TORNA L'EI

Amb el fred torna l'Ei, el nostre particular cicle hivernal que s'allargarà fins l'inici de la primavera. I ja haurà passat un altre any...El temps, cosa relativa. Un any més grans, un any més joves.

                                          Dibuix del poeta Enric Casasses

Agafem la càmara fotogràfica i enfoquem vers la realitat quotidiana, la que ens toca viure. Parlarem de l'últim vagó, aquell que ningú no agafa, de la gent que s'entafora dins dels contenedors de roba, dels qui van en bicicleta per entre els últims horts urbans, dels qui no tenen ni hores ni dies, dels qui en prou feines tenen família, dels qui voldrien estimar més i no poden, dels qui voldrien ser lliures i no els deixen, i sí, parlarem de gent real, ben humana i càndida, gent que s'aixeca, viu, menja i dorm. Gent que somia i espera, gent que voldria però no pot, gent com tu i com jo.

L'últim vagó, senzill i marginal, ha començat el seu particular viatge. Sempre les mateixes estacions, sempre el mateix paisatge, però la gent entra i surt, uns amb pressa, els altres amb la calma, uns amb cara de pomes agres, altres somrient a la llum del matí. A l'últim vagó s'hi pot condensar l'essència humana, diversa i paradigmàtica, canviant i volàtil, efímera per naturalesa. Aquí unes paraules, aquí un gest, aquí un poema visual, aquí alguna cosa escrita als vidres...Allò immaterial és document de vida.

Gent amb la mirada perduda, gent amb els ulls instal·lats únicament damunt d'una petita pantalla, uns altres dormen d'esgotament, i l'infant no para de plorar entre el fred i els peus mullats. Quan plou molt entra l'aigua entre la sola foradada i va empapant tot el peu. Gent sense sostre, gent amb calefacció posada nit i dia. Paradigmes de la nova societat de consum, industrial i capitalista. Ja fa un temps que ens adoctrinaren en la nova religió de quan surtis de casa ja consumeixis sense ni adonar-te'n. I així, uns i altres, anem ben pillats.

L'últim vagó, aquell que a vegades se'ns escapa i ens porta cap el camí interminable de l'espera, una espera plena d'aventures mentals, de viatges a la lluna, de mirades perdudes i inquietants, l'espera..., qui sap què deu voler dir, què deu voler de nosaltres. L'espera són segons, minuts i hores de nosaltres, potser perduts, potser, en el fons, aprofitats molt més del que ens pensem. Cada dia hi han esperes, però són ben nostres tots aquests segons de vida.

Busco el silenci de l'hivern, el minimalisme contundent vers el barroc hipòcrita. Les mans aspres, la gelor i una sola bombeta, sí, aquella que fa pampallugues quan bufa el vent. Busco l'escalfor del sol baix, ben econòmic, o d'un foc a terra, o d'una estufa, més cara. Busco la netedat i la simplicitat. I entro a l'últim vagó del tren de retorn, el de cada vespre, el que va de la gran urbs a la vila. Un trajecte repetitiu i constant. Al fons de tot de la cua, el respirar social i existencial, allà on hi pot passar de tot, com la vida mateixa.

La desobediència, la contemplació dels infinits, el caminar vers la teva pròpia llum. L'existir i el respirar, sentir-se viu i en calma absoluta. Les petites coses que ja han esdevingut grans, que ja ho han esdevingut tot. El plaer que s'atansa. Ei...

L'ÚLTIM COET

Si el primer coet suposa emoció, tensió i trencar el gel, és a dir, aquell tall net entre la realitat quotidiana i la festa, l'últim coet és aquell que potser es gaudeix més intensament perquè ja ens hem relaxat i deixat anar en un estat desinhibit. És aquell últim cartutxo que, gratant el sarró, maldem per eternitzar la festa fins allà on es pugui, les espurnes ja són daurades entre tant de fum, i tothom ja no té clar si viu en un somni o si tot allò que l'envolta és real. D'aquesta manera, amb aquest esperit, voldríem acabar en aquest bloc el cicle dedicat al GABICP, i amb aquest regust de rauxa desenfrenada, de revetlla passada de voltes, encarar el proper cicle hivernal que, com l'any passat, el portarà l'Ei.

