HISTÒRIES DE GEGANTS

Durant un bon matí se sentia xiular pel camí de l'Alegria de Tiana. Qui deuria ser? D'entre els horts i les tomaqueres els moixons piulaven acompanyant la tonada. El sol just s'aixecava per l'horitzó del mar que brillava argentat. Fins i tot un pescador de canya es girà cap a muntanya per veure qui xiulava, però res de res. Quatre vailets, que passaven per aquell camí tot jugant, sí que intuiren d'on venia aquella xiuladera, i començaren a córrer camí amunt cap a can Boter.

Seguint la ribera del Maresme en direcció nord, en Matamosques s'havia despertat amb el peu esquerre. La Ben Plantada el volgué calmar una mica...-Vés a passejar i que et toqui l'aire, amb aquest mal humor no t'aguanta ni la Trinquis-li va dir. Ja tens en Matamosques cap a baix a mar, i de camí, tot baixant la riera, es trobà el gegantó modernista, tot mudat i amb barret de copa. Després del rigurós bon dia, xerraren una mica de  les cercaviles que els esperaven, vaja, sobre el seu particular calendari.-No sents algú que xiula?-preguntà en Matamosques.-Ara que ho dius, sí que és veritat que se sent xiular de "fondo"...-respongué el gegantó.

Arran de la via del tren se sentia un xivarri de bombo i platerets. Venien en Planxet i Sia, dos gegants de roba que havien decidit passar el dia a la comarca tot fent turisme, i pel camí havien ensopegat amb la Cuca de Cardedeu, que corria per allà espantant ocells. Ara feia anys que la Cuca no baixava a Mataró i a ella també li vingueren ganes de contemplar el mar i potser remullar-se els peus a l'aigua salada.
-Escolta Sia, i si truquéssim els de Sant Esteve de Palautordera?-proposà en Planxet.
-Bé, tot i que crec que avui ell deu estar fent dissabte amb el seu "plomeru", vinga netejar, tot el dia està feinejant i a ella la té abandonada. On s'és vist que un rei treballi tant?-contestà la Sia.
-Home dona-replicà en Planxet-no n'hi ha per tant. Pensa que ells són els gegants més petits del món i per qualsevol fotesa, per petita que sigui, sigui formiga o puça, s'ofeguen en un got d'aigua. Recorda que ells vénen del país de Marduix, un país de somni on tot és possible...

En Jaumet de les xanques, que acompanyava aquest parell de turistes de roba, albirà la silueta del senyor Destorrent dalt del castell de Burriac, un antic senyor feudal trastocat, una mica tocat de l'ala, que últimament s'havia dedicat a ser titellaire per treure's del damunt certes neures, o almenys això és el que li havia receptat el doctor Soler a toc d'acordió:-Vostè-li digué el doctor-el que li convé és fer-se titellaire, jugar a tothora amb els infants, escoltar les cançons d'en Xesco i fer funcions de titelles per la canalla, ja veurà com en un parell de setmanes es trobarà molt millor i es treurà del damunt totes aquestes dèries.
Dit i fet, en Destorrent es construí ell mateix, i amb l'ajuda dels joves del grup Barrila, una mena de petit teatrí de titelles que se li obria a la panxa. Quan li venia de gust, envoltat de petits i grans, explicava històries passades amb el seu llenguatge estrafolari.

Just quan tot això passava, els inquiets Comediants de Canet feien eixir de la seva vinya el Sol Solet i la senyora Lluna, que tothom volia en un cove o pescar-la. Ai quan sortiren el Sol i la Lluna a ballar junts..., això només passava uns pocs matins a l'any i calia aprofitar el moment. En Planxet, meravellat, agafà ràpidament la màquina de fer fotos i fotografià l'aconteixement des del tren en marxa. En Jaumet de les xanques i el gegantó modernista aplaudiren i es treieren el barret, mentre la Cuca de Cardedeu remenava la cua tot baixant el camí de canyes. Els del país de Marduix, tot i ser els més reis de tots plegats, tant petits com eren, s'espantaren al veure tal fenomen astronòmic, i al gegant Matamosques li caigué l'embut del cap, mentre la Ben Plantada el cridava des de casa.

Acabat l'espectacle, quan la Lluna argentada s'anava fonent com un glaçó enmig del cel blau i el Sol s'imposava amb la seva llum i escalfor, vingué un ràfega neta i fresca de vent del nord que continuava portant aquella misteriosa tonada que algú xiulava. Ara era un regiment d'infants que xiulaven i seguien el seu protagonista camí avall. El culpable de tota aquella festa era ni més ni menys que el gegant de can Boter, un llenyataire que l'havien trobat pels rodals de Montalegre.

Procedència de les imatges (per ordre):

1-El gegantó dels Comediants. Publicada al llibre "Gegants" de Matadepera, 1982.

2-Gegant Planxet. Arxiu Esther Prim-Grup Planxet i Sia.

3-Els gegants més petits del món. Arxiu Marduix.

