PAÍS DE CARNAVAL

Amics i coneguts, benvinguts a la setmana de l'any, benvinguts al Carnaval de cada dia.
Què us ve de gust? Una mica de xató? Alguna declaració televisada? Mireu, les coses estan com estan, però diuen que el Carnaval torna a venir, i això és sinònim que a casa nostra (la vostra també si voleu...) hi ha tensió, nervis.

La Mamarratxa, tot són rumors, diuen que vindrà vestida de fada a fer-nos somiar, amb ella ballarem cançons de sucre, d'il·lusions infantils i innocents, ens regalarà gominoles i quan ens fagi l'ullet així, esclatarem a riure feliços, la nostra iaia és màgica i dolça, i només n'hi ha una. Gràcies a la seva bareta màgica, farcida de serpentines, globus i núvols de fira, pot posar a ratlla les bruixes dolentes i avorrides, harpies sàvies que ja formen part dels nostres malsons casolans. Gràcies Mamarratxa, ballarem sempre amb tu i et farem petons de tant i tant que t'estimem. Però les altres, mortes d'enveja, no paren. La Camacha i l'Ortega, bruixes de nit i d'escòries, ens inquieten cada dia. On la Mamarratxa hi posa amor i felicitat elles ens roben els nostres pocs caramels que ens queden per les Comparses del diumenge. Mira que són dolentes...Fins i tot, la nostra fada bona ens renya quan se'ns escapa l'expressió "ens roben", i aleshores, amb la seva bareta ens pica les mans i ens fa anar calents al llit. Quan això passa ens escapem plorant cap a la nostra habitació, i quan ajustem la porta, per aquella petita escletxa que ens queda d'aire cridem: collons que ens roben!!

La Mamarratxa és molt amiga del Tripulant, un ésser entre humà i..., que és el qui ens guia. És com el nostre pare, de fet, ens fa de pare, avi, tiet, besavi..., li agrada molt tenir-nos protegits i avisar de quan ve tempesta. Quan sigué el seu aniversari el seu pare li regalà un timó nou de trinca perquè el vell ja no servia per a res, l'havien gastat massa amb el seu vaixell, el Majestic, i ara amb el nou l'embarcació es podrà conduir de forma més còmoda i elegant. A vegades, la Mamarratxa i el Tripulant surten junts de vol amb helicòpter per veure el país des del cel, un dia fins i tot feien tard a casa seva i hagueren d'aterrar de manera forçada al jardí del davant. Aquell dia el Tripulant es despentinà una mica i se'l va poder veure una mica molest per l'aterratge forçós.

Tots ells tenen al seu servei el nostre personatge preferit, el qui ens obre l'escola cada dia i és el majordom  controlador que tot estigui en ordre, el Felip, per servir-los. Ell sempre va carregat d'espolsadors, picamatalassos i escombres, ho deixa tot net de brutícia, és un malalt de la neteja. Un dia se li va posar al cap l'obsessió de netejar tota la plaça Catalunya, una de les més grans del país, i la deixà immaculada. A dins l'escola la nostra "senyu" és diu Rau-Rau i té unes dents molt grosses que quan parla i riu fa molta gràcia. Abans d'entrar a la classe ens jura i perjura que estiguem tranquils, que el català continuarà sent la nostra llengua a l'escola, però nosaltres no ho tenim gens clar i notem que ens enganya, i una professora no pot dir mai mentides!! Ella té un alumne predilecte, "l'ampollón" de la classe, en Curull. Però a nosaltres en Curull ens fa molta i molta ràbia, sempre està aixecant el dit, ho sap tot i a sobre és impertinent, no juga mai al pati i només estudia i estudia, per això porta ulleres.
Després hi ha el profe de mates que és un home molt gran i lleig, quan parla no se l'entén i a vegades es queda dormit a l'aula, fins i tot un dia va mig roncar. Sempre està rumiant i fa càlculs a la pissarra que ningú no pot comprendre. Li diuen Collell, o alguna cosa semblant, però per nosaltres és el doctor Zennon, perquè ens recorda un professor i inventor boig dels còmics.

