EL DRAC A L'ARRIVO

Posats en ple Carnaval aquesta cuina de la Cua no para de bullir, de pensar, reflexionar o proposar. Fa uns quants anys que segurament molts vilanovins i vilanovines, tot i que no ho diguin públicament, troben a faltar el Drac de Vilanova a l'Arrivo. Més tenint en compte que és una de les figures vives que està molt estretament lligada a la història del nostre Carnaval des del segle XIX, com a mínim.

Precisament, fou un divendres de Carnaval de 1948, tal dia com avui, però que aquell any caigué en un 6 de febrer, que el nou drac de Vilanova, recuperat per tota la tropa del Foment Vilanoví, arribà a la plaça de l'Estació amb l'acompanyament inseparable dels Diables. Aquell vespre no hi havia ni carrosses, ni societats emmascarades pel carrer, ni crítica, ni sàtira, ni molt menys cap tipus de got de cervesa deambulant pel carrer. La dictadura franquista ho prohibia tot. Les espurnes del Drac i Diables sigueren les úniques que omplien èpicament els carrers, segurament recordant amb nostàlgia tots aquells carnavals d'abans de la guerra incivil.

Passaren els anys i els panys, tot i que s'anaren recuperant o innovant certs actes del Carnaval el drac no sortí a l'Arrivo fins el 1978, ara sí encapçalant amb els Diables la corrua de societats que li anaven fotent per arreu amb les seves particulars mascarades satíriques. Eren temps de canvis i tota sortida al carrer era molt benvinguda. El drac de Vilanova continuà sortint durant uns dos o tres anys més a l'Arrivo, una tasca que també l'acompanyà el novell drac de la Geltrú a partir de 1979. Tots i els entrebancs, a vegades motivats per la ignorància, altres vegades per mals pensaments, els diables vilanovins i el drac geltrunenc no han deixat mai de sortir a la cita del vespre de divendres de Carnaval. En canvi, el drac de Vilanova ha anat sortint de forma més irregular. Encara molts recordem l'antifaç blanc que portava el 1985, de fet aquell any el drac va aparèixer sorpresivament dalt d'una carrossa a l'alçada de la carretera general amb la Rambla i s'ajuntà a la capçalera de l'Arrivo que venia des de la plaça de l'Estació. Passats els anys, no tornà a sortir fins cap a finals dels anys 90 i inicis d'aquest segle XXI, de forma puntual i intermitent, veient-lo disfressat i sovint amb antifaços. Des d'aleshores ja no ha tornat a sortir més.

Seria bonic que en un futur el drac recuperés el costum de sortir a l'Arrivo, acabant de completar la capçalera de foc, fins i tot cada any l'Escola d'Art i Disseny o artistes diferents de la ciutat li podrien dissenyar un antifaç per sortir. Ja seria la hòstia que es pogués fer una reproducció del drac antic que està al museu i que aquesta només sortís un cop l'any per l'Arrivo. Són idees, pensaments...que emanen del poble amb tota la bona fe i il·lusió del món.

I per acabar només una última reflexió, a la Cua estem totalment en contra de prohibir res per Carnaval, sí que fa falta més diàleg, més col·laboració i més pedagogia, certes dinàmiques es poden corregir i millorar però mai des de la imposició i menys des de la confrontació directa que només aporta polèmiques estèrils i mals ambients permanents. La gent ja va prou cremada perquè a sobre surtin els sants pares de Roma i proposin que s'hauria de prohibir l'alcohol a l'Arrivo...on anirem a parar...

Salut i bon Carnaval a tothom!!

LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS

Dissabte passat ja és història. Les Comparses de Nit ja són una nova realitat que l'ha fet possible tota la gent que sortí malgrat el fred. No es tenen masses paraules per definir-ho, a la memòria ja quedaran per sempre imatges gravades, retingudes i viscudes. I l'ànima de les de nit fou la This-Tracció Txaranga, quina tropa!! Quina bona gent!! I el Miquel portava la bandera al ritme d'aquelles músiques i càntics que anaven serpentejant com un riu de llibertat, perquè per sobre de tot va ser una vivència festera de llibertat i bon rotllo, les parelles fent-se petons, pau i amor per arreu, una nit de somni. Per unes hores el fred va callar davant l'evidència que quan el poble va unit no hi ha qui el pari. Un nou acte que demostra moltes i moltes coses.

