POBLES IMAGINATS

Tot començà farà cosa d'uns sis o set anys enrere. Sorgí la idea d'un poble inventat, imaginari...perdut per l'enlloc i per arreu. "Plouifasol és un poble encantat, on ningú no hi mana i tothom hi cap", on els mestres de l'escola ensenyen a somiar, a ser lliures i sabedors de tot allò natural. Bicicletes, sargantanes i cargols. I on els pallassos són els savis del poble. Bé, ja us ho podeu imaginar, les gents de CIU, el PP... l'esborrarien del mapa ràpidament. "Sondàlber" era l'infant que tots portem a dins.

Després passaren els anys, d'aquells primers textos poètics, càndids...emergí l'Ei, les noves vibracions enmig d'un món hostil, la contundència de la lluita, la condició de que si anem per aquests camins tots els infants del món poden portar un roc a la butxaca. I així estem. Per entremig, durant la primavera de l'any passat, sorgí la Festa Major d'Àlber, un altre d'aquests pobles imaginaris. Allí hi viuen en Marcel, que té un taller on arregla gegants i capgrossos, el fuster Serenet, l'Arcadi, que és electricista, en Pere Xino Xano, que és qui penja els cartells, en Xestus, pirotècnic, en Jep, que és el pregoner o nunci del poble, el rodamón d'en Plats i Olles..., bé, ja ho veieu, gent ben normal.
Àlber és un poble d'artistes, músics i comediants, de poetes, col·lectius efímers i nòmades que van i vénen. Àlber és un indret lliure, que ja va néixer alliberat i que no ha demanat permís a ningú per ser-ho. En certa manera és fill del Plouifasol, però més evolucionat, i tots dos formen una petita comarca que, vés per on, no la trobareu a cap plànol.

Si pugeu fins a Montclar els veureu entre fins perfums d'espígol i la borinor dels insectes. Els pins us aniran xiuxiuejant els seus noms i si mai decidiu anar-hi us acolliran amb els braços oberts. Són gent desperta i amable. Si us trobeu amb el Pep Tramvia de segur que us explicarà un dels seus contes que tragina amb una mena de "carromato". Una nit vam tenir la sort de poder seguir de ben prop la Destartelada, que feia música de joguina i de circ. I encara no sabem com vam anar a petar en un petit bar on un tal Bumbí explicava històries sobre atzavares i falciots. En Xesco, la Ginesta i en Baliu també hi viuen al poble.

Més endavant, si voleu i us ve de gust, podem anar seguint parlant d'aquest poble. Mentrestant, però, per si les mosques, sempre amb el roc a la butxaca.

SANT QUINTÍ

"Venite, venite...", "que las nubes ya se acercan con muchísimo rumor...", són fragments agafats al vol dels parlaments del "Típic" del Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona, cantarelles i recitaments que es pogueren escoltar i gaudir el passat dissabte de la mà d'antics i vells diables del poble. Els més veterans ja es posaren el públic a la butxaca des del primer moment que aparegueren a la plaça. Tot plegat en el marc de la Mostra de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments que se celebrà a Sant Quintí.

Fa uns anys que coneixem el Ramon del Vilà, ell sigué dels diables durant més d'una vintena d'anys, que no és poc. Ell ens explicà tota la seva història i peripècies des dels anys setanta fins a inicis dels 90. En Ramon és qui, amb altra gent de la colla, afrontà la renovació dels diables de Sant Quintí, sense perdre, això sí, el seu caràcter, el seu vestuari, la seva iconografia, la seva essència. Aquella colla dels anys 80 va fer moltes sortides arreu de les comarques del país, fent cercaviles, correfocs i, a vegades, parlaments i tot. D'aquella època són els nous estris que encara ara són la base d'admiració i respecte per part de la gent, sobretot destacar la cara-calavera de ferro amb capacitat per més de 200 carretilles, la vareta amb foc que el llucifer es posa a la boca per finalitzar els versos i uns quants ceptrots més que es van construir durant aquells anys. És a dir, els diables de Sant Quintí sigueren conseqüents amb els temps que es vivien i es posaren les piles a nivell pirotècnic i de funcionament, una dinàmica que, per sort, encara segueix l'actual colla. L'altre dia, quan es pogueren veure els vells diables pels carrers, es podia admirar la dinàmica d'un encenedor que no parava de calar foc a les maces que veia amb el coet posat, amunt i avall de les dues fileres, fins al punt que els qui traginaven les caixes amb les carretilles havien d'incrementar el ritme i, al mateix temps, mirar de reüll cap enrere perquè el llucifer de barbes blanques, en Ramon, sortia corrent amb el ceptrot encès. I els bossers de Tarragona anant aixecant els braços en senyal d'alerta...Sí, sí, tot i que els anys passen i ens fem grans, els veterans diables demostraren que els carrers encara es fan petits al seu pas.