Expliquen que expliquen...que un bon dia la gent gabiquera, anant per aquests móns, es trobaren una cabra desada dins d'un local de la Unió de Pagesos de Blancafort i una àliga amb plomes de llautó enmig d'un munt de vergues arraconades en un racó de la muralla de Montblanc. Diuen que diuen, que aquell dia, com no podia ser d'una altra manera, el vent de mestral bufava de valent i en Ramon s'hagué de posar la gorra. Feia temps de GABICP.
I conten que per aquells verals, els germans Mamets quan s'empipaven agafaven el drac de Sarral i el tiraven a la riera...

                                  Drac vell de Lavern. Foto de Ramon Saumell.

Vés si se'n van veure de coses estranyes que uns homes de la brigada municipal de Valls agafaren la vella àliga i la volgueren llençar a la bassa, tot cridant "foteu aquest cony de colom a la bassa!!". L'ambient anava ben carregat...

Però és que un matí lluminós de maig anaren a Lleida i així que arribaren es trobaren de "morros" amb l'enorme Marraco corrent a tota pastilla per aquelles avingudes properes al Segre. La bèstia de guix era tant grossa que necessitava tot un tractor amagat sota la base de la carrossa i les faldilles li voleiaven amb tanta velocitat. Així en general, els treballadors de les brigades municipals d'arreu sempre han tingut un tracte diferencial vers aquestes bitxos populars, una mena d'amor-odi especial.

Els ulls no donaven pas crèdit de veure la primera àliga que llençava foc a tort i a dret, pel bec i per la cua i amb la remor dels timbals. On era? Penseu, penseu...Que hi tornarem...

I ja veus en Ramon, que treballava de viatjant i parlava amb molts metges, però a part de medicaments, preguntava per si aquell poble tenia alguna bèstia, i au, cap a casa de l'alcalde de la Llacuna perquè li pogués treure el drac del seu magatzem i fer-li una foto. O el drac de Sant Martí de Sesgueioles fotografiat en una entrada d'una casa particular, amb mestressa inclosa, o el de Sant Pau d'Ordal dins d'un magatzem de la carretera entre caixes de fruita i pots de pintura. Els llocs més inversemblants es podien convertir en petites cases de la festa, això que està de moda ara.

                 Mulassa i cavallets de Sant Feliu de Pallerols. Dibuix de Salva Masana.

Que, ens posem el drac? A Canyelles, a Sant Marçal, a Montblanc...ja veies el Salva i l'Abel fent de figurants d'uns portadors perquè el Ramon pogués fer la foto. D'aquesta manera, d'una forma ben empírica, es podien observar i respirar les "golfes" de les figures, els interiors curulls de textures, olors i materials.

Una nit de juliol no tingueren més remei que pujar a Begues per veure la Cuca Fera. I tant si la trobaren! Tota desmuntada i entaforada en una mena de compartiments fets de totxanes on la brigada i els bombers tenien les seves coses. Aquella bèstia llençava boles de foc al cel, contra els balcons i plataners del poble, i els "bomberus" apagaven les flames.

Però és que explicaven que aquells bonys del drac de Sitges són d'un dia de rauxa i creativitat a la fusteria d'en Forment. Diuen que diuen, que expliquen que de Fera Foguera la de Sitges la primera, i tant és així que si no heu caigut encara amb l'endevinalla, doncs aquella primera àliga embriagada de foc i fum no podia ser una altra que la sitgetana.

Els exploradors gabiquerus vés si se'n trobaren de coses, coses estranyes, ben rares. Un mamut amb bicicleta, una carpa que es diu Juanita i que l'acompanya un porró amb petxines, una garsa gaudiniana, un camell sense geps, un drac de pots i llaunes, un altre amb culleres i forquilles, la primera víbria de la democràcia ensenyant uns pits sense mugrons, un bou teler sense cara ni ulls, i un altre bou amb la cara pintada amb guix dins d'un bar de poble, una àliga exposada a l'aparador d'una botiga de pintures, un drac i àliga antiquíssims plens de pols, un drac del Penedès a les golfes d'un cafè, un drac coronat, un monstre de la riera, un bitxo sorgit d'un torrent, un mussolot del campanar, un drac de tres caps que baixa d'una ermita, un drac i una àliga que vivien dins d'un palau i una àliga que treu el cap pel balcó de l'ajuntament.

                                      Àliga de Sitges. Escultura d'Abel Masana.

