SUMMER 014

Vine estiu, vine...Els símptomes contemporanis de l'arribada de l'estiu actual són els primers anuncis de l'Estrella Damm, amb la seva particular cançó d'estiu, com també moltes de les músiques que aniran sonant durant les nits, a les revetlles, als "txiringos" de la platja, a les carpes...Tothom es posa a punt, la roba curta i les primeres calors.

Aquesta entrada d'estiu, el període festiu per excel·lència, serà molt moguda i variada. Els cicles de la lluna han volgut que les antigues festes del Corpus, una festa de l'antiga escola que encara aguanta, coincidissin amb el solstici d'estiu i ben a prop de sant Joan. Això fa que aquest proper cap de setmana es barregin de forma considerable els actes d'una i altra festa i que, en certa manera, es posi de manifest l'embarrocament imparable dels actuals calendaris festius locals, un embarrocament que algun dia pot acabar empatxant a la concurrència. Serà, per tant, pels festers i faràndula errant triar cap a on tirar, prioritzar entre tanta farda.

Serà també una altra oportunitat per veure el cara a cara entre el vell Corpus i el nou sant Joan. En aquest sentit s'ha de reconèixer que la combinació pot ser explosiva. El vell Corpus està allà, tal qual, amb seves pràctiques més aviat cerimonials i amb poques eixides lliures de tot poder eclesiàstic. La Patum seria un cas excepcional, com també ho serien les Enramades d'Arbúcies, ja que l'actual Patum té més d'irreverent que no pas de reverencial. I és així perquè la gent ho vol d'aquesta manera. Encara recordo amb estupefacció quan l'any passat vaig sentir les declaracions del bisbe de Solsona, reivindicant que el "cos de Crist" tornés a passejar triomfal pels carrers de Berga...i l'home vestit pel salt de Plens. Vaig estar uns quants dies en estat de xoc. Segurament aquest noi poques patums haurà vist a la seva vida, i segurament també no deu saber massa què si cou realment, quin és l'ambient de dins i de fora la festa. Seria realment esperpèntic que a hores d'ara tornés a sortir la custòdia pels carrers, com ho continua sent en moltes poblacions del país. Allò que déiem, un acte caduc que encara aguanta dins del museu del no-temps, desfassat dels actuals paràmetres.

Sant Joan, per contra, sempre s'ha posat les piles, perquè no ha sigut mai una festa imposada, sinó una festa que prové d'arrels molt més profundes, i això es nota. Sant Joan és un jove que porta molts i molts anys ballant-la, és festiu per essència, irreverent, popular i desenfadat. Noctàmbul, màgic i contemporani. La gent sempre se l'ha fet seu i sempre el va reinventant. És potser, conjuntament amb el Nadal i el Carnaval, la festa que se celebra de forma general a tot el país. Els solsticis són moments prou energètics com perquè ens proporcionin cada any aquest estat d'excepcionalitat.

Altra cosa són les cercaviles-passades-passacarrers...d'anar a pregonar la festa, a càrrec d'un pregoner, nunci o herald, acompanyat d'alguns entremesos-figures populars, podríem destacar alguns casos, com el del migdia del dimecres de Patum a Berga (amb el Tabaler i els quatre gegants); el del migdia de la vigília de la festa major de Montblanc cada 7 de setembre (amb les timbales, els nanos i gegants); el del migdia del dissabte de Corpus i la vigília de la festa major de Solsona cada 7 de setembre (amb els gegants i demés improperis); el de la vigília de la festa major de Lleida cap els volts de l'11 de maig (amb lo Marraco i la corrua de gegants de la Paeria); i l'antiga cercavila de la vigília de la festa major de Vilanova i la Geltrú durant la tarda del 4 d'agost (amb els diables, drac, mulasses i els gegants). Aquesta tipologia de cercaviles-reclam-anunci de la festa serveix per cridar als quatre vents que la festa ha començat, en aquest sentit sol recórrer els carrers més cèntrics de les viles i ciutats, però també té en compte els diferents barris, parts històriques o sectors. La figura principal d'aquest tipus de cercavila és el mateix pregoner, i el seu acompanyament va a càrrec de l'enfilall de figures folklòriques que disposi la vila.