Al nostre amic Ramon mai li podrem agrair del tot la seva ajuda i informació donada sobre l'època que ell sigué llucifer, una documentació compilada en el petit recull "Postals d'Oblits", editat el 2010 per l'Emboscall. D'uns anys que els caps de setmana d'estiu es convertien en veritables "tours" per les carreteres del país, fent que els diables de Sant Quintí anessin sonant "con muchísimo rumor", esdevenint temibles, aplaudits i estimats, fins al punt que algunes viles no volien altres diables que ells, perquè allà on anaven ja deixaven petjada.

Tot aquell esperit va perdurant i com cada any, si llucifer vol, estarem amatents i expectants a la cantonada de la carretera per veure'ls pujar durant la nit del tercer divendres d'agost, l'hora del correfoc de Sant Quintí, un dels pocs actes populars que encara aguanta aquella pàtina d'encís peculiar d'una època on els correfocs eren lliures, intensos i plens de corredisses.

Fotos d'Eloi Ribas penjades al facebook del Ball de Diables de Sant Quintí.

EL DESENCADENAMENT D'UNA IDEA

La nit de sant Joan suposa tot un símbol històric de revitalització i recreació de les festes populars a Reus. Tant el Carnaval com l'esmentada nit sigueren els punts de fuga on s'aglutinaren un seguit de joves que tenien certes inquietuds per transformar la festa al carrer i dotar-la d'uns paràmetres més participatius i oberts, amb clara oposició i distanciament vers els estaments oficials del moment. Un jovent, que a partir de les seves relacions personals entre uns i altres, anava teixint una xarxa que donaria un seguit de col·lectius i grups que conformarien tot un moviment procliu a trencar vells esquemes. La publicació satírica "Tururut Viola", el grup d'animació "Taronjada Natural", la revetlla de sant Joan, la recuperació de la Palma com a espai social i cultural, l'entitat Carrutxa, la Cabra de Reus i la cercavila de foc, són alguns exemples de tot aquell procés.

En algun cas a tots aquells joves se'ls ha anomenat "primers pobladors postfranquistes de la cultura i les tradicions populars al carrer".

Ens centrarem aquí en el desencadenament de la nit de sant Joan a Reus, i en concret d'aquells inicis.
Sigué a partir de 1977 que l'Agrupament organitzà les revetlles de sant Joan a la petita plaça del Castell, molt a prop del Mercadal. Aquelles primeres revetlles, allunyades de la oficialitat, sigueren el caldo de cultiu idoni i procliu pel que vindria durant els posteriors anys, i suposaren el punt de trobada de molta gent jove que confluïa amb certes idees i inquietuds.

Posteriorment, cap a finals de 1978, es muntà el grup d'animació "Taronjada Natural", col·lectiu que portà a terme una sèrie de cercaviles i d'accions de teatre al carrer. Dins d'aquesta dinàmica, sorgí la idea de muntar una mena de cercavila de "bruixes i dimonis" pel casc antic i que sigués el preludi del ball de revetlla a la plaça del Castell. Així, per la nit de sant Joan del 79 sortí una experimental cercavila composta per músics, màscares, personatges teatrals i una mena de boc o cabra amb cap de cartró i el cos de roba que conformava una figura vertical a mode de gegant i sense foc.

A inicis de juny de 1980, una sèrie de joves reusencs pujaren a la Patum de Berga, festa ja referencial aleshores per tota aquella gent que s'interessava per la festa i la cultura popular. Sigué baixant de Berga, que sorgí la idea de construir una mena de Cabra de foc. Les inspiracions directes sigueren les guites de la Patum, amb el seus colls llargs i el seu particular joc i dinamisme entre el públic, i aquella figura de cabra ja construïda anteriorment per Taronjada Natural. De la conjuminació d'aquests dos referents es portà a terme la construcció de la nova figura, això sí, com que es volia que sortís per la nit de sant Joan, doncs la cosa anà ràpida i de forma bastant rudimentària. Mà de tela metàl·lica, paper de diari encolat...Al mateix temps, s'agafaren uns vells sacs d'avellanes, procedents d'un magatzem, i es confeccionaren una mena de cassaques, decorades amb motius màgics (l'escombra d'una bruixa), astronòmics (el sol, la lluna, estels) i d'altres siluetes pròpies de certs personatges fantàstics relacionats amb la nit de sant Joan (dimonis, bruixes, rat-penats, dracs...). Aquestes cassaques servirien pels portadors/es de la Cabra.