L'Om és el nostre confident de secrets que després els fa córrer per arreu, és el nan que ho sap tot i ho explica tot, bocamoll de mena, té el cap una mica gros per ser de Mataró i li agraden molt els canelons. Per la seva talla petita es vol assemblar al Tripulant, per això sempre el veureu pel seu costat i fent saltets per ser més alt, però tot intent resulta inútil.

Tots ells viatgen pel país gràcies al senyor Record, que ve de Sant Cugat, allà on la crisi hi passa una mica de llarg, com els trens. El senyor Record de petit jugava amb trens de miniatura i s'ho passava molt bé, ara, amb el mateix esperit d'infant, juga amb els trens més grossos, els que porten gent a dins de carn i ossos, i clar, passa el que passa, a vegades descarrilen, topen...Fins i tot algú ja ha prés mal, però no passa res, ja hi estem acostumats i fins i tot té la seva cosa divertida, mai saps què et trobaràs i així trenquem la rutina horària que tots els trens vagin a l'hora. Un dia estàvem a l'estació i vam veure marxar un tren buit direcció Barcelona. És molt divertit.

Bé, ja ho veieu, tota aquesta gent amiga nostra "se las trae" i molt, són capses de sorpreses que cada dia et surten amb una de nova. A vegades ens renyen, a vegades ens acaronen, i sempre ens repeteixen de forma obsessiva que encara no estem preparats per emancipar-nos, que encara som massa cadells, massa petits per anar sols i buscar-nos la vida. Nosaltres, obedients com som, acotem el cap i marxem a l'habitació pensant que demà ho tornarem a intentar. I sabeu què? Algun dia ho aconseguirem, ja ho veureu.

Benvinguts, doncs, al país del Carnaval!! Aquell que sempre et té preparat un somriure, una carícia i un cop de bastó!!

RETALLS PER ANAR PASTURANT

Petites coses, novetats, recomenacions i esbossos d'algun hipotètic futur manifest.

Els Amics de les Arts es reinventen a partir del proper 14 de febrer amb el seu nou treball "Espècies per catalogar" que, per cert, hem pogut veure que hi ha un tema titulat "Carnaval", veurem què passa.

El Rec Stores d'Igualada (Rec 05) està programat pels dies 7, 8 i 9 de juny de 2012, tot i que coincideix amb la Patum, pot ser una bona oportunitat per passejar-se pel barri del Rec igualadí que es reproposa cada mig any aprofitant el seu caire decadent per ofertar articles de roba i complements de marques reconegudes amb reduccions de preu importants. Però pels qui potser això de la roba ens és igual, doncs el fet és que només de badar amb les diferents instal·lacions i ambientacions dels interiors de les antigues naus de manufactures ja és tot un espectacle, a part de l'ambient característic de l'arquitectura i racons abandonats pel pas del temps i la decrepitud, la qual, vés per on, fa moure l'economia durant tres dies a la ciutat. Algú hauria de prendre nota de l'esperit, no de copiar, sinó de que les pedres se'n poden fer pans. Però malauradament veiem que el negoci amb més futur a Catalunya serà el de les òptiques, la miopia local i nacional és galopant.

I sobretot, no us perdeu el festival Trapezi a Vilanova i la Geltrú d'enguany. La regidoria de Cultura, com en passades edicions, ha promés que el binomi Reus-Vilanova continuarà perquè està comportant unes sinergies i un aparador internacional de la Fira del Circ Contemporani. El pressupost s'augmenta i la qualitat també. La programació serà ambiciosa, d'alta costura cultural i artística, on els artistes són tractats com a tals i on les institucions públiques estan al servei de la creació i l'art al carrer, en aquest cas el circ. Gràcies doncs a l'excel·lentíssim Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, una vegada més, un any més, per creure amb aquest projecte que revertirà, també, amb que la ciutat estigui en punt de mira social durant els dies que dura el festival.

