ELS MARINERS DE SANT PAU

El dissabte passat pujàrem a sant Pau. Els ribetans i ribetanes, els habitants de la vall de Ribes i comarca. Què tindrà aquell turó? Expliquen que els mariners de Sitges podien distingir la silueta de l'ermita des del mar. Encara ara, si s'arreplega un dia clar i serè, es pot veure un tros de mar argentat des de dalt del turó.

El programa de l'entitat GER es veu que s'ha esgotat per totes les botigues del terme, les il·lustracions de Toli s'ho mereixen. Reinventa els antics fulls de rengle i dibuixa la corrua popular, social i política de la pujada a sant Pau. És la festa major d'hivern de la comarca, diguin el que diguin, és "la festa major del fred", tal com la titulava en Bienve Moya al pròleg del programa d'actes de 1980. L'artista Cristòfol Almirall, "Tòful", realitzà la portada d'aquell programa a cops de pinzell ràpid mostrant el gest d'un xicot que mig es treu un capgròs, la persona i el personatge, la realitat i l'imaginari.

Toli també ja il·lustrà una portada del programa de sant Pau de 1983, i posteriorment també ha anat dissenyant d'altres. L'Ei de finals de gener ens remet a concenbre els programes d'actes com alguna cosa més que una agenda amb dies i hores. El programa hauria de portar aquell al·licient suplementari de document festiu, tant a nivell gràfic com de text, i això, tot s'ha de dir, cada vegada costa més de trobar. La gent, per molt que diguin, no canvia tant ràpid, seran els interessos d'uns quants que canvien. Ho demostra el fet que un simple programa d'una entitat s'esgoti, serà que alguna cosa ha despertat aquell "clic" majoritari, aquella veu interior que et diu "això ho haig de tenir" i que després, amb el pas dels anys, es valora molt més.

En aquesta filera de persones, balls, músics i figures hi ha una exhaustiva mirada de l'entorn, del camí que puja a l'ermita de sant Pau. L'Ei no explicarà aquí la festa, això ja ho faria el bloc de la Cua quan convingués, sí que ens fixem amb l'estil depurat de l'artista, amb aquestes línies clares, senzilles i ben definides, que altrament exigeixen una gran dosi de coneixement de la tècnica del dibuix, a cavall del còmic i de la il·lustració descriptiva. Tant tenen importància el reguitzell de balls, figures i gent (els gegants, capgrossos, drac de tres caps, grallers, diables, pastorets, bastons, timbalers, músics diversos, panderetes, cercolets, gitanes, banda de música, autoritats municipals, gent del poble...) com els indrets per on es passa. L'ermita encara es veu lluny, dalt del turó, amb els camps de vinyes a baix i els pals i fils d'electricitat. Els detalls també són importants i també formem part de les diferents "estampes" o "postals" mentals de la festa. Ei!! això també és molt important, al nostre entendre. Sant Pau Xic amb tot de pedretes dalt la seva minsa teulada (es veu que si tires una pedra i s'hi queda et casaràs o tindràs sort); les carretilles petades pel terra, el garrofer, palmeres, marges, la creu de terme, Sota-ribes al fons, un mas, el pou i un gat que s'ho mira..., els turons de la comarca, una pintada amb el lema "integració sí" i un xicot que s'enfot de les autoritats, que per cert, en aquest fragment del dibuix sí que hi ha molt d'esperit d'Ei, ei què fotem, ei què fem...amb un parell que ensenyen el cul vers el seguici consistorial. Actualitat posada al servei de la festa i la cultura, la recuperació del "festa sí, lluita també", l'adonar-se'n que per molt que diguin, per molt que parlin i ens embadoquin, sempre hi haurà una escletxa irreverent, popular i festiva que fa anys i panys que funciona i funcionarà. Perquè la festa, allò que entenem per festa popular, ja és irreverent de per si, dins la seva essència porta l'espontanietat i el risc, més si tenim en compte que actualment tot és digne d'estadística, estudi, perill i normativa. Si us fixeu s'arriben a fer normatives per tot, es vol un control absolut, fins que la gent, quan arriba el dia de la festa major, del carnaval...explota, i explota d'una manera tant sana i humana que ningú té els sants pebrots de dir res, a girar cua i a fer veure que no s'ha vist aquella acció, aquell gest, aquell crit...actes concrets i ben humans que també, vulguin o no vulguin, formen part de la festa, de l'arrel d'ella mateixa com a expressió del que es viu i respira. Per això mai entendré com algú es pot escandalitzar per certes accions festives, socials i reinvindicatives quan cada dia del món hem de menjar i digerir tanta merda i més merda que ens supura per arreu, serà el món al revés, l'escàndol està a l'ordre del dia, ens ho mirem com ens ho mirem.