Però un dia, un bon dia, només faltava veure que a Sallent la guita no sortia pas per la porta, sinó pel balcó, balcó avall...coses del jovent. I a Moja poca gent i boja, i els del voltant s'hi estan tornant.

Piles i piles de diapositives guardades dins de caixes de cava, escultures de pedra viva que pesen qui sap quant, quadres i més quadres amb marcs pelats de tant voltar amunt i avall..., hores i hores de muntatges, orxates ben entrada la matinada, perfum de tabac, perfums de farmàcia, dinars de menú, bons i econòmics, a la fonda Colom, a cal Xim, al Solterra, a cal Guix, a l'Avet....Hores i hores de cotxe, carretera i manta, garlandes de Lavern (pits de novícia), vent, fred, neu, calor canicular, pluja, tempestes, plou i fa sol, caps de núvol...per uns instants semblava que quan sortien les bèsties el temps també hi participava, d'una manera activa, és temps de GABICP.

LA DESCOBERTA

Una de les comarques que el GABICP descobrí amb més intensitat de bestiari, fabricat durant els inicis dels 80 del segle XX, fou l'Anoia. La teníem relativament propera (aleshores Igualada distava 52 Km de Vilanova) però era una perfecta desconeguda a nivell de bestiari festiu. Només certs dracs igualadins s'havien vist al Correfoc de la Mercè de Barcelona, però poca cosa més. El col·lectiu anava una mica a les palpentes per aquells verals, fins que arribà l'esclat.

                              Estrena del drac de Montbui el 1984. Foto: Ramon Saumell.

Anaren sortint de sota les pedres, per tot arreu, dracs, cuques, cavallets...n'hi havia per donar i per vendre. Aquesta febre constructiva es donà durant un període molt curt de temps i el Ramon no donava l'abast per fotografiar tot aquell mostrari fantàstic. L'Anoia esdevindria un autèntic volcà de noves figures, les quals es contraposaven unes amb les altres per la seva originalitat, tot i que solien seguir un estil molt colorista.

A partir de l'observació de certs dracs anoiencs, el GABICP definí la forma "anoienca" o "igualadina" de portar-los: al portador només li queda cobert el cap (que li queda dins la carcassa de la fera) i amb els braços al descobert subjecta el drac mitjançant unes anelles o agafadors que sobresurten del cos de la figura. Aguns d'aquests dracs també seguien unes mateixes característiques morfològiques i una certa línia constructiva, això es deu perquè certs artistes igualadins (l'Emili Miramunt, l'Àlvar Ymbernón...) estigueren al darrere del disseny i realització d'uns quants d'aquests dracs (Igualada, la Llacuna, Mestral...) o guiaren-aconsellaren certs aspectes tècnics (seria el cas del drac de Montbui, construït pel col·lectiu d'artistes del poble que encapçalava en Joan Torner). Dracs allargassats, amb llargues llengües i el foc mòbil.

                                      Drac d'Igualada. Pintura de Salva Masana.

Per una altra banda sorgiren una col·lecció de bèsties (sobretot dracs i cuques) que foren creades a partir d'escoles, colònies, barris, col·lectius d'Igualada (l'escoles Oberta, Diví Pastor, Mestral, colònies de l'ajuntament, barri de la Font Vella, l'Ateneu Igualadí, barri de Montserrat, els Montserratins...). De tot aquest grup destacaven per la seva originalitat els dracs de pal de la Font Vella (tres figures de dracs col·locades a l'extrem d'un pal i que tiraven foc), l'Elefanta de roba dels Montserratins que llençava aigua per la trompa i la cuca de tres caps de l'Ateneu.

Els grups d'animació igualadins "Gralla" i "Bolic-Bullanga" i el grup de Capellades "Gresca Fresca" seguiren un altre model de bestiari, creant una sèrie d'originals figures molt coloristes, mòbils i pensades per l'animació al carrer. Serien els casos dels dracs de roba de Gralla i Gresca Fresca, i els galls bojos de Bolic-Bullanga (aquests últims a mode de cavallets). De fet, la tipologia de cavallets també es donà en tots aquests grups d'animació (Gralla tenia dos cavallets i Gresca Fresca disposava d'un de sol). Fins i tot aparegué també un altre cavallet d'Igualada portat per un senyor que anava vestit de morisc.