A veure si encerteu quines de les notícies-comentaris són certes i quina és una presa de pèl.

Carnaval? Tic-tac-tic-tac...ja s'acosta

DIMONIS I MÉS DIMONIS

S'acosta sant Antoni i els dimonis sortiran dessota les pedres. Qui ho diria que al bell mig de l'hivern aquests éssers entremaliats i descarats gosin de sortir a liar-la una mica. A les illes, als ports de Morella, Matarranya i, fins i tot, cap a les terres de l'Ebre i Priorat, aquestes dates esdevenen claus per l'eixida de tots aquests petits genis ancestrals que, en molts dels seus casos, sigueren reconduïts des dels seus orígens precristians.

L'expressió de la Santantonada del Forcall comporta l'actuació d'un cert tipus de dimonis-botargues, mena de genis antics, pintats que recorden els siurells i que es mouen com llargandaixos i cucarells, amunt i avall, creant el desordre, el caos, el joc de la provocació, abraonant-se vers la gent i amb una especial predilecció per les femines. Una acumulació "arqueològica" de rituals solsticials, carnestoltencs i fertilitzadors en una sola expressió festiva que es composa d'una plàstica evocadora i impetuosa.
Els dos sants ermitans (Antoni i Pau), pelegrins de vestir, amb mandarines àcides de rosari, creus de fusta, enfarinats de cara i amb llargues barbes, esdevenen icones perennes de l'hivern, d'aquest nou cicle. Sempre temptats pel transvestit de la Filosa, vestida de rosats, que embogeix com els altres pecats perseguits per l'església, també avesada als encants més mundans. I el Despullat que corre i dirigeix la disbauxa, enfarinat, amb cinturó de picarols i brandant una bufeta de porc inflada.
El mam va rajant entre els abrics vells i recremats per les espurnes i brases que a voltes espeteguen i cauen de les teieres mòbils que traginen els Cremallers, els quals exerceixen de delimitadors de l'espai ritual, l'inici i el fi, davant i darrere. La simplicitat complexa.
Els sacs de paper premsat, enrotllats amb cordill, serveixen a mode de garrots inofensius per emprenyar a la concurrència i instigar les rialles i el joc. Aquests dimonis del Forcall poden fer de tot, imprevisibles éssers parateatrals que barregen a la gent en remolins irregulars d'empitjades, corredisses, xiscles..., tant es poden tirar pel terra, com revolcar-se, com amuntegar-se uns sobre els altres, o pujar balcons...Per allà on passen deixen un ambient de conya popular, mentre els sants van i vénen a empentes i rodolons lligats a la llarga soga que s'estira i es tensa marcant l'eix de l'acció. Aquesta corda a vegades també es torça de forma sobtada. Tot esdevé joc, misteri i transgressió al so de les dolçaines i timbal.
Les teies de fusta van eixint d'uns cistells rudes per anar alimentant el foc que dóna llum i vida a la festa. Tot es capgira quan el seguici profà i terrenal passa.

L'epíleg de tal expressió és la cremada incendiària (piròmana fins i tot) d'una esbelta barraca seca de pi, ginebró i carrasca que s'altiva fins al cel mitjançant una pira monstruosa de flames desaforades que fuetegen l'aire de calentors i rojors amb espetegades seques i brases d'infinites espurnes que s'aixequen i es cargolen amunt com una xemeneia. Per sota hi passaran tots, totes les figuracions clàssiques de les Santantonades, on es palpa l'eficàcia de l'enginyeria popular dels troncs (costelles) ben lligats i travats al "maio" (maig), l'eix vertical que uneix tel·lúricament cel i terra amb brases, foc i fum purificadors i perfumadors de l'aire.
Esdevé també un pas iniciàtic primitiu on els instants estan fora del temps racional, on tot pot esdevenir possible i on ja un no recorda la foscor i la fredor de l'hivern. La festa, així, compleix la seva finalitat, crear un altre món on els paràmetres no són els de cada dia, sinó excepcionals, fer-nos creure per unes hores que som dimonis, sants, pecats, fum i foc, menjant i bebent al voltant de l'escalfor i albirant el nou renaixement de l'astre que ens dóna vida.

