FINS QUAN

Volem ser lliures? Volem ser un país lliure? Volem o estem preparats per assumir els costos que això suposa? Què volem? Sabem realment què volem? Dic "volem" i no "desitgem", perquè podem desitjar moltes coses, però voler vol dir també concretar.

De moment, malauradament, aquest país s'ha sentit molt més còmode en desitjar, somiar...però això de concretar ja costa més. Costa més perquè vol dir, moltes vegades, mostrar-se tal com som, i això horroritza, el pànic s'instal·la quan hem de ser nosaltres mateixos, tal com som, amb les nostres febleses i les nostres grandeses. En el fons, sabent que a molts i moltes els costi de reconèixer, de moment som uns autèntics covards, perquè no som prou valents per assumir-nos tal com som, si és que som alguna cosa, clar.

Ens encanta omplir cadenes humanes, meridianes, carrers i places, ens encanta concerts per la llibertat, eufemismes com "sobirans", "dret a decidir", "autodeterminació", ens sentim molt més còmodes, la cosa es complica quan algú determina, concreta i especifica sense embuts i convicció. Aquest és, al meu entendre, l'únic i gran error que portem carregant des del 2010, i d'aquesta matriu emergeixen tots els serials que anem passant dia rere dia, perquè encara no es concreta.

Haig de reconèixer que en general, salvant certes diferències i desencontres ideològics normals en tota societat desenvolupada, l'independentisme popular era més homogeni, però molt més minoritari, als anys 80 i 90 que no pas ara. Pot semblar una paradoxa, però crec que és així. Recordo perfectament que aleshores eres o no independentista sense més, ja n'hi havia prou. Ara la pedra del concretar, assumint tots els riscos i contradiccions, és el problema central de l'independentisme. Veig que finalment s'ha instal·lat el debat, que ara no tocava en absolut fer-lo, de quin tipus d'independència volem, sense voler reconèixer que la independència per si mateixa és neutra, o hauria de ser-ho, sense excloure a ningú, "inodora", sense cap tipus de matís, ample, lliure i sense limitacions ideològiques, dic la independència perquè aquest terme es confon massa sovint amb l'estat, sense saber que aquest el guiarà l'ideologia política que democràticament hagi estat elegida pel poble. Però els catalans ens hem equivocat de pantalla, ara no tocava la pantalla ideològica, ara tocava la pantalla ampla, d'aquí la meva perplexitat quan vaig veure la incomoditat que proporcionaven les grans manifestacions del 2012, 2013, 2014 i 2015 a la CUP, per això la meva perplexitat quan pel juliol de 2015 la CUP no s'integra a Junts pel Sí i treu 10 diputats a part perquè la gent que els va votar no va saber, no va poder, deixar a casa seva allò ideològic i deixar-se anar, per un cop a la seva vida, únicament pel sentiment de voler construir conjuntament una casa comuna, una casa neutra. Després ja votarem, quan la tinguem feta i despullada, com la volem pintar, quina energia utilitzarem, si serem més o menys capitalistes, si serem més o menys ecològics, si serem més o menys globals, locals, poètics o artistes!! Vés a saber què voldrem ser, però primer, per poder decidir per nosaltres mateixos lliurement, ens cal, o fatalitat, concretar i renunciar moltes vegades a allò que som o pensem nosaltres mateixos com a persones, per ser prou humils per construir un país diàfan, sense exclusions, i és aquí on estem, i és aquí on ensopeguem mil i una vegades, i és aquí la nostra feblesa més gran. Sempre he pensat que des del 2010 els partits catalans, tots sense excepció, haurien d'haver aparcat momentàniament el seu funcionament de partit i fer un front comú per un sola causa: la independència. Ara, segurament, ja la tindríem.
Portem sis anys sense concretar, i així ens va, i així estem.

S'APAGUEN LES LLUMS

Fa temps que busco la llum i no la trobo. El túnel fosc és llarg i estret. La calma i la plenitud d'un sol instant són arrabassades per un destí capritxós i malèvol. El teu voltant cada vegada està més ple de gent aliena a tu, gent comprada, alienada, acrítica, edulcorada, falsa i artificial.
Mires el món i no t'agrada gens. La humanitat ja ha perdut el control de la seva pròpia història. No hi ha criteri, ni sentit. Predicar una vida més natural i senzilla, on la natura i la humanitat es tornin a retrobar plenament és com aparèixer en pilotes en una plaça a les dotze del migdia.
Estaríem a punt del cantó del precipici, la vora més poètica de donar el pas i estimbar-se avall o donar un pas enrere i acceptar tota la merda que ens envolta. En Pemi Fortuny ja ho deia: morfina per aquest món malalt.
Moltíssimes persones, en silenci, han donat el pas d'estimbar-se i deixar tota aquesta grisor malaltissa.

Estem immersos en l'autodestrucció compulsiva, l'agressivitat està a l'alça, la pressa del no viure, del córrer sense pausa tot el sant dia, de viure per viure sense pensar perquè vivim o què hi fotem tots plegats en aquest món. I tothom et dirà el mateix: què vols que fem? Bé hem de viure, oi?
El sistema va escanyant poc a poc, sense pausa, i l'aire es va tornant tèrbol i enrarit. Mai hagués pogut pensar que les persones poguessin canviar tant, que poguessin tenir tantes cares diferents. Hipocresies, falsetat, gent interessada...de tot i més. Ningú és perfecte i la humanitat hauria d'assumir els seus errors, però l'època que vivim el mal ambient s'ha instal·lat de manera ben àmplia.
Alienats a les pantalles digitals, construint un món fals, fictici i muntat només per aparences i imatges, ens anem allunyant de nosaltres mateixos, de la sinceritat i naturalitat de tal com som, assumint tot allò que fagi falta per poder viure en harmonia i certa calma.

Allò més lamentable és que tot i que es vagi molt i molt de pressa, es cobri moltíssim (qui pugui), es tingui estudis per donar i per vendre, es treballi per tot el món, es parli cinc idiomes i es tingui una vida molt atrafegada, de segur que algun dia o altre tot això quedarà com una anècdota més quan els ulls es tanquen per sempre. És aquest precisament l'error de la nostra humanitat, creure's l'eternitat de la joventut i de la riquesa, creure's que som alguna cosa.

La incultura campa per arreu, la sensibilitat no es porta ni fa falta i la crítica contundent i constructiva és titllada de molèstica suprema perquè podria fer grinyolar alguna cosa. Mala peça al teler companys.

I els infants? Qui es cuida d'ells? Qui es cuida de procurar-los un futur millor? Què els hi estem deixant? Ja no sabem plantar ni una ceba, perdem la noció màgica del temps i de l'espai, perdem la capsa imprevisible de la imaginació, d'allò impossible, d'allò que s'inventa. Ens han fet creure que només per festa major podem riure, jugar i intentar ser feliços, i encara gràcies que ens deixen. Ens hem cregut i hem assumit la gran mentida, el discurs de la por, el discurs d'aquest sistema malèvol. Pobres infants...

Quan penso en tot aquest món que no m'agrada gens, sempre penso en el dret a dimitir, l'última esperança que ens queda. Un món que maltracta la candidesa, un món que tot ho compra i silencia, un món que desplaça a tots aquells que no volen entrar a la roda perpètua de la vida rutinària i cadenària, un món que enganya als infants, que abarateix i vulgaritza l'amor, que maltracta la pau i les bones persones. La merda de món que fa anys i panys que s'està construint.

Avui, de moment, tancarem la pantalla de la Cua, demà ja veurem què farem. Com que la rutina se'ns menja i ens buida, cal una parada mental i anímica indefinida. Encara estan vius alguns projectes de petits llibres que ja aniré comunicant quan apareixen, però després de tot això, la pretensió és fer una parada per retornar a retrobar-nos a nosaltres mateixos, a retornar a les coses petites de la vida per crear la revolució necessària per no defallir en l'intent. Vull tornar a tenir el meu temps i les meves hores, vull tornar a ser lliure en la mesura que això sigui possible. Suposo que no és molt demanar. Des d'un primer petit escrit en un programa d'actes de festa major de 1994 fins a dia d'avui han passat i han canviat moltes i moltes coses. Han sigut vint anys seguits, sense pausa ni treva, donant-ho tot, intentant fer les coses el més bé possible, ensopegant mil vegades i tornant-se a aixecar, cometent molts errors però sempre seguint un mateix criteri de vida i pensament. Acabat aquest curs, a partir del juny de 2015, caldrà reinventar-se, redescobrir-se i crear l'alternativa necessària que estigui prou allunyada de la contaminació política, social i cultural imperant. De moment, el primer pas necessari, és aquest, tancar la pantalla per poder, esperem, tornar-la a obrir en un futur amb un nou plantejament.

A tots els cueros i cueres moltes i moltes gràcies per ser-hi. Som pocs però hi som. Salut i endavant. Fins aviat.

EL 25, EL 15 I EL 23

Sóc del Garraf, del Garraf estricte que s'emmarca en un triangle màgic i intens, un triangle que es dibuixa entre Sitges, Ribes i la Geltrú.
Les parets blanques, els terrats, els pins, les atzavares, els pedregars, les costes, els masos, el mar blau, el cel d'atzur, els turons...es conformen en la seva màxima intensitat en aquest tros de món.
I tres són els dies que durant el transcurs de l'any tota aquesta ànima es mostra d'una manera molt més contundent i pletòrica, tres únics moments que molts voldríem que fossin eterns.

El 25 de gener, la pujada i baixada a l'ermita de sant Pau de Ribes, enfilada dalt d'un turó. Si enganxes un d'aquells dies lluminosos i nítids d'hivern, amb fred sec que al migdia s'esvaeix amb un sol brillant i baix que argenta el tros de mar que s'albira des del baluard de l'ermita. Els pescadors de Sitges fa anys i panys que tenien l'ermita com a senya. El camí d'entre marges, garrofers i vinyes, les palmeres, figueres de moro...El perfum de la pólvora dels diables de sac i del drac de tres caps en ple gener, la cerveseta tot xerrant a fora l'ermita, l'esperit i l'ambient dels antics aplecs, punt de trobada de la gent de la comarca, les gralles seques que ressonen pels camps i turons del terme, des dels Sumidors fins al Montgròs sencer. Els balls populars dibuixant un enfilall blanc que puja i baixa de l'ermita...i després els vermuts. Resulta ser un sospir de festa i esperança enmig del fred però amb la certesa que tard o d'hora els dies s'allargaran i s'encaminaran cap l'estiu. El sol i el mar així ens ho indiquen. El pou, la cisterna...les llums del capvespre després d'un dia molt intens i encara massa curt.