Per la resta de la comarca també s'escampà la dinàmica de crear noves bèsties. Els dracs de Sant Martí de Sesgueioles, Vilanova del Camí, les cuques de Montbui, Calaf, Copons, Piera, el drac-guita de Piera..., acabaven de conformar un mapa amb força densitat de bestiari, i més si tenim en compte, insistim, que totes aquestes figures foren creades durant un període de pocs anys.
Si compteu, entre tot plegat, surten vora la trentena de figures que entre naps i cols es crearen a l'Anoia durant aquells finals dels 70 i inicis dels 80.

La gent del GABICP sempre guarda el molt bon record de l'estrena del drac de Montbui arrel de l'actuació del drac de la Geltrú en aquell poble, juntament amb el drac d'Igualada i el grup Gralla. No és pas massa corrent que un drac tregui el cap per primera vegada durant la llum diürna d'un dia esplèndid de juliol, i així ho mostra el reportatge de Ramon Saumell durant aquell jorn ple de lluminositat, grups coloristes i un paisatge pintoresc. Posteriorment, l'Abel Masana creà el relleu escultòric que s'inspirava en la llegenda de santa Margarida i el drac (representada al retaule de l'església de Montbui i font d'inspiració per la creació del drac del poble) i Salva Masana plasmà tot aquell univers colorista mitjançant unes obres pictòriques on apareixien els dracs antic i nou d'Igualada i una composició dels dracs de l'Anoia (Capellades, la Llacuna i Montbui).

                        El drac de santa Margarida. Relleu escultòric d'Abel Masana.

Gràcies a la determinació, iniciativa i treball de Jordi Soler i Carme Montclús (igualadins que aleshores pertanyien al grup Bolic-Bullanga) l'exposició del GABICP pogué visitar la ciutat d'Igualada durant l'agost de 1986, que s'estrenà enmig d'una trobada de totes aquelles bèsties igualadines i anoienques i, fins i tot, d'arreu del país, en el marc dels actes de la Festa Major. D'aquella exposició sorgí un valuós catàleg amb el llistat del bestiari de tota la comarca i el GABICP, per la seva part, edità un plànol de l'Anoia amb els dibuixos a tinta (realitzats pel Salva i l'Abel) de moltes de les bèsties de la zona, que completava la documentació i estat de la qüestió.

Totes les diapositives d'en Ramon Saumell, realitzades amunt i avall de l'Anoia, surten a l'audiovisual amb la mateixa música ("El mercat a la plaça" de Lluís Llach) que s'escoltà a l'estrena del drac de Montbui. Unes imatges suggerents que a voltes passen d'un cel blau inabastable a l'interior d'un magatzem.

RETALLS DE GABICP

Els "gabiquerus" podrien estar hores i hores explicant coses del bestiari. La seva perspectiva partia i parteix de l'experiència directa i actual, sense renunciar a la història, però sense que aquesta sigui la única doctrina. D'aquí rau, potser, el sentit i el perfil del projecte del GABICP. Estar amatents a la realitat que ens envolta i tractar-la amb la màxima cura i interès. No deixar mai les arrels però saber estar ara i aquí.

Aquesta parada de retrospecció després de 30 anys de discurs, treball, investigació i recerca ajuda a assentar noves bases i a engegar nous camins per explorar. Era necessari, doncs, recopilar tots aquells inicis que fins ara estaven dispersos entre milers de diapositives, entre centenars de documents, entre obres artístiques i entre la memòria que, vés per on, després de tres dècades a vegades costa d'accionar. Com que als anys 80 el temps anava ràpid i actualment ja va accelerat, encara per més motiu que calia reintroduir uns certs discursos i pensaments de reflexió sobre el bestiari fantàstic i popular del nostre país.

                      Antic drac de Sant Andreu de la Barca (anys 80). Foto: Ramon Saumell

Un dels canvis de més calat que ha sofert el bestiari és la seva forma de construcció. I d'això ja en parlaran abastament els membres del grup durant la xerrada del dissabte 16 de novembre. Com també la desaparició (per pèrdua, deixadesa, abandonament, destrucció...) de moltes de les figures que sorgiren durant la revifalla de les festes populars durant els finals dels anys 70 i els inicis dels 80. El GABICP, sempre que ha pogut, ha denunciat certes pràctiques d'alguns ajuntaments o col·lectius vers les figures festives dels respectius pobles, viles o ciutats. Sempre mantenint un estat de la qüestió i d'opinió, és a dir, creant un cert discurs i, per tant, de retruc, provocant el debat, primer esglaó d'una societat que es vol lliure, crítica i democràtica.

