ÉS TEMPS DE GABICP

Properament, durant els dies 15 i 16 de novembre, la sala Toc de Vilanova i la Geltrú acollirà certs actes que recordaran els 30 anys de l'inici d'una aventura, d'un projecte. El GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular) es formà com a col·lectiu durant els finals d'estiu i la tardor de 1983. De la trobada entre Ramon Saumell, Salva Masana, Abel Masana i Montse Soler, sorgí la idea i el propòsit de formar un grup que treballés en el camp de la recerca, estudi, coneixement i difusió del món del bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans.

La Cuca de Cardedeu. Foto: Ramon Saumell

Ramon Saumell ja venia del camp de la fotografia i del cinema amateur i Salva i Abel Masana ja portaven trajectòria en l'àmbit artístic i folklòric. Tot aquell caldo de cultiu acabà per donar els seus fruits i el catalitzador sigué la primera concentració de dracs a Vilanova en motiu del cinquè aniversari del drac de la Geltrú. Aquell acte fou fascinant per en Ramon, durant la tarda del 21 de maig de 1983 la seva càmara no donà l'abast amb tot aquell món suggerent i diferent als paràmetres normals de la fotografia. Els dracs vinguts del Penedès (Moja, els Monjos, la Gornal, Banyeres), de comarques més llunyanes (el drac de Sarral, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el drac de Terrassa, la cuca i el drac de Castellbisbal) o del mateix Garraf (dracs de Vilanova, Ribes i la Geltrú) anaven circulant pels carrers de la ciutat creant una atmosfera especial que en Ramon va saber captar a la perfecció tot i ser la primera vegada que davant seu apareixien tants dracs alhora.
El fruit d'aquell reportatge es pogué visionar el 19 de novembre de 1983 en el marc del sopar de germanor que celebrà la colla del drac de la Geltrú.

El GABICP començaria a caminar i a treballar lliurement des de la base popular i sense cap mena de subvenció. El projecte s'articularia a partir de la recerca i documentació de tot el bestiari existent arreu del país i la seva difusió a partir d'una futura exposició itinerant que combinaria l'audiovisual amb les diapositives d'en Ramon, l'obra pictòrica d'en Salva i l'obra escultòrica de l'Abel. Fins i tot s'animaren a obrir camí i elaborar un petit "diccionari" sobre els diferents tipus de bestiari festiu, és a dir, fent pedagogia del tema i mirant de definir les figures del drac, la víbria, la mulassa, el bou, l'àliga, el lleó, la cuca fera, la cuca o cuc, el drac de roba, el drac d'escola, les altres bèsties vàries i singulars que sorgien de la imaginació i fantasia del poble...Assentant unes bases i perfilant uns criteris per l'estudi i anàlisi de tot aquest món.

                               El bou i la mulassa de Solsona. Dibuix de Salva Masana 

Trenta anys després es retroben i mostren les "entranyes", els darreres i la rebotiga d'aquell projecte a partir d'una instal·lació expositiva amb documents, objectes, obres artístiques...que mostra certes interioritats de tot aquell muntatge itinerant que circulà per vàries poblacions del país d'entre el 1984 i 1991. La recuperació de l'audiovisual, tant anivell d'imatges com de músiques, que es projectava durant els inicis del grup i la seva projecció durant aquests dos dies al Toc suposarà un nou i valuós document històric sobre el bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans. Fa pocs dies en Ramon ens comentava que moltes de les figures que apareixen a l'audiovisual ja no existeixen o bé han canviat molt. És doncs, per si sol, un document visual que deixa constància d'una època determinada en l'àmbit del bestiari festiu. A més, si abans eren projectors amb carrets de diapositives els qui permetien la projecció, ara ja són els medis digitals els encarregats de la tasca.
També s'ha tingut especial cura en triar certes obres pictòriques i escultòriques de Salva i Abel Masana, respectivament, pel que fa a la seva època "gabiquera".
La mostra es completarà amb una xerrada on els tres artífexs podran explicar, recordar i reflexionar sobre tot aquest món del bestiari, amb la presència del drac antic de Vilanova, ja que fou restaurat el 1986 arrel de l'exposició del GABICP que es va fer al Museu Balaguer, i amb alguna sorpresa més...

