i esdeveniments polítics on hi actuen elements festius...

Fa trenta anys no es veia cap drac, ni cap figura festiva amb el símbol de l'estelada o la senyera. Molta gent d'aleshores expliquen que ni calia, potser pel que explicàvem abans, potser perquè encara ens faltava carretera per córrer, el fet és que ara ja són bastantes les colles que per algun lloc o altre mostren o ensenyen aquests símbols, tant pot ser mitjançant mocadors, samarretes, pantalons, sobre la mateixa figura...Tant poden ser diables, bastoners, grallers, dracaires...tant és, per arreu hi són presents, i cada vegada més. És la manifestació espontània d'una certa ideologia a nivell personal dins d'un col·lectiu o la manifestació més o menys consensuada d'un pensament polític a nivell d'entitat. Dependrà del lloc i les persones que es posin o no d'acord en totes aquestes formes. Fins i tot la proliferació de trabucaires durant els últims anys podria tenir motivacions que caminen paral·leles dins dels àmbits festius, tradicionals, històrics i també polítics.

Els versots (o versos satírics) dels balls de diables, el mateix "Arrivo" i sermons del Carnestoltes, les cançons satíriques i crítiques de certes festes populars...conformen un altre compendi de manifestacions socials on la gent canalitza els seus pensaments i opinions (política també) vers els poders de torn o la comunitat en general.

El sol fet d'idear, dissenyar i organitzar un acte festiu, ja de per si, té (conscient o incosncientment) un cert component polític, una manera de veure i entendre el món, la societat i la cultura. Això passa molt amb els balls o concerts de festes majors, dependrà de qui ve a tocar hi haurà un tipus de públic o un altre.

Això sí, festa i política sempre han proporcionat moments de tot. A vegades, segons el color polític (que se li presuposa o que és declarat) d'una colla l'ajuntament de torn li proporcionarà més o menys diners de subvenció; un diable arrel d'un versot pot ser acomiadat d'un ajuntament o denunciat; en plena democràcia uns versots ja no calen que siguin censurats per ningú perquè des d'alguna colla ja hi ha l'autocensura quan el llucifer treballa a l'ajuntament i declara que ell allò no ho llegeix...; "guerres" d'estelades, banderes espanyoles a la bugaderia i senyeres que surten, s'amaguen, pugen i baixen dels balcons oficials, fins i tot estelades que es retiren a mitges perquè algú prèviament ha calculat que si l'alcade realitza un parlament en aquell lloc concret per darrera hi ha el risc que se'l pugui confondre amb un independentista; uns d'un drac que truquen enfurismats a una entitat perquè aquesta ha penjat uns cartells on hi surt la figura en qüestió i la paraula "independència" per allà posada, però resulta que un any després el mateix drac, amb la mateixa colla, es passeja amb una estelada penjada a la cua...; també els pregons i parlaments d'obertura de festes destil·len certa posició política, sigui quina sigui; i una carassa del moro Manani, arrelada com estava als jocs i costums del Nadal vilanoví, pot ser retirada per no "ferir sensibilitats" després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001.

I tants altres exemples que servirien per dibuixar que festa i política van, volguem o no, estretament lligades, siguent la societat de cada moment històric la que decidirà si el component polític, inherent a l'organització social, sigui més o menys evident, sigui més o menys natural, consensuat, polèmic o indiferent.

LA FESTA DEL CORREFOC

En algunes ocasions, en aquest mateix bloc o en d'altres articles, hem mencionat d'alguna manera o altra el tema dels primers Correfocs de la Mercè de Barcelona. Sobta que tant el 2009 com el passat 2010 es tenia l'ocasió de fer alguna cosa en motiu dels 30 anys de vida d'aquest invent i no s'ha fet res. Les actuals festes de la Mercè de Barcelona estan immerses en un remolí imparable d'autocomplaença massiva i comercial que sovint deixa de banda certs aspectes de justícia històrica que s'haurien d'assumir per mirar el futur i millorar el present.
Pot semblar també que als barcelonins que actualment maneguen el tema de les festes els fagi certa recança haver de recordar que trenta anys enrere Barcelona era un semi-desert en qüestió de dracs i diables, però el cas és que la història sempre ens sol proporcionar moltes pistes sobre la involució de certes festes en el rodolar dels anys.

                               Drac de roba de Sant Andreu de la Barca el 1982 a Barcelona.
                                          Foto Arxiu Cuyàs.Institut Cartogràfic Catalunya.