Gràcies Toli  i GER, una vegada més, per encertar-la, gràcies una vegada més per demostrar que la festa i la cultura són també crítica, catarsi i política.

LLUNES DE PAPER

                           Portada del disc "Brossa d'ahir" de 1977 de Pep Laguarda & Tapineria

El pessebre contemporani es gronxa d'entre un bocí de paper de plata. Aquell tros de branca seca de la riera, d'entre el darrere de la porta i el sota-escala, on hi feineja la lluna de paper de diari. Un estel al bell mig del cap, tot clavat amb una xinxeta, mentre la corriola li penja...

Un forat a la bufanda i les espardenyes velles que somien truites entre arams de romaní i llums de capvespre. Dimoni ravent que no para de cosir-se els parracs de les banyes. Barraques amb orquestres de gripaus i bombetes de llauna, pastors perduts que no troben cap botifarra, només arengades.

Al safareig s'hi fa festa, i les pestanyes s'ensucren d'albades netes. Des de la cuina es veu la silueta del gall-penell i la seva ombra xinesa. Vent de dalt que duu les veus del nord, mentre cau la galleda. Plats de fang i una llebre. Les escales de fusta ja no hi caben de tantes finestres, balcons amb sabates mig foradades i plenes de resplendors d'Orient, d'aquelles illes amb veles blanques i perfums d'ensens.

El gat Pere busca i remena la cua, ha perdut el sol lila del migdia. Però continuen tremolant els turons. I de suros llargs amb estanys de farina, on beuen vi els cargols de mitja tarda, carregats de closques lligades amb mantes i porrons. Els infants salten els tolls del camí i de la gebrada sorgeixen veus primes de follets, quan pel matí s'alcen les bruixes morades d'entorn del campanar amb el mercat de cols, escaroles i raves.

Cap a la font perduda amb càntirs de terrissa, ous d'hivern i quatre ametlles. Fins que arribaren els tres visionaris amb encanteris i prediccions indesxifrables. Semblaven fills de Neptú, amb aquelles barbes de cotó fluix i tot de xings-xangs, no els entenia pas ningú, però passeu, passeu que alguna cosa ens regalareu...

Quan el porc en sal s'escapà de la guarderia i entrà dins del circ, quin enrenou, quin desori!! La cridòria fou tal, les rialles foren tantes, que el pobre patge no tingué pas temps de comptar-les. Al restaurant, els qui tenen molta pasta, feien veure que la butxaca els explotava, i així que veieren en Tortell sortir de la cuina entengueren que allò era una ensarronada. Plats pel cap, l'àvia que ja esbufegava, l'oncle pedant i el nebot de bufetada. Ben arriats i nets que anaven, se'ls acabà la festa passada per aigua, mentre l'home dels porcs i la vella dels espigalls reien a cor que vols sota la ventada.