                                          L'Arbre del bestiari. Escultura d'Abel Masana

Obrim, així, un petit cicle tardoral a la Cua que anirà desgranant certs aspectes d'aquest singular col·lectiu que començà l'aventura de perseguir tota bèstia popular que es bellugués arreu del país. És temps de GABICP.

TARDOR

Bandes de núvols plans, llisos, lluiten amb el retall de cel pur i nítid que s'esdevé cap el  nord. La clara resistència d'un sol que fa ullades de tant en tant. La tardor desplegarà tota la seva escenografia, els seus aires, sons i colors. El seu espectacle és més íntim, tendint al recolliment i a la preparació mental pel Nadal, punt d'inflexió. La tardor és l'encarregada d'anar amagant l'astre solar, enpetitint-lo fins l'última expressió, acabant de rematar l'estiu, que encara voldria cuejar, però el pas del temps és inexorable i impecable.

Els rovellons, les castanyes, les olives, les garrofes, les ametlles..., els fruits tardorals que ens preparen cap a la minva de la llum. Les branques s'aniran despullant poc a poc, ara una ventada, ara una altra, ara la pluja, ara la primera fredorada. La música de la tardor és lenta, pausada, les seves notes s'arrastren amb calma de crepuscle. Els marronosos, els incipients tocs de grisor, es barregen amb els verds perennes dels pins i certs xiprers que el sol il·lumina pel cantó d'avall.

La fresca matinal s'anirà incrementant i els vespres s'allargaran. La tardor acaba per convertir la llum diürna en una cosa preuada. Comencen les retallades de la llum. Aprofitar aquest bé preuat és cosa de rigor.

En Martí és un personatge ben curiós que cap a mitjans de novembre juga a cuit i amagar amb la tardor, fent-la confondre una mica, fent-nos pensar que per uns dies ha tornat l'estiu, l'estiuet de sant Martí que li diuen. Però d'aquests quatre dies de bonança no us refieu pas, són una enganyifa. Dies després, amb l'Andreu, arriba el fred més greu.

A gran part de les nostres comarques tenim la sort de poder contemplar l'espectacle de les vinyes tardorals. Els pàmpols dels ceps es tornen vermellosos i solen caure amb les ventades de finals de novembre i del desembre.

En PEP FORTUNY de la Companyia Elèctrica Dharma ens deixà ahir. Amb ell volaran les orenetes i la lluna serà més lliure. El viatge que mai s'acaba, un retorn que mai comença. Quan era infant el sentia fent discursos poètics que sorgien dels discs que s'escoltaven a casa durant els anys 80. "Catalluna", "Força Dharma" i el "No Volem Ser" formen part ja de la meva manera d'entendre el món i el país, un so que he anat seguint fins l'actualitat, sempre pendent dels seus nous treballs. El camí s'estreny o s'eixampla segons els moments i les circumstàncies. Ahir ens deixà un poeta lliure que tocava la bateria, un home que sabia transmetre els missatges de llibertat i de lluita contra les injustícies. Un savi filòsof que sabia molt de la vida, el tronc discursiu de la Dharma. Ell sempre parlava de les arrels i de l'infantesa, d'aquell juguem, juguem que el món s'acaba. El camí que mai s'acaba i el camí que sempre recomença. La seva filla porta el nom de Liliana, una nova llavor enmig d'aquesta terra.

VIGÍLIES DE LA MERCÈ

Les festes de la Mercè solien començar amb un seguit de cercaviles que sortien des de diferents punts de la ciutat per confluir a la plaça sant Jaume on, dins l'ajuntament, es llegia el pregó de festes. Aquest era l'esquema que anà del 1978 al 1980.

