CAPSA PRIMAVERA

Tot un seguit de mots surten i treuen el cap. Potser ja els havieu vist passar per aquest bloc, però l'Ei, gelós d'aquest esperit més alternatiu, els ha tornat a treure a passejar per barrejar-los entre ells i mirar de confegir una mena de salsa primaveral, una pols d'entre pol·len i florirs de pètals. En aquest cas els mots s'han de pronunciar com un encanteri, assaborint tota la seva sonoritat...

Moltes marçerç,
el senyor mestral ens venia amb bunyols de vent i la senyora tramuntana amb l'escombra del cel, rasclejant-lo, netejant-lo i deixant-lo ben blau.
El serè s'abraça amb la clariana dalt de Montclar, corrent pels pobles de les Piles, Capellades i Montbui amb el mercat a la plaça. L'Anoia tot d'una, ampla i inabastable amb tots els dracs voleiant des de la Tossa.
Els Gralla amb la seva camioneta de foc follet, espiadimonis i les bruixes que es pentinen i revolen entorn del campanar.
Poseu-li una mica de Sesgueioles, timó florit, llor i polsims de getsemaní i marduix. Podeu agafar el setrill i amaniu al vostre gust.
Us cantaran des de l'illa d'Enlloc quan sigui Pasqua Florida, us indicaran que si tireu pel camí del pou amunt trobareu espàrrecs de marge, roselles, truites i ceballots. Però tingueu clar una cosa, amb el romesco de bacallà no s'hi juga.
Nius florits de pèsols, faves, carxofes, sardines i arengades amb foc d'encenalls de sant Josep. I de Lavern venien amb garlandes, ous de xocolata amb llaços, plomes i pollets.
Però vigileu el sofregit, ai si ve el maig amb cada dia un raig de ruixats i xàfecs. Capdenúvol amb contrallums de plouifasol fins que guaiteu aquell Sol blanc, el Sol d'aigua amb picatrons i vaivé de xiprers, ametllers i oliveres.
Quan noteu que l'alosa i les papallones ja van amb xanques, quan observeu que l'abril xiuxiueja amb bombo i platerets, crideu de seguit la ginesta, remeneu-la bé, feu-la esclatar de cap a peus, amb claca, barrila i gresca fresca. Munteu-hi el vostre circ de paper fi, globus i pirotècnia, feu ballar en Planxet i Sia, els titelles garibaldis i els de can Boter. Barregeu-hi amb deliri capsots, caps de cartró, dits i ninots, canteu amb en Xesco, salpebreu i flaireu amb nas de Tortell Poltrona. Notareu, tot seguit, que ja sereu primavera.

EI, JA ÉS CARNAVAL

A mi les nits de febrer em fan venir set. M'agrada la meva ciutat com respira ella mateixa, m'agrada com s'omple de jovent amb ganes de festa. Carnaval ja era i ha sigut sempre una festa d'iniciació a moltes coses. En ple segle XXI es reviu d'una altra manera, l'actual, la que la gent vol avui. Sentir-se nostàlgic d'uns temps que ni has viscut..., voler imposar una única doctrina quan el Carnaval té tantes doctrines com persones....Deixeu-nos a tots plegats en pau per uns dies, si us plau, deixeu-nos viure al nostre aire, a la nostra manera. Respecteu la diferència i mireu d'entendre que hi han tants Carnavals com cases, famílies i persones, i que la barreja i unió de tothom surt com surt, amb més o menys sàtira, amb més o menys beguda, amb més o menys lluentons. La societat construeix i destrueix la festa a la seva manera, segons les èpoques. Em molesta que d'alguna manera o altra es vulgui imposar una sola doctrina de l'anomenat carnaval genuí de Vilanova. Que la part social genuïna de Vilanova vulgui aquest Carnaval, molt bé, que el faci, que el vagi fent, només faltaria. Ara bé, imposar a la resta una única direcció, no, rotundament no.