No quedà ni Egipte, ni bous, ni mules, ni llana. La bara florida sortí disparada a la lluna, com un coet de la Nasa, ni l'àngel de purpurina va poder agafar-la. Ni el pescador pescar-la. Ni pous, ni pallers, ni estables. Només un caganer, tot sol, que amb tanta feina acumulada  i tot aquell espectacle no havia fet ni la migdiada. Ara que ben mirat...potser sí que tot és molt rar, vaja, una nadala ben rara. Però són coses que passen...

CODI MASANA

Sovint l'ostracisme cultural ens fa deixar pel camí certes persones que maldaren per millorar la vida i la condició humana. Avui és un bon dia per treure del calaix mental alguns aclariments que tenia preparats després de quatre anys de reflexió i pausa. Ara i aquí, en aquest humil bloc de la cultura del poble, deixaré anar un Ei que, per fi, arriba l'hora de veure la seva pròpia llum.

Quatre anys de silenci és el temps just per carregar-se d'arguments.

A l'artista Salvador Masana i Mercadé (1924-2009) li cal la revisió i la reinvenció de la seva extensa i, en part desconeguda, obra. Trencar els copets a l'espatlla amb l'insolent "molt bé Masana, molt bé" és una de les directrius possibles per  redimensionar el discurs. Trencar la rutina empolsegada d'una ciutat amb forta miopia cultural i amb el corralet ja fet i estancat des de fa anys i panys.

L'obra, la persona, la vida i el pensament de Salvador Masana ens donen les pistes i les pautes per la seva redimensió. La Geltrú és el seu punt cardinal local i ara, vers un futur que no hauria de ser molt llunyà, caldrà enfocar la seva creativitat innata al país i, si cal, al món. Les noves tecnologies digitals ens permeten obrir les finestres i que corri l'aire, aquell aire que ell tant estimava i buscava. Un aire nítid com la seva paleta, de colors estimulants i textures encara poc estudiades i aprofundides. Veure l'home artista com l'home que tenia un pensament propi i particular, veure'l com la persona pública i casolana, explicar que allò de guanyar-se les garrofes és tema actual, i que res, absolutament res, s'ha donat per atzar, sinó després d'un llarg treball previ de picar pedra i més pedra.

El codi Masana resta obert a la seva expansió, tota obra artística té el seu propi discurs i la seva pròpia dimensió. Res és gratuït. Al meu entendre, fins a hores d'ara, salvant comptades i agradables excepcions, l'obra de Salvador Masana ha estat només encotillada a un model clàssic d'anàlisi que ja no té cap tipus de vigència en el món actual que vivim. Estem al segle XXI i l'art s'ha d'intentar explicar i, sobretot, VIURE, des d'altres punts de vista. Allò que era bo i del tot normal fa cinquanta anys, ara és anacrònic i obsolet. I aquí estem i per això estem, per viure ara, per entendre i reflexionar ara, amb els nostres ulls, no amb els ulls del  passat, que això ja ho han fet altres.

La pretensió, la intenció, és donar una sèrie d'eines i uns punts de fuga d'on partir. El camí és obert i lliure.

Aviat farà quaranta anys, quan s'inaugurà la Pinacoteca Masana durant la primavera de 1976, l'escriptor i valuós intel·lectual Eugeni Molero ja reflexionava sobre la catàrsi que necessitava el món artístic i cultural. Ell sempre es lamentava d'unes certes "mòmies" que infestaven i encara infesten certs espais de treball i estudi.

Des d'aquest Ei convidem a començar a saltar totes les barreres mentals possibles per poder iniciar noves vies que permetin resituar, redimensionar, reinventar i VIURE l'obra d'un artista que es mereix obrir les finestres d'un nou món, perquè si un està una mica atent, sabrà descobrir que tant en la seva obra, vida, acció i pensament aquesta mateixa finestra ja estava oberta de feia temps, potser una finestra massa lluminosa i nova per a qui només hi volia veure allò que només convenia veure. Agafem, doncs, els seus traços, les seves pinzellades, els seus dits, els seus ulls, els seus pensaments, les seves paraules, els seus passos i posem-los a la llum d'ara, redescobrim-los amb els nostres ulls, amb els nostres sons, amb les nostres mirades. Vivim l'obra i rellancem el seu pensament en forma de cromatismes. De segur que hi descobrirem tot allò d'amagat i palpitant, perquè tota obra artística pertany al món des de que es va crear. És feina nostra, dels contemporanis, saber resituar-la al temps i discursos actuals.