                 Cercaviles de la Mercè de 1978. Foto Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic Bcn


Els punts de sortida de les diferents cercaviles podien variar una mica, però més o menys eren aquests: el mercat de sant Antoni, plaça Universitat, saló Víctor Pradera, parc de la Ciutadella, el Born, plaça Catalunya, el portal de la Pau, avinguda Mistral o des de l'arc de Triomf. De forma radial la festa s'encetava simultàniament i convergia a la gran plaça.

Sigueren varis els "col·lectius d'artistes, músics i comediants" (anomenats així segons els programes d'actes de l'època) que participaren en aquestes cercaviles d'obertura de la festa. Aquests col·lectius eren els "grups d'animació" (segons el mot de pila), els "cercavilerus" (segons Enric Miró) o els "grupos de animación callejera" (segons algun periodista) que estaven a l'alça i en plenitud: Picatrons, Planxet i Sia, Marduix, el Drac, Titelles Naip, Setrill, Col·lectiu d'Animació, Cuca de Sant Celoni, Pa de Ral, Jaume Arnella i Rafael Sala, l'orquestrina Galana...A més, dins les mateixes cercaviles havien aparegut, segons els anys, el Ball de Diables de l'Arboç i els gegants del Pi, sant Roc-Plaça Nova i els de sant Medir.

Ramells de globus de colors, el globus Rodamón (de la Caixa) i l'enlairament de globus de paper eren els aliats perfectes per donar el toc de sortida o d'arribada de les esmentades cercaviles.

Els dies 21 (en dijous o divendres) i el 23 (vigília de la Mercè) de setembre sigueren les dates triades per aquesta obertura de les festes, tots ells dies laborables però que respiraven l'ambient de les vigílies. Cap a les cinc de la tarda era l'hora d'inici per la sortida dels grups d'animació. Imagineu-vos els infants acabats de sortir de l'escola i trobant-se amb tot aquell enrenou pels carrers amb músics, gegants, xanquers, dracs de roba, cuques...

DES DE LA DISTÀNCIA

                                        
Enguany la cosa va diferent. Si en anys anteriors per aquestes dates ens esforçàvem per reflexionar o proposar nous plantejaments per la Festa Major de Vilanova, aquest any hem optat per la distància, ens ha petat així, de fet no ens ve de gust fer res més, fer el turista, el foraster dins la teva ciutat que, vés per on, paradoxes de la vida, cada dia la veus més lluny, més distant cap a tu i més distants vers ella. La cosa és mútua.

El Roc va detectar "els ventanus" que ja estaven penjats.

Bé, el divendres vam treure el cap a la cercavila de foc del Vendrell, que la fan des de 1982. Han canviat molt els temps, però el Ball de Diables i el Caramot vendrellencs, el drac de Banyeres i la Cabra de Reus per sort continuen amb el seu estil intacte, insubordinable. Amb el Roger, encenedor dels diables i que ens coneixem des dels anys 90, quan érem més joves, ens vam saludar enmig d'aquell infern de tabals de pell, foc vermell i crits. Pels diables del Vendrell la cercavila de foc del 26 de juliol és la seva gran festa major, el seu gran moment. Els vaig anar perdent de vista pel carrer Muralla, entre ombres, foscor i la llum llunyana de les carretilles. Només va quedar el fum. Un dels meus besavis es veu que provenia de "Cal Ton Cafeter" del Vendrell, un home que se sabia de memòria un seguit de versos dels diables d'aquella vila.

L'endemà va fer molta més xafogor, el cel, no se si us hi vau fixar, semblava de cendra, d'un blau brut. Allò havia de petar en algun moment o altre. Cert aire calent aixecava les primeres fulles seques.