La lluna fumant, calmada però combativa, amb estil, i amb ulleres de sol per no veure certes coses. I els carrers que semblaven que ens abracessin, i els fanals que ens anaven il·luminant per aquelles places petites. Porrons que sortien dels bars i anar fent, ara parem ara hi tornem. Els turutes corejats a ple pulmó, encetant el carnaval 2013 amb tota la contundència i engrescament que hom es pugui imaginar amb càntics que baixaven i pujaven pels carrers.

Mantons, barretines i vestuaris de múltiples entitats barrejades que agafaven altres tonalitats sota la foscor i les penombres de la nocturnitat. I de tant en tant grapats de caramels llençats amb dolçor, amb complicitat. Diria que no es pot demanar més, si el món sigués així cada dia aniríem molt millor. Però la festa ja té aquest tipus de miracles. Com el gran Juanitu cridant la plaça és vostra...un moment entranyable.

Ara el verí de les Comparses de Nit ja ens corre per les venes, ja està, ja l'hem liat. I l'endemà tot és nostàlgia d'una nit memorable. Els rastres de caramels ja no hi són i els carrers i places tornen a estar tranquils per preparar-se pel Carnaval que vindrà aquests dies, un Carnaval que serà diferent.

A partir d'ara ja podrem parlar d'una nit on els clavells es revolucionaren, una nit que fins fa poc només tenia els balls de mantons amb homes mudats i les dones amb mantons i sense clavells, però que a partir del 2 de febrer de 2013, sota el vent fred de la nit, sortí una petita multitud de comparsers i comparseres que escrigueren una nova pàgina a la història del Carnaval de Vilanova i la Geltrú.

Salut i bon Carnaval a tothom!! I visca les Comparses de Nit per sempre!!

Música per a nostàlgics http://www.youtube.com/watch?v=PhShj1cpHSQ

PI I POU AMB PAU

Avui que comença la festa major d'hivern de Ribes, sant Pau, fem eixir els tarambanes, totes les pampallugues, els que estan com un llum de ganxo, els destartelats, els exaltats, els visionaris i il·luminats, els toca campanes, homes orquestra i farandulers, martingales i fantasmes, peluts, hippies i lliures, sobretot lliures..., gent entranyable que segurament, des d'aquells rampells folls i eufòrics del Grup de Folk, encara viurien sota un pi, amb un pou a la vora i, sobretot, amb pau, amb molta pau. I clar, hom s'imagina tot aquest paisatge cultural dalt d'un turó que albira el mar de lluny, envoltat de camps, vinyes i herbes. Podria ben ser la mateixa ermita de sant Pau a Ribes, podria ser algun d'aquells masos del Maresme, de Tiana..., o més a munt, cap a l'Empordà, o més avall, cap el Tarragonès i el Baix Camp.

La música i cançó folk sempre s'ha relacionat amb tot aquest ambient imaginari d'allunyar-se d'aquest món malalt, lluny de cabòries i interessos deshumanitzats, una nova Arcàdia potser, un nou món que actualment torna a agafar plena vigència perquè ja s'està veient que l'altre camí només ens pot portar a l'autodestrucció en cadena.

Pi de perfums de trementina, olorós després de la pluja i vaivé amb el vent de serè...
I un pou de blanc de calç, allà quiet, amb tot el seu misteri silenciós...
Amb la pau que porta en Pau, descalç, descabellat, amb la guitarra i menjant-se una poma.

"Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca,
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra,
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.
Fixa't jo, quin cap més verd,
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles"...
(fragment de la Cançó 7a En Colors de Pau Riba del 1971)

Mentre els Sumidors, muntanya de to càntic, és el niu inèdit de l'hivern, d'allà on surt el fred i el fosc, la llum i la clariana, els blauverds i els blaumorats, a redós de la vall.

Plouifasol és un poble encantat
on ningú no hi mana i tothom hi cap.

Pi i Pou amb Pau, Pi i Pau amb Pou...Ribes i Riba

LLUM

I comença el 2013. La llum natural del sol, l'escalfor i resplendor del foc...Pau Riba, en una de les seves cançons, ja feia referència d'una foguera en plena nit de Nadal, sis mesos abans que sant Joan encengui les seves. Pel que sembla, pel que diuen i s'explica, alguns pobles mariners de la mediterrània encenien focs a la vora de la platja durant aquests dies propers al solstici d'hivern. Aquest foc nou, aquesta llum nova ens hauria d'il·luminar avui de forma totalment diferent, a partir d'altres paràmetres. S'obre ara la reflexió de qui som, on som i cap a on volem anar, sobretot en l'àmbit humà, social..., però també en l'àmbit estrictament polític, i en el cultural, festiu...