Durant la nit de sant Joan de 1980, organitzada ja per la Coordinadora d'Entitats per unes Festes Populars, sortí l'anomenat "Cercavila Màgic", on per primera vegada s'utilitzaria el foc pirotècnic mitjançant la nova Cabra, un parell de carretillaires (vestits amb bates, barret de palla i el civader amb els coets) i un altre amb un vestit vermell de diable. Tots plegats llençant espurnes i espetegant coets pels carrerons del casc antic.

Durant aquells anys es tenia el costum de fer una xiulada popular pel Tomb de Ravals, acte reivindicatiu i festiu tot just quan s'acabava la revetlla a la plaça del Castell, i després molts anaven a menjar truites a la Boca de la Mina per veure sortir el sol a trenc d'alba, un acte plenament solsticial. Aquest indret de lleure i passeig amb alguna font, situat a les afores de la ciutat, és on hi ha ubicada l'entrada a una històrica mina d'aigua que s'abastia antigament de la riera de Maspujols i que s'havia aprofitat per una sèrie de molins fariners, regadiu...

L'any següent, el 81, l'acte de la cercavila ja agafà el nom de "Cercavila de Foc", que encara perdura, on hi participà la Cabra (refeta de nou perquè la primera s'havia fet una mica cuita-corrent) i la nova colla de Ball de Diables de Reus, el qual es formà a partir d'aleshores com a col·lectiu estable. Aquell 81 ja apareix Carrutxa i l'Escola d'Art com a organitzadors de la nit de sant Joan.

NOSALTRES SEMPRE TRAPEZI

Ja hem arribat al cap del carrer. Definitivament el periple d'un somni que s'hagués pogut fer realitat s'ha acabat, s'ha esmicolat. La Vela com a centre de creació de circ a Vilanova i la Geltrú ja és història. Qui ens ho havia de dir...Qui s'hagués imaginat anys enrere que el nou punt de llum per la ciutat s'acabés d'aquesta manera tant lamentable. Des de les giragonses per desmarcar-se del projecte Trapezi amb la ciutat de Reus fins ara hi van una colla d'anys, però la ressistència tossuda de certes persones, de certs col·lectius i de bona part de la societat civil de la ciutat havien, com a mínim, apaivagat els dubtes. Vilanova, que ho sàpiguen els de CIU, els del PP i els de la CUP, era ciutat de circ, era ciutat "AMIGA" del circ. Que quedi clar. La resposta del públic, últim destinatari de l'acte cultural, va respondre i molt a les expectatives, amb l'evidència que amb més voluntat política, més imaginació en temps difícils i més constància, el projecte aniria creixent i agafant cos i consistència. Les presses, els dubtes, els canvis sobtats, no són amics de projectes culturals i socials a llarg termini. Perquè aquí del que es tracta és de no marejar més la perdiu i dir les coses pel seu nom, cosa que normalment sempre, excepte comptades excepcions, els responsables polítics que estan al servei del poble no fan mai, dir les coses clares i perquè es fan, perquè hom decideix escollir per la ciutat una via o una altra. Aquí, creiem, que està al fons de la qüestió, que normalment sempre topa estrepitosament contra la voluntat única, clara i sincera vers un projecte, vers una via, vers un eix. El circ a Vilanova ha estat un diamant en brut que els poders de torn, amb excepcions puntuals, no han sabut ni volgut impulsar del tot i apostar-hi fort i sense dubtes. Tot i amb això, siguem sincers, l'actual regidora de cultura és la que s'emporta la palma, i no val, com sempre fan la majoria de partits polítics, carregar només el neulers a l'herència que t'ha tocat. És de responsabilitat política tenir els ulls ben oberts i estar amatent a les necessitats culturals de la vila, i això només s'està fent en una sola direcció política i ideològica. A finals d'any, doncs, ens agradaria veure publicats els números del que li costarà a la ciutat tot el reguitzell de fires, firetes, festivals, jornades....que de bell nou es portaran a terme a la ciutat. I sí, ara sortiria la regidora de cultura i ens alliçonaria que tot això porta "valor afegit" i que un tros de vela no ens aporta res, només despeses i problemes, i ara ens sortirien els de la CUP i ens sentenciarien que el projecte de la Vela no ha arrelat a la ciutat... Clar, normal, quan no hi ha política per tirar endavant i apostar per un nou camí, per una nova idea cultural, perquè el circ té i tindrà infinites possibilats culturals, artístiques, socials, econòmiques..., és a dir, sí que té valors afegits, i tant si els té, una altra cosa és que o no es vegin per miopia política, ideològica o cultural, o no es vulguin veure, que no sabem què és més greu.
Fa uns anys, quan la Vela tenia festivals de circ de tardor i primavera, el de Nadal i el del Trapezi, com a simples ciutadans vam comentar amb gent d'un departament d'educació museístic de Barcelona tot allò de valuós que suposava tenir una ciutat "AMIGA" del circ. Quan vam explicar que la Vela es trobava enmig del camp, al costat d'una masia històrica i que més avall els camins ens menaven cap a la vila i cap el mar...ens van dir "Això existeix? Doncs hi anirem!!"