Les figures d'un drac, d'una mulassa, d'una àliga..., són tractades com a peces festives però també amb un alt valor artístic, cultural, popular, històric, simbòlic...., és en aquest punt on moltes vegades calia fer pedagogia entre la gent i certes institucions perquè això de la festa al carrer sempre ha estat tractat com una cosa que mira...fa gràcia, està molt bé...però poca cosa més. Al mateix temps, certs membres del col·lectiu tampoc no combreguen massa amb l'actual sobredimensionament dels anomenats "protocols" i d'altres "pulcrituds" exagerades. El GABICP sempre ha defensat la especificitat de cada festa, de cada poble, allò que li serà bo per un, potser li serà negatiu per un altre. I d'això també se'n parlarà a la xerrada.

    L'antic Mamut de St. Vicenç dels Horts i el grup d'animació "El Drac".Pintura de Salva Masana.

Ells ens podran explicar moltes vivències i anècdotes d'una època on la gent, les colles, l'ambient popular...funcionava d'una altra manera. Pensem només per uns instants que durant els anys 80 per crear una nova bèstia només calia (per si això fos poc) una colla de persones il·lusionades per crear una determinada figura. La construien entre tots i sortien al carrer. L'ajuntament els podia ajudar o no econòmicament (la majoria de vegades no) i així es creava una nova peça del bestiari que podria tenir més o menys sort en el futur. Actualment, si algú vol crear una nova figura, ja cal que es calci, no per la feina, sinó pels diners.

Acabem aquest petit apunt del cicle "gabiqueru" amb l'enumeració del seguit de llocs per on el col·lectiu instal·là la seva mostra itinerant. Veureu que hi ha de tot i més...: la capella de sant Joan de Vilafranca del Penedès (1984); el col·legi de la Divina Pastora de Ribes (1985); el palau episcopal de Solsona (1985); el palau del Rei Moro de Sitges (1985); les antigues cotxeres del Vendrell (1985); el museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1986); l'aula de cultura de Caixa Penedès d'Igualada (1986); can Ramis de Sant Celoni (1986); can Ricart de Sant Feliu de Llobregat (1986); palau Marc de Barcelona (1987); la Carbonera d'Olot (1987); l'ajuntament vell de Tarragona (1988); i l'antiga cooperativa agrícola de Valls (1991). En alguns d'aquests indrets la pròpia mostra del GABICP es veié acompanyada per l'exposició d'algunes figures del bestiari o, fins i tot, amb alguna trobada d'aquest tipus de figures, com passà a Igualada. I com que el pas per tots aquests llocs ha deixat un seguit d'amistats i contactes per arreu, doncs també s'han volgut convidar ara perquè, d'alguna manera o altra, també formen part de la història del projecte.

                        Cap del drac de Vilanova. Relleu escultòric d'Abel Masana.     

ÉS TEMPS DE GABICP

Properament, durant els dies 15 i 16 de novembre, la sala Toc de Vilanova i la Geltrú acollirà certs actes que recordaran els 30 anys de l'inici d'una aventura, d'un projecte. El GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular) es formà com a col·lectiu durant els finals d'estiu i la tardor de 1983. De la trobada entre Ramon Saumell, Salva Masana, Abel Masana i Montse Soler, sorgí la idea i el propòsit de formar un grup que treballés en el camp de la recerca, estudi, coneixement i difusió del món del bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans.

La Cuca de Cardedeu. Foto: Ramon Saumell

Ramon Saumell ja venia del camp de la fotografia i del cinema amateur i Salva i Abel Masana ja portaven trajectòria en l'àmbit artístic i folklòric. Tot aquell caldo de cultiu acabà per donar els seus fruits i el catalitzador sigué la primera concentració de dracs a Vilanova en motiu del cinquè aniversari del drac de la Geltrú. Aquell acte fou fascinant per en Ramon, durant la tarda del 21 de maig de 1983 la seva càmara no donà l'abast amb tot aquell món suggerent i diferent als paràmetres normals de la fotografia. Els dracs vinguts del Penedès (Moja, els Monjos, la Gornal, Banyeres), de comarques més llunyanes (el drac de Sarral, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el drac de Terrassa, la cuca i el drac de Castellbisbal) o del mateix Garraf (dracs de Vilanova, Ribes i la Geltrú) anaven circulant pels carrers de la ciutat creant una atmosfera especial que en Ramon va saber captar a la perfecció tot i ser la primera vegada que davant seu apareixien tants dracs alhora.
El fruit d'aquell reportatge es pogué visionar el 19 de novembre de 1983 en el marc del sopar de germanor que celebrà la colla del drac de la Geltrú.