RECORD 86

Rebuscant el somni, anar-se'n mentalment dels llocs i viure sota els núvols. Redibuixant els crepuscles i allargant els vespres. Fa anys, vaig trobar un sarró de colors, sota el sol impacable d'agost, amb aquelles figures dels grups d'animació a la rambla d'Igualada. En un instant vaig estar a punt d'agafar o no agafar aquells globus que havien sobrat de la cercavila. Aquell confetti..., aquells colors, roba de festa, d'estiu..No recordo què vaig fer, un gall boig de cartró em mirava, un drac de roba de Capellades també, i jo els vaig tocar, em vaig perdre per uns minuts entre les seves robes, els seus caps lluminosos, recordo no haver sentit ni l'espai ni el temps, és cert que podem viatjar lluny de nosaltres mateixos, o qui sap si és quan hi som més a prop. Era l'estiu del 86 i esmorzava un vikini amb cacaolat al Munich. Tenia només 9 anys. Sempre he guardat aquest record i ara, com en tresor que torna a sortir, emergint d'entre la memòria, el redibuixo com un conte, amb mots màgics d'aquells grups, pronunciant Gralla, Bolic-Bullanga, Setrill i Gresca Fresca, i ara, passats els anys i els panys, qui ho havia de dir, que amb la Sílvia i el Roc he retornat al lloc, aquell precís lloc de la rambla d'Igualada, on un dissabte al migdia d'agost vaig perdre'm a mi mateix. I gràcies a aquell record, ara per casa tornen a passejar els cartrons pintats de les figures de tots aquells grups, i el Roc pronuncia tots aquells mots, i els globus peten i el confetti revola. Algú va dir que mai havíem de perdre aquell infant que portem dins. Però ara deixem-nos a nosaltres mateixos per uns instants...de segur que cadascú de vosaltres deveu tenir algun record d'aquests que l'aneu treient de tant en tant i guardant com si fos el tresor més gran del món. De segur que això no ens ho podran prendre mai, ni amb la merda de diners, ni amb res. Si voleu, per evocar, us adjunto el link d'una bona cançó que us pot ajudar a recordar...

http://www.youtube.com/watch?v=iX-QaNzd-0Y

PLÀSTICA I ESCÈNICA DE LA DANSA DE LA MORT DE VERGES

La Dansa de la Mort de Verges és un tresor cultural, antropològic i artístic. El seu minimalisme, el seu to i la seva depuració gestual li proporcionen un caràcter contínuament contemporani, fins i tot, conceptual. La seva grandesa és la seva aparent senzillesa d'execució. A vegades em vénen al cap les tantes vegades citades paraules de Xavier Fàbregas, provinents d'un text publicat pel març de 1983, on comparava la importància de preservar la Dansa de la Mort amb la conservació d'una pintura romànica. També, no deixen indiferent les reflexions del conegut Lluís Llach sobre la plàstica i escenografia de la processó, pensaments que es poden llegir al pròleg de l'últim llibre sobre la processó de Verges de Jordi Roca. Hi ha un moment d'aquest pròleg on hom es pot imaginar les tramuntanades amb alguna bombeta que fa pampallugues i tot un seguit de jocs d'ombres bellugadisses de les torxes. I és que la Dansa de la Mort és autòctona d'un determinat medi, d'un paisatge concret i d'uns carrerons que l'acullen i l'abracen com enlloc. Segurament, a aquestes alçades de la història, ja no es podria entendre Verges sense la Dansa de la Mort, ni la Dansa de la Mort sense Verges. És així de senzill.

Un quadre escènic i plàstic tant important com la Dansa de la Mort ha generat, com no podia ser d'una altra manera, un seguit de creacions artístiques i literàries al seu voltant. Si ens remetem a la part plàstica i d'arts visuals, la creació és immensa. Dibuixos, pintures, cartells, fotografies...El fet és que la mateixa Dansa de la Mort necessita dels artistes per sobreviure ella mateixa. Des del pretèrit Ramon Marín, que es té constància que havia realitzat i que anava repassant els antics "cascs" de la Dansa, passant per Francesc Artigau, que pintà a l'oli les malles que es renovaren a partir de 1955, continuant amb l'artista Anna Maria Poch que pintà unes noves malles el 1985 i acabant amb el també artista Jordi Rodríguez-Amat que ha pintat el nou vestuari estrenat el dijous sant de 2008. Per entremig també hi han hagut canvis en els "cascs". El 1955 se'n feren uns de nous, el 1986 es renovaren i el 1999 certs alumnes de l'Escola d'Art d'Olot, dirigits pel professor Julià Cutiller, realitzaren uns nous "cascs" que suposaren un salt qualitatiu important. Amb ells la Dansa de la Mort guanyà encara més en contundència escènica i plàstica, un clau que s'ha reblat amb l'aspecte actual i totalment contemporani, gràcies a la pigmentació que ha implamentat l'esmentat Jordi Rodríguez-Amat. D'aquesta manera, els esquelets de la Dansa deixen els tons de terra, per agafar els cromatismes dels blancs i certs tocs morats, quasi bé fosforescents, guanyant el to agressiu i tètric que pels nous temps li pertoquen. Diríem que la Dansa de la Mort és molt més dura ara que fa trenta anys, i aquest salt qualitatiu, d'adaptar-se als temps actuals, és molt d'agrair.