El 15 d'agost, la cercavila de la festa major de la Geltrú, des de la plaça de l'Assumpció, petita i irregular, enfilada al capdamunt del nucli de carrerons, amb el marc arquitectònic de l'església, el campanar i el castell. Punt de trobada també de gent de la Geltrú de tota la vida, dels vilanovins que pugen a la Geltrú, i també de ribetans i sitgetans que vénen a agafar un ram d'espígol olorós. Perquè si alguna olor identifica la festa major de la Geltrú és l'espígol. L'avi Salvador, amb espardenyes blanques, posant el vermut a la finestra del carrer del Tigre, ja ho deia: és la nostra. L'estridència dels timbals i de les gralles ressona per l'estretor dels carrers. Pólvora i espígol. El drac del 78, els diables de Vilanova que hi van des del 72, gegants, mulasses, balls blancs...L'ombra dels carrers i el sol que cau a la plaça. El blau del cel, la blancor de certes cases i l'horitzó morat de les muntanyes del Garraf que s'albira des del carrer de Bonaire. Vermut popular a la plaça Lledoners, on la festa s'arrauxa i s'intensifica, on tothom parla amb tothom, on la festa agafa aquell to de mitjans d'agost, de plena canícula. Porrons, patates de xurreru i olives al so de les gralles i amb l'atzavara de la font allí quieta, l'antiga plaça de sant Cristòfol segons la veu popular, i aquella baixada d'en Mascaró que s'hi estavella la llum del migdia d'un antic camí que baixava cap a mar...

El 23 d'agost, la sortida de les dues de la festa major de Sitges, que de fet acaba sent a 1/4 de 3. Després de l'entrada dels grallers des del carrer sant Francesc, l'eufòria va pujant d'intensitat. La cridòria, la festa, la remor dels timbals com les onades del mar, perfum d'alfàbrega i cremes solars dels turistes, ulleres de sol, barrets, pantalons curts, samarretes festeres, cerveses com l'aigua, el sol impecable d'agost, la palmera alta i prima, la reixa de l'ajuntament que guarda la frescor i la netedat de les figures quietes abans de sortir, perfums de blancor, de pintura i roba oxigenada. L'estiu pletòric del Garraf esclata al punt de les dues de la tarda, els morterets que ressonen des de la Fragata fins la Falconera i el puig d'en Boronet, la punta amb tota la llum del migdia, el mar salat que brilla de calitxa i la gent que crida quan van sortint els gegants de la vila, el moros, els Cubanitos o Americanos (que també fan molt d'estiu), el drac i l'àliga, les feres més fogueres de la comarca, amb abraçades de bons desitjos, de bona festa major, brindem perquè ens sentim vius i els gegants ja baixen la forta davallada del carrer Major avall cap el Cap de la Vila. Les mil espurnes dels diables amb les seves primeres carretillades, contundents perquè són les primeres. Els ceptrots acabats de pintar i que encara brillen, i bastoners o pastorets que arriben amb moto per darrere de l'ajuntament. La festa ja s'escampa, els carrerons blancs de la calma, la brisa del mar i els para-sols de la platja. Sitges. La Sílvia i jo sempre hem cregut que la pólvora del 23 fa una altra olor, més intensa, diferent...

UN POSSIBLE CALENDARI

Ara pel juliol s'eixampla el calendari festiu de certes figures festives que per la seva personalitat i particularitats les fan especials. L'actual banalització de les festes, en part la seva infantilització i l'embarrocament de les seves formes i actes, poden provocar, de fet ja ho provoquen, que uns quants recuperem el calendari festiu que ens ha marcat el cicle d'estiu en els darrers trenta anys. Un possible calendari, una proposta més com tantes altres poden haver-hi segons el gust de cadascú, podria ser el següent:

El drac de Tres Caps de Ribes surt amb el fred de la festa major d'hivern de sant Pau, cap el 25 de gener.

L'enigmàtic capgròs d'en Berruga de Figueres surt a la primavera (pels volts del 3 de maig-la santa Creu) i lo Marraco i l'enfilall de gegants de Lleida ja treuen el cap per sant Anastasi (11 de maig).

Després vindrà l'anomenada Matadegolla de Sant Feliu de Pallerols, amb el ball de la mulassa, gegants i cavallets, que s'escau per Pasqua Granada.

Per les festes de Corpus hi ha la Patum de Berga (amb les guites, àliga, cavallets, gegants i nans) i a Solsona ja treuen els quatre gegants i demés improperis (bou, mulassa, drac, àliga, cavallets, nans...).

Per sant Joan, a la nostra manera d'entendre, el gegantó Lladrefaves i la sortida de l'àliga al balcó obririen la porta de l'estiu amb la festa major de Valls (a l'Alt Camp), on també surten el drac i la mulassa.
La Cabra de Reus corre llençant espurnes durant la nit de sant Joan.
Després, surt la Mulassa de Reus, seguida de tota la corrua (una autèntica col·lecció) de gegants i nanos per les dates de sant Pere. També, pels volts d'aquesta festa, s'escau l'inici de la festa major de Terrassa amb la baixada del seu Drac (un dracàs) per la carretera de Matadepera (recordant l'origen de la llegenda d'aquest fabulós drac que s'ubica a la muntanya de sant Llorenç del Munt), fins arribar al raval de Montserrat. A Terrassa també apareix la temuda Pàjara.
Al Garraf, el drac de Tres Caps de Ribes encèn les seves traques de coets també per les dates de sant Pere, la seva festa major d'estiu, i a la Gornal, un petit poble del Penedès, també treuen el seu drac.

Ja està bé que passin uns quants dies de juliol per descansar una mica. Els nostres ulls, la nostra mirada, el nostre pensament..., també necessiten una pausa per assimilar allò que han vist. Tot i que si no en teniu prou, cap a inicis d'aquest mes surten el Cap de Llúpia i els gegants de Vic, com també el drac de Banyeres (Baix Penedès).
Cap a mitjans de juliol, pel Carme, l'inèdit drac d'Olot, acompanyat de la faràndula del barri (pollastre i conill) passejaran al so de la música i els infants li aniran al darrere sabent que ja ha arribat l'estiu fester, aquell que ens convida a sacsejar el carrer.

El drac dels Monjos i el de Montbui solen sortir pels volts del 20 de juliol (santa Margarida).

És a partir dels vint-i-pico de juliol que la cosa s'accelera, degut a un seguit de festes que s'esdevenen una darrera de l'altra en calendari festiu de la calor. Serà qüestió també de saber destriar i mesurar les possibiliats. Durant la vigília de sant Jaume torna a sortir la filera de gegants de Lleida portant fanalets. El dia 25 de juliol, sant Jaume, comencen les Santes de Mataró i treu el cap la Momerota i la família de gegants Robafaves, acompanyats de la comparsa de capgrossos. Riera amunt, riera avall.
La monstruosa Cuca Fera de Begues també sol sortir durant una de les nits pels volts de sant Jaume, corrent sobre les seves rodes, amb els ulls il·luminats i llençant foc.
Pels volts del 25 de juliol surt el drac de Moja, poble de l'Alt Penedès.
També, cada 26 de juliol cap el vespre, podreu veure l'enorme Caramot del Vendrell a la famosa cercavila de foc de la nit de santa Anna, llençant tota una ingent col·lecció de pirotècnia.
Després de veure tota aquesta feram, vénen uns quants de dies de calma. No podem menjar arròs cada dia, no ens podem fotre pollastre rostit cada dia. Les amanides d'estiu ens netegen, equilibren i ens fan recuperar el pensament nítid i clar. Després unes bones tallades de síndria i sota l'ombra dels pins, que corri l'aire.

A inicis d'agost, quan diuen que a les set ja és fosc (ara és a les nou), surten la mulassa, el drac i els gegants de Vilanova i la Geltrú (pareu atenció amb l'incomparable gegant de la porra). Cap el quinze d'agost hi ha un esclat d'incontinència de festes majors arreu del país. Cadascú sabrà...A la Geltrú surt el drac del nucli amb perfum d'espígol i a Gràcia també surt el seu drac. També pels volts del quinze d'agost solen sortir el drac i l'àliga de la Bisbal d'Empordà.
Cap a mitjans d'agost, a la vila de Sant Quintí de Mediona, ubicada al cantó nord de l'Alt Penedès, surt el seu drac a les cercaviles de la festa major.

Diuen que sant Roc esdevenia el dia del gos (de descans) per recuperar-se de les festes majors del quinze. I sant Magí li va al darrere amb aigua i més espígol. A Tarragona surt el Magí de les Timbales, seguit dels gegantons Negritos, dels gegants de la ciutat i de les fileres de nanos. Són dies més tranquils, de canícula.

Cap els vint-i-pico d'agost surt a córrer la Cuca de Castellbisbal (Vallès Occidental) pels carrers de la seva vila.

Però cap a finals d'agost, a partir dels volts de sant Bartomeu (24 d'agost) la cosa es torna a intensificar, com si es tractés d'una primera traca final. La festa major d'Igualada amb el seu allargassat drac i uns originals capgrossos; la festa major de Sitges amb els gegants de la vila, Cubanitos, gegants moros, drac i àliga; la festa major de Manresa amb seu correfoc ple d'imatgeria vuitantera (guites, dracs, víbria, mulassa i l'arrauxat bou teler); i la festa major de Vilafranca del Penedès amb el drac, l'àliga, els gegants, cotonines, capgrossos...per sant Fèlix (30 d'agost).

Cada últim dissabte d'agost Cervera celebra l'Aquelarre, la festa de les bruixes, on hi balla la Polla, una mena de drac-guita molt mòbil que enguany farà trenta anys.

I l'estiu va tombant cap a inicis de setembre. Les Cuques Feres de Tortosa surten per la Cinta i el dia 8 és un altre esclat de festes majors, a Solsona, Montblanc, Olot, Sant Sadurní d'Anoia...A Solsona tornen a treure totes les figures dels gegants i improperis; a Montblanc (Conca de Barberà) els gegants, nanos i el bestiari folklòric (drac, àliga i mulassa); el ball de gegants, nans o cabeçuts i cavallets d'Olot amb l'acompanyament de l'estrafolari Cap de Lligamosques i la sortida de tota la faràndula amb les àligues de sant Ferriol; la fil·loxera de Sant Sadurní d'Anoia (a l'Alt Penedès); i la col·lecció de gegants i nans de Cardona amb el Correbou.