Algunes imatges de 1979 i 1980 ens mostren la sorpresa del públic (molta gent) que omplia la plaça sant Jaume per contemplar la sortida d'un tipus de figures que en molts casos era la primera vegada que veien. Només si analitzem aquest punt, l'impacte visual i vivencial de veure una cosa per primera vegada, ens podríem fer una mica la idea de la repercusió que tot plegat tingué a la mateixa ciutat de Barcelona i a d'altres pobles i ciutats del país. Aquell acte que va néixer com una "Concentració de Dracs" s'aniria convertint en una nova manera de fer i d'entendre la festa al carrer. D'aquí l'invent.
Un altre aspecte era el sentit de cultura de la pròpia festa mitjançant una mostra (tota mostra té un clar sentit pedagògic) de certes figures històriques i de balls de diables tradicionals vinguts de comarques que mostraven a la gran urbs allò que per ells era el més normal del món. És a dir, durant aquells primers anys de la festa els "vímets" de l'acte eren compactes i amb molt de pes tant històric, artístic i folklòric, no era o no pretenia ser tot allò un mer divertiment superficial de masses, aquella proposta anava molt més enllà. La "Festa del Correfoc" (tal com aparegué anunciat el 1980) propicià una reacció de joc d'entre el públic, sobretot per part dels més joves.

Durant aquells primers anys la gent no anava preparada pel foc com passa actualment. Tot era una descoberta. Alguna jaqueta podia servir per tapar-se una mica el cap...però poca cosa més. El primer any (1979) no hi hagueren excessives socarrimades. Aquestes arribaren de ple durant els anys 1980 i 1981, quan els dracs i diables enfilaren els carrers estrets del barri gòtic, ja us ho podeu imaginar.
També durant els inicis l'acte començava amb un contrapunt poètic i simbòlic: l'enlairament de globus de paper.

L'any 1979 hi participaren els dracs de Vilafranca, Solsona, Olot, Vilanova, la Geltrú i Sant Pere de Ribes; la cuca de Castellbisbal, la cuca fera de Begues, la Momerota de Mataró i els diables de l'Arboç i Vilanova.
El 1980 ja eren uns quants més: els mateixos que l'any anterior (menys Solsona i Begues) i d'altres: dracs de Sitges, Sant Quintí de Mediona, Castellbisbal, la cuca fera de Tortosa, el drac petit de Vilafranca d'en Pinzellets i alguns dracs de roba com els dels grups d'animació Gralla, El Drac i Comediants. El drac de la Bisbal d'Empordà (la peça antiga original) també hi anà durant aquells primers anys (1980-1981) i, fins i tot, la Tarasca de Tarascó (Occitània) estava anunciada el 1980 però finalment no hi acudí.

A partir dels anys 1981-1982-1983...el número de figures i colles de diables participants creix exponencialment, multiplicant-se tant de dins com de fora de Barcelona. A partir de mitjans dels anys 90 es decidí de no convidar cap colla de fora de la ciutat perquè amb les figures i diables barcelonins n'hi havia suficient. Actualment se'n convida puntualment alguna provinent de fora de la ciutat.

TECLERIA

A mitjans de setembre, d'entre aquests dies que s'escolen mig d'estiu (potser per la calor), mig de tardor (per la llum que minva), a quarts de 9 del vespre ja s'enfosqueix. Els tractors a la cooperativa (on en quedin), els cellers amb la verema, per després a l'octubre vinguin les festes del most.

El dia 21 de setembre ja sortiran els Gegants moros de Tarragona amb tota la gitanalla. L'espineta amb caragolins del tros dels besavis i els vermuts dels musclos serrallencs. Dominen el peix aquesta gent i són mig romans. Saben parlar del camp com del mar i el diàleg és fructífer. Han fet un Drac tarragoní que és l'enveja de la comarca, roig d'escorpí que es retorça com escurçó de pedra seca. I el Ball de Diables manté l'esperit quasi perdut de les ametlles (aumetlles) d'aquests camps del secà d'avall, que beuen a galet d'entre les siluetes morades de les serres de l'Alt Camp i el blau brillant i platejat del mar, on s'hi banya la lluna.
Són tant intenses les seves festes que quan s'acaben hi corre la nostàlgia, però quan comencen no es pot explicar. Els amparitos van i vénen, són l'ànima feta música per regalar l'himne d'una ciutat de festa. Com el verí que et va entrant i entrant sense parar. I les nits més troneres despertades a tocs de gralla seca.

Peix, gralles i camp. Beneïts per l'aigua miraculosa de sant Magí, Tarragona s'exhibeix i es rebeca amb l'explosió desenfadada que suposa santa Tecla, aquell braç clàssic que brilla d'argent d'entre els carrers de la Part Alta. Encara algú recordarà com la processó girava pel carrer de la Nau sense baixar ni un tram més.
Aquell balcó que mira l'horitzó amb salobre i aquell portal empedreït del Roser que s'obre vers el camp, cap el darrere, per allà on hi entren els grallers, quan pel carrer Cavallers enllà enceten el migdia punxant de la vigília, sota el sol de setembre si no fa núvol, potser provinents d'aquells camins de garrofers. Antigues postals mentals de gorres, faixes i castells a la plaça de la Font, amb aquella amplitud allargada que s'enfoca vers els capvespres del ponent tarragoní. Un espectacle.