Certs cartells de la processó de Verges, com el realitzat per l'artista Granados-Llimona el 1982, o el de Jordi Rodríguez-Amat, acaben d'emfatitzar la dimensió artística i evocadora que provoca el conjunt de la processó i, sobretot, la Dansa de la Mort en concret. L'exposició de fotografies de Jordi Morera, fa uns anys, i certs dibuixos o pintures de Pilarín Bayés, Montserrat Ginesta, Salva Masana...i tants d'altres, acaben de proporcionar a la Dansa un important caràcter plàstic que va molt més enllà d'una pura expressió de teatre al carrer. I és que aquest quadre únic al món dóna i donarà per molt més.

Foto procedent del blog "Lo Carranquer" i dels blocs de Mesvilaweb.

CAPSA PRIMAVERA

Tot un seguit de mots surten i treuen el cap. Potser ja els havieu vist passar per aquest bloc, però l'Ei, gelós d'aquest esperit més alternatiu, els ha tornat a treure a passejar per barrejar-los entre ells i mirar de confegir una mena de salsa primaveral, una pols d'entre pol·len i florirs de pètals. En aquest cas els mots s'han de pronunciar com un encanteri, assaborint tota la seva sonoritat...

Moltes marçerç,
el senyor mestral ens venia amb bunyols de vent i la senyora tramuntana amb l'escombra del cel, rasclejant-lo, netejant-lo i deixant-lo ben blau.
El serè s'abraça amb la clariana dalt de Montclar, corrent pels pobles de les Piles, Capellades i Montbui amb el mercat a la plaça. L'Anoia tot d'una, ampla i inabastable amb tots els dracs voleiant des de la Tossa.
Els Gralla amb la seva camioneta de foc follet, espiadimonis i les bruixes que es pentinen i revolen entorn del campanar.
Poseu-li una mica de Sesgueioles, timó florit, llor i polsims de getsemaní i marduix. Podeu agafar el setrill i amaniu al vostre gust.
Us cantaran des de l'illa d'Enlloc quan sigui Pasqua Florida, us indicaran que si tireu pel camí del pou amunt trobareu espàrrecs de marge, roselles, truites i ceballots. Però tingueu clar una cosa, amb el romesco de bacallà no s'hi juga.
Nius florits de pèsols, faves, carxofes, sardines i arengades amb foc d'encenalls de sant Josep. I de Lavern venien amb garlandes, ous de xocolata amb llaços, plomes i pollets.
Però vigileu el sofregit, ai si ve el maig amb cada dia un raig de ruixats i xàfecs. Capdenúvol amb contrallums de plouifasol fins que guaiteu aquell Sol blanc, el Sol d'aigua amb picatrons i vaivé de xiprers, ametllers i oliveres.
Quan noteu que l'alosa i les papallones ja van amb xanques, quan observeu que l'abril xiuxiueja amb bombo i platerets, crideu de seguit la ginesta, remeneu-la bé, feu-la esclatar de cap a peus, amb claca, barrila i gresca fresca. Munteu-hi el vostre circ de paper fi, globus i pirotècnia, feu ballar en Planxet i Sia, els titelles garibaldis i els de can Boter. Barregeu-hi amb deliri capsots, caps de cartró, dits i ninots, canteu amb en Xesco, salpebreu i flaireu amb nas de Tortell Poltrona. Notareu, tot seguit, que ja sereu primavera.