Ho diem gent nascuda a Vilanova, ho diem gent que s'estima la ciutat i que malda per fer coses. Comenceu a pensar un altre tipus de Carnestoltes i de sermó, fixeu-vos que ja no connecten amb la gran majoria de jovent que participa a l'Arrivo, perquè la ciutat ha crescut molt i allò que fa gràcia només a un sector molt concret ja no s'entén per un altre ampli sector social. I és normal. Les sàtires del sexe, tampoc ja no fan gràcia, ja és un tema molt i molt superat. L'òptica ha canviat. Allò que era transgressor fa trenta anys ja no ho és ara. Les noves tecnologies, les noves músiques...canvien els paràmetres socials i festius. El tema, el veritable tema, és equilibrar allò que és essencial del Carnaval amb l'actualitat. De segur que si preguntessiu a uns quants joves perquè el Carnestoltes porta perruca i va vestit del XVIII, segurament ni sabran el perquè, ni sabran que aquell senyor després llegeix un sermó. Passaran de tot companys, passaran de tot, i passaran de tot perquè hem estat una colla d'anys pensant-nos que Vilanova érem només nosaltres, els de sempre, i ens hem equivocat, fins que ha vingut l'onada grossa, imparable, que ha arrossegat la festa cap a on la gent creu que s'ha d'anar. I és així, ens agradi o no ens agradi.

Lluitar contra la voluntat de la gent és lluitar contra nosaltres mateixos. Vull per la meva ciutat un Carnaval del segle XXI, posat al dia, contundent, altament contundent, on no ens caiguin els anells per trencar tots els motlles que fagin falta, on no ens tremolin les mans per assumir que hi han coses caduques, carrinclones i passades de moda i de rosca, on no ens fagi por de superar-nos a nosaltres mateixos, on no es legisli, reglamenti ni impedeixi, on no haguem d'aguantar cada any las Casas Consistoriales, que ni durant el diumenge de Comparses ens deixen tranquils, un Carnaval on obris el programa d'actes i no et trobis el discurs de l'alcaldia, un Carnaval imprevisible, espontani i desenfrenat, on cadascú li foti per on li plagui. Desperteu-vos mòmies del vostre somni nostàlgic, deixeu estar el pobre Vidalot, que fara cara a cansat, deixeu-lo en pau, la gent, senyors, la gent vol festa i la festa serà contemporània o no serà. Allò que va ser bo fa uns anys potser ara ja no ho és, hi haurà coses que sí, hi haurà coses que no, va com va. Però sobretot no us enfadeu, no patalageu, no tracteu a la gent com si fossin cabrits, tots som persones humanes amb els nostres sentiments i vivències, i amb el Carnaval de Vilanova s'ha d'anar amb molta cura, perquè és una festa que ens va per dins, i, per tant, no es poden maltractar certes parts íntimes de la gent legislant què és i què no és genuí del Carnaval de Vilanova. Sinó, teniu una solució, molt respectable, continueu donant pel cul amb les vostres arengues contra els gamberros de la merengada, contra els borratxos de l'Arrivo, contra les batucades, contra el lluentons, contra els que no porten barretina per les Comparses, contra els qui passen del Vidalot, contra els habitants de Sitges...continueu, vosaltres també teniu el dret de continuar, ara bé, reflexioneu i admitiu que tots els altres, la resta de la ciutat, també té el dret de continuar al seu aire, és a dir, passant olímpicament de vosaltres i de tot. Carnaval en essència.