El circ, el Trapezi, la Vela...a Vilanova haguessin pogut fer una ciutat diferent, punt d'acollida de la nova creació artística que suposa el Circ Contemporani i totes les seves possibilitats i camins, entrellaçant el circ a propostes durant tot l'any amb l'eix de vertebració que suposava la Vela amb el seu entorn natural i cultural. Des dels barris, des del nucli antic, des de baix a mar, el circ hagués pogut proposar nous punts de trobada social, cultural i artística. A ningú se li escapa que el circ i els firaires s'acompanyen d'exposicions, xerrades, llibres, contes, creacions artístiques, instal·lacions, cercaviles, titelles, música, teatre, poesia, gastronomia, video-art, noves arts visuals emergents...l'art total, vés si té valor afegit el circ senyora Marijó, vés si té potencialitats per fer redescobrir, per fer redimensionar una ciutat que tradicionalment sempre no ha sabut cap on va i que encara ara, segons el govern de torn, li fot per una banda, o li fot per una altra. I és així de lamentable, ja no només que no s'hagi apostat pel circ com a bé cultural, social i artístic, sinó que a més s'aposti descaradament vers una ciutat aparador de "ferias y congresos", de nàutica, vinets, creuers, gambetes, shopping night, "ferias multisectoriales", hípiques, motor, banderetes, turisme d'alt nivell adquisitiu, mega festivals grandiloqüents...I si és així, vostès sabran què es fan  i què es maneguen, el que exalta més de tot és que ho amaguen tot sota certs discursos d'emergència econòmica, de vés que hem de fer, de ressignació vers herències que ens han tocat...No fotem home, no fotem, almenys ser sincers i posar sobre la taula les directrius polítiques, ideològiques i econòmiques que us mouen per encarrilar la ciutat, la nostra, vers un determinat projecte que, oh fatalitat, potser d'aquí uns anys passarà a la història i ens encarrilaran cap a una altra via, vés a saber quina...Aquí, precisament aquí, rau la majoria de problemes culturals de la "nyicris" ciutat-cultura que tenim, depenent d'on bufi el vent, dependent de la lluna, depenent de com s'ha aixecat avui el regidor/a...
Ens quedem amb la imatge de les places Xoriguer, Charlie Rivel, de la Vila, de les Cols, de les Neus, dels Carros, del Mercat, dels Cotxes, Lledoners, Assumpció, Quadra d'Enveja, patis de l'escola Pompeu Fabra, dels camps de la masia Cabanyes...plens de gent de totes les edats, procedències i condicions socials amb un punt en comú de trobada social, cultural i artística com és el circ, potser massa màgic, massa inexplicable, massa poètic perquè gent que vol trobar a tot només aquell valor afegit estrictament econòmic entengui altres paràmetres possibles d'humanitat.

PER UNA FESTA CONTEMPORÀNIA

Actualment el món de la cultura popular està vivint uns temps on s'incrementa la recuperació d'historicismes que busquen "essències" antigues, si poden ser medievals, millor, i si poden ser "d'abans de Crist", millor encara. Estudiar i investigar la història de segles enllà és molt lícit, fins i tot necessari, però pretendre fer les coses el més fidel possible a aquelles èpoques reculades, això ja és una altra cosa. En el rodolar dels anys i els mitjans tecnològics que tenim actualment, potser hauríem d'aprofitar una mica més la gent que ens envolta i que visqué en primera persona el renaixement contemporani de la festa al carrer, just acabant-se la dictadura, durant l'anomaneda "transició" i primers anys de la "democràcia".

No sabem, nosaltres no som ningú per dir-ho, si és més coherent rescatar arqueològicament formulacions de balls populars antics o si potser ens hauríem de preocupar més per detectar allò de valuós que hem anat perdent pel camí en els darrers anys, de tota aquella nova festa que s'engendrà, en certs indrets, cap a finals dels anys 70 i inicis dels 80. De segur que haureu notat, i d'això es tracta, que una de les moltes intencions d'aquest bloc és anar teixint, explicant i disparant vers el futur certs aspectes de la festa d'uns trenta o quaranta anys enrere. Deu ser una qüestió de principis, potser de gustos, potser de memòria, fins i tot d'afinitats i de justícia ì ètica històrica.