EI, JA ÉS CARNAVAL

A mi les nits de febrer em fan venir set. M'agrada la meva ciutat com respira ella mateixa, m'agrada com s'omple de jovent amb ganes de festa. Carnaval ja era i ha sigut sempre una festa d'iniciació a moltes coses. En ple segle XXI es reviu d'una altra manera, l'actual, la que la gent vol avui. Sentir-se nostàlgic d'uns temps que ni has viscut..., voler imposar una única doctrina quan el Carnaval té tantes doctrines com persones....Deixeu-nos a tots plegats en pau per uns dies, si us plau, deixeu-nos viure al nostre aire, a la nostra manera. Respecteu la diferència i mireu d'entendre que hi han tants Carnavals com cases, famílies i persones, i que la barreja i unió de tothom surt com surt, amb més o menys sàtira, amb més o menys beguda, amb més o menys lluentons. La societat construeix i destrueix la festa a la seva manera, segons les èpoques. Em molesta que d'alguna manera o altra es vulgui imposar una sola doctrina de l'anomenat carnaval genuí de Vilanova. Que la part social genuïna de Vilanova vulgui aquest Carnaval, molt bé, que el faci, que el vagi fent, només faltaria. Ara bé, imposar a la resta una única direcció, no, rotundament no.

Ho diem gent nascuda a Vilanova, ho diem gent que s'estima la ciutat i que malda per fer coses. Comenceu a pensar un altre tipus de Carnestoltes i de sermó, fixeu-vos que ja no connecten amb la gran majoria de jovent que participa a l'Arrivo, perquè la ciutat ha crescut molt i allò que fa gràcia només a un sector molt concret ja no s'entén per un altre ampli sector social. I és normal. Les sàtires del sexe, tampoc ja no fan gràcia, ja és un tema molt i molt superat. L'òptica ha canviat. Allò que era transgressor fa trenta anys ja no ho és ara. Les noves tecnologies, les noves músiques...canvien els paràmetres socials i festius. El tema, el veritable tema, és equilibrar allò que és essencial del Carnaval amb l'actualitat. De segur que si preguntessiu a uns quants joves perquè el Carnestoltes porta perruca i va vestit del XVIII, segurament ni sabran el perquè, ni sabran que aquell senyor després llegeix un sermó. Passaran de tot companys, passaran de tot, i passaran de tot perquè hem estat una colla d'anys pensant-nos que Vilanova érem només nosaltres, els de sempre, i ens hem equivocat, fins que ha vingut l'onada grossa, imparable, que ha arrossegat la festa cap a on la gent creu que s'ha d'anar. I és així, ens agradi o no ens agradi.

Lluitar contra la voluntat de la gent és lluitar contra nosaltres mateixos. Vull per la meva ciutat un Carnaval del segle XXI, posat al dia, contundent, altament contundent, on no ens caiguin els anells per trencar tots els motlles que fagin falta, on no ens tremolin les mans per assumir que hi han coses caduques, carrinclones i passades de moda i de rosca, on no ens fagi por de superar-nos a nosaltres mateixos, on no es legisli, reglamenti ni impedeixi, on no haguem d'aguantar cada any las Casas Consistoriales, que ni durant el diumenge de Comparses ens deixen tranquils, un Carnaval on obris el programa d'actes i no et trobis el discurs de l'alcaldia, un Carnaval imprevisible, espontani i desenfrenat, on cadascú li foti per on li plagui. Desperteu-vos mòmies del vostre somni nostàlgic, deixeu estar el pobre Vidalot, que fara cara a cansat, deixeu-lo en pau, la gent, senyors, la gent vol festa i la festa serà contemporània o no serà. Allò que va ser bo fa uns anys potser ara ja no ho és, hi haurà coses que sí, hi haurà coses que no, va com va. Però sobretot no us enfadeu, no patalageu, no tracteu a la gent com si fossin cabrits, tots som persones humanes amb els nostres sentiments i vivències, i amb el Carnaval de Vilanova s'ha d'anar amb molta cura, perquè és una festa que ens va per dins, i, per tant, no es poden maltractar certes parts íntimes de la gent legislant què és i què no és genuí del Carnaval de Vilanova. Sinó, teniu una solució, molt respectable, continueu donant pel cul amb les vostres arengues contra els gamberros de la merengada, contra els borratxos de l'Arrivo, contra les batucades, contra el lluentons, contra els que no porten barretina per les Comparses, contra els qui passen del Vidalot, contra els habitants de Sitges...continueu, vosaltres també teniu el dret de continuar, ara bé, reflexioneu i admitiu que tots els altres, la resta de la ciutat, també té el dret de continuar al seu aire, és a dir, passant olímpicament de vosaltres i de tot. Carnaval en essència.