UN EI PER LES COMPARSES DE NIT

A la nostra ciutat, Vilanova i la Geltrú, s'acosta Carnaval. Des de l'any passat que per uns quants aquesta festa canvià alguns paràmetres. Un bon dia un grup de joves pensaren en unes comparses de nit, i anaren posant fil a l'agulla, convocant unes quantes entitats de gent jove i la cosa anà creixent. El primer pressupost de les Comparses de Nit fou de zero euros. La txaranga "This-Tracció" col·laborà tocant gratuïtament, i l'ajuntament demanà una fiança de 200€ retornables que no es retornaren. Es veu que la neteja dels carrers costà alguns euros més. El sopar dels músics, certs materials i treballs per la bandera anaren a càrrec de les butxaques dels instigadors. L'assegurança de l'acte ja estava coberta per les respectives assegurances de responsabilitat civil de les entitats organitzadores: Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina i can Pistraus.

Enguany, vista l'experiència i resposta positiva de la gent, havíem de posar una altra bandera i una altra txaranga (la Zebrass Marching Band). Això, vol dir, que les dues txarangues, tot i ajustant el preu, haurien de cobrar 400€ cadascuna, més la fiança de 200€ que ens demana l'ajuntament, la cosa puja als 1000€, que hauran de sortir de les respectives aportacions de les entitats organitzadores (Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina, Endimari, Tric i Festuc), d'algunes bars col·laboradors i de l'aportació voluntària de la gent. En tot aquest procés ha sorgit una frase, escrita per Magí Signes, un dels instigadors, que és força representativa i explicativa de la filosofia d'aquesta nova festa: "Les Comparses de Nit van néixer i seguiran vivint amb l'objectiu de ser lliures, participatives, alternatives i gratuïtes". En aquest sentit, tenim tots clar que el model d'aquest any és el límit fins a on es pot arribar: dues banderes i dues txarangues amb un recorregut que va de la plaça Pau Casals fins la Lledoners, passant per les places de les Cols, dels Cotxes, de la Vila, dels Carros i de la Miró. La qualitat, l'esperit i l'essència s'emmarca en aquests paràmetres. A partir d'aquí, si hom volgués fer créixer encara més la nit del ball de mantons al carrer, doncs haurà d'organitzar tantes comissions com fagin falta i tants recorreguts, banderes i txarangues com creguin convenients. La gent, el poble, sap perfectament quan i com s'han de fer les coses.

Recordem que qualsevol persona pot participar-hi, ja que no hi ha inscripció prèvia, i els comparsers poden anar amb el vestuari de qualsevol de les entitats vilanovines. Només es demana portar un simple saquet de caramels per la guerra final. Així de senzill i planer.

Si durant el dissabte que ve, 15 de febrer, passeu per la Rambla i veieu una barraca oberta, a l'alçada de la cantonada de l'avinguda Francesc Macià, podeu treure el nas. Veureu la bandera feta per l'any passat, una capsa de cartró per recaptar la voluntat popular que ajudi econòmicament a la festa i, si us ve de gust, podrem prendre una cervesa junts. Així de senzill, casolà i proper. Ens anima fer les coses artesanalment, les entitats organitzadores els agrada aquesta llibertat que, com tot, té el preu del risc i dels abismes d'última hora, però que reconforta quan veus la resposta de la gent. No ens resignem, somiarem desperts fins on calgui, fins on fagi falta, pas a pas, sabent les limitacions i sense voler grans èxits ni grans massificacions innecessàries. La nostra humilitat ve de lluny, n'hem vist i en veurem de tots el colors, i aquestes set entitats organitzadores tenen una fusta preuada, la de navegar a contracorrent tot i les adversitats. L'adversitat més gran, no és econòmica, ni logística, és mental. La mentalitat oficialitzada d'una certa part de Vilanova que de per si és poruga i adversa als canvis i a les novetats. Per sort, totes aquestes entitats i gent organitzadora, els instigadors, es remeten a l'altra gent, la gran majoria, que habita aquesta vila. Per sort, Vilanova s'ha fet gran, i els paràmetres que eren normals fa trenta anys, ara ja són uns altres.

Per cert, els recorreguts de les banderes els continuarem marcant amb rotulador, com a casa, vaja.