No serà fins a finals d'estiu, pels volts de santa Tecla i la Mercè, que arriba la traca final del cicle de les festes majors d'estiu amb Tarragona, Sitges i Barcelona. Encara podríem estirar una mica el calendari fins els primers dies de tardor de finals de setembre, quan per sant Miquel surt el Camell de Molins de Rei a empaitar a la concurrència.

Ja en plena tardor, arriben les festes de sant Feliu de Llobregat, amb l'original Garsa i cap a finals d'octubre, pels volts de sant Narcís, s'escauen les fires i festes de Girona amb l'àliga, els gegants i nans de la ciutat.

SUMMER 014

Vine estiu, vine...Els símptomes contemporanis de l'arribada de l'estiu actual són els primers anuncis de l'Estrella Damm, amb la seva particular cançó d'estiu, com també moltes de les músiques que aniran sonant durant les nits, a les revetlles, als "txiringos" de la platja, a les carpes...Tothom es posa a punt, la roba curta i les primeres calors.

Aquesta entrada d'estiu, el període festiu per excel·lència, serà molt moguda i variada. Els cicles de la lluna han volgut que les antigues festes del Corpus, una festa de l'antiga escola que encara aguanta, coincidissin amb el solstici d'estiu i ben a prop de sant Joan. Això fa que aquest proper cap de setmana es barregin de forma considerable els actes d'una i altra festa i que, en certa manera, es posi de manifest l'embarrocament imparable dels actuals calendaris festius locals, un embarrocament que algun dia pot acabar empatxant a la concurrència. Serà, per tant, pels festers i faràndula errant triar cap a on tirar, prioritzar entre tanta farda.

Serà també una altra oportunitat per veure el cara a cara entre el vell Corpus i el nou sant Joan. En aquest sentit s'ha de reconèixer que la combinació pot ser explosiva. El vell Corpus està allà, tal qual, amb seves pràctiques més aviat cerimonials i amb poques eixides lliures de tot poder eclesiàstic. La Patum seria un cas excepcional, com també ho serien les Enramades d'Arbúcies, ja que l'actual Patum té més d'irreverent que no pas de reverencial. I és així perquè la gent ho vol d'aquesta manera. Encara recordo amb estupefacció quan l'any passat vaig sentir les declaracions del bisbe de Solsona, reivindicant que el "cos de Crist" tornés a passejar triomfal pels carrers de Berga...i l'home vestit pel salt de Plens. Vaig estar uns quants dies en estat de xoc. Segurament aquest noi poques patums haurà vist a la seva vida, i segurament també no deu saber massa què si cou realment, quin és l'ambient de dins i de fora la festa. Seria realment esperpèntic que a hores d'ara tornés a sortir la custòdia pels carrers, com ho continua sent en moltes poblacions del país. Allò que déiem, un acte caduc que encara aguanta dins del museu del no-temps, desfassat dels actuals paràmetres.

Sant Joan, per contra, sempre s'ha posat les piles, perquè no ha sigut mai una festa imposada, sinó una festa que prové d'arrels molt més profundes, i això es nota. Sant Joan és un jove que porta molts i molts anys ballant-la, és festiu per essència, irreverent, popular i desenfadat. Noctàmbul, màgic i contemporani. La gent sempre se l'ha fet seu i sempre el va reinventant. És potser, conjuntament amb el Nadal i el Carnaval, la festa que se celebra de forma general a tot el país. Els solsticis són moments prou energètics com perquè ens proporcionin cada any aquest estat d'excepcionalitat.

Altra cosa són les cercaviles-passades-passacarrers...d'anar a pregonar la festa, a càrrec d'un pregoner, nunci o herald, acompanyat d'alguns entremesos-figures populars, podríem destacar alguns casos, com el del migdia del dimecres de Patum a Berga (amb el Tabaler i els quatre gegants); el del migdia de la vigília de la festa major de Montblanc cada 7 de setembre (amb les timbales, els nanos i gegants); el del migdia del dissabte de Corpus i la vigília de la festa major de Solsona cada 7 de setembre (amb els gegants i demés improperis); el de la vigília de la festa major de Lleida cap els volts de l'11 de maig (amb lo Marraco i la corrua de gegants de la Paeria); i l'antiga cercavila de la vigília de la festa major de Vilanova i la Geltrú durant la tarda del 4 d'agost (amb els diables, drac, mulasses i els gegants). Aquesta tipologia de cercaviles-reclam-anunci de la festa serveix per cridar als quatre vents que la festa ha començat, en aquest sentit sol recórrer els carrers més cèntrics de les viles i ciutats, però també té en compte els diferents barris, parts històriques o sectors. La figura principal d'aquest tipus de cercavila és el mateix pregoner, i el seu acompanyament va a càrrec de l'enfilall de figures folklòriques que disposi la vila.

RECORD 86

Rebuscant el somni, anar-se'n mentalment dels llocs i viure sota els núvols. Redibuixant els crepuscles i allargant els vespres. Fa anys, vaig trobar un sarró de colors, sota el sol impacable d'agost, amb aquelles figures dels grups d'animació a la rambla d'Igualada. En un instant vaig estar a punt d'agafar o no agafar aquells globus que havien sobrat de la cercavila. Aquell confetti..., aquells colors, roba de festa, d'estiu..No recordo què vaig fer, un gall boig de cartró em mirava, un drac de roba de Capellades també, i jo els vaig tocar, em vaig perdre per uns minuts entre les seves robes, els seus caps lluminosos, recordo no haver sentit ni l'espai ni el temps, és cert que podem viatjar lluny de nosaltres mateixos, o qui sap si és quan hi som més a prop. Era l'estiu del 86 i esmorzava un vikini amb cacaolat al Munich. Tenia només 9 anys. Sempre he guardat aquest record i ara, com en tresor que torna a sortir, emergint d'entre la memòria, el redibuixo com un conte, amb mots màgics d'aquells grups, pronunciant Gralla, Bolic-Bullanga, Setrill i Gresca Fresca, i ara, passats els anys i els panys, qui ho havia de dir, que amb la Sílvia i el Roc he retornat al lloc, aquell precís lloc de la rambla d'Igualada, on un dissabte al migdia d'agost vaig perdre'm a mi mateix. I gràcies a aquell record, ara per casa tornen a passejar els cartrons pintats de les figures de tots aquells grups, i el Roc pronuncia tots aquells mots, i els globus peten i el confetti revola. Algú va dir que mai havíem de perdre aquell infant que portem dins. Però ara deixem-nos a nosaltres mateixos per uns instants...de segur que cadascú de vosaltres deveu tenir algun record d'aquests que l'aneu treient de tant en tant i guardant com si fos el tresor més gran del món. De segur que això no ens ho podran prendre mai, ni amb la merda de diners, ni amb res. Si voleu, per evocar, us adjunto el link d'una bona cançó que us pot ajudar a recordar...

http://www.youtube.com/watch?v=iX-QaNzd-0Y

PLÀSTICA I ESCÈNICA DE LA DANSA DE LA MORT DE VERGES

La Dansa de la Mort de Verges és un tresor cultural, antropològic i artístic. El seu minimalisme, el seu to i la seva depuració gestual li proporcionen un caràcter contínuament contemporani, fins i tot, conceptual. La seva grandesa és la seva aparent senzillesa d'execució. A vegades em vénen al cap les tantes vegades citades paraules de Xavier Fàbregas, provinents d'un text publicat pel març de 1983, on comparava la importància de preservar la Dansa de la Mort amb la conservació d'una pintura romànica. També, no deixen indiferent les reflexions del conegut Lluís Llach sobre la plàstica i escenografia de la processó, pensaments que es poden llegir al pròleg de l'últim llibre sobre la processó de Verges de Jordi Roca. Hi ha un moment d'aquest pròleg on hom es pot imaginar les tramuntanades amb alguna bombeta que fa pampallugues i tot un seguit de jocs d'ombres bellugadisses de les torxes. I és que la Dansa de la Mort és autòctona d'un determinat medi, d'un paisatge concret i d'uns carrerons que l'acullen i l'abracen com enlloc. Segurament, a aquestes alçades de la història, ja no es podria entendre Verges sense la Dansa de la Mort, ni la Dansa de la Mort sense Verges. És així de senzill.

Un quadre escènic i plàstic tant important com la Dansa de la Mort ha generat, com no podia ser d'una altra manera, un seguit de creacions artístiques i literàries al seu voltant. Si ens remetem a la part plàstica i d'arts visuals, la creació és immensa. Dibuixos, pintures, cartells, fotografies...El fet és que la mateixa Dansa de la Mort necessita dels artistes per sobreviure ella mateixa. Des del pretèrit Ramon Marín, que es té constància que havia realitzat i que anava repassant els antics "cascs" de la Dansa, passant per Francesc Artigau, que pintà a l'oli les malles que es renovaren a partir de 1955, continuant amb l'artista Anna Maria Poch que pintà unes noves malles el 1985 i acabant amb el també artista Jordi Rodríguez-Amat que ha pintat el nou vestuari estrenat el dijous sant de 2008. Per entremig també hi han hagut canvis en els "cascs". El 1955 se'n feren uns de nous, el 1986 es renovaren i el 1999 certs alumnes de l'Escola d'Art d'Olot, dirigits pel professor Julià Cutiller, realitzaren uns nous "cascs" que suposaren un salt qualitatiu important. Amb ells la Dansa de la Mort guanyà encara més en contundència escènica i plàstica, un clau que s'ha reblat amb l'aspecte actual i totalment contemporani, gràcies a la pigmentació que ha implamentat l'esmentat Jordi Rodríguez-Amat. D'aquesta manera, els esquelets de la Dansa deixen els tons de terra, per agafar els cromatismes dels blancs i certs tocs morats, quasi bé fosforescents, guanyant el to agressiu i tètric que pels nous temps li pertoquen. Diríem que la Dansa de la Mort és molt més dura ara que fa trenta anys, i aquest salt qualitatiu, d'adaptar-se als temps actuals, és molt d'agrair.