UN EI PER LES COMPARSES DE NIT

A la nostra ciutat, Vilanova i la Geltrú, s'acosta Carnaval. Des de l'any passat que per uns quants aquesta festa canvià alguns paràmetres. Un bon dia un grup de joves pensaren en unes comparses de nit, i anaren posant fil a l'agulla, convocant unes quantes entitats de gent jove i la cosa anà creixent. El primer pressupost de les Comparses de Nit fou de zero euros. La txaranga "This-Tracció" col·laborà tocant gratuïtament, i l'ajuntament demanà una fiança de 200€ retornables que no es retornaren. Es veu que la neteja dels carrers costà alguns euros més. El sopar dels músics, certs materials i treballs per la bandera anaren a càrrec de les butxaques dels instigadors. L'assegurança de l'acte ja estava coberta per les respectives assegurances de responsabilitat civil de les entitats organitzadores: Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina i can Pistraus.

Enguany, vista l'experiència i resposta positiva de la gent, havíem de posar una altra bandera i una altra txaranga (la Zebrass Marching Band). Això, vol dir, que les dues txarangues, tot i ajustant el preu, haurien de cobrar 400€ cadascuna, més la fiança de 200€ que ens demana l'ajuntament, la cosa puja als 1000€, que hauran de sortir de les respectives aportacions de les entitats organitzadores (Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina, Endimari, Tric i Festuc), d'algunes bars col·laboradors i de l'aportació voluntària de la gent. En tot aquest procés ha sorgit una frase, escrita per Magí Signes, un dels instigadors, que és força representativa i explicativa de la filosofia d'aquesta nova festa: "Les Comparses de Nit van néixer i seguiran vivint amb l'objectiu de ser lliures, participatives, alternatives i gratuïtes". En aquest sentit, tenim tots clar que el model d'aquest any és el límit fins a on es pot arribar: dues banderes i dues txarangues amb un recorregut que va de la plaça Pau Casals fins la Lledoners, passant per les places de les Cols, dels Cotxes, de la Vila, dels Carros i de la Miró. La qualitat, l'esperit i l'essència s'emmarca en aquests paràmetres. A partir d'aquí, si hom volgués fer créixer encara més la nit del ball de mantons al carrer, doncs haurà d'organitzar tantes comissions com fagin falta i tants recorreguts, banderes i txarangues com creguin convenients. La gent, el poble, sap perfectament quan i com s'han de fer les coses.

Recordem que qualsevol persona pot participar-hi, ja que no hi ha inscripció prèvia, i els comparsers poden anar amb el vestuari de qualsevol de les entitats vilanovines. Només es demana portar un simple saquet de caramels per la guerra final. Així de senzill i planer.

Si durant el dissabte que ve, 15 de febrer, passeu per la Rambla i veieu una barraca oberta, a l'alçada de la cantonada de l'avinguda Francesc Macià, podeu treure el nas. Veureu la bandera feta per l'any passat, una capsa de cartró per recaptar la voluntat popular que ajudi econòmicament a la festa i, si us ve de gust, podrem prendre una cervesa junts. Així de senzill, casolà i proper. Ens anima fer les coses artesanalment, les entitats organitzadores els agrada aquesta llibertat que, com tot, té el preu del risc i dels abismes d'última hora, però que reconforta quan veus la resposta de la gent. No ens resignem, somiarem desperts fins on calgui, fins on fagi falta, pas a pas, sabent les limitacions i sense voler grans èxits ni grans massificacions innecessàries. La nostra humilitat ve de lluny, n'hem vist i en veurem de tots el colors, i aquestes set entitats organitzadores tenen una fusta preuada, la de navegar a contracorrent tot i les adversitats. L'adversitat més gran, no és econòmica, ni logística, és mental. La mentalitat oficialitzada d'una certa part de Vilanova que de per si és poruga i adversa als canvis i a les novetats. Per sort, totes aquestes entitats i gent organitzadora, els instigadors, es remeten a l'altra gent, la gran majoria, que habita aquesta vila. Per sort, Vilanova s'ha fet gran, i els paràmetres que eren normals fa trenta anys, ara ja són uns altres.

Per cert, els recorreguts de les banderes els continuarem marcant amb rotulador, com a casa, vaja.

ELS MARINERS DE SANT PAU

El dissabte passat pujàrem a sant Pau. Els ribetans i ribetanes, els habitants de la vall de Ribes i comarca. Què tindrà aquell turó? Expliquen que els mariners de Sitges podien distingir la silueta de l'ermita des del mar. Encara ara, si s'arreplega un dia clar i serè, es pot veure un tros de mar argentat des de dalt del turó.