Tant Salvador Masana com la seva extensa obra, s'ho mereixen.

PRIMER TRAJECTE

Allò que déiem..., del que parlàvem, l'últim vagó. L'altre dia anava ben ple, perquè hi havia vaga. Sardines apretades i l'últim vagó que una mica més i el perdem. El sol baix i rogenc de quarts de cinc sembla ni immutar-se. Som una muntanya humana, amuntegats.

L'últim vagó va decorat amb un enigmàtic llamp. Què deu voler dir? Perill de tempesta? Perill de descàrregues elèctriques artificials? O exclusivament perill...?

Hi ha infants que s'ho passen pipa d'entre tanta gent, per ells deu ser un bosc de cames i nosaltres som els arbres. Hi ha un nen amb xumet que m'agafa de les cames, deu voler pujar per les branques per veure-hi més clar i més enllà.

Tot un grup d'infants d'una escola del Prat baixa a la seva estació. Se'ls veu espitats, és divendres. Les tardes dels divendres solen ser especials, elèctriques. Potser aquest llamp de l'últim vagó només és pels divendres, advertint alta tensió social.

Els camps d'horts del Baix Llobregat s'il·luminen amb les últimes clarors de la tarda. Un home dalt d'un tractor, tomaqueres i una figuera. La resistència tossuda i callada de tot un món.

Però a dins del tren hi ha una escalfor molesta. Hi ha gent que no porta gens bé això de les aglomeracions. Els mediterranis no estem fets per viure apretats, necessitem el nostre espai, la nostra llibertat, la nostra intimitat i, si cal, solitud.
Les frenades del tren esdevenen angoixants, però seguim pels rails mentre el sol s'adorm per la via. Les petites pantalles de les noves tecnologies són la solució per l'evasió d'alguns, d'entre abrics negres i anònims. Un cos social que respira.

A Castelldefels pugen els nois i noies d'alt nivell econòmic, tots parlen entre ells en anglès i baixaran a Sitges.
Aquell infant del xumet volia baixar sol a la platja de Castelldefels. Què hagués fet un nen de dos o tres anys sol a la platja?

El massís del Garraf  i els seus successius túnels d'entre les muntanyes calcàries ens anuncien el nostre territori. Faltava una mica de música i un parell de xicots la porten. L'acordió converteix l'últim vagó en una mena de cafè romàntic, en una tarda d'època, mig clandestina, amb melodies de la Rússia revolucionària. Pensaments tenyits de roig. Els rocams càrstics poden esdevenir la Sibèria, l'estepa, d'entre estarnuts i un punt de llibre que cau al terra, com una fulla seca que queia d'un plataner de Montjuïc.

Esperar la propera estació. Sempre esperar, ens passem la vida esperant. El soroll dels túnels apaivaga els sons. El tren diari de la bruixa amb un conseller que duu escombra i careta de goma barata. S'amaga d'entre el gris del ciment de Vallcarca, muda i solitària, l'antipaisatge, l'antipanoràmica.

A Sitges baixa molta gent. Cal ajudar a una dona amb el cotxet per baixar l'alt esglaó, cosa que passa sovint. Després de Sitges l'últim vagó queda amb dimensió humana. Hi ha lloc per arreu i tothom pot seure. El sol es pon incendiant els pins blancs. L'escalfor a les galtes. Sort del cop d'aire prim quan baixo a Vilanova. Em sento lliure. Fi de trajecte.