4-El gegant de can Boter de Tiana. Fototeca.cat-Montserrat Sagarra

OCORREFOCORREF

Amb aquest títol el poeta Joan Brossa interpretà el mot "Correfoc" en un dels primers cartells de la festa, cap els inicis dels anys 80. Aleshores, si hom treia el nas pel vestíbul de l'ajuntament de Barcelona, durant un vespre de finals de setembre, es trobava amb una mena de galeria improvitzada, un petit museu efímer i surrealista, fornit de dracs de totes les èpoques, formes, colors i materials, acompanyats de certes cuques, cuques feres i d'altres animalots de roba que servien d'animació per aquest tipus d'afers festius al carrer. Els seus caparrots esdevenien tota una declaració plàstica i artística.

També es respirava un cert ambient de gent vinguda de comarques que havia portat tota aquesta col·lecció de figures fantàstiques a la gran urbs. Aquelles hores de la tarda, prèvies a la sortida per la porta principal de la Casa Gran, permetien la recreació d'un món imaginari, barrejat amb l'intercanvi social entre les colles, la curiositat de certes persones, fins i tot de periodistes neòfits o d'estudiosos folkloristes, i un cert neguit per començar la festa. Una mena d'Arcàdia abans d'iniciar el joc.

Aleshores Barcelona era una ciutat que convidava amb febre de col·leccionista qualsevol patum mitològica que corrés pels carrers llençant espurnes i fent gresca. Tots, o quasi bé tots, hi tenien cita aquell dia, fins i tot els dracs dels pobles més petits hi volien anar. Anar al Correfoc de la Mercè era com dir "existeixo". A uns quants, però, sobretot els més antics, això anava al revés, una mica més fatxendes i presumits pensaven "veus..., a mi em conviden perquè sóc important, és que sense la meva presència aquesta festa no seria la mateixa". Per allà dins encara es podien veure alguns dracs històrics, com els de Vilafranca, la Bisbal d'Empordà, Solsona, Olot, Sitges, Vilanova, Sant Quintí de Mediona o les velles tarasques de les Cuques Feres de Tortosa, i això sense pagar entrada. A tots aquests les fotos i els flaixos els hi anaven com a mosques.
Fins i tot entre alguns d'ells existia una rivalitat sana i competien per veure quin era el més antic, sobretot entre Vilafranca i Vilanova, si un presumia d'ascendència gòtica, a l'altre no se li acudí res més que inventar-se que era del segle IV abans de Crist, seguint l'esperit vilanoví procliu a la sàtira carnavalera.

D'altres ferams allí presents podien ser més o menys modernes, fins i tot contemporànies, tot i que alguns no es quedaven enrere pel que fa a elegància i singularitat. En aquest sentit, un dels que s'emportava la palma era el drac de Sant Pere de Ribes, el primer tricèfal del país. Aquest esvelt dracàs sí que semblava sorgit d'un d'aquells contes i rondalles que parlen de castells, cavallers i princeses. O encara algú deu recordar la Cuca Fera de Begues, amb el seu cap gegantí d'ulls esfereïdors i una llarga cua de tela que circulava sobre rodes. Era tant grossa (tot i venir d'un poble petit de les muntanyes del Garraf) que ni cabia a dins l'ajuntament barceloní.

Allí parats també s'hi trobaven els nous dracs que emulaven els antics amb les seves formes "clàssiques" i de materials rígids, tot i que com a novells i joves que eren no podien d'estar-se de mostrar els seus rampells trencadors. Eren els de la Geltrú, Moja, Castellbisbal, els Monjos, la Gornal, Montblanc, Igualada, Terrassa, Banyeres, Sarral, Gràcia, Sant Andreu i el de Barcelona. Aquest últim sigué construït pels titellaires de Claca seguint les pautes d'una nova concepció més innovadora.

D'altres feres més estranyes i estrafolàries també saberen seduir els barcelonins. Allò per ells devia suposar com veure per primera vegada una pel·lícula del Jules Verne: la Momerota de Mataró, el Camell de Molins de Rei, la Cabra de Reus, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, la Fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia..., eren casos dignes d'estudi i reflexió. Unes figures que ja feien anar les guspires amunt i avall amb la clara intenció de socarrimar a la concurrència, però allí dins del vestíbul, quiets i expectants, semblaven fins i tot pacífics, encantadorament simpàtics, però ai quan s'aixecaven amb la batussa de gralles i timbals..., aleshores la cosa canviava, com per l'art de l'encantament prenien vida pròpia i gesticulaven el risc de la festa. Per ells aquella estona al vestíbul els hi seria com una vitrina, un lloc d'on marxar corrent per anar a jugar amb la gent, amb el poble que els reptava i aplaudia cridant "volem foc".

També es podien descobrir d'altres menes de ninots amb caps de cartró i cos de roba, mena de titelles i cucarells itinerants que s'havien fornit per aquells anys a redós de les inquietuds d'un cert jovent que estava recreant la festa i els seus paràmetres. Els nius de tota aquesta patuleia de figures bellugadisses eren els moderns grups d'animació, que havien sorgit com bolets a partir de finals dels anys 70, tot i que també existien casos que la fera en qüestió l'havien construït els joves del poble o barri sense cap mena de paraigües més. Aquestes figures de roba, que s'amagaven per entre les galeries del vestíbul, eren les cuques de Castellbisbal, Cardedeu, Llinars del Vallès, les Piles, els dracs del Clot, Sant Andreu de la Barca i els dels grups d'animació Gralla, El Drac, Setrill, Marduix, Comediants...