Diumenge el cel ja era més blau, més net. La calor era seca, un sol radiant al bell mig de l'estiu. Ens vàrem trobar amb uns amics de Barcelona per començar a perfilar projectes de cara l'any que ve. Vam fer el vermut sota l'ombra de la plaça Lledoners, una cosa que no havíem fet mai. Els vermuts sempre els hem fet a casa, d'una forma natural. Ells ens expliquen que es veu que els gafapastes (altrament dits "modernillos") ara se'ls ha donat pels vermuts i ostenten la redescoberta del tema. Quedem estupefactes, perplexos, a aquest pas fer un sofregit també esdevindrà moda. Saludem el Juanitu, el "jefe" de la plaça, el qual molt amablement obre la seva barberia perquè la gent de Barcelona la pugui veure. Per la plaça corren nens i el Roc va amb un petit drac de Sant Quintí de Mediona fet de cartró. Passa un que també coneixem i ens diu que el seu fill només és del drac de Vilanova i del de la Geltrú. Un signe més de localisme. Tot i que la intenció era desconnectar, no ho vam aconseguir del tot, una tonada de gralles surt de dins la barberia...Avui es veu que toca aquest tipus de música.

Dinem arròs i el mar es veu blau, blau. L'estelada vermella va onejant al balcó, mig descolorida ja, perquè, clar, el país necessita temps...
La sobretaula s'allarga fins al vespre, la música va fent i ens quedem amb les paraules de l'amic de Barcelona: aquí el que necessiteu és un grup de punkies, potser té raó.

Ja de matinada vingué el canvi, una llampegada, aire i quatre gotes. Els finals de juliol que ja es donen la mà amb l'agost. Demà el matí segur que serà net i sec, el cel ben blau i un sol radiant que ja té més d'agost que no de juliol.

La cançó que ens va acompanyant durant aquest estiu:
http://www.youtube.com/watch?v=8OpfNRKjhOM

POBLES IMAGINATS

Tot començà farà cosa d'uns sis o set anys enrere. Sorgí la idea d'un poble inventat, imaginari...perdut per l'enlloc i per arreu. "Plouifasol és un poble encantat, on ningú no hi mana i tothom hi cap", on els mestres de l'escola ensenyen a somiar, a ser lliures i sabedors de tot allò natural. Bicicletes, sargantanes i cargols. I on els pallassos són els savis del poble. Bé, ja us ho podeu imaginar, les gents de CIU, el PP... l'esborrarien del mapa ràpidament. "Sondàlber" era l'infant que tots portem a dins.

Després passaren els anys, d'aquells primers textos poètics, càndids...emergí l'Ei, les noves vibracions enmig d'un món hostil, la contundència de la lluita, la condició de que si anem per aquests camins tots els infants del món poden portar un roc a la butxaca. I així estem. Per entremig, durant la primavera de l'any passat, sorgí la Festa Major d'Àlber, un altre d'aquests pobles imaginaris. Allí hi viuen en Marcel, que té un taller on arregla gegants i capgrossos, el fuster Serenet, l'Arcadi, que és electricista, en Pere Xino Xano, que és qui penja els cartells, en Xestus, pirotècnic, en Jep, que és el pregoner o nunci del poble, el rodamón d'en Plats i Olles..., bé, ja ho veieu, gent ben normal.
Àlber és un poble d'artistes, músics i comediants, de poetes, col·lectius efímers i nòmades que van i vénen. Àlber és un indret lliure, que ja va néixer alliberat i que no ha demanat permís a ningú per ser-ho. En certa manera és fill del Plouifasol, però més evolucionat, i tots dos formen una petita comarca que, vés per on, no la trobareu a cap plànol.

Si pugeu fins a Montclar els veureu entre fins perfums d'espígol i la borinor dels insectes. Els pins us aniran xiuxiuejant els seus noms i si mai decidiu anar-hi us acolliran amb els braços oberts. Són gent desperta i amable. Si us trobeu amb el Pep Tramvia de segur que us explicarà un dels seus contes que tragina amb una mena de "carromato". Una nit vam tenir la sort de poder seguir de ben prop la Destartelada, que feia música de joguina i de circ. I encara no sabem com vam anar a petar en un petit bar on un tal Bumbí explicava històries sobre atzavares i falciots. En Xesco, la Ginesta i en Baliu també hi viuen al poble.

Més endavant, si voleu i us ve de gust, podem anar seguint parlant d'aquest poble. Mentrestant, però, per si les mosques, sempre amb el roc a la butxaca.