Ens han explicat que hi ha moltíssima gent a la baixada del dia 21 a la nit. Algun any hi anirem. Ara, de moment, passa que al punt de la mitjanit d'un dia laborable a Tarragona els carrers històrics s'omplen de gent que salta i crida perquè la festa ha esclatat. S'ha iniciat el curs i el treball però hi ha una ciutat d'aquí baix que pregona que encara no, que encara falta per vestir-nos de tardor. I així ho mantenen any rere any, amb tossuderia i obstinació, amb èxit i risc, amb aquell esperit de festa major que tant ens agrada. Tarragona..., la nostra capital simbòlica, almenys dels que vivim del massís del Garraf cap avall.

DESITJOS DE FESTA MAJOR

Un any més s'acosta la Festa Major de Vilanova. Qui sap on han quedat aquells anys que durant el migdia del 4 d'agost sortí l'herald de barret emplomat i capa vermella, i un nodrit grup de grallers (sense la formació tradicional de dues gralles i un timbal) que enfilava l'estret carrer de la Fruita. Eren els primers anys de la democràcia, i la traca, que donava tota la volta a la plaça de la Vila, s'encenia des de dalt del balcó de l'Ajuntament. Encara no hi havia ni Convit a la Festa ni Entrada de Regidors.

Aquesta festa vilanovina sempre ha estat per fer, i encara ara, per molt que alguns la creguin tancada té molts punts de fuga i molts moments en blanc que potser la història anirà dibuixant segons la voluntat del poble, que és qui hauria de prevaldre. L'any passat vam tenir-ne una prova. De forma espontània, tots els balls i entremesos es marcaren unes fileres al so popular del "Paquito Chocolatero", un clàssic de les Comparses del Carnaval en ple 5 d'agost canicular. Segurament, més d'un, pensà que allò era un sacrilegi. A nosaltres ens semblà un toc d'alerta important vers totes aquelles persones que algun dia cregueren que normativitzant en excés la festa la farien més digne. De segur que alguns vam recordar aquell esperit d'allargar l'acte fins on calgués. Després de tanta cerimònia, de tants pètals tirats des de l'arxiprestal, de tantes línies blanques al terra per delimitar l'espai on ballar, de tants parlaments buits i repetitius d'autoritats municipals i eclesiàstiques, el "Chocolatero" ens entrà com un bàlsam per tornar a deixar les coses al seu lloc, sigué un cop d'aire fresc amb ganes de ventilar l'ambient reclosit i crispat que s'havia generat minuts abans.

Ens han explicat que cada any va augmentant la gent jove que empalma la vigília de la Festa Major i que del ball de les 7 hores (que té més el nom que altra cosa) es puja cap a les Matinades per acompanyar els grallers. Gent jove.

Hem vist com les nits del Tingladu, organitzat per Can Pistraus, cada vegada agafen més embranzida dins d'una Festa Major que actualment s'allarga molts dies i que va faltada de propostes imaginatives i populars.

Fa uns anys, a la plaça antiga de les Neus, cada ball que hi pujava i arribava durant el Vot del Poble era imitat per d'altres components de la cercavila que ja hi havien arribat. Un toc d'humor desenfadat que propociava un joc lliure i de la conya on tothom qui volia podia ser, per un dia, bastoner, cercolet, pandero..., fins i tot un any es va fer una figura de la Moixiganga amb crist inclòs, que per cert, va brodar fins i tot el paper del personatge real que ho feia habitualment. A molts els hi saltaven les llàgrimes de riure. Allò era una festa.

Com també l'esperit jove generà espontaniament aquella tocada final de timbals, que cada vegada s'allargava més i més, un cop finalitzat el Correfoc a la plaça de la Vila i amb el públic saltant i aixecant els barrets en senyal de victòria festera. També està bé celebrar que un any més la festa ha guanyat al carrer mitjançant el foc i la gresca cívica. I encara ara perdura.

Demanaríem aquí, com qui escriu una carta als Reis Mags, que es tingués una visió àmplia de la Festa Major, que no es tingués por a tocar certes coses si és que la gent que hi participa així ho demana. Creiem que en cap cas caldria fer cap instància, simplement deixar que corri una mica l'aire, que la Festa anirà per ella sola cap on hagi d'anar. Els rituals d'abans ja no són els d'ara, ni els d'ara haurien de ser els del futur. Sí que hi ha una essència, invisible però perceptible, ì aquesta, per naturalesa es va modificant amb el rodolar dels anys.
Els Manel (molt de moda ells) dirien allò "que demani un desig...que demani un desig...", nosaltres per demanar que no quedi, mentre ens aguanti la paciència, és clar...

Salut i bona festa major popular i participativa!!