Persones com Elisa Lumbreras, Marta Tatjer, Bienve Moya, Xavier Jansana, Agnès Trias, Dolors Llopart...etc, estaren al darrere del replantejament, reproposta i organització d'aquelles renovades festes de la Mercè. Aquí a la Cua, sempre que poguem, per aquestes dates de finals de setembre, no deixarem d'anar explicant i desgranant certs aspectes d'aquella etapa barcelonina.

EL DIA 4

Després d'una nit de llamps i trons el matí es despertà net i clar. L'home de la bicicleta passà corrent pel carrer Artesans, un altre d'inèdit. Cordant-se les espardenyes ens miràvem l'esguard blau del mar. No tinguerem ni temps de mirar-nos, a baix al carrer la Tandarica ens despertava amb la seva música canalla de circ. Entre els melons i les llimones de la plaça allò començà amb un xou. L'esmorzar popular es muntà per allà al darrere, quatre botifarres a la brasa i pa torrat. En Jep portà els porrons en fresc.

D'allí sortírem en cercavila, contents i càndids d'ésser lliures, tal com som. La cosa s'animà quan vam tombar cap a la plaça, allí s'ajuntaren els de la banda Destartelada que portaven el pregoner, bé, un dels pregoners. En Lopes, amb la cara enfarinada, pujà a l'escala de fusta, pur equilibrisme, i començà a fotre-li pels descosits, clamant la festa, cridant als quatre vents que allò ja era imparable. De dins d'una galleda espargí grapats de paperets de colors, mentre els més petits ja corrien a intentar arreplegar-los amb les mans.
Quan eren les dotze, ens enganxà el temps sagrat en una placeta de quatre pams. Ens era igual. El sarró s'obrí i estenguérem una traca pel terra que petà ràpid i amb tro final. Crits i xiulets entre la fumera i tots engrescats cap el vermut, sota l'ombra protectora dels arbres. Uns amb barret de palla, els altres de roba, els altres sense, uns de blanc, els altres de negre i uns altres de vermell, i els altres ja no ho recordem. Però el pregó continuava amb en Casasses, en Perejaume, en Franc i en Wilmar, cadascú per llocs diferents i indrets insospitats, fins i tot dins d'algun bar, enmig d'una perruqueria o demanant permís a la mestressa per pujar al balcó.
Sota les voltes la canalla jugava a bitlles i el col·lectiu d'artistes anaven penjant les seves instal·lacions artístiques rambla avall.

Per dinar ens esperaven la colla de l'arròs vora el torrent. Els ajudàrem amb el foc i cap a les tres tocades ja dinàvem tots plegats. Els grallers de santa Madrona vingueren a fer el cafè i improvitzaren un "concertillo" de gralles que acabà amb tots alçats de les cadires.
Cap a la tarda vam treure del magatzem d'en Popes els capgrossos i la cuca, muntant una cercavila allí mateix. La Destartelada vindria a tocar i els grallers també, fins i tot un home que no coneixíem de res baixà de casa seva amb un gros timbal de pell d'abans de la guerra...Algú va dir d'anar a buscar el gegant de la porra.

Passàrem tota la tarda amunt i avall, tirant els quatre coets que en Xestus ens havia donat. La cercavila arribà fins al Cap de Creu, i d'allí acabàrem a baix a mar, on els amics de la barca començaven a fer les sardines. El sol ja es ponia però la festa anava alçant-se. Cap a mitjanit uns quants vam irrompre la calma carrinclona del pati de "Casa la Vila", el guàrdia de torn estava roncant amb la gorra arriada i l'agutzil de l'Alfons sabíem del cert que ja era dormint i somiant alfàbregues. Quan sigué el moment vam treure el gegant de la porra, el drac i la mulassa, i volent córrer avall ja no podíem, una petita multitud ens cridava "festa", i festa tiguérem. Aquella baixada de la rambla sigué memorable, la Tandarica i la Destartelada s'havien callat fins l'últim moment la seva sorpresa d'acompanyar-nos fins l'hora que calgués. Molts no ens ho podíem ni creure i cada vegada hi havia més i més gent que avall que fa baixada acompanyava a les figures fins a l'esplanada. La música dels dj's no parà fins a trenc d'alba i, per uns instants, ens semblà haver vist aquell cartell de l'Artigau, pintat als anys 80, en viu i en directe: gent saltant, cridant, picant de mans, sota la nit de lluna, entre les figures populars i brindant amb la cerveseta o el globu de can Pistraus.

Quan el sol es començà altra vegada a aixecar les Matinades ens encongien. Havia sigut un somni tot allò? Un pur miratge?