TORNA L'EI

Amb el fred torna l'Ei, el nostre particular cicle hivernal que s'allargarà fins l'inici de la primavera. I ja haurà passat un altre any...El temps, cosa relativa. Un any més grans, un any més joves.

                                          Dibuix del poeta Enric Casasses

Agafem la càmara fotogràfica i enfoquem vers la realitat quotidiana, la que ens toca viure. Parlarem de l'últim vagó, aquell que ningú no agafa, de la gent que s'entafora dins dels contenedors de roba, dels qui van en bicicleta per entre els últims horts urbans, dels qui no tenen ni hores ni dies, dels qui en prou feines tenen família, dels qui voldrien estimar més i no poden, dels qui voldrien ser lliures i no els deixen, i sí, parlarem de gent real, ben humana i càndida, gent que s'aixeca, viu, menja i dorm. Gent que somia i espera, gent que voldria però no pot, gent com tu i com jo.

L'últim vagó, senzill i marginal, ha començat el seu particular viatge. Sempre les mateixes estacions, sempre el mateix paisatge, però la gent entra i surt, uns amb pressa, els altres amb la calma, uns amb cara de pomes agres, altres somrient a la llum del matí. A l'últim vagó s'hi pot condensar l'essència humana, diversa i paradigmàtica, canviant i volàtil, efímera per naturalesa. Aquí unes paraules, aquí un gest, aquí un poema visual, aquí alguna cosa escrita als vidres...Allò immaterial és document de vida.

Gent amb la mirada perduda, gent amb els ulls instal·lats únicament damunt d'una petita pantalla, uns altres dormen d'esgotament, i l'infant no para de plorar entre el fred i els peus mullats. Quan plou molt entra l'aigua entre la sola foradada i va empapant tot el peu. Gent sense sostre, gent amb calefacció posada nit i dia. Paradigmes de la nova societat de consum, industrial i capitalista. Ja fa un temps que ens adoctrinaren en la nova religió de quan surtis de casa ja consumeixis sense ni adonar-te'n. I així, uns i altres, anem ben pillats.

L'últim vagó, aquell que a vegades se'ns escapa i ens porta cap el camí interminable de l'espera, una espera plena d'aventures mentals, de viatges a la lluna, de mirades perdudes i inquietants, l'espera..., qui sap què deu voler dir, què deu voler de nosaltres. L'espera són segons, minuts i hores de nosaltres, potser perduts, potser, en el fons, aprofitats molt més del que ens pensem. Cada dia hi han esperes, però són ben nostres tots aquests segons de vida.

Busco el silenci de l'hivern, el minimalisme contundent vers el barroc hipòcrita. Les mans aspres, la gelor i una sola bombeta, sí, aquella que fa pampallugues quan bufa el vent. Busco l'escalfor del sol baix, ben econòmic, o d'un foc a terra, o d'una estufa, més cara. Busco la netedat i la simplicitat. I entro a l'últim vagó del tren de retorn, el de cada vespre, el que va de la gran urbs a la vila. Un trajecte repetitiu i constant. Al fons de tot de la cua, el respirar social i existencial, allà on hi pot passar de tot, com la vida mateixa.

La desobediència, la contemplació dels infinits, el caminar vers la teva pròpia llum. L'existir i el respirar, sentir-se viu i en calma absoluta. Les petites coses que ja han esdevingut grans, que ja ho han esdevingut tot. El plaer que s'atansa. Ei...

L'ÚLTIM COET

Si el primer coet suposa emoció, tensió i trencar el gel, és a dir, aquell tall net entre la realitat quotidiana i la festa, l'últim coet és aquell que potser es gaudeix més intensament perquè ja ens hem relaxat i deixat anar en un estat desinhibit. És aquell últim cartutxo que, gratant el sarró, maldem per eternitzar la festa fins allà on es pugui, les espurnes ja són daurades entre tant de fum, i tothom ja no té clar si viu en un somni o si tot allò que l'envolta és real. D'aquesta manera, amb aquest esperit, voldríem acabar en aquest bloc el cicle dedicat al GABICP, i amb aquest regust de rauxa desenfrenada, de revetlla passada de voltes, encarar el proper cicle hivernal que, com l'any passat, el portarà l'Ei.