ELS MARINERS DE SANT PAU

El dissabte passat pujàrem a sant Pau. Els ribetans i ribetanes, els habitants de la vall de Ribes i comarca. Què tindrà aquell turó? Expliquen que els mariners de Sitges podien distingir la silueta de l'ermita des del mar. Encara ara, si s'arreplega un dia clar i serè, es pot veure un tros de mar argentat des de dalt del turó.

El programa de l'entitat GER es veu que s'ha esgotat per totes les botigues del terme, les il·lustracions de Toli s'ho mereixen. Reinventa els antics fulls de rengle i dibuixa la corrua popular, social i política de la pujada a sant Pau. És la festa major d'hivern de la comarca, diguin el que diguin, és "la festa major del fred", tal com la titulava en Bienve Moya al pròleg del programa d'actes de 1980. L'artista Cristòfol Almirall, "Tòful", realitzà la portada d'aquell programa a cops de pinzell ràpid mostrant el gest d'un xicot que mig es treu un capgròs, la persona i el personatge, la realitat i l'imaginari.

Toli també ja il·lustrà una portada del programa de sant Pau de 1983, i posteriorment també ha anat dissenyant d'altres. L'Ei de finals de gener ens remet a concenbre els programes d'actes com alguna cosa més que una agenda amb dies i hores. El programa hauria de portar aquell al·licient suplementari de document festiu, tant a nivell gràfic com de text, i això, tot s'ha de dir, cada vegada costa més de trobar. La gent, per molt que diguin, no canvia tant ràpid, seran els interessos d'uns quants que canvien. Ho demostra el fet que un simple programa d'una entitat s'esgoti, serà que alguna cosa ha despertat aquell "clic" majoritari, aquella veu interior que et diu "això ho haig de tenir" i que després, amb el pas dels anys, es valora molt més.

En aquesta filera de persones, balls, músics i figures hi ha una exhaustiva mirada de l'entorn, del camí que puja a l'ermita de sant Pau. L'Ei no explicarà aquí la festa, això ja ho faria el bloc de la Cua quan convingués, sí que ens fixem amb l'estil depurat de l'artista, amb aquestes línies clares, senzilles i ben definides, que altrament exigeixen una gran dosi de coneixement de la tècnica del dibuix, a cavall del còmic i de la il·lustració descriptiva. Tant tenen importància el reguitzell de balls, figures i gent (els gegants, capgrossos, drac de tres caps, grallers, diables, pastorets, bastons, timbalers, músics diversos, panderetes, cercolets, gitanes, banda de música, autoritats municipals, gent del poble...) com els indrets per on es passa. L'ermita encara es veu lluny, dalt del turó, amb els camps de vinyes a baix i els pals i fils d'electricitat. Els detalls també són importants i també formem part de les diferents "estampes" o "postals" mentals de la festa. Ei!! això també és molt important, al nostre entendre. Sant Pau Xic amb tot de pedretes dalt la seva minsa teulada (es veu que si tires una pedra i s'hi queda et casaràs o tindràs sort); les carretilles petades pel terra, el garrofer, palmeres, marges, la creu de terme, Sota-ribes al fons, un mas, el pou i un gat que s'ho mira..., els turons de la comarca, una pintada amb el lema "integració sí" i un xicot que s'enfot de les autoritats, que per cert, en aquest fragment del dibuix sí que hi ha molt d'esperit d'Ei, ei què fotem, ei què fem...amb un parell que ensenyen el cul vers el seguici consistorial. Actualitat posada al servei de la festa i la cultura, la recuperació del "festa sí, lluita també", l'adonar-se'n que per molt que diguin, per molt que parlin i ens embadoquin, sempre hi haurà una escletxa irreverent, popular i festiva que fa anys i panys que funciona i funcionarà. Perquè la festa, allò que entenem per festa popular, ja és irreverent de per si, dins la seva essència porta l'espontanietat i el risc, més si tenim en compte que actualment tot és digne d'estadística, estudi, perill i normativa. Si us fixeu s'arriben a fer normatives per tot, es vol un control absolut, fins que la gent, quan arriba el dia de la festa major, del carnaval...explota, i explota d'una manera tant sana i humana que ningú té els sants pebrots de dir res, a girar cua i a fer veure que no s'ha vist aquella acció, aquell gest, aquell crit...actes concrets i ben humans que també, vulguin o no vulguin, formen part de la festa, de l'arrel d'ella mateixa com a expressió del que es viu i respira. Per això mai entendré com algú es pot escandalitzar per certes accions festives, socials i reinvindicatives quan cada dia del món hem de menjar i digerir tanta merda i més merda que ens supura per arreu, serà el món al revés, l'escàndol està a l'ordre del dia, ens ho mirem com ens ho mirem.