                                         Cuca de Castellbisbal

Ara que està tant de moda recuperar vells protocols, processons impol·lutes, àligues magestuoses, balls parlats de l'any de la picor, antigalles quasi bé arqueològiques..., ara que tot això certa part concreta de la joventut malda per tenir els antecedents històrics més reculats i abastament documentats en arxius esgrogueïts..., doncs més ens esperona tot plegat a continuar furgant per conèixer més coses de l'època de la revitalització de la festa contemporània, quan certes dinàmiques, certs pensaments, certes intencions i intents s'encaminaren vers una nova festa, esclatant farà cosa d'uns 35 anys enrere, més o menys. Però només alguns aspectes i elements han sobreviscut a les maltempsades. De fet, en història trenta anys no són res, però al nostre país sembla que siguin una eternitat. Potser la vida canvia massa de pressa sense massa temps a consolidar certs factors que podrien haver sigut positius i aprofitables per la societat.

Ara moltes ciutats s'apunten a la dèria del "seguici", tothom vol tenir un "seguici", mot que ja comença a destronar la paraula "cercavila". Segurament volent imitar el potent seguici popular de les festes de Santa Tecla de Tarragona, però potser sense parar massa atenció a la especificitat i personalitat de les possibles potencialitats i dinàmiques que es podrien generar a cada població, per molt diferents que siguessin entre elles.

Tot el moviment dels grups d'animació i cercaviles (els "cercavilerus") i dracs de roba, que intentaren renovar el concepte de cercavila mitjançant un joc més participatiu, imprevisible i espontani al carrer, seria un dels molts exemples de fa més de trenta anys enrere. Un fenomen que anà entrelligat a la invenció del Correfoc a partir de les festes de la Mercè de Barcelona, segurament l'acte més paradigmàtic de tot el moviment. És més, molts d'aquells grups i col·lectius d'animació existents aleshores s'empaparen d'aquell nou joc festiu del Correfoc i l'escamparen per tot el país, portant la fórmula als seus propis pobles d'origen. Serien els casos dels grups Setrill a Manresa, Gralla a Igualada, Gresca Fresca a Capellades, Taronjada Natural a Reus...i els Comediants amb els seus "Dimonis", entre d'altres.

Altres exemples prou coneguts d'aquesta nova festa contemporània podrien ser certs actes de les Santes de Mataró, la festa major de Granollers, alguns actes de la festes de santa Tecla de Tarragona..., els carnavals de Solsona, Vilanova, Reus..., l'Aquelarre de Cervera, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega..., són mostres d'una nova concepció que feia i fa dialogar la gent amb el carrer, el joc amb una tradició que es reformula, fins i tot amb la voluntat expressa de trencar motlles i posar-ho tot, si cal, potes enlaire per veure què en surt, acció tant i tant necessària actualment. És també el gust per experimentar i oferir el tresor de la intencionalitat. En aquest sentit, enfront dels bestiaris i figures populars que sorgeixen actualment amb un realisme que frega el museu de cera, tenim un tipus de bestiari amb aquell factor encantador del suggerir i evocar, segurament amb més minimalisme i factura de plàstica popular que no pas certes figures actuals sorgides de mans de l'escultura professional. El bou teler del Correfoc de Manresa, la Cabra de Reus, el Camell de Molins de Rei, la Momerota de Mataró, la Cuca de Castellbisbal, l'antic Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el desaparegut drac de Barcelona, fet amb materials de reciclatge pels titellaires de Claca, entre molts d'altres, serien mostres prou clares d'aquell bestiari que sorgí fa més de trenta anys enrere i que representava i evocava més un cert comportament ("fer el camell"), una contalla (el dimoni passant pel terme de Castellbisbal), una figura simbòlica (la momerota), un estri per jugar únicament al Correfoc (bou de fusta, cabra), o fins i tot restes d'antics animals (el drac Mamut que d'elefant abans no en tenia res, ara sí, sinó que era un drac articulat amb un nas molt llarg en forma de trompa d'elefant, que és diferent).

                                           Momerota de Mataró
                               
Ara la ciutat d'Igualada malda per recuperar el "seguici històric" burxant els arxius més antics per trobar les claus historicistes i recuperar així, de forma minuciosa, tot allò que es pugui, mentre a la mateixa ciutat dorm guardat el cap de roba del drac Gralla (1980), dels dracs de pal del barri de la Font Vella (1983) quasi ja s'ha perdut el rastre, i d'altres dracs i cuques dels 80 que resten oblidats o desapareguts entre la pols, la desmemòria o la desgana.