LES SANTES 1979

Retrocedim més de trenta anys enrere. Ara que s'acosten les Santes de Mataró (que conjuntament amb les festes majors de Sitges, Vilafranca i Tarragona formen el "grupillo" de les més intenses del país) ens plantem al juliol de 1979. Just després de la configuració dels primers ajuntaments democràtics, el país sencer vivia l'ebullició d'unes noves festes populars que començaven a redibuixar-se. El setmanari "El Maresme" ja titulava "Les Santes: una Festa Major com mai".
El cartell, obra de l'artista local Eduard Alcoy, ja prefigurava aquell nou esperit, desapareixia "Festes de les Santes" i s'implantava "Les Santes. Festa Major de Mataró", tota una declaració de principis que picava l'ullet a la manera d'anomenar certes festes (la Patum de Berga, la Mercè de Barcelona...) i que entroncava amb tot aquell moviment popular que promulgava des de 1975 allò de "Les Santes: fem-ne Festa Major".

Aquelles renovades Santes del 79 tindrien el marc d'una mena de triangle urbà de la festa entre la platja, la plaça Santa Anna i el Parc Central. Es recuperarien certes zones on realitzar-hi actes com el Fossar Xic, la plaça del Peix i diversos carrers. Els actes s'englobarien en tres grans apartats: els concerts al Fossar Xic, les nits al Parc i les cercaviles i seguit d'actes puntuals a diferents indrets de la ciutat. Una comissió d'entitats treballaria conjuntament amb l'ajuntament, aquesta comissió estaria formada per l'Orfeó Mataroní, les associacions de veïns de Peramàs-Esmandies i Mataró Centre, la Coordinadora de grups d'esplai, el grup de teatre Xaloc, el Foment Mataroní, Òmnium Cultural i la Sala Cabanyes. La mateixa comissió es subdividí en diferents comissions de treball per abarcar els diferents àmbits i activitats a desenvolupar. Un cop les diferents comissions havien elaborat les activitats més adients, les passaven a la comissió general i aquesta les coordinava i les introduïa al programa general.
A partir d'aquell any es començaren a treballar certs criteris per unes noves Santes: recuperar la seva identitat, recuperar actes perduts i determinats espais públics oblidats o poc coneguts; mantenir els actes més genuins, sempre que tinguessin recolzament popular; adequar els actes desfassats i suprimir aquells que no tenien cap significació ni sentit; descentralitzar i apropar la festa als barris; i potenciar el treball voluntari dels grups i entitats que integraven la comissió per portar a terme el muntatge de la Festa Major, en aquest sentit ja s'anunciaven certes premises com la participació del poble-ajuntament, una festa per a tothom i que la festa és de tots i ha de ser viscuda i organitzada per tots.

Centrant-nos amb el tema de les figures populars i cercaviles, el dia 25 de juliol a la tarda hi hagué l'Arribada dels Gegants (família Robafaves) i dels Nans davant l'ajuntament (a la Riera), per assistir a la Crida de la Festa Major que l'alcalde pronuncià des del balcó de la Casa Gran. Seguidament, una traca de trons donà el senyal que la festa s'iniciava. Els Gegants i els Nans, acompanyats de l'històric flabiolaire Quirze Perich, baixaren el tros de Riera fins la plaça santa Anna, on rebrien a la Momerota, una nova figura que s'integrava a la festa i que partia d'antigues contalles que parlaven d'una figura estrafolària que, temps era temps, es passejava pels pobles del Maresme. A partir d'aquest origen es construí una mena de baluerna amb cos de mulassa i cap de bou, el cap de cartró el realitzà l'actor Boris Ruiz i bona part de la roba sortí d'antigues cortines de teatre del Foment Mataroní. Al voltant d'aquesta nova figura festiva es conformà una colla per portar-la i un grup de grallers, que a partir d'aleshores s'anomenarien "els grallers de Mataró" i que serien els qui idearen el ball de la Momerota.
Però aquesta ja començaria a trencar motlles. De forma sorpresiva, quan la gernació omplia la plaça santa Anna i part de la Rambla esperant l'aparició de la nova figura, la Momerota baixà corrent per la muralla de sant Llorenç amb els coets encesos a les banyes i entrà envestint a la concurrència que, cames ajudeu-me, començà a entrar al dolç joc de la nova festa. Sense saber-ho, inconscientment, s'estaven forjant unes noves Santes.
Tot seguit, pujarien tots plegats Riera amunt fins l'ajuntament, on hi hauria la dormida dels Gegants, Nans i Momerota, un acte senzill però que ja aleshores aixecava gran expectació i participació popular.

El 26 de juliol, la vigília, la Barram, giravolteig de les campanes des del campanar de l'església, anunciava a les dues de la tarda l'antic inici de la festa, conjuntament amb el llençament de coets voladors. La tarda del 26 sigué força moguda, ja que s'omplí de cercaviles. Per una banda, els Gegants, Nans, en Quirze Perich, la Momerota, la colla de grallers, alguna cuca feta per la canalla, els del grup d'animació Barrila amb un parell de xanquers i el seu particular gegant (que representava l'antic senyor del castell de Burriac i que duia a la panxa un teatrí de titelles on s'explicaven rondalles), el gegant Xanet-Xaneta (que tenia dues cares) de l'escola Anxaneta, els gegants de l'esplai Garbí i la geganteta de la Setmana de l'Infant, anaren tots plegats al barri de Peramàs per presenciar l'estrena d'un nou gegant d'aquell sector, un gegant vestit de romà que feia referència als orígens històrics de la ciutat. Tots plegats, encapçalats per les espurnes i la fumera de la Momerota anaren baixant en cercavila cap a la plaça Catalunya. I per la banda d'avall, des de la plaça santa Anna, sortí una altra cercavila formada per una banda de música de carrer (formada en gran part per gent de Vilanova i tocant clarinets, flautes travesseres, saxos, caixa, bombo i platerets), la Cuca de Cardedeu, el drac del grup Tramvia (amb una llarga cua de roba) i unes quatre cuques més realitzades de forma artesanal per la quitxalla. La cercavila pujà Riera amunt fins a l'esplanada de les Caputxines, on hi hagué animació infantil amb el grup Tramvia (danses, cançons, rondalles i titelles de fil).