Gràcies Toli  i GER, una vegada més, per encertar-la, gràcies una vegada més per demostrar que la festa i la cultura són també crítica, catarsi i política.

LLUNES DE PAPER

                           Portada del disc "Brossa d'ahir" de 1977 de Pep Laguarda & Tapineria

El pessebre contemporani es gronxa d'entre un bocí de paper de plata. Aquell tros de branca seca de la riera, d'entre el darrere de la porta i el sota-escala, on hi feineja la lluna de paper de diari. Un estel al bell mig del cap, tot clavat amb una xinxeta, mentre la corriola li penja...

Un forat a la bufanda i les espardenyes velles que somien truites entre arams de romaní i llums de capvespre. Dimoni ravent que no para de cosir-se els parracs de les banyes. Barraques amb orquestres de gripaus i bombetes de llauna, pastors perduts que no troben cap botifarra, només arengades.

Al safareig s'hi fa festa, i les pestanyes s'ensucren d'albades netes. Des de la cuina es veu la silueta del gall-penell i la seva ombra xinesa. Vent de dalt que duu les veus del nord, mentre cau la galleda. Plats de fang i una llebre. Les escales de fusta ja no hi caben de tantes finestres, balcons amb sabates mig foradades i plenes de resplendors d'Orient, d'aquelles illes amb veles blanques i perfums d'ensens.

El gat Pere busca i remena la cua, ha perdut el sol lila del migdia. Però continuen tremolant els turons. I de suros llargs amb estanys de farina, on beuen vi els cargols de mitja tarda, carregats de closques lligades amb mantes i porrons. Els infants salten els tolls del camí i de la gebrada sorgeixen veus primes de follets, quan pel matí s'alcen les bruixes morades d'entorn del campanar amb el mercat de cols, escaroles i raves.

Cap a la font perduda amb càntirs de terrissa, ous d'hivern i quatre ametlles. Fins que arribaren els tres visionaris amb encanteris i prediccions indesxifrables. Semblaven fills de Neptú, amb aquelles barbes de cotó fluix i tot de xings-xangs, no els entenia pas ningú, però passeu, passeu que alguna cosa ens regalareu...

Quan el porc en sal s'escapà de la guarderia i entrà dins del circ, quin enrenou, quin desori!! La cridòria fou tal, les rialles foren tantes, que el pobre patge no tingué pas temps de comptar-les. Al restaurant, els qui tenen molta pasta, feien veure que la butxaca els explotava, i així que veieren en Tortell sortir de la cuina entengueren que allò era una ensarronada. Plats pel cap, l'àvia que ja esbufegava, l'oncle pedant i el nebot de bufetada. Ben arriats i nets que anaven, se'ls acabà la festa passada per aigua, mentre l'home dels porcs i la vella dels espigalls reien a cor que vols sota la ventada.