Certs cartells de la processó de Verges, com el realitzat per l'artista Granados-Llimona el 1982, o el de Jordi Rodríguez-Amat, acaben d'emfatitzar la dimensió artística i evocadora que provoca el conjunt de la processó i, sobretot, la Dansa de la Mort en concret. L'exposició de fotografies de Jordi Morera, fa uns anys, i certs dibuixos o pintures de Pilarín Bayés, Montserrat Ginesta, Salva Masana...i tants d'altres, acaben de proporcionar a la Dansa un important caràcter plàstic que va molt més enllà d'una pura expressió de teatre al carrer. I és que aquest quadre únic al món dóna i donarà per molt més.

Foto procedent del blog "Lo Carranquer" i dels blocs de Mesvilaweb.

CAPSA PRIMAVERA

Tot un seguit de mots surten i treuen el cap. Potser ja els havieu vist passar per aquest bloc, però l'Ei, gelós d'aquest esperit més alternatiu, els ha tornat a treure a passejar per barrejar-los entre ells i mirar de confegir una mena de salsa primaveral, una pols d'entre pol·len i florirs de pètals. En aquest cas els mots s'han de pronunciar com un encanteri, assaborint tota la seva sonoritat...

Moltes marçerç,
el senyor mestral ens venia amb bunyols de vent i la senyora tramuntana amb l'escombra del cel, rasclejant-lo, netejant-lo i deixant-lo ben blau.
El serè s'abraça amb la clariana dalt de Montclar, corrent pels pobles de les Piles, Capellades i Montbui amb el mercat a la plaça. L'Anoia tot d'una, ampla i inabastable amb tots els dracs voleiant des de la Tossa.
Els Gralla amb la seva camioneta de foc follet, espiadimonis i les bruixes que es pentinen i revolen entorn del campanar.
Poseu-li una mica de Sesgueioles, timó florit, llor i polsims de getsemaní i marduix. Podeu agafar el setrill i amaniu al vostre gust.
Us cantaran des de l'illa d'Enlloc quan sigui Pasqua Florida, us indicaran que si tireu pel camí del pou amunt trobareu espàrrecs de marge, roselles, truites i ceballots. Però tingueu clar una cosa, amb el romesco de bacallà no s'hi juga.
Nius florits de pèsols, faves, carxofes, sardines i arengades amb foc d'encenalls de sant Josep. I de Lavern venien amb garlandes, ous de xocolata amb llaços, plomes i pollets.
Però vigileu el sofregit, ai si ve el maig amb cada dia un raig de ruixats i xàfecs. Capdenúvol amb contrallums de plouifasol fins que guaiteu aquell Sol blanc, el Sol d'aigua amb picatrons i vaivé de xiprers, ametllers i oliveres.
Quan noteu que l'alosa i les papallones ja van amb xanques, quan observeu que l'abril xiuxiueja amb bombo i platerets, crideu de seguit la ginesta, remeneu-la bé, feu-la esclatar de cap a peus, amb claca, barrila i gresca fresca. Munteu-hi el vostre circ de paper fi, globus i pirotècnia, feu ballar en Planxet i Sia, els titelles garibaldis i els de can Boter. Barregeu-hi amb deliri capsots, caps de cartró, dits i ninots, canteu amb en Xesco, salpebreu i flaireu amb nas de Tortell Poltrona. Notareu, tot seguit, que ja sereu primavera.

EI, JA ÉS CARNAVAL

A mi les nits de febrer em fan venir set. M'agrada la meva ciutat com respira ella mateixa, m'agrada com s'omple de jovent amb ganes de festa. Carnaval ja era i ha sigut sempre una festa d'iniciació a moltes coses. En ple segle XXI es reviu d'una altra manera, l'actual, la que la gent vol avui. Sentir-se nostàlgic d'uns temps que ni has viscut..., voler imposar una única doctrina quan el Carnaval té tantes doctrines com persones....Deixeu-nos a tots plegats en pau per uns dies, si us plau, deixeu-nos viure al nostre aire, a la nostra manera. Respecteu la diferència i mireu d'entendre que hi han tants Carnavals com cases, famílies i persones, i que la barreja i unió de tothom surt com surt, amb més o menys sàtira, amb més o menys beguda, amb més o menys lluentons. La societat construeix i destrueix la festa a la seva manera, segons les èpoques. Em molesta que d'alguna manera o altra es vulgui imposar una sola doctrina de l'anomenat carnaval genuí de Vilanova. Que la part social genuïna de Vilanova vulgui aquest Carnaval, molt bé, que el faci, que el vagi fent, només faltaria. Ara bé, imposar a la resta una única direcció, no, rotundament no.

Ho diem gent nascuda a Vilanova, ho diem gent que s'estima la ciutat i que malda per fer coses. Comenceu a pensar un altre tipus de Carnestoltes i de sermó, fixeu-vos que ja no connecten amb la gran majoria de jovent que participa a l'Arrivo, perquè la ciutat ha crescut molt i allò que fa gràcia només a un sector molt concret ja no s'entén per un altre ampli sector social. I és normal. Les sàtires del sexe, tampoc ja no fan gràcia, ja és un tema molt i molt superat. L'òptica ha canviat. Allò que era transgressor fa trenta anys ja no ho és ara. Les noves tecnologies, les noves músiques...canvien els paràmetres socials i festius. El tema, el veritable tema, és equilibrar allò que és essencial del Carnaval amb l'actualitat. De segur que si preguntessiu a uns quants joves perquè el Carnestoltes porta perruca i va vestit del XVIII, segurament ni sabran el perquè, ni sabran que aquell senyor després llegeix un sermó. Passaran de tot companys, passaran de tot, i passaran de tot perquè hem estat una colla d'anys pensant-nos que Vilanova érem només nosaltres, els de sempre, i ens hem equivocat, fins que ha vingut l'onada grossa, imparable, que ha arrossegat la festa cap a on la gent creu que s'ha d'anar. I és així, ens agradi o no ens agradi.

Lluitar contra la voluntat de la gent és lluitar contra nosaltres mateixos. Vull per la meva ciutat un Carnaval del segle XXI, posat al dia, contundent, altament contundent, on no ens caiguin els anells per trencar tots els motlles que fagin falta, on no ens tremolin les mans per assumir que hi han coses caduques, carrinclones i passades de moda i de rosca, on no ens fagi por de superar-nos a nosaltres mateixos, on no es legisli, reglamenti ni impedeixi, on no haguem d'aguantar cada any las Casas Consistoriales, que ni durant el diumenge de Comparses ens deixen tranquils, un Carnaval on obris el programa d'actes i no et trobis el discurs de l'alcaldia, un Carnaval imprevisible, espontani i desenfrenat, on cadascú li foti per on li plagui. Desperteu-vos mòmies del vostre somni nostàlgic, deixeu estar el pobre Vidalot, que fara cara a cansat, deixeu-lo en pau, la gent, senyors, la gent vol festa i la festa serà contemporània o no serà. Allò que va ser bo fa uns anys potser ara ja no ho és, hi haurà coses que sí, hi haurà coses que no, va com va. Però sobretot no us enfadeu, no patalageu, no tracteu a la gent com si fossin cabrits, tots som persones humanes amb els nostres sentiments i vivències, i amb el Carnaval de Vilanova s'ha d'anar amb molta cura, perquè és una festa que ens va per dins, i, per tant, no es poden maltractar certes parts íntimes de la gent legislant què és i què no és genuí del Carnaval de Vilanova. Sinó, teniu una solució, molt respectable, continueu donant pel cul amb les vostres arengues contra els gamberros de la merengada, contra els borratxos de l'Arrivo, contra les batucades, contra el lluentons, contra els que no porten barretina per les Comparses, contra els qui passen del Vidalot, contra els habitants de Sitges...continueu, vosaltres també teniu el dret de continuar, ara bé, reflexioneu i admitiu que tots els altres, la resta de la ciutat, també té el dret de continuar al seu aire, és a dir, passant olímpicament de vosaltres i de tot. Carnaval en essència.

UN EI PER LES COMPARSES DE NIT

A la nostra ciutat, Vilanova i la Geltrú, s'acosta Carnaval. Des de l'any passat que per uns quants aquesta festa canvià alguns paràmetres. Un bon dia un grup de joves pensaren en unes comparses de nit, i anaren posant fil a l'agulla, convocant unes quantes entitats de gent jove i la cosa anà creixent. El primer pressupost de les Comparses de Nit fou de zero euros. La txaranga "This-Tracció" col·laborà tocant gratuïtament, i l'ajuntament demanà una fiança de 200€ retornables que no es retornaren. Es veu que la neteja dels carrers costà alguns euros més. El sopar dels músics, certs materials i treballs per la bandera anaren a càrrec de les butxaques dels instigadors. L'assegurança de l'acte ja estava coberta per les respectives assegurances de responsabilitat civil de les entitats organitzadores: Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina i can Pistraus.

Enguany, vista l'experiència i resposta positiva de la gent, havíem de posar una altra bandera i una altra txaranga (la Zebrass Marching Band). Això, vol dir, que les dues txarangues, tot i ajustant el preu, haurien de cobrar 400€ cadascuna, més la fiança de 200€ que ens demana l'ajuntament, la cosa puja als 1000€, que hauran de sortir de les respectives aportacions de les entitats organitzadores (Bordegassos, Falcons, Geganters, la Unió Vilanovina, Endimari, Tric i Festuc), d'algunes bars col·laboradors i de l'aportació voluntària de la gent. En tot aquest procés ha sorgit una frase, escrita per Magí Signes, un dels instigadors, que és força representativa i explicativa de la filosofia d'aquesta nova festa: "Les Comparses de Nit van néixer i seguiran vivint amb l'objectiu de ser lliures, participatives, alternatives i gratuïtes". En aquest sentit, tenim tots clar que el model d'aquest any és el límit fins a on es pot arribar: dues banderes i dues txarangues amb un recorregut que va de la plaça Pau Casals fins la Lledoners, passant per les places de les Cols, dels Cotxes, de la Vila, dels Carros i de la Miró. La qualitat, l'esperit i l'essència s'emmarca en aquests paràmetres. A partir d'aquí, si hom volgués fer créixer encara més la nit del ball de mantons al carrer, doncs haurà d'organitzar tantes comissions com fagin falta i tants recorreguts, banderes i txarangues com creguin convenients. La gent, el poble, sap perfectament quan i com s'han de fer les coses.