Expliquen que expliquen...que un bon dia la gent gabiquera, anant per aquests móns, es trobaren una cabra desada dins d'un local de la Unió de Pagesos de Blancafort i una àliga amb plomes de llautó enmig d'un munt de vergues arraconades en un racó de la muralla de Montblanc. Diuen que diuen, que aquell dia, com no podia ser d'una altra manera, el vent de mestral bufava de valent i en Ramon s'hagué de posar la gorra. Feia temps de GABICP.
I conten que per aquells verals, els germans Mamets quan s'empipaven agafaven el drac de Sarral i el tiraven a la riera...

                                  Drac vell de Lavern. Foto de Ramon Saumell.

Vés si se'n van veure de coses estranyes que uns homes de la brigada municipal de Valls agafaren la vella àliga i la volgueren llençar a la bassa, tot cridant "foteu aquest cony de colom a la bassa!!". L'ambient anava ben carregat...

Però és que un matí lluminós de maig anaren a Lleida i així que arribaren es trobaren de "morros" amb l'enorme Marraco corrent a tota pastilla per aquelles avingudes properes al Segre. La bèstia de guix era tant grossa que necessitava tot un tractor amagat sota la base de la carrossa i les faldilles li voleiaven amb tanta velocitat. Així en general, els treballadors de les brigades municipals d'arreu sempre han tingut un tracte diferencial vers aquestes bitxos populars, una mena d'amor-odi especial.

Els ulls no donaven pas crèdit de veure la primera àliga que llençava foc a tort i a dret, pel bec i per la cua i amb la remor dels timbals. On era? Penseu, penseu...Que hi tornarem...

I ja veus en Ramon, que treballava de viatjant i parlava amb molts metges, però a part de medicaments, preguntava per si aquell poble tenia alguna bèstia, i au, cap a casa de l'alcalde de la Llacuna perquè li pogués treure el drac del seu magatzem i fer-li una foto. O el drac de Sant Martí de Sesgueioles fotografiat en una entrada d'una casa particular, amb mestressa inclosa, o el de Sant Pau d'Ordal dins d'un magatzem de la carretera entre caixes de fruita i pots de pintura. Els llocs més inversemblants es podien convertir en petites cases de la festa, això que està de moda ara.

                 Mulassa i cavallets de Sant Feliu de Pallerols. Dibuix de Salva Masana.

Que, ens posem el drac? A Canyelles, a Sant Marçal, a Montblanc...ja veies el Salva i l'Abel fent de figurants d'uns portadors perquè el Ramon pogués fer la foto. D'aquesta manera, d'una forma ben empírica, es podien observar i respirar les "golfes" de les figures, els interiors curulls de textures, olors i materials.

Una nit de juliol no tingueren més remei que pujar a Begues per veure la Cuca Fera. I tant si la trobaren! Tota desmuntada i entaforada en una mena de compartiments fets de totxanes on la brigada i els bombers tenien les seves coses. Aquella bèstia llençava boles de foc al cel, contra els balcons i plataners del poble, i els "bomberus" apagaven les flames.

Però és que explicaven que aquells bonys del drac de Sitges són d'un dia de rauxa i creativitat a la fusteria d'en Forment. Diuen que diuen, que expliquen que de Fera Foguera la de Sitges la primera, i tant és així que si no heu caigut encara amb l'endevinalla, doncs aquella primera àliga embriagada de foc i fum no podia ser una altra que la sitgetana.