El programa de l'entitat GER es veu que s'ha esgotat per totes les botigues del terme, les il·lustracions de Toli s'ho mereixen. Reinventa els antics fulls de rengle i dibuixa la corrua popular, social i política de la pujada a sant Pau. És la festa major d'hivern de la comarca, diguin el que diguin, és "la festa major del fred", tal com la titulava en Bienve Moya al pròleg del programa d'actes de 1980. L'artista Cristòfol Almirall, "Tòful", realitzà la portada d'aquell programa a cops de pinzell ràpid mostrant el gest d'un xicot que mig es treu un capgròs, la persona i el personatge, la realitat i l'imaginari.

Toli també ja il·lustrà una portada del programa de sant Pau de 1983, i posteriorment també ha anat dissenyant d'altres. L'Ei de finals de gener ens remet a concenbre els programes d'actes com alguna cosa més que una agenda amb dies i hores. El programa hauria de portar aquell al·licient suplementari de document festiu, tant a nivell gràfic com de text, i això, tot s'ha de dir, cada vegada costa més de trobar. La gent, per molt que diguin, no canvia tant ràpid, seran els interessos d'uns quants que canvien. Ho demostra el fet que un simple programa d'una entitat s'esgoti, serà que alguna cosa ha despertat aquell "clic" majoritari, aquella veu interior que et diu "això ho haig de tenir" i que després, amb el pas dels anys, es valora molt més.

En aquesta filera de persones, balls, músics i figures hi ha una exhaustiva mirada de l'entorn, del camí que puja a l'ermita de sant Pau. L'Ei no explicarà aquí la festa, això ja ho faria el bloc de la Cua quan convingués, sí que ens fixem amb l'estil depurat de l'artista, amb aquestes línies clares, senzilles i ben definides, que altrament exigeixen una gran dosi de coneixement de la tècnica del dibuix, a cavall del còmic i de la il·lustració descriptiva. Tant tenen importància el reguitzell de balls, figures i gent (els gegants, capgrossos, drac de tres caps, grallers, diables, pastorets, bastons, timbalers, músics diversos, panderetes, cercolets, gitanes, banda de música, autoritats municipals, gent del poble...) com els indrets per on es passa. L'ermita encara es veu lluny, dalt del turó, amb els camps de vinyes a baix i els pals i fils d'electricitat. Els detalls també són importants i també formem part de les diferents "estampes" o "postals" mentals de la festa. Ei!! això també és molt important, al nostre entendre. Sant Pau Xic amb tot de pedretes dalt la seva minsa teulada (es veu que si tires una pedra i s'hi queda et casaràs o tindràs sort); les carretilles petades pel terra, el garrofer, palmeres, marges, la creu de terme, Sota-ribes al fons, un mas, el pou i un gat que s'ho mira..., els turons de la comarca, una pintada amb el lema "integració sí" i un xicot que s'enfot de les autoritats, que per cert, en aquest fragment del dibuix sí que hi ha molt d'esperit d'Ei, ei què fotem, ei què fem...amb un parell que ensenyen el cul vers el seguici consistorial. Actualitat posada al servei de la festa i la cultura, la recuperació del "festa sí, lluita també", l'adonar-se'n que per molt que diguin, per molt que parlin i ens embadoquin, sempre hi haurà una escletxa irreverent, popular i festiva que fa anys i panys que funciona i funcionarà. Perquè la festa, allò que entenem per festa popular, ja és irreverent de per si, dins la seva essència porta l'espontanietat i el risc, més si tenim en compte que actualment tot és digne d'estadística, estudi, perill i normativa. Si us fixeu s'arriben a fer normatives per tot, es vol un control absolut, fins que la gent, quan arriba el dia de la festa major, del carnaval...explota, i explota d'una manera tant sana i humana que ningú té els sants pebrots de dir res, a girar cua i a fer veure que no s'ha vist aquella acció, aquell gest, aquell crit...actes concrets i ben humans que també, vulguin o no vulguin, formen part de la festa, de l'arrel d'ella mateixa com a expressió del que es viu i respira. Per això mai entendré com algú es pot escandalitzar per certes accions festives, socials i reinvindicatives quan cada dia del món hem de menjar i digerir tanta merda i més merda que ens supura per arreu, serà el món al revés, l'escàndol està a l'ordre del dia, ens ho mirem com ens ho mirem.

Gràcies Toli  i GER, una vegada més, per encertar-la, gràcies una vegada més per demostrar que la festa i la cultura són també crítica, catarsi i política.