SANT QUINTÍ

"Venite, venite...", "que las nubes ya se acercan con muchísimo rumor...", són fragments agafats al vol dels parlaments del "Típic" del Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona, cantarelles i recitaments que es pogueren escoltar i gaudir el passat dissabte de la mà d'antics i vells diables del poble. Els més veterans ja es posaren el públic a la butxaca des del primer moment que aparegueren a la plaça. Tot plegat en el marc de la Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments que se celebrà a Sant Quintí.

Fa uns anys que coneixem el Ramon del Vilà, ell sigué dels diables durant més d'una vintena d'anys, que no és poc. Ell ens explicà tota la seva història i peripècies des dels anys setanta fins a inicis dels 90. En Ramon és qui, amb altra gent de la colla, afrontà la renovació dels diables de Sant Quintí, sense perdre, això sí, el seu caràcter, el seu vestuari, la seva iconografia, la seva essència. Aquella colla dels anys 80 va fer moltes sortides arreu de les comarques del país, fent cercaviles, correfocs i, a vegades, parlaments i tot. D'aquella època són els nous estris que encara ara són la base d'admiració i respecte per part de la gent, sobretot destacar la cara-calavera de ferro amb capacitat per més de 200 carretilles, la vareta amb foc que el llucifer es posa a la boca per finalitzar els versos i uns quants ceptrots més que es van construir durant aquells anys. És a dir, els diables de Sant Quintí sigueren conseqüents amb els temps que es vivien i es posaren les piles a nivell pirotècnic i de funcionament, una dinàmica que, per sort, encara segueix l'actual colla. L'altre dia, quan es pogueren veure els vells diables pels carrers, es podia admirar la dinàmica d'un encenedor que no parava de calar foc a les maces que veia amb el coet posat, amunt i avall de les dues fileres, fins al punt que els qui traginaven les caixes amb les carretilles havien d'incrementar el ritme i, al mateix temps, mirar de reüll cap enrere perquè el llucifer de barbes blanques, en Ramon, sortia corrent amb el ceptrot encès. I els bossers de Tarragona anant aixecant els braços en senyal d'alerta...Sí, sí, tot i que els anys passen i ens fem grans, els veterans diables demostraren que els carrers encara es fan petits al seu pas.

Al nostre amic Ramon mai li podrem agrair del tot la seva ajuda i informació donada sobre l'època que ell sigué llucifer, una documentació compilada en el petit recull "Postals d'Oblits", editat el 2010 per l'Emboscall. D'uns anys que els caps de setmana d'estiu es convertien en veritables "tours" per les carreteres del país, fent que els diables de Sant Quintí anessin sonant "con muchísimo rumor", esdevenint temibles, aplaudits i estimats, fins al punt que algunes viles no volien altres diables que ells, perquè allà on anaven ja deixaven petjada.

Tot aquell esperit va perdurant i com cada any, si llucifer vol, estarem amatents i expectants a la cantonada de la carretera per veure'ls pujar durant la nit del tercer divendres d'agost, l'hora del correfoc de Sant Quintí, un dels pocs actes populars que encara aguanta aquella pàtina d'encís peculiar d'una època on els correfocs eren lliures, intensos i plens de corredisses.

Fotos d'Eloi Ribas penjades al facebook del Ball de Diables de Sant Quintí.

EL DESENCADENAMENT D'UNA IDEA

La nit de sant Joan suposa tot un símbol històric de revitalització i recreació de les festes populars a Reus. Tant el Carnaval com l'esmentada nit sigueren els punts de fuga on s'aglutinaren un seguit de joves que tenien certes inquietuds per transformar la festa al carrer i dotar-la d'uns paràmetres més participatius i oberts, amb clara oposició i distanciament vers els estaments oficials del moment. Un jovent, que a partir de les seves relacions personals entre uns i altres, anava teixint una xarxa que donaria un seguit de col·lectius i grups que conformarien tot un moviment procliu a trencar vells esquemes. La publicació satírica "Tururut Viola", el grup d'animació "Taronjada Natural", la revetlla de sant Joan, la recuperació de la Palma com a espai social i cultural, l'entitat Carrutxa, la Cabra de Reus i la cercavila de foc, són alguns exemples de tot aquell procés.