Recordem que qualsevol persona pot participar-hi, ja que no hi ha inscripció prèvia, i els comparsers poden anar amb el vestuari de qualsevol de les entitats vilanovines. Només es demana portar un simple saquet de caramels per la guerra final. Així de senzill i planer.

Si durant el dissabte que ve, 15 de febrer, passeu per la Rambla i veieu una barraca oberta, a l'alçada de la cantonada de l'avinguda Francesc Macià, podeu treure el nas. Veureu la bandera feta per l'any passat, una capsa de cartró per recaptar la voluntat popular que ajudi econòmicament a la festa i, si us ve de gust, podrem prendre una cervesa junts. Així de senzill, casolà i proper. Ens anima fer les coses artesanalment, les entitats organitzadores els agrada aquesta llibertat que, com tot, té el preu del risc i dels abismes d'última hora, però que reconforta quan veus la resposta de la gent. No ens resignem, somiarem desperts fins on calgui, fins on fagi falta, pas a pas, sabent les limitacions i sense voler grans èxits ni grans massificacions innecessàries. La nostra humilitat ve de lluny, n'hem vist i en veurem de tots el colors, i aquestes set entitats organitzadores tenen una fusta preuada, la de navegar a contracorrent tot i les adversitats. L'adversitat més gran, no és econòmica, ni logística, és mental. La mentalitat oficialitzada d'una certa part de Vilanova que de per si és poruga i adversa als canvis i a les novetats. Per sort, totes aquestes entitats i gent organitzadora, els instigadors, es remeten a l'altra gent, la gran majoria, que habita aquesta vila. Per sort, Vilanova s'ha fet gran, i els paràmetres que eren normals fa trenta anys, ara ja són uns altres.

Per cert, els recorreguts de les banderes els continuarem marcant amb rotulador, com a casa, vaja.

ELS MARINERS DE SANT PAU

El dissabte passat pujàrem a sant Pau. Els ribetans i ribetanes, els habitants de la vall de Ribes i comarca. Què tindrà aquell turó? Expliquen que els mariners de Sitges podien distingir la silueta de l'ermita des del mar. Encara ara, si s'arreplega un dia clar i serè, es pot veure un tros de mar argentat des de dalt del turó.

El programa de l'entitat GER es veu que s'ha esgotat per totes les botigues del terme, les il·lustracions de Toli s'ho mereixen. Reinventa els antics fulls de rengle i dibuixa la corrua popular, social i política de la pujada a sant Pau. És la festa major d'hivern de la comarca, diguin el que diguin, és "la festa major del fred", tal com la titulava en Bienve Moya al pròleg del programa d'actes de 1980. L'artista Cristòfol Almirall, "Tòful", realitzà la portada d'aquell programa a cops de pinzell ràpid mostrant el gest d'un xicot que mig es treu un capgròs, la persona i el personatge, la realitat i l'imaginari.

Toli també ja il·lustrà una portada del programa de sant Pau de 1983, i posteriorment també ha anat dissenyant d'altres. L'Ei de finals de gener ens remet a concenbre els programes d'actes com alguna cosa més que una agenda amb dies i hores. El programa hauria de portar aquell al·licient suplementari de document festiu, tant a nivell gràfic com de text, i això, tot s'ha de dir, cada vegada costa més de trobar. La gent, per molt que diguin, no canvia tant ràpid, seran els interessos d'uns quants que canvien. Ho demostra el fet que un simple programa d'una entitat s'esgoti, serà que alguna cosa ha despertat aquell "clic" majoritari, aquella veu interior que et diu "això ho haig de tenir" i que després, amb el pas dels anys, es valora molt més.

En aquesta filera de persones, balls, músics i figures hi ha una exhaustiva mirada de l'entorn, del camí que puja a l'ermita de sant Pau. L'Ei no explicarà aquí la festa, això ja ho faria el bloc de la Cua quan convingués, sí que ens fixem amb l'estil depurat de l'artista, amb aquestes línies clares, senzilles i ben definides, que altrament exigeixen una gran dosi de coneixement de la tècnica del dibuix, a cavall del còmic i de la il·lustració descriptiva. Tant tenen importància el reguitzell de balls, figures i gent (els gegants, capgrossos, drac de tres caps, grallers, diables, pastorets, bastons, timbalers, músics diversos, panderetes, cercolets, gitanes, banda de música, autoritats municipals, gent del poble...) com els indrets per on es passa. L'ermita encara es veu lluny, dalt del turó, amb els camps de vinyes a baix i els pals i fils d'electricitat. Els detalls també són importants i també formem part de les diferents "estampes" o "postals" mentals de la festa. Ei!! això també és molt important, al nostre entendre. Sant Pau Xic amb tot de pedretes dalt la seva minsa teulada (es veu que si tires una pedra i s'hi queda et casaràs o tindràs sort); les carretilles petades pel terra, el garrofer, palmeres, marges, la creu de terme, Sota-ribes al fons, un mas, el pou i un gat que s'ho mira..., els turons de la comarca, una pintada amb el lema "integració sí" i un xicot que s'enfot de les autoritats, que per cert, en aquest fragment del dibuix sí que hi ha molt d'esperit d'Ei, ei què fotem, ei què fem...amb un parell que ensenyen el cul vers el seguici consistorial. Actualitat posada al servei de la festa i la cultura, la recuperació del "festa sí, lluita també", l'adonar-se'n que per molt que diguin, per molt que parlin i ens embadoquin, sempre hi haurà una escletxa irreverent, popular i festiva que fa anys i panys que funciona i funcionarà. Perquè la festa, allò que entenem per festa popular, ja és irreverent de per si, dins la seva essència porta l'espontanietat i el risc, més si tenim en compte que actualment tot és digne d'estadística, estudi, perill i normativa. Si us fixeu s'arriben a fer normatives per tot, es vol un control absolut, fins que la gent, quan arriba el dia de la festa major, del carnaval...explota, i explota d'una manera tant sana i humana que ningú té els sants pebrots de dir res, a girar cua i a fer veure que no s'ha vist aquella acció, aquell gest, aquell crit...actes concrets i ben humans que també, vulguin o no vulguin, formen part de la festa, de l'arrel d'ella mateixa com a expressió del que es viu i respira. Per això mai entendré com algú es pot escandalitzar per certes accions festives, socials i reinvindicatives quan cada dia del món hem de menjar i digerir tanta merda i més merda que ens supura per arreu, serà el món al revés, l'escàndol està a l'ordre del dia, ens ho mirem com ens ho mirem.

Gràcies Toli  i GER, una vegada més, per encertar-la, gràcies una vegada més per demostrar que la festa i la cultura són també crítica, catarsi i política.

LLUNES DE PAPER

                           Portada del disc "Brossa d'ahir" de 1977 de Pep Laguarda & Tapineria

El pessebre contemporani es gronxa d'entre un bocí de paper de plata. Aquell tros de branca seca de la riera, d'entre el darrere de la porta i el sota-escala, on hi feineja la lluna de paper de diari. Un estel al bell mig del cap, tot clavat amb una xinxeta, mentre la corriola li penja...

Un forat a la bufanda i les espardenyes velles que somien truites entre arams de romaní i llums de capvespre. Dimoni ravent que no para de cosir-se els parracs de les banyes. Barraques amb orquestres de gripaus i bombetes de llauna, pastors perduts que no troben cap botifarra, només arengades.

Al safareig s'hi fa festa, i les pestanyes s'ensucren d'albades netes. Des de la cuina es veu la silueta del gall-penell i la seva ombra xinesa. Vent de dalt que duu les veus del nord, mentre cau la galleda. Plats de fang i una llebre. Les escales de fusta ja no hi caben de tantes finestres, balcons amb sabates mig foradades i plenes de resplendors d'Orient, d'aquelles illes amb veles blanques i perfums d'ensens.

El gat Pere busca i remena la cua, ha perdut el sol lila del migdia. Però continuen tremolant els turons. I de suros llargs amb estanys de farina, on beuen vi els cargols de mitja tarda, carregats de closques lligades amb mantes i porrons. Els infants salten els tolls del camí i de la gebrada sorgeixen veus primes de follets, quan pel matí s'alcen les bruixes morades d'entorn del campanar amb el mercat de cols, escaroles i raves.

Cap a la font perduda amb càntirs de terrissa, ous d'hivern i quatre ametlles. Fins que arribaren els tres visionaris amb encanteris i prediccions indesxifrables. Semblaven fills de Neptú, amb aquelles barbes de cotó fluix i tot de xings-xangs, no els entenia pas ningú, però passeu, passeu que alguna cosa ens regalareu...

Quan el porc en sal s'escapà de la guarderia i entrà dins del circ, quin enrenou, quin desori!! La cridòria fou tal, les rialles foren tantes, que el pobre patge no tingué pas temps de comptar-les. Al restaurant, els qui tenen molta pasta, feien veure que la butxaca els explotava, i així que veieren en Tortell sortir de la cuina entengueren que allò era una ensarronada. Plats pel cap, l'àvia que ja esbufegava, l'oncle pedant i el nebot de bufetada. Ben arriats i nets que anaven, se'ls acabà la festa passada per aigua, mentre l'home dels porcs i la vella dels espigalls reien a cor que vols sota la ventada.

No quedà ni Egipte, ni bous, ni mules, ni llana. La bara florida sortí disparada a la lluna, com un coet de la Nasa, ni l'àngel de purpurina va poder agafar-la. Ni el pescador pescar-la. Ni pous, ni pallers, ni estables. Només un caganer, tot sol, que amb tanta feina acumulada  i tot aquell espectacle no havia fet ni la migdiada. Ara que ben mirat...potser sí que tot és molt rar, vaja, una nadala ben rara. Però són coses que passen...

CODI MASANA

Sovint l'ostracisme cultural ens fa deixar pel camí certes persones que maldaren per millorar la vida i la condició humana. Avui és un bon dia per treure del calaix mental alguns aclariments que tenia preparats després de quatre anys de reflexió i pausa. Ara i aquí, en aquest humil bloc de la cultura del poble, deixaré anar un Ei que, per fi, arriba l'hora de veure la seva pròpia llum.

Quatre anys de silenci és el temps just per carregar-se d'arguments.

A l'artista Salvador Masana i Mercadé (1924-2009) li cal la revisió i la reinvenció de la seva extensa i, en part desconeguda, obra. Trencar els copets a l'espatlla amb l'insolent "molt bé Masana, molt bé" és una de les directrius possibles per  redimensionar el discurs. Trencar la rutina empolsegada d'una ciutat amb forta miopia cultural i amb el corralet ja fet i estancat des de fa anys i panys.