El GABICP començaria a caminar i a treballar lliurement des de la base popular i sense cap mena de subvenció. El projecte s'articularia a partir de la recerca i documentació de tot el bestiari existent arreu del país i la seva difusió a partir d'una futura exposició itinerant que combinaria l'audiovisual amb les diapositives d'en Ramon, l'obra pictòrica d'en Salva i l'obra escultòrica de l'Abel. Fins i tot s'animaren a obrir camí i elaborar un petit "diccionari" sobre els diferents tipus de bestiari festiu, és a dir, fent pedagogia del tema i mirant de definir les figures del drac, la víbria, la mulassa, el bou, l'àliga, el lleó, la cuca fera, la cuca o cuc, el drac de roba, el drac d'escola, les altres bèsties vàries i singulars que sorgien de la imaginació i fantasia del poble...Assentant unes bases i perfilant uns criteris per l'estudi i anàlisi de tot aquest món.

                               El bou i la mulassa de Solsona. Dibuix de Salva Masana 

Trenta anys després es retroben i mostren les "entranyes", els darreres i la rebotiga d'aquell projecte a partir d'una instal·lació expositiva amb documents, objectes, obres artístiques...que mostra certes interioritats de tot aquell muntatge itinerant que circulà per vàries poblacions del país d'entre el 1984 i 1991. La recuperació de l'audiovisual, tant anivell d'imatges com de músiques, que es projectava durant els inicis del grup i la seva projecció durant aquests dos dies al Toc suposarà un nou i valuós document històric sobre el bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans. Fa pocs dies en Ramon ens comentava que moltes de les figures que apareixen a l'audiovisual ja no existeixen o bé han canviat molt. És doncs, per si sol, un document visual que deixa constància d'una època determinada en l'àmbit del bestiari festiu. A més, si abans eren projectors amb carrets de diapositives els qui permetien la projecció, ara ja són els medis digitals els encarregats de la tasca.
També s'ha tingut especial cura en triar certes obres pictòriques i escultòriques de Salva i Abel Masana, respectivament, pel que fa a la seva època "gabiquera".
La mostra es completarà amb una xerrada on els tres artífexs podran explicar, recordar i reflexionar sobre tot aquest món del bestiari, amb la presència del drac antic de Vilanova, ja que fou restaurat el 1986 arrel de l'exposició del GABICP que es va fer al Museu Balaguer, i amb alguna sorpresa més...

                                          L'Arbre del bestiari. Escultura d'Abel Masana

Obrim, així, un petit cicle tardoral a la Cua que anirà desgranant certs aspectes d'aquest singular col·lectiu que començà l'aventura de perseguir tota bèstia popular que es bellugués arreu del país. És temps de GABICP.

TARDOR

Bandes de núvols plans, llisos, lluiten amb el retall de cel pur i nítid que s'esdevé cap el  nord. La clara resistència d'un sol que fa ullades de tant en tant. La tardor desplegarà tota la seva escenografia, els seus aires, sons i colors. El seu espectacle és més íntim, tendint al recolliment i a la preparació mental pel Nadal, punt d'inflexió. La tardor és l'encarregada d'anar amagant l'astre solar, enpetitint-lo fins l'última expressió, acabant de rematar l'estiu, que encara voldria cuejar, però el pas del temps és inexorable i impecable.

Els rovellons, les castanyes, les olives, les garrofes, les ametlles..., els fruits tardorals que ens preparen cap a la minva de la llum. Les branques s'aniran despullant poc a poc, ara una ventada, ara una altra, ara la pluja, ara la primera fredorada. La música de la tardor és lenta, pausada, les seves notes s'arrastren amb calma de crepuscle. Els marronosos, els incipients tocs de grisor, es barregen amb els verds perennes dels pins i certs xiprers que el sol il·lumina pel cantó d'avall.