NADAL TRIST

Tot un país cap el precipici, sense frens, amb tota la badoqueria ostentosa. Un president de salms, amb túniques sagrades de naftalina que no para de resar inculcant calculadament la por, el desencís, la demagògia democristiana imperant: s'han de fer els deures, aquest és un país de sacrifici, això és dolorós per poder arribar a ser un país seriós, compungit i obedient, hem de portar la creu cada dia, per això hem nascut, per patir en aquest món i esperar l'eterna salvació. Ramats ingents els voten una vegada, els aproven fins a dues vegades més, però per sort no hi som tots ni totes en aquest club del suïcidi col·lectiu. I ara ens diuen que ve Nadal...
La divisió social encara s'aprofundirà més quan de la simple trobada social diària, tant veïnal, d'amics o coneguts amb idees divergents, passi a l'escala més crua de l'àmbit familiar. Avis que encara voten el camí cap el precipici, els seus fills que caminen per la corda fluixa o que ja han caigut al buit i els néts que vés a saber quin futur els espera. Però no solament gent gran, generacions ingents de catalans i catalanes, joves i de mitjana edat, que com que encara no els hi falta el plat a taula s'atreveixen a votar el camí cap el precipici, aquesta no voluntat de canviar realment les coses, aquest anar fent i jugant amb parafarnàlies buides de contingut. Els hi hauríem de donar les gràcies i un aplaudiment de reconeixement per la seva obstinació, sí, totalment democràtica, d'acord, però obstinació.
La divisió social ja existeix, ja viu i conviu entre nosaltres, i això també és democràcia. Fins ara només hi havien idees divergents, totes lícites, però només afectaven a nivell ideològic, ara ja vénen els pals grossos, perquè del simple debat d'idees divergents ja passem a l'estat de les coses i de la vida diària de cadascú. Hem de suposar que ha arribat un moment que la individualitat predomina, podem veure amb estupefacció com el granet de sorra que diposita una persona pot afectar la vida del qui té més al costat i suposadament estima. No vindrà del meu vot, diuen.

Aquest país no té remei. Cada vegada costa més trobar persones humanes que realment tinguin aquell punt de generositat col·lectiva, i pel que es veu encara hi ha una certa majoria social que prefereix viure instal·lada en la no realitat, en la mentida rere la mentida, la submissió, l'obediència i la grisor ideològica. S'estimen tant aquest estat de les coses que quan un cop a la seva vida surten a una manifestació primer s'asseguren que serà massiva, jo a fer el ridícul no hi vaig, diuen, o en el més greu dels casos ara pels dinars i sopars de Nadal es disfressaran d'indignats extrems i després patiran perquè el pernil no estava en el seu punt just. És aquesta Catalunya rància, malalta d'esperit i d'ànima que va vaguejant i que ens porta cap al precipici, perquè quan és l'hora de la veritat se'ls hi arria tot i els aflora aquell seny que durant trenta anys de pseudodemocràcia només ens ha portat a la deriva actual.

Bon Nadal?