Començaran les massives calçotades, la majoria amb aquest foc que hauria de ser de vergues podades de les vinyes. Però per alguna raconada del Garraf potser començarà la reinvindicació del ceballot, que fins ara restava callat, arraulit, mig vergonyós. Un bon esmorzar de sardines a la brasa amb quatre ceballots, pa i vi bé que podria ser un encant d'acaballes d'hivern i pre-primavera.

Però oposat al caliu del foc mediterrani, oposat a allò més natural i plaent, l'any comença com aquest pal elèctric, desvallestat, encantadorament desfassat, fins a l'extrem que allò que abans devia servir per transmetre corrent ara sembla un pal del ball de gitanes, només hi falta l'estaquirot. D'altres pals i torres d'alta tensió segur que encara feinegen amb més o menys destresa, de fet, al nostre entendre, ja formen part del nostre paisatge i del nostre món simbòlic. El grafisme publicitari, el cartellisme, l'art en general...sovint ha treballat sobre aquest tipus d'elements elèctrics que, com la bombeta, conformen un cert tipus d'ambient d'època.

Veurem què passa amb aquest pal que vaig poder fotografiar al Rec d'Igualada, quina serà la seva sort, de moment el país vol donar llum però potser s'ha equivocat d'interruptor.

Pels qui vulguin seguir les passes de la llum, continuarem dibuixant l'Ei amb quatre rastres o petjades intermitents que s'esdevindran en aquests dies de fred. El sol, molt a poc a poc, va creixent altra vegada el seu recorregut i les seves hores de lluir, tot plegat tenint en compte que anem desfassats amb l'horari estrictament solar i que durant l'últim cap de setmana del mes de març (que en enguany caurà per Pasqua Florida) haurem d'avançar una hora els nostres rellotges que ja no són de sol. L'allunyament de l'ésser humà vers la natura provoca aquest tipus de cabòries, de tràfecs i paradoxes.
Seguirem anant a contracorrent elèctric, seguirem somiant que de vida només n'hi ha una i que cada dia, passi el que passi, diguin el que diguin, obrirem les portes i les finestres a la llibertat, a la nostra i a la de tots i totes. Vinga gent!!
Si cliqueu sobre aquesta adreça podreu posar música a la lletra: http://www.youtube.com/watch?v=2Fy8P1MVfsQ

FRONTISSA

Això, precisament, és el que li queda a l'any, una frontissa que grinyola. Els últims dies i els primers d'un nou any sempre són moments inèdits, inversemblants, contradictoris, remoguts...

Ens podem trobar aquesta benvinguda (cadascú que li posi allò que més li agradi) o una porta tancada, inquietant, perquè només ens deixa una sola escletxa per, vés a saber, llençar-hi alguna carta, algun desig...

Últimament només vénen ganes d'estar vora el sol dels migdies d'hivern i de no moure's de darrere la finestra, esperant, pensant o contemplant sense pensar. Què fas? Estar, és molt important sentir que estàs. L'altre dia amb la Sílvia, mentre el Roc jugava, ens vam seure en un banc de la plaça Ricart de Vilanova i vam estar allà una estona, sense fer res d'especial, contemplant, comentant o quedant-se en silenci perquè la llum baixa del sol d'hivern ja ho deia tot. Recordava que de petit havia estat en aquella plaça quan es va inaugurar a inicis dels 80, segurament molts ho recordareu, hi actuaren els diables de Vilanova i el drac de la Geltrú. La Sílvia em comentà que ella era més de jugar a la plaça Xuri (Xoriguer) o al carrer de les Tires, fins i tot durant certs estius a la plaça del Canó de baix a mar. Jo les vegades que havia sortit amb la meva primera bicicleta era per la plaça del Mercat, quan encara era de terra. Ja de joves-adolescents ens trobàrem a la Vila, és a dir, a la plaça de la Vila (certa gent gran encara ara diuen "Casa la Vila"), quan era molt habitual que certa joventut de la ciutat es trobés cada dia del món al voltant del monument al Ventosa i, per extensió, als bancs de la plaça. Era, doncs, un espai de sociabilització. Les places, en principi, haurien de servir per això, entre altres coses.

Què pot donar bon rotllo per començar un nou any? Què ens pot fer albirar una mica d'il·lusió més enllà de la grisor? Són preguntes que ens podem fer durant aquests dies.