La fresca matinal s'anirà incrementant i els vespres s'allargaran. La tardor acaba per convertir la llum diürna en una cosa preuada. Comencen les retallades de la llum. Aprofitar aquest bé preuat és cosa de rigor.

En Martí és un personatge ben curiós que cap a mitjans de novembre juga a cuit i amagar amb la tardor, fent-la confondre una mica, fent-nos pensar que per uns dies ha tornat l'estiu, l'estiuet de sant Martí que li diuen. Però d'aquests quatre dies de bonança no us refieu pas, són una enganyifa. Dies després, amb l'Andreu, arriba el fred més greu.

A gran part de les nostres comarques tenim la sort de poder contemplar l'espectacle de les vinyes tardorals. Els pàmpols dels ceps es tornen vermellosos i solen caure amb les ventades de finals de novembre i del desembre.

En PEP FORTUNY de la Companyia Elèctrica Dharma ens deixà ahir. Amb ell volaran les orenetes i la lluna serà més lliure. El viatge que mai s'acaba, un retorn que mai comença. Quan era infant el sentia fent discursos poètics que sorgien dels discs que s'escoltaven a casa durant els anys 80. "Catalluna", "Força Dharma" i el "No Volem Ser" formen part ja de la meva manera d'entendre el món i el país, un so que he anat seguint fins l'actualitat, sempre pendent dels seus nous treballs. El camí s'estreny o s'eixampla segons els moments i les circumstàncies. Ahir ens deixà un poeta lliure que tocava la bateria, un home que sabia transmetre els missatges de llibertat i de lluita contra les injustícies. Un savi filòsof que sabia molt de la vida, el tronc discursiu de la Dharma. Ell sempre parlava de les arrels i de l'infantesa, d'aquell juguem, juguem que el món s'acaba. El camí que mai s'acaba i el camí que sempre recomença. La seva filla porta el nom de Liliana, una nova llavor enmig d'aquesta terra.

VIGÍLIES DE LA MERCÈ

Les festes de la Mercè solien començar amb un seguit de cercaviles que sortien des de diferents punts de la ciutat per confluir a la plaça sant Jaume on, dins l'ajuntament, es llegia el pregó de festes. Aquest era l'esquema que anà del 1978 al 1980.

                 Cercaviles de la Mercè de 1978. Foto Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic Bcn


Els punts de sortida de les diferents cercaviles podien variar una mica, però més o menys eren aquests: el mercat de sant Antoni, plaça Universitat, saló Víctor Pradera, parc de la Ciutadella, el Born, plaça Catalunya, el portal de la Pau, avinguda Mistral o des de l'arc de Triomf. De forma radial la festa s'encetava simultàniament i convergia a la gran plaça.

Sigueren varis els "col·lectius d'artistes, músics i comediants" (anomenats així segons els programes d'actes de l'època) que participaren en aquestes cercaviles d'obertura de la festa. Aquests col·lectius eren els "grups d'animació" (segons el mot de pila), els "cercavilerus" (segons Enric Miró) o els "grupos de animación callejera" (segons algun periodista) que estaven a l'alça i en plenitud: Picatrons, Planxet i Sia, Marduix, el Drac, Titelles Naip, Setrill, Col·lectiu d'Animació, Cuca de Sant Celoni, Pa de Ral, Jaume Arnella i Rafael Sala, l'orquestrina Galana...A més, dins les mateixes cercaviles havien aparegut, segons els anys, el Ball de Diables de l'Arboç i els gegants del Pi, sant Roc-Plaça Nova i els de sant Medir.

Ramells de globus de colors, el globus Rodamón (de la Caixa) i l'enlairament de globus de paper eren els aliats perfectes per donar el toc de sortida o d'arribada de les esmentades cercaviles.

Els dies 21 (en dijous o divendres) i el 23 (vigília de la Mercè) de setembre sigueren les dates triades per aquesta obertura de les festes, tots ells dies laborables però que respiraven l'ambient de les vigílies. Cap a les cinc de la tarda era l'hora d'inici per la sortida dels grups d'animació. Imagineu-vos els infants acabats de sortir de l'escola i trobant-se amb tot aquell enrenou pels carrers amb músics, gegants, xanquers, dracs de roba, cuques...