LES PEDRES D'EN TONI

El Toni Masana Caelles ha col·locat una primera fita d'un nou camí. Home avesat a la muntanya, a caminar, anar en bicicleta per llocs on algú devia perdre l'espardenya, a escalar des dels 14 anys..., ara ha trobat i ha descobert la pedra de toc d'un nou àmbit expressiu. Ahir a Olivella, al bell mig del Garraf (no podia ser d'una altra manera) en Toni i la seva companya Marga ens ho explicaven, de com un bon dia anant en cotxe per una carretera ell veié les pedres, els còdols de riu, i a partir d'aquí, segons les formes que la pròpia natura els havia conformat, s'anirien convertint en figures enigmàtiques, suggerents i amb una profunditat de pensament considerable. La humilitat i serenitat han confluit en aquest seguit d'escultures on les pedres parlen per si soles i on l'esperit més profund i energètic d'en Toni va proporcionant la seva pròpia vida i el seu propi encant al seguit de figures que tant poden restar estàtiques com, de cop i volta, moure's, sempre amb un dinamisme tranquil, d'estar en plenitud i en confluència amb el medi i amb les pautes d'allò còsmic, potser allò tant senzill que les complicacions humanes fan perdre de vista molt sovint.

Són les pedres que parlen d'una calma tel·lúrica i es nota que els minerals s'hi troben a gust entre els les formes que el Toni els ha confegit mitjançant prims ferros que les uneixen en l'espai d'aire. Sembla com si fins i tot les hagués alliberat. Serenitat, equilibri, reflexió, senzillesa minimalista, energia...i la gravetat que ell mateix nota quan les carrega amunt i avall...

I diríem, com el mateix Toni ens explicava ahir, que això és només l'inici d'un camí, perquè ja està pensant en algun dia col·locar alguna d'aquestes escultures en alguns llocs concrets, punts geodèssics, on les deixaria perquè també formessin part del medi, fites escultòriques que anirien senyalant alguns punts de la natura nòmada dels que sempre caminen vers la llunyania, vers aquesta visió d'horitzons orogràfics que, com en Toni, sempre estan mirant més enllà, potser vers un infinit inacsessible, però ben present en l'ànima dels qui viuen, pensen i caminen amb una plenitud ben senzilla, humana i natural.

Des de la Cua animar-te Toni a no deixar aquest camí. Endavant i molta llum!!

NOTÍCIES DE LA VELA

Si llegiu l'article "Restes del naufragi" de Jordi Jané al Volt de Pista del Punt-Avui d'avui 9 de novembre (des d'abans de vacances que només llegeixo les notícies referents a cultura, obviant notícies televisives i de diaris d'abast nacional) us trobareu amb aquest titular: "Perilla la continuïtat del Centre de Creació i Residència La Vela a la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú, un dels pilars del Pla Integral de Circ".
Carai, ens cau la cara de vergonya, s'enrojolen les galtes i la perplexitat es converteix en emprenyamenta.
Que aquest govern autonòmic provincià de petits cadells de baixa estopa i moltes pretensions està portant a l'ofegament un país sencer és cosa sabuda i, pel que es veu, acceptada amb ressignació catalanesca per una bona part del país. Mentre no ens faltin els canelons a taula no hem pas de patir, mentre poguem anar amb l'americana de pana al nostre Palau no ens hem pas de preocupar, mentre tinguem papes i mames que encara, si poguessin, ens farien el petó de bona nit i ens acurrucarien, no ens hem pas d'indignar, i si algú ens ve dient que la cultura s'ofega doncs li arriem que l'ecosistema cultural només hi té cabuda la dignitat de les expressions amb "classe", que és el mateix que dir "això del circ és cosa de micos". Normal, molts d'aquests nois que ara comanden la nostra comunitat amb timó els únics pallassos que deuen haver vist durant la seva vida deuen ser el Miliki i Fofito (amb tots els respectes per ells) i encara gràcies. La gent apàtica, submisa, acrítica, obedient i obsessionadament assenyada difícilment, que no impossible, tendirà a poder tenir una mínima sensibilitat per aquest art total que anomenem circ, i més encara si li afegim el nou circ contemporani que s'està forjant des de finals dels anys 90. És més, a algun d'aquests polítics a vegades se'ls escapa l'expressió despectiva que "això no és un circ" (?), què els deu estar passant pel seu magí de ballada de sardanes després de la missa de dotze, de tortell amb la iaia, d'havaneres amb camisa de suquet de peix i fires de mostres d'accent caspós? Vés a saber...