En algun cas a tots aquells joves se'ls ha anomenat "primers pobladors postfranquistes de la cultura i les tradicions populars al carrer".

Ens centrarem aquí en el desencadenament de la nit de sant Joan a Reus, i en concret d'aquells inicis.
Sigué a partir de 1977 que l'Agrupament organitzà les revetlles de sant Joan a la petita plaça del Castell, molt a prop del Mercadal. Aquelles primeres revetlles, allunyades de la oficialitat, sigueren el caldo de cultiu idoni i procliu pel que vindria durant els posteriors anys, i suposaren el punt de trobada de molta gent jove que confluïa amb certes idees i inquietuds.

Posteriorment, cap a finals de 1978, es muntà el grup d'animació "Taronjada Natural", col·lectiu que portà a terme una sèrie de cercaviles i d'accions de teatre al carrer. Dins d'aquesta dinàmica, sorgí la idea de muntar una mena de cercavila de "bruixes i dimonis" pel casc antic i que sigués el preludi del ball de revetlla a la plaça del Castell. Així, per la nit de sant Joan del 79 sortí una experimental cercavila composta per músics, màscares, personatges teatrals i una mena de boc o cabra amb cap de cartró i el cos de roba que conformava una figura vertical a mode de gegant i sense foc.

A inicis de juny de 1980, una sèrie de joves reusencs pujaren a la Patum de Berga, festa ja referencial aleshores per tota aquella gent que s'interessava per la festa i la cultura popular. Sigué baixant de Berga, que sorgí la idea de construir una mena de Cabra de foc. Les inspiracions directes sigueren les guites de la Patum, amb el seus colls llargs i el seu particular joc i dinamisme entre el públic, i aquella figura de cabra ja construïda anteriorment per Taronjada Natural. De la conjuminació d'aquests dos referents es portà a terme la construcció de la nova figura, això sí, com que es volia que sortís per la nit de sant Joan, doncs la cosa anà ràpida i de forma bastant rudimentària. Mà de tela metàl·lica, paper de diari encolat...Al mateix temps, s'agafaren uns vells sacs d'avellanes, procedents d'un magatzem, i es confeccionaren una mena de cassaques, decorades amb motius màgics (l'escombra d'una bruixa), astronòmics (el sol, la lluna, estels) i d'altres siluetes pròpies de certs personatges fantàstics relacionats amb la nit de sant Joan (dimonis, bruixes, rat-penats, dracs...). Aquestes cassaques servirien pels portadors/es de la Cabra.

Durant la nit de sant Joan de 1980, organitzada ja per la Coordinadora d'Entitats per unes Festes Populars, sortí l'anomenat "Cercavila Màgic", on per primera vegada s'utilitzaria el foc pirotècnic mitjançant la nova Cabra, un parell de carretillaires (vestits amb bates, barret de palla i el civader amb els coets) i un altre amb un vestit vermell de diable. Tots plegats llençant espurnes i espetegant coets pels carrerons del casc antic.

Durant aquells anys es tenia el costum de fer una xiulada popular pel Tomb de Ravals, acte reivindicatiu i festiu tot just quan s'acabava la revetlla a la plaça del Castell, i després molts anaven a menjar truites a la Boca de la Mina per veure sortir el sol a trenc d'alba, un acte plenament solsticial. Aquest indret de lleure i passeig amb alguna font, situat a les afores de la ciutat, és on hi ha ubicada l'entrada a una històrica mina d'aigua que s'abastia antigament de la riera de Maspujols i que s'havia aprofitat per una sèrie de molins fariners, regadiu...

L'any següent, el 81, l'acte de la cercavila ja agafà el nom de "Cercavila de Foc", que encara perdura, on hi participà la Cabra (refeta de nou perquè la primera s'havia fet una mica cuita-corrent) i la nova colla de Ball de Diables de Reus, el qual es formà a partir d'aleshores com a col·lectiu estable. Aquell 81 ja apareix Carrutxa i l'Escola d'Art com a organitzadors de la nit de sant Joan.