Nadal amb paper de plata, com aquesta llum metàl·lica de desembre, mentre a casa ja donem menjar cada dia al tió que ens mira i somriu. Són savis els tions, reconforten. Ells sempre mirant des d'aquell racó de la casa, són perennes, sempre estan allà, amagats o al descobert, però sempre hi són. Hi ha tanta gent que hauria d'aprendre d'ells...

Passa el drapaire, el "xatarreru", amb un carro ple de martingales, tot capcot tira carrer amunt. A dins del carro s'hi entreveuen, entre el desgavell d'endimaris i trastos, el cap de cartró del moro Manani, aquell estel molt i molt gros rebossat de bombetes que penjava de l'entrada de la plaça de la Vila, la vela de circ de la masia Cabanyes, un tros d'envelat...i tantes d'altres coses que el temps i les persones han anat arraconant.
Davant d'aquest imperi creixent de les ciutats-aparador, davant d'aquest continu i imparable adoctrinament de masses adolorides pel dia a dia, només ens queda la dimissió. Pots arribar a viure en una ciutat però aliè a ella, o més ben dit, dins d'ella però a la teva bola. I si de tant en tant resulta que et lies en algun afer, serà perquè la idea o la intenció s'ho val, ni que sigui pel sol plaer de fer-ho.

A la fundació Miró de Barcelona hi ha una instal·lació "Estel caigut" de Jaume Pitarch: "estrellar, fabricar una estrella"...Un cotxe de luxe, com a objecte de desig en una societat materialista, sinistrat al pati de l'olivera i amb la ràdio encara engegada i emetent els butlletins informatius en temps real.

TIC-TAC, TIC-TAC...

L'albirança d'aquest cargolí, quan som petits davant la immensitat i l'allunyament dels pensaments, enllà, molt més enllà d'on a vegades podríem arribar físicament. La vida, la societat, la gent...podrien ser aquestes fustes que ja no donen més de si, la matèria primera que es va degradant, corcant-se fins i tot, però sent la mateixa base que ens obre nous horitzons encara per descobrir, encara per viure. El cel blau net, els anomenats blauvent i llunymorat que ens esperen fins on nosaltres decidim arribar. A tota festa sempre li arriba aquest moment de deixar enrere dinàmiques caduques, que ja no donen més de si, i encarar la plenitud d'una nova època. Potser, qui sap, si ara mateix estem en aquest procés d'albirar nous paràmetres i fer cas a certs miratges. Pot passar també que un cert nucli humà (col·lectiu, barri, poble, ciutat, país...) encara no vegi o no cregui que certs canvis a temps sempre són necessaris. El temps ho dirà. El que sí ens explica la història contemporània és que sol passar sovint que les innovacions, recreacions...solen venir d'un petit grupet de persones, tals il·luminats, faranduleros i d'altres "tocats de l'ala" que encenen, potser inconscientment, la metxa, això sí, amb certa intencionalitat i amb el gaudi inexplicable de la pròpia experimentació (només per això ja val la pena, oi?). Allò de provar-ho..., i si els astres donen el seu vist-i-plau, si aquelles energies inherents a la gent donen el seu fruit, aleshores l'acció festera s'encèn i dóna tota la llum possible fins que, oh fatalitat, explota d'èxit per altra vegada poder tornar a recomençar quan ja no queda li l'apuntador. El cicle vital de la festa que permet que altres joves fagin renéixer d'una altra manera allò que anys enrere reneixeren d'altres joves que ara ja són més grans. Si hom no té aquest sentit dels cicles o etapes, es pot caure en l'esparpent o en les inèrcies assumides, és allò tant trist de que ho fem així perquè sempre s'ha fet d'aquesta manera, la festa acrítica, la "afesta".

Aquí proporcionem un vell timbre, amb el símbol d'una campana, per si algú el volgués pitjar. La pols i la ronya solen omplir els primers àmbits de la festa caduca, però quan la porta s'obri vés a saber què ens hi podem trobar...una nova llum, uns nous paràmetres per continuar imaginant i jugant tots junts.

Ei

Sota aquest títol tant curt voldria obrir un petit cicle hivernal dedicat a coses estranyes, encantadorament estrafolàries, potser innecessàries, certament, però mireu, a vegades no saps ben bé el perquè però les coses van així...