A nivell local, la resta de mortals, veiem amb estupefacció com una ciutat agafa l'autopista descarada cap un turisme diuen que de "qualitat" (?), que la C-15 quan l'inaugurin posaran una d'aquelles cintes llargues, que es barreja l'art d'en Guinovart amb informació d'estació nàutica, que la fira de mostres del franquisme continua sense tenir un àmbit cultural digne i que la única obsessió del govern municipal són les places hoteleres, el passeig marítim, la restauració, el comerç enfocat al turisme i...., de tant en tant, pregonar que Vilanova és XIX, i tant, amb això l'encerten plenament, som XIX de mentalitat i acció, i aquí ens hem quedat. Certes persones que han volgut o intentat canviar una mica aquesta rutina vilanovina de només perdre's entre cortines plenes de pols i romanticismes de llibreria vella han hagut de plegar veles perquè aquesta ciutat de moment és curta de mires, vull dir que no hi ha manera. Falta molt de treball, energia, il·lusió i visió. Vilanova i la Geltrú va i ve segons el govern municipal de torn, sense tenir un projecte cultural sòlid de ciutat, començant per la necessitat d'un institut de cultura i una mirada d'ocell en global. La irregularitat, les provatures, la impaciència, la falta de continuïtat en moltes coses han provocat que Vilanova s'hagi convertit en un petit regne de taïfes on tothom li fot per on pot i sense cap mena de full de ruta comú on mirar i per on caminar. Així estem i així som. I els diners es tenen pel que es vol.
Algun d'aquests dies parlant amb gent sortí el tema de les sínies de la Geltrú que es tiraren a terra. També de la sínia de ca l'Andreu del carrer de les Tires que és ara un solar ple d'herbes...Després ens preguntarem on poder realitzar exposicions, arts escèniques, nits d'estiu amb propostes culturals a l'aire lliure a redós d'un pati amb pou, després ens lamentem que això i allò altre ho hem perdut, com la Vela, que ja perilla..
I sí, nosaltres som dels que pensem que Vilanova ha de ser contemporània o no serà, i això vol dir obertura de mires, treballar molt, parlar molt, ser molt humil (cosa que sembla bastant difícil en alguns regidors) i només pensar en clau de futur, és a dir, en l'àmbit cultural difícilment els fruits es recullen al moment, primer s'ha de picar molta pedra i tenir molta paciència. Creiem que la societat i la cultura s'ho mereixen, i no serà pas per falta d'actius.

FESTA I POLÍTICA

Dos conceptes aquests que segons les èpoques s'han interrelacionat d'una manera o d'una altra.
Al llarg de la història entremesos i balls populars han estat utilitzats pels poders de torn, tant civils com religiosos (només cal pensar en les fastuoses processons de Corpus o en les desfilades de demostració folklòrica regional de la dictadura franquista),  fins i tot en l'actualitat passa, en alguns casos, que depèn de quina colla o entitat és d'una certa ideologia concreta o d'una altra, i cadascú acaba anant a parar on més afinitats pot trobar.
El 1902, quan Barcelona celebrà aquell primer concurs de "gegants, nanos i monstruos típichs", tot i siguent una iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya, els qui hi ficaren cullerada sigueren els regidors regionalistes encapçalats per Cambó.
Els castellers també se'ls ha utilitzat i utilitza com a símbol, cadascú des de la seva òptica política, i ja no cal parlar de certs cartells i programes d'actes de festes on, depèn del moment històric, hi apareixen uns símbols o uns altres. Fins i tot els gegants han arribat a canviar de vestuari segons els gustos o interessos polítics.

Arrel de la revitalització contemporània de les festes populars, ara fa trenta anys, el sol fet de fer algun tipus d'acte festiu al carrer o de pertànyer a algun tipus de col·lectiu d'aquest àmbit ja era de per si una declaració d'intencions. Es venia d'uns anys molt difícils i el simple fet de perdre la por i conquerir el carrer com a espai de trobada i vivència col·lectiva ja era, de per si, política (podria ser més o menys conscient, però política al cap i a la fi).