Sembla, doncs, que estem immersos en una perpetuació d'uns ancestralismes que mai hem viscut ni conegut, que no pas a ser perpetuadors d'un patrimoni que tenim molt més a la vora, tant viscut com explicat, i que per seqüència històrica ens pertocaria bellugar. En aquest sentit no tot són blancs i negres, per sort, hi ha matisos. Un exemple pot ser el dels Diables Carranquers de Cervera, que van dibuixant la seva trajectòria mirant els antecedents històrics més llunyans però també han sabut mantenir i restaurar certa imatgeria i materials de la Confraria d'Animació i Gatzara "La Matraca" (1982), tasca molt més coherent i justa que va donant els seus fruits.

                                      Titella blava de Cervera. Foto Ramon Prats

El cas és deixar constància que cert jovent d'ara farà 40-30 anys enrere aixecà una nova festa pels carrers del país a partir de certes conviccions i reivindicacions que, tot i que alguns intentin silenciar, sempre restaran a la memòria dels carrers, perquè els carrers també parlen.

FARÀNDULA VA, FARÀNDULA VE

A Olot de tot el reguitzell de figures festives i populars que surten per les festes de la ciutat o dels barris n'anomenen "Faràndula", i per extensió també es refereix a tota la imatgeria folklòrica de la resta de la comarca (la Garrotxa), i fins i tot la denominació s'ha escampat a la ciutat de Girona.

Darrerament, durant els últims 30 anys, ha anat creixent la "família" entre gegants, cabeçuts, cavallets i bestiari vari. Tot i amb això, a finals dels anys 70 i inicis dels 80 el número de figures ja era bastant nombrós per l'època, fins i tot considerable. Com en tants d'altres llocs del país, Olot i la Garrotxa per extensió, no s'escaparen del "virus" de la revifalla i revitalització de la festa, una febre que trencà esquemes i recomençà nous camins festius fins aleshores poc o gens explorats. En aquest sentit, certs símptomes es començaren a notar, sobretot, a partir dels anys 1976 i 1977 quan els barris de sant Francesc i de sant Cristòfor-Mas Bernat començaren a construir uns rudimentaris gegants. I el 1979 els veïns del barri de Pequín també forniren tres gegants-titelles molt originals per l'època i per Olot, ja que fins aleshores disposava dels gegants de la ciutat, dels del barri de sant Miquel i dels del taller de l'Art Cristià, unes figures amb un alt grau de nivell escultòric i amb un pes històric important. Aquell 1979 també sigué prolífic a Castellfollit de la Roca, on aparegueren uns originals caps grossos que feien les seves primeres cercaviles acompanyats d'un grup d'animació.
La novetat, doncs, era evident, moltes de les noves figures que sorgirien durant aquells anys ho farien a partir de les mans directes de la gent dels barris, on artistes, artesans i persones amb habilitats diverses posarien el seu gra de sorra perquè el projecte sortís endavant.

Les festes olotines del Tura de 1980 s'encomanaren de tota aquesta moguda popular i per aquell any aparegué el cartell de les festes dissenyat per l'artista Kim Domene, que formava part del col·lectiu d'artistes olotins que entre 1979 i 1980 portaren a terme l'exposició itinerant "Olot temps de ruptura" que aglutinava les seves obres artístiques i que, vés per on, també hi prenia part l'escultora Rosa Serra, que realitzà els esmentats gegants del barri de Pequín.
Aquell cartell de Kim Domene s'esgotà als pocs dies d'aparèixer a la llum pública, fins i tot l'ajuntament es plantejà de reeditar-lo. La clau de l'èxit devia ser doble. Per una banda, l'artista plantejava un cartell que proposava el joc de figures retallables perquè els nens i nenes les poguessin remenar al seu aire. Per altra banda, l'època que es vivia ja respirava de per si mateixa l'ambient procliu per la revitalització i relectura de les festes populars i les seves figures. Segons el mateix artista "un retallable d'aquell temps que la mainada jugava a soldats o a nines" (diari el Punt-29 d'agost de 1980). Tot i que el cartell no pogué incloure totes les figures de la faràndula olotina existents fins aleshores, sí que l'artista utilitzà els més representatius: els gegants, cabeçuts, cavallets i cap de Lligamosques d'Olot, el drac i el pollastre del Carme, l'àliga nova de sant Ferriol i el Conill olotí. La tècnica emprada per l'artista també trencava esquemes: llapis de colors perquè la quitxalla s'hi sentís identificada.