Farà un any, justament un any, que se'm va obrir la llanterna d'un hipotètic segon llibret de poemes. Avui mateix he sabut que una de les fustes emprades pels suports de les teles pictòriques és d'àlber, mot que sempre m'ha agradat, per això el primer recull poètic prenia el nom de "Sondàlber", potser també per certes influències inconscients de la sonoritat etèria i volàtil, somiadora fins i tot, del poble penedesenc de Puigdàlber.
Doncs bé, tot això ve a compte perquè pel mes de novembre de l'any passat el Rec d'Igualada obrí la finestra vers una altra dimensió encara ara bastant desconeguda per mi mateix. Centenars de fotografies tirades febrilment durant tot un matí de dissabte acabaren amb un esgotament mental important, veia ferros rovellats per arreu, interruptors perduts, inservibles, naus i fàbriques abandonades en el silenci dels anys, finestres tapiades amb sacs podrits, pols i més pols...L'ànima del Rec igualadí m'aclaparà de dalt a baix i sorgí la llanterna de l'Ei com a títol d'un nou recull, ara ancorat per aquestes dissorts que pateix el país, per aquests icebergs de gelada perpètua, tot recordant la desaparició fulminant de l'Emboscall, aquell petit i alternatiu editorial que portava en Jesús Aumatell, una gran persona a qui hom li ha perdut el rastre perquè deu haver decidit tancar la paradeta de la manera més humil possible: amb una discreció de silenci absolut enmig de la brama col·lectiva. Una èpica aquesta que m'ha fet reflexionar dies i més dies fins que pam!! surt tot allò que poc a poc s'anava coent fa temps.

Avui, dia 20 de novembre, dia universal de la infància, començarem aquest petit cicle inèdit a partir de certes imatges de l'Ei. I les iniciem amb aquest pobre home d'època que li cau un llamp, una espurna o un raig, potser a l'home li falta el barret, o potser ja li ha caigut fa estona. El triangle ens indica perill, atenció, un símbol força quotidià que podem veure per arreu. Aquest tipus d'home, d'ombra negra, impersonal, bastant intemporal, tot i que té pinta de segle passat, sol trobar-se en indrets amb perills elèctrics i d'alta tensió, lligaria també amb aquest concepte d'Ei, ei compte què fotem, ei...com anem, ei...què collons fem, i tants d'altres. Aquest home no sabem ni com es diu, ni don ve ni cap on va, però ens va seguint per allà on passem, parent dels homes verds i vermells dels semàfors, o d'aquells infants que corren per senyalar als conductors de vehicles la proximitat d'una escola d'on hi surten nens i nenes esperitats, sobretot els divendres a les cinc de la tarda.
Aquest senyal el vaig fotografiar al Rec d'Igualada i m'agradà doblement perquè també hi podem trobar en certa manera, i salvant les distàncies artístiques, l'anomenat blau "guino" (de l'artista Josep Guinovart). Vull dir que tot i la mala sort del pobre home doncs hi ha un blau lilós que dóna certa pau, certa distància i allunyament...

Bé, ja veieu que com que la cultura popular és infinita, doncs durant aquest hivern es tractarà d'això, de destartalar-se una mica en aquestes petites coses que moltes vegades ens passen depercebudes, o que no hi donem més importància de la que realment tenen, o potser sí...

Per poder armar tot aquest petit sidral virtual, l'Ei s'ha vist ajudat per l'anomenat Col·lectiu Impossible, és a dir, que sense la seva ajuda tot aquest embolic no hagués estat possible. L'imaginador ha sigut en Claret; el pensador el Roc; el retratista l'Horro; en Xispes s'ha fet càrrec del correlluna i pampallugues; els trastos i desori l'aporta en Plats i Olles; l'imatger és en Marcel; el talaier en Jaumet de les xanques; els reclinatoris no hi ha qui els porti (què hi farem!!); l'aiguarràs-trementina és cosa d'en Pinzellets; els transistors l'Arcadi; els sifonaires van a càrrec del Noya; l'incendiari no pot ser altre que en Joanet; capdetrons a càrrec de Planxet i Sia; els titelles els duu Marduix; el tractor de Montbrió l'anaren a buscar els Mamets; els gripaus en Pau; el romesco que ens fotarem serà de ca l'Estripet (no podia ser d'un altre lloc); la farigola de Rocacrespa la collirà el Màxim; si algú li interessa l'adreça que vagi al carrer Jafra; i l'organització general, la més "importanta" de totes no ho dubteu pas: "la Abejuela. Fiestas Populares".

Apa, salut i Ei!!