El dia 27 de juliol, diada de les Santes, la ciutat es despertaria al so de les Matinades (acte introduït el 1978) a càrrec dels grallers de Mataró, Sitges i Vilanova, amb l'acompanyament del llençament de coets voladors al llarg del recorregut.
Després, cap a mig matí, l'Anada a ofici, amb la Momerota, les Trampes (antics personatges vestits a l'antiga que, muntats a cavall, toquen grosses timbales i que es recuperaven precisament aquell any), els Gegants, Nans i seguici.
Cap el migdia, després de l'ofici, la Desfilada pel carrer d'en Pujol de totes les figures festives fins l'ajuntament, on hi hauria una nova Dormida dels Gegants.
Sigué també el 1979 quan s'estrenà la Passada, inspirada de l'antiga i desapareguda processó, una cercavila laica que faria aixecar de la taula a bona part de la gent per tornar a sortir al carrer i fer festa. La Momerota, les Trampes, els Gegants, els Nans (amb en Quirze Perich), els grallers de Mataró, Vilanova i Sitges, i un ball de bastons, farien un tomb enfilant Riera amunt, carrer d'Argentona, plaça de les Tereses i avall cap a la plaça santa Anna, on es plantarien castells. Ja cap el  vespre, pujada cap a l'ajuntament per fer la tradicional Dormida.
A la nit es dispararia el castell de focs a baix a mar a càrrec de la pirotècnia Igual.

L'endemà, 28 de juliol, la família Robafaves (quan encara anaven amb els vestits antics i en Robafaves amb la capa lila), els Nans i la Momerota, acompanyats dels seus respectius músics, encara tindrien forces per fer l'Anada a les Germanetes (visita a la residència), pujant Riera amunt fins la Ronda.
Cap a mig matí, es portà a terme una gran concentració de gegants d'associacions, entitats i grups d'esplai de la ciutat a la plaça santa Anna, fent una passada cap a baix a mar, on al passeig marítim es realitzaren jocs de cucanya. L'animació de l'acte anà a càrrec  del grup Barrila i el muntatge el portà la Coordinadora d'Esplais.
A la tarda, sortiria una altra cercavila amb tots els gegants d'arreu de la ciutat, la Momerota, en Quirze Perich, els grallers de Mataró, el grup d'animació Barrila i el grup Abrakadabra, finalitzant amb la Dormida de tots els gegants de la ciutat a l'ajuntament. Una trobada gegantera que segurament s'inspirava en aquella que s'havia portat a terme per la diada de sant Jordi d'aquell 1979, quan la família Robafaves es trobà amb tota la col·lecció d'altres gegants de la ciutat.

Finalment, durant la tarda del 29 de juliol, que aquell any caigué en diumenge, en Xesco Boix actuaria a la plaça santa Anna amb les seves cançons i gresca pels infants.

Altres tants actes conformaren aquelles primeres Santes de la democràcia, com per exemple la cantada d'havaneres (a càrrec del grup Ventijol de Palamós), les ballades de sardanes (amb les cobles Laietana, Costa Daurada, la Principal de la Bisbal i Ciutat de Girona), sessions de cinema en català i de cinema mataroní, jazz amb Tete Montoliu, recital de cançó amb Quico Pi de la Serra, balls de Festa Major i revetlla (amb la Salseta del Poble Sec), xindriada popular, concert de gralles (amb els grallers de Vilanova i Sitges), concurs de castells i escultures de sorra, espectacles teatrals, cursa i esmorzar popular (pa amb vi i sucre), concerts...i tants d'altres.

En Quim Ginestell escrivia dos mesos després de les Santes al setmanari "El Maresme": ..."Aprofitant que aquests dies la Comissió que ha tingut cura de les Santes passades està fent una valoració global de la celebració de la festa major mataronina, si al cronista se li demanés el parer, no sabria pas estar-se de citar un acte al carrer, vestit amb elements molt simples però totalment efectius: el de la presentació de la Momerota. Des d'aquella tarda de Sant Jaume, la festa major de la ciutat ja podia comptar amb les trifulgues d'un nou element que havia aparegut cagant llets Muralla avall. Qui no es recorda de la seva primera corredissa, amb les banyes ben proveïdes de carretilles, escopint espurnes i cremallots? Els mossos d'estable, a la carrera, obrien pas i cridaven foc. Després, la Momerota, acompanyada de les gralles, estrenava al bell mig de la plaça el seu ball reposat."...