No quedà ni Egipte, ni bous, ni mules, ni llana. La bara florida sortí disparada a la lluna, com un coet de la Nasa, ni l'àngel de purpurina va poder agafar-la. Ni el pescador pescar-la. Ni pous, ni pallers, ni estables. Només un caganer, tot sol, que amb tanta feina acumulada  i tot aquell espectacle no havia fet ni la migdiada. Ara que ben mirat...potser sí que tot és molt rar, vaja, una nadala ben rara. Però són coses que passen...

CODI MASANA

Sovint l'ostracisme cultural ens fa deixar pel camí certes persones que maldaren per millorar la vida i la condició humana. Avui és un bon dia per treure del calaix mental alguns aclariments que tenia preparats després de quatre anys de reflexió i pausa. Ara i aquí, en aquest humil bloc de la cultura del poble, deixaré anar un Ei que, per fi, arriba l'hora de veure la seva pròpia llum.

Quatre anys de silenci és el temps just per carregar-se d'arguments.

A l'artista Salvador Masana i Mercadé (1924-2009) li cal la revisió i la reinvenció de la seva extensa i, en part desconeguda, obra. Trencar els copets a l'espatlla amb l'insolent "molt bé Masana, molt bé" és una de les directrius possibles per  redimensionar el discurs. Trencar la rutina empolsegada d'una ciutat amb forta miopia cultural i amb el corralet ja fet i estancat des de fa anys i panys.

L'obra, la persona, la vida i el pensament de Salvador Masana ens donen les pistes i les pautes per la seva redimensió. La Geltrú és el seu punt cardinal local i ara, vers un futur que no hauria de ser molt llunyà, caldrà enfocar la seva creativitat innata al país i, si cal, al món. Les noves tecnologies digitals ens permeten obrir les finestres i que corri l'aire, aquell aire que ell tant estimava i buscava. Un aire nítid com la seva paleta, de colors estimulants i textures encara poc estudiades i aprofundides. Veure l'home artista com l'home que tenia un pensament propi i particular, veure'l com la persona pública i casolana, explicar que allò de guanyar-se les garrofes és tema actual, i que res, absolutament res, s'ha donat per atzar, sinó després d'un llarg treball previ de picar pedra i més pedra.

El codi Masana resta obert a la seva expansió, tota obra artística té el seu propi discurs i la seva pròpia dimensió. Res és gratuït. Al meu entendre, fins a hores d'ara, salvant comptades i agradables excepcions, l'obra de Salvador Masana ha estat només encotillada a un model clàssic d'anàlisi que ja no té cap tipus de vigència en el món actual que vivim. Estem al segle XXI i l'art s'ha d'intentar explicar i, sobretot, VIURE, des d'altres punts de vista. Allò que era bo i del tot normal fa cinquanta anys, ara és anacrònic i obsolet. I aquí estem i per això estem, per viure ara, per entendre i reflexionar ara, amb els nostres ulls, no amb els ulls del  passat, que això ja ho han fet altres.

La pretensió, la intenció, és donar una sèrie d'eines i uns punts de fuga d'on partir. El camí és obert i lliure.

Aviat farà quaranta anys, quan s'inaugurà la Pinacoteca Masana durant la primavera de 1976, l'escriptor i valuós intel·lectual Eugeni Molero ja reflexionava sobre la catàrsi que necessitava el món artístic i cultural. Ell sempre es lamentava d'unes certes "mòmies" que infestaven i encara infesten certs espais de treball i estudi.

Des d'aquest Ei convidem a començar a saltar totes les barreres mentals possibles per poder iniciar noves vies que permetin resituar, redimensionar, reinventar i VIURE l'obra d'un artista que es mereix obrir les finestres d'un nou món, perquè si un està una mica atent, sabrà descobrir que tant en la seva obra, vida, acció i pensament aquesta mateixa finestra ja estava oberta de feia temps, potser una finestra massa lluminosa i nova per a qui només hi volia veure allò que només convenia veure. Agafem, doncs, els seus traços, les seves pinzellades, els seus dits, els seus ulls, els seus pensaments, les seves paraules, els seus passos i posem-los a la llum d'ara, redescobrim-los amb els nostres ulls, amb els nostres sons, amb les nostres mirades. Vivim l'obra i rellancem el seu pensament en forma de cromatismes. De segur que hi descobrirem tot allò d'amagat i palpitant, perquè tota obra artística pertany al món des de que es va crear. És feina nostra, dels contemporanis, saber resituar-la al temps i discursos actuals.