L'obra, la persona, la vida i el pensament de Salvador Masana ens donen les pistes i les pautes per la seva redimensió. La Geltrú és el seu punt cardinal local i ara, vers un futur que no hauria de ser molt llunyà, caldrà enfocar la seva creativitat innata al país i, si cal, al món. Les noves tecnologies digitals ens permeten obrir les finestres i que corri l'aire, aquell aire que ell tant estimava i buscava. Un aire nítid com la seva paleta, de colors estimulants i textures encara poc estudiades i aprofundides. Veure l'home artista com l'home que tenia un pensament propi i particular, veure'l com la persona pública i casolana, explicar que allò de guanyar-se les garrofes és tema actual, i que res, absolutament res, s'ha donat per atzar, sinó després d'un llarg treball previ de picar pedra i més pedra.

El codi Masana resta obert a la seva expansió, tota obra artística té el seu propi discurs i la seva pròpia dimensió. Res és gratuït. Al meu entendre, fins a hores d'ara, salvant comptades i agradables excepcions, l'obra de Salvador Masana ha estat només encotillada a un model clàssic d'anàlisi que ja no té cap tipus de vigència en el món actual que vivim. Estem al segle XXI i l'art s'ha d'intentar explicar i, sobretot, VIURE, des d'altres punts de vista. Allò que era bo i del tot normal fa cinquanta anys, ara és anacrònic i obsolet. I aquí estem i per això estem, per viure ara, per entendre i reflexionar ara, amb els nostres ulls, no amb els ulls del  passat, que això ja ho han fet altres.

La pretensió, la intenció, és donar una sèrie d'eines i uns punts de fuga d'on partir. El camí és obert i lliure.

Aviat farà quaranta anys, quan s'inaugurà la Pinacoteca Masana durant la primavera de 1976, l'escriptor i valuós intel·lectual Eugeni Molero ja reflexionava sobre la catàrsi que necessitava el món artístic i cultural. Ell sempre es lamentava d'unes certes "mòmies" que infestaven i encara infesten certs espais de treball i estudi.

Des d'aquest Ei convidem a començar a saltar totes les barreres mentals possibles per poder iniciar noves vies que permetin resituar, redimensionar, reinventar i VIURE l'obra d'un artista que es mereix obrir les finestres d'un nou món, perquè si un està una mica atent, sabrà descobrir que tant en la seva obra, vida, acció i pensament aquesta mateixa finestra ja estava oberta de feia temps, potser una finestra massa lluminosa i nova per a qui només hi volia veure allò que només convenia veure. Agafem, doncs, els seus traços, les seves pinzellades, els seus dits, els seus ulls, els seus pensaments, les seves paraules, els seus passos i posem-los a la llum d'ara, redescobrim-los amb els nostres ulls, amb els nostres sons, amb les nostres mirades. Vivim l'obra i rellancem el seu pensament en forma de cromatismes. De segur que hi descobrirem tot allò d'amagat i palpitant, perquè tota obra artística pertany al món des de que es va crear. És feina nostra, dels contemporanis, saber resituar-la al temps i discursos actuals.

Tant Salvador Masana com la seva extensa obra, s'ho mereixen.

PRIMER TRAJECTE

Allò que déiem..., del que parlàvem, l'últim vagó. L'altre dia anava ben ple, perquè hi havia vaga. Sardines apretades i l'últim vagó que una mica més i el perdem. El sol baix i rogenc de quarts de cinc sembla ni immutar-se. Som una muntanya humana, amuntegats.

L'últim vagó va decorat amb un enigmàtic llamp. Què deu voler dir? Perill de tempesta? Perill de descàrregues elèctriques artificials? O exclusivament perill...?

Hi ha infants que s'ho passen pipa d'entre tanta gent, per ells deu ser un bosc de cames i nosaltres som els arbres. Hi ha un nen amb xumet que m'agafa de les cames, deu voler pujar per les branques per veure-hi més clar i més enllà.

Tot un grup d'infants d'una escola del Prat baixa a la seva estació. Se'ls veu espitats, és divendres. Les tardes dels divendres solen ser especials, elèctriques. Potser aquest llamp de l'últim vagó només és pels divendres, advertint alta tensió social.

Els camps d'horts del Baix Llobregat s'il·luminen amb les últimes clarors de la tarda. Un home dalt d'un tractor, tomaqueres i una figuera. La resistència tossuda i callada de tot un món.

Però a dins del tren hi ha una escalfor molesta. Hi ha gent que no porta gens bé això de les aglomeracions. Els mediterranis no estem fets per viure apretats, necessitem el nostre espai, la nostra llibertat, la nostra intimitat i, si cal, solitud.
Les frenades del tren esdevenen angoixants, però seguim pels rails mentre el sol s'adorm per la via. Les petites pantalles de les noves tecnologies són la solució per l'evasió d'alguns, d'entre abrics negres i anònims. Un cos social que respira.

A Castelldefels pugen els nois i noies d'alt nivell econòmic, tots parlen entre ells en anglès i baixaran a Sitges.
Aquell infant del xumet volia baixar sol a la platja de Castelldefels. Què hagués fet un nen de dos o tres anys sol a la platja?

El massís del Garraf  i els seus successius túnels d'entre les muntanyes calcàries ens anuncien el nostre territori. Faltava una mica de música i un parell de xicots la porten. L'acordió converteix l'últim vagó en una mena de cafè romàntic, en una tarda d'època, mig clandestina, amb melodies de la Rússia revolucionària. Pensaments tenyits de roig. Els rocams càrstics poden esdevenir la Sibèria, l'estepa, d'entre estarnuts i un punt de llibre que cau al terra, com una fulla seca que queia d'un plataner de Montjuïc.

Esperar la propera estació. Sempre esperar, ens passem la vida esperant. El soroll dels túnels apaivaga els sons. El tren diari de la bruixa amb un conseller que duu escombra i careta de goma barata. S'amaga d'entre el gris del ciment de Vallcarca, muda i solitària, l'antipaisatge, l'antipanoràmica.

A Sitges baixa molta gent. Cal ajudar a una dona amb el cotxet per baixar l'alt esglaó, cosa que passa sovint. Després de Sitges l'últim vagó queda amb dimensió humana. Hi ha lloc per arreu i tothom pot seure. El sol es pon incendiant els pins blancs. L'escalfor a les galtes. Sort del cop d'aire prim quan baixo a Vilanova. Em sento lliure. Fi de trajecte.

TORNA L'EI

Amb el fred torna l'Ei, el nostre particular cicle hivernal que s'allargarà fins l'inici de la primavera. I ja haurà passat un altre any...El temps, cosa relativa. Un any més grans, un any més joves.

                                          Dibuix del poeta Enric Casasses

Agafem la càmara fotogràfica i enfoquem vers la realitat quotidiana, la que ens toca viure. Parlarem de l'últim vagó, aquell que ningú no agafa, de la gent que s'entafora dins dels contenedors de roba, dels qui van en bicicleta per entre els últims horts urbans, dels qui no tenen ni hores ni dies, dels qui en prou feines tenen família, dels qui voldrien estimar més i no poden, dels qui voldrien ser lliures i no els deixen, i sí, parlarem de gent real, ben humana i càndida, gent que s'aixeca, viu, menja i dorm. Gent que somia i espera, gent que voldria però no pot, gent com tu i com jo.

L'últim vagó, senzill i marginal, ha començat el seu particular viatge. Sempre les mateixes estacions, sempre el mateix paisatge, però la gent entra i surt, uns amb pressa, els altres amb la calma, uns amb cara de pomes agres, altres somrient a la llum del matí. A l'últim vagó s'hi pot condensar l'essència humana, diversa i paradigmàtica, canviant i volàtil, efímera per naturalesa. Aquí unes paraules, aquí un gest, aquí un poema visual, aquí alguna cosa escrita als vidres...Allò immaterial és document de vida.

Gent amb la mirada perduda, gent amb els ulls instal·lats únicament damunt d'una petita pantalla, uns altres dormen d'esgotament, i l'infant no para de plorar entre el fred i els peus mullats. Quan plou molt entra l'aigua entre la sola foradada i va empapant tot el peu. Gent sense sostre, gent amb calefacció posada nit i dia. Paradigmes de la nova societat de consum, industrial i capitalista. Ja fa un temps que ens adoctrinaren en la nova religió de quan surtis de casa ja consumeixis sense ni adonar-te'n. I així, uns i altres, anem ben pillats.

L'últim vagó, aquell que a vegades se'ns escapa i ens porta cap el camí interminable de l'espera, una espera plena d'aventures mentals, de viatges a la lluna, de mirades perdudes i inquietants, l'espera..., qui sap què deu voler dir, què deu voler de nosaltres. L'espera són segons, minuts i hores de nosaltres, potser perduts, potser, en el fons, aprofitats molt més del que ens pensem. Cada dia hi han esperes, però són ben nostres tots aquests segons de vida.

Busco el silenci de l'hivern, el minimalisme contundent vers el barroc hipòcrita. Les mans aspres, la gelor i una sola bombeta, sí, aquella que fa pampallugues quan bufa el vent. Busco l'escalfor del sol baix, ben econòmic, o d'un foc a terra, o d'una estufa, més cara. Busco la netedat i la simplicitat. I entro a l'últim vagó del tren de retorn, el de cada vespre, el que va de la gran urbs a la vila. Un trajecte repetitiu i constant. Al fons de tot de la cua, el respirar social i existencial, allà on hi pot passar de tot, com la vida mateixa.

La desobediència, la contemplació dels infinits, el caminar vers la teva pròpia llum. L'existir i el respirar, sentir-se viu i en calma absoluta. Les petites coses que ja han esdevingut grans, que ja ho han esdevingut tot. El plaer que s'atansa. Ei...

L'ÚLTIM COET

Si el primer coet suposa emoció, tensió i trencar el gel, és a dir, aquell tall net entre la realitat quotidiana i la festa, l'últim coet és aquell que potser es gaudeix més intensament perquè ja ens hem relaxat i deixat anar en un estat desinhibit. És aquell últim cartutxo que, gratant el sarró, maldem per eternitzar la festa fins allà on es pugui, les espurnes ja són daurades entre tant de fum, i tothom ja no té clar si viu en un somni o si tot allò que l'envolta és real. D'aquesta manera, amb aquest esperit, voldríem acabar en aquest bloc el cicle dedicat al GABICP, i amb aquest regust de rauxa desenfrenada, de revetlla passada de voltes, encarar el proper cicle hivernal que, com l'any passat, el portarà l'Ei.