Els exploradors gabiquerus vés si se'n trobaren de coses, coses estranyes, ben rares. Un mamut amb bicicleta, una carpa que es diu Juanita i que l'acompanya un porró amb petxines, una garsa gaudiniana, un camell sense geps, un drac de pots i llaunes, un altre amb culleres i forquilles, la primera víbria de la democràcia ensenyant uns pits sense mugrons, un bou teler sense cara ni ulls, i un altre bou amb la cara pintada amb guix dins d'un bar de poble, una àliga exposada a l'aparador d'una botiga de pintures, un drac i àliga antiquíssims plens de pols, un drac del Penedès a les golfes d'un cafè, un drac coronat, un monstre de la riera, un bitxo sorgit d'un torrent, un mussolot del campanar, un drac de tres caps que baixa d'una ermita, un drac i una àliga que vivien dins d'un palau i una àliga que treu el cap pel balcó de l'ajuntament.

                                      Àliga de Sitges. Escultura d'Abel Masana.

Però un dia, un bon dia, només faltava veure que a Sallent la guita no sortia pas per la porta, sinó pel balcó, balcó avall...coses del jovent. I a Moja poca gent i boja, i els del voltant s'hi estan tornant.

Piles i piles de diapositives guardades dins de caixes de cava, escultures de pedra viva que pesen qui sap quant, quadres i més quadres amb marcs pelats de tant voltar amunt i avall..., hores i hores de muntatges, orxates ben entrada la matinada, perfum de tabac, perfums de farmàcia, dinars de menú, bons i econòmics, a la fonda Colom, a cal Xim, al Solterra, a cal Guix, a l'Avet....Hores i hores de cotxe, carretera i manta, garlandes de Lavern (pits de novícia), vent, fred, neu, calor canicular, pluja, tempestes, plou i fa sol, caps de núvol...per uns instants semblava que quan sortien les bèsties el temps també hi participava, d'una manera activa, és temps de GABICP.

LA DESCOBERTA

Una de les comarques que el GABICP descobrí amb més intensitat de bestiari, fabricat durant els inicis dels 80 del segle XX, fou l'Anoia. La teníem relativament propera (aleshores Igualada distava 52 Km de Vilanova) però era una perfecta desconeguda a nivell de bestiari festiu. Només certs dracs igualadins s'havien vist al Correfoc de la Mercè de Barcelona, però poca cosa més. El col·lectiu anava una mica a les palpentes per aquells verals, fins que arribà l'esclat.

                              Estrena del drac de Montbui el 1984. Foto: Ramon Saumell.

Anaren sortint de sota les pedres, per tot arreu, dracs, cuques, cavallets...n'hi havia per donar i per vendre. Aquesta febre constructiva es donà durant un període molt curt de temps i el Ramon no donava l'abast per fotografiar tot aquell mostrari fantàstic. L'Anoia esdevindria un autèntic volcà de noves figures, les quals es contraposaven unes amb les altres per la seva originalitat, tot i que solien seguir un estil molt colorista.

A partir de l'observació de certs dracs anoiencs, el GABICP definí la forma "anoienca" o "igualadina" de portar-los: al portador només li queda cobert el cap (que li queda dins la carcassa de la fera) i amb els braços al descobert subjecta el drac mitjançant unes anelles o agafadors que sobresurten del cos de la figura. Aguns d'aquests dracs també seguien unes mateixes característiques morfològiques i una certa línia constructiva, això es deu perquè certs artistes igualadins (l'Emili Miramunt, l'Àlvar Ymbernón...) estigueren al darrere del disseny i realització d'uns quants d'aquests dracs (Igualada, la Llacuna, Mestral...) o guiaren-aconsellaren certs aspectes tècnics (seria el cas del drac de Montbui, construït pel col·lectiu d'artistes del poble que encapçalava en Joan Torner). Dracs allargassats, amb llargues llengües i el foc mòbil.

                                      Drac d'Igualada. Pintura de Salva Masana.