L'any a sobre, el 1981, les festes del Tura accentuaren la presència de tota la faràndula olotina amb l'exposició "També és festa" a l'Hospici, una mostra que comptà amb una cercavila inaugural on hi participaren la gran majoria de figures de la ciutat, tant les oficials de l'ajuntament, com tota la col·lecció dels barris, un acte sense precedents fins aleshores. Pel que sembla, el catàleg d'aquella exposició sigué l'embrió pel futur llibre "Mostrari Fantàstic" de la Garrotxa, editat el 1985 i amb pròleg de Xavier Fàbregas. Una edició que marcà un abans i un després de com es pot dissenyar un llibre de cultura popular d'una forma fresca, original i oferint un material d'alt grau cultural en l'àmbit popular.
De fet, el 1984, ja s'edità també el llibre "Gegants i altres entremesos de la Garrotxa" de Josep Murlà i Giralt.
Un fil editorial que ha tingut continuitat fins a finals dels anys noranta, quan s'edità el llibre "Faràndula de la Garrotxa", una edició a cura de Teresa Planagumà amb pròleg de Bienve Moya. Un llibre que no deixa de ser una revisió i actualització del tema motivades pel creixement de figures festives tant d'Olot com de tota la comarca, fins i tot amb noves dades, com l'aparició espontània de la figura d'una rata a Castellfollit de la Roca el 1979.

Els del  barri de sant Ferriol convocaven a un Corre-bou pel vespre de les seves festes de 1981, però no us penseu pas que sortissin bous de veritat, sinó que davant la sorpresa general es trobaren amb un gros bou d'estructura metàl·lica i paper encolat que començà a córrer amunt i avall del carrer perseguint a la mainada i envestint a la concurrència.

Un altre esdeveniment significatiu per la faràndula olotina sigué l'estrena del Gat del barri de sant Miquel pel maig de 1984, amb cercaviles i balls dels gegants del barri i de la resta de bèsties de la ciutat: el drac, el conill, el pollastre i les dues àligues (vella i nova).

El diari el Punt del 7 de març de 1980 publicà un article "En Xec Puça. Un extraordinari animador", del qual reproduim alguns fragments. Parlant de les figures de la faràndula olotina: ..."Essent de cartró i guix, com és possible que dansin, saltin i es passegin? És que potser tenen ànima? Doncs sí, poden estar-ne segurs, tenen ànima o almenys l'havien tinguda. Un esperit embolicat amb carns i ossos, col·locant-se dins les figures els donava vida com per l'art de l'encantament. Moltes d'elles gaudiren durant cert temps de la mateixa font de vida. Un esperit alegre, tràgic i còmic a la vegada com tots els esperits, i que responia al nom de Xec Puça." Un home que havia treballat una mica de tot i que quan arribaven les festes feia ballar el bestiari olotí...."Se'ls coneixia com a fills seus i en sabia treure'ls tot el suc que podien donar, deixant bocabadats als grans i criatures que seguien el seu pas." En aquest sentit, Alexandre Cuéllar, en el "Mostrari Fantàstic" de 1985 apunta d'altres portadors de la faràndula: un tal Freixeneda, en Coll Tort, en Quelic i el Joan del Pozo. Aquest últim, juntament amb el seu fill, sigueren els que baixaren el drac del Carme a la Concentració de Dracs de la Mercè de Barcelona de 1979.Una sortida que seguí fent fins a mitjans dels anys 80.
Aleshores aquell drac portava anys sense tirar foc, cosa bastant atípica en aquest tipus de feres. Però l'esmentat "virus" festiu de la renovació, de trencar allò establert, s'encomanà a aquella carcassa de vímet i guix. Poc s'ho pensarien aquells santets del taller de l'Art Cristià i menys el pare carmelita d'en Llagostera que aquell drac tornaria de Barcelona amb la boca de regust de pólvora...La gent del país de més avall, els eixalabrats del salobre que fan ballar i córrer altres dracs esparveradors, havien ofert al parell de portadors olotins el miracle dels coets...I li devien agafar gust al tema, perquè el 1982, per les festes olotines del barri del Carme, la notícia esclatà com un volcà: el drac tornava a encendre bengales!!! amb la cridòria insistent dels infants que cantaven i cantaven allò de

"drac, drac, drac, salta i balla, salta i balla,
drac, drac, drac, salta i balla pel terrat (o com un parrac, o com un dansarí manyac...)

Certs olotins de ment volcànica i esperit tancat, fins fa pocs anys encara pugnaven per ser la Patum de Berga, negant-se a deixar anar alguna figura de la faràndula, retornant a tancar les portes de la ciutat, voluntats medievals encapçalades per la mítica profecia del pare Llagostera que, tenint el drac amagat darrere la porta, reclós i gelós de la figura, com si fos seva, deixà anar allò de "diuen que hi han molts dracs pel país, però de drac només n'hi ha un, i és el d'Olot". Coses de faràndula...

PELS CARRERS DE BLANCAFORT

El petit cicle hivernal de l'Ei ja s'acaba. La Cua continuarà pels seus i altres verals. Avui toca l'últim Ei d'aquest cicle, perquè de segur que el futur, inhòspit de per si, necessitarà més eis.