Expliquen que expliquen...que un bon dia la gent gabiquera, anant per aquests móns, es trobaren una cabra desada dins d'un local de la Unió de Pagesos de Blancafort i una àliga amb plomes de llautó enmig d'un munt de vergues arraconades en un racó de la muralla de Montblanc. Diuen que diuen, que aquell dia, com no podia ser d'una altra manera, el vent de mestral bufava de valent i en Ramon s'hagué de posar la gorra. Feia temps de GABICP.
I conten que per aquells verals, els germans Mamets quan s'empipaven agafaven el drac de Sarral i el tiraven a la riera...

                                  Drac vell de Lavern. Foto de Ramon Saumell.

Vés si se'n van veure de coses estranyes que uns homes de la brigada municipal de Valls agafaren la vella àliga i la volgueren llençar a la bassa, tot cridant "foteu aquest cony de colom a la bassa!!". L'ambient anava ben carregat...

Però és que un matí lluminós de maig anaren a Lleida i així que arribaren es trobaren de "morros" amb l'enorme Marraco corrent a tota pastilla per aquelles avingudes properes al Segre. La bèstia de guix era tant grossa que necessitava tot un tractor amagat sota la base de la carrossa i les faldilles li voleiaven amb tanta velocitat. Així en general, els treballadors de les brigades municipals d'arreu sempre han tingut un tracte diferencial vers aquestes bitxos populars, una mena d'amor-odi especial.

Els ulls no donaven pas crèdit de veure la primera àliga que llençava foc a tort i a dret, pel bec i per la cua i amb la remor dels timbals. On era? Penseu, penseu...Que hi tornarem...

I ja veus en Ramon, que treballava de viatjant i parlava amb molts metges, però a part de medicaments, preguntava per si aquell poble tenia alguna bèstia, i au, cap a casa de l'alcalde de la Llacuna perquè li pogués treure el drac del seu magatzem i fer-li una foto. O el drac de Sant Martí de Sesgueioles fotografiat en una entrada d'una casa particular, amb mestressa inclosa, o el de Sant Pau d'Ordal dins d'un magatzem de la carretera entre caixes de fruita i pots de pintura. Els llocs més inversemblants es podien convertir en petites cases de la festa, això que està de moda ara.

                 Mulassa i cavallets de Sant Feliu de Pallerols. Dibuix de Salva Masana.

Que, ens posem el drac? A Canyelles, a Sant Marçal, a Montblanc...ja veies el Salva i l'Abel fent de figurants d'uns portadors perquè el Ramon pogués fer la foto. D'aquesta manera, d'una forma ben empírica, es podien observar i respirar les "golfes" de les figures, els interiors curulls de textures, olors i materials.

Una nit de juliol no tingueren més remei que pujar a Begues per veure la Cuca Fera. I tant si la trobaren! Tota desmuntada i entaforada en una mena de compartiments fets de totxanes on la brigada i els bombers tenien les seves coses. Aquella bèstia llençava boles de foc al cel, contra els balcons i plataners del poble, i els "bomberus" apagaven les flames.

Però és que explicaven que aquells bonys del drac de Sitges són d'un dia de rauxa i creativitat a la fusteria d'en Forment. Diuen que diuen, que expliquen que de Fera Foguera la de Sitges la primera, i tant és així que si no heu caigut encara amb l'endevinalla, doncs aquella primera àliga embriagada de foc i fum no podia ser una altra que la sitgetana.

Els exploradors gabiquerus vés si se'n trobaren de coses, coses estranyes, ben rares. Un mamut amb bicicleta, una carpa que es diu Juanita i que l'acompanya un porró amb petxines, una garsa gaudiniana, un camell sense geps, un drac de pots i llaunes, un altre amb culleres i forquilles, la primera víbria de la democràcia ensenyant uns pits sense mugrons, un bou teler sense cara ni ulls, i un altre bou amb la cara pintada amb guix dins d'un bar de poble, una àliga exposada a l'aparador d'una botiga de pintures, un drac i àliga antiquíssims plens de pols, un drac del Penedès a les golfes d'un cafè, un drac coronat, un monstre de la riera, un bitxo sorgit d'un torrent, un mussolot del campanar, un drac de tres caps que baixa d'una ermita, un drac i una àliga que vivien dins d'un palau i una àliga que treu el cap pel balcó de l'ajuntament.

                                      Àliga de Sitges. Escultura d'Abel Masana.

Però un dia, un bon dia, només faltava veure que a Sallent la guita no sortia pas per la porta, sinó pel balcó, balcó avall...coses del jovent. I a Moja poca gent i boja, i els del voltant s'hi estan tornant.

Piles i piles de diapositives guardades dins de caixes de cava, escultures de pedra viva que pesen qui sap quant, quadres i més quadres amb marcs pelats de tant voltar amunt i avall..., hores i hores de muntatges, orxates ben entrada la matinada, perfum de tabac, perfums de farmàcia, dinars de menú, bons i econòmics, a la fonda Colom, a cal Xim, al Solterra, a cal Guix, a l'Avet....Hores i hores de cotxe, carretera i manta, garlandes de Lavern (pits de novícia), vent, fred, neu, calor canicular, pluja, tempestes, plou i fa sol, caps de núvol...per uns instants semblava que quan sortien les bèsties el temps també hi participava, d'una manera activa, és temps de GABICP.

LA DESCOBERTA

Una de les comarques que el GABICP descobrí amb més intensitat de bestiari, fabricat durant els inicis dels 80 del segle XX, fou l'Anoia. La teníem relativament propera (aleshores Igualada distava 52 Km de Vilanova) però era una perfecta desconeguda a nivell de bestiari festiu. Només certs dracs igualadins s'havien vist al Correfoc de la Mercè de Barcelona, però poca cosa més. El col·lectiu anava una mica a les palpentes per aquells verals, fins que arribà l'esclat.

                              Estrena del drac de Montbui el 1984. Foto: Ramon Saumell.

Anaren sortint de sota les pedres, per tot arreu, dracs, cuques, cavallets...n'hi havia per donar i per vendre. Aquesta febre constructiva es donà durant un període molt curt de temps i el Ramon no donava l'abast per fotografiar tot aquell mostrari fantàstic. L'Anoia esdevindria un autèntic volcà de noves figures, les quals es contraposaven unes amb les altres per la seva originalitat, tot i que solien seguir un estil molt colorista.

A partir de l'observació de certs dracs anoiencs, el GABICP definí la forma "anoienca" o "igualadina" de portar-los: al portador només li queda cobert el cap (que li queda dins la carcassa de la fera) i amb els braços al descobert subjecta el drac mitjançant unes anelles o agafadors que sobresurten del cos de la figura. Aguns d'aquests dracs també seguien unes mateixes característiques morfològiques i una certa línia constructiva, això es deu perquè certs artistes igualadins (l'Emili Miramunt, l'Àlvar Ymbernón...) estigueren al darrere del disseny i realització d'uns quants d'aquests dracs (Igualada, la Llacuna, Mestral...) o guiaren-aconsellaren certs aspectes tècnics (seria el cas del drac de Montbui, construït pel col·lectiu d'artistes del poble que encapçalava en Joan Torner). Dracs allargassats, amb llargues llengües i el foc mòbil.

                                      Drac d'Igualada. Pintura de Salva Masana.

Per una altra banda sorgiren una col·lecció de bèsties (sobretot dracs i cuques) que foren creades a partir d'escoles, colònies, barris, col·lectius d'Igualada (l'escoles Oberta, Diví Pastor, Mestral, colònies de l'ajuntament, barri de la Font Vella, l'Ateneu Igualadí, barri de Montserrat, els Montserratins...). De tot aquest grup destacaven per la seva originalitat els dracs de pal de la Font Vella (tres figures de dracs col·locades a l'extrem d'un pal i que tiraven foc), l'Elefanta de roba dels Montserratins que llençava aigua per la trompa i la cuca de tres caps de l'Ateneu.

Els grups d'animació igualadins "Gralla" i "Bolic-Bullanga" i el grup de Capellades "Gresca Fresca" seguiren un altre model de bestiari, creant una sèrie d'originals figures molt coloristes, mòbils i pensades per l'animació al carrer. Serien els casos dels dracs de roba de Gralla i Gresca Fresca, i els galls bojos de Bolic-Bullanga (aquests últims a mode de cavallets). De fet, la tipologia de cavallets també es donà en tots aquests grups d'animació (Gralla tenia dos cavallets i Gresca Fresca disposava d'un de sol). Fins i tot aparegué també un altre cavallet d'Igualada portat per un senyor que anava vestit de morisc.

Per la resta de la comarca també s'escampà la dinàmica de crear noves bèsties. Els dracs de Sant Martí de Sesgueioles, Vilanova del Camí, les cuques de Montbui, Calaf, Copons, Piera, el drac-guita de Piera..., acabaven de conformar un mapa amb força densitat de bestiari, i més si tenim en compte, insistim, que totes aquestes figures foren creades durant un període de pocs anys.
Si compteu, entre tot plegat, surten vora la trentena de figures que entre naps i cols es crearen a l'Anoia durant aquells finals dels 70 i inicis dels 80.

La gent del GABICP sempre guarda el molt bon record de l'estrena del drac de Montbui arrel de l'actuació del drac de la Geltrú en aquell poble, juntament amb el drac d'Igualada i el grup Gralla. No és pas massa corrent que un drac tregui el cap per primera vegada durant la llum diürna d'un dia esplèndid de juliol, i així ho mostra el reportatge de Ramon Saumell durant aquell jorn ple de lluminositat, grups coloristes i un paisatge pintoresc. Posteriorment, l'Abel Masana creà el relleu escultòric que s'inspirava en la llegenda de santa Margarida i el drac (representada al retaule de l'església de Montbui i font d'inspiració per la creació del drac del poble) i Salva Masana plasmà tot aquell univers colorista mitjançant unes obres pictòriques on apareixien els dracs antic i nou d'Igualada i una composició dels dracs de l'Anoia (Capellades, la Llacuna i Montbui).