Per una altra banda sorgiren una col·lecció de bèsties (sobretot dracs i cuques) que foren creades a partir d'escoles, colònies, barris, col·lectius d'Igualada (l'escoles Oberta, Diví Pastor, Mestral, colònies de l'ajuntament, barri de la Font Vella, l'Ateneu Igualadí, barri de Montserrat, els Montserratins...). De tot aquest grup destacaven per la seva originalitat els dracs de pal de la Font Vella (tres figures de dracs col·locades a l'extrem d'un pal i que tiraven foc), l'Elefanta de roba dels Montserratins que llençava aigua per la trompa i la cuca de tres caps de l'Ateneu.

Els grups d'animació igualadins "Gralla" i "Bolic-Bullanga" i el grup de Capellades "Gresca Fresca" seguiren un altre model de bestiari, creant una sèrie d'originals figures molt coloristes, mòbils i pensades per l'animació al carrer. Serien els casos dels dracs de roba de Gralla i Gresca Fresca, i els galls bojos de Bolic-Bullanga (aquests últims a mode de cavallets). De fet, la tipologia de cavallets també es donà en tots aquests grups d'animació (Gralla tenia dos cavallets i Gresca Fresca disposava d'un de sol). Fins i tot aparegué també un altre cavallet d'Igualada portat per un senyor que anava vestit de morisc.

Per la resta de la comarca també s'escampà la dinàmica de crear noves bèsties. Els dracs de Sant Martí de Sesgueioles, Vilanova del Camí, les cuques de Montbui, Calaf, Copons, Piera, el drac-guita de Piera..., acabaven de conformar un mapa amb força densitat de bestiari, i més si tenim en compte, insistim, que totes aquestes figures foren creades durant un període de pocs anys.
Si compteu, entre tot plegat, surten vora la trentena de figures que entre naps i cols es crearen a l'Anoia durant aquells finals dels 70 i inicis dels 80.

La gent del GABICP sempre guarda el molt bon record de l'estrena del drac de Montbui arrel de l'actuació del drac de la Geltrú en aquell poble, juntament amb el drac d'Igualada i el grup Gralla. No és pas massa corrent que un drac tregui el cap per primera vegada durant la llum diürna d'un dia esplèndid de juliol, i així ho mostra el reportatge de Ramon Saumell durant aquell jorn ple de lluminositat, grups coloristes i un paisatge pintoresc. Posteriorment, l'Abel Masana creà el relleu escultòric que s'inspirava en la llegenda de santa Margarida i el drac (representada al retaule de l'església de Montbui i font d'inspiració per la creació del drac del poble) i Salva Masana plasmà tot aquell univers colorista mitjançant unes obres pictòriques on apareixien els dracs antic i nou d'Igualada i una composició dels dracs de l'Anoia (Capellades, la Llacuna i Montbui).

                        El drac de santa Margarida. Relleu escultòric d'Abel Masana.

Gràcies a la determinació, iniciativa i treball de Jordi Soler i Carme Montclús (igualadins que aleshores pertanyien al grup Bolic-Bullanga) l'exposició del GABICP pogué visitar la ciutat d'Igualada durant l'agost de 1986, que s'estrenà enmig d'una trobada de totes aquelles bèsties igualadines i anoienques i, fins i tot, d'arreu del país, en el marc dels actes de la Festa Major. D'aquella exposició sorgí un valuós catàleg amb el llistat del bestiari de tota la comarca i el GABICP, per la seva part, edità un plànol de l'Anoia amb els dibuixos a tinta (realitzats pel Salva i l'Abel) de moltes de les bèsties de la zona, que completava la documentació i estat de la qüestió.

Totes les diapositives d'en Ramon Saumell, realitzades amunt i avall de l'Anoia, surten a l'audiovisual amb la mateixa música ("El mercat a la plaça" de Lluís Llach) que s'escoltà a l'estrena del drac de Montbui. Unes imatges suggerents que a voltes passen d'un cel blau inabastable a l'interior d'un magatzem.