Els temps han anat canviant aquesta percepció. Passats els anys els punts de fuga es multipliquen i ens trobem amb un panorama on hi ha una mica de tot. Hi ha entitats que es declaren "apolítiques", fins i tot un acte festiu es pot declarar "apolític" (que preferiríem que es digués "apartidista", però tot es confon); hi han actes festius declaradament polítics, d'un fort contingut ideològic; existeixen també festes populars molt polititzades i esdeveniments polítics on hi actuen elements festius...

Fa trenta anys no es veia cap drac, ni cap figura festiva amb el símbol de l'estelada o la senyera. Molta gent d'aleshores expliquen que ni calia, potser pel que explicàvem abans, potser perquè encara ens faltava carretera per córrer, el fet és que ara ja són bastantes les colles que per algun lloc o altre mostren o ensenyen aquests símbols, tant pot ser mitjançant mocadors, samarretes, pantalons, sobre la mateixa figura...Tant poden ser diables, bastoners, grallers, dracaires...tant és, per arreu hi són presents, i cada vegada més. És la manifestació espontània d'una certa ideologia a nivell personal dins d'un col·lectiu o la manifestació més o menys consensuada d'un pensament polític a nivell d'entitat. Dependrà del lloc i les persones que es posin o no d'acord en totes aquestes formes. Fins i tot la proliferació de trabucaires durant els últims anys podria tenir motivacions que caminen paral·leles dins dels àmbits festius, tradicionals, històrics i també polítics.

Els versots (o versos satírics) dels balls de diables, el mateix "Arrivo" i sermons del Carnestoltes, les cançons satíriques i crítiques de certes festes populars...conformen un altre compendi de manifestacions socials on la gent canalitza els seus pensaments i opinions (política també) vers els poders de torn o la comunitat en general.

El sol fet d'idear, dissenyar i organitzar un acte festiu, ja de per si, té (conscient o incosncientment) un cert component polític, una manera de veure i entendre el món, la societat i la cultura. Això passa molt amb els balls o concerts de festes majors, dependrà de qui ve a tocar hi haurà un tipus de públic o un altre.

Això sí, festa i política sempre han proporcionat moments de tot. A vegades, segons el color polític (que se li presuposa o que és declarat) d'una colla l'ajuntament de torn li proporcionarà més o menys diners de subvenció; un diable arrel d'un versot pot ser acomiadat d'un ajuntament o denunciat; en plena democràcia uns versots ja no calen que siguin censurats per ningú perquè des d'alguna colla ja hi ha l'autocensura quan el llucifer treballa a l'ajuntament i declara que ell allò no ho llegeix...; "guerres" d'estelades, banderes espanyoles a la bugaderia i senyeres que surten, s'amaguen, pugen i baixen dels balcons oficials, fins i tot estelades que es retiren a mitges perquè algú prèviament ha calculat que si l'alcade realitza un parlament en aquell lloc concret per darrera hi ha el risc que se'l pugui confondre amb un independentista; uns d'un drac que truquen enfurismats a una entitat perquè aquesta ha penjat uns cartells on hi surt la figura en qüestió i la paraula "independència" per allà posada, però resulta que un any després el mateix drac, amb la mateixa colla, es passeja amb una estelada penjada a la cua...; també els pregons i parlaments d'obertura de festes destil·len certa posició política, sigui quina sigui; i una carassa del moro Manani, arrelada com estava als jocs i costums del Nadal vilanoví, pot ser retirada per no "ferir sensibilitats" després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001.

I tants altres exemples que servirien per dibuixar que festa i política van, volguem o no, estretament lligades, siguent la societat de cada moment històric la que decidirà si el component polític, inherent a l'organització social, sigui més o menys evident, sigui més o menys natural, consensuat, polèmic o indiferent.