SOLERÀS

Un Sol fet de vímet, de trames, entre cistells i retalls de teixits, amb textures. Un Sol de canyes d'estiu,  o de fang o de les dues coses a la vegada, natural, iber. Com una roda del temps, que gira i gira. El disc solar que quan giravolta emet sons i cançons solsticials. Un Sol fet de palma, que recordi Rams, la nostàlgia d'una primavera passada. Un Sol fet de cartró, de paper de diari encolat i treballat amb els dits de la gent, un Sol popular que balli figurant un capgròs, un gegant o un titella. Com una roda d'artifici pirotècnic que quan s'encèn esclata en mil focs, espurnes, fums i espetecs, curull de coeteria i traques de barraca. Un Sol somiador, que ens desperti i ens digui "bon dia", que ens guaiti alt i superb durant el migjorn i que ens acaroni de lluny al capvespre, pintat com un ou ferrat que s'estavella amb esquitxos. Un Sol plàcid, radiant i serè, fet de rams d'herbes i flors de perfums, un Sol que neix com un infant al cor de l'hivern després d'uns dies de minvar i minvar, com un vell al llit gèlid de desembre. Som res sota els auspicis còsmics del Sol que, fins i tot, sense ell no veuríem ni la lluna.

L'orquestra "Picos Pardos" ja està preparada, al Sisa li fregeix una mica el toca-discs i els vailets del barri de Sants ja fan cua a la "Botiga Petardos". Jans, Janes, Joans i Joanots, Joanets de set cames que surten de dins d'uns pots. El "Juanitu" fa festa major a la placeta i el pobre bomberu Joan no para d'apagar petits focs. Tu portes la coca, jo el cava i ells els pinyons. L'Arcadi penja les bombetes mentre la Cuca, el Drac i els Diables pugen cap a l'Esmeralda. Menjarem coques enramades dalt del terrat, que no faltin les cadires, ni el tauló...Però la canalla corre esverada, truca les portes de cases i pisos del barri, tot per la foguera del descampat. Els homes es tornen infants i les dones se'ls miren mentre s'arreglen sota les banderoles mogudes per la brisa. Les revetlles de glamour, les revetlles familiars, d'amics i coneguts, i les verbenes populars, les més castisses i desenfrenades. El fum de sofre omple els grans espais de carrers i avingudes, peten coets per tots els racons i el cel s'encanta amb resplendors bellugadisses i espurnes de colors. Festa lliure de tothom alhora, que sense posar-se d'acord tots coincidim en un temps i uns espais que omplim d'accions. La platja plena fins que els dj's encenen l'albada. La policia, els gossos que borden o els que s'amaguen esporuguits, els veïns que, com la família Ulisses, a les onze ja estaran al llit i que l'endemà a les set ja voldran posar els peus a l'aigua. Pels qui s'enamoren, s'enrotllen o es deixen, pels qui somien desperts pensant que demà no serà cap dia, pels qui treballen i curren durant tota la santa nit, pels qui ploren, xerren, riuen, ballen o es discuteixen, pels qui s'emborratxen, pels qui beuen i controlen, pels qui ni beuen ni controlen, pels ensopits, que sense esma en prou feines pugen la persiana. Pel Josep, que potser tornarà a tenir la foguera preparada. Pels qui pensem que sant Joan és la festa de les festes, la festa més generalitzada a tot el país, potser la més popular, la que proporciona infinitat de possibilitats per celebrar-la.

En Lladrefaves de Valls, tot negritu, fa néixer l'istiu d'entre l'ombra dels carrerons del casc antic, a l'esguard de la solana que cau a tot l'Alt Camp. Retoqueu amb les mans les rajoles vidriades, les que proporcionen la frescor d'entre perfums de botiga vuitcentista. Ompliu cistells d'herbes, plantes i flors seques, que l'estiu ens ha arribat. Follets, fades i goges ens convidaran amb sortilegis i encanteris de màgia boscana, dins dels gorgs foscos d'aigua pura, entre els rius de corrents guaridores. Julivert de Ciutadella, que et diria que fos nou..., deixeu-nos fregir entre la suor d'aquests castells blancs, vermells i rosats de la plaça del Blat, d'on s'obren les portes del migdia de sant Joan. Vermuts i ressaques, rostits i silencis, l'aire calent que s'escola i ells, abraçats, que ni ho saben. Estimeu-vos molt gent, que la vida són quatre dies i la nit més curta ja és arribada.

DIMECRES DE CENDRA

Han mort dignament. S'ha cremat tot. Les Delícies (ubicades al fondo del Cuscó), tal com les enteníem, les gaudíem i les véiem, s'havien acabat. El monstruós incendi forestal, que es declarà el passat dimarts per la tarda a la vora de la carretera de l'Arboç, ha arrasat la Talaia, la serra de Bonaire, part dels camps i arbrat entre mas Roig i mas Torrat, tota la zona de mas Baró, les Mesquites i els turons que donen cap els darreres del Padruell i els que donen al mas de l'Artís i a l'urbanització les Palmeres de Canyelles.