                        El drac de santa Margarida. Relleu escultòric d'Abel Masana.

Gràcies a la determinació, iniciativa i treball de Jordi Soler i Carme Montclús (igualadins que aleshores pertanyien al grup Bolic-Bullanga) l'exposició del GABICP pogué visitar la ciutat d'Igualada durant l'agost de 1986, que s'estrenà enmig d'una trobada de totes aquelles bèsties igualadines i anoienques i, fins i tot, d'arreu del país, en el marc dels actes de la Festa Major. D'aquella exposició sorgí un valuós catàleg amb el llistat del bestiari de tota la comarca i el GABICP, per la seva part, edità un plànol de l'Anoia amb els dibuixos a tinta (realitzats pel Salva i l'Abel) de moltes de les bèsties de la zona, que completava la documentació i estat de la qüestió.

Totes les diapositives d'en Ramon Saumell, realitzades amunt i avall de l'Anoia, surten a l'audiovisual amb la mateixa música ("El mercat a la plaça" de Lluís Llach) que s'escoltà a l'estrena del drac de Montbui. Unes imatges suggerents que a voltes passen d'un cel blau inabastable a l'interior d'un magatzem.

RETALLS DE GABICP

Els "gabiquerus" podrien estar hores i hores explicant coses del bestiari. La seva perspectiva partia i parteix de l'experiència directa i actual, sense renunciar a la història, però sense que aquesta sigui la única doctrina. D'aquí rau, potser, el sentit i el perfil del projecte del GABICP. Estar amatents a la realitat que ens envolta i tractar-la amb la màxima cura i interès. No deixar mai les arrels però saber estar ara i aquí.

Aquesta parada de retrospecció després de 30 anys de discurs, treball, investigació i recerca ajuda a assentar noves bases i a engegar nous camins per explorar. Era necessari, doncs, recopilar tots aquells inicis que fins ara estaven dispersos entre milers de diapositives, entre centenars de documents, entre obres artístiques i entre la memòria que, vés per on, després de tres dècades a vegades costa d'accionar. Com que als anys 80 el temps anava ràpid i actualment ja va accelerat, encara per més motiu que calia reintroduir uns certs discursos i pensaments de reflexió sobre el bestiari fantàstic i popular del nostre país.

                      Antic drac de Sant Andreu de la Barca (anys 80). Foto: Ramon Saumell

Un dels canvis de més calat que ha sofert el bestiari és la seva forma de construcció. I d'això ja en parlaran abastament els membres del grup durant la xerrada del dissabte 16 de novembre. Com també la desaparició (per pèrdua, deixadesa, abandonament, destrucció...) de moltes de les figures que sorgiren durant la revifalla de les festes populars durant els finals dels anys 70 i els inicis dels 80. El GABICP, sempre que ha pogut, ha denunciat certes pràctiques d'alguns ajuntaments o col·lectius vers les figures festives dels respectius pobles, viles o ciutats. Sempre mantenint un estat de la qüestió i d'opinió, és a dir, creant un cert discurs i, per tant, de retruc, provocant el debat, primer esglaó d'una societat que es vol lliure, crítica i democràtica.

Les figures d'un drac, d'una mulassa, d'una àliga..., són tractades com a peces festives però també amb un alt valor artístic, cultural, popular, històric, simbòlic...., és en aquest punt on moltes vegades calia fer pedagogia entre la gent i certes institucions perquè això de la festa al carrer sempre ha estat tractat com una cosa que mira...fa gràcia, està molt bé...però poca cosa més. Al mateix temps, certs membres del col·lectiu tampoc no combreguen massa amb l'actual sobredimensionament dels anomenats "protocols" i d'altres "pulcrituds" exagerades. El GABICP sempre ha defensat la especificitat de cada festa, de cada poble, allò que li serà bo per un, potser li serà negatiu per un altre. I d'això també se'n parlarà a la xerrada.

    L'antic Mamut de St. Vicenç dels Horts i el grup d'animació "El Drac".Pintura de Salva Masana.

Ells ens podran explicar moltes vivències i anècdotes d'una època on la gent, les colles, l'ambient popular...funcionava d'una altra manera. Pensem només per uns instants que durant els anys 80 per crear una nova bèstia només calia (per si això fos poc) una colla de persones il·lusionades per crear una determinada figura. La construien entre tots i sortien al carrer. L'ajuntament els podia ajudar o no econòmicament (la majoria de vegades no) i així es creava una nova peça del bestiari que podria tenir més o menys sort en el futur. Actualment, si algú vol crear una nova figura, ja cal que es calci, no per la feina, sinó pels diners.

Acabem aquest petit apunt del cicle "gabiqueru" amb l'enumeració del seguit de llocs per on el col·lectiu instal·là la seva mostra itinerant. Veureu que hi ha de tot i més...: la capella de sant Joan de Vilafranca del Penedès (1984); el col·legi de la Divina Pastora de Ribes (1985); el palau episcopal de Solsona (1985); el palau del Rei Moro de Sitges (1985); les antigues cotxeres del Vendrell (1985); el museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (1986); l'aula de cultura de Caixa Penedès d'Igualada (1986); can Ramis de Sant Celoni (1986); can Ricart de Sant Feliu de Llobregat (1986); palau Marc de Barcelona (1987); la Carbonera d'Olot (1987); l'ajuntament vell de Tarragona (1988); i l'antiga cooperativa agrícola de Valls (1991). En alguns d'aquests indrets la pròpia mostra del GABICP es veié acompanyada per l'exposició d'algunes figures del bestiari o, fins i tot, amb alguna trobada d'aquest tipus de figures, com passà a Igualada. I com que el pas per tots aquests llocs ha deixat un seguit d'amistats i contactes per arreu, doncs també s'han volgut convidar ara perquè, d'alguna manera o altra, també formen part de la història del projecte.

                        Cap del drac de Vilanova. Relleu escultòric d'Abel Masana.     

ÉS TEMPS DE GABICP

Properament, durant els dies 15 i 16 de novembre, la sala Toc de Vilanova i la Geltrú acollirà certs actes que recordaran els 30 anys de l'inici d'una aventura, d'un projecte. El GABICP (Grup d'Amics del Bestiari i la Cultura Popular) es formà com a col·lectiu durant els finals d'estiu i la tardor de 1983. De la trobada entre Ramon Saumell, Salva Masana, Abel Masana i Montse Soler, sorgí la idea i el propòsit de formar un grup que treballés en el camp de la recerca, estudi, coneixement i difusió del món del bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans.

La Cuca de Cardedeu. Foto: Ramon Saumell

Ramon Saumell ja venia del camp de la fotografia i del cinema amateur i Salva i Abel Masana ja portaven trajectòria en l'àmbit artístic i folklòric. Tot aquell caldo de cultiu acabà per donar els seus fruits i el catalitzador sigué la primera concentració de dracs a Vilanova en motiu del cinquè aniversari del drac de la Geltrú. Aquell acte fou fascinant per en Ramon, durant la tarda del 21 de maig de 1983 la seva càmara no donà l'abast amb tot aquell món suggerent i diferent als paràmetres normals de la fotografia. Els dracs vinguts del Penedès (Moja, els Monjos, la Gornal, Banyeres), de comarques més llunyanes (el drac de Sarral, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts, el drac de Terrassa, la cuca i el drac de Castellbisbal) o del mateix Garraf (dracs de Vilanova, Ribes i la Geltrú) anaven circulant pels carrers de la ciutat creant una atmosfera especial que en Ramon va saber captar a la perfecció tot i ser la primera vegada que davant seu apareixien tants dracs alhora.
El fruit d'aquell reportatge es pogué visionar el 19 de novembre de 1983 en el marc del sopar de germanor que celebrà la colla del drac de la Geltrú.

El GABICP començaria a caminar i a treballar lliurement des de la base popular i sense cap mena de subvenció. El projecte s'articularia a partir de la recerca i documentació de tot el bestiari existent arreu del país i la seva difusió a partir d'una futura exposició itinerant que combinaria l'audiovisual amb les diapositives d'en Ramon, l'obra pictòrica d'en Salva i l'obra escultòrica de l'Abel. Fins i tot s'animaren a obrir camí i elaborar un petit "diccionari" sobre els diferents tipus de bestiari festiu, és a dir, fent pedagogia del tema i mirant de definir les figures del drac, la víbria, la mulassa, el bou, l'àliga, el lleó, la cuca fera, la cuca o cuc, el drac de roba, el drac d'escola, les altres bèsties vàries i singulars que sorgien de la imaginació i fantasia del poble...Assentant unes bases i perfilant uns criteris per l'estudi i anàlisi de tot aquest món.

                               El bou i la mulassa de Solsona. Dibuix de Salva Masana 

Trenta anys després es retroben i mostren les "entranyes", els darreres i la rebotiga d'aquell projecte a partir d'una instal·lació expositiva amb documents, objectes, obres artístiques...que mostra certes interioritats de tot aquell muntatge itinerant que circulà per vàries poblacions del país d'entre el 1984 i 1991. La recuperació de l'audiovisual, tant anivell d'imatges com de músiques, que es projectava durant els inicis del grup i la seva projecció durant aquests dos dies al Toc suposarà un nou i valuós document històric sobre el bestiari fantàstic i popular dels Països Catalans. Fa pocs dies en Ramon ens comentava que moltes de les figures que apareixen a l'audiovisual ja no existeixen o bé han canviat molt. És doncs, per si sol, un document visual que deixa constància d'una època determinada en l'àmbit del bestiari festiu. A més, si abans eren projectors amb carrets de diapositives els qui permetien la projecció, ara ja són els medis digitals els encarregats de la tasca.
També s'ha tingut especial cura en triar certes obres pictòriques i escultòriques de Salva i Abel Masana, respectivament, pel que fa a la seva època "gabiquera".
La mostra es completarà amb una xerrada on els tres artífexs podran explicar, recordar i reflexionar sobre tot aquest món del bestiari, amb la presència del drac antic de Vilanova, ja que fou restaurat el 1986 arrel de l'exposició del GABICP que es va fer al Museu Balaguer, i amb alguna sorpresa més...

                                          L'Arbre del bestiari. Escultura d'Abel Masana

Obrim, així, un petit cicle tardoral a la Cua que anirà desgranant certs aspectes d'aquest singular col·lectiu que començà l'aventura de perseguir tota bèstia popular que es bellugués arreu del país. És temps de GABICP.