Ara l'hivern ja es dóna la mà amb la primavera, donant dies canviants, indòmits...Temps de somni. Enguany el gegantó Lladrefaves tornarà a caminar de Valls a Picamoixons, passant d'entre camps i horts. La Quaresma penjada va perdent cames i peus, entre bunyols, faves, bacallà i encenalls. Els aparadors de les pastisseries s'omplen de colors esclatants, de mones, ous de xocolata, figures vàries, plomes i pollets.
Homes i dones amb xandalls, bastó, gorra i ràdio ja trafiquen amb espàrrecs de marge, formant autèntiques patrulles de camins i carreteres locals.
Les iaies ja pensen en els llorers pel diumenge de Rams...Farigoles que floriran de liles i ocells que ja piulen.

Farà cosa d'uns tres anys (com passa el temps!), que amb la Sílvia i el Roc ens perdérem voluntàriament per Blancafort. Un poble de la Conca de Barberà que visitàrem una tarda de dissabte, just abans de Pasqua Florida. L'objectiu era mirar de trobar la Unió de Pagesos. La història venia d'unes diapositives que va fer el nostre amic Ramon Saumell en una d'aquelles "caceres" de dracs i bestiaris amb la gent del GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular). Corria un dijous sant de 1984 o 1985, quan en Ramon, el Salva Masana, la Montse Soler i el Xavi Saumell, anaren cap a la Conca per retratar ("caçar") el bestiari de la comarca. Expliquen que aquell dia feia vent de mestral, d'aquell que neteja i deixa un cel ben blau. Sigué a Blancafort que es trobaren que la Cabra estava guardada a la Unió de Pagesos del poble. La treieren i ells mateixos l'agafaren per poder fer les fotos. El dia radiant de primavera era ideal per la càmara. Després anaren a Montblanc per retratar l'Àliga, el Drac i la Mulassa. L'Àliga l'hagueren de treure d'un petit local del costat mateix de la torre dels Cinc Cantons de la muralla, la bèstia restava amagada d'entre vergues podades de les vinyes, i s'havia d'anar en compte perquè les plomes sobresortints del coll eren de llautó. El Drac i la Mulassa els trobaren dins d'un altre magatzem de parets de maons i amb banderoles de festa penjants. Després de tanta "cacera", un dinar a la fonda Colom els reconfortà. Ja de camí de tornada una parada al forn de Lavern per comprar les garlandes ensucrades i amb matafaluga. D'aquell dia portaren una vella postal dels gegants i els nans de Montblanc posats a la plaça Major, segurament comprada en algun quiosc o estanc.

                                   La Cabra de Blancafort als anys 80. Foto Ramon Saumell

Així, passats més de 25 anys, ja ens tens pels carrers de Blancafort buscant la porta de la Unió de Pagesos i preguntant per la Cabra...Una dona gran ens digué que estàvem parlant de molts anys enrere.., i ens va dir, amb els ulls perduts enlaire i agafant-se el gersei prim que portava, que recordava una cabra que feia anar el jovent del poble...Pujàrem fins al Celler Cooperatiu, passaven tractors, miràvem carrers...i res, ni rastre. Fins que vam entrar al casal de jubilats del poble. Un taula d'homes i l'altra de dones, juntos pero no revueltos, amb la tele engegada, jugant a cartes o al dòmino i amb perfum de colònia d'avi. I ells ens informaren: la Unió de Pagesos ja no existia, però havia estat en aquell mateix carrer, seguint la mateixa vorera avall, abans d'arribar a la plaça Major. Ens digueren que la Unió de Pagesos era diferent que el Celler Cooperatiu, al celler només s'hi va a portar la collita, a la Unió s'hi anava a reivindicar, a fer política. Ens quedà del tot clar.
Baixàrem el carrer i a primer cop d'ull no trobàrem res, ni rastre d'aquella porta de la Unió de Pagesos, però una senyal canvià la nostra percepció. Una enigmàtica fletxa pintada a la paret, que ja apareixia a les diapositives del Ramon, marcava la ubicació d'on havia estat situat aquell local, ara desaparegut i esborrat per una casa de nova construcció. Tot i amb això, a l'altre costat de la fletxa sí que encara aguantava idèntica una altra petita porta, d'aquelles d'abans, com a testimoni mut d'altres temps, d'aquells temps que als pobles segurament tenien més vida que ara. Una altra lliçó d'ei!! que tenim molta feina per fer. El llegat de la memòria se'n va, s'escola amb el rodolar dels anys, i és feina de tots plegats intentar que no se'ns escapi del tot.

La paret i la porta del costat d'on havia estat la Unió de Pagesos. Abril de 2010.


Ah!! i d'aquella Cabra...ni rastre, de moment...