Tota la casa cremada, sense portes ni finestres, tot cendra i negror, fins i tot es veuen els marges de pedra de les antigues feixes. Res, no ha quedat res, només quatre parets esquerdades. Ràbia, impotència i tristor. Després potser vindrà la nostàlgia. Ahir al vespre, tot corrent, em vaig atansar fins aquells verals, la fortor de cremat s'anava intensificant a mesura que pujava entre mas Torrat i mas Roig. Vaig quedar-me al punt del camí de mas Baró on es divisa tota aquella part de la serra, es feia fosc i calia tornar a baixar. Per ahir ja em vaig tenir prou. Durant el cap de setmana ja hi pujarem per apropar-se a la casa. Els turons esdevenien foscos com mai, entre negres i morats, mentre el sol, mig amagat entre núvols, es ponia pels darreres de la Talaia. Silenci anguniós. El pare i el tiet hi pujaren ahir a la tarda, quan es va fer aquesta foto.

Les Delícies han mort dignament perquè des de fa anys que han aguantat estoicament els embats del temps: algun que altre petit incendi que havia volgut treure el cap per la zona però que quedava com un ensurt, una forta pedregada i les usuals entrades de gent desconeguda com si fos allò la plaça de la Vila. Però les Delícies resistien, tossudes i abnegades al pas dels anys. El que mai s'haguessin pogut imaginar és un foc tant gros. Mai no havien volgut ser res d'especial ni enjoiat, aquí rau el seu encant. Sense electricitat ni aigua corrent (amb la cisterna n'hi havia prou), la seva senzillesa, humilitat i naturalitat eren la carta de presentació. Les parets i teulades, la porta i les finestres de fusta, quatre cadires i alguna taula i uns quants llits i matalassos (de quan es feia nit allà dalt durant els llargs estius de fa més de 40 anys enrere).

Ara vindrien mil forestals, agents varis, ADF i bombers i ens dirien que mantenir una caseta així enmig del bosc amb la natura desenfrenada és una temeritat. Potser sí, però tot són opcions de vida, oi? Mentre no fagis mal o molestis a ningú...En aquest món tots plegats ens hem tornat tant bojos que l'ideal de poder viure uns moments dins de la vegetació, entre els pins, l'arítjol, el cuscó, la mata, els garrofers, les atzavares, les farigoles, el romaní, l'espígol..., ja és considerat com una temeritat, sense qüestionar-se potser problemes de més calat, com la pròpia civilització cada vegada més incivilitzada, l'administració pública que deix molt, però que molt a desitjar, i tota aquella col·lecció de malalts mentals que, o bé per gaudi personal, o bé pagats per interessos econòmics o polítics, que no sabrem mai, són capaços d'agafar i calar foc simultàniament a dos punts diferents dels vorals de la carretera de l'Arboç, just en aquell moment d'una tarda resseca de juny i amb vent de ponent, provocant la desolació i la destrucció de la reraguarda del terme de Vilanova i la Geltrú, de tots aquells paratges que fins les quatre de la tarda del passat 12 de juny eren curulls de verdor.

Ara tot serà inhòspit, cru i pelat, digne d'una pel·lícula de misteri o de por. Pudor a cremat i branques de pins esquelètics. El silenci buit ja és immens i allà on l'avi Salvador pintà infinitat de quadres, seguit dels seus dos fills, només perdurarà la grisor i la negror, fins que passin molts anys abans que tot plegat recuperi una mica, només una mica, el caràcter que fins ara coneixíem.

Així passaran els dies, els mesos i els anys, amb la reraguarda del nostre terme que continuarà ennegrida, muda i una vegada més castigada. Els horitzons orogràfics que a l'estiu suaran de calor i que ploraran de fred i aigua a l'hivern. I el mal nascut que va parir aquesta monstruositat doncs deu córrer vés a saber per a on, potser demà ens passarà pel costat i ni el veurem. Aquesta sempre sol ser la història d'aquests paisatges que també són cultura, d'aquests paratges i territoris que humils i depercebuts mai passaran a la història com els grans paisatges per mostrar als turistes i fer "marketing" de país de façana, sinó que només s'anomenen, i a vegades ni això, quan passen desgràcies d'aquest tipus.

Però nosaltres tossuts, perquè aquest és el paisatge que ens estimem i pel qual lluitarem fins que es pugui. Un petó Delícies, que heu sigut acollidores com els xiprers de trobades familiars, d'amics, artistes i poetes, benefactores sempre per l'esperit i ànima que es vol allunyar d'aquest món malalt. Tornarem a lluitar, no ho dubteu.

FESTES DE BARRI, DE CARRERS I LLUMINÀRIES

És entorn d'aquestes dates de Corpus que encara es conserven en algunes poblacions les anomenades "festes de barri" o "festes de carrer", tot i que durant el període d'estiu aquest tipus de festes veïnals també s'esdevenen, conformant un extens calendari festiu que, segons els indrets, serà més o menys intens.
Altres denominacions d'aquest tipus de festes d'estiu són "Sants de Barri" o "Sants de Carrer".