Tant Salvador Masana com la seva extensa obra, s'ho mereixen.

PRIMER TRAJECTE

Allò que déiem..., del que parlàvem, l'últim vagó. L'altre dia anava ben ple, perquè hi havia vaga. Sardines apretades i l'últim vagó que una mica més i el perdem. El sol baix i rogenc de quarts de cinc sembla ni immutar-se. Som una muntanya humana, amuntegats.

L'últim vagó va decorat amb un enigmàtic llamp. Què deu voler dir? Perill de tempesta? Perill de descàrregues elèctriques artificials? O exclusivament perill...?

Hi ha infants que s'ho passen pipa d'entre tanta gent, per ells deu ser un bosc de cames i nosaltres som els arbres. Hi ha un nen amb xumet que m'agafa de les cames, deu voler pujar per les branques per veure-hi més clar i més enllà.

Tot un grup d'infants d'una escola del Prat baixa a la seva estació. Se'ls veu espitats, és divendres. Les tardes dels divendres solen ser especials, elèctriques. Potser aquest llamp de l'últim vagó només és pels divendres, advertint alta tensió social.

Els camps d'horts del Baix Llobregat s'il·luminen amb les últimes clarors de la tarda. Un home dalt d'un tractor, tomaqueres i una figuera. La resistència tossuda i callada de tot un món.

Però a dins del tren hi ha una escalfor molesta. Hi ha gent que no porta gens bé això de les aglomeracions. Els mediterranis no estem fets per viure apretats, necessitem el nostre espai, la nostra llibertat, la nostra intimitat i, si cal, solitud.
Les frenades del tren esdevenen angoixants, però seguim pels rails mentre el sol s'adorm per la via. Les petites pantalles de les noves tecnologies són la solució per l'evasió d'alguns, d'entre abrics negres i anònims. Un cos social que respira.

A Castelldefels pugen els nois i noies d'alt nivell econòmic, tots parlen entre ells en anglès i baixaran a Sitges.
Aquell infant del xumet volia baixar sol a la platja de Castelldefels. Què hagués fet un nen de dos o tres anys sol a la platja?

El massís del Garraf  i els seus successius túnels d'entre les muntanyes calcàries ens anuncien el nostre territori. Faltava una mica de música i un parell de xicots la porten. L'acordió converteix l'últim vagó en una mena de cafè romàntic, en una tarda d'època, mig clandestina, amb melodies de la Rússia revolucionària. Pensaments tenyits de roig. Els rocams càrstics poden esdevenir la Sibèria, l'estepa, d'entre estarnuts i un punt de llibre que cau al terra, com una fulla seca que queia d'un plataner de Montjuïc.

Esperar la propera estació. Sempre esperar, ens passem la vida esperant. El soroll dels túnels apaivaga els sons. El tren diari de la bruixa amb un conseller que duu escombra i careta de goma barata. S'amaga d'entre el gris del ciment de Vallcarca, muda i solitària, l'antipaisatge, l'antipanoràmica.

A Sitges baixa molta gent. Cal ajudar a una dona amb el cotxet per baixar l'alt esglaó, cosa que passa sovint. Després de Sitges l'últim vagó queda amb dimensió humana. Hi ha lloc per arreu i tothom pot seure. El sol es pon incendiant els pins blancs. L'escalfor a les galtes. Sort del cop d'aire prim quan baixo a Vilanova. Em sento lliure. Fi de trajecte.