El dijous de Corpus comencen les festes de barris a Sant Sadurní d'Anoia. Els barris de l'Ajuntament, Sant Antoni, Montserrat, Església, Diputació, Cavallers i del Raval es van alternant els actes, cada dia un barri, fins el dijous següent a Corpus, completant així l'anomenada "Capvuitada" (en el cas de la Patum de Berga encara apareix apuntat cada any al programa "festes de l'antiga Octava de Corpus"). Enguany aquestes festes de Sant Sadurní han agafat especial força amb comissions on la gent jove ha sabut combinar els actes tradicionals amb altres de més nous.

Els actes més comuns a les festes de barris de Sant Sadurní són les tronades, festivals infantils-xocolatades, balls i concerts joves, castell de focs, algun correfoc amb els diables de la vila, els tradicionals rengles, alguna sortida de carrossa, alguna catifa de flors, alguna cremada de falla, coca i cava.

A Capellades també tenen les anomenades "festes del carrer", que solen començar el dissabte després de Corpus, i també es van alternant, segons els dies, als cinc barris històrics: les Bledes, el Ruc, el Gegant, el Ninot i les Places. La seqüència festiva comuna a cada barri sol començar al matí amb la cercavila dels infants que porten els tortells fins a l'església per beneïr-los i després els reparteixen per totes les cases del barri. A la tarda se celebra el típic "treure ball" a la plaça, on s'hi balla el Ball Pla de Capellades. També hi ha berenar per la quitxalla. Els Gegants i Capgrossos del poble solen acompanyar molts d'aquests actes.

A Cardona també encara mantenen les festes dels barris durant la Capvuitada de Corpus, i la mateixa Patum de Berga conserva els administradors provinents dels antics quatre barris de la ciutat: Feixines o Capdamunt de la Vila, Sant Pere, Centre o carrer Major i el Raval.

Les Enramades d'Arbúcies, tot i que comencen el diumenge abans de Corpus, és a partir del dijous que inicien les enramades pels diferents sectors del poble (la Plaça, el Castell, el Sorrall, Magnes i la Carretera), acabant el dimecres de la Capvuitada. Les enramades es combinen amb les Passades, balls, botifarrades, coca, cava i moscatell. També s'hi han afegit les festes joves amb esmorzar popular i el Corre-places amb música i beure.

Aquest esperit de barri o barriada ve a ser semblant al que es podia viure, a escala més reduïda, durant les antigues Lluminàries, les festes de diferents carrers que se solien celebrar durant l'estiu a Vilanova i la Geltrú i d'altres poblacions. En el cas de Vilanova, aquestes festes solien començar pels voltants de Corpus.


En el cas concret del carrer de les Tires de Vilanova, ubicat dins l'antic barri del Cap de Creu, el jovent era una part clau per la preparació de les Lluminàries. Un parell de dies abans del dia de la festa, grups de joves i infants sortien cap els turons del terme per collir ginesta, mata, espígol, romaní i d'altres plantes oloroses, les quals es tallaven a bocins i s'escampaven, a mode de catifa, per tot el terra del carrer. També, amb llargues branques de boix (fins i tot palmera) es realitzaven una mena d'enramades a mode d'arc o portal als dos caps de carrer, el qual s'engalanava amb tires de serrells de paper fi i banderoles que anaven penjades d'ample a ample del vial, aprofitant fanals i balcons per lligar-les. Entre aquests guarniments tant s'hi podien penjar fanalets com tires de bombetes, una tasca que solien fer alguns electricistes.
Durant la tarda del dia de la festa s'esdevenien jocs varis per la quitxalla: curses de sacs, trencar l'olla, treure cireres de l'interior d'un cossi d'aigua, curses de cèrcols o treure cèntims d'una olla plena d'aigua, entre d'altres entreteniments. També es proporcionava el refresc o berenar, on la xocolata solia tenir un paper principal.
Cap el vespre tot ja es preparava pel gran moment de les Lluminàries, amb l'encesa dels enfilalls de bombetes per començar el ball de revetlla. El "Morronyo" era el músic de carrer que, amb el seu manubri o pianet de maneta, que portava mitjançant un carro tirat per un burro, començava a tocar, situat més o menys davant la sínia d'en Rovira (o de ca l'Andreu), encetant el ball amb les músiques de moda del moment (allò que podrien fer uns dj's actualment). La mitja part del ball servia per subhastar la toia o alguna coca, i per menjar algun tall de síndria que se subministrava per part dels mateixos veïns.

També, per les revetlles dels carrers que s'esqueien pels volts de sant Jaume, eren típics els balls del fanalet.

Podem entendre aquestes festes de carrer com a reflex d'una autoorganització i autogestió veïnal que proporciona, entre d'altres coses, una mostra clara de cohesió de la xarxa social de cada lloc. Eren o són també, una mostra de pertinença important a un carrer o a un barri en concret, tot i que cada vegada costa més mantenir aquest sentit de col·lectivitat i de comunitat popular al marge de l'oficialitat. Com se sol dir: són les festes del poble i per al poble.

Gràcies al Lluís i l'Aida dels carrers de santa Gertrudis i de les Tires, respectivament, pels seus records i memòria de les Lluminàries.